SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8

Avui, amb la festa de sant Joan evangelista, el Nadal acull la Pasqua, el misteri del naixement de Jesús ens condueix vers el misteri de la seva mort i resurrecció. El Nadal, l’encarnació de Déu, és el principi de la nostra salvació i la nostra redempció, que es realitza amb el misteri pasqual de la mort i resurrecció de Crist. El matí de Pasqua, advertits per les dones, Pere i Joan van córrer cap al sepulcre, van córrer no cap a un sepulcre com els altres sepulcres, no cap a un lloc de mort, sinó cap a un lloc de vida. Van córrer, perquè qui corre té l’ànsia de l’amor, la força de la resurrecció. S’hi van acostar i es van «ajupir» per entrar a la tomba. Per entrar dins el misteri de Déu els calia ajupir-se, abaixar-se. Ajupir-se és el gest d’humilitat sense el qual no podem entendre la glorificació de Jesús, i molt menys podem entendre la seva encarnació. Ajupir-se, prosternar-se fins a tocar la terra amb el cap, és el gest de l’adoració i vol dir també fer-se petit a la manera d’un mendicant o d’un infant, i d’aquesta manera fer-se dependent d’un altre, de la guia d’un altre, renunciant a tota autosuficiència, a tot desig de poder, a tot desig d’autorealització personal, de tenir èxit a costa de trepitjar i passar pel damunt dels altres. Les estratègies mundanes de marketing van en aquesta direcció de promoure l’afirmació personal i la competència.

La tomba de Jesús on havien entrat era el descobriment d’un món molt diferent d’aquest món que promou tant l’autosuficiència. Era una tomba que s’havia convertit en un si matern, un ventre que va donar a llum la vida. Els llençols curosament plegats dins la tomba eren el senyal d’un món maternal, d’ordre, de bellesa, de pulcritud. El que ha nascut la nit de Nadal de les entranyes de Maria ara sorgeix de la mateixa manera del sepulcre tancat. Jesús va estar amagat primer en el si de la carn humana i ara ho estat en el si de la terra, per fer de la mort com la gestació d’una vida completament nova.

La vida de Joan evangelista, que apareix a l’evangeli com el deixeble que Jesús estimava, va tenir sempre aquest moviment d’ajupir-se vers un món d’ordre, vers un cosmos, vers un espai maternal i de bellesa. No sols es va inclinar davant el sepulcre, per poder entrar, veure i creure, sinó que ja ho havia fet abans quan es va reclinar sobre el pit del Senyor, al moment del darrer sopar. Allí el veiem caracteritzat com el més proper a Crist que qualsevol altre deixeble o persona, reclinat sobre el si de Jesús, vivint una íntima confiança amb Jesús. Inclinar el cap damunt el pit de Jesús també per veure i creure, per pouar en els secrets inefables del Sagrat Cor del qui és el Fill de Déu, en les profunditats del sagrari del cor de Jesús, de la seva consciència, on Jesús guardava tots els tresors de la seva relació amb el Pare, del qual havia vingut per revelar-lo i donar-lo a conèixer al món.

Després veiem Joan al peu de la creu, junt a la mare de Jesús. També aquí ell s’inclina, s’inclina vers la creu, com per recollir la sang i l’aigua que brollaven del cor traspassat de Jesús, la plenitud de l’amor vessat per tota la humanitat. S’inclina vers la mare de Jesús, per acollir-la a casa seva, ja com a Mare seva i mare de tots els futurs deixebles de Jesús, de l’Església. Per tot això Joan és qualificat com deixeble model de tots els altres deixebles, no perquè sigui especialment preferit per Jesús, sinó perquè aquest deixeble ha sabut acceptar tot l’amor de Jesús, ha sabut ser especialment obert, receptiu, a aquesta plenitud d’amor que s’ha manifestat a la creu. El deixeble estimat és l’ideal del deixeble perquè accepta l’amor del Mestre amb tota la seva capacitat, va veure i va creure, va acollir a Jesús d’una manera perfecta. Va escoltar, va tocar amb les seves mans la vida que es va manifestar, la vida eterna, i en va saber donar testimoni, amb l’objectiu que nosaltres també creguéssim i poguéssim tenir un goig ple. Joan ens ensenya que la fe ha de ser transmesa i que no ens anunciem nosaltres mateixos sinó el Crist, que és al principi, a l’origen de tot. Crist és el qui hem de portar al món una i altra vegada amb la nostra vida, hem d’arrossegar als altres cap al Crist amb el nostre testimoni de vida, que esdevé fructuós quan sabem ajupir-nos davant el misteri de Déu, com Maria Magdalena, Pere i Joan, que es van ajupir per entrar a la tomba de Jesús.

Ajupim-nos i entrem nosaltres també amb ells en aquesta tomba de Jesús que està buida, perquè ens pugui oferir també a nosaltres el si maternal des d’on cadascú de nosaltres pugui renéixer a una vida nova, que no és altra que la vida veritable que rebem quan creiem i acceptem amb tot el nostre ésser Jesús, el nostre Salvador.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ens parla a nosaltres, aquell qui és la Paraula que existeix des de sempre i per la qual tot ha vingut a l’existència, s’ha fet carn. La Paraula s’ha encarnat com a acte suprem de l’amor de Déu per a tota la humanitat, amor per a la seva creatura. Déu no vol el pecat, ni volia que l’home s’allunyés d’Ell, però havent fet a la seva creatura lliure sabia que acabaria per caure en la temptació de negar-lo i aquell qui té la vida i és la llum s’ha fet carn per tal de salvar-nos. Avui sentim els passos d’aquell missatger del que parla Isaïes, avui podem veure cara a cara a aquell qui és l’hereu, el Fill fet carn per amor del Pare, perquè si a Déu ningú no l’ha vist mai ara a Jesucrist el podem veure perquè havent-se fet home com nosaltres ens ha portat l’amor de Déu a la vora i Ell que ha nascut lliure de pecat ha vingut per lliurar-nos del pecat.

La litúrgia ens proposa avui un text evangèlic singular. El pròleg del quart Evangeli no vol ser un resum de la història de la salvació des de la creació fins a la vinguda al món del Crist; ni cerca de donar una cronologia. Perquè la salvació és sobretot present. Així el quart evangelista tracta sobretot de definir i presentar a aquell qui és el centre, el pal de paller de la fe de la comunitat, definida en l’expressió «tots nosaltres», que són aquells que han rebut gràcia sobre gràcia perquè en aquell que és plenitud, la gràcia sobreabunda. En l’esquema del quart Evangeli tot encaixa de manera admirable i si els relats de la resurrecció són una confessió de fe on el centre està en que el crucificat ja no és on el varen deixar perquè ha ressuscitat i ha entrat així en l’àmbit de Déu per sempre més; aquí ens diu que aquell qui ha ressuscitat s’ha fet visible i constatable, s’ha fet carn i per això ha pogut morir a la creu per tots nosaltres, perquè ha vingut de l’àmbit de Déu a la condició humana, és a dir s’ha fet carn. El centre és l’Esperit com a do i la revelació de Déu ve a través d’aquell qui està en el si del Pare i que ens ha revelat al Pare, és a dir el Fill. El pròleg del quart Evangeli és certament un text clau, escrit a la llum de l’experiència del ressuscitat, aquí la veritat sobre la filiació divina de Crist troba l’expressió plena, una veritat continguda també al primer capítol de la Carta als Hebreus que hem escoltat.

El Nadal, l’encarnació, no s’entén per sí mateix sinó és dins del pla de Déu, per això adquireix la plenitud del seu sentit a la llum de la resurrecció, que és la plena realització del pla de salvació. Déu s’abaixà fent-se home, com ens diu sant Pau a la carta als cristians de Filips, per tal d’elevar a l’home a la categoria de fill de Déu, essent fills amb el Fill.

I al mig del text Joan. L’àmbit de Déu que es manifesta, conviu amb l’àmbit humà, terrenal, present en la confessió de fe del Baptista. Un himne a Jesús seguit de la confessió de fe del precursor, que no és sinó el precedent de la confessió de fe dels apòstols, de la nostra mateixa fe. A la llum d’aquesta fe en la filiació divina de Crist, fe que després de la resurrecció va adquirir una força molt més gran, cal llegir tot el quart Evangeli, i d’una manera especial aquest seu pròleg. Un text que esdevé una síntesi singular que expressa la fe de l’Església apostòlica: la fe d’aquella primera generació de deixebles, a la qual havia estat donada la gràcia de escoltar i veure al Crist, de manera directa i la fe d’aquells que a través dels Apòstols que parlaven del que havien sentit i vist personalment, descobriren així la realització de tot el que l’Antic Testament havia predit sobre el Messies. Tot havia estat revelat ja anteriorment, però que en un cert sentit es trobava cobert per un vel, és ara, a la llum dels fets de Jesús, i especialment en virtut dels esdeveniments pasquals, que adquireix transparència, es fa clar i comprensible. Aquesta és la veritat del Nadal que avui celebrem, la revelació de Déu, un Déu fet carn per tal de salvar-nos.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

De nou Nadal, certament per segon any consecutiu un Nadal atípic marcat per la pandèmia i els sofriments i les restriccions que provoca, però malgrat tot Nadal. Així ens ho han anunciat ja fa setmanes les llums als carrers, les campanyes comercials i un neguit per comprar. Sembla com si el Nadal s’hagués convertit tant sols en uns dies marcats per una certa sensibilitat que no va més enllà de la superficialitat. Quan anem a buscar a l’armari de les coses que usem poc, aquelles caixes on guardem les figures del pessebre, qui sap si heretades dels pares o comprades amb esforç i il·lusió al llarg dels anys, i quan les desemboliquem del paper que les protegeix; ens trobem amb els rostres coneguts de Maria, Josep i el Nen amb l’àngel, els reis i els pastors. En acabar les festes amb més pressa que tristor les emboliquem de nou amb el paper de la nostra nostàlgia i les tanquem amb la naftalina de la rutina amb que hem celebrat el Nadal. En desar-les queda poc o res del misteri del Nadal fins el següent any en que tornarem a muntar el pessebre. Tot plegat una rutina, que potser fins i tot ens mou a la sensibilitat, una sensibilitat massa sovint amb data de caducitat al 7 de gener. Però aquestes figures inanimades que desem a la cambra dels mals endreços i retrobem un any rere l’altre, tenen ànima, tenen un sentit, que tal volta s’escapa ja de la nostra percepció.

Fa dos mil anys, any amunt any avall, un emperador Romà, Cèsar Octavi August, decretà de fer un cens al seu imperi i en la més allunyada província d’aquest, un home, que es deia Josep, i una noia, que es deia Maria, es veieren obligats a anar a Betlem a inscriure’s, perquè ell era del llinatge de David i el d’ella poc importava aleshores. Qui es pot imaginar en aquesta parella que no trobà aixopluc enlloc l’instrument privilegiat de l’acció salvadora de Déu? Un fet històric puntual i quasi anecdòtic que de sobte quadra amb els plans de Déu, amb el pla de la salvació que Déu havia dissenyat de temps antics per tal de que l’home recuperés la seva íntegra plenitud, aquella imatge de Déu enterbolida pel pecat. Així es revela, de manera senzilla i simple, l’amor de Déu, com ens ha dit sant Pau.

La glòria de Jesucrist, el Déu gran i salvador nostre, es mostra en la fragilitat d’un infant posat en una menjadora fill d’uns pares que ni lloc a l’hostal han pogut trobar. No és aquest un fet intranscendent, en aquesta simplicitat es manifesta Déu mateix; aquest infant per inversemblant que sigui és el Conseller-prodigiós, el Déu-heroi, el Pare-per-sempre, el Príncep-de-pau que havia anunciat Isaïes. Per això podem ben bé dir que avui ha arribat la salvació a la terra, avui ha entrat a la nostra vida, a la vida de tota la humanitat. El naixement a Betlem no és un fet aïllat; amb l’encarnació, la passió, la mort, la resurrecció, l’ascensió al cel i la glorificació del Fill de Déu, forma part d’un únic pla, el de la nostra salvació. Com escriu sant Agustí avui «celebrem, doncs, amb alegria l’adveniment de la nostra salvació, de la nostre redempció. Celebrem aquest dia de festa, en el qual el gran i etern Dia, engendrat pel qui és també gran i etern Dia, va venir al dia tan breu d’aquesta nostra vida temporal» (Sermó 185).

El Nadal ha d’entrar en els nostres cors, en la nostra vida; no es pot quedar en mera superficialitat, en una simple rutina que podem anar buidant de contingut amb el pas dels anys. Déu s’ha fet home, això és el que ha fet el zel del Senyor, com escriu Isaïes, perquè Déu és molt zelós, zelós del seu amor per la seva creatura fins a l’extrem de fer-se com ella per tal de redimir-la, fins a l’extrem de néixer en una menjadora, de morir en una creu i de compartir la seva resurrecció, la seva victòria sobre la mort, amb tots els qui escolten la seva Paraula i la segueixen.

El misteri de Nadal és massa gran per guardar-lo en una capsa al traster passats uns dies, la seva contemplació, la seva transcendència ha d’omplir la nostra vida de cada dia perquè Déu ha vingut al món per quedar-s’hi, per canviar les nostres vides, el nostre dia a dia i no tant sols durant dues setmanes, sinó per sempre. Aquesta alegria immensa, aquesta gran llum que ha vingut per treure’ns de les tenebres del pecat, ens ha de moure ha anunciar de dia en dia que el Senyor ha vingut a salvar-nos.

Avui ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor. No ens en podem estar de contar-ho a tots els pobles perquè el cel se n’alegra, la terra hi fa festa, jubilen els camps i també els nostres cors s’han d’abrusar de joia.

Escriu sant Lleó el Gran que «no hi pot haver lloc per a la tristesa, quan neix aquella vida que ve a destruir el temor de la mort i a donar-nos l’esperança d’un eternitat feliç.» (Sermó I en el Nadal del Senyor).

No tinguem por de donar glòria a Déu que ha vingut a portar la pau a la terra, a aquells que l’estimen.

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 62,1-5; Sl 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

De la descendència de David Déu havia promès un home que duria a terme tot el que Déu s’havia proposat. Ara ha arribat l’hora en que aquest home ha vingut al món. Avui celebrem l’acompliment del pla de salvació que Déu havia disposat en bé de l’home des del mateix moment de la creació. Déu fent a l’home lliure, el feu lliure fins i tot per desobeir-lo però no ha deixa’t mai d’estimar-lo i sempre ha intentat que aquest recuperés la imatge divina enterbolida pel pecat. Des del nostre pare Abraham fins a Josep, tota la història de la humanitat ha estat dirigida al rencontre de l’home amb Déu, malgrat totes les infidelitats del poble, malgrat els pecats dels homes, tot està dirigit a l’acompliment de l’Escriptura.

Avui la verge, la noia que havia quedat en estat per obra de l’Esperit Sant, ha tingut un fill, avui Josep fill de David seguint el que Déu li deia en somnis ha acollit a Maria a casa seva; avui Jesús que ha de salvar dels pecats a tots els pobles ha vingut al món. Déu és ara realment amb nosaltres, perquè Déu s’ha fet un com nosaltres, llevat del pecat. I és que l’amor de Déu s’ha mantingut per sempre, l’aliança del Senyor és perpetua.

No per celebra-ho cada any hem de deixar d’admirar aquest prodigi. Déu fet home per a la nostra salvació; Déu fet mortal per amor als homes. No podia ser d’altra manera perquè el seu amor és immens i la seva misericòrdia infinita. I això que nosaltres maldem per ser-li infidels, pequem, ens allunyen d’Ell; però Ell sempre ens estima, sempre ens espera, sempre ve cap a nosaltres, sempre ens dona una altra oportunitat. Cada Nadal ve a ser una oportunitat nova per retrobar-nos amb Déu. Pot semblar mentida que Déu estigui en aquesta imatge vora un home descendent llunyà de David i una noia de Natzaret, un infant posat en una menjadora. Quina imatge hi pot haver més evident de la vulnerabilitat humana que la d’un infant? Però malgrat això en aquest nounat hi ha tota la grandesa, tota l’omnipotència, tot el poder de Déu.

Acostem-nos a aquest infant perquè acostar-se a Ell és apropar-se a Déu i a Ell el podrem reconèixer en cada infant, en cada persona marginada, desvalguda, atrafegada, rebutjada. Déu és també avui en aquells infants que moren en una pastera camí d’un país més pròsper i al que si aconsegueixen arribar ell i els seus pares seran rebutjats com aquell infant a Betlem que hagué de néixer en una establia perquè Maria i Josep no van trobar cap aixopluc i cap porta se’ls va obrir per acollir a aquella dona a punt de donar a llum. La salvació arriba com una torxa encesa, com un raig de llum però ho fa en el silenci humil i tranquil d’una establia. Déu és amic de la senzillesa i ens convida des de la nostra senzillesa, des de la nostra fragilitat a reconèixer en aquest infant, feble com nosaltres, l’amor de Déu fet home, fet carn, encarnat, fet realitat.

Com escriu el nostre P. Abat General en la seva carta de Nadal preparem-nos «amb tota l’Església per acollir el do de la vinguda del Fill de Déu, joia immensa, consolació infinita, alliberament i redempció de tot el món.»

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

DIA 23 DE DESEMBRE

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ml 3,1-4.23-24; Sl 24,4-5ab.8-9.10 i 14 (R.: Lc 21,28); Lc 1,57-66

Em fixaré en un verset del salm que hem cantat com a resposta a la primera lectura: «Tots els camins del Senyor són misericòrdia i fidelitat per als qui guarden el seu pacte d’aliança». Es tracta del salm 24, encara que nosaltres no l’hem cantat ben bé així en la nostra traducció. El salm 24 ens ha acompanyat unes quantes vegades durant el temps d’Advent. De fet, vam començar l’Advent amb les primeres paraules d’aquest salm, que cantàvem com a introit del diumenge I: «A vós elevo la meva ànima, Senyor».

Fidelitat i misericòrdia són les paraules amb què la Sagrada Escriptura defineix —si és que es pot definir— l’essència de Déu. Déu mateix, en parlar a Moisès, es manifestava com el Déu misericordiós i fidel. Mai la misericòrdia sense la fidelitat, ni la fidelitat sense la misericòrdia. L’amor, sense la fidelitat, com la fidelitat sense l’amor, resultarien conceptes inconsistents. Per això la nostra traducció litúrgica diu: «amor fidel».

Tota la història de la salvació de Déu amb els homes és la concreció d’aquest amor i d’aquesta fidelitat. Els camins de Déu s’hi entreteixeixen amb els nostres. I els nostres, sempre vacil·lants, troben la seva orientació només en la fidelitat i en l’amor dels camins de Déu.

El naixement de Joan, precursor d’un altre naixement més gran que ens preparem a celebrar, se’ns mostra avui com un primer signe de la plenitud que el projecte fidel i amorós de Déu és a punt d’assolir. Que no ens passi per alt la insistència de l’evangeli d’avui sobre el nom de Joan, que significa «Déu ha concedit gràcia, el seu favor». Per això avui s’acompleix també la joia que li havia estat anunciada a Zacaries per a aquest naixement. La joia és el fruit i alhora la penyora de la misericòrdia i la fidelitat de Déu quan actuen, obren en la nostra història.

L’evangeli subratlla encara un altre element: l’admiració, la meravella, que es converteixen en temor i respecte davant la irrupció de la salvació de Déu en la història dels homes. Aquesta admiració i aquesta meravella obren la nostra mirada al futur, el futur de Déu, i alimenten la nostra esperança: «Què serà aquest noi?». Aquest noi és el missatger, l’àngel de l’aliança, tal com hem escoltat a la primera lectura, que ve per fer un judici, per separar el gra de la palla, per fer bugada, per depurar la plata. És l’amic de l’Espòs que ve per preparar-li el camí.

Demà sortirem a rebre l’Espòs amb les torxes enceses. Amén.

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Mi 5,1-4a; Sl 79,2ac i 3b.15-16.18-19 (R.: 4); He 10,5-10; Lc 1,39-45

Qui sóc jo? Elisabet es pregunta: ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? ¿Qui sóc jo? ¿Qui som nosaltres perquè el Fill del Pare vingui a visitar-nos? L’únic motiu de la visita som nosaltres.

Nosaltres necessitem ser visitats pel metge. Necessitem una cura d’humilitat, d’acceptació del do de Déu en nosaltres, docilitat i disponibilitat; com el mateix Jesús: Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat.

Aquests dies, la litúrgia ens insisteix en els verbs venir i visitar: Vine a ensenyar-nos, vine a lliurar-nos, vine a alliberar-nos, vine, treu de la presó, vine, il·lumina els qui viuen a la fosca, vine a salvar l’home que vas formar del fang, vine a salvar-nos, Senyor Déu nostre.

Però, un clam s’aixeca de la terra assedegada, resseca pel dolor, el desànim, quartejada en pedaços la vida, la malaltia, la pandèmia, la inseguretat, la precarietat en el treball.

Malgrat tot, ja que som el motiu d’una visita tan gran, cantem amb fe: Oh cel, deixa caure la rosada, per fer germinar la salvació.

Una salvació que arriba a casa de Zacaries amb la visita de Maria Verge. La Verge Maria ja s’avança en la missió del seu Fill, el pastor esperat per regir amb la majestat del seu Déu, Ell, que serà la pau. Per això, el qui serà la veu, Joan, ja salta d’entusiasme dintre de les entranyes d’Elisabet. Elisabet, que plena de l’Esperit Sant, reconeix la mare del seu Senyor i proclama a Maria benaurada: Feliç tu que has cregut!

Elisabet ha obert la porta de casa, ha obert la porta del cor. I nosaltres? Obre els ulls, obre la porta del teu cor, deixa entrar a casa teva el Misteri, la salvació, l’acompliment de la voluntat de Déu, voluntat de reconciliació, de redempció i salvació per a cada ésser humà.

Amb fe, amb esperança siguem promptes, disponibles, acollidors, purificats, per rebre el qui ve a visitar-nos. Vine, visiteu aquesta vinya, aquesta comunitat de Poblet que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta. Viurem feliços si creiem perquè la felicitat es troba en la fe. Per això, no podem deixar de cantar: Vine, Senyor Jesús!

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

DIA 18 DE DESEMBRE

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 i Mt 1,18-24

El rebrot legítim del llinatge de David, el rei excel·lent que farà regnar la justícia i el bé, del que ens parla el profeta Jeremies, està a punt de fer la seva entrada gloriosa. La farà de la mà d’una noia promesa amb un home que es deia Josep. Aquest, esvarat, davant l’evidència de que la seva promesa esperava un fill abans de viure junts, hi pensava i cercava la manera de desfer en secret l’acord matrimonial. Una història en aparença ben humana, però aquest és un episodi clau de la història de la salvació, darrera d’aquest relat hi ha la mà de Déu. La noia és aquella verge que tindrà un fill que havia anunciat el profeta Isaïes, la concepció ha estat per obra de l’Esperit Sant i ara Déu es revela de nou a través d’un àngel, en aquest cas a Josep, l’home just i bo. Si Maria havia vist l’àngel cara a cara, ara Josep el veu a través d’un somni. Josep és un somniador com aquell altre Josep fill de Jacob que fou venut pels seus germans i ambdós són l’un predecessor i l’altre descendent de la nissaga de David de la que ha de venir el Messies. David fou el rei que a ulls dels homes semblava que venia a alliberar d’un cop per sempre al poble de Déu, però humà com era, pecà i feu el mal que ofèn al Senyor. Ara la història comença d’una altra manera, perquè és ara que el pla de Déu arriba al seu acompliment, perquè és ara que ha arribat l’hora de la salvació.

L’evangelista Mateu ens ajuda a entendre que la figura de Josep, aparentment marginal, discreta, en segon pla, representa malgrat això una peça fonamental en la història de la salvació i Josep viu el seu protagonisme amb humilitat i discreció, sense voler mai ensenyorir-se de l’escena (cf. Papa Francesc, Audiència General 24 de novembre de 2021). Però Josep al cap i a la fi no és un actor secundari en aquest relat, Josep és una peça clau en la vinguda al món del Fill de Déu; és aquell qui acull a la mare, és aquell qui aixopluga al fill, és aquell qui perdent la por a prendre a casa seva a Maria, es converteix en peça angular en l’acompliment d’allò que el Senyor havia anunciat de temps antic, és aquell qui desvetllat del somni del dubte obeeix el que li mana el Senyor per mitjà de l’àngel. El que fa Josep és unir-se de manera particularíssima a la fe de María, acceptant com a veritat provinent de Déu el que ella ha acceptat en l’anunciació. (Cf. Sant Joan Pau II, Redemptoris Custos, 4).

Déu es manifesta al llarg de la història de la salvació. A uns pocs ho fa cara a cara, com Moisès, a d’altres, com Maria, per missatgers, i a d’altres en somnis. Així ho feu amb Jacob, fill d’Isaac, mostrant-li aquella escala que anava del cel a la terra i per on els àngels pujaven i baixaven; així ho feu amb Josep, el seu fill, que somià amb garbes, la lluna i onze estrelles i que interpretà els somnis del coper, del pastisser i del mateix faraó, somnis que ningú altra no sabia interpretar. Ara Josep, fill d’un altre Jacob, és l’home a qui també Déu parla en somnis. En somnis li diu el mateix Senyor que agafi a Maria i al nen i marxi cap a Egipte fins que Herodes, aquell qui vol matar al nounat, hagi mort. En somnis rep també, d’Egipte estant, l’anunci d’un àngel que li diu que ja pot tornar a Israel perquè el tirà ja ha mort i en somnis és advertit d’anar a viure Galilea, a Natzaret, no fos cas que Arquelau, fill d’Herodes, tramés res contra l’infant. Advertit per Déu sempre en somnis ell coopera en la plenitud dels temps en el gran misteri de la redempció i és veritablement ministre de la salvació. (Cf. Sant Joan Pau II, Redemptoris Custos, 8). Josep essent l’espòs de Maria i fent de pare a Jesús, entra al servei del pla de la salvació. Com escriu sant Joan Crisòstom «mireu quina obediència, mireu quina docilitat d’esperit! Heus aquí una ànima vigilant i íntegra de tot.» (Homilia 5 sobre sant Mateu, 3). En aquest any dedicat pel Papa Francesc a sant Josep girem la mirada vers aquesta figura que ens mostra un aspecte concret del misteri de l’encarnació, el de la senzillesa, l’obediència i l’entrega generosa al Déu que és amb nosaltres.