SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Sl 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10,24b-30

Robert, Alberic i Esteve aspiraven a una pàtria millor, a una pàtria celestial; a ells tampoc, com ens ha dit la carta als cristians Hebreus, no els mancava l’avinentesa de tornar a la pàtria que havien abandonat; però era el mateix Déu qui els tenia preparada una ciutat, un lloc on poder portar una vida de pregària i de treball fidel a l’esperit de la Regla de sant Benet.

L’habitual és que un Orde monàstic, una congregació religiosa tinguin un pare, un fundador. Els cistercencs tenim tres sants abats de Cister i a ells caldria unir-hi a sant Bernat pel seu important paper en els primers decennis de l’Orde i la resta de pares cistercencs. Podríem dir que el nostre Orde té uns fundadors corals i aquesta pluralitat esdevé una riquesa, reforça la imatge comunitària que amara tota la Regla de sant Benet com la mateixa comunitat apostòlica de Jerusalem. Cister, el nou monestir, és fruit del treball d’un grup d’homes que cercaven la solitud per tal de trobar millor a Déu en el desert, però sabien molt bé que la millor manera de trobar-lo era cercar-lo en comunitat.

En paraules de sant Joan Pau II: «per l’observança fidel de la Regla de sant Benet en la seva puresa i rigor, els fundadors del Cister, Roberto, Alberic i Esteve van donar vida a una nova forma d’existència monàstica. La seva vida religiosa es va orientar completament cap a l’experiència del Déu viu, experiència que van fer seguint al Crist, juntament amb els seus germans, en la senzillesa i la pobresa evangèliques. En la solitud van procurar viure per a Déu, edificant una comunitat fraterna. En la renúncia, en una vida austera i laboriosa, es van esforçar per promoure el creixement de l’home nou.» (Missatge a la família cistercenca, 6 de març de 1998).

Escriu el P. Garcia Colombás que la fundació de Cister significà un desafiament i que els monjos, incipientment anomenats cistercencs, significaven per a tot el monacat un mirall pels diligents i un agulló pels desidiosos. Aquests homes pietosos, el record dels quals mantenim viu a cada generació monàstica, dels quals guardem bona memòria perquè cregueren; significaren a finals del segle XI i inicis del segle XII una onada de renovació en el monaquisme del seu temps, un vent fresc per a tota l’Església. Ells provocaren noves fundacions per un costat mentre que de l’altra molts altres monestirs passaven a formar part del que poc a poc s’anava constituint com un nou Orde.

D’on els vingué la força per emprendre aquesta aventura espiritual i vital? De la fe. Gràcies a la fe, com Abraham, contemplant de lluny, saludant-lo i confessant Déu de lluny estant, sense posseir encara el que Déu els mostrava, cregueren en allò que Déu els prometia.

Certament Déu ho pot tot, tant sols Ell ho pot tot. Aquells homes cercaven de retornar a la concepció primitiva de la vida monàstica per a viure-la com una vocació, no pas com un estat viscut per un conjunt de preveres lliurats tant sols al servei litúrgic, fugint de les misèries de la vida del seu temps i creient-se segurs en la seva arca de salvació. Ells no somiaven pas amb encapçalar cap moviment de renovació, no escriviren cap gran tractat sobre ells mateixos i la seva experiència, simplement volien viure en un monestir seguint l’ideal pel que havien lluitat ja a Molesmes i després a Cister.

Ens diu el Decret Pefectae caritatis del Concili Vaticà II que els Ordes religiosos «han de conèixer i conservar amb fidelitat l’esperit i els propòsits dels Fundadors, el mateix que les sanes tradicions, doncs, tot això constitueix el patrimoni de cadascun dels Instituts.» (PC, 2,b).

Ens diuen a l’Exordi que cercaven tant sols de recuperar l’autenticitat, la veritat i la puresa de la vida monàstica tal com l’havia pensat i viscut sant Benet. Eren rics, no pas a la manera que els homes del seu temps i de tot temps imaginen, sinó que eren rics perquè deixant-ho tot, deixant casa, germans, pares i camps reberen el cent per u en voler perseguir la veritat íntegra, sense tenir por de les crítiques dels seus contemporanis. Certament ells també suportaren persecucions, incomprensions, menyspreus i tot ho feren per amor de Déu, dels germans, de la Regla i del lloc. Per tal de redescobrir la vertadera naturalesa de la vida monàstica, en el nou monestir cercaren de retrobar-la amb la pregària, el treball i el contacte assidu amb la Paraula. I per aconseguir-ho els calia l’ajut de Déu. Ells tant sols es feren agradables als seus ulls i Déu veient-ho no s’avergonyí d’anomenar-se el seu Déu, ans al contrari, els concedí la seva gràcia.

Fidelitat a la Regla resumeix en dues paraules el projecte d’aquells homes justos i pietosos; viure de manera autèntica, cadascú a la seva manera i espontàniament allò que havia viscut sant Benet. La Regla és per als monjos i no són els monjos per a la Regla. Aquestes són les bases de la seva revolució, una revolució que paradoxalment es construeix sobre la més estricta fidelitat a la tradició autèntica del monaquisme benedictí. Imitant al Crist, no pas innovant sinó recuperant la tradició perduda, tornant a la simplicitat evangèlica. En paraules de sant Joan Pau II: «El desig d’una vida nova a imitació del Crist, que ha caracteritzat al Cister des dels seus orígens, continua essent una intuïció de gran actualitat. En efecte, la Regla ofereix a cadascun un camí recte de perfecció evangèlica, gràcies a un sobri equilibri entre les diferents regles monàstiques tradicionals. Els monjos troben en aquestes exigències instruments que els poden guiar a la puresa de cor i a la unitat d’esperit amb Déu.» (Missatge a la família cistercenca, 6 de març de 1998).

Avui som nosaltres els seus deixebles en l’escola del servei diví. Però som nosaltres vertaders deixebles seus? Ells sí eren pietosos, bondadosos i justos però perquè el seu record duri per sempre i el seu bon nom es mantingui a cada generació ens cal seguir el seu exemple i demanar-li al Senyor, per la intercessió dels sants Robert, Alberic i Esteve, que ens vulgui omplir de la seva gràcia; perquè sinó qui ens podrà salvar? Sols la gràcia de Déu por fer-ho possible, tant sols obrint-nos a la seva gràcia, com els sants Pares de Cister ho feren, podrem aconseguir-ho; perquè allò que a nosaltres ens resulta impossible per a Déu és possible.

BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 40,1-5.9-11; Sl 103:1b-3a.3b-4.24-25.27-28.29-30; Tt 2,11-14;3,4-7; Lc 3,15-16.21-22

La boca del Senyor ho ha dit, aquest és el seu Fill, el seu estimat, en qui s’ha complagut. Així es revela l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, com ens diu l’Apòstol. Ha aparegut la gloria del Senyor i la boca del Senyor ho ha dit, com escriu Isaïes. Jesús rep el baptisme de Joan, un baptisme d’aigua, quina necessitat tenia Jesús de rebre aquell baptisme? Cap, el mateix Joan ens diu que Jesús és més poderós que ell, que és l’anyell de Déu vingut per a llevar el pecat del món i que serà Jesús qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Però aquell qui no té pecat es fa solidari amb nosaltres pecadors, com es farà solidari de la nostra mort morint per nosaltres a la creu. Jesucrist no es vol guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, ans al contrari, vol compartir la seva filiació divina amb nosaltres.

El baptisme al Jordà és un signe manifest de la humanitat de Jesús, una humanitat que no minva ni afegeix res a la seva divinitat però que sí que ens eleva a nosaltres a la dignitat de fills de Déu. Fins aleshores tot era servitud, és amb el Crist amb qui s’ha acabat la servitud; fins aleshores tot era pena per tots els pecats, és amb Crist qui amb un sol sacrifici som rescatats del pecat; és amb Crist que se’ns anuncia de viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat per tal esdevenir hereus de la vida eterna que amb Crist i per Crist tenim dret a esperar.

Com escriu sant Màxim de Torí, al Fill de Déu no li calia ni néixer ni ser batejat, perquè Ell no havia comés cap pecat que hagués de ser redimit ni perdonat pel baptisme, però «la seva humilitat és la nostra sublimació; la seva creu, és la nostra victòria; el seu patíbul, és el nostre triomf.» (Sermó 45).

Aquest baptisme esdevé el punt de partida del ministeri públic de Jesús, després del seu llarg silenci; al Jordà, rebent l’aigua a mans de Joan, pregant el Fill, davallant damunt seu l’Esperit Sant en figura corporal com un colom i escoltant-se la veu del Pare, comença l’anunci del Regne. Així ho entendran els mateixos apòstols que en elegir a Maties per substituir a Judes diran que el nou deixeble «cal que sigui amb nosaltres testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, un d’aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d’enmig nostre cap al cel.» (Ac 1,12). Resurrecció, baptisme i ascensió són per als apòstols tres moments fonamentals en la vida de Jesús, en el misteri de la redempció.

El baptisme de Joan era alhora signe de purificació i ritus escatològic; tenia ple sentit en l’espera del Regne, la gent vivia en l’expectació, creia en la imminent arribada del Messies. Ser batejats al Jordà, al riu que s’obrí al pas del poble d’Israel, significava creure en l’arribada del nou regne. Al Jordà el profeta es trobà amb el Messies, l’esperança profètica amb la realitat messiànica, Joan es trobà amb Jesús o millor dit Jesús anà a l’encontre de Joan, a l’encontre dels pecadors, dels homes, per fer evident que s’ha fet en tot igual a nosaltres i com nosaltres vol ser batejat, tot i que no li calgui el perdó a qui no té pecat.

En paraules del Papa Benet XVI «aquesta solidaritat de Jesús no és, per dir-ho així, un simple exercici de la ment i de la voluntat. Jesús es va submergir realment en la nostra condició humana, la va viure fins al fons, excepte en el pecat, i és capaç de comprendre la seva feblesa i fragilitat. Per això Ell es mou vers la compassió, tria «patir amb» els homes, fer-se penitent amb nosaltres. Aquesta és l’obra de Déu que Jesús vol realitzar.» (13 de gener de 2013).

Jesucrist ve a portar un baptisme en plenitud com dirà a Jaume i Joan: «Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» (Mc 10,38) o quan anunciant la seva passió diu: «Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12,50). En ser batejat al Jordà fou Crist qui conferí a l’aigua de ser a partir de llavors matèria del nou baptisme que perdona en plenitud, per l’aigua, per la sang i per l’Esperit.

El baptisme de Jesús al Jordà és tant sols l’inici de la seva vida pública en tant que va lligat intrínsecament a la creu i a la resurrecció, a la totalitat del pla de salvació. Perquè en Crist Déu i l’home no subsisteixen separadament, «la unitat de la persona no admet la divisió i la realitat de la doble naturalesa no permet la confusió.» (Fulbert de Chartres, Carta 5).

Jesús en rebre el baptisme el santificà i en santificar-lo ens el concedeix com a sagrament de salvació per tal d’incorporar-nos a Ell en Esperit i en veritat, fills amb el Fill, l’estimat, aquell en qui s’ha complagut el Pare.

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Allò que els homes no havien conegut en les generacions passades ara Déu ho ha revelat, Déu s’ha manifestat a tots els pobles perquè tots tenen part en la mateixa herència, tots formen un mateix cos i tots comparteixen la mateixa promesa. Guiats per una estrella uns mags segueixen la seva llum fins al lloc on hi ha un infant que és llum per al món. Eren els reis anunciats per Isaïes que buscaven la claror de l’albada i és a ells a qui Déu s’ha manifestat avui. Primer ho ha fet a uns humils pastors que sorpresos pel missatge de l’àngel anaren a adorar-lo i abans s’havia anunciat a Maria i a Josep que conegueren també per un àngel que per aquell infant hi passava necessàriament el pla salvador de Déu i que a través d’ells actuaria Déu en la història humana.

Déu surt a l’encontre de l’home i es va fent visible, però ho fa a la seva manera bastant lluny de com ho havien imaginat molts que l’esperaven com un rei terrenal. Però Déu es manifesta i davant aquesta seva manifestació hi ha qui el menysprea, qui el tem, qui resta indiferent, qui s’inquieta, qui va a cercar-lo i qui l’acull. Hi qui com els mags es posa en camí i cerca i no para de cercar fins trobar-lo i amb una immensa alegria fer-li homenatge. Hi ha qui com els grans sacerdots i els lletrats del poble saben llegir l’Escriptura però no saben ni interpretar-la ni encara menys posar-la en pràctica i a la fi acabaran per rebutjar al Messies i no pararan fins a portar-lo a la creu. Hi ha qui com Herodes, el rei marcat per la seva crueltat filla de la seva por, se sent agredit i amenaçat i opta per mirar d’acabar quan abans millor amb aquell que qui sap si no ve a establir un nou regne en contra del seu. Hi ha també, de ben segur, una gran majoria que resta indiferent, desconeixedora encara del que significa aquell naixement i aquesta manifestació ara tant sols visible als ulls de Josep, de Maria, dels mags i d’uns homes de bona voluntat.

Déu, el Fill de Déu fet home, es va manifestant poc a poc, sense presses, sense soroll, suaument, lentament quasi silenciosament, en el silenci tranquil de la nit, en el silenci reposat de la companyia de Maria i Josep. A Betlem, a Natzaret o el Temple quan encara és infant, a Canà i al Jordà quan tot just enceta la seva vida pública, Déu va caminant cap als homes, al seu ritme, i alguns d’aquests homes s’alcen i van cap a Ell com els pastors i els mags; d’altres es queden a recer dels seus pensaments i del seu efímer benestar, mentre d’altres confiats, sense saber massa bé de que va tot plegat, fan el que els diu Jesús com a Canà.

A aquest infant a qui avui fan presents l’hi han portat or, símbol de l’herència del Regne que compartirà amb nosaltres, perquè ha vingut a fer-nos fills de Déu, fills amb Ell que és el Fill de Déu fet home. Li han ofert mirra, i la compartirà amb nosaltres, participant com a vertader home de la nostra mateixa mort i esdevenint així un sol cos amb nosaltres per vèncer junts a la mort. L’hi han ofert encens, per a compartir la mateixa promesa de salvació que ens associa a la divinitat santa del Pare i ens ofereix un lloc al seu regne. Ens ho ha dit l’apòstol, el secret s’ha revelat, es va revelant poc a poc.

Avui uns mags es prostren davant d’Ell i li reten homenatge; demà l’aigua es convertirà en vi, l’endemà el cel s’obrirà al Jordà i reconeixerà que aquest és el Fill de Déu. A Jerusalem ha arribat ja la llum de la gloria del Senyor i els qui la veuen de lluny estant, s’han posat en camí; seguint la claror de l’estel van cap a qui és la llum del món. Caminen, busquen, pregunten i amb ells són tots els pobles els qui s’acosten a la llum.

Però mentre la llum ha vingut al món, la llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no pot ofegar perquè en aquest infant hi ha la vida, la vida que és la llum dels homes; també hi ha qui sí que vol ofegar-la.

No l’ofeguem als nostres cors, perquè aquesta llum que brilla en les tenebres ens convida a seguir-la, ens convida a caminar cap a ella; certament que sortejant tenebres i fosques nuvolades però compartint-la amb tots els homes, amb totes les nacions de la terra, aquesta llum ha vingut a brillar per a tots, perquè és la llum de la salvació.

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

Maria conserva tot el que viu en el seu cor i ho medita. Maria és l’escollida per Déu per ser aquella dona de la que neix el qui ens restitueix la condició de fills, de fills de Déu. Maria no és ni un apòstol més, ni una deixeble més. És molt més que tot això, és la Mare; la primera en veure restituïda la seva plenitud de filla de Déu en ser concebuda sense pecat perquè el Fill de Déu neixi d’ella.

Maria és vertaderament Mare i és alhora filla; Mare del Fill i filla del Pare amb el Fill. Maria viu tot això meditant-ho en el seu cor. Ella és la dona dels silencis, de les frases curtes, la que quan convé pregunta, com a l’àngel «Com podrà ser això, si jo sóc verge?» (Lc 1,34), o al mateix Jesús «Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? » (Lc 2,48). Maria és també la que exulta i magnifica al Senyor que ha obrat en ella meravelles. Maria és la dona confiada en la voluntat de Déu, és la icona de la confiança en Déu

D’on li ve aquesta confiança? La perseverança és el fruit de la confiança, la confiança és la forma més autèntica de l’amor, la confiança és filla de la fe i per tenir fe cal conèixer Déu i conèixer-lo a fons; si un coneix Déu li té confiança. Maria és aquella qui primer va conèixer el Déu fet home, tant que el va concebre en el seu sí, que el va portar a les seves entranyes, que el va infantar, que el va criar i que l’acompanyà fins a la creu. Per això Maria és beneïda entre totes les dones, perquè ha contemplat la claror de la mirada de Déu en la mirada tendre i indefensa d’aquell infant que meravella a uns pastors que en adorar-lo glorifiquen i lloen Déu.

Davant de Déu ningú pot quedar indiferent i davant del misteri de l’encarnació Maria, que n’és art i part, conserva tot el que viu, veu i escolta en el seu cor i ho medita. Maria es declara l’esclava del Senyor i per això mateix és la primera en ser alliberada del pecat i en ser declarada filla, hereva per gràcia de Déu, com ens ha dit l’Apòstol.

L’evangelista sant Lluc tanca el seu relat del naixement de Jesús dient-nos que «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.». No ho guarda com un record del passat, sinó que ho viu en el seu interior com una experiència vital que la guia al llarg de tota la seva vida. No és aquesta frase de Lluc una observació gratuïta. Maria és model de perseverança, de confiança i de fe i creure en Jesús no és simplement recordar esdeveniments d’uns altres temps, sinó experimentar ara i aquí la seva força salvadora, capaç de fer més humana la nostra vida i de transformar-la alhora en divina, perquè l’Esperit del Fill crida en els nostres cors «Abbà, Pare». La fe en Crist no pot pertànyer mai al passat, la salvació és sempre un avui, és sempre present, un present esperançat cap al futur. Maria viu així la seva confiança, la seva fe, la seva missió de Mare i de creient, la primera creient en el Crist.

El primer dia del nou any civil celebrem la festa de Santa Maria com a Mare de Déu i ho fem des del segle IV. Què vol dir que l’Església, després de celebrar solemnement el naixement del Salvador, vulgui començar el nou any girant la mirada vers Maria, la Mare? És que Maria és la Mare de Jesús, la Mare de Déu; però Crist es va fer carn, va néixer, va morir i va ressuscitar per fer-nos a tots nosaltres per la Paraula i per la gràcia, fills de Déu.

Maria no és només la Mare de Jesús, és la Mare de Déu, la Mare de l’Església, la Mare de tots els qui creuen en el Fill, la nostra Mare. En començar un nou any girem els nostres ulls vers Maria. Que Ella ens acompanyi al llarg d’aquest nou any, amb l’amor i la tendresa de la Mare; Ella que és model de perseverança, de confiança i de fe; ens ajudi a perseverar, a confiar i a creure en aquell qui ha vingut per rescatar-nos, al llarg d’aquest any i sempre, fins a la vida eterna.