31 de maig del 2021

VISITACIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
So 3,14-18; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 6b); Lc 1,39-56

Ahir celebràvem una festa singular. Ens atrevíem a tafanejar en la intimitat mateixa de Déu. Ho fèiem, però, com qui s’aboca al brocal d’un pou per escrutar-ne la profunditat, amb temor i amb cura. Llegíem a la primera lectura d’ahir: «Reconeix, doncs, avui, que el Senyor és l’únic Déu, tant a dalt del cel com aquí baix a la terra: no n’hi ha d’altre fora d’ell» (Dt 4,39). I avui el contemplem aquí baix a la terra. Trepitjant els nostres camins.

Sant Tomàs d’Aquino, en la seva Exposició sobre la salutació angèlica, digué de Maria: «Amb ella hi havia Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant, això és, tota la Trinitat. I per això li cantem: Noble triclini de tota la Trinitat(art. 1) Tota la Trinitat reposa en una dona, amb un rostre i una història humana, amb una llibertat i una responsabilitat humanes: tota la glòria del Senyor, tota la glòria de la Trinitat santíssima, com als orígens de la creació, com en la bardissa flamejant, com al Sinaí, com sobre l’arca de l’aliança, com sobre el temple... I, ben mirat, quan la contemplem, veiem només una dona, en camí, que va a trobar la seva cosina, que va a trobar tota la humanitat, portadora com és de Déu. Porta Jesús, la carn de Jesús, en la qual batega el foc de la divinitat. Jesús, que ocultarà el poder de la seva Paraula en la senzillesa de les paràboles, l’amor i la fidelitat nova i eterna de la seva Aliança en una mica de no res de pa i de vi, la llum i la glòria de l’Esperit que infon la vida, lliurant-lo al Pare, en el sofriment de la creu, l’esplendor de la seva carn ressuscitada en la foscor del sepulcre. Jesús s’amaga en el ventre d’una dona, i en aquesta dona la Trinitat esdevé història, i des de la seva comunió immanent d’amor, es posa en camí, sortint d’ella mateixa, per venir a visitar-nos.

L’escena de la Visitació és una icona eloqüent de l’Església, i de l’estil amb què l’Església ha de presentar el misteri de Déu a l’home i a la dona d’avui. Es tracta d’un Déu implícit, amagat, com la paraula que batega en el silenci, com la llavor colgada en la terra, com el llevat que es barreja amb la pasta. Un Déu que visita el seu poble, infinitament discret, mentre es deixa bressolar en el ventre d’una dona. Un Déu que vol ser donat —per Maria, per l’Església— i acollit —per Elisabet, per Joan, per la Humanitat— en un dinamisme creatiu i joiós de fe i de lloança: «Feliç tu que has cregut!» (Lc 1,45).

Un Déu que vol que de tota la nostra tristesa, de tota la nostra por, de tota la soledat i la pobresa del món, en fem un cant de Magníficat.

Noble triclini de tota la Trinitat, pregueu per nosaltres. Amén.

30 de maig del 2021

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Dt 4,32-34.39-40; Sl 32,4-5.6 i 9.18-19.20 i 22 (R.: 12b); Rm 8,14-17; Mt 28,16-20

«o seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». Ho creiem? Perquè la persona que creu, la persona que creu en la paraula de Jesús viu confiada, viu lliure, viu sense cap por que li pugui sorprendre.

El Misteri de Déu, se’ns revela en Jesús. Ja que, Déu d’omnipotència eterna, ha avocat la seva misericòrdia per mig del seu Fill. En la persona del Fill ens ha portat el coneixement del seu amor incondicional. I perquè no visquem desorientats ens ha donat com a do el seu Esperit perquè siguem temples, sagraris vivents de l’Esperit Sant.

Déu que és Únic, se’ns ha manifestat en la Trinitat de persones, com a Pare, com a Fill i com a Esperit que ens santifica. I si veritablement creiem en l’omnipotència misericordiosa de Déu, no podem tenir cap por davant de les adversitats que ens vénen en el decurs de la nostra història.

«Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».
Ens ho creiem? Com ho vivim?

Qui creu viu feliç: És feliç el qui reconeix que el Senyor és l’únic Déu. És feliç el qui ho recorda sempre en el seu cor.
És feliç el qui compleix els seus manaments, manaments que tonifiquen l’ànima. És feliç el qui viu en comunitat, en el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat.

Qui creu és portat per l’Esperit i viu com a fill: És fill el qui reconeix el Pare i la seva voluntat. És fill el qui dóna testimoni del Fill Unigènit Jesucrist. És fill el qui sofrint recorda que és hereu amb Crist. És fill el qui s’obre a la misericòrdia de Déu i accepta el do de la seva glòria, la glòria del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, glòria que tenim com a hereus del Regne del cel.

De moment ara, l’herència que tenim és la missió que se’ns ha confiat: convertir, batejar i ensenyar. Missió que tenim com a cristians, com a Església, com a comunitat. Missió que implica una sortida cap a enfora, un moviment cap a endavant, un camí cap als altres. Jesús ens ha confiat la missió de: convertir, batejar i ensenyar, en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.

Però això, des d’una comunitat estable en un lloc, en un monestir, com es pot fer? Doncs, amb la clau, la clau de l’essència del cristià, la clau de l’amor, l’amor a Déu i el proïsme, donant testimoni d’una vida empeltada a Crist, amb Déu Pare en la unitat de l’Esperit Sant.

I, és clar, aquest testimoniatge és diari:

Comença per l’Eucaristia, on Jesús es fa present cada dia fins a la fi del món, on Déu Pare accepta el sacrifici del seu Fill, on l’Esperit Sant davalla sobre les ofrenes, perquè aquest pa i aquest vi esdevinguin el cos i la sang de Crist que ens salva, i sigui el nostre aliment per a la vida eterna.

També en el treball quotidià, en cada petita tasca per insignificant que sembli: en una petita gota d’aigua que eixugues, en un fil que poses a l’agulla, en una mala herba que treus, en un pessic de sal que poses a l’olla, cada petita acció comporta un gran testimoni cristià, si ho vius en pau.

I per suposat en el treball específic de la nostra obediència, en la santificació del dia amb la pregària litúrgica de les Hores. On lloem el Senyor des del cor, amb els nostres cors donant glòria a Déu, en el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.
Jo ho crec. Tu ho creus?

Jesús és amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. Per això, podem adorar la Trinitat, pregant tantes vegades i proclamant: Glòria al Pare, glòria al Fill i glòria a l’Esperit Sant, en el principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén.

23 de maig del 2021

DIUMENGE DE PENTECOSTA (Cicle B)

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15

Trobant-se tots junts tots quedaren plens de l’Esperit Sant. El Senyor ha estat endut al cel, han passat set setmanes des de que aquelles dones joioses i sorpreses en trobar el sepulcre buit, trencaren la tristesa dels deixebles que ploraven tancats a casa la mort en creu del Mestre. De nou era al matí quan se sentí venir del cel un so com d’una ventada violenta i unes llengües de foc es posaren sobre cadascun d’ells. De nou com al Sinaí el foc i un gran soroll. De nou com al Sinaí tot el poble de Déu junt, ara el nou poble de Déu.

El Senyor abans de ser mort, abans de ressuscitar i abans de ser endut al cel, els hi havia dit als seus que calia que rebessin la força de l’Esperit, que calia que des del cel fossin revestits per llur força i rebessin els seus dons.
I els dons de l’Esperit no es fan esperar.

El primer do és la comunió que és la comunió de la mateixa Església; estant tots junts reben la força de l’Esperit, com estant tots junts reberen el manament de celebrar el memorial del Senyor, com tots junts estant reberen la visita del ressuscitat. Fou al cenacle al darrer sopar quan Jesús digué als seus que convenia que marxés per tal de que els pogués enviar l’Esperit defensor. Fou la mateixa tarda d’aquell tercer dia després de la seva mort a la creu quan el ressuscitat aparegut als deu tancats per por els donà la pau i els donà amb l’alè l’Esperit i amb aquest la potestat de perdonar o retenir els pecats, els impulsos terrenals que ens porten al desordre, a la idolatria, a les enveges, al sectarisme, com diu l’Apòstol.

El segon do és la universalització, rebent el do de llengües la bona nova del Ressuscitat arriba a cadascú de manera particular. Si la desfeta de la torre de Babel va provocar la confusió del món, la vinguda de l’Esperit porta de nou l’entesa.
Perquè com diu sant Pau els fruïts de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat.

La Pentecosta significa el gran viratge de la humanitat; el missatge del Crist ressuscitat s’estén ara i per tots els segles a tot el món i el vehicle per a difondre’l és l’Església del Crist ressuscitat.
Així l’Esperit de veritat ens guia cap al coneixement de la veritat sencera perquè prové del Pare i dona testimoni del Fill. «L’Esperit habita a l’Església i en el cor dels fidels com en un temple, i en ells prega i dóna testimoniatge de la seva adopció com a fills. Guia l’Església cap a la veritat, la unifica en comunió i ministeri, la proveeix i governa amb diversos dons jeràrquics i carismàtics i l’embelleix amb els seus fruits. Amb la força de l’Evangeli rejoveneix l’Església, la renova incessantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs», com ens diu la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II (LG, 4).

Però en aquell lloc on es trobaven tots reunits hi ha algú que ja coneix els efectes de l’Esperit. Hi ha algú a qui l’Esperit ja ha visitat abans i amb la seva visita llur vida ha canviat. La tradició situa el matí de Pentecosta entre els deixebles a Maria, la mare, aquella que estava juntament amb algunes dones, els germans de Jesús i els onze tots dedicats, constants i unànimes en la pregària. Ella sap que a través de l’Esperit Déu obra meravelles, ella sap molt bé que significa ser posseïda per la força de l’Esperit perquè per aquesta força del seu ventre virginal vingué al món el Salvador.

L’Esperit té la forma a vegades de colom, a vegades de ventada, a vegades de llengües de foc, a vegades s’anuncia a través de la plàcida veu d’un àngel, a vegades aleteja sobre les aigües (Cf. Gn 1,2). Però l’Esperit no és ni un colom, ni una ventada, ni cap foc; és la força de Déu que irromp en les nostres vides i les transforma, com transformà la de Maria, com transformà la dels deixebles, com ha de transformar la nostra. La flama de l’Esperit Sant crema però no consumeix, transforma els cors perquè surti d’ells la millor part i la més veritable de l’home, fent emergir la seva vocació a la veritat i a l’amor.

En paraules de sant Joan Pau II «L’Esperit Sant, en el seu misteriós vincle de comunió divina amb el Redemptor de l’home, continua la seva obra; que rep de Crist i el transmet a tots, entrant incessantment en la història del món a través del cor de l’home.» (Dominum et vivificantem, 67)

16 de maig del 2021

SOLEMNITAT DE L’ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; Ef 4,1-13; Mc 16,15-20

Els ulls fits al cel i els peus tocant a la
terra; així viuen els deixebles l’ascensió del Senyor i així ha de viure l’Església la seva missió, així hem de viure cadascun de nosaltres la nostra fe. El cel i la terra són els dos eixos sobre els que transcorre la nostra vida de creients; el cel com a objectiu, com a futur; la terra com a actualitat, com a present.

Aquí a la terra hem de viure com ens diu l’apòstol d’acord amb el que ens demana la vocació que hem rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-nos amb amor els uns als altres. Però pendents del cel perquè aquell qui s’enlairà davant dels apòstols, aquell a qui perderen de vista entre els núvols; aquell que si va pujar vol dir que abans havia baixat del cel a la terra; aquell qui fou endut d’entre ells cap al cel ha de tornar de la mateixa manera com se n’anà cap al cel. Aleshores, tant sols aleshores, serà quan restablirà el regne.

Tenim un sol Senyor, Jesucrist, una sola fe, transmesa per l’Església presència de Crist a la terra, un sol baptisme que ens incorpora a Jesucrist i un sol Déu i Pare de tots que envià al seu fill per a la nostra salvació i Ell havent mort i ressuscitat retornà al cel a la dreta del Pare, tal com havia anunciat, per preparar-nos-hi l’estada. Els deixebles es preguntaven que volia dir allò de que d’aquí a poc temps no el veurien però que poc després el tornarien a veure, que volia dir allò de que se n’anava amb el Pare (Cf. Jo 16,17). No entenien que Ell havia de tornar cap al qui l’havia enviat; no entenien que precisament era això el que ens convenia. Per la seva encarnació el Fill de Déu assumint la nostra humanitat li retornà tota la seva bellesa; per la seva passió i mort a la creu Jesús compartia la nostra feblesa i la nostra mort; per la seva resurrecció Crist ens oferia la vida veritable; per la seva ascensió al cel el Fill de Déu ens obre les portes del Regne. La seva marxa, el seu retorn cap al cel implica dues coses: La vinguda del Defensor, de l’Esperit Sant i l’esperança en la tornada gloriosa del Fill a la fi dels temps.
És l’Esperit qui ens permet, qui ens ajuda a viure amb els ulls fits al cel i tocant de peus a la terra.

Cadascun de nosaltres viu aquesta esperança amb els dons i els talents que el Senyor li ha confiat per tal de portar a la pràctica el manament del Senyor d’anar per tot el món i anunciar la bona nova de l’Evangeli. L’espera del regne no és, no ha de ser una espera inactiva, perquè per la força de l’Esperit formem el poble sant de Déu amb la missió d’edificar el cos de Crist, que és l’Església, fins al dia en que units en la fe i el coneixement del Fill de Déu siguem convidats a esdevenir similars a l’home perfecte, l’home que arriba a la talla de la plenitud del Crist.

La nostra salvació ens ha estat oferta per l’encarnació passió, mort i resurrecció del Senyor; per aquest misteri havent Ell participat de la nostra mort, podrem nosaltres ser partícips de la seva resurrecció. Però això serà quan Ell vindrà posant el món em evidència, tot i que ara ja ens ve l’Esperit de la veritat (cf. Jo 16,11) per portar-nos cap a la veritat sencera i la veritat sencera no és altra que la del Regne que el Fill enviat pel Pare i retornat al Pare, portarà quan tornarà.

La nostra fe mira cap al cel i transcorre per la terra; tenim en el món el lloc de missió, tenim el cel com a única esperança que neix de la vocació rebuda. Aquí a la terra el Senyor coopera amb nosaltres quan fem la seva voluntat mentre esperem l’acompliment de la promesa del Pare. Al cel Crist ens hi espera tot convidant-nos a participar del seu Regne.

En paraules de sant Joan Pau II: «Aquest és el misteri de l’Ascensió del nostre cap. Recordem-ho sempre: “Jesús els va donar instruccions”, i després “Jesús va ocupar el seu lloc”.» (24 de maig de 1979).

La nostra fe és per viure-la tocant de peus a terra però sempre amb els ulls fits al cel.

9 de maig del 2021

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,25-26.34-35.44-48; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4; 1Jo 4,7-10; Jo 15,9-17

«Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull a tothom qui creu en Ell i fa el bé»; ens ha dit l’apòstol sant Pere. La comunitat apostòlica visqué ja en els primers anys un salt qualitatiu molt important; la universalitat de la salvació fou l’eix de l’expansió de la fe en Crist. Ara ja no és important pertànyer a aquell o a l’altre poble, ser esclau o lliure, jueu o grec, home o dona (cf. Ga 3,28); ara el vertaderament important, l’únic important és l’amor. «Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell.» (1Jo 4,16) ens diu la primera carta de sant Joan. Per al Papa Benet, com recull en la seva primera encíclica Deus caritas est, aquestes paraules de sant Joan expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana, la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí. Ja no hi ha diferències perquè l’única diferència és estimar o no estimar, i estimar no és un discurs buit, no és tant sols un propòsit sinó que es tradueix en fets concrets com ho són observar els manaments del Senyor o no observar-los; ser amics del Crist o no ser-ho; haver estat escollits per Ell o no haver-ho estat.

El model és, no podia ser d’altre, el Crist i la seva relació d’amor amb el Pare i amb nosaltres.
Ell observà els manaments del Pare, es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. També nosaltres tant sols observant els seus manaments ens podrem mantenir en l’amor que ens té; tant sols serem els seus amics si fem el que Ell ens mana; tant sols així serem dignes d’aconseguir tot allò que demanem en nom seu al Pare.

La paraula manaments pot tenir ressonàncies no pas sempre positives; podem veure-hi quelcom que s’enfronta a la nostra llibertat i oposar-hi aleshores la nostra voluntat individual. Ens diu sant Agustí «mirem si manaments no és un altre nom de l’amor» (Tractat 1.9) perquè és Crist mateix qui ens va donar un nou manament el d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat i ens estima i Ell ens estima tal com el Pare l’estima.
No hi ha altra manament més gran que aquest de l’amor, no hi pot haver cap altra relació amb Déu que la fonamentada i vehiculada en l’amor. I ha estat Déu Pare qui s’ha avançat a estimar-nos, Ell ha estat el primer d’estimar-nos fins a donar-nos al seu Fill per tal de salvar-nos.

L’amor no és tant sols un sentiment, perquè els sentiments són fugissers; tant ràpidament com s’encenen s’apaguen.
L’amor, l’amor amb que Déu ens estima i amb el que demana que l’estimem a Ell i als germans és un amor que ve de Déu i va cap a Déu. Un amor encarnat en Jesucrist, aquell qui ens ha escollit, que és l’amor fet carn, perquè tant sols Ell va poder estimar fins a l’extrem de donar la seva vida per tots nosaltres i ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics.

És Ell qui ens ha alliberat de la condició de servents per a donar-nos la d’amics, amics de Crist i amics del Pare per mitjà del Crist. Hem estat escollits per a ser amics de Déu, no hi pot haver regal més gran que aquest. I aquest és un regal no pas reservat en exclusiva a aquell o a l’altra poble, no depèn de participar-hi ni de la raça, ni de la llengua, ni de la nacionalitat; Déu no fa accepció de persones, com recorda sant Benet en la Regla citant a l’Escriptura.
Déu tant sols té un vàrem per examinar-nos; l’amor. Mai no podrem correspondre-li amb la mateixa intensitat amb que Ell ens estima.

Ens cal aprendre a estimar, «si en la meva vida falta completament el contacte amb Déu, podré veure sempre només l’altra, sense aconseguir reconèixer en ell la imatge divina. Al contrari, si en la meva vida ometo del tot l’atenció a l’altre, volent ser només piadós i complir amb els meus deures religiosos, es marceix també la relació amb Déu.» (Deus caritas est, 18).

Sense amor no hi ha lloc per a la fe i sense la fe no hi ha alegria, no hi ha esperança. Com escrivia sant Joan de la Creu «A la tarde te examinarán en el amor; aprende a amar como Dios quiere ser amado y deja tu condición.»