MARTIRI DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
1C 2,1-5; Sl 118,97.98.99.100.101.102 (R.: 97a); Mc 6,17-29

Joan Baptista és, dins el calendari litúrgic de l’Església, l’únic sant que celebra, juntament amb la Mare de Déu, tant el naixement (24 de juny) com el seu martiri. En el cas de la Mare de Déu, l’Església celebra el seu naixement i la seva ascensió al cel.

El nom de “Joan”, johanan, nom hebreu que significa gràcia de Déu, do de Déu, expressa que la vida del precursor del Crist estarà marcada per la gràcia, pel do gratuït de Déu. Aquest fill de dos genitors ancians, Zacaries i Elisabet, va ser fruit d’un pur do de Déu, un naixement inesperat donada la vellesa de la seva mare. I tanmateix la victòria del seu martiri va ser un pur do diví, no va arribar-hi a través de la força humana. El seu martiri és, doncs, el model de tot martiri, que és un donar testimoni de la fe en el Crist. I el testimoni de la seva mort no fa més que coronar el testimoni que havia donat del Crist amb tota la seva vida.

Joan no era la llum, era la llàntia que va rebre la llum com un regal. La seva no era més que la llum que li venia del Crist i que reflectia als altres. La missió de Joan no era augmentar, sinó disminuir. Perquè el que importa és saber disminuir, no per aniquilar la pròpia personalitat, sinó per descobrir que la dignitat i la plenitud sols ens ve donada pel Crist quan és Ell qui creix i es fa gran en nosaltres: «Ell ha de créixer i jo he de disminuir» (Jn 3,30).

Està clar que moltes vegades el nostre món i la nostra societat van pel camí invers, ja que, com Herodes i els poderosos d’aquest món, no cerquen disminuir sinó augmentar. També sant Pau ens fa entendre que cal disminuir i no augmentar quan diu a la primera lectura: «quan vaig venir a vosaltres, no us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa. Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu».

El Jesús clavat a la creu, fet no res, és «l’Anyell de Déu, que lleva el pecat del món». Joan ho anuncia, dona testimoni d’Ell, prepara el seu camí, és el precursor. Joan va morir a causa d’aquest pecat del món, instal·lat amb força al palau d’Herodes. Com ho mostra Herodies i la seva filla, el pecat del món fa niu dins del cor, infecta el voler humà. L’escena de l’Evangeli ens convida a vigilar el nostre cor; és en el fons de nosaltres mateixos on arrela el mal, que a poc a poc esdevé exterior i real. Cal vetllar la voluntat, els volers del nostre cor, que no sigui que volguéssim els caps dels nostres germans a la safata de la iniquitat.

Què puc demanar?, pregunta la filla d’Herodies. L’Evangeli ens ensenya el que cal demanar en la vida, no la sang d’un innocent, com ho va fer ella, sinó el do i la gràcia de Déu, la Veritat, la justícia, com ho va fer Joan. Demanar poder, dominació, diners, per engrandir-se, per augmentar l’ego i les possessions, sol destrueix el món. Joan només va demanar disminuir, per fer present l’Anyell de Déu que treu el pecat del món.

Demanem al Pare que la nostra vocació sigui la mateixa vocació que Joan: preparar el camí de Jesús, perquè Ell sempre pugui venir per treure el pecat del món. Si no hi són els qui, com Joan, preparen el camí de Jesús, com podrà seguir venint el Fill de Déu avui al nostre món? Necessitem el camí que prepara Joan, un camí d’abaixament, d’humilitat, perquè Jesús vingui al fons del nostre cor, perquè Jesús guareixi els cors i els alliberi de l’egoisme i la violència.

SANT BARTOMEU, APÒSTOL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ap 21,9b-14; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Jo 1,45-51

El Breviari del Rei Martí l’Humà, copiat i il·luminat a Poblet, i conservat avui a la Biblioteca Nacional de França, està precedit d’un calendari amb els dotze mesos de l’any i les festes i aniversaris litúrgics corresponents. En cadascun dels mesos, el miniaturista va confrontar un apòstol i un profeta. L’apòstol Bartomeu encapçala el mes de juliol, i el profeta amb qui dialoga és Miquees. Bartomeu porta una filactèria amb aquesta frase del Credo: «Se’n pujà al cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós». Miquees, en la seva filactèria, ostenta aquesta cita del seu llibre: «El qui s’obre camí pujarà davant d’ells» (Mi 2,13). Una bellíssima manera de fer dialogar l’Antic i el Nou Testament, fins i tot visualment. Al darrere dels personatges hi ha dos edificis; des del primer, a l’esquerra, una figura femenina, que pot representar l’església, proclama, tot onejant un estendard, el misteri de l’Ascensió de Crist: «Se’n pujà al cel». A sota, a fora, però a redós de l’església, Pau proclama l’evangeli als Colossencs. Un altre edifici, més a la dreta, que deu representar la sinagoga, s’està esfondrant: Miquees en té una pedra a la mà, com si, qui sap, amb els enderrocs del vell ens invités a construir el nou.

Germans, les festes dels apòstols, que dibuixen al voltant de l’únic misteri de Crist com una corona de dotze pedres precioses en el transcurs de l’any litúrgic, ens fan retornar a les fonts de la fe. Ens apropen al doll fresc de la primera predicació de l’Església en l’aridesa del nostre camí. Per això, simbòlicament, a cadascun dels apòstols se’ls atribueix un article del Credo, l’anomenat precisament símbol dels apòstols.

L’oracle de Miquees fa referència al Senyor que precedeix el seu poble i li obre el camí de la salvació en un context de persecució desfermada contra Israel. Però el qui ens ha obert el veritable camí de la salvació i de la vida és Jesucrist, passant per la porta de la seva humanitat i assumint la nostra història, i, fent tot això, obrint-nos un camí nou i dret que mena al cel. De fet, a Natanael Bartimeu, Jesús li promet que «veurà el cel obert i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home» (Jo 1,51). Li promet que hi haurà un camí i una porta d’accés a aquesta ciutat resplendent, la núvia, l’esposa de l’Anyell, que reposa ferma i segura sobre les dotze pedres precioses de la fe dels apòstols que són els dotze articles del símbol.

La litúrgia d’avui, doncs, ens convida a renovar la nostra fe, a refres-car-la, a rellegir-la. Natanael ho feia a l’ombra d’una figuera, símbol del do generós de Déu, puix això significa el seu nom. Nosaltres tenim tot un jardí! L’Escriptura i la Tradició de l’Església! I al cor d’aquest jardí la font sempre viva i sempre nova de la fe, que raja dins nostre fins a la vida eterna. La mateixa font que brolla d’aquest altar i a la qual ens apropem com cérvols elegits d’aquest bell jardí. Que Jesús, com a Natanael, el fill de Timeu, ens en desvetlli la set i el desig. Amén.

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 39,8-14; Sl 62; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«Si Ell està amb nosaltres, qui ens podrà enganyar? Si ell està en nosaltres, què ens serà impossible amb aquell qui ens enforteix? Si ell està a favor nostre, qui estarà contra nosaltres?». (Sermó d’Advent 7,2)

Per sant Bernat Crist és el model, estava cert de la seva ciutadania i que al final de la cursa, si el creient es manté fidel, els nostres cossos podran ser glorificats, com ho fou el de Crist mateix. Jesucrist és el model per al monjo, és el model per a tot cristià; un model en el que emmirallar-se sabedors però de les nostres flaqueses tant físiques com morals, coneixedors de que ens cal l’ajut de la seva gràcia; sempre certs de que Crist ens estima i ens vol al seu Regne. No és pas fàcil per a ningú d’arribar al Regne; tampoc ho fou per els sants i tampoc ho fou per a Bernat de Claravall. Aquell home de personalitat carismàtica, de zel impetuós, que potser no sempre fou tant mel·liflu, com el lloà Pius XII, lluità en tot moment per apartar-se del camí de la perdició, dels valors terrenals i fixar la mirada en allò que ens configura al Crist. Amb aquest ideal deixà la seva còmode vida per entrar a Cister, amb aquest ideal inicià el seu camí monàstic.

Crist com a camí, Crist com a meta i Crist com a centre. Sant Bernat assumeix apassionadament la centralitat del Crist que sant Benet expressa en la Regla i seguint l’esperit dels pares fundadors de Cister, viu la seva vida pel Crist. Sant Bernat no volgué altra cosa que complir els manaments del Senyor, fins els més menuts, i ensenyar als altres, també a nosaltres avui, a fer el mateix; perquè la seva paraula, la seva obra, no ha perdut ni la frescor, ni la proximitat i segueix transformant els cors que es deixen tocar per ella.

«Que mai es tanqui la teva boca al nom de Maria, que no s’absenti del teu cor, que no traeixis l’exemple de la seva vida; així podràs tenir la seva intercessió.» (Sermó sobre la Verge Maria II,17).

Per a sant Bernat certament no hi ha cap altre model que Crist; però per arribar a Crist tenim dues grans ajudes. La primera, la brúixola que ens hi guia, el far que ens indica els topants, és aquella qui el portà en les seves entranyes, aquella qui destinada des de sempre pel Pare a acollir-lo esdevingué així la mare clement, la mare piadosa, la dolça mare per la qual Crist se’ns fa més accessible malgrat la nostra carnalitat, perquè ella fou una com nosaltres, tocada per Déu des de la seva concepció, però dona i mare com qualsevol dona i qualsevol mare.

Sant Bernat profundament cristològic és alhora profundament mariològic perquè veu en Maria aquella que ens acosta al seu Fill, aquella que ens el fa proper i que com a mare i no volent res més que el millor per a nosaltres, ens vol fidels al Crist. Maria és per això, escriu sant Bernat, l’estel radiant la llum del qual s’estén a tot el món, que brilla als cels i il·lumina els abismes, que s’aixeca inefable, esplendorosa amb els seu exemple i brillant pel seus mèrits (cf. Sermó sobre la Verge Maria II,17).

Sant Bernat s’alimentà de l’exemple de Maria, i així el representa al iconogràfica de la lactatio, sant Bernat nodrit per Maria com ho fou el mateix Jesús infant. Perquè en ella sant Bernat tenia el seu aliment espiritual i en ella s’emmirallava.
«El qui vol estar amb Déu ha de pregar sovint, és quan preguem que parlem amb Déu i quan llegim l’Escriptura és Déu qui ens parla.» (Sentències III,97).

La segona ajuda per arribar al Crist és l’Escriptura. Sant Bernat destacà pel seu treball espiritual; per això treballa i recorre a les escriptures i a elles lliura el testimoniatge de la seva vida. «L’acció és poderosa sols si s’arrela en una vida interior profunda», escriu Bernat en el seu tractat De Consideratione.

Sant Bernat monjo i evangelitzador alhora, teixeix un vincle entre l’acció i la contemplació, que en realitat és només el despertar a una vida superior, a una vida d’acció més perfecta i fructífera, una preciosa font de caritat apostòlica. Sap que de l’Escriptura neix l’esperit d’intel·ligència, que actua com una pluja que ens dona la saviesa que es transmet de generació en generació. Sant Bernat pouant en l’Escriptura desenvolupa una teologia de la gràcia perquè l’amor és l’única raó de ser de l’home. Déu, que té sempre la intenció i la ferma i decidida voluntat d’acostar-se’ns comença i completa el treball de transformació de la nostra ànima per llur gràcia.

Bernat parteix de la meditació de la Paraula, en la línia que la Constitució Dei Verbum del Concili Vaticà II prendria segles després, i alhora de l’ajuda de la gràcia, en la més pura arrel agustiniana. Per a ell fonamentats amb l’Escriptura i per la tradició i ajudats per l’autoconeixement i el lliurament personal, hem de cooperar amb l’acció de la gràcia que ens allibera, perquè la redempció es realitzi en la nostra vida. Cada ànima, sempre pecaminosa, assegura sant Bernat, tan conscient del seu exili i tan a prop de la desesperació, no sols pot descobrir una raó per a esperar el perdó i la misericòrdia, sinó fins i tot atrevir-se a aspirar a la perfecta unió amb Déu en una unió mística.

Sant Bernat fixant els ulls en Crist, cercant amb Ell aquesta unió mística, tenim com a exemple Maria i com a guia l’Escriptura, esdevingué sal per a la terra i llum per al món. Sabia on tornar salada la sal si perdia el gust, en l’Escriptura; sabia on trobar la llum si la perdia, en Maria que era el far que el guiava, aquella llum que resplendeix davant la gent i fa llum a tots els qui són a la casa de Déu. Tot això sant Bernat ho visqué d’una manera concreta, particular, visqué la seva fe com a monjo, cercant Crist al clos del monestir, seguint la Regla de sant Benet i l’esperit dels nostres pares fundadors que cercaven de viure amb autenticitat la vida monàstica.

Bernat de Claravall fou abat, ha estat canonitzat, és Doctor de l’Església, considerat el darrer dels Pares i Doctor Mel·liflu; però per a ell el més important fou ser monjo. Aquell jove atret per la nova fundació de Cister escriuria que al monjo el fa la professió, al prelat la necessitat i de monjo fou la seva vocació i la seva vida. (Cf. De moribus et officio episcoporum tractatus seu. Epistola XLII ad Henricum Archiepiscopum Senonensem, IX, 33). Aquesta vocació monàstica la visqué sense passar per alt ni el tret més insignificant de la Regla de sant Benet, sense deixar de complir cap dels manaments del Senyor i per això fou i encara és avui capaç d’ensenyar-nos a nosaltres a fer el mateix perquè ell complint i ensenyant ha estat tingut per gran al Regne del cel.

En paraules seves: «Segueixen i aconsegueixen al Crist els qui s’abracen al seu exemple amb humilitat, amb perseverança i amb tot el seu esperit.» (Sermons varis, 68).

Així fou Bernat de Claravall, un enamorat del Crist al qui la iconografia representa abraçant-lo als peus de la creu, com aquell qui sap que aferrat al Crist res ha de témer i tot ho té.

SANT MAGÍ, MÀRTIR, COPATRÓ DE TARRAGONA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Capella del Portal del Carro, Tarragona, 19 d’agost de 2022

Sv 3,1-9; Sl 125,12ab.2cd-3.4-5.6 (R 3); Jm 1,2-4.12; Jn 17,11b-19

Sant Magí fou un home just, refiat d’estar en mans de Déu i si va semblar que als ulls dels seus insensats perseguidors moria, de fet arribava a una vida molt més plena que la que li havien arrabassat. Els seus botxins cregueren que li havien infringit un càstig mortal, però per a ell no fou sinó l’avantsala d’una felicitat immensa, perquè estava cert de la immortalitat de la seva ànima i confiava plenament en que si sembrava la seva vida amb llàgrimes als ulls cridaria de goig a la sega, quan arribés davant del Pare. Fou un home just perquè al llarg del seu pas per aquest món feu el bé. Sant Magí s’apiadà de tothom, donant de beure als qui estaven assedegats per l’esforç de perseguir-lo, guarint endimoniats i a canvi no rebé pas cap premi terrenal, sinó que fou perseguit fins a la mort.

En ell però no hi havia lloc per al rancor, per a tornar mal per mal, ens ho ha dit la carta de sant Jaume, es tingué per molt feliç passant proves, veient com la seva fe era provada com l’or al gresol, i ho suportà tot amb paciència fins a la fi, una fi que de fet era el començament d’una vida vertadera, rica i plena. Essent constant, essent perseverant, sant Magí rebé a la fi la corona de la gloria, aquella que el Senyor reserva als qui l’estimen i sant Magí fou abans que res un enamorat del Crist. La gloria, que l’Església li reconeix, se l’havia ben guanyat perquè l’amor sant Magí no el reservà ni per a ell mateix ni pels seus amics, ni tal sols per al Senyor tot sol; sant Magí entengué que malgrat ser odiat, que malgrat ser perseguit, que malgrat no ser del món, havia estat enviat per a ser testimoni de la veritat i aquell qui és la veritat i la vida ens ha deixat dos grans manaments: Estimar-lo a Ell i estimar als altres com a nosaltres mateixos i així ho feu sant Magí sense fer accepció de persones, com diria sant Benet a la seva Regla que encara avui inspira la vida dels monjos. El màrtir de la Brufaganya estimà a tothom, fossin els seu amics o fossin els seus enemics. I aquest amor de sant Magí a Déu i als germans és el seu gran llegat. El practicà amb la filla del governador Dacià, i rebé com a premi una presó encara més fosca i rigorosa; el practicà amb els qui havent-lo torturat quedaren extenuats i rebé de les seves mateixes mans la mort. Però la seva és una herència que traspassa fins i tot llur vida terrena per arribar segles després a mostrar-se en uns fets, com els ocorreguts en aquest mateix indret durant l’evacuació de l’exèrcit napoleònic o salvant tantes embarcacions dels perills del naufragi; perquè estimar no pot ser quelcom teòric, ha de ser pràctic; no pot ser quelcom limitat en el temps, ha de ser etern. Com ens diu sant Jaume la fe sense obres és morta, de res val (cf. Jm 2,18); així mateix l’amor sense demostrar-lo, sense exercir-lo, de res o de molt poc val.

Més enllà de la visió romàntica que puguem tenir de sant Magí, un sant que arriba al fons dels nostres cors i que portem al cor tots els tarragonins; la seva figura és un testimoni de fe i d’amor. La fe alimentava la seva vida, li donava fortalesa i aquesta fe la mostrava amb obres, amb fets. En paraules del Papa Francesc dites amb motiu de la beatificació de l’avui ja san Óscar Romero: «El màrtir no és algú que ha quedat relegat en el passat, una bonica imatge que engalana els nostres temples i que recordem amb una certa nostàlgia. No, el màrtir és un germà, una germana, que continua acompanyant-nos en el misteri de la comunió dels sants, i que, unit a Crist, no es desentén del nostre peregrinar terrenal, dels nostres sofriments, de les nostres angoixes.» (30 d’octubre de 2015).

Què ens diu sant Magí a nosaltres avui, ara i aquí? El mateix que digué i mostrà als seus contemporanis; que ens cal estimar sense distincions. Perquè també avui hi ha assedegats i nosaltres, certament sense el poder de fer miracles, cadascun de nosaltres amb la nostra responsabilitat, amb les nostres migrades forces, hem de mostrar aquest amor que sant Magí va manifestar. Perquè també avui l’odi encega a molts, com a aquells que sortint per aquest mateix portal plens d’odi quedaren cecs perquè no podien veure en sant Magí, no podien veure en qualsevol altre al proïsme, reconèixer-hi a aquell qui ens cal estimar. Aquest és el seu llegat, el seu missatge, la seva herència; mirar de calmar la set dels assedegats, mirant de treure l’odi dels cors d’aquells a qui el mateix odi deixa cecs; mirant de treure el mal, del cor dels altres. És aquest un missatge d’ahir, d’avui i per sempre. Nosaltres creients no ho hem d’oblidar mai això i per aquest motiu fem avui memòria de sant Magí i ho fem de nou en aquesta entranyable capella del Portal del Carro, al costat de la porta per on la tradició ens diu que sant Magí fugí de Tarragona per retornar a la Brufaganya, on sols volia cercar Déu, i la mateixa porta per on sortiren els seus perseguidors cegats per l’odi. És aquesta capella, salvada per la intercessió del sant de la destrucció durant la guerra del francès, on els tarragonins ens hi sentim com a casa, i així ens hi han fet sentir també els administradors que ha tingut; ho veiem tant sols recordant-ne els darrers com el Dr. Pere Batlle, Mossèn Tomàs Bartolí o Mossèn Francesc Gallart, tots d’entranyable memòria i als qui recordem com a testimonis amorosos de la fe i del culte a sant Magí. Ells han estat, cadascun a la seva manera, transmissors d’aquest amor que sant Magí va viure i va transmetre. Ells estimaven sant Magí perquè estimaren aquell a qui sant Magí estimà, el Crist, perquè sant Magí no obrava per ell mateix, ho feia mogut per la força del Senyor a qui estimava i a qui cercava en la solitud de la Brufaganya.

I el Senyor també l’estimava a ell, per això fou alliberat pels àngels de la presó. Com als apòstols a qui de nit l’àngel del Senyor va obrir les portes de la presó i els va fer sortir per que anessin a predicar al temple (Cf. Ac 5,19). Com Pere que empresonat a Jerusalem per Herodes i mentre dormia entre dos soldats, lligat amb dues cadenes, i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó; tot d’una es va presentar un àngel del Senyor i el calabós s’omplí de claror; l’àngel li manà d’aixecar-se, de cenyir-se, de posar-se les sandàlies i el mantell i de seguir-lo (Cf. Ac 12,6). Com Pau, l’Apòstol i el nostre evangelitzador, que veié a Filips la presó sotragada per un terratrèmol i les seves cadenes trencades (Cf. Ac 16,26). Els Apòstols, Pere i Pau, com sant Magí no havien fet res que meresqués la pena de mort o la presó; eren perseguits per predicar el missatge de Jesús.

Per obra de Déu sant Magí feu encara fins i tot com el mateix Moisés, va alçar la mà i amb el bastó va picar la roca tres vegades i va sortir-ne aigua abundant i en begueren els seus botxins, com n`havia begut el poble d’Israel al desert amb el seu bestiar (Cf. Nm. 209,11). Una aigua que mort sant Magí conserva el poder guaridor, però es feu desagradable; perquè no tot són flors i violes a la vida, per alliberar-nos del mal a vegades cal patir, com patiren els màrtirs. El màrtir no és aquell que viu el martiri amb resignada impotència, el màrtir és aquell qui el viu amb joia, amb alegria, amb confiança. Com santa Tecla, aquella dona agosarada que ho deixà tot per seguir al Crist anunciat per l’Apòstol, per sant Pau; com Fructuós que en el darrer moment davant les flames no tenia cap altra cosa al cap que l’Església estesa d’orient a occident; com els màrtirs més propers als nostres temps encapçalats pel beat Manuel Borràs i els seus companys; o com aquells altres màrtirs, els del martiri de cada dia, que sovint sense arribar a morir a mans dels seus perseguidors, sense arribar a donar la vida, sí que la consumiren patint persecució i exili a més d’incomprensions i calumnies, com el Cardenal Vidal i Barraquer i tants d’altres també avui.

Sempre és temps de màrtirs, perquè sempre és temps de donar testimoni de la fe amb serenor i confiança. Déu no fa als màrtirs, als màrtirs els fem nosaltres els homes i dones deixant d’estimar al proïsme, quedant cecs per l’odi; el que Déu fa és donar-los la fortalesa en les proves i fermesa en la fe. Sant Magí, aquest home miraculós que coneixem entre la llegenda i la realitat, és un sant de la porta del costat, com diria el papa Francesc, un sant proper al qual també avui hem d’invocar. Perquè al nostre món encara hi ha set de justícia i a vegades aquesta set la tenim molt a prop, la veiem en els qui no tenen feina, en els qui són desnonats i es queden sense llar, en els qui han de fugir del seu país per causes polítiques, econòmiques o per la guerra, en els qui són injustament perseguits per defensar els drets dels altres. Al nostre món, avui com sempre li cal l’aigua de la solidaritat, de la fraternitat, de la justícia social i de la pau.

Ara aquí els tarragonins de nou aplegats en aquesta entranyable capella del Portal del Carro, demanem al Senyor, per intercessió del gloriós sant Magí, que faci de tots nosaltres homes i dones aimants del proïsme, perquè qui estima no vol pas mal al qui és estimat. El desamor és el primer pas cap a l’odi; un odi com el d’aquell prefecte de nom Dacià que ni havent vist la seva filla guarida per sant Magí, desistí en perseguir-lo i perseverà fins a saber-lo mort. Però aquella mort era tant sols una aparença, aquella mort, fruit de l’odi, era al cap i a la fi la glorificació de sant Magí, aquell home que estimà tant que es compadí fins i tot dels seus perseguidors i sacià la set dels seus botxins. Aquest és el missatge de sant Magí, l’amor; aquest és el seu llegat, aquest és el seu exemple a seguir. Tant de bo que siguem capaços d’imitar-lo i de seguir-lo, amb les nostres migrades forces, segurament sense tanta valentia, però al menys amb la convicció de saber que hem d’estimar a Déu i al proïsme com a nosaltres mateixos.

Que sant Magí ens hi ajudi a nosaltres aquí presents i a tots els tarragonins de naixement i d’adopció, a tots aquells qui el tenim per copatró.

ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Maria és la benaurada, la dona que ha estat escollida per ser mare de Nostre. Senyor. Per a ella ja s’ha obert el santuari del temple que hi ha al cel i ha estat coronada amb una corona de dotze estels. Maria és una dona com qualsevol altra dona, però alhora és la beneïda entre totes les dones perquè en les seves entranyes s’ha gestat i en elles ha portat, el fruit de la redempció. Des de sempre fou destinada per engendrar humanament al Fill de Déu, esdevenint així peça clau en la història de la redempció humana, una redempció que l’abastà a ella abans que a cap altra persona, ella fou la primera en ser redimida i en recuperar aquella imatge de Déu que l’home havia tingut al principi i que perdé a causa de la seva ambició, a causa del pecat.

Per això mateix Maria fou concebuda immaculada, sense taca; per això fou enduta al cel en cos i ànima per tal de ser alliberada de la corrupció humana. Així Maria esdevé el nostre model, el nostre exemple.

Ella no ambicionava res de tot això, ho visqué casi sense adonar-se’n, no ambicionava cap altra cosa que una vida tranquil·la en una petita població de Galilea. Per això en adonar-se’n del que l’àngel li anunciava es torbà en saber-se escollida, no li havia pogut passar mai pel cap que Déu no tant sols havia fixat en ella la seva mirada sinó que l’havia predestinat des de sempre per fer-la mare del seu fill.

Maria però de seguida es confià i acceptà decididament el seu paper en l’obra de la salvació. Perquè Maria és la dona decidida i si decidida pujà a la muntanya a la província de Judà per ajudar a la seva cosina Elisabet en el seu embaràs, que avui diríem d’alt risc per la seva avançada edat, també decidida engendrà, donà a llum, crià al seu fill; mantenint la gràcia de la virginitat, com decidida i confiada diria als criats a Canà de Galilea que fessin el que Jesús digués; com decidida i refiada acceptà el paper de mare d’aquell qui tenia per mare i germans els qui feien la voluntat de Déu; com resignada i certa de que allí no acabava la història de la salvació, sinó que més aviat hi començava, adolorida i alhora esperançada pujà decididament a una altra muntanya, al calvari, per restar fins al darrer alè del seu fill als peus de la creu, on moria aquell per qui ens ve la resurrecció dels morts.

Crist fou el primer, ens ha dit l’Apòstol, en vèncer la mort, després d’Ell vindran els qui són del Crist i cap altre no és tant del Crist com Maria, la seva mare; en ella el darrer enemic, que és la mort, ja ha estat destituït, ja ha estat vençut.

Podríem pensar que els dogmes de l’Església referents a la Verge Maria, com a Mare de Déu (Concili d’Efes 431), la seva concepció immaculada (Pius IX 1854), la seva maternitat virginal (Concili II de Constantinoble 553) i la seva assumpció al cel en cos i ànima (Pius XII 1950), ens allunyen la seva figura, la converteixen en quelcom inassolible per a nosaltres. Però Maria no va demanar ni menys ambicionar cap d’aquests prodigis per a ella mateixa, per fer-se diferent, superior a la resta dels humans.

Maria és per això un model de disponibilitat i d’obertura davant del misteri; un model de confiança en que fer la voluntat de Déu, en que fiar-se de Déu, és el millor que podem fer, perquè Ell tant sols vol el millor per a nosaltres, Ell vol la nostra salvació.

La nova Eva, com se la qualifica sovint, ha esdevingut als peus de la creu, en aquell moment dolorós i gloriós alhora, la nostra mare, la mare de l’Església, la mare de la humanitat sencera, de la nova humanitat alliberada del pecat.

Maria ens obre pas, Maria ens mostra el camí, Maria ens precedeix, perquè ella fou la primera de les creatures humanes salvades i com que és la nostra mare, cap mare pot voler altra cosa que la salvació dels seus fills.

Avui celebrem que Maria ha estat assumpta al cel en cos i ànima, ni ho havia demanat ni s’ho havia imaginat mai; però estava destinada des de sempre a aquest paper, per la seva petitesa el Senyor ha obrat en ella meravelles, per això encara avui li diem benaurada. Perquè Maria és aquella qui s’obri en plenitud a la gràcia de Déu, és la plena de gràcia; per això no calia que la corrupció de la carn actués en ella, perquè concebuda lliure del pecat i plena de la gràcia per obra de l’Esperit Sant ja ha recuperat la plena imatge de Déu en ella.

Maria és benaurada per haver cregut, benaurada per haver dit sí a l’anunci de l’àngel, benaurada per haver pujat al cel a on ens crida i on ens hi espera amb ànsia de mare, com a Mare de Déu i mare nostra.

En paraules de sant Bernat: «Avui és rebuda la Verge en la celestial Jerusalem per Aquell a qui ella va rebre en venir a aquest món; però qui serà capaç d’expressar amb paraules amb quin honor va ser rebuda, amb quin goig, amb quina alegria? Ni a la terra va haver-hi mai lloc tan digne d’honor com el temple del seu si virginal, en el qual va rebre Maria al Fill de Déu, ni en el cel hi ha un altre soli regi tan excels com aquell al qual va sublimar avui per a ella el Fill de Maria.»

DIUMENGE XIX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Sa 18,6-9; Sl 32,1 i 12.18-19.20 i 22 (R.: 12b); He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48

Avui se’ns dona un toc, un toc d’alerta. Com a cristians, com a monjos hem d’estar a punt. El Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

Què vol dir això? El Fill de l’home, Crist, vindrà a jutjar-nos per dur-nos al Regne del cel si en som mereixedors.

Així, tenim un toc d’alerta a la nostra fe. No podem deixar-nos arrastrar pels béns d’aquest món, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà, ens diu Jesús avui.

Perquè, on tenim el nostre tresor? En qualsevol objecte? La Regla de Sant Benet ens diu que no hem de tenir res com a propi. Però, també ara en el nostre món podem veure’ns esclafats per tresors immaterials, com el prestigi, la fama, la influència i el nombre de seguidors en les xarxes socials. Alerta de no tenir el nostre tresor atrapat en xarxa.

«On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor», ens diu Jesús.

I per això, ens mostra amb paràboles exemples per tenir l’actitud de vigilància. Ens cal vetllar i esbrinar si el nostre tresor el tenim posat en vanitats d’aquest món, o bé en la pàtria celestial, en Déu.

Hem d’anar molt en compte amb el cor, no sigui cas que amb tantes influències, se’ns queda ressec i se’ns fa una pedra. Això, seria la mort d’un cristià, sense cap esperança.

El cristià, el monjo, la persona consagrada, només pot seguir el Crist, el veritable tresor.

Per això, hem d’estar a punt. Perquè Jesús, el Fill de l’home s’atansa en cada esdeveniment de la nostra història. Som cridats. El nostre Pare es complau a donar-nos el Regne.

Tenim consciència que estem cridats a viure una vida eterna, més enllà d’aquesta vida fugissera?

Abraham va creure en la fidelitat de Déu en cada promesa que rebia. La fe d’Abraham ens és un exemple, per desitjar la voluntat de Déu en la nostra vida.

Son molts els qui actualment volen controlar tota la seva vida, tota la seva existència, volen saber el demà, el demà passat, l’hora de la seva mort.

Però, si tenim posada l’esperança en el Senyor, com diu el salm, encara que siguem un petit ramat no tindrem por. El cristià ha de posar la fe per endavant en tot, en el present i en el futur fe acompanyada d’esperança.

Si veritablement el cristià creu, en el seu pelegrinatge per aquesta vida viurà com a foraster. I no aferrant-se a les coses caduques, al seu davant tindrà sempre la promesa de la ciutat que Déu ens té preparada, el tresor que no s’esgotarà, el Regne, la pàtria celestial.

De moment, ara se’ns demana d’estar a punt, i com a cristians, com a monjos, com a persones consagrades, hem de vetllar amb delit el nostre quefer diari, per esdevenir uns bons administradors fidels i prudents en els dons, en la gràcia que hem rebut de Déu.