MARTIRI DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
1C 2,1-5; Sl 118,97.98.99.100.101.102 (R.: 97a); Mc 6,17-29

Joan Baptista és, dins el calendari litúrgic de l’Església, l’únic sant que celebra, juntament amb la Mare de Déu, tant el naixement (24 de juny) com el seu martiri. En el cas de la Mare de Déu, l’Església celebra el seu naixement i la seva ascensió al cel.

El nom de “Joan”, johanan, nom hebreu que significa gràcia de Déu, do de Déu, expressa que la vida del precursor del Crist estarà marcada per la gràcia, pel do gratuït de Déu. Aquest fill de dos genitors ancians, Zacaries i Elisabet, va ser fruit d’un pur do de Déu, un naixement inesperat donada la vellesa de la seva mare. I tanmateix la victòria del seu martiri va ser un pur do diví, no va arribar-hi a través de la força humana. El seu martiri és, doncs, el model de tot martiri, que és un donar testimoni de la fe en el Crist. I el testimoni de la seva mort no fa més que coronar el testimoni que havia donat del Crist amb tota la seva vida.

Joan no era la llum, era la llàntia que va rebre la llum com un regal. La seva no era més que la llum que li venia del Crist i que reflectia als altres. La missió de Joan no era augmentar, sinó disminuir. Perquè el que importa és saber disminuir, no per aniquilar la pròpia personalitat, sinó per descobrir que la dignitat i la plenitud sols ens ve donada pel Crist quan és Ell qui creix i es fa gran en nosaltres: «Ell ha de créixer i jo he de disminuir» (Jn 3,30).

Està clar que moltes vegades el nostre món i la nostra societat van pel camí invers, ja que, com Herodes i els poderosos d’aquest món, no cerquen disminuir sinó augmentar. També sant Pau ens fa entendre que cal disminuir i no augmentar quan diu a la primera lectura: «quan vaig venir a vosaltres, no us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa. Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu».

El Jesús clavat a la creu, fet no res, és «l’Anyell de Déu, que lleva el pecat del món». Joan ho anuncia, dona testimoni d’Ell, prepara el seu camí, és el precursor. Joan va morir a causa d’aquest pecat del món, instal·lat amb força al palau d’Herodes. Com ho mostra Herodies i la seva filla, el pecat del món fa niu dins del cor, infecta el voler humà. L’escena de l’Evangeli ens convida a vigilar el nostre cor; és en el fons de nosaltres mateixos on arrela el mal, que a poc a poc esdevé exterior i real. Cal vetllar la voluntat, els volers del nostre cor, que no sigui que volguéssim els caps dels nostres germans a la safata de la iniquitat.

Què puc demanar?, pregunta la filla d’Herodies. L’Evangeli ens ensenya el que cal demanar en la vida, no la sang d’un innocent, com ho va fer ella, sinó el do i la gràcia de Déu, la Veritat, la justícia, com ho va fer Joan. Demanar poder, dominació, diners, per engrandir-se, per augmentar l’ego i les possessions, sol destrueix el món. Joan només va demanar disminuir, per fer present l’Anyell de Déu que treu el pecat del món.

Demanem al Pare que la nostra vocació sigui la mateixa vocació que Joan: preparar el camí de Jesús, perquè Ell sempre pugui venir per treure el pecat del món. Si no hi són els qui, com Joan, preparen el camí de Jesús, com podrà seguir venint el Fill de Déu avui al nostre món? Necessitem el camí que prepara Joan, un camí d’abaixament, d’humilitat, perquè Jesús vingui al fons del nostre cor, perquè Jesús guareixi els cors i els alliberi de l’egoisme i la violència.