29 de juny del 2008

SANT PERE I SANT PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12, 1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4, 6-8. 17-18; Mt 16, 13-19
Succeeix, en ocasions, en alguna conferència o col·loqui, que hi ha un torn de preguntes, i sempre algú, amb una mica de por, s’aixeca i diu: —Puc fer una pregunta?, com si pensés que dirà una inoportunitat. Feta la pregunta, el conferenciant diu que és una pregunta interessant. Llavors, un cop s’ha trencat el gel, el col·loqui s’anima.

Avui, a l’evangeli, és una mica diferent. El conferenciant, el qui porta la iniciativa de la paraula, que és Jesucrist, és el qui fa la pregunta:

Què diu la gent del Fill de l’home? Com si Jesús volgués fer un sondeig popular. La pregunta, però, resulta massa generalitzada. Potser es podria dir a Jesús que no és una bona pregunta. La resposta tampoc no sembla ser de molta categoria: Uns diuen això… uns altres que Elies… altres que… Aquest «es diu», el rumor, que tantes vegades emprem per divagar, o per posar confusió…

Jesús, però, no és partidari de divagar ni tampoc de la confusió, així que reprèn de nou la paraula i va directe al gra amb altra pregunta:

I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?

Déu sempre busca en cadascun de nosaltres la resposta directa, aquella que surt del nostre cor com una resposta a la seva paraula. Déu busca sempre la llum. Ja va dir en alguna ocasió: el que escolteu en el vostre interior ho heu de dir a plena llum, ho heu de posar sobre el canelobre. Al pa, pa i al vi, vi. Cada cosa pel seu nom. Així contemplem Jesús a l’evangeli, sempre amb la veritat per davant, sempre com a testimoni de la veritat.

I Pere serà, per aquest camí, un bon deixeble: Tu ets el Fill de Déu ...

Ara bé, aquesta pregunta, —i vosaltres ¿qui dieu que sóc?— és una pregunta permanent per a un cristià. Perquè cada dia el cristià ha de donar la resposta de la seva fe a la crida de Déu. I cada dia, crec, hem de contrastar la crida que Déu em fa a través de la seva Paraula, i la resposta que hi dóna la meva fe en la meva vida concreta.

Ara bé, aquesta resposta a Crist hem de considerar que no pot ser tan sols una resposta individual, sinó que cal que sigui una resposta segons el desig de Crist, segons el seu projecte, i això em demana que doni una resposta eclesial, una resposta també com a membre d’una comunitat, que està cridada a ser testimoni del Ressuscitat, i que té la responsabilitat de ser servidora del regne que Jesús ha vingut a establir.

Per aquesta resposta de Pere podem captar la fe de Pere. «Tu ets el Fill de Déu viu; no el Déu dels morts, sinó el Déu que viu en si mateix i dóna vida a tot el que existeix, ja que en Ell vivim, ens movem i som. El Senyor no permetrà que defalleixi aquesta fe tan gran, a pesar de les proves per les quals haurà de passar. Per això, en el moment de la Passió, li diu: Simó, Simó… jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. Tu, quan t’hauràs convertit, confirma els teus germans» (Inocenci III, papa).

Pere dóna una resposta personal, però és una resposta des d’una fe i una amistat que ha viscut amb Jesús juntament amb tot el grup dels Apòstols. És la resposta d’un Pere sempre apassionat per Jesús, que no va egoistament a la seva, sinó la resposta d’un Pere que farà bona la mateixa pregària de Jesús, quan li diu que ha pregat per ell, i que ell, un cop convertit, confirmi els seus germans.

Podem advertir aquesta dimensió comunitària de la persona i de la vida de Pere quan veiem que tota la comunitat pregava Déu per ell sense parar. Pere, és, doncs, un punt de referència entre el grup dels apòstols per la seva manera de ser decidida, i d’apostar pel Mestre. Pensem, per exemple, quan respon a Jesús en nom de tot el grup en uns moments de moral baixa, i de vacil·lació de la seva fe: Senyor, a qui anirem?

I després de la Resurrecció parlarà amb una veu principal en la comunitat apostòlica, i finalment, com hem escoltat, l’Església, conscient del paper i de la importància de Pere en la vida dels creients, prega per ell quan és a la presó.

Celebrem i lloem avui la figura d’aquests apòstols de l’Església. Diu sant Elred: «Els lloem de debò si ens esforcem a imitar la seva conducta. Tot imitant la seva força, la seva vida santa, la seva perseverança fins al final. Van donar prova de gran força. Perquè són les columnes que el Senyor va establir. Són les dues columnes que dirigeixen l’Església mitjançant el seu ensenyament, la seva pregària i l’exemple de la seva constància. El mateix Senyor els ha posat com a fonament» (Sermó sobre sant Pere i sant Pau).

I sant Bernat escriu també alguna cosa que ens va bé en aquests temps en què projectem amb tanta facilitat la sospita sobre persones i institucions: «Clareja per a nosaltres la gloriosa solemnitat consagrada amb la mort triomfal dels insignes màrtirs i capitans de tots els màrtirs, les dues grans llumeneres que Déu va col·locar en el cos de l’Església com a llum per als seus ulls. Són els meus mestres i mitjancers, en qui confio plenament, perquè m’ensenyen el camí de la vida, i per ells puc arribar fins a aquell Mitjancer que va venir a reconciliar amb la seva sang el món terrenal i el celestial» (Sermó 1 sobre sant Pere i sant Pau)

24 de juny del 2008

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49, 1-6; Sl 138, 1-3. 14-15; Ac 13, 22-26; Lc 1, 57-66. 80

S’ha de dir Joan, diu la seva mare Elisabet. S’ha de dir Joan, escriu el seu pare Zacaries. Joan vol dir gràcia de Déu, o bé: Déu concedeix gràcia.

Un nom que significa el do de Déu que, a través de la seva predicació s’ofereix als homes, o bé, significa el mateix Senyor per mitjà del qual es concedeix la gràcia al món. Per això Joan serà el Precursor d’aquest do de Déu, i per això una vegada confirmat el nom de Joan, s’obre la boca de Zacaries, el seu pare, que beneeix Déu amb el Benedictus.

Escriu sant Efrem de Nísibis, en una bella comparança entre Elisabet i Maria, entre Joan i Jesús: «L’anciana Elisabet va portar al món l’últim dels profetes, mentre Maria, una noia jove, va donar a llum el Senyor dels àngels. L’estèril va portar al món el qui perdona els pecats i la Verge el qui els esborra. Elisabet va portar al món el qui reconcilia els homes mitjançant la penitència, Maria el qui purifica la terra de les seves taques. L’anciana encén un llum a la casa del seu pare Jacob, ja que aquest llum és Joan; la noia jove encén el sol de justícia per a totes les nacions. L’àngel va anunciar el ministeri de Joan a Zacaries: el qui hauria de ser decapitat anunciaria el qui seria crucificat; el qui seria odiat proclamaria el qui seria enviat; el qui batejaria amb aigua, el qui batejaria amb foc i Esperit Sant. La llum brillant proclamaria el sol de justícia; el qui estava ple de l’Esperit el qui donaria l’Esperit. La veu anuncia el Verb…»
Un bell paral·lelisme entre Joan i Jesús. Que ens estimula a celebrar amb alegria el naixement del Baptista, l’únic sant del qual en celebrem el naixement. Un naixement del qual la litúrgia subratlla el fet que va estar embolcallat tot ell per l’alegria: alegria dels pares, dels veïns, i de tota la muntanya de Judá. I és també un estímul per a nosaltres a proclamar la lloança de Déu pel do diví del qual Joan és precursor.

«Abans de venir, el Senyor, diu la litúrgia siríaca, va enviar com a missatgers els sants profetes. Cadscun d’ells anunciava el misteri amagat i desconcertant de la vinguda de Déu fet home. Un profetitzava: Mireu, el Senyor ve a consolar els afligits. Un altre anunciava: El Senyor restablirà la seva aliança amb el seu poble. Un pregava que el Senyor vingués, i no callés; l’altre suplicava Déu que mostrés el seu poder i vingués a salvar el seu poble. Un profetitzava el Precursor dient que seria un àngel; un altre ens deia que seria la veu d’un que crida en el desert. I finalment va venir l’intermediari de l’antiga i de la nova aliança, Joan Baptista, estel que precedeix la llum, llàntia que precedeix el sol de justícia, veu que precedeix la Paraula, missatger que anuncia clarament: Darrere meu ve el qui és més gran que jo, del qual no sóc digne de deslligar la corretja del calçat».

Però l’anunci del Crist Messies continua en nosaltres. Joan anuncia Crist. Crist anuncia el regne, que diu que és enmig nostre, o millor, dins nostre; Crist, després, envia els seus deixebles a anunciar el regne, per continuar l’obra del regne. I aquesta obra del regne necessita de la continuació en la nostra vida de fe i en el testimoniatge de la nostra vida. Els enviats a anunciar el regne escolten la mateixa invitació per a entrar en aquest regne: Convertiu-vos i feu penitència.

La veu de Joan la seguim necessitant avui: Convertiu-vos! De què m’haig de convertir? De què t’has de convertir? Davant la invitació de la Paraula tots ens hem de preguntar quina és la foscor que vol ser il·luminada per la llum de la Paraula; quina part del nostre cor està necessitada d’una explosió de goig.

És possible que pensem, en ocasions, alguna de les coses que diu Isaïes en la primera lectura: M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res. És possible que el panorama en el qual vivim avui no ens provoqui excessivament a l’alegria.

Però nosaltres hem de buscar la nostra recompensa en el Senyor, ja que el nostre salari el té Déu, puix així ens ho assegura el profeta Isaïes. I també: El nostre dret, la nostra llei ha de ser la del Senyor, que ens vol fer llum de les nacions.

Però si creus que això és així has de preguntar-te assíduament: Jo, què faig amb la llum? I: Jo, què faig amb l’alegria?

22 de juny del 2008

DIUMENGE XII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 20,10-13; Rm 5,12-15; Mt 10, 26-33

Estimats germans i germanes,

Quin tema de meditació el d’avui: la por! Jesús ens demana que no ens deixem vèncer per la por. No tingueu por, ho acabem d’escoltar tres vegades. La por és un torbament de l’ànima davant d’un perill real o imaginari. Veiem molt clarament la por en els animals: l’instint de conservació els fa actuar de forma sorprenent. És un instint natural que també tenim les persones com a defensa espontània. Però en els éssers humans la raó regula l’instint de la por, el qual influeix en la voluntat i determina les reaccions. La por és dolenta quan reemplaça normalment l’amor i la confiança. Si un es deixa guiar només per la por no viu una vida de llibertat, veu més perills dels que hi ha, no es desplega en el coneixement i en l’amor, resta immadur, i perd la confiança en si mateix i en els altres.

Jesús ens fa un anunci joiós i sorprenent: No tingueu por. Tenim por, els creients? Ens costa de confessar la nostra fe lliurement i sense complexos? Fixem-nos en el profeta Jeremies: el seu missatge de part de Déu va resultar incòmode, per això el van perseguir i volien venjar-se d’ell. Però el profeta es manté fidel, no perd l’esperança, segueix confiant en el Senyor. Les incomprensions ens poden fer caure en la por i en el desànim. Els nous «profetes» de la «filosofia» del consum anuncien paradisos meravellosos, però que només estan a l’abast dels qui tenen joventut o diners. L’Església és presentada com una institució passada de moda i plena de defectes. No tinguem por de les crítiques, si aquestes ens ajuden a millorar i a renovar-nos. És veritat que els homes som especialistes a cometre errors, però Déu continua la seva obra d’amor en el món. Tinguem confiança!

Sovint tenim por de posar-nos davant de Déu perquè això significa trobar-se amb un mateix i amb tot el que això comporta. Déu és com el nostre mirall: Ell sap què som, què valem, el que hi ha de bo i de dolent en nosaltres. Posar-nos davant d’Ell suposa el procés de descobrir la nostra realitat, sense enganys. Davant Déu ens sentim limitats i febles. Però només units a Ell, trobem aquesta llum d’esperança, aquesta força inexplicable, i aquest consol que ens reconforta i fa perdre la por. Quin gran misteri el de la nostra llibertat i el de la nostra feblesa! Ni tan sols coneixem els seus límits. La pregària confiada és el signe més gran de la pobresa i de la grandesa de l’home, que camina avançant i retrocedint alhora.

Diu Jesús: No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat. No hem de témer les diferents manifestacions de la por, que poden presentar cares acceptades socialment, com la prudència, la diplomàcia, o l’habilitat. Però tard o d’hora coneixem la veritat. La confiança i la paciència van posant les coses al seu lloc; la perseverança ens permet de no defallir; la fe i la pregària ens uneixen a Déu, que dóna força i coratge.
Germans: No tinguem por de manifestar-nos tal com som i de dir el què pensem. No tinguem por davant les dificultats i limitacions pròpies i dels altres, de renovar la confiança, de creure més enllà de les aparences, de viure la llibertat que dóna l’amor sense condicions. No tinguem por als moments de desànim, a les experiències negatives, al pecat, al sofriment. No tinguem por de sortir del nostre egoisme i anar a l’encontre dels qui se senten sols i desemparats. No tinguem por de perdre la vida pels altres, i de donar-la al servei de l’Evangeli.

La Missa dominical és una escola on aprenem a viure: escoltem, compartim, convivim i esperem junts. Jesús coneix el fons del nostre cor i ens dóna sempre noves possibilitats i una esperança més gran que la que el món pot oferir. Segons la segona lectura, per la gràcia de Jesucrist, el do de Déu, el seu amor, supera totes les nostres caigudes, infidelitats i mediocritats. Si deixem que Ell actuï en nosaltres, podrem ser guarits de qualsevol mal i alliberats de les nostres pors: El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por? (Sl 26).

21 de juny del 2008

DISSABTE DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (II)

Sant Lluís Gonzaga, religiós

Homilia predicada per fra Lluís Solà
2Cr 24, 17-25; Sl 88, 4-5. 29-30. 31-32. 33-34 (R.: 29a); Mt 6, 24-34

De sant Lluís Gonzaga se’n conserven dos retrats autèntics, que són una pura delícia. En el primer apareix un Lluís infant, amb un pomell de roses a la mà esquerra, i, a la mà dreta, una mica més elevada, una rosa. En l’altre, ja adolescent, hi veiem un rostre afinat i bell, de mirada decidida. Tots dos retrats, fins i tot el de l’infant, revelen un temperament fort, gairebé altiu. Ben lluny, doncs, germans, de les imatges de mel i sucre que una determinada sensibilitat espiritual ha difós del jove sant jesuïta que avui venerem. Fins i tot els textos de la litúrgia: l’antífona d’entrada, la col·lecta, l’oració sobre les ofrenes, la postcomunió… destaquen aspectes de la santedat cristiana molt d’acord amb aquesta mateixa sensibilitat espiritual: la puresa, la innocència, la penitència… I, en canvi, la mirada d’aquesta sensibilitat, sembla haver oblidat altres aspectes no menys importants, altres components essencials de la santedat cristiana: la decisió en el seguiment, la generositat de renunciar al prestigi d’un títol i a la comoditat de les riqueses per seguir el Crist pobre, i, sobretot, la caritat extrema envers els més febles de la societat, que, traduïda en el gest concret de servir els afectats per la pesta a la Roma del 1591, va portar el jove Lluís, estudiant encara de teologia, prematurament, a l’altra riba de l’Eternitat. En un dels seus apunts escrivia: «El Déu que em crida és Amor, com puc guardar per a mi tot sol aquest amor, si el món sencer seria massa petit per a poder-lo contenir». I és que el secret de la santedat cristiana consisteix, és clar, en l’amor. «El Déu que em crida és Amor…», aleshores, la nostra resposta, ha de ser una resposta a l’amor i una resposta d’amor. Per això, el jove marquès de Castiglione, fent ben seves les paraules de l’evangeli d’avui: «no podeu ser servidors de Déu i de les riqueses», no va dubtar a seguir aquesta crida de l’Amor, aquesta crida a l’Amor, no va dubtar a obrir els graners de les seves riqueses i dels seus privilegis per bescanviar-ne el gra dels honors en el mercat de la humilitat i de la caritat.

La santedat, una crida a l’amor. Una crida, també, a la confiança i a la senzillesa, en la recerca apassionada del Regne i la seva justícia. Que sant Lluís Gonzaga ens hi encoratgi!

13 de juny del 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA X DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
1Re 19, 9a. 11-16; Sl 26, 7-8a. 8b-9abc. 13-14 (R.: 8b); Mt 5, 27-32

Dimecres us parlava de la Torà-Evangeli com a fonament d'una ètica exigent entesa com a culte veritable al Déu de l'aliança. I avui Jesús ens parla del desig i situa en aquest pla del desig l'exigència de la llei evangèlica. L'ull és la porta del desig. Recordeu: «la dona va veure que el fruit de l'arbre era plaent, desitjable als ulls». La concupiscència, doncs, en el seu primer moviment, ens entra, ens sedueix pels ulls. La mà tan sols la posa en acció, la materialitza, la concreta: «la dona va collir el fruit de l'arbre i en va menjar». Ens interessa l'intermedi entre els ulls i la mà, allò que passa en el cor, que és el pla on hem de situar aquesta ètica exigent que ens demana de purificar el nostre desig. I aquesta purificació del desig és el gran repte, germans, de la nostra vida de cercadors de Déu, nosaltres que hem fet la tria de l'únic necessari.

El profeta Elies, tan estimat per la tradició monàstica, ens és un mestre a imitar en aquest procés de purificació del desig i del cor. Dilluns el deixàvem vora el rierol de Carit, vivint en la soledat del desert, en la dependència absoluta de Déu, de qui es presentava com a servidor. L'aigua del torrent i l'aliment que li duien els corbs, eren l'expressió d'aquesta vida orientada cap a l'Absolut, en procés de purificació, de despullament… Sant Benet, novell Elies, farà la mateixa experiència a la santa cova de Subiaco, segons el relat preciós del bon papa Gregori!

Avui, al cim de l'Horeb, Elies, al terme d'aquest pelegrinatge de purificació del cor i del desig, es disposa a trobar-se amb el Senyor Déu. I el Senyor Déu passa, es manifesta, no en la ventada, ni en el terratrèmol, ni en el foc, sinó en un so, en una veu suau, la mateixa veu i el mateix oreig de les tardes del Paradís quan el Senyor Déu passejava amb l'home i la dona pels amagatalls abellidors del jardí de delícies. I és que la purificació del cor ens apropa sobretot a la discreció de Déu, a la suavitat de Déu, experimentada com una brisa fresca i renovadora al fons de tot de l'ésser.

La purificació del cor pren per a nosaltres el nom de pedagogia del silenci, que ens ajuda i ens va preparant per a escoltar aquella Paraula que Déu té reservada per a cadascun de nosaltres. Una Paraula que, com veiem en el mateix relat d'Elies, és portadora d'una missió profètica que no podem defugir. Pensem-hi, germans: també nosaltres hem d'entrar a la ciutat, amb aquesta Paraula a les entranyes, per a ser-hi profecia de l'Absolut. Em sembla que aquest és el gran repte, l'indefugible repte, del monaquisme actual i la condició «sine qua non» de la seva continuïtat, de la seva vitalitat i de la seva fecunditat. Que sant Elies de l'Horeb pregui per nosaltres i ens protegeixi sota el seu mantell de profeta!

11 de juny del 2008

DIMECRES DE LA SETMANA X DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 11, 21b-26; 13, 1-3; Sl 97, 1. 2-3ab. 3cd-4. 5-6 (R.: 2); Mt 5, 17-19

«No vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes, sinó a completar-los». La traducció que hem llegit d'aquest evangeli, germans, no ens ajuda gaire. No es tracta de completar, com si la Torà i els Profetes fossin incomplets, com si els manqués alguna cosa, sinó més aviat de dur a la plenitud. Aquest és el significat del verb original: fer plena una cosa. Jesús, amb la predicació del sermó de la muntanya, no pretén anul·lar la Torà, dissoldre-la, substituir-la per una cosa nova, sinó més aviat desplegar-ne el dinamisme intern i fer-la arribar a ser, amb plenitud, allò que ha de ser: expressió del diàleg de Déu amb el seu poble i fonament d'una ètica exigent, entesa com el culte veritable al Déu de l'aliança.

Bernabé, que avui venerem, en el moment delicat d'obertura del cristianisme als no jueus, va intuir que l'evangeli contenia el dinamisme espiritual capaç de dur a terme, de realitzar la missió específica del judaisme: ser ferment de la salvació i de la vida de Déu al cor de la humanitat, superant les fronteres de la circumcisió, complint aquella profecia d'Isaïes: «Aquell dia, al costat d'Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra» (Is 19, 24). I en aquesta cruïlla decisiva, Bernabé va tenir la discreció i la prudència d'adonar-se que Saule, un fariseu de mentalitat oberta a la cultura hel·lenística, era la persona clau per a ajudar a fer aquest pas, fonamental en la història del cristianisme, d'obertura als altres pobles. Fou així que va córrer a Tars a cercar Saule i junts es van integrar a la comunitat d'Antioquia on un grup important de grecs començava a obrir-se a l'Evangeli del Crist. Aquest pas no estava previst en la predicació de Jesús, i a Bernabé i a Pau, certament, els caldrà una gran dosi de creativitat, d'audàcia i d'obertura.

Demanem, germans, la capacitat de fer dialogar sempre la nostra fe amb la cultura, amb tot allò que és humà, i fem-ne, d'a­questa fe, llevat, sal i llum de la terra: que la pregària de sant Bernabé la fecundi amb nova vitalitat perquè també nosaltres la puguem transmetre als qui vindran.

9 de juny del 2008

DILLUNS DE LA SETMANA X DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
1Re 17, 1-6; Sl 120, 1-2. 3-4. 5-6. 7-8 (R.: cf. 2); Mt 5, 1-12

«Benaurat aquell que serà benvingut al Paradís. Perquè a la seva porta desitja àvidament la seva bellesa, l'acarona en el seu cor i en el seu si la gronxa, la pren i la posa a les seves entranyes. […] Des d'ara, fes-te una clau del Paradís i pren-la. La porta corre cap a tu, està contenta i et somriu…». Eren paraules, germans, d'un himne de sant Efrem, el sant que avui venerem, el més gran dels pares siríacs, i un dels millors poetes de tota l'època patrística.

«Fes-te una clau del Paradís, i pren-la». Una altra gran santa, més a prop nostre, Caterina de Sena, escrivia que «la clau del Paradís és la sang preciosa del Senyor». Avui, però, l'evangeli de Mateu, que encetem després de la lectura contínua de Marc, acabada tot just aquesta setmana passada, ens proposa de contemplar, de meditar «les Benaurances» com la clau i la porta del Paradís, com la clau i la porta, mai tan ben dit, de la felicitat.

Oblidem de vegades que l'Evangeli és una proposta de felicitat, un camí per a la felicitat, com ho és també la Regla de sant Benet: «Qui és l'home que estima la vida i desitja veure dies feliços?» ens invita el pròleg amb paraules del salm 33. I és que el salteri, al qual els monjos configurem la nostra vida, és un altre gran, esplèndid itinerari de la felicitat: «Feliç l'home…» diem amb el primer verset del salm primer, tot enfilant el camí que ens menarà a la felicitat de la lloança i de la glòria del salm 150.

Feliços els pobres, això és, els qui confien, els qui ho esperen tot del Senyor i ho reben tot d'Ell, cada dia i a cada moment, com un regal preciós. Feliços els qui ploren, perquè saben viure al cor de la sofrença la proximitat de Déu que és bàlsam de consol. Feliços els humils, que han après a mirar i a conèixer la seva realitat amb la mirada de Déu. Feliços els afamats i els assedegats de justícia, que troben Déu en els camins de la pròpia història personal o comunitària. Feliços els compassius, els de cor tendre, que es deixen estimar i estimen. Feliços els nets de cor, que descobreixen Déu en el més profund de les persones i de totes les coses, de tota realitat. Feliços els qui fan la pau, els pacífics, els d'esguard serè, que no s'irriten, ni coven la rancúnia, i saben somriure. Feliços els perseguits… els qui prenen la seva creu i segueixen Jesús amb el coratge de la senzillesa i de la confiança.

No una, vuit claus, germans, per als vuit panys de la porta del Paradís, de la porta de la felicitat: la pobresa, les llàgrimes, la humilitat, el desig, la compassió, la netedat de cor, la pau…, i la creu. Perquè la felicitat de «les Benaurances» és la felicitat del Regne, no la felicitat d'aquest món, ans la felicitat que Déu ens regala, i que Jesús ja fa present, anticipant-la, amb les seves paraules, amb els seus gestos, i, sobretot, amb la seva pasqua.

Germà, germana, amic… «la porta corre cap a tu, està contenta i et somriu». Tingues la clau, les claus, a punt per a obrir!

8 de juny del 2008

DIUMENGE X DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Os 6, 3-6; Sl 49; Rm 4, 18-25; Mt 9, 9-13
Germans,

La llibertat de Jesús trenca tots els esquemes i per això incomoda severament els prohoms del poble: saduceus, fariseus i mestres de la llei. Que s’atreveixi a curar en dissabte, que tracti amb tota franquesa i fins i tot mengi amb pecadors, com els cobradors d’impostos i les dones de mala vida, que arrossegui multituds darrere d’ell que l’aclamen i el veneren, tot plegat es vist com un escàndol intolerable per l’establishment jueu que controla policialment la vida social i religiosa del poble. Jesús es desmarxa olímpicament d’un tradicionalisme anquilosat i paralitzador que s’entesta a etiquetar les persones i els grups creant unes classes diferenciades i exclusives entre elles.

En la línia de la més pura tradició profètica, Jesús es presenta enmig dels seus portant a terme el pla alliberador i salvador de Déu, del Déu que dóna primacia a l’amor abans que a les víctimes ofertes sobre l’altar. És el Déu que centra la seva mirada en el cor de l’home i que per això va més enllà de les simples aparences humanes tan miops i ignorants. És el Déu-Misericòrdia que amb el seu cor entranyable s’abraça a la misèria de l’home i li confereix una nova dignitat i una desconeguda noblesa, com veiem en la paràbola del fill pròdig. Jesús esdevé així el signe i portador de la novetat del Regne, de la presència transformadora del Déu que estima l’home, sobretot aquell que se sent més orfe d’amor i de comprensió.

El profeta Osees, vuit-cents anys abans de Crist, es fa ressò de les múltiples infidelitats d’Israel i de Judà enfront de la fidelitat pacient i renovada del Senyor. Israel es pensa captivar el cor de Déu a base de sacrificis i holocaustos, ritus purament externs i sense cap valor ni compromís. Déu no aprova uns rituals sense ànima, que equivalen més a un culte idolàtric que a una ofrena sincera del cor. Un ritual sense coherència amb la pròpia vida no és més que una mentida, una comèdia irreverent. Un culte com aquest no pot agradar a Déu, i per això no és més que un sacrifici estèril, ofensiu a la mirada infinitament pura d’Altíssim.

L’evangeli d’avui ens presenta l’escena de la crida d’un apòstol, el cobrador d’impostos anomenat Mateu o Leví. És un dels qui aniran engrossint la colla dels deixebles del Mestre. Jesús els escull a mida que els troba, enmig del seu quefer diari: uns pescant, d’altres de camí i Mateu assegut tot cofoi en el seu teloni recaptant impostos a compte del poder romà. Per als benpensants del poble, Mateu no solament és un impur sinó un indesitjable i un traïdor. Mateu, com Zaqueu, s’aprofitava del seu càrrec exigint més del compte en el cobrament dels impostos. Per força s’havia de fer odiar pels seus compatriotes. A Mateu l’únic que li importava era acumular i engreixar el seu patrimoni. Fins que un bon dia, Jesús, tot passant davant d’ell, se’l mirà i li digué simplement: «Vine amb mi». Així de senzill i així de directe. Li podia haver dit: «Què fas aquí, desgraciat? Deixa el teu teloni d’una vegada i confessa davant de Déu el teu pecat, abans no t’arribi la terrible sentència del judici de Déu!». Doncs no, no ho va fer, perquè aquest no era l’estil de Jesús. Jesús l’invita simplement a deixar el que està fent i seguir-lo. El crida a la llibertat i al risc, al despreniment i a la provisionalitat. I la seva crida fou com una seducció hipnotitzadora que captivà el cor d’aquell publicà, de manera que ho deixà tot a l’instant i se n’anà amb Jesús. La mirada fulminant i tendra alhora del Mestre va operar en ell un autèntic miracle, un miracle que li canvià el cor, és a dir, que el convertí repentinament en un altre home. La crida de Mateu ens recorda el seguiment de l’apòstol Felip, fruit també d’una simple invitació a seguir Jesús, i encara més la conversió de sant Pau camí de Damasc.

Tant Mateu com Zaqueu celebren aquest encontre amb Jesús i el seu canvi de vida amb un àpat a casa seva. Jesús es deixa invitar després que el deixeble s’ha rendit a la voluntat del Mestre. Asseure’s a taula tots junts és un signe de plena comunió i una autèntica anticipació del banquet del Regne. Per això Jesús deixa ben clar als recelosos i acusadors fariseus que la dinàmica pròpia de Déu és la de salvar i no la de condemnar, de guarir i no de ferir, tal com correspon a un bon metge. Jesús ha vingut a la recerca de les ovelles perdudes de la casa d’Israel, i els ho diu d’una manera encara més escandalosa a les seves refinades orelles: «No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors». A ells, que es tenien per justos i detestaven els pecadors, una sentència com aquesta no podia ser més provocadora.

Germans, aquesta crida del publicà Mateu és molt alliçonadora per a nosaltres, ja que en Jesús Déu ens mostra el seu rostre bondadós i misericordiós envers els pecadors, és a dir, envers nosaltres. Sentir-se espiritualment malalt i necessitat de metge ens ofereix l’oportunitat de fer l’experiència de la misericòrdia del Senyor que ens crida a seguir-lo enmig de les més diverses activitats i circumstàncies de la vida. Però encara podrem treure’n una conseqüència més encarnada d’aquest comportament de Jesús. L’actitud de Jesús envers els pecadors i marginats del seu temps, ens motiva a nosaltres a tenir també un esperit acollidor i comprensiu envers tothom i d’una manera especial envers aquells o aquelles que són víctimes del rebuig social o que els puritans de sempre posterguen i etiqueten amb adjectius de menyspreu. El que més ens fa semblants a Déu és justament que siguem, com ell, misericordiosos i solidaris, portadors d’alliberament i contagiosos de joia.