24 d’agost del 2013

SANT BARTOMEU, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ap 21,9b-14; Salm 144; Jn 1,45-51

Estimats germans,

El bell fragment de l'Evangeli que hem escoltat assenyala el procés interior de Bartomeu: aquest té els seus prejudicis i dubta. Però està obert a la novetat i no es tanca. En sentir-se mirat i comprés per Jesús si li obren els ulls de la fe. «Rabí, Mestre, Vós sou el Fill de Déu». Quan hi ha fe sincera s'obren nous horitzons en la nostra vida. La fe dóna confiança. L'amor dóna una profunda admiració i la necessitat d'esperar la persona que estimem. Les persones, creades a imatge de Déu, estem cridades a estimar i ser estimades amb un amor d'amistat sincera i sense condicions. També estem cridats a trencar els murs que ens separen. Diu el Senyor: «Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano».

Felip parla amb el seu amic Bartomeu i l'anima a anar, junts, a veure Jesús. Felip no es desanima per la resposta irònica i escèptica de Bartomeu. No vivim sols, necessitem els altres. Caminem junts a l'encontre del Senyor. Jesús ens diu a cadascú de nosaltres: «Encara veuràs coses més grans». Què podem veure? La font d'aigua viva enmig del desert de la vida, que compartida crea fraternitat. Veurem que la conversió diària és possible. Veurem que la humilitat és manifestació de la saviesa.

Segons el comentari de S. Joan Crisòstom, a l'Ofici de Matines d'avui: «No sempre volem o podem oferir a Déu grans coses. Però per aquell qui estima, els regals de l'amic, per petits que siguin, tenen sempre un gran valor». Bartomeu entrà a formar part dels amics de Jesús. Nosaltres també. Però de quina manera ho sentim i o vivim?

Voldria acabar amb unes paraules que vaig llegir anit, de «Los dichos de luz y amor» de sant Joan de la Creu. Escoltem aquest sant, amic també del Senyor: «Toma a Dios por esposo y amigo... y no pecarás, y sabrás amar. ¡Oh, Señor, cuán dulce será a mi la presencia tuya, que eres sumo bien!»

20 d’agost del 2013

SANT BERNAT DE CLARAVALL, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7, 7-10.15-16; Sl 62,2-9; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«Sempre ha estat profitós escriure les vides glorioses dels sants per a model, exemple i condiment de la vida de l'home sobre la terra. Sí; després de la seva mort, viuen d'alguna manera amb nosaltres, estimulen i tornen a la vida veritable a molts que han mort en vida. Sobretot, ara, en la nostra època, que ho demana la falta de santedat i l'escassetat d'homes autèntics. I és tan alarmant entre nosaltres aquesta penúria que, sens dubte, se'ns pot aplicar aquella sentència: “En créixer la maldat es refredarà l'amor de molts”». (Vida de sant Malaquies, Pròleg)

Són moltes les obres escrites, comentaris o congressos sobre sant Bernat... La qual cosa posa de relleu l'actualitat perenne d'uns valors en la seva persona, capaços de dotar de gran dinamisme i vitalitat la vida humana, en qualsevol època de la història, i per descomptat, en la nostra, on creixen els obstacles per accedir a la santedat, i sobretot per créixer en humanitat. Es refreda, veritablement, l'amor de molts. I en altres caldria preguntar-se si mai havia estat calent. L'amor de Déu és l'única raó de ser de l'home. Mentre l'home no estimi Déu, no ha començat a viure. Sense l'amor no donem la mesura humana.

Un amor que comença amb una primera experiència: que sóc pecador, feble. «Cal recordar el poc que som, tot i ser cridats per la bondat gratuïta de Déu a participar de la seva vida. He cregut ser alguna cosa quan en realitat no sóc res. Des que em vaig fiar del Crist, és a dir, des que vaig imitar la seva humilitat, vaig començar a conèixer la humilitat». (Sobre els graons de la humilitat, I,15) La humilitat és una obertura no tan sola a l'Altre sinó als altres, suposa una dilatació del cor. I aquesta actitud ens posa en el camí de l'amor, i del més ric humanisme.

Un humanisme que necessita d'una bona relació amb l'altre. L'home es posa en el camí de la santedat, començant per una experiència de relació personal amb l'altre. En aquesta relació sorgeix i es fa present l'amor. Només des d'aquesta relació profundament humana ens obrim al Tu amb majúscula, a Déu. Falta santedat i hi ha escassetat d'homes autèntics. Falta santedat perquè estem fallant en una relació profundament humana. I fallem en aquesta relació perquè la nostra paraula és pobre, és superficial, no brolla d'un silenci profund alimentat per l'amor i que es manifesta en una paraula motivada i embolcallada en l'amor.

Per Bernat la vida de l'home és «un treball de col·laboració de la paraula i la persona, així descobreix al seu interior zones inexplorades. La llum de la paraula, autèntica teràpia interior, va transformant per la fe totes aquestes obres en llum, fins a desvetllar el Verb, la paraula revelada, i assentada en el fons de l'home com en el seu tron» (Cf. Sermons sobre el Càntic dels càntics, 27,1; 67,1).

Aquesta festa, ens il·lumina amb la Paraula que hem escoltat. Una Paraula que va ser important per a Bernat; i avui ho és per a nosaltres. Bernat va ser una llum. Llum de Crist, una llum brillant en el seu temps, i va assaonar amb la seva vida de servei la vida d'Europa. Ho va fer tot essent instrument de la Paraula, i és el que ens correspon avui a nosaltres.

Bernat comença aquest camí apassionat al Cister, com sabeu, amb 22 companys i familiars més, per estendre, i fundar a raó de dos monestirs per any, fins a morir en 1153 sent pare de 70 comunitats.

Bé pot dir-nos avui Bernat, a través de la Paraula proclamada: «sigueu imitadors meus i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi».

La qual cosa no vol dir que hem d'anar per aquesta Europa negada als valors religiosos fundant dos monestirs per any, sinó vivint la saviesa que va portar Bernat a la santedat, i a ser un home profundament humà, amb una enorme sensibilitat i tendresa... com ho manifesten les seves nombroses cartes i altres obres.

No podem rivalitzar amb ell però si que podem apassionar-nos per viure l'amor. I l'amor es viu sobretot en una relació profundament humana amb el qui tenim a la dreta, o a l'esquerra, perquè l'amor no sap d'esquerres ni de dretes. «Estimo perquè estimo, estimo per estimar, l'amor no requereix un altre motiu fora d'ell mateix, ni tampoc cap profit ... se satisfà per si sol» (Serm 83 sobre el Càntic dels càntics).

«Un cistercenc d'avui no ha de voler rivalitzar amb Bernat, però la seva vocació l'obliga a posseir alguna cosa de l'amor de Bernat per l'Església i pel seu poble. Sobretot, ha d'anar pel camí traçat per Bernat, apassionat d'amor pel Crist crucificat». (T. Merton, Sant Bernat, l'últim dels Pares, p. 64).

18 d’agost del 2013

DIUMENGE XX DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 38,4-6.8-10; Sl 39; He 12,1-4; Lc 12,49-57

Estimats germans i germanes,

«Alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada». Aquestes paraules de la segona lectura ens obliguen: ser cristià és una aventura que reclama coratge i generositat; implica, en nosaltres mateixos, divisions, lluites i crisis que cal anar superant. No és honest que siguem neutrals, cercant una tranquil·litat de consciència i una pau fictícia. La pau que ens porta Jesús no és una simple absència de conflictes. Ell ens invita a ser persones de conviccions, no de conformitat; de noblesa moral, no de respectabilitat ni d'aprovació social. Ens hem d'alliberar de l'impediment de falses seguretats que ens lliguen, aturant el nostre camí de maduració. L'Evangeli està en contra de l'esperit del nostre món, que condueix al dubte i la foscor. Nosaltres desitgem contemplar la Llum. Hem de reaccionar repetint el Salm responsorial: «Tenim posada l'esperança en el Senyor... Déu nostre, no trigueu més».

Continua dient la segona lectura: «Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme». Jesús ha vingut a calar foc, el foc del seu missatge, que amb la força de l'Esperit Sant transforma els nostres cors. Jesús ha vingut a portar la divisió dins del nostre cor, en lluita entre la seducció de les seves Paraules i el nostre egoisme que ofereix resistència. L'inconformisme proposat per Jesús és creador i constructiu quan és controlat i dirigit per una vida transformada. Obrint les nostres vides a Déu en Crist, esdevenim criatures noves. Només per una transformació espiritual interna adquirim la força per a combatre eficaçment els mals amb esperit humil i amorós. Però tendim, germans, a posar etiquetes i a tancar-nos dins dels nostres murs per no haver de canviar l'actitud del nostre cor, dividit entre una còmoda tranquil·litat i una necessitat d'autenticitat.

El camí de la fe s'ha de fer en unió amb el Crist i amb la força que ve d'Ell. Com hem de preparem-nos a viure l'Evangeli? Així com el vent porta milers de visibles i invisibles llavors, també la Paraula de Déu porta gèrmens de vitalitat espiritual que venen a reposar imperceptiblement en la nostra intel·ligència i en la nostra voluntat. Però la intel·ligència pot estar limitada per una recerca interessada, i la voluntat pot estar captiva del seu propi desig. Ens cal, doncs, discerniment i unir la pregària a la reflexió per tal d'escoltar Jesús i sentir-nos units a l'amor de Déu. L'Esperit de Déu ens dóna la força per estimar de veritat i a fons; per superar els nostres egoismes; per créixer malgrat les dificultats interiors i exteriors; per reconèixer les nostres faltes i pecats, confiant que som perdonats. El mateix Esperit ens fa entendre que «amb el progrés... en la fe, s'eixampla el cor i es corre pel camí dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor» (Regla de sant Benet, pròleg 49).

El símbol del foc és com una força que transforma i purifica. És sobretot el símbol de l'Esperit que davalla sobre la comunitat cristiana, sobre cadascú de nosaltres. No ens hem de sentir sols en el camí de la fe, sinó ben acompanyats per «un núvol tan gran de testimonis». Junts hem de veure quins són els signes del nostre temps, no tenint por a tornar a començar de nou. Pregunta Jesús: «I ara no endevineu quins moments esteu vivint?» Crisi a tots els nivells, noves sensibilitats, indignació, esglésies poc freqüentades, ressorgiment d'una espiritualitat menys convencional, desig d'autenticitat... La nostra resposta responsable cal renovar-la cada dia al costat de l'altar de l'Eucaristia, on la fe i la fidelitat són purificades per convertir-se, finalment, en pau i unió amb Déu. Que Ell ens ajudi a ser humils i pacífics, i al mateix temps valents i decidits, per tal de viure segons la seva voluntat, encara que això ens comporti inconvenients i incomprensions.

Germans estimats, «tinguem la mirada fixa en Jesús». Demanem-li que no ens cansem de viure cada dia fent el bé. Que així sigui!

15 d’agost del 2013

ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56

Sant Bernat té una pàgina en la qual comenta amb una immensa tendresa i bellesa l'Assumpció de la Mare de Jesús; mostra de la seva sensibilitat i profunda devoció a Santa Maria, que en fa un dels Sants Pares amb més escrits sobre ella.

«Hi haurà algú capaç d'imaginar la glòria que envolta avui la Reina del món, l'entusiasme amb què surten al seu encontre les legions celestials, els cants que l'acompanyen al tron gloriós? Amb quin aspecte tan afable, amb quina mirada tan tendra i amb quines abraçades tan divines la rep el seu Fill! És enlairada per sobre de tota criatura amb l'honor que mereix tal mare i la glòria pròpia d'aquest Fill. Quins besos tan saborosos li donava amb els seus llavis mentre l'alletava i quan l'amanyagava en el seu si virginal! Però són molt més inefables els que avui rep de la boca del qui està assegut a la dreta del Pare, quan puja al tron de la glòria cantant aquell poema nupcial: “Que em besi amb besos de la seva boca”. Qui és capaç d'explicar com va ser engendrat Crist i en què va consistir l'assumpció de Maria? Aquí va rebre una gràcia incomparable, però és molt més extraordinària la glòria que rep al cel». (Sant Bernat, Sermó I sobre l'Assumpció, 4)

Hi ha algú capaç d'imaginar la glòria de Maria en aquesta solemnitat? Qui és capaç d'explicar en què va consistir l'assumpció de Maria?

Maria, la contemplem sempre endinsada en el misteri d'amor revelat per Déu. La revelació d'aquest misteri d'amor és que Déu té el projecte d'incorporar-nos al seu misteri d'amor. I la primera a incorporar-se a aquest misteri és Santa Maria, com suggereix l'oració col·lecta: «Déu ha portat a la glòria del cel en cos i ànima la immaculada Verge Maria, Mare del Crist». I simultàniament aquest misteri d'amor ens obre el camí a tots com també diu aquesta mateixa oració: «feu que amb l'esguard fit en les coses celestials mereixem de tenir part en la seva glòria».

Ens convé contemplar o reflexionar sobre el camí dut a terme per Maria. Quin és aquest camí? El camí d'una persona creient. Així ho constata la seva cosina Elisabet: «Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t'ha fet saber es complirà». Maria és la nostra referència primera en la fe. Ella, Santa Maria del silenci, el silenci de l'evangeli, és la perfecta receptora de la Paraula. Comentava sant Bernat: «Quins besos tan saborosos li donava amb els seus llavis mentre l'alletava i quan l'amanyagava en el seu si virginal!»

Però aquest bes, un bes silenciós que destil·lava la seva boca i el seu cor, era permanent en Maria, oberta al misteri diví en un desig viu d'una comunió amb l'Amor.

El BES és una conjunció de cossos exterior i afectuosa, signe també i estímul d'una unió interior. Mitjançant el servei de la boca busca, en un intercanvi mutu, la conjunció del cos i de l'ànima. Crist és el bes del cel, el Verb es fa carn, i porta l'home cap una intimitat plena, fent-se una sola cosa amb ell. «Déu esdevé home, l'home esdevé Déu», com ens ensenyen els Sants Pares de l'Església. És el bes que ofereix a l'ànima fidel, la seva esposa, i hi imprimeix, en el record de les seves obres grans, una alegria personal i exclusiva, i la inunda amb la gràcia del seu amor.

El camí de Santa Maria, és l'experiència d'un bes permanent, d'una conjunció externa i interna, una compenetració íntima de Maria amb la voluntat de Déu: «Sóc l'esclava del Senyor, que es compleixi en mi la teva paraula». I per això la paraula de Maria, el cant de Maria, no pot ser un altre que el cant de les meravelles de Déu. El cant de Déu en la seva vida, on es manifesta la santedat de Déu, on es revela la força divina, on la pobresa deixa confosa la riquesa. On es manifesta que la força es troba en la feblesa. On, en definitiva, es posa de relleu que els camins de Déu no són els camins de l'home, i que els pensaments de l'home no són els de Déu.

El cant de Maria, el Magníficat, ens revela al capdavall que el camí de la criatura humana en aquest món consisteix a desitjar el bes amb l'estimat, assajar en aquesta vida el cant nupcial amb què Maria puja al cel: «que em besi amb bes de la seva boca».

No hem d'aspirar a aprendre un altre cant. Aquest és el cant que hem d'assajar per arribar a la glorificació que avui celebrem de Santa Maria, i que un dia esperem poder fruir també nosaltres: «que em besi amb besos de la seva boca».

11 d’agost del 2013

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Sv 18,6-9; Sl 32; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48

Germanes, germans,

En l'avinentesa de l'any de la fe que anirem revivint fins al final de l'any litúrgic, el proper diumenge 24 de novembre, solemnitat de Crist Rei, la litúrgia de la Paraula d'avui ens dóna tema per parlar justament de la fe. Em refereixo concretament a la segona lectura de la carta als cristians hebreus que hem escoltat. Per altra banda, fa unes setmanes que el papa Francesc acaba de publicar la seva primera encíclica Lumen Fidei (la llum de la fe) en continuació a les encícliques del Papa Benet XVI sobre la caritat i l'esperança.

La lectura d'aquest capítol onzè de la carta als hebreus em dóna peu per fer una reflexió pedagògica sobre la fe.

L'autor de la carta als cristians hebreus presenta la fe com un compromís dinàmic de tot l'ésser, que confia en les promeses divines i es llança sobre la seva realització. Abraham, pare dels creients, i els seus descendents van fer camí, com dins la nit, però plens de confiança i de perseverança cap al gran dia de la resurrecció del Crist.

I què és la fe? La fe és una virtut teologal, és a dir, referida a Déu, al Déu Trinitari, Pare, Fill i Esperit Sant tal com professem en el Credo en la recitació del qual es va desplegant d'una manera sintètica la història de la salvació i que per això seria bo que el reséssim sovint. Per la fe no solament creiem que Déu existeix sinó que ens adherim totalment a aquest Déu de qui ens fiem amb els ulls clucs. Jesús diu a Tomàs després que aquest dubtés de la seva resurrecció: Feliços els qui creuran sense haver vist. Per tant, per la fe ens lliurem cegament a Déu, convençuts que ell és la veritat i que mai no s'enganya ni ens enganya. Per la fe ens fiem absolutament de Déu sense veure'l i fins i tot assumim que la nit de la fe és el camí necessari per viure amb convenciment aquesta rendició total al Déu que ens promet la Vida.

Com es rep la fe? La fe no és el fruit d'un esforç intel·lectual ni el resultat d'un llarg procés de meditació transcendental. La fe té en Déu el seu origen i Déu n'és també el terme. És un do gratuït que Déu dóna sense restricció a tots aquells que l'acullen amb un cor dòcil i agraït i que ens ve transmès per mediació de l'Església a través del sagrament del Baptisme i de l'escolta de la Paraula de Déu. Tal com ha afirmat el Papa Francesc en la seva encíclica, la fe es rep en un context de comunió eclesial. És la comunitat eclesial que viu l'experiència de fe la qui transmet la fe als nous batejats.

I com creix la fe? La fe és com una planta que a partir del baptisme va desenvolupant-se en l'opció personal i en comunió amb tota la comunitat de creients que celebra els sagraments, viu en un clima d'adoració i de pregària i malda per complir els manaments de Déu i de l'Església. Però aquest creixement no s'ha de veure com un esforç titànic per mantenir-se fidel. La fe és do de Déu sempre, i per tant, suposa una renovació constant i s'ha de demanar incessantment ja que no és un do adquirit una vegada per sempre sinó que més aviat equival a un camí de recerca incansable. El nostre creixement en la fe està en proporció amb la nostra vivència de la realitat divina. Com més ens centrem en la grandesa de Déu, la seva saviesa infinita, la seva immensa bondat i la seva misericòrdia sense límits, més creix la nostra fe en Déu. En la glòria i la majestat divines trobem el fonament i l'àmbit on la nostra fe es va fent sòlida i segura.

Però la fe creix també i sobretot en el gresol de la prova i del sofriment. De la mateixa manera que no arribarem a ser humils sense humiliacions, també l'experiència de fe madura ens porta a superar amb enteresa les dificultats que la vida ens presenta a cada pas. D'aquí ve que la fe enmig de les proves no s'improvisa. Abraham, el nostre pare en la fe, ens és un exemple en aquest sentit. Déu el posà a prova reclamant-li el seu fill únic, aquell que era objecte de les promeses de Déu, i ell, obedient a la fe, es disposà a sacrificar el seu fill confiant en el poder de Déu. Les proves de la fe poden semblar fins i tot contradictòries, com en el cas d'Abraham, i en aquests casos tots els raonaments són inútils i més aviat ens poden causar destorbs. Cal acceptar calladament tots els contratemps que ens sobrevinguin tot esperant l'hora de l'alliberament definitiu que Déu ens concedirà com a premi a la nostra rendició a ell. Són les nits de la fe que revelen el nostre grau d'adhesió al Déu sempre fidel i sempre sorprenent.

Cal que ens preguntem també per la finalitat de la fe, és a dir, què ens garanteix la fe? La fe ens és donada per tal que avancem en el nostre camí cristià cap a Déu i així arribem a gaudir de la seva visió definitiva. La fe ens salva, però cal que sigui una fe viscuda, celebrada, pregada i compartida. La fe ens és necessària per poder pregar, per estar amb comunió amb el Déu de la vida i de la immortalitat. La fe dels antics de què parla la carta als hebreus ha estat també el patrimoni de tots els sants i fins i tot de santa Maria, la criatura que visqué la seva fe amb un grau de puresa sublim, la qual, gràcies a la seva fe, va engendrar el Fill de Déu, gràcies a la fe va superar tots els sofriments al costat del seu Fill, i gràcies a la fe el veié ressuscitat.

Gràcies a la fe també nosaltres som ara i aquí celebrant els misteris de la nostra salvació. Gràcies a la fe, ens adherim a les veritats revelades i fem del Credo la nostra professió trinitària tot revivint-la en cada eucaristia dominical en comunió amb tota l'Església. Gràcies a la fe, creiem que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s'ha de revelar en nosaltres, com ens diu sant Pau en la carta als romans. Gràcies a la fe, la nostra vida té un sentit i l'acollim com un do de Déu que hem de fer fructificar mitjançant les bones obres. Gràcies a la fe estem sempre a punt per donar raó de la nostra esperança. Gràcies a la fe, esperem el retorn gloriós del Fill de l'home quan tot l'univers creat serà transformat i Déu ho serà tot en tots.