20 d’agost del 2013

SANT BERNAT DE CLARAVALL, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7, 7-10.15-16; Sl 62,2-9; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«Sempre ha estat profitós escriure les vides glorioses dels sants per a model, exemple i condiment de la vida de l'home sobre la terra. Sí; després de la seva mort, viuen d'alguna manera amb nosaltres, estimulen i tornen a la vida veritable a molts que han mort en vida. Sobretot, ara, en la nostra època, que ho demana la falta de santedat i l'escassetat d'homes autèntics. I és tan alarmant entre nosaltres aquesta penúria que, sens dubte, se'ns pot aplicar aquella sentència: “En créixer la maldat es refredarà l'amor de molts”». (Vida de sant Malaquies, Pròleg)

Són moltes les obres escrites, comentaris o congressos sobre sant Bernat... La qual cosa posa de relleu l'actualitat perenne d'uns valors en la seva persona, capaços de dotar de gran dinamisme i vitalitat la vida humana, en qualsevol època de la història, i per descomptat, en la nostra, on creixen els obstacles per accedir a la santedat, i sobretot per créixer en humanitat. Es refreda, veritablement, l'amor de molts. I en altres caldria preguntar-se si mai havia estat calent. L'amor de Déu és l'única raó de ser de l'home. Mentre l'home no estimi Déu, no ha començat a viure. Sense l'amor no donem la mesura humana.

Un amor que comença amb una primera experiència: que sóc pecador, feble. «Cal recordar el poc que som, tot i ser cridats per la bondat gratuïta de Déu a participar de la seva vida. He cregut ser alguna cosa quan en realitat no sóc res. Des que em vaig fiar del Crist, és a dir, des que vaig imitar la seva humilitat, vaig començar a conèixer la humilitat». (Sobre els graons de la humilitat, I,15) La humilitat és una obertura no tan sola a l'Altre sinó als altres, suposa una dilatació del cor. I aquesta actitud ens posa en el camí de l'amor, i del més ric humanisme.

Un humanisme que necessita d'una bona relació amb l'altre. L'home es posa en el camí de la santedat, començant per una experiència de relació personal amb l'altre. En aquesta relació sorgeix i es fa present l'amor. Només des d'aquesta relació profundament humana ens obrim al Tu amb majúscula, a Déu. Falta santedat i hi ha escassetat d'homes autèntics. Falta santedat perquè estem fallant en una relació profundament humana. I fallem en aquesta relació perquè la nostra paraula és pobre, és superficial, no brolla d'un silenci profund alimentat per l'amor i que es manifesta en una paraula motivada i embolcallada en l'amor.

Per Bernat la vida de l'home és «un treball de col·laboració de la paraula i la persona, així descobreix al seu interior zones inexplorades. La llum de la paraula, autèntica teràpia interior, va transformant per la fe totes aquestes obres en llum, fins a desvetllar el Verb, la paraula revelada, i assentada en el fons de l'home com en el seu tron» (Cf. Sermons sobre el Càntic dels càntics, 27,1; 67,1).

Aquesta festa, ens il·lumina amb la Paraula que hem escoltat. Una Paraula que va ser important per a Bernat; i avui ho és per a nosaltres. Bernat va ser una llum. Llum de Crist, una llum brillant en el seu temps, i va assaonar amb la seva vida de servei la vida d'Europa. Ho va fer tot essent instrument de la Paraula, i és el que ens correspon avui a nosaltres.

Bernat comença aquest camí apassionat al Cister, com sabeu, amb 22 companys i familiars més, per estendre, i fundar a raó de dos monestirs per any, fins a morir en 1153 sent pare de 70 comunitats.

Bé pot dir-nos avui Bernat, a través de la Paraula proclamada: «sigueu imitadors meus i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi».

La qual cosa no vol dir que hem d'anar per aquesta Europa negada als valors religiosos fundant dos monestirs per any, sinó vivint la saviesa que va portar Bernat a la santedat, i a ser un home profundament humà, amb una enorme sensibilitat i tendresa... com ho manifesten les seves nombroses cartes i altres obres.

No podem rivalitzar amb ell però si que podem apassionar-nos per viure l'amor. I l'amor es viu sobretot en una relació profundament humana amb el qui tenim a la dreta, o a l'esquerra, perquè l'amor no sap d'esquerres ni de dretes. «Estimo perquè estimo, estimo per estimar, l'amor no requereix un altre motiu fora d'ell mateix, ni tampoc cap profit ... se satisfà per si sol» (Serm 83 sobre el Càntic dels càntics).

«Un cistercenc d'avui no ha de voler rivalitzar amb Bernat, però la seva vocació l'obliga a posseir alguna cosa de l'amor de Bernat per l'Església i pel seu poble. Sobretot, ha d'anar pel camí traçat per Bernat, apassionat d'amor pel Crist crucificat». (T. Merton, Sant Bernat, l'últim dels Pares, p. 64).