24 de febrer del 2013

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 2n de Quaresma (Cicle C)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe
(Sermó LXXVIII, sobre la Transfiguració: BAC 441,430-435)
Mentre els cobria el núvol, vet aquí que els vingué una veu: «Aquest és el meu Fill, l'estimat». Hi havia Moisès, i també Elies, però la veu no digué pas: «Aquests són els meus fills». Perquè un és el Fill únic, i uns altres són adoptats; i només d'aquest únic, Moisès i Elies, és a dir la Llei i els Profetes, en tenen la glòria.

«Aquest és el meu Fill, l'estimat, en qui tinc posada la meva complaença». L'heu escoltat en els Profetes, l'heu pogut sentir també en la Llei. ¿En quin lloc no us ha parlat? En sentir aquests mots van caure de bocaterrosa. En aquest esdeveniment se'ns mostra el Regne de Déu present en l'Església. Ja que aquí es troben el Senyor, la Llei i els Profetes: el Senyor, en persona, la Llei en Moisès, els Profetes en Elies. Ells són dos ministres, dos servents. Són només els vasos; el Crist, en canvi, és la font. Moisès i els Profetes van parlar i escriure: però és de la plenitud del Crist que tots van rebre per escampar-la.

Després d'això, Jesús estén la mà, i desvetlla els homes que es trobaven a terra. «Ells no van veure ningú, sinó només Jesús». ¿Què vol dir aquest fet? L'apòstol sant Pau ens diu: «Mentrestant hi veiem en enigma, com en un mirall; però després hi veurem cara a cara». Fins i tot el do de parlar llengües s'acabarà quan arribarà allò que esperem i creiem. Els apòstols, caiguts a terra, són el signe de la nostra mort, ja que la mateixa Escriptura diu de l'home: «Tu ets terra, i a la terra retornaràs». El Senyor, però, quan els redreça, significa la resurrecció. I després de la resurrecció, ¿de què et servirà la Llei, què en faràs de la Profecia? Aquest és el significat de la desaparició de Moisès i d'Elies. ¿Què et queda, doncs? «Al principi ja existia la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu». Vet aquí el que et resta: Déu, Déu tot en tots.

Ara, però, cal que baixis de la muntanya. El teu desig era de quedar-te a la muntanya: baixa, doncs. Sofreix; dóna la teva suor i el teu treball, accepta de poder sofrir. L'Apòstol ens diu, parlant de la caritat, que no cerca el propi interès. No, la caritat no cerca mai el propi interès; perquè allò que té ho dóna. I el mateix Pau ens diu encara de si mateix: «No cerco el meu profit, sinó el de la majoria, perquè se salvin». Tot això, estant a la muntanya, Pere no ho havia comprès, i per això volia compartir la glòria del Crist. I certament, Pere, aquesta és la sort que el Senyor et reserva, però per després de la mort. Mentrestant et diu: «Baixa de la muntanya, retorna al pla, per treballar-hi, per servir; davalla a la plana per rebre-hi la ignomínia i la creu. La Vida mateixa hi ha davallat per ser-hi morta. El Pa vivent baixat del cel, per passar-hi fam. El Camí ha vingut al món per poder experimentar el cansament de la ruta. La font ha davallat per tenir set. I tu, ¿refusaries el sofriment? No cerquis el teu propi interès. Posseeix la caritat, predica la veritat: només així faràs camí vers l'eternitat i, finalment, trobaràs la pau.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Carme,

Estem començant el temps de Quaresma. Ha estat una constant en la vida dels creients pensar en aquest temps com un temps preferentment d'ascesi, de sacrifici, de penitència... un temps, en definitiva, d'un treball personal per agradar a Déu. O potser com un temps de fer Via-Crucis, o penitències sense moltes més consideracions. No diré que això sigui dolent, però sí defectuós, perquè és una obra que porta a terme la persona creient, i que queda molt incompleta.

El temps de Quaresma ha de ser un temps, com reculls a la teva carta, «per adquirir consciència del nostre pecat per la nostra proximitat a Déu. És la santedat de Déu la que descobreix i posa al descobert el meu pecat, la meva infidelitat. Quan m'apropo a un Déu amor, un Déu de llum i de misericòrdia, prenc consciència de la meva falta d'amor, de la meva foscor, de la duresa del meu cor...»

La Quaresma ha de ser un esforç per estar, per romandre, i esperar en silenci la salvació de Déu. Perquè l'home no se salva per si mateix, ni fa mèrits perquè siguin tinguts en compte amb vista a la seva salvació. Jo em salvaré per la misericòrdia de Déu, per la seva fidelitat, ja que no pot negar-se a si mateix, encara que jo sigui infidel. Jo em salvaré pel seu amor. Perquè només l'Amor ens salva. I per això la Quaresma ha de ser un temps per meditar l'Amor; en definitiva per això està configurat el nostre cor, i és el camí per pacificar la nostra vida, és el camí per trobar-me en profunditat amb el germà. Evidentment posar-se amb serietat en aquest camí suposa una abnegació i veritable sacrifici en la nostra vida.

Com escriu Merton: «L'ascetisme més segur és l'amarga inseguretat, treball i petitesa dels realment pobres. Dependre absolutament d'altres. El problema crític de la perfecció i la puresa interior és al renunciament i desarrelament de totes les nostres inconscients afeccions a coses creades i a la nostra pròpia voluntat i desig. Només hi ha un ascetisme veritable. Qui és guiat per l'Esperit de Déu i no per l'esperit d'un mateix. L'esperit de l'home, primer s'ha de subjectar a la gràcia i llavors podrà portar la carn a la subjecció de la gràcia i de si mateix. Si per l'Esperit feu morir els fets de la carn, viureu». (Rm 8,13)

D'aquí poden néixer diverses opcions. La rutina, sempre s'ha fet així, els divendres no mengem carn i... poca cosa més. La deixadesa, no té sentit fer uns exercicis que no ens canvien, que són del passat... doncs ho deixo o faig alguna petita cosa, segons les circumstàncies. I la vida segueix més o menys igual de rutinària, anodina, insípida, tèbia. O bé crec que l'Esperit és important en la meva vida i em deixo guiar per ell en tot moment i circumstància. I llavors estic atent als seus suggeriments que m'arriben de fora, en l'escolta, i també de dins a través del moviment del meu cor. I aquesta pot ser una Quaresma apassionant. Una abraçada,

+ P. Abat

17 de febrer del 2013

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 1r de Quaresma (Cicle C)

D'un comentari d'Orígenes, prevere
La vida de l'home es veu contínuament abocada als escàndols, com una trampa, o a les il·lusions, com uns llaços. I com que l'enemic havia parat arreu els seus llaços, i hi havia agafat gairebé la humanitat sencera, fou necessari que aparegués algú de més fort per poder-lo dominar, per poder trencar els seus filats, i per poder obrir d'aquesta manera el camí per a tots els qui el seguissin. És per això que el Salvador, abans d'unir-se a la seva Església com a l'esposa, fou temptat pel diable. D'aquesta manera mostrava a l'Església que no és pas per la indolència ni per les delícies, sinó per la creu i les tribulacions, que hem de seguir el Crist.

En efecte, no hi havia ningú més que pogués destruir aquests paranys, perquè tots els homes havien pecat, tal com està escrit. I l'Escriptura encara diu més: «No hi ha damunt la terra cap just que hagi fet el bé i no hagi pecat mai». Nostre Senyor Jesucrist és l'únic que no ha comès pecat i en la seva boca no s'ha trobat injustícia, però el Pare l'ha fet pecat per nosaltres, per tal de condemnar el pecat per mitjà del pecat, en una carn semblant a la de l'home pecador.

Jesús, doncs, entra també en aquests paranys, però és l'únic que no s'hi ha vist atrapat. Més encara, els ha trencats i els ha destruïts i d'aquesta manera ha pogut omplir de confiança l'Església. Des d'ara ens podem atrevir a trepitjar els llaços, escapar-nos dels paranys, i podem cantar amb joia: «Hem salvat la vida com l'ocell que fuig del llaç dels caçadors; s'ha trencat el llaç i tots hem fugit».

Així i tot, però, el Senyor ha sucumbit a la mort, per bé que voluntàriament, i no com nosaltres que morim per la necessitat del pecat. Perquè ell és l'únic que ha estat «lliure entre els morts»; i ja que era lliure entre els morts, pogué vèncer aquell que tenia el poder de la mort i li arrabassà la captivitat, és a dir, la multitud d'aquells que es trobaven detinguts en la mort. Perquè el Crist, no solament s'ha ressuscitat a si mateix de la mort, sinó que ha ressuscitat tots aquells que n'eren presoners, i els ha fet seure amb ell dalt del cel. «Pujant cel amunt, s'endugué captiva la captivitat». I val a dir que no ha fet sortir únicament les ànimes, sinó que ha ressuscitat també els cossos. L'Evangeli, efectivament, dóna testimoni que «molts cossos dels sants van ressuscitar, que es van aparèixer a molts i que van entrar a la ciutat santa» del Déu vivent, Jerusalem.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Comentem, i potser amb massa freqüència, que vivim avui temps difícils, per a la vida de fe, i també, sens dubte, per a la vida de la societat en general. L'ambient en què es desenvolupa la vida de molta gent no és gens fàcil: violències, guerres fam, injustícies .. la llista no s'acabaria mai.

Què fa una persona de fe, creient, en un món com aquest?

La teva carta em dóna un suggeriment preciós: «”Déu meu, et dedicaré un càntic nou, acompanyaré amb les arpes el meu cant” (Sl 143). És com una crida a tenir una ànima melodiosa, alegre. No creus que viure la fe en el Senyor ha d'anar acompanyada d'aquesta corda alegre i harmoniosa?»

Estic d'acord, viure la nostra fe és fer el nostre camí en aquest temps que ens dóna Déu, amb la tensió de treballar aquesta harmonia a la nostra vida, una ànima harmoniosa.

Els d'avui són temps «recios» que deia santa Teresa, però és el temps que el Senyor ens ha donat, i tot el temps que tenim, i tots els temps que ha tingut i té la humanitat, té un mateix horitzó: la reconciliació de l'humà i el diví, inserir la divinitat en l'humà, la qual cosa ja l'inicia el mateix Déu amb el seu Fill encarnat, i també elevar l'humà a la comunió amb la divinitat.

D'aquest teixit de relacions humanes i divines ha de néixer aquest cant nou que necessitem cantar acompanyats per l'arpa, o amb tots els instruments com ens convida el salm 150.

El temps de Quaresma que comencem és un temps molt apropiat per assajar aquest cant nou. El cant de l'Amor que es lliura. L'Amor que posa el nou al·leluia al cor i a la boca. No és fàcil aquest cant nou. Per això durant aquest temps de Quaresma no cantem el cant més expressiu d'aquest Amor que es lliura: «Al·leluia», per exercitar-nos en la modulació de les notes que necessita la nostra boca i el nostre cor. Perquè la nostra societat té necessitat d'aquest cant com posa de relleu Ramon Llull en el seu Llibre de l'Amic i de l'Estimat: «Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué: —Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments?»

Aquest temps de Quaresma és el temps propici, i caldria dir també tota la vida, ja que, com ensenya sant Agustí, tota la vida és com una Quaresma que ens ha de portar a l'encontre amb el Senyor, és el temps propici, per aprendre les notes de l'Amor. El temps per escoltar aquesta paraula que està a prop teu: «la tens als llavis i al cor». Ja que com ens diu Jesús: «No només de pa viu l'home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu». Només que cal escriure amb aquesta Paraula que està a la boca i en el teu cor, la melodia sobre el pentagrama de la vida.

M. Lluïsa sigues generosa per cantar aquest cant nou. Que la teva arpa sigui agradable al Senyor. Una abraçada,

+ P. Abat

13 de febrer del 2013

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50 3-6.12-14.17; 2Co 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Ahir, vigília de l'inici de la Quaresma, cantàvem solemnement l'Al·leluia, repetint-lo quatre vegades. Aquest cant és el crit de la Pasqua de Resurrecció. És la melodia característica de la Resurrecció. Durant el temps de Quaresma no la tornarem a cantar fins a la Nit de Pasqua. I aquesta nit serà ja una melodia nova, com el foc nou.

Durant la Quaresma la silenciem, per preparar-ne una de nova. En tota melodia el silenci hi té una gran importància. I aquí també. Però és un silenci que ha d'afectar tota la nostra vida, perquè el cant nou de la resurrecció ha de néixer d'un cor i d'una vida, nous.

Al·leluia vol dir CANTA A DÉU.

Al·leluia, canta a Déu. La Quaresma ha de ser com un gran assaig de la melodia pasqual. Que hauria de brollar des de la vibració d'un cor nou. Hi ha una nova situació en el món, en la teva vida... Encara tenim al cor moltes arestes per polir. Ens hi convida sant Lleó el Gran en un dels seus sermons. En aquest temps cal conscienciar-nos de les nostres arestes. Les eines per polir aquestes arestes, ja ens les suggereix l'Església. Només cal que les apliquem bé en el treball quaresmal. Hauríem d'esmerçar-nos, també aquí, a fer un treball ben fet.

La Litúrgia ens ofereix unes bones notes per anar escrivint aquesta melodia. Una és l'oració de l'antic sacramentari Gelasià:

«Concediu-nos, oh Déu totpoderós, en atenció als exercicis anuals de la Santa Quarantena, la gràcia de comprendre l'EXEMPLE MISTERIÓS DE CRIST, i de reproduir en la santedat de la nostra vida les disposicions de la seva ànima».

Una invitació clara a endinsar-nos en el misteri de Crist que es resumeix i manifesta en la seva vida, mort i resurrecció. Aquest és el nostre horitzó primer. Deixar que el seu Esperit vagi configurant la nostra vida, per fer realitat que Crist visqui en nosaltres.

Un altre suggeriment per viure bé la Quaresma ens l'ofereix l'oració col·lecta d'aquest dia:

«Concediu-nos de començar amb un dejuni santificador l'exercici quaresmal, per lluitar contra l'esperit del mal, amb l'auxili de la sobrietat ...»

Aquí es posa l'accent en el nostre esforç personal, que ha de recolzar-se sobretot en la sobrietat, i sempre tenint l'horitzó en l'exemple misteriós de Crist. Aquest exemple gira al voltant d'una paraula: RECONCILIACIÓ.

Ens ho recorda la Paraula de Déu: «En nom de Crist, reconcilieu amb Déu».

Això no vol dir confessar-se. Ens confessem, però no rebem el perdó de Déu, perquè continuem sense reconciliar-nos amb el germà contra qui tenim alguna cosa en contra. Com en l'Eucaristia, podem prendre la comunió, o la desunió. Així trepitgem l'Eucaristia, taula de fraternitat a la qual ens invita el Pare. O el Parenostre, on inconscientment diem «perdoneu perquè nosaltres també perdonem».

Jo crec que en la nostra vida com a cristians, cridats a viure l'evangeli de Jesucrist, som com molts joves que trobem pel carrer amb els auriculars, que caminen pendents de la música que els va sonant a les orelles des de l'aparell que porten penjat. Nosaltres portem els nostres auriculars i només escoltem la nostra música, però no la música de Déu, que ens demana respostes molt concretes de cara als altres, d'acord a la llum de l'evangeli.

I amb els auriculars a les orelles és difícil de creure en la RESURRECCIÓ, perquè no arribem a canviar des del cor, no ens pot néixer un cor nou. I si no vivim aquesta experiència que la Resurrecció del Crist ens permet de viure ja aquí, és difícil creure en una altra Resurrecció.

Necessitem viure ara l'experiència de la Resurrecció, però això és impossible sense passar per la CREU. «No hi ha resurrecció sense creu».

I la creu suposa esquinçar el cor, trencar-lo, o deixar que els altres ens el traspassin. És el primer pas cap a la Resurrecció. Cal deixar que la Paraula de Déu penetri en nosaltres com una espasa de dos talls i jutgi els nostres sentiments i pensaments. Cal posar-nos nus davant de l'Evangeli. Deixar-nos seduir per la seva Paraula i demanar que el nostre aliment sigui fer la voluntat del Pare.

I amb la força d'aquest Esperit tornar cap als nostres germans, amb l'almoina dels nostres diners, del nostre temps o del servei de la nostra persona.

Comencem la Quaresma, l'horitzó és clar, el camí ens el va indicant amb molta llum la Paraula. Però podem voler fer-nos el nostre propi camí. Llavors ens sortiria un «al·leluia» molt defectuós. I no viurem una veritable Resurrecció.

Llavors, si ens preguntem: «On és el teu Déu?», possiblement no sabrem trobar la bona resposta, sinó un bon ídol.

11 de febrer del 2013

LECTIO DIVINA

Salm 29[30]

1 Càntic per a la dedicació del temple

2 Amb quin goig t'exalço, Senyor!
M'has tret a flor d'aigua quan m'ofegava
i no has permès que se n'alegrin els enemics.
3 Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em vas guarir.
4 Senyor, m'has arrencat de la terra dels morts;
quan ja m'hi enfonsava, m'has tornat a la vida.
5 Canteu al Senyor, els qui l'estimeu,
enaltiu-lo recordant que ell és sant.
6 El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors,
l'endemà són crits de joia.

7 Jo pensava, quan em veia segur:«no cauré mai».
8 Tu, Senyor, m'afavories
i em mantenies en un cim inexpugnable;
però, quan vas amagar la mirada,vaig quedar trasbalsat.
9 He clamat a tu, Senyor, he suplicat al meu sobirà:
10 «Què hi guanyaràs que perdi la vida i baixi a la fossa?
¿És la pols que et lloarà,que proclamarà que ets fidel?
11 Escolta, Senyor, compadeix-te de mi; ajuda'm, Senyor!»

12 Has mudat en danses els meus planys,
m'has tret el dol i m'has vestit de festa.
13 Per això el meu cor et cantarà; no callaré.
Senyor, Déu meu, et lloaré per sempre.

Idees generals

És un salm d'acció de gràcies individual, per l'alliberament d'un perill de mort. El Senyor ha escoltat el clam del salmista, el seu crit, quan estava en perill de mort. Estar amb vida i sentir-se de nou viu, física o espiritualment, després d'una experiència de mort, és una experiència de resurrecció. És aquest contrast de vida i de mort que converteix el salm en un prisma de colors diversos, que és l'essència de tota vida humana. El P. Alonso Schökel es recrea en aquests contrastos: còlera i pau, capvespre i alba, plor i alegria, (v.6) dol i dansa, sac i vestit de festa, (v.12) silenci i cant (V.13).

Aquest salm ens pot ajudar a portar la mirada sobre la nostra pròpia vida.

Estructura del salm

Introducció (v. 2-4) Exalça el Senyor per alliberar-lo, per escoltar el seu crit. El Senyor va tapar la boca als seus enemics. Aquí, el salmista es dirigeix al Senyor.

Nucli central (v. 5-11) El salmista es dirigeix als fidels congregats al temple. Fa de la seva experiència un testimoni, una catequesi per als altres. Exposa els fets: Va clamar al Senyor, va apostar fort amb Déu: «Si moro, perds un bon aliat i la teva fama s'acaba, si no m'escoltes meus enemics diran que no existeixes. Per a tu, és millor que jo visqui, doncs cap mort dóna testimoni de tu». (Cf. Is 38,9-20)

Conclusió (v. 12-13) Promesa de conversió de vida, una contínua acció de gràcies, una lloança incessant.

El salm té moviment, dinamisme. Aquí, l'interior compta més que l'exterior, els impulsos i emocions més que la raó calculadora, l'espontaneïtat i sensorial més que allò lògic i abstracte. Hi ha una coherència poètica si no se'l sotmet a una lògica racional.

Sembla manca de lògica que el salmista expliqui a Déu el que Déu ha fet. Però el salmista no està comptant sinó confessant.

Hi ha dos eixos: pujada / baixada i silenci / cant

Altres textos paral·lels: Sir 17,27s; Is 35,6; Sl 88,12s

Llegeix

Es poden fer diverses lectures. Per exemple, tot seguint l'eix silenci / cant.

Advertint els versos que conviden al silenci o els que conviden al cant o a la comunicació o confessió de la bondat de Déu.

O seguir l'eix baixada / pujada ..., quan el salmista s'enfonsa o s'exalta.

Medita

v. 2-4 El salmista no només prega amb paraules, sinó amb crits. La pregària és obrir el cor a Déu. I l'obrim tal com ho tenim, posant la confiança en Qui pot escoltar-nos. El perill, el dolor, el podem tenir en la llunyania de Déu. Com suggereix un text jueu: «Oh tu, Déu meu. Jo he cridat a tu. Jo només he cridat, ¡a tu! No perquè tu em sanes, sinó perquè jo vingui a tu. Si jo estic a prop teu, oh Déu, és suficient que et truqui i em responguis. Però si estic lluny de Déu i romans ocult llavors tinc necessitat de cridar-te».

«Treure», o «arrancar» del verb «dalah», que s'usa per treure aigua d'un pou.

«Els consells del cor són aigües profundes que l'home ha de treure» (Pr 20,5).

El P. Alonso Schökel es recrea amb aquesta imatge del pou: «Es despenja a un cadàver a la fossa, al pou, a l'abisme. La mort enderroca la verticalitat de l'home. És caiguda, baixada, declivi, enfonsament. Doncs bé quan els enterramorts estan despenjant el cadàver amb cordes, el Senyor, des de dalt, dóna una estirada i treu el cadàver viu».

Paul Claudel ressalta la grandesa de Déu i la nostra humilitat que necessita d'ell: «Jo et vull Senyor, per sobre de mi, a la teva alçada, t'enalteixo abraçant els teus genolls».

Sant Jeroni afirma que aquest salm ve a oferir-nos «la història de la caiguda i la redempció».

v. 5-6 L'acció de gràcies individual s'estén a altres. El solista busca un cor que reforci la seva veu. I els busca entre els piadosos, els consagrats, els que saben parlar a Déu cara a cara. Cerca la bondat de Déu, aplacar la seva còlera que «dura un instant» com suggereix Isaïes: «Per un moment et vaig abandonar, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d'indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t'estimo amb un amor etern». (Is 54,7-8)

«Déu no vol la mort del malvat, sinó que es converteixi i que visqui», (Ez 18,23; cf. Ez 16,1s)

v. 7-11 El salmista explica la seva experiència a l'assemblea, dialogant en veu alta amb Déu. Una mena de catequesi. La nostra vida està en les mans de Déu. Quan ell amaga el seu rostre, l'home sent soledat. L'amistat amb Déu no s'adquireix d'una vegada per totes, és una cosa que hem de tenir cura cada dia, és una gràcia que es renova cada dia. Tenim en aquests versos els passos d'un extrem a un altre: seguretat / abandonament, llum / foscor.

El salmista que, segons la mentalitat de llavors, creu que tot acaba amb la mort li pregunta a Déu: «què hi guanyes amb la meva mort?» El sheol és el lloc de l'absència i el silenci de Déu. Déu perd un cantor. El cor de la creació es deteriora ja que l'home és l'únic interlocutor de Déu. Déu, «l'amant de la vida» (Sv 11,26) no pot quedar satisfet amb la mort.

Una pregunta que també es fa el poeta Rilke: «Què faràs, Déu, quan jo mori? Sóc el teu vestit i el teu ofici, amb mi perds el teu sentit ... Després de mi, no tens casa ...»

v. 12-13 Torna en aquests versos al tema del principi. Comenta Claudel amb gran bellesa: «Tot d'una d'aquest cor negre neix el color de la rosa. Tu has trencat el meu cor i m'has embolcallat d'alegria. Em neix una veu que canta, un moment, fora del temps, només compatible amb l'eternitat».

Neix un himne entusiasta i dansaire. És el goig i la pau que Déu ha posat en el cor del creient. És l'ésser profund de l'home, seu de sentiments i emocions, el que s'obre totalment a Déu, és una lloança que mai s'acaba. És com el primer compàs d'un himne pasqual. No parla com un mestre sinó com un testimoni, que vol fer-nos partícips de la seva experiència.

«Tu m'has tret el sac de la penitència i m'has posat la roba nupcial, i m'has admès a les noces, i m'has transformat de glòria en glòria». (Sant Basili)

«Heus aquí que Déu Pare ha enviat a la terra un sac ple de misericòrdia: un sac que s'esquinça en la Passió perquè es manifesti a tots el nostre rescat .... El sac és petit, però és ple: un petit nen ens ha nascut, hi habita la plenitud de la divinitat». (Sant Bernat)

Prega

«Oh tu, Déu Veí, si a la llarga nit
et crido més d'una vegada amb cops forts,
és perquè tot just et sento respirar,
i perquè sé que estàs tu sol a la sala.
I si alguna cosa necessites ningú no hi és
Per apropar-te el got que a les palpentes busques.
Jo escolto. Fes-me un petit senyal.
Molt a prop estic de tu ...

»Déu, tu ets gran,
Tu ets tan gran que deixo de ser
amb només col·locar-me al teu costat.»

Contempla

Recordar versos del salm o uns versos de sant Joan de la Creu, tot contemplant la bellesa de la creació.

«¿Adónde te escondiste
Amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huíste
habiéndome herido;
salí tras ti clamando, y eras ido».

10 de febrer del 2013

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 5è durant l'any (Cicle C)

De la vida de Jesucrist, de Ludolf el Cartoixà
«Ompliren tant les barques que quasi s'enfonsaven». Aquesta meravella acomplerta pel Crist submergí Simó Pere i els seus companys en una estranyesa i una admiració que absorbien tot el seu esperit. Pere, comprenent que això no podia ser efecte d'un poder humà, es llança amb humilitat als genolls de Jesús. Reconeix en ell el seu Senyor i li diu: «Allunyeu vos de mi, que sóc un pecador», i no sóc digne de romandre en companyia vostra. Allunyeu vos de mi, perquè només sóc un home i vós sou l'Home Déu; jo sóc pecador i vós sou sant; jo sóc servidor i vós sou Senyor. Que una distància us separi de mi, que estic separat de vós per la fragilitat de la meva naturalesa, la lletgesa de les meves faltes i la feblesa del meu poder.

Però el Senyor consola Pere tot mostrant li que la pesca significa que serà pescador d'homes. «No tinguis por», li diu, no t'espantis; més aviat, creu i alegra't, perquè estàs destinat a una pesca molt més gran; una altra barca i d'altres xarxes et seran donades. Fins ara has agafat peixos amb xarxes; «des d'ara» és per la paraula que seràs «pescador d'homes». Per la sana doctrina els atrauràs cap al camí de la salvació, perquè estàs cridat al servei de la predicació. La paraula de Déu és semblant a l'ham del pescador. Així com l'ham només agafa el peix després que aquest s'hi ha agafat, així la paraula de Déu només pren l'home per a la vida eterna si aquesta paraula ha penetrat el seu esperit. «Des d'ara seràs pescador d'homes». Des d'ara, és a dir, després que ha passat això, després del testimoniatge de la teva humilitat, t'encarregaràs d'agafar homes; perquè la teva humilitat té una força d'atracció, i per manar els altres és bo de saber no gloriar se del propi poder.

Amb els seus companys, Pere no havia agafat res en una nit de fatiga. A la paraula del Crist, ha calat les xarxes i ha agafat una multitud de peixos. Quant a ell, no es va atribuir cap altra cosa fora dels seus pecats: «Senyor, allunyeu vos de mi, que sóc un pecador». Heus ací el model de la predicació de l'evangeli. El qui compta amb les pròpies forces no serveix per a res, però el qui es recolza en la gran força de Déu és útil. Pere, després d'haver agafat tots aquests peixos, es llançà als genolls de Jesús. Això ens deixa entendre que un predicador que ha guanyat molts homes per la seva predicació i les seves exhortacions s'ha d'humiliar davant de Déu i atribuir li ho tot i reservar se per a si mateix només allò que ha estat defectuós. Aleshores el Senyor el reconfortarà dient li: «No tinguis por; un èxit més gran t'és promès per al futur; en endavant, encara agafaràs més homes».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Noèlia,

Repassant les lectures de l'Eucaristia del diumenge vinent he pensat en tu. Llegia l'escena evangèlica en què Jesús demana a Pere que cali les xarxes per pescar, després d'una nit sense agafar res. La batuda de peixos és tan gran que rebenta les xarxes. El més significatiu és la sorpresa que s'apodera de Pere: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! ... Ho deixaren tot i el van seguir».

És la percepció del sagrat. Pere viu una experiència que el porta més enllà de si mateix. Quelcom fora de nosaltres, de vegades, ens fascina, ens sorprèn, com a Pere, al mateix temps que ens desperta temor, que ens allunya. Al final s'imposa la fascinació, l'admiració, que ens sedueix. Es descobreix la pròpia indignitat, i la petitesa, però sense anul·lar la nostra capacitat de donar una resposta: «Aquí em teniu: envieu-m'hi, ... Jo et segueixo ...»

Pensava en tu perquè recordava el teu relat de vestició: «... el que més em va commoure va ser quan van cantar el salm 132: que n'és de bo i agradable, viure tots junts els germans! El que em va causar calfreds va ser quan em van vestir; aquest moment místic per a mi, on la meva ànima surava, perquè era conscient que estava sent contemplada pels cels i tot el que hi viu. En cap moment em vaig sentir sola».

És el sentiment fascinant del sagrat que t'envolta, que et pren... Són moments que vivim al llarg de la nostra vida en situacions diverses: en una vestició com la teva, quan hom se sent cridat a una consagració religiosa, en un moment de pregària, en una experiència de la naturalesa...

Són experiències profundes. Interessants, de gran valor, que ens deixen una empremta. Però no són una última paraula. Perquè la vida continua, i la vida no arriba mai a ser un èxtasi permanent; l'experiència del sagrat ens deixa empremta, però no arriba a neutralitzar la varietat de circumstàncies d'allò més diverses que ens va apropant la vida. La vida continua, i més tard ens arriben dubtes, i fins i tot negacions, un tornar enrere... En el mateix evangeli, i amb el mateix Pedro, podem descobrir això.

Tota persona té aquesta capacitat pel sagrat, és un abisme obert a un altre abisme que el supera, el transcendeix, per això mateix serà impossible allunyar de la vida humana la dimensió religiosa. Que pot desaparèixer momentàniament per tornar a emergir.

Però l'important és aprofitar aquests moments, o, potser millor, aquesta empremta que ens deixen a la nostra vida, o en el nostre espai interior, aquests moments de sorpresa, de fascinació, que no depenen de nosaltres, sinó de circumstàncies externes a la nostra persona, però sí que està en nosaltres una actitud d'obertura, d'acollida, o fins i tot de contemplació de la vida. Per això escriu T. Merton: «No vivim per vegetar dia rere dia fins que morim. La vida es corba cap amunt fins arribar a un cimal d'intensitat, un punt de valors en el qual totes les seves possibilitats latents entren en acció, i la persona transcendeix en l'encontre envers una resposta i la comunió amb l'altre. Per això venim al món: per aquesta comunicació i autotranscendència. No ens fem plenament humans fins que ens donem nosaltres mateixos, uns als altres, en l'amor ... El significat de la nostra vida és un secret que ens ha de ser revelat en l'amor, per l'ésser que estimem».

En aquest camí aquests moments d'admiració, de tu mateix, de Pere o qui sigui, són moments privilegiats que ens van donant llum per al camí. Una abraçada,

+ P. Abat

3 de febrer del 2013

DIUMENGE IV DURANT L'ANY / Cicle C

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 1,4-5.17-19; Sl 70; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30

«Vós sou la meva esperança, Déu meu, he confiat en Vós, des de petit».

Estimats germans i germanes: Podem fer nostres aquestes paraules del salmista perquè la nostra fe madura escoltant la Paraula dia rera dia. La primera intervenció pública de Jesús acaba en fracàs. Tampoc nosaltres no sortim victoriosos dels nostres intents de ser fidels a l'Evangeli. Jesús porta un missatge de joia i d'esperança, ens interpel·la i ens llença a una missió. Déu compta amb cadascun de nosaltres per dur a terme la seva obra en el món. Segurament caldrà superar molts obstacles: rebuig, incomprensions, prejudicis, enveges, calúmnies... «Vingué a casa seva i els seus no l'acolliren». No tendim a valorar el que tenim, ni a les persones que ens rodegen. És més fàcil imaginar-se el que queda lluny, i crear herois irreals que modelem al propi gust. Ens passa com als jueus: creiem que coneixem als nostres veïns, els etiquetem, donem per cert que no poden ser realment de diferent manera. Així ens costa d'entendre, per exemple, que els altres són un do de Déu.

Hem de llegir moltes vegades l'«Himne a la caritat», de la segona lectura, o «Càntic dels Càntics de la nova aliança». Aquesta pàgina sublim de la literatura de tots els temps, és una opció en les Celebracions del Matrimoni. Unió a tots els nivells: Déu i l'ànima, Crist i l'Església, les persones compromeses per l'amor. L'amor no queda reduït al món conceptual d'ordre psicològic i moral. És més que generositat, altruisme, agraïment, o qualsevol altre sentiment humà. L'amor és participació de l'ésser de Déu, del quan diu Sant Juan que és Amor. Al final d'aquesta vida només serem examinats d'un sol tema: l'amor.

Però tendim a perdre el temps en allò que Sant Pau cita com a negació de l'amor: enveja, orgull, egoisme, farses. Encara que siguem esclaus de tot això, el veritable amor, l'Amor de Déu, ens transforma, ho transforma tot. «Jo et faré costat per alliberar-te», diu el Senyor a la primera lectura. Jesús resumia el seu programa diumenge passat amb unes paraules del profeta Isaïes: «portar la Bona Nova als desvalguts... proclamar als captius la llibertat... als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits...» Podem repetir que Déu compta amb cadascun de nosaltres per dur a terme la seva obra en el món. Serem col·laboradors de Jesús si estimem; si el nostre cor està enamorat; si som conscients que la nostra fidelitat demana temps, dedicació, esforç, constància; si comprenem que els bons projectes són la suma de moltes iniciatives ben coordinades. Col·laborem amb Jesús si fem realitat aquestes paraules: «El qui estima és pacient, és bondadós... ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència».

Quin és el temps dels nostres intents per millorar? Sabem aprofitar el temps? Una paraula ens ho aclareix, l'adverbi «avui». Això que «avui sentiu...» Les vostres paraules, Senyor, són Esperit i són Vida! Déu es manifesta en cada «avui», en cada persona i en cada esdeveniment. «Avui» rebem les forces del Senyor: si posem la nostra vida a les seves mans podem viure esperançats i confiar en el futur. Ens trobem amb Ell en el nostre treball, les nostres preocupacions, èxits i fracassos, en les nostres contradiccions, en el nostre desig de millorar. «Avui», cada dia, aprenem el perdó i la misericòrdia si contemplem les actituds de Jesús durant la seva Passió. «Avui», es a dir, cada dia ens trobem amb el Senyor, de manera especial en l'Eucaristia.

«M'instruïu, Déu meu, des de petit, i encara “avui” us proclamo admirable. Vós sou la meva esperança».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 4t durant l'any (Cicle C)

Dels sermons d'Orígenes, prevere
(Sobre l'evangeli segons sant Lluc XXXIII: SC 87,394-399)
Segons el relat de Lluc, Jesús encara no ha sojornat a Cafarnaüm, i, per tant, no es pot dir que hi hagi acomplert miracles puix que encara no hi ha anat. És més, abans d'anar a Cafarnaüm, tenim constància de la seva estada a Natzaret, el seu país natal, on li sentim dir als seus conciutadans: «De segur que em retraureu aquesta dita: Metge, cura't tu mateix. Hem sentit dir el que has fet a Cafarnaüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares». Aquest passatge, on Cafarnaüm, figura dels gentils, passa al davant de Natzaret, figura dels jueus, ha d'amagar per força un misteri. Jesús, conscient que ningú no és honorat al seu país natal, ni ell, ni els profetes, ni els apòstols, no hi vol predicar, sinó que se'n va a predicar entre els gentils, no fos cas que els seus compatriotes li diguessin: «Metge, cura't tu mateix».

Vindran dies, però, que Israel dirà: «Tot el que hem sentit que ha passat a Cafarnaüm, això és, els miracles i els prodigis realitzats enmig dels gentils, fes-los també aquí, a casa nostra, al poble dels teus pares. El que has mostrat a tot el món, mostra'ns-ho també a nosaltres. Predica el teu missatge a Israel, el teu poble, i així, si més no, «quan haurà entrat el conjunt dels pobles gentils, tot Israel serà salvat». Em sembla, doncs, molt lògic i natural que Jesús respongués a les qüestions dels jueus de Natzaret: «No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal». I em penso que aquestes paraules són més veritat segons el misteri que segons la lletra.

Jeremies no fou pas ben rebut a Anatot, el seu país, ni Isaïes ho fou a casa seva, ni tampoc els altres profetes. Em sembla que cal comprendre aquest refús dient que la pàtria de tots els profetes és el poble que no els acollí ni a ells ni a les seves profecies. Els gentils, en canvi, lluny dels profetes i sense conèixer-los, van acceptar els ensenyaments de Jesucrist. Nosaltres, que no pertanyíem a l'aliança i érem estrangers a les promeses, hem acollit de tot cor els profetes, i Moisès i els altres profetes que anunciaven el Crist podem afirmar que són ben nostres.

Per això Jesucrist diu encara: «Ben segur que hi havia moltes viudes a Israel en temps d'Elies». Vet aquí el sentit de les paraules: Elies era profeta i es trobava enmig del seu poble. Però, al moment d'acomplir els seus prodigis, deixà les viudes d'Israel que, sens dubte, eren prou nombroses, i anà a trobar «una viuda de Sarepta de Sidó», una pobra dona pagana, fent veure d'aquesta manera la figura de les realitats futures. En efecte, quan el poble d'Israel tenia fam i set, «no fam de pa ni set d'aigua, sinó fam d'escoltar la paraula de Déu», aleshores Elies se n'anà a casa d'aquella viuda, de la qual havia dit el profeta: «Ara té més fills l'abandonada que la dona amb marit». I, així que arriba, el profeta li multiplica el pa i els aliments.

Vosaltres éreu aquesta viuda de Sarepta, al país de Sidó, d'allí mateix on l'Evangeli ens diu que en sortí una dona cananea que desitjava de veure la guarició de la seva filla i que a causa de la seva fe va merèixer de veure escoltada la seva oració.

Després Jesucrist afegeix un altre exemple en el mateix sentit: «Hi havia molts leprosos a Israel en temps del profeta Eliseu, però cap d'ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria» que, certament, no pertanyia al poble d'Israel. La lepra encara cobreix avui tots aquells que no formen part de l'Israel segons l'Esperit. Eliseu no és pas altre que el nostre Senyor i Salvador que, en el misteri del baptisme, purifica els homes coberts de lepra i els diu: «Vés, renta't al Jordà, i la teva pell quedarà neta de la lepra». Naaman baixà al Jordà i, tot banyant-se, va acomplir el misteri del baptisme, és a dir, la seva carn esdevingué semblant a la carn d'un infant. ¿De quin infant? D'aquell que en el bany de regeneració neix novament a la vida en Jesucrist nostre Senyor, «de qui són la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.»

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Ramon,

Diumenge vinent podràs aprofundir els teus sentiments respecte a l'amor de Déu. Dic això al fil del que em dius en la teva carta, de com et pertorba el gran amor de Déu: «Em trobo davant d'un panorama immens, espectacular. Estimo amb bogeria Jesucrist, fill de la Verge Maria, que em condueix al Pare, mitjançant el seu Esperit. Aquest immens amor de Déu cap a nosaltres, em pertorba. Déu que es “fica” en aquest embolic de la creació. No em cap al cap, i no trobo una altra explicació sinó aquesta: “que no em cap”. Per molt amor que posis, sembla impossible! Com pot ser que ens hagi volgut tant?». Ramon, no ho sembla, és impossible, arribar a penetrar i comprendre el Misteri de l'Amor.

Ara bé, aquest Misteri de l'Amor no ha estat amagat, encara que ens sobrepassi, sinó que se'ns ha revelat. Un Misteri que s'ha revestit de la nostra naturalesa humana. Un Misteri que ha volgut parlar en la nostra pròpia llengua humana, que ha volgut conviure entre els humans amb la figura més senzilla, propera i acollidora que podem imaginar. Que ha obert el seu cor, i ha allargat les seves mans als homes. Un Misteri d'Amor que, en una versió humana, posa punt final a aquesta manifestació d'amor entre nosaltres, tot donant la vida que havia pres com a seva. En una paraula, un Misteri d'Amor que ens ha deixat una fotografia perfecta en les pàgines de l'evangeli. Doncs bé, a partir d'aquí em pregunto: Ens cap al cap el perfil de l'amor que ens ofereix la Carta de sant Pau als Corintis, el diumenge pròxim?: «Si no estimo no sóc res. El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita, ni es venja, no s'alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència. L'amor no passarà mai».

Bé, doncs, això viu Jesucrist, la revelació de l'amor de Déu. I això, precisament, ens demana ell que visquem entre nosaltres. Si nosaltres som creació seva, obra seva, cal suposar que quan ens mana viure aquest amor, és que ens ha donat una capacitat de viure-ho.

Potser hauríem de viure el que ens expressa Ramon Llull en un dels seus textos del Llibre de l'Amic i de l'Amat: «Es van ajuntar molts amants per estimar a un Amat que els omplia a tots d'amor, cada un tenia com riquesa al seu Amat i els pensaments que venien d'ell, pels quals eren capaços de passar grans tribulacions».

Potser a nosaltres per arribar a fer possible la vivència d'aquest amor necessitem apropar-nos els uns als altres, a l'hora de viure l'amor que a tots ens ve de la mateixa font, i és en aquesta proximitat quan podem i hem d'estar disposats a posar en exercici totes aquestes condicions que comporta viure un veritable amor, o posar-nos seriosament en el camí de introduir-nos en la vivència del Misteri de l'Amor, encara que mai arribar a comprendre de manera exhaustiva, ja que sempre ens desborda, i sempre ens atrau. O dit amb altres paraules: ser capaços de passar grans tribulacions vivint aquests trets d'amor en la nostra convivència diària.

Ramon, sempre ens quedarà alguna cosa per estimar, però aquest amor farà emergir a nosaltres la pau. Que mai no et falti aquesta pau al cor,

+ P. Abat

2 de febrer del 2013

LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Mauro-Giuseppe Lepori, abat general de l'Orde Cistercenc

La festa d'avui celebra la llum de la presència de Crist en el món. Simeó rep amb l'Esperit Sant el carisma profètic de reconèixer que Jesús és el Senyor que es manifesta per la salvació de tots: «Ell és aquí!», diu a Maria i a Josep, després d'haver exclamat lloant Déu: «Els meus ulls han vist el Salvador, (...) llum que es revela a les nacions».

La profecia, com es veurà trenta anys més tard amb Joan Baptista i els apòstols, no consisteix ja a revelar el futur, sinó a copsar la llum de Déu en la presència encarnada del Fill de Déu, que salva el món de les tenebres.

Aquesta mirada és un carisma, és un do de l'Esperit Sant. Lluc subratlla tres vegades que Simeó estava ple i venia mogut per l'Esperit: «Tenia en ell l'Esperit Sant», «L'Esperit li havia fet saber que no moriria sense haver vist abans l'Ungit del Senyor», i aquell dia va anar al temple «guiat per l'Esperit». La presència de l'Esperit, la veritat que revela l'Esperit, i el moviment de l'Esperit condueixen a la trobada amb Crist.

Crec que és important estar atents a aquest aspecte carismàtic de l'esdeveniment que celebrem avui, perquè, com en altres episodis evangèlics, se'ns hi revela la naturalesa i la forma de la nostra participació en l'esdeveniment de Crist. L'Esperit Sant és el que ens fa capaços de reconèixer, abraçar i anunciar Jesucrist. Sense l'Esperit, l'encarnació de Déu per a la salvació del món no tindria efecte en les nostres vides i no es veuria la seva llum, no il·luminaria el món. Pentecosta farà universal aquesta experiència, suscitant l'esdeveniment i la missió de l'Església.

Aquesta naturalesa carismàtica de l'esdeveniment cristià caracteritza d'una manera particular la vida consagrada, que l'Església recorda avui especialment. Potser la renovació constant de què tenim necessitat en la vida religiosa, avui com sempre, hauria de ser deixar-nos inspirar per la docilitat a l'Esperit de Simeó, definit per Lluc com «un home just i pietós». La vida consagrada està cridada a viure amb particular consciència la vida baptismal allà on troba la seva maduresa, en el sagrament de la confirmació, en el sagrament del do de l'Esperit que fa del cristià testimoni de Crist.

El que se'ns demana per acollir aquest carisma de maduresa cristiana és, abans que res, la consciència del profund desig d'adherir-nos a Crist que habita el nostre cor. Simeó passa tota la seva vida «esperant la consolació d'Israel». En aquest sentit ell és «just i piadós», és a dir, un que viu la veritat de l'home en l'ofrena del cor a Déu, en l'espera i en la petició que Déu mateix vingui a sadollar la set que crema el cor humà, que és una set de consol, de consol per a tot el poble, per a tota la humanitat.

Simeó era, certament, un israelita que veia expressat en la paraula dels salms el profund desig del seu cor i del cor de tots, com el salm 62: «Vós Senyor sou el meu, de bon matí jo us cerco, tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor com terra eixuta, sense una gota d'aigua» (Sl 62,2). Sentia l'ànsia pel sofriment profund de la humanitat, la necessitat de salvació i de llum de tots els pobles. La seva justícia i pietat el convertien en una flama sempre encesa davant la presència de Déu, com a desig universal de salvació. La seva pregària tenia tota la seva vida com suspesa i en tensió entre la immensa misèria humana i el Déu Altíssim, que es revela immensament misericordiós a Abraham, Isaac, Jacob, a Moisès i als profetes d'Israel. Esperava «la consolació d'Israel», que no vol dir el consol només per a Israel, sinó el consol promès a tots els pobles a través d'Israel.

Atès que Simeó esperava de debò el consol, el Consolador, «tenia en ell l'Esperit Sant». L'Esperit baixa i reposa en el desig de consol de l'home. L'Esperit es posa sobre la pietat, sobre l'ànsia de consol per al poble. Simeó no desitja el consol només per a ell, sinó per al poble. Sobre aquest desig, sobre aquesta espera plena d'intercessió, ve i es posa l'Esperit.

Quan l'Esperit es posa sobre l'espera de la salvació que consola el poble, llavors revela el misteri de Crist i de la nostra vida: «L'Esperit li havia anunciat que no moriria sense haver vist abans l'Ungit del Senyor». L'Esperit revela a Simeó que el sentit de la seva vida i de la seva mort era Jesús, la trobada amb Crist. L'Esperit ens revela que l'espera de consol que crema en cada cor humà és espera de Crist, d'un Déu que puguem veure i trobar.

Així doncs, l'Esperit dirigeix els nostres passos de manera que puguem trobar Jesús en el temps i en el lloc de la seva presència enmig nostre. L'Esperit condueix i anima els passos de la nostra vida cap a la trobada de cada un amb Crist, una trobada tan real que el podem abraçar, el podem tenir en braços, veure el seu rostre de prop, i reconèixer en aquesta trobada el sentit i la plenitud de tota la nostra vida: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador!».

El fruit d'aquesta obra de l'Esperit Sant és l'anunci, el testimoni ofert a tothom d'aquesta trobada amb la llum que és Crist. Quan un home, com Simeó, o una dona, com Anna, permeten a l'Esperit conduir el desig del seu cor cap a la trobada amb Jesús, es converteixen en profetes i testimonis de la llum que l'encarnació de Déu vessa sobre tots els homes, una llum que és «signe de contradicció» perquè revela a cada un el desig veritable i profund del seu cor. Perquè altres persones puguin oferir a l'Esperit Sant un cor assedegat sobre el qual posar-se per revelar el sentit de la vida i conduir-los a abraçar i transmetre a tots el consol de Crist.