30 de desembre del 2011

LA SAGRADA FAMÍLIA DE JESÚS, JOSEP I MARIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«Els meus ulls han vist el Salvador». Per què diu això Simeó? Perquè: «tenia en ell l'Esperit Sant». Simeó, home just i pietós és ple de l'Esperit Sant i per això pot reconèixer el Salvador en la humilitat de Jesús nen, en la humilitat dels seus pares. I, «a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots» la profetessa, Anna.

Anna, «als vuitanta-quatre anys, dedicada nit i dia al culte de Déu». Una fidel serventa malgrat l'ancianitat.

Anna i Simeó, dos ancians teixits per una vida de pregària constant, són els qui poden reconèixer el Salvador absolut en la humilitat de la Sagrada Família de Natzaret, i per això els ha arribat l'hora de donar gràcies a Déu.

I, nosaltres? Nosaltres amb els ulls de la fe podem guaitar al misteri del Salvador: nat, fill, una família humil, un poble petit, uns pares obedients a la Llei de Moisès, què complien tot el que ordenava la Llei. És l'obediència el que fa a la persona santa. L'obediència a la voluntat de Déu.

El servei d'Anna, l'obediència a la Llei i la humilitat dels pares m'han fet pensar en les arrels de la família. Sí, la família és com un arbre que arrela i creix ufanosa, la base d'aquest arbre no pot ser altre que la combinació de l'obediència, la humilitat i el servei.

Tot tipus de família, prenen com a model la Sagrada Família i guiada per l'Esperit Sant, fins i tot la família monàstica, no pot tenir altres arrels que l'obediència, la humilitat i el servei.

I, no cal dir que amb el teixit de l'obediència, la humilitat i el servei podrem obrir els ulls de la fe per guaitar al misteri del Salvador. I podrem dir com Simeó: «Els meus ulls han vist el Salvador».

28 de desembre del 2011

ELS SANTS INNOCENTS, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Jn 1,5-2,2; Sl 123; Mt 2,13-18

Crits, sanglots i plors amargs en la joia del Nadal?

Sí, ara acaba de morir un nen. Ha mort un nen innocent.

La fam, la misèria, la pobresa extrema deixa els nens buits de menjar, no dic regals. Ara alguns nens ociosos per tants regals no saben que fer i ploren. Uns són les víctimes innocents d'una opulència. Altres són les víctimes de la manca de l'aigua necessària per viure.

Herodes mata tots els nens de Bet-Lèhem. En el Bet-Lèhem del món l'Herodes que provoca la injustícia, la desigualtat, ara està matant un nen. Hi ha un innombrable estol de nens innocents morint de fam, de set d'aigua, de guerra, mentre tu estàs gaudint de tota l'aigua potable, de tot el menjar que vols, de tota la llibertat que vols.

Crits, sanglots i plors amargs segueixen ressonant a la Ramà actual del nostre pessebre globalitzat. Innocents testimonis sense saber-ho. Sense conèixer Crist donen llur testimoni.

26 de desembre del 2011

SANT ESTEVE PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 6,8-10.7,54-60; Sl 30; Mt 10,17-22

Amb la joia del Nadal al cor, una pedra ja trenca el nostre cor.

Esteve màrtir, el primer testimoni de la Paraula, el primer testimoni de la llum, el primer testimoni de Crist en el seu temps, inicia una saga de testimonis de Crist en cada època. Avui encara ens arriben a tocar, Nigèria i tants altres llocs.

Per què donar testimoni?

Déu ha enviat el seu Fill. I qui ho creu, no pot fer ni viure altra cosa que Déu. No pot viure altra cosa que donar testimoni de la joia de Déu en nosaltres.

Déu s'ha encarnat en la nostra història, en la nostra història personal. Déu ha sortit al nostre camí a portar la pau malgrat la guerra. Tot, perquè nosaltres visquem amb joia la vida en els nostres dies, fins que torni, i ens prengui al seu sí, com la mare que acarona el seu fillet.

Una pedra per llençar està preparada per al qui vol viure Déu mateix. Jesús ens diu: «Sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom». Tal vegada avui, entre la nostra societat, domina més la indiferència que l'odi. Però això, ens implica més encara a saber portar el nom de Jesús. Cal saber portar el nom de cristià. Cal saber portar el nom de monjo. Cal deixar-se portar per l'Esperit Sant què és l'únic que ens omple per poder donar testimoni.

Testimoni precisament de la vida en Crist. Crist que es va fer obedient fins a la mort. La nostra obediència passa per aquesta mort per poder viure la resurrecció amb Crist.

Esteve ja albira la resurrecció en Crist. Mentre l'apedregaven ja viu la glòria del ressuscitat. Esteve dóna testimoni perquè sap de qui viu.

Tu monjo, tu cristià, de qui vius?

Déu s'ha encarnat per salvar-nos. Si sofrim amb constància fins a la fi ens salvarem.

25 de desembre del 2011

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18

«La música unirà els homes més que qualsevol art. Els poetes canten la pau. Però també hi ha els músics que la canten. La Pau existeix. Arribarà el dia en què la trobarem. La paraula i el cant trobaran la pau». (Pau Casals)

La Paraula ja existia al principi. Era Déu. Tenia en ell la vida. La Paraula és vida. És Déu. Els que la reben, reben el poder de ser fills de Déu. Els que reben aquesta Paraula neixen de Déu. I Déu no mor. Per això pot escriure amb tota raó el poeta [Carles Riba]:

«En la paraula que de dintre mi
ressona entorn de mi,
Senyor, jo em sé més fort que el meu morir».

Aquesta Paraula ha vingut al món i era en el món. Era en la bellesa del ritme de la vida. El món va desconèixer aquestes harmonies de la paraula que vibren en la bellesa de la creació. I Déu, en el seu immens amor per nosaltres, «va parlar de moltes maneres i en diferents i múltiples ocasions. Fins que darrerament ens ha parlat pel Fill». I ha volgut deixar la seva melodia més bella entre nosaltres. Una melodia que canta a cau d'orella i en el cor humà. Déu s'humanitza, es fa «el més bell de tots els homes». Per parlar amb paraules humanes, i perquè puguem trobar-nos amb Ell a través de la paraula humana, a través de la vida humana. Per això la Paraula es fa melodia, música, en el cor humà, com canta el poeta:

«Música: tu, aigua de la nostra font,
raig que cau, to que reflecteix, calma pura».
(Rilke)

Fent realitat les paraules de Jesucrist: «qui creu en mi, el qui rep la meva paraula, del seu interior brollaran rius d'aigua viva». (Jn 7,39)

Unes aigües que es vessen, que ressonen des del cor, des d'un cor silenciós, o endinsat en la nit, unes aigües que, com la melodia de la font del claustre del monestir, acompanyen el sopar que recrea i enamora. Un sopar que s'organitza entre tu, que escoltes la Paraula que truca a la teva porta i tu li obres casa teva. Un sopar acompanyat de la melodia d'aquestes aigües com a música de fons, música callada i soledat sonora.

Perquè la Paraula parla en el silenci i en silenci ha de ser escoltada. I en aquesta soledat interior que escolta, que acull la Paraula, es comença a gestar la nova vida, l'home nou, la humanitat nova. Aquest és el motiu principal pel qual hem d'enamorar-nos de la Paraula, aquesta Paraula, aquest Verb diví que es revesteix d'humanitat.

Escriu Joan Maragall, de la mort del qual aquesta setmana ha fet cent anys: «No us haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida, que sembla una adoració de tota la terra? Doncs, així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh meravella!, una paraula. Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l'ànima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta en les estranyes». (Joan Maragall)

Escoltar la Paraula, deixar que Déu em miri, que sondegi el meu espai interior. Mirar jo aquesta Paraula, sondejar-la. que el silenci de Déu es creui amb el silenci del meu cor, fins que em neixi una paraula. Quina? Qualsevulla, és una paraula nascuda de l'amor, i tota paraula que neix de l'amor porta un missatge de pau; tota paraula que neix de l'amor ens fa missatgers de pau.

«Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació».

Doncs aquest missatger ets tu, sóc jo, som nosaltres. Però sempre animats i acompanyats per la melodia d'aquest càntic nou. La paraula i el cant trobaran la pau. La Pau existeix.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Us deixo la pau, us dono la meva pau». La pau és una paraula que té molta força aquesta nit. Fins i tot fascinant. Ho és en el desig dels homes, en felicitacions, reunions familiars, regals. No sempre es converteix en realitat, sinó més aviat en una renovada frustració.

La litúrgia és també una invitació a celebrar i viure la pau. Després de tot el temps d'Advent, té força aquesta nit el cant del Glòria. El cant de lloança dels àngels davant els pastors en la nit de Betlem: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes». Glòria i pau.

La «glòria de Déu» és el «kabod» hebreu, i es pot interpretar com el pes, la força que té un ésser, en aquest cas Déu, en la seva existència; seria l'honra de Déu, que es revela en la seva majestat, el seu poder, la resplendor de la seva santedat, el dinamisme del seu ésser. Els àngels canten aquesta nit la Glòria de Déu. Però, on apareix aquesta glòria, on se'ns manifesta aquest poder, aquesta resplendor de la santedat divina? En l'home. En un Infant que seu a la falda de Santa Maria. En un Infant feble, posat en una menjadora. Una contradicció desconcertant, que ens costa comprendre.

El cant dels àngels acaba amb «i pau als homes que estima el Senyor». Déu estima tots els homes. Tots. I la glòria de Déu es manifesta en l'home, i per a l'home.

Per això dirà sant Ireneu: «La glòria de Déu és que l'home visqui. La glòria de l'home és Déu. L'home és el beneficiari de l'activitat de Déu, de tota la seva saviesa i de tot el seu poder».

Com es manifesta aquesta glòria de Déu en la nostra vida? En la vida de tot home, del qual diu el salmista: «Senyor Déu nostre, què és l'home perquè us en recordeu?»

Alguna cosa ens en suggereix Isaïes a la primera lectura, quan parla «del jou que li pesa, de la barra que duu a l'espatlla, de les botes dels soldats, dels mantells rebolcats en la sang». No, l'home, en aquesta situació, no viu, no manifesta la glòria de Déu.

És lamentable que el que deïa Isaïes fa milers d'anys, ho podem contemplar avui en les imatges d'uns soldats trepitjant una noia i despullant-la en plena plaça de Tahir a l'Egipte, i ho podem contemplar en les dones que han de prostituir-se per poder alimentar els seus fills, el jou de la càrrega que suporten tants milers de menors d'edat per procurar el pa a la seva família. Els mitjans de comunicació són prolixos en notícies sobre el continu ultratge i menyspreu que es fa de la dignitat humana. Aquesta seqüència del profeta Isaïes és de molt forta actualitat a la nostra societat. Ens costa comprendre la Glòria de Déu.

És evident que aquí no apareix la glòria de Déu. Una glòria que, tanmateix, el profeta anuncia quan parla d'«una gran llum que il·lumin tot el poble» que camina a les fosques, «una glòria que creixerà» dins del poble, dins de cadscú «amb el goig i l'alegria».

Aquesta glòria es manifestarà amb el naixement d'un Infant, que serà Príncep de la Pau. Aquest Naixement és el que celebrem aquesta nit. Però ja fa molts anys que el celebrem, i sembla que cada Nadal, en lloc de pau, ens deixa frustració, tristesa. No arribem a sintonitzar en profunditat amb la pau. Ens costa comprendre la Glòria de Déu.

Potser necessitem canviar el xip de la nostra celebració, el xip de la nostra vida, perquè vida i celebració van units íntimament.

Sant Pau ens assegura que «s'ha revelat l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes». Tots. Acte seguit ens convida a anar amb compte amb la nostra manera de viure i ens parla d'abandonar «la vida sense religió, els desigs mundans, per viure una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

Aquí tenim punts molt concrets per analitzar-nos a nosaltres mateixos i discernir si acceptem tots aquests consells en el seu conjunt o només alguns en particular. I potser hem de treballar molt més en aquest camí de la pau. I jo diria que, en la línia d'una preciosa felicitació nadalenca que vaig rebre d'un nen: «Una targeta dibuixada per ell plena de colors vius i sàviament distribuïts i relacionats, com mostrant la bellesa de la Creació. I emergint d'entre aquests colors una paraula: "pua" (punxa), talment que la "u" de pua, estirant la seva línia, dibuixa una altra paraula: "pau"».

La nostra tasca, la nostra responsabilitat, potser és llimar les pues, fins a convertir aquestes pues en lletres de pau.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Joan,

He rebut la teva preciosa felicitació de Nadal. M’ha encantat. M’omple d’alegria el cor. La tinc sempre a prop meu. Com un punt de llibre. Jo diria del «llibre del cor». I, amb tot, una felicitació senzilla:

Mida d’una postal. Plena de quadres, espirals, circumferències de color molt viu ... Esquitxada de línies diverses, rectes, corbes, la «taca» d’algun arbre ... Tot entrecreuat de verd, molt verd, com un suggeriment urgent de camins. Un regal per a la vista ... I dues paraules. Només dues paraules que des del meu pensament d’adult suggereixen un joc important de la vida. Les dues paraules en català, escrites per tu. I és en català com s’entén aquest joc: una primera paraula «pua» (en castellà, també es diu «púa», o pinxo). De la «u» surt una línia, recta i corba, que acaba a l’extrem amb una fletxa, assenyalant la segona paraula: «pau» (en castellà, «pau»).

Joan, gràcies per aquesta felicitació nadalenca, plena d’imaginació, imaginació viva, plena de color. És la imaginació que ens falta amb excessiva freqüència als adults. Nosaltres fem felicitacions més serioses, amb textos que tots ens sabem, que llegim amb pressa, o no llegim, en veure repetit el text de l’any anterior. En una paraula, que són felicitacions que no arriben a convidar-nos a un Nadal feliç.

La teva felicitació sí que és una invitació a viure un Nadal feliç. Millor: a fer un Nadal feliç. I això depèn de nosaltres. Perquè Déu ja ens va preparar un Nadal feliç, fent-nos una casa plena de vida i de colors vius com els pintes tu. Però els homes per les habitacions d’aquesta casa plena de colors i de vida anem posant «pua», i clar es camina malament i es viu pitjor quan anem per camins de punxes, de pues, i tu ens suggereixes aquest joc de canviar les lletres de la paraula i escriure la paraula «pau» (pau) per les habitacions de casa nostra.

I aquest joc és el que ens recorda el Nadal, any rere any. Nadal és «Déu-amb-nosaltres», però si estem separats per tantes punxes, tantes «pues» no podem tenir la pau, que és el bressol on necessita recolzar-se Déu, acabat de néixer, enmig de la bellesa de la Creació, que ell mateix va treballar per a nosaltres els homes, els seus fills. Aquesta pau que els mateixos àngels del cel van cantar aquella Santa Nit.

Moltes gràcies, Joan, per recordar-me que el Nadal necessita de molta imaginació. Arribar a imaginar l’amor de Déu!, ple de tant d’amor que sobre el seu vestit diví ve a posar-se el nostre vestit humà, per començar a llimar, els pinxos, les pues, pels camins dels homes, i a saludar amb la paraula que és la primera pedra de la casa del Nadal.

Gràcies, Joan per recordar, que el Nadal potser no és sinó un joc, un joc que ens demana molta imaginació, molta generositat... I potser les persones adultes, som ja massa adultes per a certs jocs. I no obstant això, avui més que mai, necessitem, urgentment, aquest joc del Nadal.

Moltes gràcies, Joan. Una abraçada del teu amic,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL NADAL
Nadal

De l’epitafi de Paula, escrit per sant Jeroni, prevere
Paula, aquella dona santa i venerable, arribant a Betlem, va entrar a la cova del Salvador i veié el lloc sagrat on sojornà la Verge i l’estable «en el qual el bou va conèixer el seu amo i l’ase la menjadora del seu Senyor», a fi que es complís allò mateix que trobem en aquest profeta: «Feliços de vosaltres, que sembrareu arran de l’aigua i deixareu anar desfermats l’ase i el bou». Jo, que anava amb ella, la sentia jurar que veia amb els ulls de la fe l’infant faixat amb bolquers plorant en la menjadora, els mags adorant Déu, l’estrella brillant al damunt, la mare verge, el pare afanyós, els pastors venint de nit a veure allò que havia passat, i que ja des d’aquest moment inauguraven el pròleg de l’evangelista Joan: «Al principi ja existia el qui és la Paraula, i el qui és la Paraula es va fer home»; veia els nadons occits, la crueltat d’Herodes, Josep i Maria fugint cap a Egipte, i deia entre goig i llàgrimes: «Déu te guard, Betlem, casa del pa, en la qual ha nascut aquell pa baixat del cel. Déu te guard, Efrata, regió riquíssima i que porta molt de fruit; Déu mateix és la teva fertilitat; de tu en altre temps va profetitzar Miquees: «Tu Betlem Efrata, petita per a figurar entre les famílies de Judà: de tu en sortirà el qui ha de regir Israel. Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns. Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d’Israel». En tu ha nascut el príncep engendrat abans de l’estel del matí, «nascut del Pare abans de tots els segles». I ha romàs en tu l’arrel de David, fins que la verge ha infantat, i les restes del poble que ha cregut en Crist es dirigiran als fills d’Israel i podran anunciar clarament: «Era el nostre deure d’anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus». El Senyor havia dit: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». També en aquell temps es van complir les paraules de Jacob sobre Crist: «El ceptre no serà mai pres de Judà, no mancarà als seus fills el comandament, fins que vindrà aquell a qui pertany i a qui els pobles obeiran». Tenia raó David quan jurava i feia promeses tot dient: «No entraré sota el sostre de casa, no aniré al meu llit per descansar, no deixaré que s’adormin els meus ulls, que la son m’aclu¬qui les parpelles, fins a haver trobat un lloc per al Senyor, un casal per al Poderós de Jacob».

Tot seguit va expressar allò que volia i, amb esguard profètic, veia el que havia de venir i que nosaltres creiem que ja ha vingut: «Hem sabut que l’arca era a Efrata, l’hem trobada a la plana de Jàar». I continua encara confiadament: «Entrem, doncs, a casa vostra, venerem l’escambell dels vostres peus». ¿I jo, miserable pecadora, he estat tinguda per digna de besar la menjadora en la qual va plorar Déu infant?, ¿de pregar a la cova on la verge mare va infantar-lo? Aquest és el meu lloc de repòs, perquè és la pàtria del meu Senyor. Aquí viuré, perquè el Senyor diu: «Aquí faré germinar el poder de David, per al meu ungit tindré una llàntia encesa.»

Després, no lluny d’allà, Paula baixà fins al lloc on Jacob pasturava les seves ovelles i on «els pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat», van merèixer de sentir: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor». Mentre guardaven les ovelles van trobar l’anyell del velló pur i blanquíssim, humit d’un rou celestial, enmig de la sequera de tota la terra, la sang del qual lleva els pecats del món i, aplicada a les portes, va fer fugir l’àngel exterminador d’Egipte.

Pregó de Nadal
Germans, aquesta nit és una nit especial.
Escolteu la Bona Nova,
la que amb prou feines sortirà als diaris ...

Milers de milions d’anys havien passat
des que va començar a existir la terra,
adquirint forma d’entre el mitjà de les galàxies
i separada del Sol

Més de mil milions des que en aquesta terra,
com a conseqüència d’un fantàstic procés
d’evolució i de crisi
va sorgir la vida.

Milions d’anys des que de les cavernes
van sorgir els primers humans,
de peu, disposats a lluitar per la vida,
i acollir l’Esperit Diví que des dels orígens
planejava sobre les aigües del primer caos.

Dos mil anys feia que Abraham, el pare dels creients,
obeint la crida de Déu,
va partir cap a una terra desconeguda,
per donar origen al poble elegit, l’hereu de les promeses.

Mil anys que David, un pastor senzill
que guardava els ramats del seu pare Jessè,
va ser ungit pel profeta Samuel
per ser el gran rei d’Israel.

Feia segles que el poble jueu esperava el Salvador,
el Messies, anunciat pels profetes,
el que els anava a alliberar de tota opressió,
el que anava a establir un nou ordre de pau i justícia,
d’amor i llibertat.

I per fi, en l’olimpíada 94,
l’any 752 de la fundació de Roma,
l’any 42 del regnat de l’emperador August,
fa ara 2011 anys,
a Betlem de Judà, un poble humil d’Israel,
ocupat pels romans,
en un estable, perquè no hi havia lloc a la posada,

VA NÉIXER EL FILL DE MARIA, MULLER DE JOSEP,
DE LA FAMÍLIA DE DAVID,
JESUS DE NATZARET,
ANOMENAT EL MESSIES, EL CRIST,
EL SALVADÓ QUE LA HUMANITAT ESPERAVA,
FILL DE DÉU DES DE SEMPRE.

Nosaltres, els que creiem en Ell,
ens hem reunit aquí.
Millor, Déu ens ha reunit
perquè celebrem amb goig
la nostra fe en Jesucrist.
Germans, alegreu-vos
i feu festa.

Celebreu la Bona Nova.
La millor Notícia de tota la història
del món i de la humanitat.

L’autèntica Notícia
que aquest món nostre espera, encara sense saber-ho.

El Naixement de Jesús de Natzaret,
que ens demostra que Déu continua sent un Déu proper,
un Déu que estima i que salva
i que vol comunicar la seva vida a tots,
també als que poblem la terra
en l’any de gràcia de 2011.

18 de desembre del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 4t d'Advent (Cicle B)

Dels sermons de sant Efrem de Nísibis, Memra sobre nostre Senyor, 1-2
La gràcia s'ha apropat a les boques que blasfemaven i n'ha fet cítares de lloança. Per això, que totes les boques lloïn Aquell que els ha donat d'abstenir-se de paraules blasfemes. Glòria a Vós que heu acceptat d'emi¬grar d'un lloc a un altre per venir a la terra i fer de nosaltres un habitacle per al vostre Enviat. L'Unigènit ha sortit de Déu i ha habitat en la Verge, per esdevenir, Ell que és l'Unigènit, per mitjà del naixement corporal, germà de molts. Aquest Primogènit que ha estat engendrat segons la seva natura, ha estat engendrat en un naixement divers del de la seva pròpia natura, per tal de fer-nos conèixer a nosaltres que, després del nostre naixement natural, ens cal un altre naixement sobrenatural. Perquè Ell era espiritual i fins que no va venir per un naixement corporal no podia ser corporal; i així tampoc els corporals, si no neixen en un altre naixement, no poden ser espirituals. El Fill, però, el naixement del qual és insondable, fou engendrat en un altre naixement que pot ser escrutat, per tal que per una cosa aprenguem que la seva grandesa és infinita, i per l'altra coneguem que la seva gràcia és immensa. Perquè la seva grandesa és immensa, i el seu primer naixement no pot ser descrit per cap de les nostres ments; ara bé, també és abundant la seva gràcia infinita, de manera que el seu altre naixement és predicat per totes les boques.

Ell ha nascut de la divinitat segons la seva natura, i de la humanitat no ho ha fet segons la seva natura, i del baptisme tampoc no ha nascut segons la seva manera de fer, per tal que nosaltres nasquem de la humanitat segons la nostra natura i de la divinitat no segons la nostra natura i de l'Esperit no segons la nostra manera de fer. Ha nascut de la divinitat, doncs, ell que ha vingut per néixer de nou, per tal de portar-nos a nosaltres a un naixement que pot ser escrutat. El seu naixement del Pare no ha de ser aprofundit sinó cregut, i el seu naixement d'una dona no ha de ser menyspre¬at sinó exalçat. Perquè el seu naixement d'una dona testimonia la seva mort a la creu; Aquell que ha mort també ha nascut; el seu naixement del Pare l'aclareix l'anunci de Gabriel: «la força de l'Altíssim et cobrirà»; i així, si és la força de l'Altíssim, aleshores és evident que no és una semença mortal. La seva concepció al si matern està lligada a la seva mort en creu; i el seu primer naixement està lligat a la declaració de l'àngel, de manera que el qui nega el seu naixement es vegi sotraguejat per la seva creu, i el qui creu que té el seu origen en Maria s'adoni que la seva divinitat és des de sempre. L'ha engendrat el Pare, i per mitjà d'ell ha creat les criatures; l'ha donat a llum la carn, i per mitjà d'ell ha occit les passions; l'ha donat a llum el baptisme per tal de rentar, per mitjà d'Ell, els pecats; l'ha donat a llum el regne dels morts per tal que, per mitjà d'Ell, fossin robats els seus tresors. Pel camí dels naixements ve del Pare cap a nosaltres; i pel camí de les morts surt i torna cap al seu Pare; d'aquesta manera, pel fet que neix, fa veure la seva vinguda i, pel fet que retorna amb la resurrecció, confirma el seu retorn.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Avui deixo que m'il·lumini la teva última estrella: el silenci. Cada mes, al llarg de l'any, una de les teves estrelles, una de les teves paraules ens ha permès obrir-nos a l'experiència de la paraula, una paraula sobre la qual resplendeix el sol de la Paraula de Déu. Perquè cada paraula humana porta tancat dins un «petit sol» que il·lumina qui la rep i l'escolta. Sobretot quan la paraula que diem, la pronunciem des del cor. Perquè el cor és una font de llum. Pot ser impressionant el naixement de la paraula des d'un cor silenciós. Tota la vall de la nostra vida, aquesta «vall de llàgrimes» com cantem a la Salve Regina, s'inunda de llum, i amb la remor de les fonts que desperta aquesta llum, la «vall» s'omple de saviesa i d'alegria, de nova vida. Alegria de viure, alegria per viure, vida! Quina paraula més bella! Aquests dies l'home ha llançat un «enginy electrònic» a Mart per investigar sobre la vida en aquell espai tan llunyà.

Però, sabem tenir cura de la vida aquí al nostre espai i en el nostre temps? Som capaços en el nostre espai i en el nostre temps, de dir una paraula pronunciada des del cor de Déu? «Viu! Sí, viu de la teva sang!» (Ez 16,6).

Avui em costa escriure aquesta carta. Em costa trobar les paraules, ja que sento créixer en mi la nostàlgia del silenci, el desig d'un silenci profund, perquè voldria dir-te aquesta paraula pronunciada des del cor de Déu; voldria que el meu cor fos un bressol, un bressol silenciós que «adormís el so i el ritme d'una paraula plena de vida, que em permetés dir amb força, amb esperança aquest crit del profeta: «Viu! Sí, viu de la teva sang!»

Avui voldria ser tot silenci i contemplar el gest silenciós de santa Maria, i la paraula de l'àngel: «Concebràs i tindràs un fill... serà gran... l'anomenaran Fill de l'Altíssim».

Potser només la dona, potser només la mare pot arribar a contemplar i percebre aquest misteri del silenci i de la paraula. Potser només la dona, potser només una mare, pot contemplar amb el goig més autèntic i profund aquesta escena de l'Anunciació de Natzaret.

Com seria el «bressol silenciós» de Maria, abans i després de l'anunci de l'àngel! Com seria el cor silenciós, les entranyes de Maria! Perquè hi broti una Paraula. Una Paraula que tanca i destil·la l'amor de Déu, per a tu, per a mi, per a tots els homes i dones de casa nostra.

Només una dona, només una mare!, i em vénen a la memòria les paraules de la mare que anima l'últim dels seus fills macabeus a enfrontar-se amb dignitat i total generositat al martiri: «Jo no sé com heu vingut a l'existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l'esperit i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos» (2Ma 7,22).

Avui voldria dir moltes més coses, moltes més paraules, però em fascina el silenci. Només tinc un desig: dir una paraula des del cor de Déu. Tu ets dona, potser tu sabràs pronunciar millor una paraula des del cor de Déu. Sigui com sigui, moltes gràcies, M. Lluïsa, per les teves estrelles de llum, però sobretot per l'estrella del silenci. Una abraçada,

+ P. Abat

11 de desembre del 2011

DIUMENGE III D'ADVENT - GAUDETE (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Is 61,1-2a.10-11; Sl Rsp Lc 1,46-48.49-50.53-54 (R.: Is 61,10b);
1Te 5,16-24; Jo 1,6-8.19-28

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

«Germans, viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist» (segona lectura); ja que així parlava sant Pau als cristians de Tessalònica, i així ens parla avui a nosaltres, en aquest tercer diumenge d'Advent: en acostar-nos a Nadal; i en alegrar-nos perquè Jesús que va venir històricament (fa XXI segles), ens ve ara per lagràcia que Déu ens atorga; i vindrà a la fi del món, en recapitular totes les coses en el Crist. D'aquí que, el jesuïta i antropòleg Teilhard de Chardin, ens parlés del punt «omega», quan la creació es trobaria amb el seu Creador.

És que Nadal és a prop; i les nostres ciutats i pobles, els nostres carrers i places, ja ens fan viure que Nadal és a prop; perquè ho viu tothom, creients i no creients. Però nosaltres, aquest ambient de festa que viu tothom, el vivim ple de la cosa més gran que la humanitat hagi pogut mai somniar, com és: que Déu ve a nosaltres, Déu ve a «compartir» la nostra vida humana, plena —com bé sabem— de «joies» i «alegries», com també de «tristeses» i «contrarietats»; tot i que Déu ve sobretot a portar-nos la salvació, i l'esperança de vida millor i futura, i l'alegria immensa; i a proclamar l'any de gràcia del Senyor (primera lectura). I és que tot Advent és una nova invitació a «recomençar», a «refer» les coses mal fetes, i a «millorar» espiritualment.

Joan Baptista —com així ho hem escoltat a l'evangeli— no es va atribuir a si mateix la «importància» que semblaria que tothom li donaria, i va dir ben clar que ell no era el Messies, ni Elies, ni el Profeta que s'esperava; sinó que va dir que ell només era la «veu» que ens deia a tots: «Aplaneu el camí al Senyor»; això és: que tots hem de facilitar, hem d'aplanar el camí que ens mena cap a Jesús; i el camí de Jesús és cap el nostre cor... perquè, ja cal que siguem «humils», i així no hi trobi la muntanya de l'«orgull», ni l'entrebanc de la «vanitat»; ja cal que siguem «amorosos», i així no hi trobi la muntanya de l'«odi», ni la barrera del «ressentiment»; ja cal que siguem «sincers» i així no hi trobi la muralla de la «falsedat», ni la repugnància de la «hipocresia».

I Joan Baptista deia que sí, que qui tenia «importància» era Jesús, perquè Ell era —i és— el Messies, l'Ungit de la Divinitat, i que ens porta la Bona Nova de l'amor de Déu i ve a guarir els cors adolorits i a proclamar la benvolença divina. D'aquí que podem estar contents, perquè, encara que no el coneixem mai prou bé, ja tenim misteriosament Jesús entre nosaltres; i és el Guía diví que ens ha de menar pel bon camí; i podem fer saber d'Ell, com Joan Baptista, i amb Ell podem ser constants en la pregària i l'acció de gràcies al Pare del Cel, en l'espera del Nadal que se'ns apropa, i és el camí del futur que ara només albirem.

L'Eucaristia que celebrem, i en la qual ens unim al mateix sacrifici i acció de gràcies de Jesús al Pare, i ens és retornada en forma de «benediccions» i «gràcies». I en participar del seu Cos sacrificat a la Creu, i de la seva Sang vessada com a signes del seu amor a la humanitat, ens és ara la força i la vigoria que necessitem per a fer camí en aquest nostre pelegrinatge de la vida vers la vida definitiva del Cel, on Déu-Pare a tots ens invita d'anar-hi, i ens hi espera. Que així Déu a tots ens atorgui aquesta gràcia i vida definitiva a la qual estem destinats. Amén.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 3er d'Advent (Cicle B)

Dels sermons del beat Guerric, abat (I,24)
«Aplaneu el camí del Senyor». El camí del Senyor, germans, que ens ha estat demanat de preparar, es prepara caminant. Hi caminem en la mesura que el preparem. Fins si ja heu avançat molt en aquest camí, sempre hi ha quelcom més a preparar, per tal que des del punt on heu arribat, tendiu sempre més enllà. Mireu com, a cada pas que feu, el Senyor per al qual aplaneu el camí se us posa al davant, cada dia nou, cada dia més gran. Per això és amb tota raó que l'home just prega així: «Mostreu-me el camí de la vostra voluntat i cercaré de seguir-lo cada dia». Aquest camí és anomenat «vida eterna», potser perquè tot i que la providència ha examinat el camí de cadascú i li ha fixat un terme fins on pugui anar, tanmateix la bondat d'aquell vers el qual vosaltres avanceu no té terme. Per això el viatger assenyat i decidit, quan arribi, es pensarà que comença. Oblida el que ha deixat enrera per dir-se cada dia: —ara començo—.

I nosaltres que parlem per endavant d'aquest camí, plagui al cel que ens hàgim posat en ruta! Jo crec que tothom qui s'ha posat en ruta ja es troba en el bon camí; cal, amb tot, que hàgim començat veritablement, que hàgim trobat el camí de la ciutat habitada, segons que diu el salm. Que en són, de pocs, els qui el troben, diu la Veritat. Que en són, de nombrosos, els qui van errants pels deserts.

Vós, Senyor, ens heu preparat un camí: tant de bo que accedíssim a comprometre-nos-hi. Vós ens heu ensenyat el camí de la vostra voluntat dient-nos: —Heus ací el camí, seguiu-lo sense desviar-vos ni a dreta ni a esquerra.

Si tu ja ets en ruta, no perdis el camí, que ofendries el Senyor que t'ha anat conduint. Aleshores et deixaria errar pels camins del teu cor. Si aquest camí et sembla dur, fixa't en el terme on condueix. Si veus el terme de tota perfecció, podràs dir: «Que en són, de profunds, els vostres manaments». Si la teva vista no arriba tan enllà, creu, si més no, Isaïes, el Vident. Ell veia ja el terme quan deia: «Per aquesta ruta faran camí els qui han estat alliberats i rescatats pel Senyor, i vindran cap a Sió amb crits d'alegria. Una felicitat eterna transfigurarà el seu rostre; l'alegria i la joia els acompanyaran, ja no hi haurà més dolor ni planys». El qui pensa en aquest terme, no solament troba curt el camí sinó que és com si tingués ales, de manera que ja no camina sinó que vola cap al terme.

Que us hi condueixi i us hi acompanyi aquell qui és el camí dels qui corren i la recompensa dels qui arriben al terme: Jesucrist.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Ramon,

Gràcies per la teva extensa carta, que vas començar el setembre i vas acabar el novembre. Ets incombustible. Però a part d'aquests detalls anecdòtics, molt típics de tu, em van commoure les fotos enviades sobre un missioner a Rwanda, que mostren les cases (cabanes de fulles) on vivien abans famílies rwandeses, i on viuen ara, a les seves cases noves construïdes amb l'ajuda de benefactors d'aquí: des de l'any 2000 més de 4.500 famílies amb nous habitatges. Un gest i un servei molt important de solidaritat.

Com en la nostra societat del benestar! Aquests dies també ha portat la premsa una imatge d'una tenda de campanya i a dins una dona i un jove sense treball, al mateix carrer i prop del portal del pis d'on han estat expulsats per no pagar la hipoteca. Quina angoixa! I aquestes notícies de desallotjament de famílies amb la hipoteca són freqüents a les pàgines de la premsa.

Tot això en una societat que s'ha compromès amb els Drets Humans, que inclouen el dret a l'habitatge digne. Però el que apareix més aviat en els últims temps de crisi, és que més aviat domina el dret a un salari «digne»; «digne» d'unes nòmines o pensions de milions, (euros, és clar), especialment per a aquells que mostren un cor molt dur i tancat, enfront d'aquells que no tenen on reclinar el cap, i donar un aixopluc els seus fills d'una manera digna.

De Rwanda arriben bones notícies que alleugen el patiment, que curen el cor trencat, que suggereixen, com a mínim, camins de la llibertat. D'aquí arriben notícies pelades, notícies per als diaris, i que confirmen que la nostra societat cada vegada més està obrint camins de patiment, de foscor, d'horitzons retallats.

No es gaire fàcil l'alegria en situacions d'aquest tipus; situacions que cada dia que passa van apagant l'esperit, que extenen un mantell de tristesa o d'enuig, perquè fa la impressió que si abans l'«anomenat» primer món o del benestar, era aquí, i allà, en canvi, el «tercer o quart món» de la pobresa més absoluta, ara sembla que es vol portar ací el «tercer o quart món», però sense portar aquells pobles, que, per cert no sempre són benvinguts positivament, quan vénen com a immigrants, sinó més aviat recreant aquí una pobresa més profunda, amb la gent d'aquí.

Jo crec que es necessiten veus que parlin de la llum, que parlin de la justícia. Jo crec que aquestes veus ja existeixen, però continuen essent veus en el desert. Però és bo que es continuïn escoltant aquestes veus del desert, perquè al desert hi ha el qui ha de venir; és una veu entre altres moltes veus; és una veu que no trenca la canya esquerdada, que incansablement està parlant. I tot esperant que acabin les veus humanes. Perquè si l'abisme entre les nacions, o dins la mateixa societat que vivim, s'aprofundeix com va profetitzar Pau VI en la seva encíclica «Populorum Progressio», no tenim futur. El «jo» sense un «tu» amb qui solidaritzar-se, i fer un camí de la convivència, i fins i tot de comunió, està abocat al patiment, i finalment, a desaparèixer.

Ramon, és necessari, és urgent, no extingir l'esperit, cal allunyar-se de totes les formes del mal, i així el Déu de la pau serà amb nosaltres. Una abraçada,

+ P. Abat

8 de desembre del 2011

LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

«Conserva tu també la Paraula, perquè són feliços els qui la guarden. Que penetri fins al més íntim de la teva ànima, que penetri els teus afectes i tots els teus costums. Si guardes així la Paraula, ella et guardarà a tu». (Sant Bernat, Sermó 5 sobre l'Advent, 1-3)

Això és el que va fer Santa Maria. Escoltar la Paraula, fidel a guardar-la i deixar que penetrés en els seus afectes, en els seus costums, en la seva vida tota entera. Per això pot escriure Benet XVI en la seva exhortació «Verbum Domini», que «Maria la "plena de gràcia" va ser incondicionalment dòcil a la Paraula. Que la seva fe obedient va configurant tota la seva existència a partir de la iniciativa de Déu. Que la Paraula de Déu és veritablement la seva casa, de la qual surt i entra amb tota naturalitat. Parla i pensa amb la Paraula de Déu, la Paraula de Déu és la seva paraula, i la seva paraula neix de la Paraula de Déu. Els seus pensaments estan en sintonia amb el pensament de Déu, i la seva voluntat és la voluntat de Déu». (núm. 27-28)

Què n'escoltem nosaltres de la Paraula de Déu? Què en guardem en el cor? Com es projecta aquesta Paraula en la nostra vida, en els nostres afectes i en els nostres costums? Potser en podem treure alguns ensenyaments per a la nostra vida cristiana i monàstica, de la Paraula de Déu proclamada en aquesta festa.

La Paraula que ha estat proclamada ens presenta sobretot dues dones, dos camins diferents, dues actituds diferents en l'escolta i la guarda de la Paraula de Déu, que han estat posats en relleu pels Pares ja des d'antic:

«Una verge, una fusta i la mort van ser els símbols de la nostra derrota, una verge, una fusta i una mort són també els símbols de la nostra victòria», ens ensenya sant Joan Crisòstom.

«Eva és seduïda per la paraula de l'àngel perquè s'allunyi de Déu, Maria és advertida per l'àngel per anar cap a Déu, obeint a la seva Paraula», dirà sant Ireneu.
«Eva va ser la primera sàvia, en teixir vestits sensibles per a Adam, a qui ella va despullar. A Maria li va encarregar Déu que ens donés a llum el xai i l'ovella, i que de la glòria del xai i de l'ovella ens teixís un vestit d'incorruptibilitat», ens ensenya sant Agustí.

«La bella i amable glòria de l'home es va perdre a causa d'Eva, i va ser restaurada a causa de Maria», canten els himnes de sant Efrem.

I aquest paral·lelisme de mort i de vida, de fidelitat i infidelitat al misteri de Déu roman al llarg de la història de la vida de l'Església, fins a nosaltres.

Aquesta festa ens mostra l'existència del pecat en la vida humana i la necessitat de la seva reparació. Que aquella bondat natural, o criatura innocent de la Il·lustració, no arriba a donar-nos una visió justa i completa de la vida humana. Que el Crist privat i «psicològic» dels il·lustrats és insuficient, que un Déu generat en un «jo absolut», com sembla també que es busca avui dia, es queda en una vaguetat de sentiments que no donen resposta a les exigències més profundes de la vida humana.

La resposta digna la tenim en les paraules de Maria, amb les quals respon a l'àngel: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

Aquestes paraules de Maria representen el cimal de tot comportament religiós davant Déu, perquè expressen de la forma més elevada la disponibilitat passiva a una promptitud activa, el buit més profund que acompanya la més gran plenitud.

«Amb la seva resposta —escriu Orígenes— és com si Maria digués a Déu: "soc aquí, sóc una tauleta encerada: que l'Escriptor hi escrigui el que vulgui, que el Senyor faci de mi el que li plagui"». D'aquesta manera Orígenes compara Maria a la tauleta encerada que s'usava en aquell temps per a escriure. Maria —diríem nosaltres avui— s'ofereix a Déu com una pàgina en blanc sobre la qual ell pot escriure tot el que vulgui.

I què hi vol escriure Déu?

Déu vol escriure en Maria una carta d'amor. Vol deixar ben gravat, ben imprès en el seu cor el seu projecte d'amor que es vessa per emplenar el cor de la humanitat. L'obra de Déu en Maria serà l'obra de tota la Trinitat, el projecte d'amor de què ens parla sant Pau en el principi de la carta als Efesis: «Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem rebut la nostra part en l'herència».

Maria, trepitjant el cap de la serp del Paradís, inicia la realització del projecte diví, amb la seva disponibilitat plena a Déu, com a Mare de l'Església, Església cridada a perllongar la reconciliació que porta Crist com a pas previ per viure i ser lloança de la grandesa divina, immersa en la comunió d'amor trinitària: «Cantem al Senyor un càntic nou, ha fet obres prodigioses».

Maria és el càntic de la nova creació de Déu, és la seva obra prodigiosa. Aprenguem de Maria la música i la lletra d'aquest càntic nou. Perquè el Senyor ens ha cridat a participar d'aquest projecte seu.

4 de desembre del 2011

DIUMENGE II D'ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 84; 2Pe 3,8-14; Mc 1,1-8

Estimats germans i germanes,

Per una part els cristians diem que «l'Advent és temps d'esperança». Per una altra, hi ha pensadors del nostre temps que afirmen que hem d'aprendre a viure caminant sense saber on anem. Les boires del moment present no han d'ocultar l'estel del Nadal que ens ensenya el camí a seguir. Quan no coneixem el futur ni el que ens proporcionà, podem caure en l'hedonisme i en el pragmatisme, finalment en l'individualisme i en la falta de sensibilitat social. Si eliminem Déu i els valors espirituals, no trobem respostes, caminem perduts i els bons projectes esdevenen impossibles. L'esperança no és una utopia, ni una reacció desesperada davant de les crisis i inseguretats del moment present. L'esperança cristiana ve del Crist ressuscitat viu entre nosaltres i dins nostre, que és el camí vers la veritable humanitat, la veritat que dóna sentit a tot, i la vida que ens aparta de les injustícies i de tot mal. No creieu, germans, que el «Déu de l'esperança» (cf. Rm 15,13) torna a trucar a les nostres portes per desvetllar-nos i, junts, fer possible el nostre somni d'un món més humà?

Estem en camí vers un encontre joiós, la satisfacció d'un nou començament. Jesús ve, té moltes coses a dir-nos, i vol introduir-se més plenament a les nostres vides. El necessitem i l'esperem. Ell vol desfer l'estretor d'un món tancat, sense sortida i egoista. Ell ens fa contemplar Déu, la nostra esperança que és més forta que tots els nostres dubtes. Jesús s'ha fet company de camí. Camí que anem fent junts en el treball, en la joia i en el sofriment, en la fidelitat i en l'amor.

«Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». El Senyor arriba per la ruta que li hem preparat; quan més l'estimem, més ens sentirem estimats per Ell. Enmig dels reclams lluminosos de la publicitat ha de brillar l'estel de la llum de la fe, que ens condueix a contemplar l'Infant Jesús. Preparem a Déu un camí en el nostre desert; desert on la soledat ens mena a un desig de comunicació, i l'absència de fruits a un desig de transformació. «Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». També ens ho diu a nosaltres, que hem de ser testimonis de Crist, la nostra Llum i la nostra Esperança. Cal aplanar-li el camí! On hi ha muntanyes d'egoisme i d'orgull hem de posar-hi generositat i senzillesa; on hi ha fondalades d'inseguretat i de ressentiment cal posar-hi confiança i compassió. Això vol dir augmentar el nivell de la nostra responsabilitat i compromís; i abaixar les muntanyes, imaginaries o reals, que posem per tal de justificar-ho tot. «El terreny escabrós serà una vall» quan aquest món el convertim en «un cel nou i una terra nova». Creiem, com el salmista, en l'acció de Déu: «El Senyor donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit». El cristià veritable és com el pagès, sap que tard o d'hora vindrà la pluja que assaona la terra. Mentrestant es manté en una espera activa, i així la seva terra dóna fruit. Com el salmista, creiem també en els seus fruits: «la bondat... i la pau».

La pau, a la Bíblia, és molt més que absència de guerra; és plenitud, benestar, seguretat i fraternitat en les relacions entre les persones. La bondat fa comprendre la veritable justícia. La pau és un fruit de la justícia. La bondat i la pau són com dos ulls que contemplen l'esperança, que comporta unes exigències. Diu la segona lectura: «Penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar».

Germans, quin programa de vida! Estiguem a punt, sempre preparats i en actitud d'escoltar la veu del Senyor que ens crida al fons del nostre cor. Cal alliberar-se de l'altra veu, la dels mitjans de publicitat, que ens vol vendre «objectes indispensables» per a la «felicitat» que no és felicitat. Cada dia tenim ocasió de trobar-nos amb aquest Jesús que ve a nosaltres. Visquem constantment amb una actitud d'espera i amb la il·lusió de la trobada. Que així sigui per a tots amb la Gràcia d'aquesta Eucaristia!

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 2n d'Advent (Cicle B)

Dels sermons de sant Màxim de Torí, bisbe
La Sagrada Escriptura no cessa de parlar i de cridar, com està escrit de Joan: «Jo sóc la veu que clama en el desert». Joan no va cridar solament en el temps en què deia als fariseus, en anunciar-los el Déu Salvador: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu la ruta del nostre Déu». Crida encara per a nosaltres, i el tro de la seva veu ressona en el desert dels nostres pecats. Fins i tot si es va adormir en la santa mort del seu martiri, la seva veu resta sempre viva. Avui encara, Joan Baptista ens diu: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu la seva ruta». La Sagrada Escriptura no cessa de parlar i de cridar. Hem de preparar, doncs, camins per al Senyor, no en el sentit literal, sinó per la puresa de la nostra fe. El Senyor no pren els camins terrestres, sinó que avança en el secret dels esperits. És d'aquest camí que el Senyor acostuma a prendre que parla el profeta quan diu: «Prepareu un camí al Senyor que puja per damunt del sol ponent: el seu nom és el Senyor».

Joan ens mana de preparar el camí del Senyor; però mireu quin camí va preparar ell mateix. En tot va ordenar i dirigir la trama de la seva vida en funció de la vinguda del Crist. Fou, en efecte, home de dejuni, humil, pobre i verge. L'evangelista descriu aquest gènere de vida quan diu: «El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell la cintura i s'alimentava de llagostes i mel boscana». Penso que tot aquest comportament del profeta ja era ell mateix profecia. Joan és, doncs, gran. El Salvador mateix en lloà la grandesa: «Entre tots els que les mares han portat al món no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista». No sols excel·leix per damunt de tots els profetes que l'han precedit, sinó que sobrepassa els patriarques; en una paraula, tots els que les mares han portat al món són inferiors a Joan Baptista.

Joan és anomenat també llàntia segons la paraula del Senyor: «ell era una llàntia encesa». Abans d'apuntar, el Sol del món volgué ser precedit d'una llàntia, tal com hi ha el costum de fer-ho abans que no apunti el sol. El Crist, té, doncs, una llàntia que precedeix la seva vinguda, com diu el profeta: «Per al meu Ungit tindré una llàntia encesa». I Joan Baptista, com la feble llàntia que precedeix la llum del sol, diu de si mateix: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne de deslligar-li la corretja del calçat. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i el foc». Al mateix temps prediu que la claredat de la seva llàntia esdevindrà inútil i desapareixerà amb la vinguda del Sol: «Cal que ell creixi i que jo minvi». El sol fa inútil la llum d'una llàntia, i la vinguda de la gràcia del Crist fa igualment caduc el baptisme de conversió de Joan.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Conxita,

Llegeixo a la Sagrada Escriptura: «una cosa hi ha que no heu de perdre de vista: per al Senyor tant és un dia com mil anys, i mil anys com un dia». Jo crec que aquesta forma de comptar els dies o de mesurar el temps va unit a una virtut molt necessària avui dia: la paciència. Per això també afegeix l'Escriptura: «Déu no difereix el compliment de les promeses. És que el Senyor és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi».

Són paraules aquestes que il·luminen aquestes altres teves que em poses a la teva carta: «Em costa comprendre i acceptar que els éssers humans no tinguem temps per a compartir amb les persones que volem i tenim per amigues. Vivim en una societat que està plena de presses, que a mi no m'agrada gens, i que em fa molta pena, però, al final ho accepto, perquè no hi ha cap altre remei. Estic cansada de telefonar algú que estimo, intentar quedar per xerrar una estona, i escoltar: ho sento, no puc, et truco en un altre moment. I poden passar mesos i mesos sense donar senyals de vida. Una cosa tinc clara, si em telefonen a mi, sempre tinc temps, i espero seguir tenint-lo».

Doncs, així vivim, Conxita, amb tantes presses que no vivim, que no prenem el sabor del temps. Només vivim per «fer» coses. I les coses no omplen el cor, per la qual cosa tenim necessitat de substituir-les per altres de noves. I aquesta permanent substitució d'unes coses per unes altres ens esgota, ens fa perdre el gust de la vida, del temps.

Cal portar un altre rellotge, utilitzar un altre calendari. Ens vindria bé ser una mica com aquest nen de qui escriu el poeta Peguy: «No conec res de tan preciós al món, diu Déu, com un nen galtaplè, atrevit com un ocellet, tímid com un àngel, que diu vint vegades "bon dia" i vint vegades "bona nit", saltant, rient i divertint-se. No en té prou amb una vegada. En necessita més. Naturalment. Necessita dir "bon dia" i "bona tarda". Mai no en té prou. Per a ells la vintena vegada és com la primera».

Així és la nostra vida d'adults, Conxita. Necessitem guanyar diners. Per fer coses, per tenir més coses. I ja no ens queda temps per res més. Així col·loquem la gent gran en residències, i portem els nostres fills a llars d'infants.

Tu vols quedar amb algú per «xerrar una estona», per tenir el gust, el sabor d'una conversa, on es pot escoltar la vibració apassionant de la vida, on podem saber més del misteri de la vida, i fer que prengui més força i impuls la nostra imaginació.

Jo crec que això difícilment arriba a realitzar-se en la parella, sigui matrimoni, o nuvis, i difícilment arriba a ser realitat entre pares i fills. Les persones, o, millor, els adults estan ocupats en coses més importants: comptar les coses, comptar els diners... matemàtiques avorrides!

«Xerrar una estona» amb un amic, conversar amb un nen, és aprendre a comptar les hores com ho fa Déu. És gustar el sabor del temps. Conxita, no perdis la teva capacitat de somiar. És un dels dons més bells que hem rebut. Una abraçada,

+ P. Abat