25 de desembre del 2011

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Us deixo la pau, us dono la meva pau». La pau és una paraula que té molta força aquesta nit. Fins i tot fascinant. Ho és en el desig dels homes, en felicitacions, reunions familiars, regals. No sempre es converteix en realitat, sinó més aviat en una renovada frustració.

La litúrgia és també una invitació a celebrar i viure la pau. Després de tot el temps d'Advent, té força aquesta nit el cant del Glòria. El cant de lloança dels àngels davant els pastors en la nit de Betlem: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes». Glòria i pau.

La «glòria de Déu» és el «kabod» hebreu, i es pot interpretar com el pes, la força que té un ésser, en aquest cas Déu, en la seva existència; seria l'honra de Déu, que es revela en la seva majestat, el seu poder, la resplendor de la seva santedat, el dinamisme del seu ésser. Els àngels canten aquesta nit la Glòria de Déu. Però, on apareix aquesta glòria, on se'ns manifesta aquest poder, aquesta resplendor de la santedat divina? En l'home. En un Infant que seu a la falda de Santa Maria. En un Infant feble, posat en una menjadora. Una contradicció desconcertant, que ens costa comprendre.

El cant dels àngels acaba amb «i pau als homes que estima el Senyor». Déu estima tots els homes. Tots. I la glòria de Déu es manifesta en l'home, i per a l'home.

Per això dirà sant Ireneu: «La glòria de Déu és que l'home visqui. La glòria de l'home és Déu. L'home és el beneficiari de l'activitat de Déu, de tota la seva saviesa i de tot el seu poder».

Com es manifesta aquesta glòria de Déu en la nostra vida? En la vida de tot home, del qual diu el salmista: «Senyor Déu nostre, què és l'home perquè us en recordeu?»

Alguna cosa ens en suggereix Isaïes a la primera lectura, quan parla «del jou que li pesa, de la barra que duu a l'espatlla, de les botes dels soldats, dels mantells rebolcats en la sang». No, l'home, en aquesta situació, no viu, no manifesta la glòria de Déu.

És lamentable que el que deïa Isaïes fa milers d'anys, ho podem contemplar avui en les imatges d'uns soldats trepitjant una noia i despullant-la en plena plaça de Tahir a l'Egipte, i ho podem contemplar en les dones que han de prostituir-se per poder alimentar els seus fills, el jou de la càrrega que suporten tants milers de menors d'edat per procurar el pa a la seva família. Els mitjans de comunicació són prolixos en notícies sobre el continu ultratge i menyspreu que es fa de la dignitat humana. Aquesta seqüència del profeta Isaïes és de molt forta actualitat a la nostra societat. Ens costa comprendre la Glòria de Déu.

És evident que aquí no apareix la glòria de Déu. Una glòria que, tanmateix, el profeta anuncia quan parla d'«una gran llum que il·lumin tot el poble» que camina a les fosques, «una glòria que creixerà» dins del poble, dins de cadscú «amb el goig i l'alegria».

Aquesta glòria es manifestarà amb el naixement d'un Infant, que serà Príncep de la Pau. Aquest Naixement és el que celebrem aquesta nit. Però ja fa molts anys que el celebrem, i sembla que cada Nadal, en lloc de pau, ens deixa frustració, tristesa. No arribem a sintonitzar en profunditat amb la pau. Ens costa comprendre la Glòria de Déu.

Potser necessitem canviar el xip de la nostra celebració, el xip de la nostra vida, perquè vida i celebració van units íntimament.

Sant Pau ens assegura que «s'ha revelat l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes». Tots. Acte seguit ens convida a anar amb compte amb la nostra manera de viure i ens parla d'abandonar «la vida sense religió, els desigs mundans, per viure una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

Aquí tenim punts molt concrets per analitzar-nos a nosaltres mateixos i discernir si acceptem tots aquests consells en el seu conjunt o només alguns en particular. I potser hem de treballar molt més en aquest camí de la pau. I jo diria que, en la línia d'una preciosa felicitació nadalenca que vaig rebre d'un nen: «Una targeta dibuixada per ell plena de colors vius i sàviament distribuïts i relacionats, com mostrant la bellesa de la Creació. I emergint d'entre aquests colors una paraula: "pua" (punxa), talment que la "u" de pua, estirant la seva línia, dibuixa una altra paraula: "pau"».

La nostra tasca, la nostra responsabilitat, potser és llimar les pues, fins a convertir aquestes pues en lletres de pau.