LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

«Conserva tu també la Paraula, perquè són feliços els qui la guarden. Que penetri fins al més íntim de la teva ànima, que penetri els teus afectes i tots els teus costums. Si guardes així la Paraula, ella et guardarà a tu». (Sant Bernat, Sermó 5 sobre l'Advent, 1-3)

Això és el que va fer Santa Maria. Escoltar la Paraula, fidel a guardar-la i deixar que penetrés en els seus afectes, en els seus costums, en la seva vida tota entera. Per això pot escriure Benet XVI en la seva exhortació «Verbum Domini», que «Maria la "plena de gràcia" va ser incondicionalment dòcil a la Paraula. Que la seva fe obedient va configurant tota la seva existència a partir de la iniciativa de Déu. Que la Paraula de Déu és veritablement la seva casa, de la qual surt i entra amb tota naturalitat. Parla i pensa amb la Paraula de Déu, la Paraula de Déu és la seva paraula, i la seva paraula neix de la Paraula de Déu. Els seus pensaments estan en sintonia amb el pensament de Déu, i la seva voluntat és la voluntat de Déu». (núm. 27-28)

Què n'escoltem nosaltres de la Paraula de Déu? Què en guardem en el cor? Com es projecta aquesta Paraula en la nostra vida, en els nostres afectes i en els nostres costums? Potser en podem treure alguns ensenyaments per a la nostra vida cristiana i monàstica, de la Paraula de Déu proclamada en aquesta festa.

La Paraula que ha estat proclamada ens presenta sobretot dues dones, dos camins diferents, dues actituds diferents en l'escolta i la guarda de la Paraula de Déu, que han estat posats en relleu pels Pares ja des d'antic:

«Una verge, una fusta i la mort van ser els símbols de la nostra derrota, una verge, una fusta i una mort són també els símbols de la nostra victòria», ens ensenya sant Joan Crisòstom.

«Eva és seduïda per la paraula de l'àngel perquè s'allunyi de Déu, Maria és advertida per l'àngel per anar cap a Déu, obeint a la seva Paraula», dirà sant Ireneu.
«Eva va ser la primera sàvia, en teixir vestits sensibles per a Adam, a qui ella va despullar. A Maria li va encarregar Déu que ens donés a llum el xai i l'ovella, i que de la glòria del xai i de l'ovella ens teixís un vestit d'incorruptibilitat», ens ensenya sant Agustí.

«La bella i amable glòria de l'home es va perdre a causa d'Eva, i va ser restaurada a causa de Maria», canten els himnes de sant Efrem.

I aquest paral·lelisme de mort i de vida, de fidelitat i infidelitat al misteri de Déu roman al llarg de la història de la vida de l'Església, fins a nosaltres.

Aquesta festa ens mostra l'existència del pecat en la vida humana i la necessitat de la seva reparació. Que aquella bondat natural, o criatura innocent de la Il·lustració, no arriba a donar-nos una visió justa i completa de la vida humana. Que el Crist privat i «psicològic» dels il·lustrats és insuficient, que un Déu generat en un «jo absolut», com sembla també que es busca avui dia, es queda en una vaguetat de sentiments que no donen resposta a les exigències més profundes de la vida humana.

La resposta digna la tenim en les paraules de Maria, amb les quals respon a l'àngel: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

Aquestes paraules de Maria representen el cimal de tot comportament religiós davant Déu, perquè expressen de la forma més elevada la disponibilitat passiva a una promptitud activa, el buit més profund que acompanya la més gran plenitud.

«Amb la seva resposta —escriu Orígenes— és com si Maria digués a Déu: "soc aquí, sóc una tauleta encerada: que l'Escriptor hi escrigui el que vulgui, que el Senyor faci de mi el que li plagui"». D'aquesta manera Orígenes compara Maria a la tauleta encerada que s'usava en aquell temps per a escriure. Maria —diríem nosaltres avui— s'ofereix a Déu com una pàgina en blanc sobre la qual ell pot escriure tot el que vulgui.

I què hi vol escriure Déu?

Déu vol escriure en Maria una carta d'amor. Vol deixar ben gravat, ben imprès en el seu cor el seu projecte d'amor que es vessa per emplenar el cor de la humanitat. L'obra de Déu en Maria serà l'obra de tota la Trinitat, el projecte d'amor de què ens parla sant Pau en el principi de la carta als Efesis: «Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem rebut la nostra part en l'herència».

Maria, trepitjant el cap de la serp del Paradís, inicia la realització del projecte diví, amb la seva disponibilitat plena a Déu, com a Mare de l'Església, Església cridada a perllongar la reconciliació que porta Crist com a pas previ per viure i ser lloança de la grandesa divina, immersa en la comunió d'amor trinitària: «Cantem al Senyor un càntic nou, ha fet obres prodigioses».

Maria és el càntic de la nova creació de Déu, és la seva obra prodigiosa. Aprenguem de Maria la música i la lletra d'aquest càntic nou. Perquè el Senyor ens ha cridat a participar d'aquest projecte seu.