Estimada M. Lluïsa,
Avui deixo que m'il·lumini la teva última estrella: el silenci. Cada mes, al llarg de l'any, una de les teves estrelles, una de les teves paraules ens ha permès obrir-nos a l'experiència de la paraula, una paraula sobre la qual resplendeix el sol de la Paraula de Déu. Perquè cada paraula humana porta tancat dins un «petit sol» que il·lumina qui la rep i l'escolta. Sobretot quan la paraula que diem, la pronunciem des del cor. Perquè el cor és una font de llum. Pot ser impressionant el naixement de la paraula des d'un cor silenciós. Tota la vall de la nostra vida, aquesta «vall de llàgrimes» com cantem a la Salve Regina, s'inunda de llum, i amb la remor de les fonts que desperta aquesta llum, la «vall» s'omple de saviesa i d'alegria, de nova vida. Alegria de viure, alegria per viure, vida! Quina paraula més bella! Aquests dies l'home ha llançat un «enginy electrònic» a Mart per investigar sobre la vida en aquell espai tan llunyà.
Però, sabem tenir cura de la vida aquí al nostre espai i en el nostre temps? Som capaços en el nostre espai i en el nostre temps, de dir una paraula pronunciada des del cor de Déu? «Viu! Sí, viu de la teva sang!» (Ez 16,6).
Avui em costa escriure aquesta carta. Em costa trobar les paraules, ja que sento créixer en mi la nostàlgia del silenci, el desig d'un silenci profund, perquè voldria dir-te aquesta paraula pronunciada des del cor de Déu; voldria que el meu cor fos un bressol, un bressol silenciós que «adormís el so i el ritme d'una paraula plena de vida, que em permetés dir amb força, amb esperança aquest crit del profeta: «Viu! Sí, viu de la teva sang!»
Avui voldria ser tot silenci i contemplar el gest silenciós de santa Maria, i la paraula de l'àngel: «Concebràs i tindràs un fill... serà gran... l'anomenaran Fill de l'Altíssim».
Potser només la dona, potser només la mare pot arribar a contemplar i percebre aquest misteri del silenci i de la paraula. Potser només la dona, potser només una mare, pot contemplar amb el goig més autèntic i profund aquesta escena de l'Anunciació de Natzaret.
Com seria el «bressol silenciós» de Maria, abans i després de l'anunci de l'àngel! Com seria el cor silenciós, les entranyes de Maria! Perquè hi broti una Paraula. Una Paraula que tanca i destil·la l'amor de Déu, per a tu, per a mi, per a tots els homes i dones de casa nostra.
Només una dona, només una mare!, i em vénen a la memòria les paraules de la mare que anima l'últim dels seus fills macabeus a enfrontar-se amb dignitat i total generositat al martiri: «Jo no sé com heu vingut a l'existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l'esperit i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos» (2Ma 7,22).
Avui voldria dir moltes més coses, moltes més paraules, però em fascina el silenci. Només tinc un desig: dir una paraula des del cor de Déu. Tu ets dona, potser tu sabràs pronunciar millor una paraula des del cor de Déu. Sigui com sigui, moltes gràcies, M. Lluïsa, per les teves estrelles de llum, però sobretot per l'estrella del silenci. Una abraçada,
+ P. Abat
