26 de març del 2023

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Ez 37,12-14; Sl 129,1-2.3-4.5-6.7-8 (R.: 7); Rm 8,8-11; Jo 11,1-45

Creiem?

La pregària d’intercessió que hem demanat en les lletanies dels sants a l’inici de la celebració eucarística ens ha d’ajudar a viure més confiats, més acomboiats i més segurs de la protecció divina.

Anem a experimentar en la litúrgia aquest dies la joia de l’entrada de Jesús a Jerusalem, el comiat amb els seus deixebles, la traïció, la burla, l’escarni, l’abandó, l’anorreament, la passió i la mort ignominiosa en la creu de Jesús, el Fill de Déu.

Però, Jesús abans del seu anorreament, abans de la seva passió i mort en creu, ens vol encoratjar com a Marta i Maria, i els jueus que havien acudit al sepulcre de Llàtzer, ens vol il·luminar a creure en el Misteri de Déu, en ell, Jesús i en el qui l’ha enviat, el Pare.

La mort no té la darrera paraula. Hi ha la vida i la resurrecció.

Creiem?

«Jo soc la resurrecció i la vida». Ho creiem que Jesús és la resurrecció i la vida?

En el llibre d’Ezequiel veiem com Déu infon el seu esperit en el seu poble perquè recobrin la vida.
Déu infon vida mai mort. La vida és de Déu, la mort del maligne.

Marta creu en la presència sanadora de Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort».

Maria creu en la presència guaridora de Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort».

I avui, tu creus en la presència salvadora de Jesús?

Hem de viure aquesta presència de Jesús ressuscitat en la nostra vida, perquè la vida sigui el camí que ens portarà a la plenitud de la vida en Déu. Perquè si tenim fe, sabem que la nostra mort no tindrà la darrera paraula.

Perquè gràcies a l’Esperit que habita en nosaltres, si li hem fet lloc, si hem netejat amb la pregària, el dejuni i l’almoina la nostra casa interior, aquell que va ressuscitar el Crist donarà la vida als nostres cossos mortals.

Som éssers moridors, però si creiem veurem la glòria de Déu. Jesús ens crida contínuament: «Vine a fora». Nosaltres hem d’estar atents a l’escolta de les seves prescripcions amb les orelles del cor, per viure sempre en esperit de conversió continua, per no deixar-nos arrastrar per la mort.

La Quaresma ens ajuda a ressituar la nostra fe, la nostra esperança, el nostre compromís en el seguiment a Jesús. És en certa manera un pas del pecat a la gràcia, de la mort a la vida. Sempre tenint present la misericòrdia de Déu en vers cadascú de nosaltres.

Ara l’Eucaristia ens ajuda a entrar a participar de la vida divina, de Jesús ressuscitat. I, com a fruit tenim el do de la caritat per repartir-lo amb els altres germans. Germans sempre més necessitats d’amor, de vida i de resurrecció.

Nosaltres som portadors del do de Déu, el do de la vida per sempre.

Ho creiem?

25 de març del 2023

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

Què és més agradable als ulls de Déu la guerra o la pau, estar renyits o reconciliats?

La festa d’avui ens ho anuncia. Déu ha volgut la reconciliació, per reconciliar-nos a tots i cadascú de nosaltres per ell, amb ell i en ell.

Déu ens dona la reconciliació, és a dir la salvació, la seva vida.

Déu, que és Pare, que és Fill i que és Esperit Sant, vol que la criatura humana, cadascú de nosaltres, siguem dignes de la seva vida eterna.

Amb aquesta condescendència de Déu ens envia el seu Fill.

Déu que és omnipotent i etern vol que la humanitat sencera aculli aquesta salvació, aquesta vida per sempre, per sempre més.

I així, Déu compta amb la resposta de cadascú de nosaltres. Perquè cadascú som lliures d’acceptar el do de Déu o de rebutjar-lo.

Déu en el seu Fill, s’ha encarnat. S’encarna en la nostra humanitat i demana la nostra acceptació.

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu».

Són les paraules de l’àngel enviat a Maria.

Maria és la noia verge, el senyal donat en el llibre d’Isaïes. Maria no pot imaginar quines coses tan grans vol fer en ella Déu.
Maria escolta i estima.

Per això, Maria accepta la proposta de Déu.
Sap que Déu fa i desfà molt més del que nosaltres podem investigar.

Ell farà la seva voluntat, Maria accepta la voluntat proposa per Déu: «Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

Nosaltres, volem acceptar la proposta de vida que se’ns ha manifestat en el Fill encarnat? Perquè nosaltres avui també podem acceptar l’esclavatge joiós de Déu, el compliment de la seva voluntat en la nostra vida.

Avui som convidats a cantar amb el salmista: «Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

D’exemples no ens manquen: Crist fa la voluntat del Pare. Maria fa la voluntat del Pare. Ara bé, jo faig la voluntat del Pare?

Accepto que Déu s’encarni en mi? Accepto que la seva Paraula s’encarni en el meu cor? Accepto que s’encarni entre nosaltres, com a comunitat monàstica, com a comunitat cristiana, com a comunitat social, també?

Cadascú de nosaltres hem de romandre a la llum d’aquest anunci del Senyor. Acceptar que Crist en el compliment d’aquesta “voluntat” de Déu ens ha donat la salvació, perquè ens ha reconciliat amb el Pare.

Ara és el temps favorable, per reconciliar-nos amb els germans, ara és el dia de la salvació, perquè qui ens ha manifestat la vida, Jesucrist, ara ens obre la porta a la vida eterna amb el Pare.

Volem acollir la Paraula?

Volem que se’ns encarni el do de Déu?

Escolta i estima.

21 de març del 2023

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Abandonant la casa del seu pare, el seu clan i el seu país; sant Benet segui el camí que el Senyor li indicava, se n’anà tal com el Senyor li havia dit, es refià de Déu com feu en altre temps Abraham.
D’on li vingué la força per deixar-ho tot i seguir al Crist? De la pregària, ell també alçava els ulls al cel i pregà a aquell qui coneixia per tal que li donés l’energia necessària per donar-lo a conèixer i ser missatger del seu amor. La seva pregària fou atesa i sant Benet ha esdevingut mestre de monjos, avui nosaltres creiem que ell fou un enviat per Déu per tal de que molts, seguint la seva santa i sàvia Regla, cerquéssim Déu corrent per la via dels seus manaments en la inefable dolcesa de l’amor (cf. RB Pròleg, 49).

Aquesta via dels manaments es representada en la mateixa Regla com un camí i com una escala. Dos dels seus deixebles el dia del seu trànsit veieren un camí tot encatifat que anava dret fins al cel, el camí pel qual Benet pujà al cel. Sant Benet ens convida a seguir-lo per aquest camí, ens mostra que arribar tots junts a la vida eterna, això és al cel, és possible. Ens hi porta tot dret una escala, que certament no és fàcil de pujar i és bastant més fàcil de relliscar-hi i baixar-la tot dret. Ens diu ell mateix que si volem «atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. (RB 7,5-7).»

Qui és Benet pot ser una pregunta fàcil de respondre: un home venerable i un referent espiritual i també cultural per a tota Europa, per a tot el món. Però ens hauríem de preguntar també qui és i que representa sant Benet avui per a nosaltres i per la nostra vida. La Regla és certament la nostra companya de camí, sols superada per l’Evangeli, la més recta norma de vida. Però la Regla és molt més que un text, és una experiència vital el que sant Benet vol compartir amb tots nosaltres, també ara i aquí, és la seva pròpia experiència. Sant Benet estava convençut de que en Crist tenim tant el camí per a conèixer Déu com el camí per anar-hi i aquest convenciment de fer conèixer el nom de Crist i fer-lo conèixer més encara, ens ho ha deixat per escrit en la Regla. Crist com a centre, Crist com a camí, Crist com a meta.

Sant Benet feu da la seva vida un camí cap a Crist i del camí vers Crist la seva vida. Per això l’objectiu principal que ens proposa és la cerca sincera de Déu al qual arribem, sols podem arribar-hi, a través de Crist. Aquesta és l’única motivació vàlida per a entrar al monestir. Tota la Regla està centrada en la persona de Crist, en el Crist ressuscitat, la referència sempre és Crist centre de la vida espiritual personal i comunitària.

Una vida que és camí de conversió del monjo sota l’acció de l’Esperit Sant (cf. RB 7, 70) per tal de reproduir en nosaltres la imatge del Fill de Déu fins a configurar-nos completament amb ell en la vida eterna (cf. RB Pròleg, 50).

Estimant al Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts (cf. RB 7,69). No anteposant-li absolutament res, perquè tant sols Ell ens pot dur tots junts a la vida eterna.

19 de març del 2023

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1S 16,1.6-7.10-13a; Sl 22,1-3,4-6; Ef 5,8-14; Jo 9,1-41

«Com se t’han obert els ulls?» preguntaven a aquell que essent cec de naixement fins llavors s’asseia a captar perquè no tenia oportunitat de fer altra cosa.
La gent donava per descomptat que aquell home havia pecat i que per tant es mereixia de ser cec, però de fet eren ells els cecs perquè no estaven amb el Senyor. La fe d’aquell home es desvetllà en convidar-lo Jesús a rentar-se, a purificar-se i a esdevenir ell mateix revelació de les obres de Déu. I així com el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra, li va infondre l’alè i l’home es convertí en un ésser viu (Cf. Gn 7,7), Jesús va fer amb la seva saliva una mica de fang i estenent-lo sobre els ulls del cec feu d’ell un adorador del Fill de l’home, li donà una nova vida. D’ençà que existeix el món no s’havia vist un prodigi tal, que algú obrís els ulls a un cec de naixement.

A través de Samuel el Senyor escollí el més petit dels fills de Jesè com a rei; ara també Jesús escull un petit, un cec assegut al camí per a manifestar l’obra de Déu a través d’aquell qui és la llum del món. Ara els cecs són els qui creien veure-hi, la ceguesa afecta a aquells qui es pregunten com se li han obert als ulls a aquell cec de naixement, que es pregunten com pot ser que un pecador, com consideren a Jesús, que no respecte el descans del dissabte, faci tals miracles; com és que ara hi veu aquell altre pecador que no hi havia vist mai i com pot ser que a més els doni lliçons. No saben interpretar els signes que el Senyor els hi està mostrant i el mateix cec els diu «ja us ho he dit i no n’heu fet cas». No fan cas ni tant sols veien un prodigi com aquest, el de posar llum a la foscor d’un home nascut en la tenebra no pas del pecat sinó de la ceguesa de no reconèixer a Déu.

Davant d’aquell qui és la llum les coses, com ens ha dit l’Apòstol, queden ben clares i visibles; la fe d’un, la incredulitat dels altres. Jesús no tant sols l’imposa les mans, també li mana de rentar-se. L’aigua i la llum són elements essencials per a la vida.
Precisament per això, Jesús els eleva a la categoria de signes reveladors del gran misteri de la participació de l’home en la nova vida que ens vindrà pel baptisme. El cec de naixement representa a l’home que marcat pel pecat, desitja conèixer la veritat sobre si mateix i sobre el seu destí, però es veu impedit, limitat per fer-ho. Els fariseus representen a aquells que ni tenint la llum davant dels ulls són capaços de veure-hi, perquè es neguen a veure-hi. En confiar-se a Jesús que tot ho pot, que és la llum del món i llum per al món tot aquell espiritualment cec de naixement té la possibilitat de tornar a la llum, és a dir, de néixer a la vida sobrenatural, així com pel baptisme naixem a una vida nova. Mentre que el cec s’acosta a la llum, els doctors de la llei, s’enfonsen cada vegada més en la tenebra de la negació d’allò que és evident, s’enfonsen en la seva ceguesa interior.

Tancats en la seva presumpció, creient tenir ja la llum, fins i tot creuen ser els monopolitzadors de la llum; no s’obren a la veritat de Jesús fent tot el possible per negar l’evidència, posant en dubte la identitat de l’home curat; negant l’acció de Déu en la curació, i arriben fins i tot a dubtar de la ceguesa de naixement d’aquell home. El seu entossudiment en negar-se a reconèixer el que tots han vist, que era cec i ara hi veu, arriba a l’exclusió del temple de l’home curat. Són pitjor que cecs perquè veient-hi no volen veure.

Alegrem-nos nosaltres de veure-hi amb els ulls de la fe, alegrem-nos com ens ha convidat l’introit d’avui, perquè després de la ceguesa ve la llum; després de la foscor del calvari del Divendres Sant vindrà la llum de la nit de Pasqua, quan la llum pren un protagonisme molt especial; una llum que neix d’un foc nou per tal de donar-nos una vida nova. Una llum que és d’aquell qui ha vingut de Déu, perquè sinó vingués de Déu no tindria poder per a fer res. Però per poder caminar sota la claror d’aquesta llum, hem de ser capaços d’abandonar tot allò de dolent que la llum ha denunciat i ha deixat clarament visible i configurar-nos al Crist, deixant-nos tocar per Ell, rentant-nos en l’aigua de l’enviat, aquell qui és la llum per al món, llum per a nosaltres. Aquesta és l’alegria d’aquest diumenge, quan comencem a albirar la llum que la nit de Pasqua esclatarà amb tota la força del Crist ressuscitat. Encara falta, Crist ha de patir molt, ha de ser negat, traït, abandonat, vexat, i mort. Però l’albada de la resurrecció ja s’albira.