Homilia
predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Ez 37,12-14; Sl 129,1-2.3-4.5-6.7-8 (R.: 7); Rm 8,8-11; Jo 11,1-45
Creiem?
La pregària d’intercessió que hem demanat en les lletanies dels sants a l’inici
de la celebració eucarística ens ha d’ajudar a viure més confiats, més
acomboiats i més segurs de la protecció divina.
Anem a experimentar en la litúrgia aquest dies la joia de l’entrada de Jesús a
Jerusalem, el comiat amb els seus deixebles, la traïció, la burla, l’escarni, l’abandó,
l’anorreament, la passió i la mort ignominiosa en la creu de Jesús, el Fill de
Déu.
Però, Jesús abans del seu anorreament, abans de la seva passió i mort en creu,
ens vol encoratjar com a Marta i Maria, i els jueus que havien acudit al
sepulcre de Llàtzer, ens vol il·luminar a creure en el Misteri de Déu, en ell,
Jesús i en el qui l’ha enviat, el Pare.
La mort no té la darrera paraula. Hi ha la vida i la resurrecció.
Creiem?
«Jo soc la resurrecció i la vida». Ho creiem que Jesús és la resurrecció i la
vida?
En el llibre d’Ezequiel veiem com Déu infon el seu esperit en el seu poble
perquè recobrin la vida. Déu infon vida mai mort.
La vida és de Déu, la mort del maligne.
Marta creu en la presència sanadora de Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí,
el meu germà no s’hauria mort».
Maria creu en la presència guaridora de Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat
aquí, el meu germà no s’hauria mort».
I avui, tu creus en la presència salvadora de Jesús?
Hem de viure aquesta presència de Jesús ressuscitat en la nostra vida, perquè
la vida sigui el camí que ens portarà a la plenitud de la vida en Déu. Perquè
si tenim fe, sabem que la nostra mort no tindrà la darrera paraula.
Perquè gràcies a l’Esperit que habita en nosaltres, si li hem fet lloc, si hem
netejat amb la pregària, el dejuni i l’almoina la nostra casa interior, aquell
que va ressuscitar el Crist donarà la vida als nostres cossos mortals.
Som éssers moridors, però si creiem veurem la glòria de Déu. Jesús ens crida
contínuament: «Vine a fora». Nosaltres hem d’estar atents a l’escolta de les
seves prescripcions amb les orelles del cor, per viure sempre en esperit de
conversió continua, per no deixar-nos arrastrar per la mort.
La Quaresma ens ajuda a ressituar la nostra fe, la nostra esperança, el nostre
compromís en el seguiment a Jesús. És en certa manera un pas del pecat a la
gràcia, de la mort a la vida. Sempre tenint present la misericòrdia de Déu en
vers cadascú de nosaltres.
Ara l’Eucaristia ens ajuda a entrar a participar de la vida divina, de Jesús
ressuscitat. I, com a fruit tenim el do de la caritat per repartir-lo amb els
altres germans. Germans sempre més necessitats d’amor, de vida i de resurrecció.
Nosaltres som portadors del do de Déu, el do de la vida per sempre.
Ho creiem?
26 de març del 2023
DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)
25 de març del 2023
ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc
1,26-38
Què
és més agradable als ulls de Déu la guerra o la pau, estar renyits o
reconciliats?
La
festa d’avui ens ho anuncia. Déu ha volgut la
reconciliació, per reconciliar-nos a tots i cadascú de nosaltres per ell, amb
ell i en ell.
Déu ens dona la reconciliació, és a dir la salvació, la seva vida.
Déu, que és Pare, que és Fill i que és Esperit Sant, vol que la criatura
humana, cadascú de nosaltres, siguem dignes de la seva vida eterna.
Amb aquesta condescendència de Déu ens envia el seu Fill.
Déu que és omnipotent i etern vol que la humanitat sencera aculli aquesta
salvació, aquesta vida per sempre, per sempre més.
I així, Déu compta amb la resposta de cadascú de nosaltres. Perquè cadascú som
lliures d’acceptar el do de Déu o de rebutjar-lo.
Déu en el seu Fill, s’ha encarnat. S’encarna en la nostra humanitat i demana la
nostra acceptació.
«L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la
seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu».
Són les paraules de l’àngel enviat a Maria.
Maria és la noia verge, el senyal donat en el llibre d’Isaïes. Maria no pot
imaginar quines coses tan grans vol fer en ella Déu. Maria
escolta i estima.
Per això, Maria accepta la proposta de Déu. Sap
que Déu fa i desfà molt més del que nosaltres podem investigar.
Ell farà la seva voluntat, Maria accepta la voluntat proposa per Déu: «Soc l’esclava
del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».
Nosaltres, volem acceptar la proposta de vida que se’ns ha manifestat en el
Fill encarnat? Perquè nosaltres avui també podem acceptar l’esclavatge joiós de
Déu, el compliment de la seva voluntat en la nostra vida.
Avui som convidats a cantar amb el salmista: «Aquí em teniu: Déu meu, vull fer
la vostra voluntat».
D’exemples
no ens manquen: Crist fa la voluntat del Pare. Maria fa la voluntat del Pare. Ara
bé, jo faig la voluntat del Pare?
Accepto que Déu s’encarni en mi? Accepto que la seva Paraula s’encarni en el
meu cor? Accepto que s’encarni entre nosaltres, com a comunitat monàstica, com a
comunitat cristiana, com a comunitat social, també?
Cadascú de nosaltres hem de romandre a la llum d’aquest anunci del Senyor.
Acceptar que Crist en el compliment d’aquesta “voluntat” de Déu ens ha donat la
salvació, perquè ens ha reconciliat amb el Pare.
Ara és el temps favorable, per reconciliar-nos amb els germans, ara és el dia
de la salvació, perquè qui ens ha manifestat la vida, Jesucrist, ara ens obre
la porta a la vida eterna amb el Pare.
Volem acollir la Paraula?
Volem que se’ns encarni el do de Déu?
Escolta i estima.
21 de març del 2023
TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26
Abandonant la casa del seu pare, el seu clan i el seu país; sant Benet segui el
camí que el Senyor li indicava, se n’anà tal com el Senyor li havia dit, es
refià de Déu com feu en altre temps Abraham. D’on
li vingué la força per deixar-ho tot i seguir al Crist? De la pregària, ell
també alçava els ulls al cel i pregà a aquell qui coneixia per tal que li donés
l’energia necessària per donar-lo a conèixer i ser missatger del seu amor. La
seva pregària fou atesa i sant Benet ha esdevingut mestre de monjos, avui
nosaltres creiem que ell fou un enviat per Déu per tal de que molts, seguint la
seva santa i sàvia Regla, cerquéssim Déu corrent per la via dels seus manaments
en la inefable dolcesa de l’amor (cf. RB Pròleg, 49).
Aquesta
via dels manaments es representada en la mateixa Regla com un camí i com una
escala. Dos dels seus deixebles el dia del seu trànsit veieren un camí tot
encatifat que anava dret fins al cel, el camí pel qual Benet pujà al cel. Sant
Benet ens convida a seguir-lo per aquest camí, ens mostra que arribar tots
junts a la vida eterna, això és al cel, és possible. Ens hi porta tot dret una
escala, que certament no és fàcil de pujar i és bastant més fàcil de
relliscar-hi i baixar-la tot dret. Ens diu ell mateix que si volem «atènyer el
cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació
celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, cal que drecem
per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en
somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. Ben cert, aquest
baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i
per la humilitat es puja. (RB 7,5-7).»
Qui és Benet pot ser una pregunta fàcil de respondre: un home venerable i un
referent espiritual i també cultural per a tota Europa, per a tot el món. Però
ens hauríem de preguntar també qui és i que representa sant Benet avui per a
nosaltres i per la nostra vida. La Regla és certament la nostra companya de
camí, sols superada per l’Evangeli, la més recta norma de vida. Però la Regla
és molt més que un text, és una experiència vital el que sant Benet vol
compartir amb tots nosaltres, també ara i aquí, és la seva pròpia experiència.
Sant Benet estava convençut de que en Crist tenim tant el camí per a conèixer
Déu com el camí per anar-hi i aquest convenciment de fer conèixer el nom de
Crist i fer-lo conèixer més encara, ens ho ha deixat per escrit en la Regla.
Crist com a centre, Crist com a camí, Crist com a meta.
Sant Benet feu da la seva vida un camí cap a Crist i del camí vers Crist la
seva vida. Per això l’objectiu principal que ens proposa és la cerca sincera de
Déu al qual arribem, sols podem arribar-hi, a través de Crist. Aquesta és l’única
motivació vàlida per a entrar al monestir. Tota la Regla està centrada en la
persona de Crist, en el Crist ressuscitat, la referència sempre és Crist centre
de la vida espiritual personal i comunitària.
Una vida que és camí de conversió del monjo sota l’acció de l’Esperit Sant (cf.
RB 7, 70) per tal de reproduir en nosaltres la imatge del Fill de Déu fins a
configurar-nos completament amb ell en la vida eterna (cf. RB Pròleg, 50).
Estimant al Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts (cf. RB 7,69).
No anteposant-li absolutament res, perquè tant sols Ell ens pot dur tots junts
a la vida eterna.
19 de març del 2023
DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)
Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1S 16,1.6-7.10-13a; Sl 22,1-3,4-6; Ef 5,8-14; Jo 9,1-41
«Com se t’han obert els ulls?» preguntaven a aquell que essent cec de naixement
fins llavors s’asseia a captar perquè no tenia oportunitat de fer altra cosa. La
gent donava per descomptat que aquell home havia pecat i que per tant es
mereixia de ser cec, però de fet eren ells els cecs perquè no estaven amb el
Senyor. La fe d’aquell home es desvetllà en convidar-lo Jesús a rentar-se, a
purificar-se i a esdevenir ell mateix revelació de les obres de Déu. I així com
el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra, li va infondre l’alè i l’home
es convertí en un ésser viu (Cf. Gn 7,7), Jesús va fer amb la seva saliva una
mica de fang i estenent-lo sobre els ulls del cec feu d’ell un adorador del
Fill de l’home, li donà una nova vida. D’ençà que existeix el món no s’havia
vist un prodigi tal, que algú obrís els ulls a un cec de naixement.
A través de Samuel el Senyor escollí el més petit dels fills de Jesè com a rei;
ara també Jesús escull un petit, un cec assegut al camí per a manifestar l’obra
de Déu a través d’aquell qui és la llum del món. Ara els cecs són els qui
creien veure-hi, la ceguesa afecta a aquells qui es pregunten com se li han
obert als ulls a aquell cec de naixement, que es pregunten com pot ser que un
pecador, com consideren a Jesús, que no respecte el descans del dissabte, faci
tals miracles; com és que ara hi veu aquell altre pecador que no hi havia vist
mai i com pot ser que a més els doni lliçons. No saben interpretar els signes
que el Senyor els hi està mostrant i el mateix cec els diu «ja us ho he dit i
no n’heu fet cas». No fan cas ni tant sols veien un prodigi com aquest, el de
posar llum a la foscor d’un home nascut en la tenebra no pas del pecat sinó de
la ceguesa de no reconèixer a Déu.
Davant d’aquell qui és la llum les coses, com ens ha dit l’Apòstol, queden ben
clares i visibles; la fe d’un, la incredulitat dels altres. Jesús no tant sols
l’imposa les mans, també li mana de rentar-se. L’aigua i la llum són elements
essencials per a la vida. Precisament per això,
Jesús els eleva a la categoria de signes reveladors del gran misteri de la
participació de l’home en la nova vida que ens vindrà pel baptisme. El cec de
naixement representa a l’home que marcat pel pecat, desitja conèixer la veritat
sobre si mateix i sobre el seu destí, però es veu impedit, limitat per fer-ho.
Els fariseus representen a aquells que ni tenint la llum davant dels ulls són
capaços de veure-hi, perquè es neguen a veure-hi. En confiar-se a Jesús que tot
ho pot, que és la llum del món i llum per al món tot aquell espiritualment cec
de naixement té la possibilitat de tornar a la llum, és a dir, de néixer a la
vida sobrenatural, així com pel baptisme naixem a una vida nova. Mentre que el
cec s’acosta a la llum, els doctors de la llei, s’enfonsen cada vegada més en
la tenebra de la negació d’allò que és evident, s’enfonsen en la seva ceguesa
interior.
Tancats en la seva presumpció, creient tenir ja la llum, fins i tot creuen ser
els monopolitzadors de la llum; no s’obren a la veritat de Jesús fent tot el
possible per negar l’evidència, posant en dubte la identitat de l’home curat;
negant l’acció de Déu en la curació, i arriben fins i tot a dubtar de la
ceguesa de naixement d’aquell home. El seu entossudiment en negar-se a
reconèixer el que tots han vist, que era cec i ara hi veu, arriba a l’exclusió
del temple de l’home curat. Són pitjor que cecs perquè veient-hi no volen
veure.
Alegrem-nos nosaltres de veure-hi amb els ulls de la fe, alegrem-nos com ens ha
convidat l’introit d’avui, perquè després de la ceguesa ve la llum; després de
la foscor del calvari del Divendres Sant vindrà la llum de la nit de Pasqua,
quan la llum pren un protagonisme molt especial; una llum que neix d’un foc nou
per tal de donar-nos una vida nova. Una llum que és d’aquell qui ha vingut de
Déu, perquè sinó vingués de Déu no tindria poder per a fer res. Però per poder
caminar sota la claror d’aquesta llum, hem de ser capaços d’abandonar tot allò
de dolent que la llum ha denunciat i ha deixat clarament visible i
configurar-nos al Crist, deixant-nos tocar per Ell, rentant-nos en l’aigua de l’enviat,
aquell qui és la llum per al món, llum per a nosaltres. Aquesta és l’alegria d’aquest
diumenge, quan comencem a albirar la llum que la nit de Pasqua esclatarà amb
tota la força del Crist ressuscitat. Encara falta, Crist ha de patir molt, ha
de ser negat, traït, abandonat, vexat, i mort. Però l’albada de la resurrecció
ja s’albira.