Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Mt 13,54-58
No és el fill del fuster? D’on li ve tot això?
L’evangeli ens presenta Jesús passant com un desconegut entre els seus, entre els del seu poble. Jesús a Natzaret era ben conegut pels seus contemporanis, era «el fill del fuster», fill de Maria, parent de Jaume, Josep, Simó i Judes. Els seus habitants l’havien vist créixer, l’havien vist treballar com qualsevol altre natzarè, havien resat amb ell a la sinagoga...
Però ara, Jesús retorna al seu poble, no com si fos el de sempre. Ara Jesús es presenta als seus com el Fill de Déu, que de paraula i amb obres porta a tots els homes l’alegria del Regne de Déu a la terra. Jesús és qui fa com de pont entre Déu i l’home, és qui fa possible la comunió plena de l’home amb Déu. Jesús dóna un rostre humà a aquest Déu distant i proper, conegut i desconegut a l’hora. Jesús és qui ens revela que Déu és Pare, Déu és el nostre Pare, Déu és Pare nostre. I això ho duu a terme des de la humilitat, la senzillesa i la pobresa, i no des del poder, la força i la majestat, tal com era esperat el «messies».
Però, la duresa de cor, la por, el costum, el conformisme, la superficialitat, la indiferència, és a dir amb una paraula, el no tenir un cor obert a Déu, fan que Jesús passi com el de sempre entre els seus. Per moltes paraules i miracles que faci, pels seus, Jesús no deixa de ser el de sempre.
Això també ens pot passar avui a nosaltres, cristians i deixebles de Jesús. Ens podem acostumar a la seva presència, sense escoltar-lo de debò, sinó de rutina i consegüentment sense entendre el seu missatge i obrant com no deuríem.
Jesús també ve avui i ara a nosaltres, i ens vol ben atents a la seva Paraula de vida, amb orella ben atenta i un cor ben disposat, un cor enamorat per acollir la seva Paraula i la seva força, perquè així, confortats per Ell, puguem comunicar als altres, amb les nostres obres, el seu amor.
31 de juliol del 2015
29 de juliol del 2015
SANTA MARTA, SANTA MARIA I SANT LLÀTZER, HOSTES DEL SENYOR
Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Lc 10,38-42
Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses
L’evangeli d’avui ens mostra diferents actituds de dues dones, de dues germanes, molt importants avui per a tots nosaltres deixebles de Jesús.
Una és l’actitud contemplativa que queda reflectida amb Maria, escoltant assossegada als peus de Jesús la seva Paraula de vida.
Una segona actitud és l’activa i aquesta queda reflectida amb el servei atent i delicat de Marta, servei que la fa estar preocupada i neguitosa per moltes coses, quan per a Jesús solament n’hi ha una d’important.
Maria ha triat la part millor, i no li serà pas presa! El cristià, el monjo, el vertader deixeble de Jesús és el qui escolta la seva Paraula i la guarda en el seu cor per posar-la en pràctica en les seves obres. És el qui després d’escoltar, escoltar, actitud molt monàstica, espera únicament del cel la força i el coratge per dur a bon terme tot el que es proposa en la seva vida.
Jesús ens vol fer entendre que contemplació i acció són dues cares d’una mateixa moneda què es complementen, però remarca que la més important és la contemplació, entesa com a font i principi de tota acció i servei.
Que en aquesta eucaristia el Senyor ens ajudi a descobrir què el vertader i desinteressat servei, neix únicament d’un cor contemplatiu i obert a Déu, amarat de la seva Paraula de vida. En Ell té origen tot el que existeix, totes les coses.
Lc 10,38-42
Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses
L’evangeli d’avui ens mostra diferents actituds de dues dones, de dues germanes, molt importants avui per a tots nosaltres deixebles de Jesús.
Una és l’actitud contemplativa que queda reflectida amb Maria, escoltant assossegada als peus de Jesús la seva Paraula de vida.
Una segona actitud és l’activa i aquesta queda reflectida amb el servei atent i delicat de Marta, servei que la fa estar preocupada i neguitosa per moltes coses, quan per a Jesús solament n’hi ha una d’important.
Maria ha triat la part millor, i no li serà pas presa! El cristià, el monjo, el vertader deixeble de Jesús és el qui escolta la seva Paraula i la guarda en el seu cor per posar-la en pràctica en les seves obres. És el qui després d’escoltar, escoltar, actitud molt monàstica, espera únicament del cel la força i el coratge per dur a bon terme tot el que es proposa en la seva vida.
Jesús ens vol fer entendre que contemplació i acció són dues cares d’una mateixa moneda què es complementen, però remarca que la més important és la contemplació, entesa com a font i principi de tota acció i servei.
Que en aquesta eucaristia el Senyor ens ajudi a descobrir què el vertader i desinteressat servei, neix únicament d’un cor contemplatiu i obert a Déu, amarat de la seva Paraula de vida. En Ell té origen tot el que existeix, totes les coses.
25 de juliol del 2015
SANT JAUME, APÒSTOL
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, prior de Poblet
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Sl 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15; Mt 20,20-28
«Nosaltres vivim, però per causa de Jesús, sempre estem a mercè de la mort, i així la vida de Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal» (2Co 4,11).
El camí de Jaume és el camí que fan tots els apòstols, els deixebles, les dones que acompanyen a Jesús i el camí que al llarg dels temps anem fent cadascun de nosaltres. Els apòstols també han de fer el seu camí, fins i tot Pere, Jaume i Joan, els més propers a Jesús. Ells són dels cridats a primera hora; Pere i Andreu; Jaume i Joan; abandonant les seves barques ho deixen tot, cases i famílies, per seguir a Crist. Ho fan fiats en el Senyor sense saber encara quasi bé res del camí que han començat ni a on els durà.
Jaume és, segons els relats dels sinòptics, dels qui amb Pere i Joan formen el cercle més proper a Jesús, testimonis de la resurrecció de la filla de Jaire, van plegats a casa de Pere, on Jesús guareix a la seva sogra, comparteixen l’experiència gloriosa de la transfiguració; són els deixebles que tenen un grau més elevat d’accés a Jesús, de més intimitat i són testimonis privilegiats d’esdeveniments i receptors de confidències. Però, fins i tot ells no saben massa de que va tot plegat. Jaume i Joan, els fills del tro, es mouen com la resta per ambicions terrenals, com ho demostra la petició que l’evangelista posa en boca de la seva mare, cercant un lloc de privilegi en el Regne, provocant la protesta dels altres dèu; o quan ofereixen a Jesús de demanar al Pare, ells, com si no tinguessin al seu costat al Fill de Déu, que baixi foc del cel per castigar als samaritans que rebutgen d’acollir-los.
Avui però el mestre els posa davant els ulls dues premisses del full de ruta dels qui van amb Ell; cal beure el calze de l’amargor i és el Pare qui concedeix un lloc o altre en el Regne. Jesús sap, sap el que els espera i els anuncia que certament beuran el calze i sap també que no el beuran amb temor, sinó amb la fortalesa que els donarà l’Esperit que farà dir a Pere, aquell Pere que havia negat a Jesús per por, que «Obeir Déu és primer que obeir els homes».
Els apòstols un cop viscuda l’agonia de Getsemaní, la solitud del calvari, el desconcert de les aparicions del Crist ressuscitat, la seva ascensió al cel i la vinguda de l’Esperit; han fet molt de camí i han començat a saber. Jaume fa el seu camí des de les mires terrenals fins a la plena consciència de la messianitat de Jesús, esdevenint el primer d’ells que donarà la seva vida pel Crist. Les paraules de Pau se li escauen ben bé, viu però per causa de Crist sempre està a mercè de la mort i és així com la vida de Jesús manifesta el seu esclat, en la seva pobre carn mortal.
El camí de Jaume, com el de Pere i Joan, el de tots els apòstols i deixebles, el de les dones que els acompanyaven i també el nostre; és llarg. El punt de sortida és la total disponibilitat de seguir a Jesús, sense saber encara ni on anem, ni com, ni gairebé perquè; poc a poc anem sabent, Crist se’ns va revelant, mai del tot, i és així com Jaume arriba a saber, a oferir la seva vida pel Mestre, aquell que els havia dit «qui perdi la seva vida per mi, la trobarà». Jaume a la fi sap i farà «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres, i a donar la seva vida.» El camí de Jaume és el camí cap a la saviesa a través del servei i del lliurament de la seva vida per Crist; a la fi ha sabut que havia demanat.
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Sl 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15; Mt 20,20-28
«Nosaltres vivim, però per causa de Jesús, sempre estem a mercè de la mort, i així la vida de Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal» (2Co 4,11).
El camí de Jaume és el camí que fan tots els apòstols, els deixebles, les dones que acompanyen a Jesús i el camí que al llarg dels temps anem fent cadascun de nosaltres. Els apòstols també han de fer el seu camí, fins i tot Pere, Jaume i Joan, els més propers a Jesús. Ells són dels cridats a primera hora; Pere i Andreu; Jaume i Joan; abandonant les seves barques ho deixen tot, cases i famílies, per seguir a Crist. Ho fan fiats en el Senyor sense saber encara quasi bé res del camí que han començat ni a on els durà.
Jaume és, segons els relats dels sinòptics, dels qui amb Pere i Joan formen el cercle més proper a Jesús, testimonis de la resurrecció de la filla de Jaire, van plegats a casa de Pere, on Jesús guareix a la seva sogra, comparteixen l’experiència gloriosa de la transfiguració; són els deixebles que tenen un grau més elevat d’accés a Jesús, de més intimitat i són testimonis privilegiats d’esdeveniments i receptors de confidències. Però, fins i tot ells no saben massa de que va tot plegat. Jaume i Joan, els fills del tro, es mouen com la resta per ambicions terrenals, com ho demostra la petició que l’evangelista posa en boca de la seva mare, cercant un lloc de privilegi en el Regne, provocant la protesta dels altres dèu; o quan ofereixen a Jesús de demanar al Pare, ells, com si no tinguessin al seu costat al Fill de Déu, que baixi foc del cel per castigar als samaritans que rebutgen d’acollir-los.
Avui però el mestre els posa davant els ulls dues premisses del full de ruta dels qui van amb Ell; cal beure el calze de l’amargor i és el Pare qui concedeix un lloc o altre en el Regne. Jesús sap, sap el que els espera i els anuncia que certament beuran el calze i sap també que no el beuran amb temor, sinó amb la fortalesa que els donarà l’Esperit que farà dir a Pere, aquell Pere que havia negat a Jesús per por, que «Obeir Déu és primer que obeir els homes».
Els apòstols un cop viscuda l’agonia de Getsemaní, la solitud del calvari, el desconcert de les aparicions del Crist ressuscitat, la seva ascensió al cel i la vinguda de l’Esperit; han fet molt de camí i han començat a saber. Jaume fa el seu camí des de les mires terrenals fins a la plena consciència de la messianitat de Jesús, esdevenint el primer d’ells que donarà la seva vida pel Crist. Les paraules de Pau se li escauen ben bé, viu però per causa de Crist sempre està a mercè de la mort i és així com la vida de Jesús manifesta el seu esclat, en la seva pobre carn mortal.
El camí de Jaume, com el de Pere i Joan, el de tots els apòstols i deixebles, el de les dones que els acompanyaven i també el nostre; és llarg. El punt de sortida és la total disponibilitat de seguir a Jesús, sense saber encara ni on anem, ni com, ni gairebé perquè; poc a poc anem sabent, Crist se’ns va revelant, mai del tot, i és així com Jaume arriba a saber, a oferir la seva vida pel Mestre, aquell que els havia dit «qui perdi la seva vida per mi, la trobarà». Jaume a la fi sap i farà «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres, i a donar la seva vida.» El camí de Jaume és el camí cap a la saviesa a través del servei i del lliurament de la seva vida per Crist; a la fi ha sabut que havia demanat.
19 de juliol del 2015
DIUMENGE XVI DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Jr 23,1-6; Sl 22,1-3.4.5.6; Ef 2,13-18; Mc 6,30-34
Jesús cercava una mica de calma i de pau, intentava anar a un lloc despoblat per poder reposar amb els seus de retorn de la missió; però molts varen saber on anava i en desembarcar se’ls va trobar de nou palplantats davant seu; però lluny de rebutjar-los, se’n compadí i els instruí llargament.
Jesús és aquell a qui les ovelles cerquen, aquell qui les aplega i les acull, qui de dos pobles en fa un; mentre que nosaltres, sovint, som les ovelles esgarriades o aquells qui hem dispersat, les ovelles de les que Déu passa comptes, com ens diu Jeremies, de tot el mal que els hi hàgim pogut fer. El Senyor, vetlla per les ovelles que Ell ha creat, no són com les de qualsevol ramat, el pastor de les quals sols les pastura; Ell les coneix una a una; perquè Ell que porta la pau, morint en la creu ha fet morir l’enemistat, com ens diu sant Pau en la carta als Efesis, i el seu amor i la seva bondat han creat una nova humanitat centrada en Ell; una humanitat cristològica.
La compassió és la mirada a través de la qual Jesús observa al seu voltant. Jesús sent compassió pels malalts i pels endimoniats que se li apropen, però també la sent per tots els homes i dones, per la gentada, que viu en la incertesa, en la indefinició, i en l’angoixa que això els produeix i en adonar-se’n el cerquen.
Tots nosaltres som alhora les ovelles febles i dispersades que el Senyor recull i fa tornar al seus prats des dels països on hem fugit i també, som sovint alhora els pastors maldestres, quan ajudem a fer-les fugir. Ens cal mirar a través dels ulls de la compassió, de la mirada de Jesús.
Són molts els qui s’allunyen de l’Església, d’aquest poble del que Jesús en feu un i del que nosaltres n’hem fet molts, amb una vida plena d’incoherències, de rigideses, d’intransigències en lloc d’esdevenir un lloc on la misericòrdia, tant cops invocada pel Papa Francesc, sigui la protagonista. Tantes vegades excloem aquell qui no fa allò que volem, quan volem i com volem que en lloc d’apropar-nos tots junts als prats del Senyor els hi allunyem aconseguint, potser cristians anònims, que resten en el silenci espiritual perquè el seu rostre no és mirat amb compassió.
La mirada de l’Església, la mirada del Poble de Déu, és la compassió, la misericòrdia; aquella de la que sant Benet ens convida a no desesperar mai.
Però ningú no pot mirar amb compassió, no pot anar a cercar les altres ovelles per portar-les amb el bon pastor, si no està en pau amb si mateix, com ens diu el Papa Francesc en la seva darrera Encíclica, perquè part d’una adequada comprensió de l’espiritualitat consisteix en la pau interior de les persones. A partir de la pau interior, deixant sentir dins nostre la veu de Déu, que la Paraula per la força de l’Esperit ens ofereix, restarem oberts als altres i a Déu, i aleshores amb una vida coherent podrem mirar a través d’ulls compassius, com ho fa Jesús.
El que mou a Jesús en tota circumstància és la compassió, amb la qual llegeix el cor dels seus interlocutors i respon a les seves necessitats més reals. La compassió és «una actitud del cor, que ho viu tot amb serena atenció, sense estar pensant en el que ve després, que es lliura a cada moment», com Jesús a qui han destorbat quan cercava una estona de calma. També a nosaltres, Poble de Déu, ens ha de moure sempre la compassió ja què com ens diu el Papa Francesc: «La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu.»
Jesús cercava calma i pau, i ha acabat essent Ell el cercat i qui ha donat calma i pau als qui el cercaven; i amb serena atenció, compadint-se de tots nosaltres, que som com ovelles esgarriades, perdudes i maldestres pastors, ens ha instruït llargament, i hem descobert en Ell el bon pastor.
Ara amb Ell, amant i amat, a la vora, ja no ens manca res.
Jr 23,1-6; Sl 22,1-3.4.5.6; Ef 2,13-18; Mc 6,30-34
Jesús cercava una mica de calma i de pau, intentava anar a un lloc despoblat per poder reposar amb els seus de retorn de la missió; però molts varen saber on anava i en desembarcar se’ls va trobar de nou palplantats davant seu; però lluny de rebutjar-los, se’n compadí i els instruí llargament.
Jesús és aquell a qui les ovelles cerquen, aquell qui les aplega i les acull, qui de dos pobles en fa un; mentre que nosaltres, sovint, som les ovelles esgarriades o aquells qui hem dispersat, les ovelles de les que Déu passa comptes, com ens diu Jeremies, de tot el mal que els hi hàgim pogut fer. El Senyor, vetlla per les ovelles que Ell ha creat, no són com les de qualsevol ramat, el pastor de les quals sols les pastura; Ell les coneix una a una; perquè Ell que porta la pau, morint en la creu ha fet morir l’enemistat, com ens diu sant Pau en la carta als Efesis, i el seu amor i la seva bondat han creat una nova humanitat centrada en Ell; una humanitat cristològica.
La compassió és la mirada a través de la qual Jesús observa al seu voltant. Jesús sent compassió pels malalts i pels endimoniats que se li apropen, però també la sent per tots els homes i dones, per la gentada, que viu en la incertesa, en la indefinició, i en l’angoixa que això els produeix i en adonar-se’n el cerquen.
Tots nosaltres som alhora les ovelles febles i dispersades que el Senyor recull i fa tornar al seus prats des dels països on hem fugit i també, som sovint alhora els pastors maldestres, quan ajudem a fer-les fugir. Ens cal mirar a través dels ulls de la compassió, de la mirada de Jesús.
Són molts els qui s’allunyen de l’Església, d’aquest poble del que Jesús en feu un i del que nosaltres n’hem fet molts, amb una vida plena d’incoherències, de rigideses, d’intransigències en lloc d’esdevenir un lloc on la misericòrdia, tant cops invocada pel Papa Francesc, sigui la protagonista. Tantes vegades excloem aquell qui no fa allò que volem, quan volem i com volem que en lloc d’apropar-nos tots junts als prats del Senyor els hi allunyem aconseguint, potser cristians anònims, que resten en el silenci espiritual perquè el seu rostre no és mirat amb compassió.
La mirada de l’Església, la mirada del Poble de Déu, és la compassió, la misericòrdia; aquella de la que sant Benet ens convida a no desesperar mai.
Però ningú no pot mirar amb compassió, no pot anar a cercar les altres ovelles per portar-les amb el bon pastor, si no està en pau amb si mateix, com ens diu el Papa Francesc en la seva darrera Encíclica, perquè part d’una adequada comprensió de l’espiritualitat consisteix en la pau interior de les persones. A partir de la pau interior, deixant sentir dins nostre la veu de Déu, que la Paraula per la força de l’Esperit ens ofereix, restarem oberts als altres i a Déu, i aleshores amb una vida coherent podrem mirar a través d’ulls compassius, com ho fa Jesús.
El que mou a Jesús en tota circumstància és la compassió, amb la qual llegeix el cor dels seus interlocutors i respon a les seves necessitats més reals. La compassió és «una actitud del cor, que ho viu tot amb serena atenció, sense estar pensant en el que ve després, que es lliura a cada moment», com Jesús a qui han destorbat quan cercava una estona de calma. També a nosaltres, Poble de Déu, ens ha de moure sempre la compassió ja què com ens diu el Papa Francesc: «La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu.»
Jesús cercava calma i pau, i ha acabat essent Ell el cercat i qui ha donat calma i pau als qui el cercaven; i amb serena atenció, compadint-se de tots nosaltres, que som com ovelles esgarriades, perdudes i maldestres pastors, ens ha instruït llargament, i hem descobert en Ell el bon pastor.
Ara amb Ell, amant i amat, a la vora, ja no ens manca res.
12 de juliol del 2015
DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Am 7,12-15; Sl 84; Ef 1,3-14; Mc 6,7-13
Estimats germans i germanes,
Segons la Carta als Efesis, «la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres». Jesús ens invita a escoltar i meditar la seva Paraula, a fer-la vida en nosaltres. Vida convertida, transformada, compartida. És conseqüència de l'amistat amb el Senyor; fruit de la seva Paraula, meditada i estimada, que dóna saviesa i penetració.
Aquest tresor no pot quedar-se ocult, s’ha de compartir. Jesús dóna als seus una primera responsabilitat: els envia a predicar la Bona Nova. Això exigeix per una part interiorització: aprofundint aquesta vivència de Déu que dóna un sentit a la pròpia vida. Per altra part exigeix comunicació: han de comunicar, ser testimonis de tot allò que han viscut, que han vist i sentit al costat de Jesús.
Aquesta missió que Jesús ens encomana cal fer-la donant gràcies a Déu i beneint-lo. És una benedicció que fem, i alhora que Déu ens dóna per mitjà de Jesucrist i marcada per «l’Esperit Sant promès». Segons Sant Pau, hem estat beneïts per Déu, escollits, afillats, redimits, perdonats i enriquits amb la seva Gràcia. Aleshores hem de descobrir quina resposta cal donar a la pregunta de què hem de fer de la nostra pròpia vida. El text ens fa una invitació: «ser sants, irreprensibles als ulls de Déu».
Ens pertoca, doncs, ser missatgers d'esperança, amb paraules i fets, intentant que l’amor sigui efectiu; estimant tal com som estimats per Déu. Si creiem l’home com a lloc de la presència de Déu que l’estima... proclamarem la importància de la caritat en les relacions humanes, fent possible el que, de forma idíl·lica, diu el salm: «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau». D’aquesta manera, «la nostra terra (la nostra vida) donarà el seu fruit». És molt bo el saber-ho, però encara és millor lluitar per aconseguir-ho.
El profeta Amós es va trobar en dificultats, que de vegades semblen insuperables. Nosaltres passem per semblants obstacles. La responsabilitat en la missió exigeix renúncies de si mateix per posar-se en mans de Déu i comptar amb la seva força. «Tenim posada en Crist la nostra esperança». Fa falta fe, humilitat i coratge; cal no aferrar-se al poder, a la riquesa i als honors. Jesús envia els seus deixebles sense cap seguretat humana; però els dóna poder per alliberar del mal que esclavitza, per alleujar el sofriment dels marginats i oblidats, per fer la vida més humana.
«Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneu-nos la vostra salvació».
Am 7,12-15; Sl 84; Ef 1,3-14; Mc 6,7-13
Estimats germans i germanes,
Segons la Carta als Efesis, «la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres». Jesús ens invita a escoltar i meditar la seva Paraula, a fer-la vida en nosaltres. Vida convertida, transformada, compartida. És conseqüència de l'amistat amb el Senyor; fruit de la seva Paraula, meditada i estimada, que dóna saviesa i penetració.
Aquest tresor no pot quedar-se ocult, s’ha de compartir. Jesús dóna als seus una primera responsabilitat: els envia a predicar la Bona Nova. Això exigeix per una part interiorització: aprofundint aquesta vivència de Déu que dóna un sentit a la pròpia vida. Per altra part exigeix comunicació: han de comunicar, ser testimonis de tot allò que han viscut, que han vist i sentit al costat de Jesús.
Aquesta missió que Jesús ens encomana cal fer-la donant gràcies a Déu i beneint-lo. És una benedicció que fem, i alhora que Déu ens dóna per mitjà de Jesucrist i marcada per «l’Esperit Sant promès». Segons Sant Pau, hem estat beneïts per Déu, escollits, afillats, redimits, perdonats i enriquits amb la seva Gràcia. Aleshores hem de descobrir quina resposta cal donar a la pregunta de què hem de fer de la nostra pròpia vida. El text ens fa una invitació: «ser sants, irreprensibles als ulls de Déu».
Ens pertoca, doncs, ser missatgers d'esperança, amb paraules i fets, intentant que l’amor sigui efectiu; estimant tal com som estimats per Déu. Si creiem l’home com a lloc de la presència de Déu que l’estima... proclamarem la importància de la caritat en les relacions humanes, fent possible el que, de forma idíl·lica, diu el salm: «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau». D’aquesta manera, «la nostra terra (la nostra vida) donarà el seu fruit». És molt bo el saber-ho, però encara és millor lluitar per aconseguir-ho.
El profeta Amós es va trobar en dificultats, que de vegades semblen insuperables. Nosaltres passem per semblants obstacles. La responsabilitat en la missió exigeix renúncies de si mateix per posar-se en mans de Déu i comptar amb la seva força. «Tenim posada en Crist la nostra esperança». Fa falta fe, humilitat i coratge; cal no aferrar-se al poder, a la riquesa i als honors. Jesús envia els seus deixebles sense cap seguretat humana; però els dóna poder per alliberar del mal que esclavitza, per alleujar el sofriment dels marginats i oblidats, per fer la vida més humana.
«Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneu-nos la vostra salvació».
11 de juliol del 2015
EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Lc 22,24-27
«Sant Benet, mestre i guia de la nostra vida; vos regneu feliç amb el Crist; vetlleu pel vostre ramat; enfortiu-lo amb la vostra pregària; conduïu-lo fins al cel pel camí lluminós que li heu obert». (Antífona del Magníficat de les II Vespres)
Aquesta antífona ens porta a contemplar sant Benet com la referència principal de la nostra vida monàstica. El contemplem en perfecta sintonia amb Crist, que el porta a recomanar assíduament en la seva Regla «no anteposar res al Crist». I fem, alhora, d’aquesta antífona una pregària viva quan li demanem que tingui cura, que vigili el seu ramat, i les comunitats monàstiques que s’inspiren en la seva Regla, que les enforteixi amb la seva intercessió, que les guiï amb la saviesa de la seva Regla.
Però perquè sigui una veritable pregària aquesta antífona, s’ens demana portar la mirada del cor a la paraula de Déu, a la saviesa de la Paraula proclamada, del llibre dels Proverbis, que ens exhortava molt concretament:
«Guarda com un tresor tot el que et mano i escolta amb atenció la saviesa, tingues el cor amatent a atendre, i alhora demana intel·ligència», és a dir, una mirada senzilla i profunda alhora, que ens permeti sondejar el nostre propi misteri personal a la llum del misteri de la Paraula divina.
Aquest és el camí que ens porta a venerar el Senyor i a tenir un coneixement profund d’ell. Feliç el monjo que va per aquests camins; serà «com un arbre que arrela vora l’aigua: dóna fruit quan n’és el temps», canta el salmista.
Com sant Benet que també dóna fruit al seu temps. Ell passa una bona part de la seva vida en la solitud, en condicions dures, amb moments forts de temptacions, però es manté fidel en els seus esforços per penetrar i viure el misteri de Déu. I dona fruit al seu temps com ens diu sant Bernat:
«Entre els seus fruits en trobem tres d’importants: la seva santedat, la seva justícia, la seva pietat. Recolza’t en ells i avançaràs amb tota seguretat. La seva doctrina ens instrueix i guia els nostres passos pel camí de la pau». (Sermó en el naixement de sant Benet)
La seva doctrina, el seu llibre de text, per a nosaltres és la seva Regla, que cada dia estem cridats a escoltar i contrastar amb la nostra vida. I jo diria que avui, en aquesta celebració, ens presenta d’alguna manera el llibre de la Regla en la saviesa proclamada en la lectura de l’epístola als Colossencs, on cada paraula esdevé un capítol important i necessari per a la nostra vida: «tenir els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d'humilitat, de serenor, de paciència».
Cadascuna d’aquestes paraules poden ser, per a tots nosaltres, motiu d’una profunda i perllongada lectura. En concret el Papa Francesc ens va a convidar a considerar la compassió durant tot un any jubilar, a partir d’advent. I el mateix es podria dir de les altres paraules: la humilitat, la pau ... que apareixen amb una presència viva en la Regla. Mai no estudiarem i meditarem prou sobre el missatge de vida que s’amaga en aquestes paraules.
Un altre capítol interessant d’aquest llibre de la Regla: «suportar-se els uns als altres i perdonar-se de cor». Hom té la impressió que eren paraules, questions que sant Benet tenia davant quan escrivia la seva Regla. I encara ens subratlla sant Pau: «la pau de Crist en els nostres cors, la paraula de Crist en nosaltres en tota la seva riquesa... per cantar a Déu agraïts amb salms, himnes i càntics...» És evident que sant Benet escrivia la seva Regla il·luminat per la llum de l’evangeli. I així podia tenir una autoritat que li permetés exhortar-nos amb força i amb saviesa: «No anteposar res al Crist».
«El nostre únic destí —ens recordarà sant Bernat— és caminar i donar fruit. Quin ha de ser el nostre punt de partida? Nosaltres mateixos. Ho diu l’Escriptura: deixa la teva pròpia voluntat». Aquestes són les petjades de Jesús, que va seguir fidelment sant Benet. Aquestes petjades són per a nosaltres l’ensenyament principal: «Jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix». O en un altre lloc diu: «No he vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida».
Qui és el més important en una comunitat? El qui serveix, el qui serveix més i millor; el qui dia rere dia en un silenci generós va donant la seva vida. Tu, què dónes a la teva comunitat?
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Lc 22,24-27
«Sant Benet, mestre i guia de la nostra vida; vos regneu feliç amb el Crist; vetlleu pel vostre ramat; enfortiu-lo amb la vostra pregària; conduïu-lo fins al cel pel camí lluminós que li heu obert». (Antífona del Magníficat de les II Vespres)
Aquesta antífona ens porta a contemplar sant Benet com la referència principal de la nostra vida monàstica. El contemplem en perfecta sintonia amb Crist, que el porta a recomanar assíduament en la seva Regla «no anteposar res al Crist». I fem, alhora, d’aquesta antífona una pregària viva quan li demanem que tingui cura, que vigili el seu ramat, i les comunitats monàstiques que s’inspiren en la seva Regla, que les enforteixi amb la seva intercessió, que les guiï amb la saviesa de la seva Regla.
Però perquè sigui una veritable pregària aquesta antífona, s’ens demana portar la mirada del cor a la paraula de Déu, a la saviesa de la Paraula proclamada, del llibre dels Proverbis, que ens exhortava molt concretament:
«Guarda com un tresor tot el que et mano i escolta amb atenció la saviesa, tingues el cor amatent a atendre, i alhora demana intel·ligència», és a dir, una mirada senzilla i profunda alhora, que ens permeti sondejar el nostre propi misteri personal a la llum del misteri de la Paraula divina.
Aquest és el camí que ens porta a venerar el Senyor i a tenir un coneixement profund d’ell. Feliç el monjo que va per aquests camins; serà «com un arbre que arrela vora l’aigua: dóna fruit quan n’és el temps», canta el salmista.
Com sant Benet que també dóna fruit al seu temps. Ell passa una bona part de la seva vida en la solitud, en condicions dures, amb moments forts de temptacions, però es manté fidel en els seus esforços per penetrar i viure el misteri de Déu. I dona fruit al seu temps com ens diu sant Bernat:
«Entre els seus fruits en trobem tres d’importants: la seva santedat, la seva justícia, la seva pietat. Recolza’t en ells i avançaràs amb tota seguretat. La seva doctrina ens instrueix i guia els nostres passos pel camí de la pau». (Sermó en el naixement de sant Benet)
La seva doctrina, el seu llibre de text, per a nosaltres és la seva Regla, que cada dia estem cridats a escoltar i contrastar amb la nostra vida. I jo diria que avui, en aquesta celebració, ens presenta d’alguna manera el llibre de la Regla en la saviesa proclamada en la lectura de l’epístola als Colossencs, on cada paraula esdevé un capítol important i necessari per a la nostra vida: «tenir els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d'humilitat, de serenor, de paciència».
Cadascuna d’aquestes paraules poden ser, per a tots nosaltres, motiu d’una profunda i perllongada lectura. En concret el Papa Francesc ens va a convidar a considerar la compassió durant tot un any jubilar, a partir d’advent. I el mateix es podria dir de les altres paraules: la humilitat, la pau ... que apareixen amb una presència viva en la Regla. Mai no estudiarem i meditarem prou sobre el missatge de vida que s’amaga en aquestes paraules.
Un altre capítol interessant d’aquest llibre de la Regla: «suportar-se els uns als altres i perdonar-se de cor». Hom té la impressió que eren paraules, questions que sant Benet tenia davant quan escrivia la seva Regla. I encara ens subratlla sant Pau: «la pau de Crist en els nostres cors, la paraula de Crist en nosaltres en tota la seva riquesa... per cantar a Déu agraïts amb salms, himnes i càntics...» És evident que sant Benet escrivia la seva Regla il·luminat per la llum de l’evangeli. I així podia tenir una autoritat que li permetés exhortar-nos amb força i amb saviesa: «No anteposar res al Crist».
«El nostre únic destí —ens recordarà sant Bernat— és caminar i donar fruit. Quin ha de ser el nostre punt de partida? Nosaltres mateixos. Ho diu l’Escriptura: deixa la teva pròpia voluntat». Aquestes són les petjades de Jesús, que va seguir fidelment sant Benet. Aquestes petjades són per a nosaltres l’ensenyament principal: «Jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix». O en un altre lloc diu: «No he vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida».
Qui és el més important en una comunitat? El qui serveix, el qui serveix més i millor; el qui dia rere dia en un silenci generós va donant la seva vida. Tu, què dónes a la teva comunitat?
5 de juliol del 2015
DIUMENGE XIV DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Jesús «recorria les viles i els pobles i ensenyava». Però, si molts creien en ell, els de Natzaret no. Per què? Els de Natzaret en sentir-lo no l'escoltaven i se n'escandalitzaven. Coneixien fil per randa tota la nissaga de Cal fuster. Però, romanien cecs en quan a la filiació divina.
Jesús els digué: «Els profetes només són malt rebuts en el seu poble». Veien i no se'l creien. Perquè es quedaven en les anècdotes familiars i no podien anar més enllà de les coses purament humanes i materials. No podien descobrir el tresor espiritual que s'amagava enmig del seu poble. Coneixien molt la família, els parents i parentes, el treball i la mare. Però, no reconeixien el do de Déu, la gràcia, els miracles, les paraules i no podien passar de la incredulitat a la fe.
Nosaltres avui 5 de juliol de 2015, ens podem fer la pregunta: ¿Coneixem el Crist, els seus miracles, les seves paraules i gestos? ¿Sabem que és el nostre únic salvador absolut, què es fa present ara en l'Eucaristia, en la pregària i en el proïsme?
No coneixem els germans i cosins germans de Jesús, i no en podem fer experiència. En canvi, si tenim fe en Jesucrist, podem fer experiència de la gràcia, dels miracles que s'han realitzat i encara es realitzen en les nostres vides.
Anem fent camí de fe, d'esperança i de caritat, enmig de la incredulitat del nostre poble. Però, ja que des del baptisme som empeltats de profeta, l'Esperit és qui ens empeny, i ens envia cap a l'encontre amb els altres.
Tant de bo que en les nostres febleses, no perdem mai aquest coneixement, aquesta gràcia de Crist en nosaltres. I si de vegades se'ns endureix el cor estovem-lo amb la lectio divina. I, no oblidem les seves paraules, ja que en l'altre el trobarem, en el més necessitat ens està esperant.
Jesús «recorria les viles i els pobles i ensenyava». Però, si molts creien en ell, els de Natzaret no. Per què? Els de Natzaret en sentir-lo no l'escoltaven i se n'escandalitzaven. Coneixien fil per randa tota la nissaga de Cal fuster. Però, romanien cecs en quan a la filiació divina.
Jesús els digué: «Els profetes només són malt rebuts en el seu poble». Veien i no se'l creien. Perquè es quedaven en les anècdotes familiars i no podien anar més enllà de les coses purament humanes i materials. No podien descobrir el tresor espiritual que s'amagava enmig del seu poble. Coneixien molt la família, els parents i parentes, el treball i la mare. Però, no reconeixien el do de Déu, la gràcia, els miracles, les paraules i no podien passar de la incredulitat a la fe.
Nosaltres avui 5 de juliol de 2015, ens podem fer la pregunta: ¿Coneixem el Crist, els seus miracles, les seves paraules i gestos? ¿Sabem que és el nostre únic salvador absolut, què es fa present ara en l'Eucaristia, en la pregària i en el proïsme?
No coneixem els germans i cosins germans de Jesús, i no en podem fer experiència. En canvi, si tenim fe en Jesucrist, podem fer experiència de la gràcia, dels miracles que s'han realitzat i encara es realitzen en les nostres vides.
Anem fent camí de fe, d'esperança i de caritat, enmig de la incredulitat del nostre poble. Però, ja que des del baptisme som empeltats de profeta, l'Esperit és qui ens empeny, i ens envia cap a l'encontre amb els altres.
Tant de bo que en les nostres febleses, no perdem mai aquest coneixement, aquesta gràcia de Crist en nosaltres. I si de vegades se'ns endureix el cor estovem-lo amb la lectio divina. I, no oblidem les seves paraules, ja que en l'altre el trobarem, en el més necessitat ens està esperant.
4 de juliol del 2015
DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA
Homilia predicada per fra Lluís Solà
2Cr 5,6-10.13-6, 2; Sl 45,2-3. 5-6.8-9 (R.: 5); Lc 19,1-10
«Estimeu aquesta Església de Déu, vosaltres “el llinatge fortíssim dels cenobites”, defenseu-la, sosteniu-la, santifiqueu-la. Vegeu-la com una mare amorisíssima, ella us veu com a fills escollits i predilectes» (Pau VI, Discurs als abats i priors benedictins, 30 setembre 1966). La festa de la dedicació de la nostra església mare de Tarragona, la catedral, em permet d’evocar aquestes paraules del beat Pau VI, el papa que més ha estimat i valorat la vida i el servei dels fills i filles de sant Benet en l’església.
Els monjos i les monges, i, en general, tots els religiosos, gaudim del privilegi de l’exempció, és a dir, no estem sotmesos a la jurisdicció del bisbe diocesà. Som com una mena de multinacional. Eclesiològicament, aquest fet planteja alguns problemes a la nostra identitat. No sabem massa bé qui som dins l’església, i els bisbes, en general, tampoc no ho saben massa. És comprensible. Som com una església a part. Això, em sembla, no hauria de ser així, en tant que no hi ha església sense aquesta comunió profunda del bisbe amb els seus preveres i diaques i els fidels que té encomanats. És el que en diem una església local o particular, en la qual és present, plenament present l’Església en majúscules. La Regla de sant Benet té en compte aquesta pertinença a l’església local de la comunitat monàstica. Per exemple quan tracta de l’elecció de l’abat. I en els documents relatius a la fundació i primer desplegament del nostre Orde també es posa molt l’accent en la vinculació de cada nou monestir a l’església del lloc i al seu bisbe.
Estem cridats doncs a preservar la nostra identitat d’homes i dones orants i lectors de la Paraula de Déu posant-la lúcidament al servei d’aquesta església que fa camí en el concret d’un temps i d’un lloc. Més que viure la pertinença indefinida a una multinacional monàstica —l’Orde—, ens cal aprofundir en l’eclesialitat de la nostra estabilitat, del nostre arrelament en el lloc. Perquè, com la casa de Zaqueu, els monestirs som cridats a ser llocs de diàleg i de trobada, llocs estables en els quals, gràcies als miralls de la pregària i de la vida fraterna, els homes i dones d’avui que hi passen, puguin aprendre a contemplar la seva pròpia realitat en el rostre i en la mirada de Jesús. Pau VI ens cridava a defensar, sostenir i santificar l’Església. La defensem amb el diàleg amb la cultura, la sostenim amb la nostra pregària, la santifiquem amb la nostra vida fraterna. Demanem-le la força en aquesta Eucaristia!
2Cr 5,6-10.13-6, 2; Sl 45,2-3. 5-6.8-9 (R.: 5); Lc 19,1-10
«Estimeu aquesta Església de Déu, vosaltres “el llinatge fortíssim dels cenobites”, defenseu-la, sosteniu-la, santifiqueu-la. Vegeu-la com una mare amorisíssima, ella us veu com a fills escollits i predilectes» (Pau VI, Discurs als abats i priors benedictins, 30 setembre 1966). La festa de la dedicació de la nostra església mare de Tarragona, la catedral, em permet d’evocar aquestes paraules del beat Pau VI, el papa que més ha estimat i valorat la vida i el servei dels fills i filles de sant Benet en l’església.
Els monjos i les monges, i, en general, tots els religiosos, gaudim del privilegi de l’exempció, és a dir, no estem sotmesos a la jurisdicció del bisbe diocesà. Som com una mena de multinacional. Eclesiològicament, aquest fet planteja alguns problemes a la nostra identitat. No sabem massa bé qui som dins l’església, i els bisbes, en general, tampoc no ho saben massa. És comprensible. Som com una església a part. Això, em sembla, no hauria de ser així, en tant que no hi ha església sense aquesta comunió profunda del bisbe amb els seus preveres i diaques i els fidels que té encomanats. És el que en diem una església local o particular, en la qual és present, plenament present l’Església en majúscules. La Regla de sant Benet té en compte aquesta pertinença a l’església local de la comunitat monàstica. Per exemple quan tracta de l’elecció de l’abat. I en els documents relatius a la fundació i primer desplegament del nostre Orde també es posa molt l’accent en la vinculació de cada nou monestir a l’església del lloc i al seu bisbe.
Estem cridats doncs a preservar la nostra identitat d’homes i dones orants i lectors de la Paraula de Déu posant-la lúcidament al servei d’aquesta església que fa camí en el concret d’un temps i d’un lloc. Més que viure la pertinença indefinida a una multinacional monàstica —l’Orde—, ens cal aprofundir en l’eclesialitat de la nostra estabilitat, del nostre arrelament en el lloc. Perquè, com la casa de Zaqueu, els monestirs som cridats a ser llocs de diàleg i de trobada, llocs estables en els quals, gràcies als miralls de la pregària i de la vida fraterna, els homes i dones d’avui que hi passen, puguin aprendre a contemplar la seva pròpia realitat en el rostre i en la mirada de Jesús. Pau VI ens cridava a defensar, sostenir i santificar l’Església. La defensem amb el diàleg amb la cultura, la sostenim amb la nostra pregària, la santifiquem amb la nostra vida fraterna. Demanem-le la força en aquesta Eucaristia!
3 de juliol del 2015
SANT TOMÀS, APÒSTOL
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ef 2,19-22; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Jo 20,24-29
L’escena que acabem d’escoltar és com la culminació, el punt d’arribada, de tot el quart evangeli. De fet, l’evangeli de Joan s’acabava ací, abans que hi fos afegit el capítol 21 de la pesca miraculosa que se centra en les figures de Pere i el deixeble estimat.
Tomàs som tots. Tu i jo, els lectors de l’evangeli, els qui volem seguir Jesús, els qui volem creure en ell. Un evangeli que ens proposa precisament una pedagogia, un itinerari de la fe. Per a la comunitat actual del deixeble estimat, i també per a la nostra, la fe és l’únic accés possible a Jesús. Tu, i jo, en Tomàs, no hi érem quan Jesús vingué a trobar els seus amics la tarda del diumenge de Pasqua. Tu, i jo, amb Tomàs, som els de l’octava de Pasqua, això és, els d'avui, els d'ara, que necessitem ser acollits per una comunitat, l’església, per a poder reconèixer Jesús i acollir-lo al nostre torn en el dinamisme de la fe.
La comunitat ens brinda uns mitjans per accedir a Jesús des de la fe. Són els sagraments, a través dels quals el podem tocar, i se’ns fa actual la seva realitat de glòria i de resurrecció. Són les marques del costat i de les mans i dels peus de Jesús. Unes marques glorioses, que perduren sempre en l'Església, sagnants i lluminoses. Ara mateix, si llevéssim les tovalles de l’altar, les podríem contemplar aquestes cinc marques, humides encara de l’oli consagrat, en la pedra que és Crist. Així, a través de l’altar, en el pa i el vi que ens hi són oferts, tenim accés al cos mateix i la sang mateixa de Jesús que són la penyora de la vida.
Tot això és Tomàs, la seva confessió després d’un llarg camí, el mateix camí de la mare i els germans de Jesús, de Nicodem, de la dona samaritana, del paralític de la piscina probàtica, del cec a la font de Siloè, de Llàtzer, de Marta i Maria, el camí de tots i cadascun dels seus deixebles. Tot això és Tomàs en la seva confessió «Senyor meu i Déu meu!».
També nosaltres, per Jesucrist, hem entrat a formar part de l’edifici espiritual de l’església. La fe amb el seu dinamisme sacramental s’esdevé en l’àmbit de l’Esperit. La carn, ho sabien prou bé Nicodem i els oients de la sinagoga de Cafarnaüm, no serveix per res.
Renovem, doncs, la nostra fe i la nostra vida espiritual en aquest dia joiós, tenyit de vermell, que ens retorna la festa de l’apòstol Tomàs. Una festa amb ressons de Pasqua, amb esclats de ciri pasqual. I serem feliços, perquè, tot creient en Jesús, el veurem i el tocarem. Amén.
Ef 2,19-22; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Jo 20,24-29
L’escena que acabem d’escoltar és com la culminació, el punt d’arribada, de tot el quart evangeli. De fet, l’evangeli de Joan s’acabava ací, abans que hi fos afegit el capítol 21 de la pesca miraculosa que se centra en les figures de Pere i el deixeble estimat.
Tomàs som tots. Tu i jo, els lectors de l’evangeli, els qui volem seguir Jesús, els qui volem creure en ell. Un evangeli que ens proposa precisament una pedagogia, un itinerari de la fe. Per a la comunitat actual del deixeble estimat, i també per a la nostra, la fe és l’únic accés possible a Jesús. Tu, i jo, en Tomàs, no hi érem quan Jesús vingué a trobar els seus amics la tarda del diumenge de Pasqua. Tu, i jo, amb Tomàs, som els de l’octava de Pasqua, això és, els d'avui, els d'ara, que necessitem ser acollits per una comunitat, l’església, per a poder reconèixer Jesús i acollir-lo al nostre torn en el dinamisme de la fe.
La comunitat ens brinda uns mitjans per accedir a Jesús des de la fe. Són els sagraments, a través dels quals el podem tocar, i se’ns fa actual la seva realitat de glòria i de resurrecció. Són les marques del costat i de les mans i dels peus de Jesús. Unes marques glorioses, que perduren sempre en l'Església, sagnants i lluminoses. Ara mateix, si llevéssim les tovalles de l’altar, les podríem contemplar aquestes cinc marques, humides encara de l’oli consagrat, en la pedra que és Crist. Així, a través de l’altar, en el pa i el vi que ens hi són oferts, tenim accés al cos mateix i la sang mateixa de Jesús que són la penyora de la vida.
Tot això és Tomàs, la seva confessió després d’un llarg camí, el mateix camí de la mare i els germans de Jesús, de Nicodem, de la dona samaritana, del paralític de la piscina probàtica, del cec a la font de Siloè, de Llàtzer, de Marta i Maria, el camí de tots i cadascun dels seus deixebles. Tot això és Tomàs en la seva confessió «Senyor meu i Déu meu!».
També nosaltres, per Jesucrist, hem entrat a formar part de l’edifici espiritual de l’església. La fe amb el seu dinamisme sacramental s’esdevé en l’àmbit de l’Esperit. La carn, ho sabien prou bé Nicodem i els oients de la sinagoga de Cafarnaüm, no serveix per res.
Renovem, doncs, la nostra fe i la nostra vida espiritual en aquest dia joiós, tenyit de vermell, que ens retorna la festa de l’apòstol Tomàs. Una festa amb ressons de Pasqua, amb esclats de ciri pasqual. I serem feliços, perquè, tot creient en Jesús, el veurem i el tocarem. Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
