22 de maig de 2022

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 15,1-2.22-29; Sl 66,2-3.5.6 i 8; Ap 21,10-14.22-23 i Jo 14,23-29

Poc temps van necessitar els deixebles, després d’haver fet experiència de la resurrecció del Senyor i un cop rebut l’alè de l’Esperit Sant, per entendre que calia fer arribar la bona nova a tots els pobles. Però en la pràctica això suposà ja una desavinença i una discussió seriosa de tal manera que calgué que Pau i Bernabé anessin a trobar als apòstols i l’Església que era a Jerusalem, per tractar-ho. No són doncs pas noves les diferències intraeclesials. Tal com escrivia Pau als cristians de Corint: «uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d’Apol·ló»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.»» O el que avui podríem traduir, jo soc d’aquest Papa i jo d’aquell altre, o jo soc conservador o jo progressista. Diferents punts de vista, que no pas divisions en l’Església terrenal que en estar formada per homes, tot i ser obra del mateix Crist, pateix els sotracs de les nostres pròpies limitacions. Ens cal però no perdre mai de vista que si bé som homes i dones els qui formem l’Església, aquesta és en Crist i per Crist sagrament universal de salvació, com ens diu el Concili Vaticà II (LG 1). L’Església no és pas sols una comunitat o una associació formada per homes, el seu horitzó va més enllà de qualsevol connotació o apreciació humana, perquè és sobretot i per damunt de tot la comunitat de salvació constituïda per tots els pobles, una barca que té a Crist com a timoner, com a rumb definit el Regne de Déu, que es mou pel vent de l’Esperit i sobre la que el Pare vetlla per a que tingui una bona travessia. Aquest caràcter universal, catòlic, de l’Església fou entès aviat pels deixebles, pels qui ho eren de primera hora, com Pere i Jaume que havien conviscut amb Crist mateix i així participat, malgrat pors i incomprensions, del gran misteri de la salvació com a espectadors privilegiats i aquells altres, com Pau i Bernabé, que havien rebut el do de la fe de manera extraordinària; uns i altres, sota el guiatge del Crist ressuscitat i envigorits per l’Esperit Sant, emprengueren la tasca evangelitzadora de l’Església universal per tal de portar-la cap al Pare. Perquè l’objectiu de l’Església és preparar l’arribada del Regne, aquell que portarà el qui ens ha dit «me’n vaig però tornaré.». Al Regne, l’Església celestial ja alliberada de qualsevol limitació humana, tindrà al Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell com a santuari; quan no caldrà ni el sol ni la lluna perquè la claror vindrà de la glòria del mateix Déu i de l’Anyell que li farà llum; com ens ha dit l’Apocalipsi.


La mateixa missió salvífica de Crist no es pot entendre sense la promesa escatològica universal. El missatge central de Crist és l’arribada del Regne i la crida davant d’aquesta arribada a la conversió. Una crida a abandonar els nostres interessos i la nostra voluntat per abraçar l’amor a Déu per damunt de tot fins a convertir-lo en el sentit últim i fontal de la nostra vida, l’amor que genera la verdadera pau. El lligam entre l’Església aquí a la terra i l’Església celestial és Crist, que és amor, que és caritat.
I si Déu és amor, qui estima a Déu i fa cas dels seus manaments, es prepara ara i aquí per a viure amb Déu i per Déu. La mateixa Església quan manifesta el seu amor per l’home, sent bategar en si mateixa la plenitud del foc de l’amor alimentat i encès gràcies a l’Esperit Sant, el qual, mentre ajuda a l’home a alliberar-se de les visions materialistes, cerca de que aquest trobi la llibertat de l’ànima, allunyant-la dels mals que l’afligeixen. La font de l’amor és Déu mateix, infinita misericòrdia i amor etern. I l’amor és per tant el fonament de l’Església celestial, un amor que nosaltres hem de fer centre de l’Església terrenal; trobant en ell la veritable resposta a les esperances més íntimes del cor humà. L’encarnació, missió, passió, mort i resurrecció del Crist «ens mostra un amor que arriba «fins a l’extrem» (Jn 13, 1), un amor que no coneix mesura.» (Sant Joan Pau II, Ecclesia de Eucharistia, 11). Un amor que té per fruit la pau i que dona sentit i plenitud al Regne del que l’Església és ara i aquí una bestreta, un anunci; del que serà el Regne de l’amor i de la pau en l’Església celestial.

1 de maig de 2022

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 5,27b-32.40b-41; Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b (R.: 2a); Ap 5,11-14; Jo 21,1-19

No pescaren res. Era nit fosca. L’home sol, sense Déu, no se’n pot sortir. És la presència de Jesús qui transforma la nostra realitat, la nostra vida.

Clareja el dia, el dia del Senyor com a nova creació. L’home, els apòstols, nosaltres davant la presència de Jesús se’ns obre una nova vida. És una vida il·luminada per Jesús ressuscitat.

Encara hi ha més, l’obediència a la paraula de Déu, l’obediència a Jesús, que encara no han reconegut, fa que ara, a plena llum, els apòstols tinguin una sobreabundància de pesca i amb tot, la xarxa no s’esquinçà.

Els ulls se’ls obren, al deixeble estimat, a Pere, als apòstols. Reconeixen Jesús. El qui ha estat mort, penjat en un patíbul. L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria, lloança pels segles dels segles.
Déu l’ha ressuscitat i l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir la conversió i el perdó dels pecats.

I és Jesús ressuscitat qui els convida a esmorzar.
I és Jesús ressuscitat qui ens convida a nosaltres en aquesta acció de gràcies que és l’Eucaristia. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava.

L’Eucaristia és el moment en que estem més units, més a tocar, més en comunió amb Déu que és Pare, Fill i l’Esperit Sant.

Encara hi ha més, fonamentat en l’amor, la reconciliació. Jesús pregunta a Pere: M’estimes? Tres vegades, com tres vegades van ser les negacions. I Jesús el confirma per a que pasturi el poble que tindrà encomanat, l’Església naixent.

Encara hi ha més, Jesús afegí: «Segueix-me».
I això, ens ho diu a cadascun de nosaltres. Jesús ressuscitat ens invita a seguir-lo, amb confiança, amb estima, amb obediència per la fe, l’esperança i la caritat.

El nostre món pot estar ara ple de turbulències en tots els aspectes. Com a cristians, com a monjos, no hem de perdre mai la fe en Jesús que sempre ens crida a seguir-lo. Estiguem atents i escoltem la seva veu que ens diu: «Segueix-me».