31 de maig del 2008

LA VISITACIÓ DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal
So 3, 14-18; Sl: Is 12, 2-3. 4bcd. 5-6 (R.: 6b); Lc 1, 39-56

La commemoració d’avui ens permet de reflexionar sobre l’estructura i el sentit de la festa litúrgica cristiana. Un fet senzill, fruit d’una decisió ferma, ens diu l’Evangeli, s’acaba convertint en una obra salvífica de Déu, en una acció on Déu mostra el seu favor pel seu poble, on manifesta la seva voluntat de salvació i redempció envers el seu poble, on irromp de manera decisiva i determinant en la vida del seu poble. No hi ha res més senzill, més a l’abast de tothom i, per tant, res més humà, com anar a visitar una altra persona: i és aquest simple fet que ha esdevingut per a tots nosaltres acció salvadora de Déu.

Amb aquest fet, Maria es mostra com la dona autènticament contemplativa, perquè, buida de si mateixa, resta completament disponible al misteri i a la seva acció en la seva vida. Fou moguda per l’Esperit Sant que resolgué d’anar-se’n decididament a visitar la seva cosina. Aquesta completa disponibilitat la fa estar alhora completament atenta a les necessitats dels altres, fent-se propera d’aquells qui estan necessitats. Gràvida també ella, se’n va a assistir la seva cosina, a punt d’infantar.

Però el camí d’aproximació humana esdevé vehicle privilegiat per la irrupció de Déu en la història. Maria esdevé així l’apòstol del Crist: és a ella a qui principalment es poden aplicar les paraules profètiques: Feliços els passos del missatger que anuncia la Pau. Que no és ella qui dins del seu si porta aquell qui és la Pau? Que no és ella qui visitant Elisabet, l’anuncia? En efecte, amb la visitació de Maria a Elisabet, el Nou Testament visita l’Antiga Aliança i aquesta veu acomplerta en aquell el terme de totes les seves més pures esperances. Per això l’infant que clou el Vell Testament exulta de goig, dins del ventre que encara l’enclou, quan el Nou fa la seva entrada gloriosa, de mans de la qui és tota plena de la gràcia nova.

En aquest encontre, palès per l’abraçada entre les dues dones, l’Esperit rubrica l’acompliment de l’esperança de l’Antic Testament amb l’entrada de la llum nova, fent profetitzar una filla d’Israel, com anunciava el profeta Joel. I el Nou Testament respon, per boca de Maria, canta serenament i exultant la lloança del Senyor per la seva acció redemptora. És aleshores que l’encontre entre les dones esdevé una festa i es fa paradigma de la festa litúrgica: un fet humà es torna acció redemptora de Déu i és reconegut com a tal; amb i per ell s’eleva un cant de lloança a Déu i es recorda i reviu la seva obra salvadora en la història, tot proclamant-ne la seva continuïtat entre aquells feliços que creuen.

Aquesta reflexió ens permet entendre que Nadal, Pasqua i Pentecosta, constitueixen el centre de la celebració litúrgica cristiana i que totes les altres commemoracions deriven d’aquestes tres, ja sigui perquè en despleguen el procés històric, com la festa d’avui, ja sigui perquè en celebren els fruits, com ho han fet les tres darreres solemnitats de després de la Pentecosta o ho fan també totes les memòries dels sants.

30 de maig del 2008

EL SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dt 7, 6-11; Sl 102, 1-4. 6-8. 10; 1Jn 4, 7-16; Mt 11, 25-30

«No trobaràs res que ni tan sols de lluny es pugui comparar al Sagrat Cor de Jesús. El mateix Déu, a pesar de la seva omnipotència no podria criar una cosa més perfecta.De l’home, lo més perfecte és el cor, de tal manera que el millor elogi que es pot fer d’una persona és dir d’ella que té un bon cor. Considera, doncs, quina ha d’ésser l’excel·lència del Cor de Crist, qui és l’home més perfecte, el més hermós entre els fills dels homes, el més savi, el més senzill, el més generós i humil, tan bondadós i amable, que la gent abandonava els seus pobles i se n’anaven al desert, oblidant-se fins de l’aliment. “Tot el món el segueix” deien els seus enemics. La bondat del seu cor es manifestava per tot l’exterior de la seva sagrada persona. En sos llavis, diu un profeta, habitava la mateixa gràcia; sa mirada era dolça i piadosa…» (Torras i Bages, «Mes del Sagrat Cor de Jesús», o.c. Biblioteca Perenne, Barcelona 48, p. 721).

El qui m’ha vist a mi ha vist el Pare, dirà Jesús a l’apòstol Felip. Per tant, contemplar el cor de Jesús és contemplar el cor de Déu. Aquest cor diví s’ha manifestat amb tota la seva esplendor, amb tota riquesa i generositat desbordant al llarg de la història de la salvació. Déu, en crear-nos, en donar-nos el bellíssim marc de la creació, no fa sinó revelar-nos, descobrir-nos la immensitat del seu amor, una immensitat que avui volem recordar i celebrar com diem en l’oració-col·lecta.

La lectures d’aquesta solemnitat posen de relleu un breu retrat d’aquest cor immens de Déu, ens suggereixen un besllum dels tresors infinits del seu amor, que nosaltres, fills seus, i portadors de la seva imatge, manifestació principal de la seva bondat, podem i hem d’anar descobrint i gaudint en la meditació de la seva Paraula i en la contemplació de les seves obres al llarg de la història de la salvació.

Ell t’ha escollit perquè siguis la seva possessió personal… Si el Senyor s’ha complagut en vosaltres i us ha escollit és perquè us estima, per pur amor… Reconeix que el Senyor, el teu Déu, és veritablement Déu, un Déu fidel que manté la seva aliança amb els qui l’estimen…

El fet que Déu es lligui a un poble és quelcom extraordinari, ja que és l’Omnipotent que no té necessitat de ningú, però es lliga a un poble per amor…

«I a partir de l’Antic Testament tota la història s’explica amb l’únic motiu de l’amor diví, generós, gratuï» (Albert Vanhoye, «Le letture bibliche delle domeniche», Ediz ADP, p. 161).

Així es comença a realitzar el que escriu Teilhard: «l’amor és el llindar d’un altre Univers».

I aquest «altre Univers» apareixerà de manera molt concreta davant la nostra mirada humana en el perfil d’un Déu encarnat, «un Déu que es manifesta com amor davant l’home: un Déu que fa resplendir l’amor i la llum de l’amor en el cor humà, que té capacitat per distingir aquest amor. Perquè el mateix Déu que va dir: del si de les tenebres brilli la llum, l’ha feta brillar en els nostres cors, per il·luminar-nos amb el coneixement de la glòria de Déu que està en el rostre de Crist… En la mesura que nosaltres som les seves criatures, hi ha en nosaltres el germen de l’amor, dormitant en nosaltres, com a imatge de Déu. Però de la mateixa manera que infant no desperta a l’amor sense haver estat estimat, així cap cor humà no desperta a la comprensió de la donació divina sense la seva gràcia en la imatge del seu Fill» (Hans U. von Balthasar, Solo el amor es digno de fe, Ediciones Sígueme, Salamanca 2006, p. 72).

Crist és la revelació d’aquest amor diví. Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Qui dóna la vida gratuïtament fa la suprema manifestació d’amor. Crist dóna la vida, i així amb la seva mort i la seva vida ens ensenya que Déu és amor, com afirma el seu deixeble Joan.

Déu és amor. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor. I hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ell ha enviat el seu Fill únic.

Cal contemplar aquest amor. Dedicar temps, hores a contemplar l’amor. L’amor de Déu. En Crist. Com jo us he estimat, ens diu Crist, també vosaltres….

Però, com ho podrem fer si no hem après els sorprenents matisos d’aquest amor? Tenim l’Esperit perquè Ell ens l’ha donat, perquè ens ha fet aquest do de compartir-lo amb nosaltres. Així doncs, no endurim el cor. Exercitem-nos en aquest amor. Esforcem-nos a aprendre’l, a viure’l. Siguem senzills, perquè aquesta saviesa de l’Esperit d’amor es revela als senzills. Agafem aquest jou de l’amor, aprenent de Crist que és benèvol i humil de cor…

Estem en l’escola del servei diví, que és el monestir, com ens ensenya sant Benet. O, com ensenya sant Bernat, en l’escola de la caritat.
Què hi aprenem aquí? L’amor. Aquesta és la principal assignatura del monestir. Si la volem aprendre, és clar. N’hi ha que suspenen i s’han de tornar a presentar el setembre. Aquí hem d’aprendre i viure l’Amor. Perquè, com ens deia sant Joan:

Si Déu ens ha estimat així, també nosaltres ens hem d’estimar els uns als altres. Si ens estimem els uns a altres, Déu està en nosaltres i dintre nostre el seu amor és tan gran, que ja no hi falta res. És a dir, al juny aprovem ja l’assignatura.

Però no ens despistem: la matèria de l’assignatura l’aprenem estimant-nos els uns als altres. La doctrina de sant Joan no pot ser més clara.

25 de maig del 2008

EL COS I LA SANG DE CRIST (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

RECORDA…, no fos cas que te n’oblidessis…
El Deuteronomi ens repeteix aquesta invitació. Avui és la festa de la memòria. Memòria d’allò que ens fa viure. Memòria del Cos que ens alimenta. Avui, al centre, hi ha el Cos. És la festa del Cos. Ens alegrem, donem gràcies, es prepara un seguici triomfal, precisament per al Cos gloriós del Crist.

I aquest seguici triomfal tindrà la seva expressió, la seva imatge plàstica, després d’haver participat, menjat i begut del Cos i de la Sang del Senyor en l’Eucaristia, en la processó pel claustre, de la mateixa manera que moltes comunitats parroquials la faran pels carrers de pobles i ciutats.

Amb la Processó fem una manifestació de la nostra fe en el Ressuscitat, que, amb el seu Cos, rebut en el pa i en el vi, ens fa a nosaltres el seu Cos. I, amb la nostra manifestació de fe, estem dient que tots mengem d’aquest Pa que passegem pel claustre, al qual cantem, i que a tots ens alimenta el mateix Pa.

Però no tots el digereixen, aquest Pa. N’hi ha que l’assimilen i viuen d’ell, i n’hi ha que no arriben a assimilar-lo i el vomiten. Es vomita allò que el cos no assimila, que no accepta com aliment.

I, no obstant això, l’obra de Déu no perd res de la seva eficàcia i de la seva força de salvació, amb el pas dels temps. És un aliment sense data de caducitat. Perquè no és tan sols un record històric. Crist ens ha deixat el seu memorial, com ens recorda l’oració col·lecta. I un memorial és no tan sols un record d’esdeveniments del passat, sinó la proclamació de les meravelles que Déu ha realitzat a favor dels homes. Amb la celebració litúrgica, aquests esdeveniments es fan presents i actuals; l’obra de Déu es fa present aquí i ara, i ens permet a nosaltres de ser assumits, incorporats a aquesta obra de salvació.

Nosaltres, quan anem a combregar, solem dir: he rebut l’eucaristia, he rebut el Cos de Crist. És veritat. Però, fixem-nos en les paraules de Jesús que acabem d’escoltar a l’evangeli:

El qui menja la meva carn i beu la meva sang habita en mi, i jo en ell.

Podem dir que hi ha una interioritat recíproca perfecta. Però, en les paraules de Jesús, té prioritat el fet d’habitar en ell: Qui menja la meva carn i beu la meva sang habita, està en mi. El primer moviment és ser introduïts en Crist, en el seu Cos, som cèl·lules del seu Cos. Llavors prenen una expressivitat especial per a nosaltres les altres paraules de Jesús: El Pare, que viu, és el qui m’ha enviat, i jo visc gràcies al Pare; de la mateixa manera, el qui em menja, viurà gràcies a mi.
Així que és veritat que jo sóc cos de Crist, cèl·lula seva, si habito en ell, si visc per ell, gràcies a ell, que és la font mateixa de la vida i de l’amor. En Ell trobo tot el dinamisme de la meva existència, tota la força de vida i d’amor que necessito. Llavors podrem dir les mateixes paraules de Pau: Visc, però ja no sóc jo qui visc, sinó que Crist viu en mi (Gal 2,20).
És important per a la nostra vida no perdre aquest dinamisme de vida i d’amor. Però el podem perdre, perquè podem, de vegades, jugar amb dos jocs de cartes: I no manquen cristians que tenen a la mà els dos jocs: en el temple rebo el Cos del Senyor, rebo la seva carn i la seva sang, reunit en comunitat amb tots els meus germans, amb els quals formo el Cos visible de Crist en aquest món. Però després, en la vida, quan se’m diu: la missa ja s’ha acabat, aneu-vos-en en pau, no ens enduem la pau, la deixem al temple i tornem a treure en la vida de cada dia el nostre home vell, l’altre joc de cartes, amb el qual creiem que guanyarem la partida, quan la partida, al capdavall, es guanya tan sols per la força de l’amor, d’un amor que es dóna fins a l’extrem.

La primera lectura ens convida a recordar el que va fer Déu per al seu poble al llarg de 40 anys en el desert, i ho va fer per a posar a prova al seu poble i conèixer les seves intencions…

També l’eucaristia és una prova per al creient; una prova per al cor. L’eucaristia posa a prova el nostre cor. Un cor àrid, buit, fred, sense batecs d’humanitat és prova evident del fracàs de l’eucaristia. En l’eucaristia Crist es posa una vegada i una altra a la nostra disposició per ser la força de l’amor a la nostra vida, per ser font de vida eterna. Un pa que em fa viure més enllà de les meves possibilitats, i també de les meves necessitats. I per això jo he de servir aquest amor als altres, per fer viure a altres persones. Perquè l’amor creix, s’enriqueix i ens enriqueix i ens fa madurar com a persones i com a creients quan el donem en un servei generós als altres.

Fem cada dia un esforç especial per fugir de tota rutina en la celebració del memorial del Senyor, i mirem que aquest foc cremi en la nostra vida com ens suggereixen les paraules del poeta:

«Amor de Ti nos quema, blanco cuerpo;
amor que es hambre, amor de las entrañas;
hambre de la Palabra creadora
que se hizo carne; fiero amor de vida
que no se sacia con abrazos, besos,
ni con enlace conyugal alguno.
Sólo comerte nos apaga el ansia,
pan de inmortalidad, carne divina.
Nuestro amor entrañado, amor hecho hambre».
(Miguel de Unamuno, El Cristo de Velázquez, Edit. Espasa – Austral, 781, Madrid 1976, p.56).

23 de maig del 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA VII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jm 5, 9-12; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mc 10, 1-12

Quan era estudiant a Montserrat, els alumnes vàrem tenir la sort de poder assistir a unes classes sobre judaisme impartides per un professor jueu sefardita, argentí, establert actualment a Barcelona, Mario Saban. En un dels col·lo­quis va sortir, precisament, el text evangèlic d'avui, i recordo que jo vaig dir que en aquest cas es tractava d'un ensenyament clar, que no admetia discussió ni interpretació. Encara em sembla que el veig, responent a la meva intervenció, cofat amb el seu solideu (la kippà) i embolcallat amb el bonic mantell litúrgic (el talit), perquè així ens impartia les classes, en clima de pregària, com si fóssim a la sinagoga.

Sí, de la Sagrada Escriptura, i també el Nou Testament és Sagrada Escriptura, en podem fer una lectura rígida, tancada, legalista, que s'anomena «halàkika», del terme «halakà», que vol dir «interpretació de la Llei». O bé una lectura oberta, dialogal, sapiencial, que s'anomena «haggàdica», d'«haggadà», que vol dir «paràbola», «conte», «narració». L'estil de Jesús, el Jesús de les paràboles, era «haggàdic», obert, imaginatiu, gens legalista.

En el cas d'avui, la lectura «halàkika» del passatge evangèlic pot portar fàcilment a establir unes normes rígides, poc humanes i poc evangèliques, en l'ordena­ment de la disciplina sobre el sagrament del matrimoni, que tinguin poc en compte la persona concreta situada en el seu context. La lectura «haggàdica», en canvi, ens permet d'endinsar-nos pels paisatges meravellosos de l'amor humà plantejat per Déu mateix com una proposta per a viure la nostra pròpia història, inscrita en l'àmbit de la seva Aliança. El problema d'avui, germans, que Jesús planteja de forma «haggàdica», fa la impressió d'haver estat interpretat i resolt «halàkikament» pel redactor del text, certament posterior a Jesús. I fa la impressió, també, que en la seva predicació, l'Església prefereix moltes vegades aquesta interpretació «halàkika». Fa la impressió, en alguns casos, que li interessa més dictar normes segures, fixar doctrines, que no pas ajudar a créixer les persones en la llibertat interior, la llibertat dels fills de Déu.

Demanem-li, al Senyor, obertura i tendresa: obertura per a interpretar la seva Paraula a la llum d'aquesta mateixa Paraula, i tendresa per a portar-la amb amor com a ungüent per a les nafres coents de la humanitat.

21 de maig del 2008

DIMECRES DE LA SETMANA VII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jm 4, 13-17; Sl 48, 2-3. 6-7. 8-10. 11 (R.: Mt 5, 3); Mc 9, 38-40

Per entrar a la nostra església cal travessar un atri, amb la memòria de la passió i de la sepultura del Senyor, de les quals participem nosaltres pel baptisme. Aquest nàrtex, amb el seu alt contingut simbòlic i espiritual, ens prepara per franquejar l'elegant portalada romànica i avançar per la nau, en un itinerari interior, que va de Galilea a Jerusalem, de ponent a llevant, de la fosca a la llum, de la mort a la vida, de la solitud del pecat a l'amistat amb Crist.

D'ací uns instants el prevere que presideix la nostra celebració, en nom de Crist i en nom de tots nosaltres, cantarà la solemne lloança a Déu Pare del prefaci, precedida per un diàleg que n'in­dica la importància i invita a preparar-nos-hi, i culminada amb la gran lloança del «Sanctus», el cant de l'església celestial al qual nosaltres, des de la nostra petitesa, ens unim volenters. El prefaci, germans, és el pòrtic, l'atri que hem de travessar abans d'en­dinsar-nos en la gran pregària eucarística, l'anàfora, que el prevere, i amb ell tota l'assemblea, fa sobre els dons del pa i del vi, que ens representen també a nosaltres, per tal que esdevinguin, un cop eucaristitzats, portadors de la benedicció, de la salvació i de la presència de Crist. Aquesta lloança es prolongarà en el memorial de les meravelles que Déu ha obrat per mitjà del seu Fill, tot actualtizant el servei sacrificial de Jesús a la creu per nosaltres. Finalment pregarem pel papa, pel bisbe, per l'Església i pels difunts, en la comunió dels sants, expressant aquest nostre desig de comunió, de ser un sol cor i una sola ànima.

El prefaci d'avui és extremadament simple i expressiu: «Us donem gràcies… a vós que, mogut pel vostre amor, vau crear l'ho­me i, quan el pecat amb raó el condemnava, heu tingut la misericòrdia de redimir-lo per Crist Senyor nostre…». Amb poques paraules expressem la totalitat del misteri de la nostra fe, aquell misteri amagat des del començament en el si de la tendresa del Pare i revelat ara, als nostres dies, amb l'aparició del Verb en la nostra carn, i amb la predicació i acolliment, en la fe, del seu Evangeli de veritat i de vida. La creació, que el Pare, amb la seva Paraula i el seu Esperit, va fer bona i bella, esquinçada i ferida pel glavi tallant del pecat i de la mort, ha estat recapitulada, salvada per Crist, en virtut del seu misteri pasqual de creu, mort, sepultura i resurrecció, que evocàvem a l'atri de l'església de Poblet.

Un atri de lloança, germans, el prefaci, ens introduirà a l'Eucaris­tia que farem tot seguit. Elevem doncs els nostres cors i cantem-la amb tota l'ànima, aquesta lloança, per tal d'esdevenir dignes de ser una sola cosa amb Aquell que és glòria i lloança del Pare pels segles dels segles. Amén.

19 de maig del 2008

DILLUNS DE LA SETMANA VII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jm 3, 13-18; Sl 18, 8. 9. 10. 15 (R.: 9a); Mc 9, 14-29

Aquests dies passats, a un monjo de la nostra comunitat li ha entrat un virus informàtic maligníssim a l'ordinador. La primera cosa que ha fet, el virus, ha estat bloquejar i desinstal·lar la impressora, un dels principals mitjans de comunicació que té l'ordi­nador amb l'exterior. Després, imparablement, el virus ha anat infectant tots els arxius executables, fins al punt d'impedir el funcionament de qualsevol programa. Com a primera mesura dràstica ha calgut desconnectar l'ordinador de la nostra xarxa domèstica per prevenir el contagi dels altres ordinadors connectats, i, com a segona, formatar tot el disc dur infectat.

La gelosia, el zel amarg que s'esmuny en el nostre cor i que és causa de «rivalitats, de pertorbació i de maldats de tota mena», és, germans, com aquest virus informàtic de la paràbola de l'or­dinador. Quan la gelosia infecta els «arxius» de la nostra ànima, és a dir, els nostres sentiments i emocions, els nostres desigs i impulsos, les nostres motivacions, allò que ens mou a voler, a parlar i a actuar, bloqueja tots els ponts de comunicació que tenim amb l'exterior, tots els ports, per continuar amb el símil de la informàtica, que ens permeten d'establir sanes i enriquidores relacions interpersonals. La gelosia és amarga, en efecte, com el fruit enverinat de la mort, i ens tanca en nosaltres mateixos, ens impedeix de veure la nostra pròpia realitat i la dels altres tal com és: senzilla, oberta sempre, sempre, a la bondat, a aquella espurna de bondat que tots portem a dins. La gelosia ens porta a veure-ho tot des del prisma de la negativitat, de la fatalitat, del pessimisme, ens torna desconfiats, malhumorats, ens aïlla, i pot fer-nos molt de mal, fins al punt de destruir-nos, i fins al punt d'in­fectar la resta de persones amb les quals convivim, com en la paràbola de l'ordinador infectat que hom va haver de posar en quarantena i reformatar des de zero. La nostra ànima, però, no ho és de reformatable! Tot el que vivim, fem i diem, la va afaiçonant i la va deixant tal com serà el darrer dia.

Avui, la reflexió de la carta de sant Jaume, sempre punyent i concret, arrelat en la realitat, ens ateny a tots, és una paraula per a tots nosaltres, per a la nostra comunitat, per a tu i per a mi, ara i ací, en aquest moment concret que vivim, i tots hauríem de mirar-nos en el mirall d'aquesta paraula, íntegra, completa, perfecta, pura, portadora de goig i de llum, com meditava el salm de la Torà que hem cantat. Aquesta paraula, aquesta saviesa, que és expressió de la misericòrdia de Déu, de la qual no hem de desesperar mai, és l'únic antivirus eficient que pot prevenir-nos contra el contagi de la gelosia i de l'enveja, que estan sempre a l'aguait per esmunyir-se en les nostres ànimes.

18 de maig del 2008

LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 34, 4-6. 8-9; Dn 3, 52-56; 2Co 13, 11-13; Jn 3, 16-18

«El besuc està per damunt els núvols». Quan, en una determinada època de l'any, alguns tenen el costum de menjar aquest peix, i el seu preu queda fora de l'abast de les seves butxaques, els ve aquesta expressió... està per damunt els núvols. Això mateix és el que hem fet amb el misteri de la Trinitat durant molt de temps: posar el misteri per damunt els núvols. I no gosàvem ni predicar sobre ell. El Misteri no es toca. Quan, de fet, l'important del Misteri, no és precisament allò que té d'ocult, sinó el que n'ha estat revelat, allò que en podem conèixer i que en coneixem.

Podem repassar els textos litúrgics. Per exemple, l'oració col·lecta, que normalment ens ofereix la idea central de la celebració: O Déu Pare, vós, en enviar al món el Verb de la veritat i l'Esperit santificador, revelàreu als homes el vostre admirable misteri...

El misteri d'aquest Déu Trinitat obert al món, baixat de dalt, per fer arrelar la seva manifestació i la seva revelació en el cor de la humanitat.

Podem repassar textos de la Tradició de l'Església, textos patrístics que van en aquesta mateixa línia. Així:

«Meditem quines obres ha fet la Trinitat en l'univers i en nosaltres des de la creació del món fins a la seva consumació. Contemplem la sol·licitud de la divina majestat, de la qual depèn el govern i l'ordre dels segles. Va desplegar el seu poder en crear-nos i tot ho governa amb saviesa» (sant BERNAT, «Sermó 2 sobre la Pentecosta», o.c. t. IV, BAC 473, Madrid 86, p.205).

És a dir, la Trinitat obrant en el món, en la creació, desplegant tot el seu poder en la nostra vida. I nosaltres, no ens n'hem adonat encara?

«La Trinitat santa tot ho ha disposat en l'ànima fidel a imatge i semblança seva. Per ella som renovats a imatge del nostre Creador en el nostre interior. Allà hi ha l'instrument de salvació dels homes» (Guillem de SAINT THIERRY, «Le Miroir de la foi», núm. 1, SC 301, París 82, p.61).

És a dir la Trinitat obrant, manifestant-se a l'interior mateix de l'home. I nosaltres, no ens n'hem adonat encara?

«Guardeu-me aquest bon dipòsit, pel qual visc i lluito, amb el qual vull morir, que em fa suportar tots els mals i menysprear tots els plaers: vull dir, la professió de fe en el Pare i el Fill i l'Esperit Sant. Us la confio avui. Us la dono com a companya i patrona de tota la vostra vida» (sant Gregori NAZIANZÈ, «Catecisme de l'Església Catòlica», núm. 256).

És a dir, un creient conscient de l'acció beneficiosa d'aquest Misteri en la vida de cada dia, per anar progressant en la seva vida espiritual i anar penetrant més i més en l'experiència d'aquest misteri. Tot un testimoniatge per a cadascun de nosaltres.

Veiem, doncs, a través de la litúrgia, de l'Escriptura i de la Tradició, que aquest Misteri és un dinamisme de vida i d'amor en el qual hi ha el protagonisme de tres Persones i que té una forta incidència sobre la vida dels homes.

El que, per sobre de tot, era un tema o un misteri d'amor, es va resoldre en un tema de matemàtiques, o de la quadratura del cercle. Sobre aquest misteri no es predicava mai. Com se'n pot parlar del que passa dalt els núvols, si amb prou feines sabem alguna cosa del que passa ací baix?

I així és com el Misteri de la Trinitat, el Misteri del nostre Déu, Misteri d'amor, queda reduït a una abstracció, impenetrable, que ens durà a una Església més jurídica, més administrativa, amb estructures preocupades perquè les doctrines no es desviïn... Era millor no tocar-lo, el Misteri. I així, el que hauria de ser el Misteri central de la nostra fe cristiana, ha tingut, de fet, una influència mínima en la vida dels cristians, en l'espiritualitat de la gran majoria de creients. Si més no, de manera conscient.

Però l'Església «és un poble reunit en la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant» (sant Cebrià), i els teòlegs ortodoxos Eudokimov i Clement no dubten a sostenir que l'existència de l'Església és una participació real en l'existència trinitària, font d'una vida d'amor, fet que posa de relleu el valor absolut de la persona, com també el valor absolut de la comunió en l'amor, reflex del dinamisme d'amor de la vida trinitària.

És el que anem descobrint si repassem les pàgines de l'Escriptura, de les quals són un petit i eloqüent reflex les lectures d'avui, quan ens diuen que Déu va baixar dels núvols, i, encara que embolcallat en el seu núvol, es va quedar amb Moisès per ensenyar-li a pronunciar el seu nom. No sé com pronunciaria Moisès el nom de Déu, perquè no era fàcil de paraula, però sí que va aprendre que era un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor.

I que aquest Déu que va acompanyar el seu poble per un camí de llibertat, al final, dut pel vertigen del seu amor a la humanitat, es revesteix de la nostra naturalesa, per mostrar-nos aquest misteri d'amor que té les seves deus a les profunditats de la Trinitat. I que portarà també entre nosaltres el seu amor fins a l'extrem, perquè tinguem vida eterna.

Però no content encara de revestir-se de la nostra fràgil naturalesa i lliurar la seva vida, ens deixa la seva targeta de visita en el més profund del cor: l'Esperit Sant. El Déu de l'amor i de la pau, perquè no ens falti l'alegria, diu Pau, perquè tinguem coratge per treballar per assolir la perfecció i la comunió entre nosaltres, que és l'avantsala del Misteri d'amor trinitari.

I un misteri d'amor com aquest, amb tanta força de vida, amb un servei tan generós... ens pot deixar indiferents? Quina glòria i lloança donem a aquesta Trinitat quan ens inclinem al final de cada salm, o quan fem un treball, o quan vivim la nostra relació personal en la comunitat?

11 de maig del 2008

DIUMENGE DE LA PENTECOSTA

Missa del Dia

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2, 1-11; Sl 103, 1. 24. 29-31.34; 1Co 12, 3-7. 12-13; Jn 20, 19-23

Era una casa de dominics, a Caleruega, on precisament va néixer el fundador, transformada ara en casa d'espiritualitat amb una petita comunitat. Vaig anar a visitar-la amb un laic de la parròquia. Ens va rebre un germà. Ens va dir que aquells dies havien fet les votacions per a l'elecció de superiors de les comunitats, amb els seus corresponents recessos i pregàries perquè l'Esperit Sant els assistís. Però -va afegir- quan va arribar l'Esperit Sant ja havíem fet el treball, o sigui, l'elecció.

Són molts els casos en què posem la clau al pany i obrim la porta a l'Esperit quan ja s'ha fet el treball. Perquè intentem administrar o fins i tot manipular l'Esperit, reglamentar-lo. Li obrim la porta perquè entri a garantir l'ordre, el nostre, a garantir les decisions que prèviament hem pres a porta tancada, perquè s'atingui a les regles curosament fixades per nosaltres, per endavant.

I ens diu l'Escriptura: De sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts...

Potser seria bo no posar la clau al pany, deixar les portes i les finestres ajustades perquè el vent les sacsegi violentament, i aixequi els cortinatges, faci oscil·lar els llums, sacsegi les cogulles. Que faci volar els barrets dels caps, o les mitres, les ulleres, les bosses...

El vent xiula amb ràbia, gira i regira, aixeca, arrossega, desordena, sacseja, arrenca d'arrel... És propi del vent. Potser cal deixar-lo fer, de tant en tant.

Preguem a aquest Esperit que es manifesta a través del signe del vent, invoquem-lo, supliquem-lo... Però després no correm a refugiar-nos en els forats de sempre. El refugi dels nostres forats.

Tots quedaren plens de l'Esperit Sant... Tinguem el coratge de deixar-nos posseir pel vent. Pel vent de l'Esperit.

Llavors se'ls aparegueren com uns llengües de foc que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d'ells...

I qui no té por del foc? També del foc de l'Esperit. Perquè aquest no és un foc decoratiu, que acompanya i escalfa discretament amb recursos tècnics moderns. L'Esperit de Déu ve a provocar una nova creació. I aquesta creació neix d'un nou i colossal incendi. L'Esperit de Déu ve a encendre una passió, una gran passió. Que no va molt d'acord amb una societat que busca una còmoda seguretat, on tot ho volem tenir controlat, en una vida, d'altra banda, amenaçada per molts costats.

Vent i foc, no hauríem d'oblidar-ho, tenen una característica comuna: són incontrolables, imprevisibles, no programables. I aquests dos símbols són signes característics de l'Esperit de Déu. L'Església es mostrarà fidel a l'Esperit en la mesura que no el vulgui administrar, sempre que el deixi en llibertat, acceptant que se li escapi de les mans.

L'Esperit és una realitat interior, que posa el segell a l'interior del cor, com havia promès a través dels profetes. En l'oració col·lecta d'avui hem demanat que no deixi de realitzar en el cor dels seus fidels les mateixes meravelles que va obrar als mateixos inicis de la predicació de l'Evangeli.

I entre aquestes meravelles hi ha el posar fora d'ells mateixos els qui el reben; fins i tot són tinguts com a borratxos, com ens conta la primera lectura, dels Fets.

L'Església, avui, desvetllarà l'entusiasme si reïx a mostrar les meravelles de Déu. Nosaltres, com a membres d'aquesta Església, serem bons testimonis tan sols si abandonem el tarannà fred, distant, protocol·lari... i donem més espai a la fantasia, a la provocació. Perquè aquesta societat que es mou per la saviesa del càlcul, de la seguretat egoista, del benestar partidista... necessita la provocació de l'Esperit, que bufa on vol i com vol; però sí que sabem cap a on va, ja que ho anem descobrint a través dels indicis que ens ha donat Jesucrist:

Ningú no pot dir «Jesús és Senyor», sinó és sota l'acció de l'Esperit Sant.

Si tens forces per a perdonar, per a oblidar, per a viure una profunda i creixent reconciliació, és l'Esperit qui t'està portant. Si et trobes amb algú que, en lloc de donar-te consells moralitzadors o normes fredes, respostes prefabricades, t'ofereix una paraula càlida, viva, eficaç, que t'arriba al cor, que t'il·lumina... aquest està mogut per l'Esperit de Vida. Si llegeixes una pàgina de l'Evangeli, rellegida tantes vegades, i la descobreixes ara com a nova, com llegida per primera vegada, que et commou interiorment, estàs guiat per l'Esperit. Si t'avergonyeixes dels teus pecats i et creixen les ganes de viure, de ser nou, un desig fortíssim de renéixer, romans sota l'acció d'aquell mateix Esperit de Déu que Jesús va donar als seus deixebles quan va exhalar el seu alè damunt d'ells i els va dir: Rebeu l'Esperit.

I es van omplir d'una profunda pau i d'una alegria desbordant, que els va dur a obrir, sense por, les portes i finestres de la seva vida, perquè el foc i el vent de l'Esperit n'arrossegués molts d'altres.

Som temple, casa, de l'Esperit Sant, de l'Esperit de Déu, ens ensenya sant Pau. Sant Ciril d'Alexandria, en creure aquesta veritat, ens diu: «Convenia que fóssim participants de la naturalesa divina i consorts de Déu. És a dir, que deixéssim la nostra vida i la transforméssim en una altra. I això solament podia ser per la comunicació de l'Esperit Sant. L'Esperit transforma la naturalesa d'aquell en el qual habita.»

Et va transformant, a tu?

10 de maig del 2008

DIUMENGE DE LA PENTECOSTA

Missa de la Vigília

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Estimats germans i germanes,

La Seqüència, que cantarem a la Missa de demà, amb un to de súplica confiada, expressa el nostre desig de vida. Veniu, oh Sant Esperit, amb un raig de llum divina. Quan el món ofereix la dansa de la confusió, quan cal més imaginació per solucionar els problemes, quan no acabem de comprendre la nostra estimada Església... necessitem valor i coratge. Aleshores podem cantar, amb humilitat, des de la nostra realitat: Pare dels pobres, veniu, deu-nos els dons que teniu, oh Sol que el cor il·lumina. La Litúrgia de l’Església ens endinsa de ple en aquesta gran solemnitat, on trobem connexions evidents amb els passatges de Nicodem i de la Samaritana. «Naixeran rius d’aigua viva de l’interior del qui creu en mi», diu Jesús. Aquesta expressió fa referència a la fertilitat de l’aigua, lloada per la Bíblia. L’Aigua Viva no solament apagarà la set dels qui acudeixen a Déu amb fe, sinó que els donarà una gran fecunditat en mèrits espirituals: com una font que brolla del seu interior amb bones obres que sembren el bé. Afegeix l’Evangeli que acabem d’escoltar: «Deia això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en Ell».

La set d’espiritualitat de l’home contemporani ens empeny a precisar conceptes. Actualment es parla molt de vibracions i d’energia. El significat bíblic de rûah o pneûma és el de vent, respiració, aire i alè; que són signes de vida, ànima i esperit. El do de l’Esperit als deixebles, segons la descripció dels Fets dels Apòstols, tingué un element visible: unes llengües de foc i el vent impetuós que féu trontollar la casa. El do de l’Esperit es fa visible en les persones que reben la seva força. Oh divina Claredat, visiteu la intimitat del cor que ja us ansia. El primer diàleg entre Déu i el món té lloc en la creació. I la relació amb Déu continua per l’acció de l’Esperit que ens fa recordar les Paraules de Jesús, i que aviva el sentiment que som fills de Déu. Per això, cada Pentecosta és l’aniversari de cada cristià que vol respondre, amb la seva vida, als dons que ha rebut del Senyor. «Ja que l’Esperit ens dóna la vida, deixem-nos guiar per l’Esperit» (Ga 5, 25). Necessitem, germans, l’ajut de l’Esperit que mou el cor i el converteix a Déu; que també obre els ulls i l’enteniment per veure quin ús fem dels dons que hem rebut.

Continuem amb la seqüència: Tot el que no és net renteu; tot el que ja és sec regueu; cureu tota malaltia. En tot hi ha un desgast i les persones tenim límits: els entusiasmes primers poden veure’s ofegats, el desencís ens pot cobrir com una densa nuvolada que impedeix contemplar la claror del sol, la panoràmica social és desconcertant perquè s’ha creat un «paradís artificial» sense prevenir les conseqüències i la insatisfacció creada. No hem de perdre la confiança en Déu i la seguretat en nosaltres mateixos. Cal mirar i contemplar el Senyor, que no ha tingut la darrera paraula en l’Ascensió, sinó que continua manifestant-se en una interminable Pentecosta: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món», «Faré venir damunt vostre l’Esperit que el meu Pare ha promès».

Ens trobem convocats i units per l’Esperit, i acompanyats per Maria, la Mare. Ella va dir: «Feu el que Jesús us digui». Avui la celebració de l’Eucaristia ens invita, de manera més intensa, a escoltar el Senyor, per veure què hem de fer i de quina manera. Ell ens il·lumina amb una nova llum per actuar de manera sempre renovada: és com un far que orienta les naus durant la nit; és també com la llum del dia que il·lumina, escalfa i permet de contemplar el gran regal de la Creació, que Déu ha posat a les nostres mans i que nosaltres hem d’estimar i respectar. Pentecosta és, doncs, la gran festa d’acció de gràcies.

«Veniu, oh Sant Esperit, amb un raig de llum divina»

9 de maig del 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA VII DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 25, 13-21; 28, 16-20. 30-31; Sl 102, 1-2. 11-12. 19-20ab (R.: 19a); Jn 21, 15-25

L'evangeli d'avui, que unim al de demà, completa el relat que havíem deixat a mitges el divendres de l'octava de Pasqua: l'aparició de Jesús ressuscitat als deixebles vora el llac de Galilea, amb la pesca miraculosa i l'àpat a trenc d'alba.

Després de l'àpat, que és el lloc on precisament la comunitat de Jesús celebra i expressa l'amor, Jesús pregunta tres vegades a Pere si l'estima, i ho fa, les dues primeres vegades, amb el verb «agapao». Pere, en canvi, li respon amb el verb «fileo»: «Simó, m'estimes…? Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». En català hem de traduir tots dos verbs, «agapao» i «fileo», per «estimar», però contenen matisos diferents, que convenen al propòsit d'aquesta homilia, ja que en aquest diàleg entre Jesús i Pere, i, concretament, en aquests dos verbs i en la manera d'utilitzar-los, se'ns proposa una pedagogia de la concreció de l'amor.

L'«agape» és l'amor evangèlic per excel·lència, l'amor que estima per estimar —com dirà sant Bernat. És l'amor fins a l'extrem de Jesús pels seus (Jn 13). Aquest amor, però, nosaltres l'hem d'hu­manit­zar, l'hem de concretar i contextualitzar, i precisament el verb «fileo», amb el qual Pere respon a Jesús, i que Jesús fa seu en el tercer «Pere, m'estimes?», expressa aquesta manera concreta de viure l'amor. Aquest itinerari de concreció de l'amor és molt important per al quart evangeli, i per a la comunitat del deixeble estimat a la qual va adreçat, fins al punt que el seu autor posa en llavis de Jesús aquella frase que sembla contradir la radicalitat del sermó de la muntanya, que demana d'esti­mar fins i tot els enemics: «Ningú no té un amor més gran —diu el Jesús de Joan— que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15, 13). L'amor es verifica donant la vida pels amics. L'amor es viu, es concreta en l'àmbit de l'amistat, en l'àmbit humà de la tendresa, de la delicadesa i de l'elegància en les relacions interpersonals.

Elred de Rievall va escriure el seu tractat «Sobre l'amistat espiritual» precisament per ajudar els monjos a viure aquesta pedagogia de l'amor, presentant l'amistat com el context humà idoni per a concretar el projecte de fraternitat de la Regla benedictina. És la mateixa pedagogia que Jesús proposa a Pere amb el seu diàleg. Per a Pere, que va negar el mestre i l'amic, aquest àmbit d'amistat dialogal que Jesús li ofereix i li renova, esdevé font de guarició i d'humanització, i el prepara per a la seva missió de pastor de la comunitat, que haurà de presidir com a servidor de la caritat, de l'«agape» dels seus germans.

Demanem al Sant Esperit, que és l'Amistat del Pare i del Fill, el do d'aquesta amistat, d'aquesta concreció de l'amor, per al creixement humà de la nostra comunitat i de cadascun de nosaltres.

7 de maig del 2008

DIMECRES DE LA SETMANA VII DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 20, 28-38; Sl 67, 29-30. 33-35a. 35bc i 36c (R.: 33a); Jn 17, 11b-19

Són dies de comiat, aquests, germans. Pau, preveient els atzars de Jerusalem, s'aco­miada dels responsables de la comunitat d'E­fes. Jesús prepara el seu comiat amb la pregària intensa al Pare, al qual és a punt de retornar: «Guardeu els que vós m'heu donat, perquè siguin u com ho som nosaltres».

«Que siguin u». És també el nom d'una encíclica de l'anterior papa, el recordat Joan Pau II. «Que siguin u». Però, què vol dir «que siguin u»? Em sembla que de vegades no l'hem entès bé el desig d'unitat de Jesús. Hem tendit quasi sempre no tant a unificar sinó més aviat a uniformar, a llimar i fins a eliminar els matisos, i la realitat, sense matisos, o bé aclapara, o bé avorreix. «Que siguin u com ho som nosaltres», diu Jesús. Proposa com a mirall d'unitat la Llar Santíssima de la Trinitat! Ens demana com de pintar la icona de la Trinitat perquè la puguem contemplar, perquè ens hi puguem emmirallar. I què hi contemplem en aquesta icona? Hi contemplem, sobretot, un diàleg, un diàleg d'Amistat en majúscula. Unitat, però no uniformitat, ja que es tracta d'una tri unitat. Hem d'admetre, per tant, el «pluralisme» —aquesta paraula que avui a uns agrada tant i a altres esparvera— a la Llar Santa de la Trinitat. Recordeu la icona de la Trinitat de Rublev? El diàleg silenciós, però tan eloqüent, de les mirades dels tres personatges divins? La unitat, al si de la Trinitat, es fa, doncs, a partir de l'amistat i del diàleg. D'aquest Diàleg, d'aquesta Amistat, d'aquesta Donació que posa en comunicació el Pare i el Fill, en diem Esperit. Parlem sempre amb imatges, és clar!

No som del món, però som en el món, i hi hem de ser, tots nosaltres, com a comunitat monàstica, com a església del Crist, signe i icona de l'Amistat de la Santa Trinitat. I hauríem de demanar, amb Jesús, que el Pare ens consagri en la veritat, que és aquest diàleg conjunt que cerca, en l'Esperit, de refer i de retrobar tants camins perduts d'apropament, d'entesa, de comunió.

Que sigui el do, el fruit granat d'aquesta Pasqua, la unitat veritable, en el diàleg i en l'amistat, al si de l'Església, que Jesús va somniar com una icona del Déu Tri-unitat, i demanem, amb l'oració postcomunió, que la participació en el Sagrament de la Unitat ens faci més aptes per al Do de Déu.

5 de maig del 2008

DILLUNS DE LA SETMANA VII DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 19, 1-8; Sl 67, 2-3. 4-5ab. 6-7ab (R.: 33a); Jn 16, 29-33

«Oh, Rei de la glòria, Senyor victoriós, que avui, triomfant, has pujat al cel; no ens deixis orfes, envia'ns la promesa del Pare, l'Esperit de la veritat, al·leluia». Amb aquestes paraules, ahir, tancàvem la solemnitat de l'Ascensió, en un dia en què se'ns invitava a trobar una melodia senzilla per a cantar a Déu del fons del nostre cor. Les paraules i els neumes d'aquesta antífona, amb la melodia gregoriana tan estimada de les antífones de la O d'Advent, ens posaven als llavis i al cor la melodia que nosaltres, sols, no hauríem pogut trobar.

Al qui no està mai sol, Jesús, el Rei de la glòria, un dels nostres, assegut amb la nostra humanitat a la dreta de Déu, li demanem que no ens deixi orfes, que no ens deixi sols. Sols en aquest món nostre que està arribant a un final de cicle, potser ja irreversible, signe, qui sap, d'un acabament proper. Sols en les nostres comunitats, sovint consumides pel corc de la divisió, enverinades pel fel amargant de l'individualisme. Sols al fons del nostre cor, on tal vegada tot sigui desolació, sequera, foscor… Sols! Hi ha tanta soledat no cercada en el nostre món! La soledat imposada per les circumstàncies, o autoimposada per un mateix, tant se val… la soledat que mata la vida de l'home, cridat a realitzar-se en l'amistat amb Déu i amb els altres. «J0 no ho estic mai de sol —ens deia Jesús— perquè el Pare és amb mi. Us dic això perquè trobeu en mi la vostra pau; sereu perseguits, però tingueu confiança, jo he triomfat del món».

«No ens deixis orfes, Rei de la glòria, Jesús, germà nostre, triomfador, Senyor victoriós… envia'ns la promesa del Pare, l'Esperit de la veritat…». Aquesta és la melodia, germans, que ens posa als llavis l'Església enmig de la desolació, de la desesperança, de la solitud, en aquests dies d'aca­bament.

Tot acabament és però, també, eclosió de plenitud. I la Pasqua florida que acabem de celebrar ja la sabem granada. El cicle de les set setmanes és a punt de revelar el seu misteri amagat, el cinquanta, el nombre que conté l'Esperit: unció, bàlsam i medecina d'immortalitat, do septiforme, és a dir, perfecte. Esperit de foc que purifica, tendresa de Pare que estima per estimar.

En el tetragrama del nostre cor, transcrivim-hi, germans, la bella melodia de l'antífona del Magníficat d'ahir, i agombolem-hi la nostra tristesa, la nostra soledat, la nostra orfenesa… però, sobretot, la nostra esperança i la nostra pau, que són la pau i l'esperança del Crist. «Envia'ns la promesa del Pare, l'Esperit de la veritat, al·leluia!

4 de maig del 2008

ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1, 1-11; Sl 46, 2-3. 6-9; Ef 1, 17-23; Mt 28, 16-20

Massa sovint les predicacions han fustigat els pecats dels creients, i molts més anys enrere, s'enarboraven els horrors de l'infern com a element de dissuasió del pecat. D'aquí naixia una espiritualitat impulsada per la por, que vivia la fe projectada a fer sacrificis, com per aplacar Déu, o com per completar l'obra de Jesús sacrificat a la creu. D'aquesta manera, per aquest camí, han tingut més força en la vida dels creients els exercicis quaresmals que no pas les alegries de la Pasqua.

Una lectura reflexiva i correcta de l'Evangeli d'avui ens dóna un perfil diferent del que ha de ser la vida del cristià. En podem fer dues lectures diferents.

La primera, en sintonia amb allò que deia al començament, quan Jesús es enlairat als cels i ens envia a anunciar el Regne, a predicar, a convertir, a salvar..., i a partir d'aquí nosaltres ens obstinem en un esforç sobrehumà d'una activitat que ens desborda fins al punt de no tenir ni temps per a resar, per a conrear amb pau una relació d'amistat amb Aquell que ens estima. «Cal treballar, esgotar-se, ja descansaré a l'altra vida», em comentava no fa molt un bisbe.

Una segona lectura ens l'ofereix l'evangeli d'avui, en connexió amb les paraules de Jesús en el darrer sopar: Us dono un manament nou: que us estimeu. En això us coneixeran. Aquest és el treball: estimar. Estimar-nos. I per estimar, cal tanta activitat? Doncs, sembla que sí. I per tal de poder estimar, resulta que no ens queda temps ni per a resar? Doncs, sembla que sí. Però és que no! Ens equivoquem amb tant d'activisme. Per estimar, cal prèviament contemplar l'amor. I viure l'experiència d'Aquell que ens estima primer.

Què ens diu, avui, l'Evangeli? Mateu no ens parla del fet de l'Ascensió, encara que s'endevina. No posa l'accent en la partença de Jesús cap als cels. L'accent el posa més aviat en la partença dels deixebles cap a una missió molt concreta que els encomana el Mestre: Aneu, partiu, feu deixebles, convertiu tots els pobles i bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant.

El poder que li ha estat donat a Jesús, tant en el cel com en la terra, passa en cert sentit als seus deixebles, que haurien d'assegurar la seva presència en el món. Caldrà descobrir itineraris, una manera creient de viure, un llenguatge adequat a aquesta missió al servei del Regne.

Ja no és solament el Déu amb nosaltres. Cal dir Déu és amb vosaltres. Déu és amb nosaltres, amb tots, en una presència viva cada dia, fins a la fi del món. Aquesta és la bona notícia: la presència de Jesús en el món a través de l'Església.

Tenen una missió molt concreta: Aneu, convertiu tots els pobles i bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. Primer cal la conversió. Però aquest canvi del cor només és obra de Déu. Els deixebles són tan sols col·laboradors de la força de l'Esperit de Déu. Caldrà una sintonia espiritual amb Jesucrist. Que en els servidors del Regne tingui una preeminència aquesta saviesa que Pau demana per als Efesis: Que Déu us concedeixi els dons espirituals d'una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades. Conèixer la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, l'eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb la qual va obrar la resurrecció de Jesucrist....

Però tot això suposa deixar en Ell totes les nostres preocupacions, o com diu el salmista: al matí t'exposo la meva causa... i em quedo esperant...

Aquesta actitud demana un tarannà predominantment contemplatiu en la nostra vida. Una actitud orant, un temps fort per a fer l'experiència d'aquesta força de Déu en la nostra vida. I a partir d'aquí estar disposats a dur a terme les coses de l'exterior, a realitzar les conseqüències d'aquesta conversió al Senyor: la incorporació a l'Església mitjançant el baptisme: Batejar en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant...

Aquesta és l'aventura de l'Evangeli en el món: una missió que porten a terme els deixebles del Senyor, però conscients que Ell és present en aquesta acció nostra. El text de Mateu també fa referència als dubtes... I, evidentment, tenim el perill de cedir als dubtes, a la impaciència... quan no vivim conscients de la presència del Senyor i de la força amb què actua en la nostra vida.

O ens podem quedar mirant al cel. Buscar el Ressuscitat per espais equivocats. No ens podem quedar plantats, estàtics, com esbalaïts... Cal entrar dintre de nosaltres mateixos, i estar sempre en camí, il·luminats per dintre per la força de Déu, i per fora per la Paraula que va fent claror als nostres passos.

I això ens ajudarà a caminar amb aquest esperit que ens recomana sant Joan Crisòstom: «Hem de tenir en el nostre esperit la ciutat de Jerusalem, contemplant-la al capdamunt, tenint els ulls posats en la seva bellesa: és la capital del Rei dels segles; on tot és immutable, on res passa, on totes les belleses es mantenen incorruptes. Contempleu-la, per així arribar cada dia amb afecte a fer-la realitat en els nostres germans i arribar al Regne dels cels.

Però, ja veieu que se'ns exigeix un dinamisme de camí permanent des d'una força interior, des d'una alegria del cor, com ens ha suggerit bellament l'oració col·lecta: Concediu-nos el do d'una alegria i el goig d'una fervent acció de gràcies, perquè l'Ascensió de Crist és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap, també el cos té l'esperança d'arribar-hi.