29 de setembre del 2009

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem avui la festa dels sants Àngels, en el dia de la dedicació d'una basílica en honor de sant Miquel al nord-est de Roma. "La veneració que els tributem, manifesta la glòria del Senyor, i la veneració que mereixen és un signe de la seva immensitat i de la seva excel·lència sobre tota criatura" [prefaci]. L'Escriptura ens ofereix només unes lleugeres mencions dels arcàngels Miquel i Gabriel, i sols parla de Rafael en el Llibre de Tobies. En el Nou Testament Gabriel és l'àngel anunciador del naixement de Joan Baptista i del de Jesús, mentre que Miquel apareix com el cabdill dels exèrcits celestials, vencedor de Satanàs en el gran combat de la fi dels temps (lectura 1b=Apocalipsi). Però, entre el Paradís del Gènesi i el de l'Apocalipsi, els àngels omplen amb la seva invisible presència el desenvolupament total de la història de la salvació, i és que apareixen com a "executors de les ordres del Senyor" (col·lecta) per elevar els seus designis als homes i, sobretot, canten la seva glòria (antífona de comunió) en una ingent multitud d'adoracions, que Daniel i Joan endevinaven rodejant el tron del Déu Viu, en dir-nos-ho així: "els seus servidors eren mil milers, i els seus assistents, deu mil miríades" (Dan 7, 10).

La primera lectura escollida ha estat del profeta Daniel [7, 9-10. 13-14] perquè indica que "els seus servidors -els àngels- eren mil milers". Amb tot, la lectura no es refereix als àngels, sinó que explica la "glòria d'un home promès a la mort". Efectivament, en ella intervé una figura misteriosa, descrita "com un Fill d'home" (verset 13). Figura col·lectiva que porta l'esperança d'Israel, ja que vindrà el dia que el veritable poble de Déu serà constituït des de les altures! Potser un Messies sigui inclòs en aquesta visió. En tot cas, però, al temps de Jesús, la profecia de Daniel fou rebuda com aplicable a un home que misteriosament sobrepugés les condicions ordinàries de la humanitat. Jesús, en efecte, es presenta com el Fill de l'home, però participant en tot de la condició ordinària dels homes. La seva glòria, per tant, manifestada llavors de la transfiguració, pertany a un home promès a la mort, però en el qual calia reconèixer que era el Fill de Déu, per la qual cosa la seva glòria era una glòria divina.

Com a salm responsorial ha estat escollit el 137, que ens fet "cantar a la presència dels àngels" i ens ha explicat que hi ha un món de realitats invisibles més real i més important que el que els sentits ens ofereixen. Quan preguem, cal que, sense negligir l'univers material, arribem a atènyer l'altre. Com Moisès, que "per la fe es va mantenir ferm, com si veiés l'invisible" (He 11, 27).

I el fragment de l'evangeli ha estat de sant Joan [1, 47-51], escollit per la frase de què "veureu els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home" (verset 51). Tot i que aquest evangeli fa referència a "un israelita digne d'aquest nom" (47). I és que Natanael era probablement un doctor de la llei, especialista en les Escriptures (45), assegut sota la figuera, a la manera dels savis (49). Jesús el convida a convertir el seu esguard (a "veure-hi!") i a passar progressivament de la seva humanitat a la seva messianitat, i, després, de la messianitat al misteri pasqual de la seva humiliació i de la seva exaltació ("baixar i pujar"). En aquest moment, Natanael esdevé un "israelita digne d'aquest nom" (47), ja que contempla el Déu que el seu avantpassat havia vanament volgut veure a l'hora de la seva visió de l'escala dels àngels. Per part nostra, ¿què cal tenir per merèixer d'ésser veritables fills d'Israel? ¿Un pur afecte sentimental a l'infant Jesús? ¿Una adhesió humanista al seu sistema de pensament? ¿O bé, més profundament, la fe en el seu misteri pasqual, viscuda diàriament en unió amb ell? I és precisament el que estem fent, amb la celebració de l'Eucaristia. Amén.

25 de setembre del 2009

DIVENDRES XXV (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ag 1, 15b-2, 9; Sl 42, 1. 2. 3. 4 (R.: 5bc); Lc 9, 18-22

La profecia que hem escoltat a la 1a lectura parlava d'una represa. El poble d'Israel, acabat de tornar de l'exili, reprèn el pols de la seva vida i de la seva història, una vida i una història estretament relligades amb la vida i amb la història del Senyor, el seu Déu. El temple, ara en ruïnes, és el signe palpable d'aquesta vida i d'aquesta història. Un temple en ruïnes plantat, com una fita, entre el passat esplendorós, que ja no pot tornar, i el futur, que és tot a les mans de Déu, com a promesa de pau i de reconciliació: «en aquest lloc jo donaré la pau», deia l'oracle del Senyor.

També el lloc on ens trobem, inevitablement, projecta la nostra mirada cap al passat. Un passat que cap de nosaltres no ha conegut i que, amb tot, gosem qualificar, de vegades, com a millor que el present: «Com el veieu ara? En comparació d'aquell sembla no res!». I aquesta cruïlla es va repetint constantment en la història de l'Església, i potser també en els itineraris personals de cadascun de nosaltres: la temptació de sacralitzar, d'idealitzar el passat —un passat que, ai las, mai no ha existit com l'imaginem— perquè ens sembla que solament així podrem superar l'angoixa que ens causa el no res del moment present.

Déu, a través del profeta Ageu, ens invita a refiar-nos amb senzillesa del petit no res que és el present de la nostra vida. I això a tots els nivells: en la història personal, en la història col·lectiva de la nostra terra, de la nostra comunitat, o en la història de l'Església. El Déu d'Israel, que sempre trobem de la banda dels vençuts i dels perdedors, mai de la banda dels prepotents i dels guanyadors, aposta per aquest petit no res: «Jo sóc amb vosaltres. No tingueu por. El meu esperit és enmig vostre». És aquest petit no res que Déu omple amb l'esperança de la seva promesa. Ho veiem en els sants de l'Antic i del Nou Testament, en els profetes, en els apòstols de Jesús, i especialment en Santa Maria, la seva Mare: del seu petit no res, Déu n'ha fet promesa de glòria i de plenitud per al futur, un futur que enfonsa les arrels en el present, en l'ara i l'ací de la nostra fe i de la nostra esperança.

Demanem-li, doncs, que del petit no res d'aquesta casa, del petit no res de la nostra història, del petit no res de la nostra comunitat i del nostre cor, en faci un lloc de pau. Amén.

23 de setembre del 2009

DIMECRES XXV (I)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Esd 9, 5-9; Sl Tb 13; Lc 9, 1-6

Estimats germans:

Jesús envia els seus deixebles a "predicar el Regne de Déu" i a "guarir malalties". Aquest Regne és la presència de Déu en tota la realitat humana. Evangelitzar és fer descobrir que l'amor de Déu és una realitat present en la nostra vida. Les circumstàncies actuals ens fan veure que quelcom falla, que les malalties més grans són la desesperança o la indiferència. La gent veu clar que les coses han de canviar, que la crisi és un toc d'atenció. Si abandonem els valors humans i cristians venen situacions de decadència i de inestabilitat.

Segons el llibre d'Esdres, va ser difícil la reconstrucció de la societat i de la vida religiosa després de l'exili. L'ésser humà té grans recursos per poder superar les dificultats. Diguem-ne dos. Dins d'ell descobreix, segons Esdres, que "Déu no ens ha abandonat". Fora d'ell observa la capacitat de reacció d'un poble que exclama: "El nostre Déu ha fet brillar davant els nostres ulls una llum d'esperança". Tots s'animen a aixecar les parets materials del Temple i de les seves cases. Però, sobretot, no obliden que han d'aixecar i tornar a viure els valors que havien oblidat o descuidat.

Sabem que per a la realització d'un objectiu calen mitjans tècnics i materials. Les paraules de Jesús dient que no cal prendre res per al camí semblen ingènues. Però ben meditades, comprenem allò que és l'essencial: l'únic necessari és intentar ser fidels a la missió encomanada; que les altres coses són supèrflues, i que poden ser contraproduents. L'èxit no depèn només de la nostra preparació, sinó de la confiança posada en Déu. Nosaltres no som protagonistes; sinó mitjans, mitjans imperfectes. L'anunci de la Bona Nova ha de estar acompanyat per actes, per fets, que convencin i facin vàlid allò que diem. Qui fa el bé pot parlar, i les seves paraules donen vida.

En tota recerca interior hi ha amagat un desig de Déu. Quan més ens endinsem dins del misteri de Déu, més descobrim i experimentem el seu Amor. Al mateix temps augmenta el nostre desig d'avançar per aquest camí i de compartir amb els altres allò que hi ha dins nostre: la necessitat d'estimar i de ser estimats.

Demanen al Senyor, en aquesta Eucaristia, que sapiguem donar-nos la mà, el nostre temps, la nostra comprensió. Hem de ser valents, fins i tot hauríem de ser atrevits. Quan estimem parlem de la Bona Nova de l'Evangeli i guarim les malalties.

20 de setembre del 2009

DIUMENGE XXV (B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sv 2, 12. 17-20; Sl 53; Jm 3, 16-4, 3; Mc 9, 30-37

Estimats germans i germanes:

No és fàcil comentar les lectures d'aquest diumenge, perquè són molt clares i perquè ens comprometen. Què pensaria Jesús veient els seus deixebles obsessionats en ocupar llocs importants? Si els comparem, veiem paral·lelismes entre el relat evangèlic d'avui i el del diumenge passat: els dos anuncien la mort i la resurrecció de Jesús. Entre les dues escenes semblants, l'evangelista S. Marc situa la Transfiguració. Aquest fet transcendental no va poder commoure ni canviar aquells que el seguien sense comprendre res. Jesús els parla del servei i de la creu, de donar la vida per guanyar-la; i ells discutien "quin d'ells seria el més important". Jesús no es deixa vèncer per la decepció, i insisteix: "Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots". Però els bons llocs, l'èxit, el poder i el protagonisme són temptacions seductores que ens enlluernen a tots i a tots els nivells. El Senyor ens demana vigilar i pregar per no caure en la temptació.

Quin és el camí a seguir? Com Crist ens vol alliberar, ens proposa "la saviesa que ve de dalt". Ens estima i vol que la nostra vida sigui "pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits", segons la segona lectura. La felicitat no la trobem en una pretesa superioritat sobre els altres ni en el sabor agredolç del poder; sinó en l'amor, en el servei fet per amor. Considerar-se servidor dels altres no vol dir menysprear-se a si mateix, sinó considerar que tots els altres són dignes de ser servits. Si ens considerem creients i estimem Jesucrist, hem d'actuar com Ell. Això té moltes implicacions, que cal reconèixer sincerament. Entre altres: el servei, la generositat; i la lluita no per ser superior als altres sinó per millorar com a família, grup o comunitat. En paraules de la carta de S. Jaume, hem de ser persones pacificadores que sembrem en esperit de pau; lluny d'enveges, ambicions i discòrdies.

Les solucions sempre són més fàcils del que pensem. Cal pregar molt, germans, perquè les nostres qualitats no es converteixin en les armes destructores de l'orgull, la discriminació, la autosuficiència i la manipulació. En la pregària trobem Crist i la Saviesa de la seva Paraula. La pregària esponja el cor i aclareix les idees. D'aquesta manera sortim de la nostra mediocritat i comencem un viatge vers els ideals nobles, vers Déu. Quan nedem a contracorrent podem sentir una certa sensació de soledat, de sorpresa, de dolor; també d'ultratge i de tortura, segons el llibre de la Saviesa. Però si avancem pel camí de la honestedat i de la coherència, descobrim que Déu no defrauda, que la seva Saviesa és superior a la nostra, i que la confiança ens mena a la font de la seva Paraula i del seu Amor.

Quan Jesús posa un nen al mig del grup ens manifesta l'actitud a prendre per tal de convertir-nos. El noi significa les possibilitats d'una vida nova, d'un canvi de vida. Els nois són sincers i espontanis, tenen el cor net i una mirada transparent. El somriure de la bondat ens ajuda a ser millors i a esborrar els punts foscos del nostre comportament. Crist es fa present en l'Eucaristia enmig nostre. Al voltant de l'altar, hem de descobrir que Déu estima tothom, que nosaltres hem d'estar al mateix nivell, que el perdó trenca les barreres, que l'amor uneix. La Transfiguració ens ha de transformar. Crist ens il·lumina amb la Saviesa de la seva Paraula, ens alegra amb la seva esperança, i ens anima amb el seu Amor.

Escoltem-lo, estimem-lo! Aquesta ha de ser la nostra única ambició.

18 de setembre del 2009

COMMEMORACIÓ DELS DIFUNTS DE LA FAMÍLIA CISTERCENCA MORTS D'UN ANY ENÇÀ

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La Litúrgia ens fa encomanar "a la misericòrdia de Déu" "tots els nostres germans, parents i benefactors difunts", i ens fa demanar que concedeixi de fer-los "participar de la felicitat eterna, per la intercessió de la benaurada sempre Verge Maria i de tots els sants" (col·lecta). I que la "misericòrdia de Déu que no te mida; aculli favorablement les nostres humils pregàries i que, per aquest sagrament de salvació els doni –als finats- el perdó de tots els seus pecats" (oració sobre les ofrenes). [Missal de l'Orde, pp. 38-39]

La primera lectura ha estat treta de la carta de sant Pau als cristians de Roma [8, 31b-35.37-39], on se'ns ha preguntat: "¿Qui serà capaç d'allunyar-nos del Crist, que tant ens estima?" I és que el combat de la fe i la lluita contra el mal sovint posa al descobert febleses i covardies. I els motius d'acusació contra els cristians no manquen, i per això Pau s'imagina un tribunal davant del qual els cristians seran citats. Aleshores, qui farà l'acusació? Déu mateix? No, car Déu ja ha perdonat completament en Crist i no es farà pas enrere de la seva decisió. Pot ser serà Satanàs? Certament, sí, ja que ell és l'acusador d'ofici, amb l'esperança que Déu no atorgui més la seva confiança als homes. Però Déu recusa semblant acusador. Llavors, qui queda, el Crist? Aquest però, no acusarà pas, perquè morí i ressuscità pel nostre bé, i en canvi intercedeix per tots nosaltres davant del Pare.

El salm responsorial escollit ha estat el 121, on se'ns ha parlat de "La ciutat ben construïda". I és que tot i reconeixent els defectes que hi ha en l'Església i en els seus membres, ens cal anar, per la fe, més enllà i contemplar-la com una "ciutat ben construïda", un "conjunt harmoniós". Ací i avui, i en aquest món, això només és una utopia; en el més enllà, però, i en la pàtria definitiva de l'eternitat, és una efectiva realitat.

I anem per l'evangeli que ha estat tret de sant Mateu [11, 25-30], i on Jesús ens ha dit que "veniu a mi, que jo us faré reposar". O bé, diguem-ne "una religió retornada a l'essencial". I és que els qui pateixen i es dobleguen sota la càrrega són sempre els senzills i els ignorants, dels quals hom abusa per mitjà de les observances legalistes. Jesús per tant convida a aquests pobres a prendre el seu lloc entre els deixebles, i Ell els revela una realitat que allibera de les religiositats i dels seus límits ritualistes i legalistes. I és que Déu ens accepta tal com som i ell s'ha fet un igual a nosaltres per a poder aplegar-nos al seu entorn, en aquest món, i dur-nos després cap a l'altre. Amén.

16 de setembre del 2009

DIMECRES XXIV (I)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
1Tm 3, 14-16; Lc 7, 31-35

Aquest evangeli de Lluc, que ens parla de la saviesa, d'una saviesa que neguen els homes... em recorda uns versos de Proverbis (1, 20):

La sensatesa, la saviesa crida pels carrers,
eleva la veu per les places;
als punts de més bullici proclama,
a les entrades de les portes de la ciutat.
Inexperts, fins quan heu d'estimar la inexperiència?,
insolents, fins quan trobareu gust en la mofa?,
insensats, necis, fins a quan odiareu el saber?
Torneu a mi i us obriré el meu cor, us faré conèixer les meves paraules...

La saviesa de Déu l'havien escoltat els jueus per boca del Baptista, a través de la seva predicació dura, escatològica, que preparava el camí d'un altre. Convidava a la conversió, a obrir el cor per començar a tenir el cor amatent. Li van tapar la boca, li van tallar el cap.

Jesús no es queda vora el Jordà, porta l'anunci de la saviesa als carrers i pobles i ciutats. Era ja el cor obert de Déu. No convidava a tornar a Ell. Era Ell, Déu mateix, qui es girava cap als homes, amb el cor obert. Però continua trobant pels carrers i pobles, inexperts, insolents i necis, la vida dels quals és un contrasentit.

Però la saviesa és reconeguda pels seus fills. Mateu identifica la saviesa amb Jesús. Lluc amb publicans i pecadors, que són els qui veritablement obren el cor a la saviesa vessada per Déu.

De quin grup ets? Inexpert, insolent, neci e insensat? O bé dels publicans i pecadors?

Quan la premsa porta uns mots encreuats o altres enigmes, diu: la resposta és a l'última pàgina. De quin grup ets? Aquí la resposta la tens a la primera lectura.

T'escric això perquè sàpigues com t'has de comportar a la casa de Déu. Aleshores, sembla que ens convida a estudiar. Aquests dies comença el curs escolar. Així que, tots a l'escola de la Paraula. Nosaltres, monjos, hem de tenir en compte que casa nostra és l'escola de la paraula. Però la casa de Déu és l'Església, l'edificació que l'Esperit va aixecant amb les pedres vives que som tots i cadascun de nosaltres. I això succeeix cantant el misteri de pietat, que és el misteri de Crist. I com un exemple concret ens proposa un himne: visible en el cos, garantit per Esperit, proclamat als pobles, cregut en el món, endut a la glòria...

El cantem amb saviesa? Cantem-lo bé, no desentonem, ni en l'Església ni en la vida. Deia sant Cebrià: la paraula de l'evangeli no és altra cosa que l'ensenyament de Déu, fonament on s'edifica l'esperança, s'aferma la fe, aliment que envigoreix el cor, guia que indica el camí...

15 de setembre del 2009

DIMARTS XXIV (I)

15 de setembre: la Mare de Déu dels Dolors
Homilia predicada per fra Lluís Solà
1 Tm 3, 1-13; Sl 100, 1-2ab. 2cd-3ab. 5. 6 (R.: 2b); Jo 19, 25-27

L'escena que acabem de contemplar, germans, ha inspirat tot un corrent de devoció entorn de la Mare de Déu, molt falaguer a les cordes més sensibles de la nostra ànima emotiva. La seqüència «Stabat Mater», que cantem avui com a himne a les hores de l'Ofici, n'és un exemple eloqüent. I tants conjunts escultòrics, un d'ells a l'atri de la nostra església. En aquest cas, però, la devoció no fa un bon servei a la veritat profunda del text evangèlic proclamat. Ens deixa a la superfície, a l'escorça. Cal trencar la closca per trobar i assaborir el fruit dolç.

Es diu que Jesús confia la seva mare a Joan, en un gest pietós de responsabilitat filial. Segurament el clan familiar, germans i germanes de Jesús, dels quals parla el Nou Testament, era prou nombrós com per fer-se càrrec de la mare. No, l'evangelista, quan pinta aquesta escena, vol dir-nos alguna cosa més seriosa. Als peus de la creu hi ha el deixeble per antonomàsia, l'estimat, l'amic del Senyor. No se'ns en diu mai el nom. I Jesús li demana que aculli, no a «casa seva», com se sol traduir, sinó entre «allò seu», en el seu àmbit, és a dir, en l'àmbit del discipulat, Maria, la seva mare, a qui Jesús anomena, com a Canà, «dona», no pas «mare». Els dos breus diàlegs entre Jesús i Maria que reporta l'evangelista Joan, a Canà i al Calvari, com també el de Lluc, quan Jesús infant és retrobat al temple, deixen intuir, curiosament, una relació més aviat tivant entre mare i fill. Aquest deu ser, segurament, el dolor més punyent de Maria, l'espasa anunciada per Simeó: la incomprensió davant la missió de Jesús, una incomprensió que la va allunyant més i més d'ell. Als peus de la creu, la distància entre mare i fill és total. Precisament, però, quan aquesta distància arriba al seu clímax, en el nou infantament del Calvari —Jesús fa brollar del seu costat traspassat la nova creació—, Maria troba el camí de l'apropament i del retorn en la fe, en deixar-se acollir com a deixebla de Jesús, no ja com a mare, pel deixeble, als peus de la creu. Morint al fet de ser mare, ressuscita com a deixebla entre els deixebles.

El dolor de Maria, renunciar a les prerrogatives de la seva maternitat biològica per tal d'esdevenir deixebla —l'única manera de pertànyer a l'església, la nova família de Jesús—, i així també mare en una nova dimensió espiritual molt més àmplia i fecunda, assoleix el seu punt culminant en assumir com a propi el lliurament del Fill, deixant-se lliurar ella mateixa per ell, i lliurant-se ella voluntàriament al deixeble estimat, com a deixebla. És així com ella assumeix de participar en el misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist.

Ací hi ha un gran misteri, germans, i una deu inesgotable de reflexió i de nodriment espiritual per a la nostra fe. Maria ens va al davant en el camí del discipulat. El dolor de la seva renúncia i del seu lliurament és també el nostre dolor i el dolor del món. La seva mort és la nostra mort i la mort del món. Ben a prop de Maria i del deixeble estimat, sota l'ombra fecunda de l'arbre de la creu, de l'arbre de la vida, podem aprendre a plantar els rosers de l'esperança en la terra eixorca del nostre desconsol. Que així sigui.

13 de setembre del 2009

DIUMENGE XXIV (B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 50, 5-9a; Sl 114; Jm 2, 14-18; Mc 8, 27-35

Germans,

En el nostre temps són freqüents les enquestes. Els periòdics en proposen diàriament als lectors per tal de crear estadístiques sobre temes determinats o bé per contrastar opinions. L'home demòcrata dels nostres dies es presta a aquest tipus d'enquestes col·lectives perquè li agrada opinar de tot, encara que les respostes siguin simplement dir si, no, no sap o no contesta.

Avui Jesús també ens posa a prova amb una sèrie d'enquestes. Les va fer fa dos mil anys als seus deixebles, però continuen interpel·lant els cristians del nostre temps. Si les formulés ara, ¿què respondríem nosaltres? La primera: ¿Qui diuen la gent, que sóc jo? ¿Què pensa de Jesús la gent del nostre món? Hi ha milions de persones que ni tan sols no han sentit a parlar mai de Jesús, i els que en tenen una idea llunyana dirien d'ell que era un personatge carismàtic, com Gandhi o algun altre líder religiós universalment reconegut. Són respostes vagues que no afinen ni per casualitat, com les respostes dels contemporanis de Jesús quan el confonien amb Joan Baptista, amb Elies o algun altre dels profetes. Per aquest tipus de resposta es podria afirmar que en el context de Jesús es creia en una mena de reencarnació, ja que Joan Baptista i Elies foren personatges concrets que ja havien mort, com els profetes. I aquesta creença era fins i tot compartida, pel que veiem, pels mateixos apòstols. Curiosa descoberta.

A Jesús, però, no solament no li satisfan les respostes dels seus deixebles ni l'opinió de la gent sinó que vol saber què pensen d'ell els seus seguidors: "I vosaltres, ¿qui dieu que sóc"? Jesús els pot fer aquesta pregunta perquè fa temps que conviu amb ells i han vist els miracles que feia i han escoltat la seva doctrina. La resposta immediata del cap dels apòstols, el vehement Pere, en la versió de Marc que hem escoltat, és d'allò més sintètica: "Vós sou el Messies", és a dir, el Crist, l'Ungit de Déu. Pere ha anat al gra i ha fet diana. Jesús, com sempre en Marc, els demana que no ho revelin a ningú, però ja està dit i confirmat: Jesús és el Messies promès, l'esperat i el desitjat de les nacions, el Salvador i alliberador del Poble de Déu. La paraula Messies, en el context de Jesús, tenia connotacions molt nacionalistes, cosa que Jesús vol evitar a tot preu. El seu messianisme apunta a un alliberament espiritual i no a una revolta nacional. Per això els prohibeix que ho diguin a ningú i tot seguit els revela el programa messiànic que haurà de portar a terme: el seu misteri pasqual de passió, mort i resurrecció. D'aquí que el qui vulgui ser deixeble d'aquest Messies ha de passar pel mateix sedàs que ell: seguir-lo amb la pròpia creu, cadascú se la sap, i perdre la vida per ell i per l'evangeli, per recuperar-la amb més plenitud, un programa poc engrescador des del punt de vista humà.

Justament demà celebrem la festa de l'exaltació de la santa Creu, l'arbre de la vida que ens ha merescut la nostra redempció. El signe de la creu que ens fem sovint ens recorda i actualitza en nosaltres aquell misteri de salut extensiu a tots els homes i dones de tots els temps. Per la creu, instrument de suplici i d'ignomínia, fem camí, paradoxalment, cap a la llum i la vida, perquè en ella el nostre Salvador fou immolat per nosaltres. En ella hi trobem també la nostra esperança i la nostra fortalesa.

Però permeteu-me que reprengui la pregunta clau de Jesús: I vosaltres, ¿qui dieu que sóc? Hauríem de respondre a aquesta pregunta independentment de la resposta de Pere que ja coneixem. Potser ens podrien ajudar aquestes preguntes que us proposo ara. Per exemple:

¿M'importa d'una manera decisiva saber qui és Jesús? Jesús té realment un paper destacat en la meva vida? Quin lloc ocupa en la meva escala de valors? El meu seguiment de Jesús reflecteix de debò les exigències que ell proposa en el seu programa messiànic? Em deixo entusiasmar per la seva persona i el seu evangeli? Donaria la vida pel Crist?

Aquestes i altres preguntes vindrien a glossar la pregunta directa de Jesús als seus deixebles i que, al mateix temps, haurien de reflectir la nostra relació més autèntica amb el Mestre. Ja sabem que ell és el Messies i el Fill de Déu, però cal veure fins a quin punt aquesta definició del Crist ha arrelat sincerament i sòlidament en la nostra vida, perquè una cosa és la teoria i l'altra la praxi, i molt sovint anem tirant amb una doble vida amb la qual traïm fàcilment els nostres compromisos cristians. Jesús pot ser que no ens resulti còmode ni massa seductor en certs moments, però com afirmava el mateix Pere fa uns diumenges, només ell té paraules de vida eterna. Caldria saber ara si aquestes paraules de vida eterna les hem descobertes i captades. I si de debò deixem que vagin configurant la nostra vida.

La lectura assídua de l'evangeli amb ulls de fe farà que ens anem habituant al llenguatge auster de Jesús i ens deixem captivar paulatinament per la seva persona i el seu missatge. Tot és qüestió de docilitat a l'Esperit Sant, al seu Esperit vivificador, que ha inspirat aquells textos i que, sens dubte, farà de nosaltres uns incondicionals seguidors d'aquest Jesús que, tal com afirma la carta als hebreus, és el mateix ahir, avui i pels segles.

12 de setembre del 2009

DISSABTE XXIII (I)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Tm 1, 15-17; Sl 112; Lc 6, 43-49

"Sigui beneït el nom del Senyor, ara i per tots els segles", diu el salm. Sí, estimats, germans, sigui beneït el Senyor per "la grandesa de la seva paciència", segons les paraules d'un Sant Pau entusiasmat i agraït. En els seus escrits podem ajuntar retalls de la seva vida, en contínua acció de gràcies a Déu misericordiós. Quan ens sentim perdonats, com Pau, sabem perdonar més als altres, i podem treballar amb ells i per ells. Som pobres i febles, per la nostra condició humana; però l'amor de Déu ens transforma, capacitant-nos per a ser col·laboradors seus.

L'home no es pot definir per allò que és en un moment concret. Gràcies a Déu podem canviar. Jesús ens dóna confiança, creu en nosaltres, confia en les nostres possibilitats. Jesús ens recorda que hem de ser responsables: se'ns regala el tresor de la vida, una vida que pot donar fruits quan està purificada pel foc de la prova i amarada per la dolcesa de l'amor. Les comparacions emprades a l'Evangeli d'avui són molt expressives: si som com un edifici construït sobre la roca, que és el Crist, serem com un arbre que dóna bons fruits perquè estem empeltats en Crist.

Jesús ens assegura que el nostre cor pot ser bo i que podem fer el bé. El bé és com el fruit normal, el fruit natural, que neix de la flor de la bondat. Però respondre bé davant del mal, davant de les contrarietats i de les intencions incomprensibles... no és sempre natural, és sobrenatural: cal l'ajut del Senyor que es manifesta en la seva Paraula, en la meditació amorosa de la seva Paraula, en l'Eucaristia. La freqüència dels Sagraments ens ajuda a posar de la nostra part el que és necessari: vigilància, previsió, sinceritat, prudència i valentia.

Si el Senyor té paciència amb nosaltres, com no hem de ser també nosaltres pacients i misericordiosos? Una persona que se sent perdonada, aprèn a estimar. Qui estima, dóna bons fruits. La bondat trenca les reticències i aplana els camins. Quan comprenem el misteri de la creu, sentim que l'amor del Crist crucificat ens allibera a nosaltres que, essent pobres i desvalguts, ens converteix en homes nous, forts i decidits. Donem gràcies a Déu, lloem-lo. "Sigui beneït en nom del Senyor".

8 de setembre del 2009

EL NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5, 2-5; Sl 12, 6; Rm 8, 28-30; Mt 1, 1-16. 18-23

La festa d'avui —diu sant Andreu de Creta—, és per a nosaltres el principi de les solemnitats —el setembre és el primer mes del calendari bizantí. És el coronament de la llei i de les ombres, i és una porta d'entrada a la gràcia i a la veritat. Hi trobem el resum dels beneficis de Crist envers nosaltres, la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació. (Sant Andreu de Creta, Homilia sobre la Nativitat)

Celebrem amb alegria la festa natalícia del goig de tot d'univers. La brisa bufa anunciant el goig universal. Que s'alegrin els cels, que exulti la terra i s'agiti el mar d'aquest món, ja que ha nascut petxina que, en rebre el llamp de llum de la divinitat, concebrà i donarà a llum una preciosíssima perla, que és el Crist, el rei de la glòria, que proclamarà l'alliberament. (Sant Joan Damascé, Homilia sobre la Nativitat)

I, veritablement, la Paraula que acaba de ser proclamada ens confirma aquesta profunda vibració joiosa d'aquests Pares d'Orient en la celebració d'aquesta solemnitat de la Nativitat de la Mare de Déu.

Hem escoltat la genealogia de Jesucrist, una mena de llibre de registre de naixements de l'ajuntament o de la parròquia de Natzaret. Una repetició avorrida? Uns quants noms que tot just ens diuen alguna cosa? L'ocasió d'una ràpida i profunda meditació, a fi de projectar el nostre pensament sobre la nostra història? Aquest evangeli, de lectura àrida, ens fa adonar que pertanyem a una història amb moltes arideses, sí, però també amb molta riquesa de vida. Una història que ens desborda, que és més gran que nosaltres. És tota una llista de noms i de personatges que han estat significatius en el projecte de Déu al llarg de la Història de la Salvació. Ens fa adonar de la grandesa i la generositat de l'amor diví. Un amor gratuït. No comprensible per a la nostra raó calculadora, que sempre aspira a tenir el domini d'una seguretat humana, i que no arriba a reconèixer i valorar i correspondre a l'elecció amorosa de Déu. Una llista on no veiem sempre la resposta fidel al Senyor per part dels homes, sinó que hi abunden la idolatria, la immoralitat, el crim, el pecat... Ens trobem amb una barreja de santedat i de pecat, llàgrimes de penediment, adulteri, assassinats, prostitutes, estrangers... Així ha teixit, o ha permès Déu, que es teixeixi la història de la humanitat.

I en aquest riu de la història, Déu ha volgut venir a fer-hi la seva immersió total, a favor de la humanitat. Aquí enfondeix les seves arrels el misteri amorós de Déu. Un Déu que ens està dient que compta amb tots. Que compta amb totes les pedres per a aixecar el seu edifici. L'edifici d'una civilització de l'amor, de la qual va parlar molt Pau VI. Totes les pedres són importants per a aquest edifici. Déu compta amb totes, en un misteri d'amor que no arribem a comprendre. Un misteri d'amor que ens comença a ser revelat en plenitud en aquesta festa, porta d'entrada de la gràcia i la veritat. Un misteri d'amor que se'ns revela com una crida a ser imatges vives d'aquest Déu amor, com diu sant Pau als cristians de Roma.

A continuació de la genealogia, l'evangeli ens descriu com va tenir lloc el naixement de Crist. És la maduració, és el fruit de tota aquesta complexa llista de noms. Contemplem Crist, Déu amb nosaltres. El rostre visible del Pare Invisible, que mai ningú no havia contemplat. Crist, la imatge concreta i ben perfilada d'un Déu que ens crida a imitar, per a viure, perllongant aquesta imatge visible d'un Déu amor.

D'aquesta manera, com escriu sant Andreu de Creta, s'inicia així la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació.

Així culmina la misericòrdia de Déu. Necessitem comprendre aquest misteri de misericòrdia i d'amor profunds. Necessitem arribar a valorar i respectar, saber contemplar, diria, el misteri de la persona, barreja de santedat i de pecat. Com ho fa Déu. Ell respecta al llarg del temps, de la història humana, la llibertat de la seva criatura més significativa, i més volguda per a ell. Ell ve a pasturar, a mostrar la seva grandesa, mitjançant les seves senderes humils de pau. Aquest és el Déu que ens pot dur a la transformació de la naturalesa, la nostra deïficació. Ell ens mostra i ofereix els camins de la seva pau, la nostra pau.

Avui ha estat construïda la porta oriental per la qual entrarà i sortirà Crist i romandrà tancada, aquesta porta, en la qual hi ha el Crist, porta de les ovelles i el nom de la qual és orient, per mitjà de la qual hem tingut accés al Pare, principi i origen de la llum. Beneït el qui ve. El Senyor és Déu i ens ha il·luminat. Celebrem festivament el naixement de la Mare de Déu. (Sant Joan Damascè, Homilia sobre la Nativitat)

7 de setembre del 2009

DILLUNS XXIII (I)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

A la col·lecta, després de recordar-nos de la nostra adopció filial en Jesús, li demanem al nostre Pare-Déu que ens concedeixi "la llibertat veritable i l'herència dels sants, ja que creiem en Crist" (col·lecta). I és que creure en Crist suposa adherir-se a una persona que és "la Veritat i la Vida" [Jn 14, 6] i que, per això mateix, és font de tota llibertat. Després de la comunió pregarem al Senyor que ens associï "sempre a la vida del seu Fill", gràcies a la paraula i al pa amb que ens ha alimentat (postcomuni). L'al·lusió a la comunió de Crist per la fe en la seva paraula i per l'Eucaristia fa referència a la doctrina del propi Jesús exposada en el seu sermó sobre el "pa de vida" [Jn 6, 35, 51].

La primera lectura ha estat treta de la carta de sant Pau als cristians de Colosses [1, 24-2, 3], en què s'afirma que Pau és "servidor de l'Església per dur a terme el misteri que, d'ençà que existeixen els segles, Déu guardava amagat". Perquè, encarregat de proclamar la salvació per la creu, Pau sap prou bé que ell ha de viure personalment aquest misteri. I ha de compartir la "indigència anguniosa" de Crist al Calvari (verset 24), a fi que es desenvolupi de la mateixa manera en ell el poder i la riquesa de la resurrecció. Misteri –pel demés- summament gloriós, ja que és el que obre als pagans la via de la salvació (27).

I el fragment de l'evangeli ha estat tret de sant Lluc [6, 6-11], on els de la sinagoga "esperaven a veure si –Jesús- curaria en dissabte". Efectivament, Jesús guareix, el dia del dissabte, un home paralític de la mà dreta. I és que Lluc, en la narració que en fa, posa en relleu la nova manera que Jesús entén l'obediència a la llei mosaica. I és una obediència fundada en el profund coneixement del cor de l'home (verset 8) i del sentit de la llei (9). Jesús no dubta a practicar la bondat per a honorar el dissabte, convençut que així la glòria de Déu és més ben servida. Aquesta obediència a la llei és una cosa totalment diferent de la submissió, perquè realitza el jo més profund en el seu encontre amb Déu vivent, més enllà de les inquietuds suscitades per la casuística, més enllà de la por d'haver faltat al propi deure, i més enllà del menyspreu d'aquells que jutgen els altres, des de l'exterior, sense conèixer llur cor. Amén.

4 de setembre del 2009

DIVENDRES XXII (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Col 1, 15-20; Sl 99, 2. 3. 4. 5 (R.: 2c); Lc 5, 33-39

En una de les escenes més commovedores del film «la Passió de Crist» de Mel Gibson, es veu com Maria, la mare de Jesús, encoratjada per Joan, s'atansa al seu fill que acaba de caure sota el pes implacable de la creu, camí del Calvari. Jesús, acaronant-la amb la mà i amb la mirada, li diu aquestes paraules sorprenents, impressionants, que el guionista va manllevar de l'Apocalipsi (21, 5): «Mare, jo faig noves totes les coses».

Acabem de proclamar l'absoluta novetat de l'Evangeli incompatible amb tota mena de vellura. Una novetat que ens és presentada amb dos matisos complementaris: el text parla del vestit vell, al qual no es pot posar un pedaç de roba nova, i del vi jove —no-vell, novell— que no aboquem pas dins un bot vell. La joventut i la novetat, doncs, són els dos ingredients de la nostra recepta evangèlica d'avui. La novetat de l'Evangeli no s'avé —literalment «no és simfònica»— amb la vellor, amb l'antigor, fins al punt que la desintegra, la fa esclatar, igualment com un vi jove faria esclatar, esventrant-los, els bots vells.

Cal capgirar una mica la paràbola per entendre-la bé del tot, i fer precisament el que Jesús diu que no s'ha de fer: posar la novetat de l'Evangeli sobre el teixit gastat de la Llei —Jesús s'adreça als fariseus i als mestres de la Llei—, abocar-ne el vi en els vells bots de pell —penseu en els estoigs, de pell, que contenien els rotlles de la Llei a la sinagoga— perquè la novetat i la joventut de la Paraula de Déu, Jesús, en faci esclatar la vellura, en reveli el sentit ple, en un cant nou d'alegria i de llibertat. Un cant nou per al Déu que «alegra la nostra joventut», com li cantem amb el salm 42 en apropar-nos a l'altar (v. 4).

De fet Jesús, «en qui Déu ha volgut que residís la plenitud de tot el que existeix» (Col 1, 19), fa esclatar el sentit de la creació i de les nostres vides, Ell que n'és la Paraula fundant i recreadora. Amb la novetat de l'Evangeli esquinça els vestits vells d'aquesta creació que «gemega en dolors de part» (Rm 8, 22), esquinça el nostre home vell i els nostres bots esquifits que ja no poden contenir el vi novell de l'Evangeli, el most del raïm —Jesús, ell mateix— trepitjat al cup de la Creu, esquinçat ell mateix —el bot vell de la seva humanitat— per vessar, malgastant-lo per a tots, el vi de la creació nova: «Mare, jo faig que tot sigui nou!».

Bufen vents a l'Església una mica entestats a desencauar de les antigues calaixeres, rosegades pels corcs, vestits ja passats de moda, una mica arnats, i els bots vells, ressecs i florits, que guardaven la nostàlgia del passat. Ja ho deia Jesús, amb sorna, als fariseus: «No hi ha ningú que vulgui beure vi nou després de beure'n de vell, perquè troba que el vell és millor» (Lc 5, 39).

Però les paraules de Jesús a la seva mare camí del Calvari, les paraules de l'home de dolors, continuen ressonant més vives que mai, endutes pel vent de l'Esperit: «Jo faig que tot sigui nou, les coses d'abans han passat» (Ap 21, 4-5)! Traguem-nos doncs els taps de les orelles i posem-nos a l'abast d'aquesta Paraula vivificadora, la Paraula d'Aquell «que ens sacia de felicitat com desitjàvem i renova com una àguila la nostra joventut» (Sl 102, 5).

2 de setembre del 2009

SANT BERNAT DE POBLET, MONJO, I SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 51, 1-12; Sl 33, 2-9; 1Jn 5, 1-5; Mt 10, 17-22

L'Anuari de la Pontifícia Arxiconfraria dels sants patrons Bernat, Maria i Gràcia, d'Alzira, en el seu primer numero del 2006, com a començament d'una nova etapa renovada, mostra una sèrie nombrosa d'escrits en prosa i en vers, de fotografies... dedicats tots ells a la figura dels màrtirs i a la importància del martiri com a testimoniatge de la fe. Evidentment, hi ha uns espais especials dedicats als màrtirs Bernat, Maria i Gràcia. Amb nous esforços d'investigació entorn dels màrtirs d'Alzira. Això estaria en la línia de l'investigador i estudiós P. Benet, monjo de Poblet, quan escriu sobre la necessitat i importància d'estimar les pròpies tradicions transmeses pels nostres avantpassats, ja que això ajuda a mantenir la pròpia identitat cristiana i humana i evita el desarrelament creixent de l'home modern.

Avui, en aquesta línia, celebrem la festa d'aquests màrtirs amb arrels comunes a Alzira i Poblet. Una festa que es comença a celebrar el 2 de setembre de 1733 per iniciativa de l'abat Baltasar Sayol quan obté de l'Abat General de l'Orde, Andoqui Pernot, la facultat de la seva celebració, la qual cosa es va fer amb oficis i llargs sermons i panegírics sobre els sants màrtirs, segons els costums de l'època.

La vida monàstica sempre va ser i continua sent un exemple de fidelitat a unes tradicions mil·lenàries. Estimar la nostra tradició suposa l'enriquiment d'aquesta mateixa tradició, avui tan necessària per a la nostra societat. Però caldrà fer-ho sempre no mirant únicament al passat, sinó amb projecció de futur, ja que, en definitiva, tot en la nostra vida de fe està al servei de la vinguda del regne. I el regne ens ve des del futur. I allò que ens obre sempre cap a aquest regne és la Paraula.

La Paraula de Déu ha de ser sempre el nostre punt de referència principal... La Paraula i la vida concreta d'uns màrtirs que van fer l'ofrena de la seva vida precisament per la fidelitat a aquesta Paraula de vida. Tres màrtirs als quals canta el poeta:

Tres clavells a Alzira
va obrir alegre el matí
d'arabescs trajinars
i arabesques cavalcades...

I en aquest matí de setembre, l'aroma d'aquests tres clavells és l'aroma d'una Paraula de vida encarnada. Aromes arabesques i arabesques cavalcades... Matisos que adornen l'escena. Però la veritat, la vida, la llum és la paraula simple i nua, viscuda fins al final per aquests tres gloriosos germans.

I la Paraula de la primera lectura, últim capítol del Siràcida, que ens subratlla el valor de la saviesa, del seny i de la prudència. Que no és fàcil de viure. L'autor eleva tot un cant d'acció de gràcies a Déu, però recordant l'acció de Déu que el va salvar d'innombrables paranys:

Heu alliberat el meu cos de la ruïna,
de la llengua calumniadora,
dels llavis que forgen mentida.
Del perill, del poder
del foc, de les aigües, de la llengua....

Tot això davalla sobre els tres germans i els arrossega fins a la mort. Però enmig d'aquests paranys de mort aixequen el cor a Déu, donant-li gràcies per la seva eterna misericòrdia. Recorden en aquests moments la compassió del Senyor, la seva eterna misericòrdia. I es posen a les seves mans des de la confiança que els dóna la fe en Jesucrist, gràcies al qual van néixer a la vida nova del Ressuscitat.
D'aquesta manera es complirà en ells amb veritat la Paraula: Tot el qui ha nascut de Déu venç el món. I la victòria que ha vençut el món és la nostra fe. La fe que és la vida nova de Jesucrist Fill de Déu. Que ells han començat a viure a partir del seu baptisme i que duen a un compliment perfecte, quan es compleixen en ells també les paraules profètiques de Jesús: Per causa meva sereu conduïts davant els governadors i els reis, davant els pagans. Un germà lliurarà el seu germà a la mort...

Contemplem avui el valor del testimoniatge de la fe en un mitjà totalment advers, violentament advers. Són situacions que se segueixen repetint, en tot o en part, en la vida de fe dels creients.

Ja ho suggereix Pau quan escriu als Romans: La creació anhela, esperant amb impaciència, la manifestació dels fills de Déu. La creació fou sotmesa al no-res, amb l'esperança que també ella, la creació, serà alliberada de l'esclavitud de la corrupció per participar de la llibertat de la glòria dels fills de Déu. Sabem que tota la creació gemega i pateix dolors de part fins ara. I no solament ella: nosaltres, que tenim les primícies de l'Esperit, també gemeguem tot anhelant la redempció del nostre cos… (Rm 8, 19s)

Gemeguem amb dolors de part com aquests tres germans màrtirs, a l'espera del rescat, de la llum?... O, potser, ni tan sols ens fem una idea dels anoments dolors de part.