19 de maig del 2019

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 14,21-27; Sl 144; Ap 21,1-5; Jn 13,35

Fa unes setmanes conversant amb una persona va sortir el tema de l’amor. I tot just començar va fer aquesta pregunta: ¿i què és l’amor? Jo, a punt de respondre, em vaig quedar, però, callat, i tots dos vam quedar en un breu silenci, per passar a parlar d’altres temes. Vaig callar, perquè vaig intuir el perill de caure jo o ell, o tots dos, en les paraules rutinàries de sempre. És perillós parlar de l’amor, o arriscat, perquè tots som conscients que aquesta paraula està molt adulterada, i de la infinitat de versions que hi ha de l’amor. I avui, més que mai, és molt urgent que donem a les paraules el valor que tenen, i que les visquem en allò que mereixen.

Avui, en aquest diumenge V de Pasqua, l’evangeli ens situa en el Darrer Sopar, és a dir, al llindar de la Creu, que és el moment de la veritable expressió de l’amor. L’amor fins a l’extrem. L’amor que venç la mort.

Ens anirà bé recordar unes lluminoses paraules del papa Benet XVI en la seva encíclica “Deus caritas est”: «Déu és amor; el que està en l’amor està en Déu i Déu està en ell. Aquestes paraules expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana. “Hem cregut en l’amor de Déu”, així expressa la seva vida cristiana, la seva fe, un cristià. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per la trobada amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida».

Hi ha aquest nou horitzó en la nostra vida? Existeix aquesta novetat profunda de vida que dona esperança d’un cel nou i una terra nova? Això és el que suggereix la segona lectura quan anuncia un baixar del cel la ciutat santa, el cel nou i la terra nova, el temple on Déu es trobarà amb els homes i que donarà lloc a viure conscients que Déu és el nostre Déu i nosaltres som el seu poble.

Però això pot quedar en unes idees que vam poder aprendre en el catecisme, o en un estudi de teologia. No podem caure en aquesta ingenuïtat. Així que tornem a les paraules de Benet XVI: «La vida cristiana, la fe d’un cristià es mostra en què ha cregut en l’amor. Però l’amor per a un cristià no pot ser una abstracció; l’amor per a un cristià no pot diluir-se en la multitud d’amors que professa o manifesta la nostra societat. L’amor per a un cristià té un rostre, és una persona molt concreta: Jesucrist. Solament en Jesucrist podem contemplar el veritable amor, l’amor de Déu». I, ¿quines són les paraules de Jesucrist?

«Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat». I ho repeteix: «Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres els uns als us altres».

Aquest és el testament de JESÚS.

Així ho van comprendre i ho van viure els seus primers deixebles, i així ens ho mostra el llibre dels Fets a la primera lectura: els seus deixebles es llancen a obrir camins nous, més humans, més justos, més fraterns, animant a viure això en comunitats on se subratlli veritablement la igualtat i el suport mutu.

Perquè així els havia estimat Jesús: com AMICS. I això els recorda Jesús. Ho recorda en aquest Darrer Sopar.

Què va fer, o com va viure la seva amistat Jesús? No posant-se per damunt sinó com fa un amic amb un altre amic: una relació de servei i de col·laboració. Així va passar Jesús entre nosaltres, i els seus deixebles arriben a descobrir aquesta veritable amistat de Jesús, o aquest amor de Déu

Segurament em direu que no és fàcil viure aquesta amistat. Hi estic d’acord. Però Jesús no es va quedar en les paraules, sinó que és conseqüent i dona la seva vida. Una vida lliurada per amor. Però una vida lliurada per amor venç la mort.

Però tenim un altre punt important en el gest d’amor de Jesús: que lliura el seu Esperit, el torna al Pare perquè aquest el vessi al cor de tots nosaltres, perquè puguem viure aquesta mateixa capacitat d’amistat, en el servei i en la col·laboració amb els qui convivim.

I només quan ens situem en aquest camí del servei i la col·laboració, de passar fent el bé, és quan donem lloc al fet que es desperti en nosaltres la força de l’Esperit de Jesús. I és quan vivim el seu manament d’estimar-nos mútuament. I, llavors, fem possible que ens reconeguin com a deixebles seus.

14 de maig del 2019

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans,

Hi ha visitants que, contemplant la nostra gran sagristia, la veuen més aviat com una església dins d’una altra església encara més gran. Amb un gran contrast d’estil, que la fa més sorprenent i impactant. El Crist crucificat i la col·lecció de l’Apostolat atreuen la nostra atenció. No hem de mirar les dotze imatges com figures hietàtiques i distants, sinó representant persones valentes, que han sabut respondre generosament amb un sí no sempre fàcil, enmig de vacil·lacions i dubtes. De dalt estant, no són uns simples observadors de les nostres vides, sinó propers a nosaltres, a la nostra complexa realitat; participants de tot el que hi ha: els nostres sofriments, alegries, penes, i la felicitat que ens ve del Senyor. A Poblet tenim sant Pau, no sant Maties, que si que es troba a l’Apostolat del museu catedralici de Valladolid, pintat pel mateix artista i la seva escola. Per altra banda, és curiós contemplar 13 apòstols en una caixa policromada gòtica a la Catedral d’Astorga, provinent del monestir de Carrizo: Sant Pau i sant Maties, més petits, perquè tots dos, com a bons germans, junts ocupen el mateix lloc que tenen els altres individualment. No és en va citar les manifestacions artístiques, perquè la vida espiritual també és un art.

Estem en comunió amb tots ells perquè contemplem el Crist que ens beneeix, que ens parla i ens cerca, que ens salva en la creu pel seu Amor. Recordem les tres representacions de Crist a la nostra sagristia. Primerament, el Nen Jesús a la falda de la Mare, en actitud de beneir als qui entren i surten, als qui s’atansen i s’allunyen d’Ell. De lluny estant només veiem Maria, Jesús només si ens apropem. La Mare ens condueix al Fill, la Paraula del Pare, que ens allibera de la nostra tendència al mal, que trenca les cadenes que ens volen lligar a la mediocritat i a lo fàcil, que guareix la arrítmia del nostre cor que no sap estimar sempre i a tothom. La tendresa de Jesús està unida a l’amor del Pare del Cel. «Jo us estimo tal com el Pare m’estima». Jesús és com un pare afectuós que s’inclina maternalment sobre nosaltres per aixecar el nostre ànim amb les seves paraules i silencis, pronunciant el nostre nom quan més ho necessitem.

Segona imatge: Jesús, el Bon Pastor que dona la vida per les ovelles, les cerca quan es perden, quan ens perdem, quan sembla que tot està perdut i l’esperança només és una paraula. Ve perquè som importants per a Ell, i aquest convenciment inicia la nostra recuperació. Jesús no ens deixa en pau. El camí espiritual és exigent, però qui s’arrisca trobarà la pau i el sentit. «Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Finalment, contemplem la paret central, on penja la creu, sempre present i alliberadora, incomprensible però necessària. «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics».Veiem el rostre seré de Jesús perquè mira cap a dalt, al Pare. La creu és, alhora, el símbol de tots els contrastos d’aquest món. La creu mostra el món de la Gràcia, el perdó i la misericòrdia de Déu. Els braços de Jesús oberts a la creu són una invitació a obrir-los nosaltres a l’amor fratern i a una vida més humana, més cristiana, perquè Ell viu en nosaltres. Quan experimentem Crist, com la realitat més estimada, aleshores entrem en contacte amb el misteri de la vida, el misteri de Déu i el nostre misteri. Tot el que és pobre, fràgil i trencat pot ser transformat perquè el Ressuscitat fa camí amb nosaltres, parteix el pa per nosaltres. Un monjo escriu: «Crist Ressuscitat em dóna esperança perquè està amb mi. Només m’he d’aturar un instant i prestar atenció a allò que vol de mi. Canviarà la meva vida». «Sigui beneït el nom del Senyor, ara i per tots els segle».

L’Apòstol Sant Maties és un referent per a tots nosaltres. Com ell, el cristià es reconeix elegit gratuïtament pel Déu que coneix la interioritat de les persones. Com ell, es acollit per la pregària de la comunitat. Com a ell, a tot cristià es confiat el tresor de l’Evangeli.

5 de maig del 2019

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 5,27b-32.40b-41, Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; Ap 5,11-14 i Jn 21,1-19

Pere, Tomàs, Natanael, Jaume, Joan i dos deixebles més intenten recuperar la normalitat de la seva vida, aquella anterior i perduda arrel de l’encontre amb Jesús. Surten a pescar, és de nit i la foscor ho omple tot, també les seves ànimes. Tan bon punt apunta la llum de l’albada algú, a qui no reconeixen, de la vora estant els interpel·la i el que havia estat una pesca fracassada esdevé tant de peix que ni les xarxes el poden treure. En el marc d’una simbologia profètica és el símbol de la fecunditat de la missió confiada per Crist a aquells pescadors, als deixebles. «És el Senyor», diu el deixeble estimat, realment és cosa del Senyor convertir en èxit el que era un fracàs; en fe el que era dubte; en joia el que era desencís; en coratge el que era por.

És la tercera aparició de Crist ressuscitat que narra el quart Evangeli. De nou és Jesús qui surt a l’encontre dels seus; ara al llac entremig dels neguits més mundans, més quotidians dels seus deixebles. Com la seva vida les xarxes són buides, però l’encontre amb el Senyor ressuscitat omple xarxes y vides. De nou la perspicàcia del deixeble estimat que mira sempre al Senyor amb ulls enamoradissos fa que altre cop, com vora el sepulcre aquell primer diumenge quan Maria Magdalena els havia esverat, vegi i cregui i creient manifesti públicament la seva fe dient: «és el Senyor». Aleshores Pere vestint-se, revestint-se de l’home nou, es llença a l’aigua, símbol del baptisme; posant-se de nou el vestit de la fe que havia perdut aquell divendres en un pati vora un foc, és capaç de llençar-se a l’aigua i no defallir i nedant arribar fins on és Jesús i quan estan tots reunits, símbol de la comunitat, sense ni gosar a preguntar-li per la seva identitat, comparteixen amb Ell pa i peixos, com en aquella multiplicació a la muntanya.

La fe demana accions radicals i com Pere es llança de la barca, Pau caurà del cavall, perquè aquesta és la força del Senyor. És Déu qui marca els temps, el Senyor sap quan li cal intervenir en la vida dels deixebles, en les nostres vides. Sap que quan defallim, quan ho donem tot per perdut no pas tot està perdut, si de nou calem les xarxes potser ara les omplirem; cal fe, cal fiar-se de la seva veu; sense la seva ajuda no ens en sortim, si l’escoltem tot és possible. Certament Ell és l’Anyell que ha estat degollat, Ell és qui és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança. La fe dels apòstols defallia, la temptació de tornar a la rutina, a la falsa comoditat, els guiava; sols l’aparició de Jesús ressuscitat canvià la seva feblesa en fortalesa, el seu dubte en certesa.

La fe no és una camí recte o planer, està ple de giravolts i de solcs, Pere ho sap molt bé, hi ha caigut més d’una vegada; ell que havia promès una fidelitat a tota prova davant una simple criada el va negar tres cops. Però Pere l’estima i Jesús sap que l’estima i com l’estima. Per això li diu: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Certament el seu amor no és, no pot ser pas un amor sense límits, sense reserves, total, incondicional perquè ja ha experimentat la seva pròpia debilitat. Pere l’estima com sap i com pot, sense arribar a l’extrem com Jesús arribà aquell darrer vespre amb els deixebles rentant-los els peus. Però Pere sap que tant sols estimant-lo serà capaç de pasturar les ovelles; sap que tant sols estimant-lo un dia acceptarà que el cenyeixi un altre i el porti allà on no voldrà anar; sap que tant sols estimant-lo serà capaç de seguir-lo.

Pere sap bé que ha de posar tota la seva confiança només en Crist, per això ens acosta a Jesús, ens el fa proper, accessible perquè el nostre amor tampoc arriba mai a ser incondicional, total, sinó que és fràgil i a voltes poruc, com el de Pere; però és Jesús qui s’adapta al nostre amor i això ens dona esperança. Les nostres mancances, les nostres infidelitats no són obstacle per a ser estimats pel Senyor si quan Ell ens mira, si quan Ell ens crida, si quan Ell ens parla sabem reconèixer-lo i dir «és el Senyor» i seguir-lo. Si en som testimonis i som capaços d’obeir-lo a Ell abans que als homes; de la resposta de Pere al sanedrí en deduirem que obeir-lo vol dir ser fidels a la causa de la veritat, seguir aquell qui és la veritat; vol dir en definitiva seguir a Crist. Aquesta veritat, és la veritat salvífica, la que ens mostra el Crist ressuscitat, anunciada en el seu ensenyament i que el mateix Pare amb l’Esperit han confirmat amb la resurrecció del Fill.

Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles. Anem amb Ell, seguim-lo.

4 de maig del 2019

SANTA MARIA VERGE, REINA DELS APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Vimbodí, ermita dels Torrents

75 ANIVERSARI DE LA RECONSTRUCCIÓ
DE L’ERMITA DE LA MARE DE DÉU DELS TORRENTS

Ac 1,12-14;2,1-4 i Jn 19,25-27

Maria, la mare, la dona; estava al peus de la creu de Jesús, adolorida pel sofriment del seu fill. Maria s’havia refiat de Déu, des de que l’àngel li anuncià que concebria un fill sabia que aquest no tindria una vida fàcil, que la seva no seria una vida com la dels altres nois de Natzaret perquè ja des de la seva concepció estava assenyalat per Déu. Però als peus de la creu, veient al seu Fill abandonat per tots, vexat, escarnit, traït, negat i sol; el seu cor adolorit deuria pensar si calia tot allò, si no s’hagués pogut fer d’una altra manera sense tant sofriment. Maria és la mare, la dona, que pateix en silenci, que ho va conservant tot en el seu cor, que sovint no entén el per què, però que sempre confia en Déu. Als peus de la creu Jesús lliurà Maria, com a mare, al deixeble estimat, la seva maternitat s’estén així a tots els deixebles, significada en aquest deixeble no tant per l’afecte especial que Jesús li tenia, sinó en tant que personifica el deixeble perfecte, aquell que no l’ha abandonat, aquell qui en arribar al sepulcre el matí del primer dia de la setmana, ha vist i ha cregut. Però als peus de la creu sorgeix també una maternitat eclesial, Maria es converteix en mare i icona de l’Església, la seva maternitat corporal respecte a Jesús esdevé maternitat espiritual respecte a tota l’Església.

Som al temps pasqual, el temps de l’esperança, de la joia; Crist ha ressuscitat d’entre els morts; primer alguns han vist la tomba buida, després d’altres, poc a poc quan els ulls se’ls han anat obrint, l’han vist, l’han reconegut, han menjat amb Ell, els ha explicat el sentit messiànic de les Escriptures. No ha els ha estat fàcil reconèixer-lo, perquè no ho podien fer amb els ulls del cos, els calien els ulls de la fe. Però Maria com ha viscut la resurrecció del seu Fill? Els Fets dels Apòstols ens la situen convivint, pregant amb els apòstols, formant part activa, amb les altres dones, de la primera comunitat cristiana; però malgrat això no ens parlen de que Jesús s’hagués aparegut a la seva mare; enlloc Jesús diu als seus: «Correu, aneu a dir-li a la meva mare que soc viu, que he ressuscitat, que no li cal patir.» No fa falta, Maria sempre ha sabut que la missió del seu Fill conclouria amb la nostra redempció, no ha sabut mai certament com seria tot això, però ja l’àngel li va comunicar que per a Déu coses que als homes semblen impossibles són possibles.

Maria es presentada en els relats pasquals com a arca de l’aliança i alhora com a model per a tota l’Església, model de fe. «Ja a l’albada de l’Església, en començar el llarg camí per mitjà de la fe que començava a la Pentecosta a Jerusalem, Maria estava amb tots els qui constituïen la llavor del nou Israel. Estava present enmig d’ells com un testimoni excepcional del misteri de Crist. I l’Església perseverava constantment en la pregària amb ella i, alhora, la contemplava a la llum de la Paraula feta carn. (...) Maria pertany indissolublement al misteri de Crist i pertany a més al misteri de l’Església des del inici, des del seu començament. (...) Aquesta fe de Maria, que assenyala el inici de la nova i eterna Aliança de Déu amb la humanitat en Jesucrist, aquesta heroica fe seva, precedeix el testimoni apostòlic de l’Església, i roman en el cor de l’Església.», en paraules de sant Joan Pau II (RMa, 27)

Maria és la icona de l’esperança, de la confiança, de la fe, de l’Església. Ella la sempre callada, un xic temorosa, a vegades superada per les reaccions del seu Fill, però sempre ferma en la seva fe. A Natzaret, a Canà, al peu de la creu o al cenacle; Maria sempre confia i estima al seu Fill per damunt de qualsevol altre cosa perquè sap que estimant-lo a Ell, estima a Déu. És per tot això que la figura de Maria se’ns fa tant propera, la tenim tant propera, per això són tantes les advocacions sota les quals la venerem, perquè ella és la nostra mare. Ja que Jesús la confià com a tal al seu deixeble estimat, a tots nosaltres.

Tot donant gràcies pels 75 anys de la restauració de l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents donem-ne també pel pontificat del qui ha estat el nostre arquebisbe Jaume i demanem avui de manera especial a la Mare de Déu dels Torrents que beneeixi i il·lumini a l’arquebisbe electe Joan i no deixi mai de protegir a Vimbodí i a tota l’Església de Tarragona.

1 de maig del 2019

SOLEMNITAT TRASLLADADA DE SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

S.O.S. cristians. La persecució dels cristians en el món d’avui, una realitat silenciada, per Pilar Rahola.

No, no m`he equivocat, ja sé que no estic al Refetor, a l’hora de dinar. Però, és veritat que aquest llibre que estem llegint aquests dies és un reguitzell d’exemples d’arreu del món que et deixen corsecat.

Per què? Perquè avui, en el nostre segle XXI, en molts llocs, Corea del Nord, Índia, Somàlia, i tants altres països, ser cristià és estar exposat al martiri.

Sant Jordi, el nostre patró, va ser martiritzat per la seva fe. Perquè com tants cristians d’avui en dia, estava empeltat al cep veritable. I empeltat al Crist, ha vençut per la sang de l’Anyell el món, ha estimat Déu, ha guardat els seus manaments, ha estimat els fills de Déu, i essent el seu deixeble va donar fruit, aquest fruit que dura en la fe de la nostra església catalana.

Ara bé, a nosaltres que vivim sense grans complicacions la nostra fe, la sang dels màrtirs d’avui ens pregunta: Estem en el Crist? Estem veritablement empeltats en la seva saba salvadora?

Perquè tal vegada aquest cristianisme fàcil que vivim ens impedeix conscienciar-nos de: Per qui vivim? Per qui ens movem? Per qui existim? Perquè només el cep veritable, el Crist, pot donar-nos vida. Sense ell no podem fer res. Separats com les sarments tallades, ens assecarem i només serem bons per cremar.

Així passa en els cristians i en els monjos, que deixen l’evangeli de banda, tal vegada pensant-se que saben més que la Paraula de Déu, que es conformen en una vida comunitària mediocre, on realment el rostre, la veu, el cor, s’asseca, ja que s’han separat del cep, el Crist, el rei veritable, i no hi queda saba salvadora que hi doni vida.

El màrtir, qui vol ser testimoni de la fe, de la intimitat, de la relació profunda i ben fonamentada en Déu, no pot separar-se del Crist, per això, pot donar tota la vida, tota sencera, sense reserves.

Aquest cristià, aquest monjo, com sant Jordi, com els màrtirs del segle XX, com els màrtirs actuals tenen clar per qui viuen, tenen clar qui és la vida veritable, per això el martiri no pot matar-los. Perquè com a veritables deixebles donen glòria al Pare i fruits per a la comunitat cristiana, fruits d’al·leluia.