30 de juny del 2009

LA PARÀBOLA DELS TALENTS

Homilia del P. Antoni Aguado †
Mt 25, 14-30

Aquesta homilia va ser llegida com a comentari de la lectura de Vespres, a Poblet, el dia 30 de juny de 2009, en el tercer dia de la mort del P. Antoni, tot celebrant l'Ofici de Difunts en sufragi per la seva ànima.

La paràbola dels talents podria ser anomenada la paràbola del risc de la vida. Fer treballar el diner sempre comporta un risc; colgar-lo representa una seguretat. Em sembla que allò que ens vol ensenyar Jesús és que no fóra una bona actitud pretendre conservar la fe que hem rebut colgant-la com qui colga un tresor, per tal de retrobar-la a la fi intacta. Allò que cal és treballar-la. Em pregunto què hauria passat si, en retornar el propietari del país llunyà on havia anat, un d'aquells servidors li hagués fet aquesta confessió: «Senyor, amb el diner que m'havíeu donat, hi he negociat, m'hi he esforçat tant com he pogut, l'he fet treballar, però m'ha sortit malament i ho he perdut gairebé tot». Em penso que el Senyor li hauria dit: «Bé, bon servent, has treballat, has viscut; no t'amoïnis. Ets tu qui m'interesses, el diner no em fa falta».

Que el Senyor em perdoni si m'equivoco, si me l'imagino massa a la mida de l'home. És que, en aquesta paràbola hi veig reflectit el cas de tants homes, germans nostres, que es passen la vida buscant Déu, potser sense saber-ho, fent treballar tota la llum, molta o poca, que han rebut, tant en la recerca de la veritat com en el treball per la justícia. Es llancen a totes les audàcies, s'exposen a tots els perills, enduts per aquesta ànsia de claror, de rectitud. I passen per tots els cansaments, i aguanten tots els desenganys i els pot semblar encara que sempre tenen les mans buides. Però treballen i lluiten i viuen. Els interessa l'home, el germà, i l'home és sempre el Senyor. Segur que no són aquests els que Déu condemna.

El que Déu espera, doncs, de nosaltres, és que fem treballar els dons que d'Ell hem rebut. I per remarcar-ho hi ha en la paràbola un personatge clau: és l'administrador que té por i amaga els diners rebuts. No els perd ni els malgasta, simplement no els fa treballar i els guarda en un amagatall perquè té por de perdre'ls si s'arrisca. I aquest administrador poruc és el que el Senyor qualifica de "dolent i gandul". Però ell, potser, més que dolent i gandul era, simplement, poruc.

Apliquem-nos aquesta paràbola a nosaltres, com a membres de la comunitat cristiana. Jesucrist ens ha confiat la seva Paraula, la seva veritat. Ha deixat a les nostres mans el seu amor i la seva esperança. Aquests són els diners, els talents que té el cristià. Però no els tenim per a guardar-los amagats. El que el Senyor espera de nosaltres, no és simplement que no els malgastem, que no els perdem, sinó que els fem treballar.

El Senyor, el propietari, és Crist; el temps de la seva absència és la vida de la comunitat eclesial en el món i la de cada cristià dintre d'ella. La seva tornada serà l'hora del trobament. La gloriosa vinguda del Senyor es va realitzant en el pas de cadascú a l'eternitat. Els talents signifiquen aquella concreta capacitat de fer el bé que Déu ha confiat a cada u. […] Al final de la jornada, al final de la vida, els servidors de Crist li tornaran la pròpia vida, tresor de Déu, enriquida el cent per cent per la fidelitat a la gràcia que reberen. No se'ls felicitarà per la quantitat que ofereixin, tan diversa, sinó per l'amor amb què han treballat. A tots se'ls diu per igual: "Entra al goig del teu Senyor". I això eternament. Treballem, doncs, germans, amb els talents que el Senyor ens ha donat, fem fructificar la fe amb les nostres obres. Escoltem el que ens diu el Senyor: "Estigueu en mi i jo en vosaltres. Qui està en mi dóna molt de fruit" (cf. Jn 15, 4-5).

29 de juny del 2009

SANT PERE I SANT PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12, 1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4, 6-8. 17-18; Mt 16, 13-19

El cristianisme és una religió establerta. Es diu també que és una religió instituïda. Amb això se signifiquen diverses coses. En primer lloc, que no és una forma religiosa buida, privada de contingut. Després, que no és una experiència religiosa amorfa, privada d'estructures. Finalment, que no és una consideració de Déu en línia subjectiva, privada d'expressions intersubjectives, especialment cultuals. (Olegario Gonzalez, L'entranya del cristianisme, p. 13).

No és quelcom de buit, té un contingut, unes veritats, una doctrina que s'ha anat afirmant amb el temps en l'Església, en la comunitat cristiana. I tot això neix de la fe en el Ressuscitat, neix d'una experiència dels Apòstols viscuda en la relació amb Jesús. La fe no és un crit, una emoció, un impuls del cor. La fe neix, certament, d'una experiència de trobada personal amb el Ressuscitat, emotiva, com una fina intuïció interior, un crit si voleu, però que després va creixent, contrastant-se amb l'experiència d'altres germans, fins a adquirir, en la seva maduresa, una dimensió social, per a, finalment, celebrar-la junts en una vida i experiència comunitària.

Els primers moments de la vida de fe dels Apòstols i de l'Església són ben difícils. Ho percebem en els llibres sagrats. Un gran desconcert, al principi, sobre la Resurrecció, que va donant lloc a una comunitat viva que serà una referència important, principal, per a tota la vida eclesial posterior.

El cristianisme no és quelcom buit, té una doctrina, una estructura... La Paraula de Déu que s'ha proclamat en aquesta solemnitat ens dóna unes pistes interessants en aquest sentit. En la primera lectura descobrim una comunitat que prega amb insistència mentre Pere és a la presó. Joan Pau II ens deia en una de les seves homilies:

Pere, sota l'acció de l'Esperit diví, es converteix en testimoni i confessor del Ressuscitat... La seva professió de fe constitueix la base sòlida de la fe de l'Església: "Sobre teu edificaré la meva Església" (Mt 16, 18). L'Església de Crist està edificada sobre la fe i sobre la fidelitat de Pere... La primera comunitat cristiana era molt conscient d'això i quan Pere es trobava a la presó, es va reunir per pregar Déu per ell. Va ser escoltada, perquè la presència de Pere era encara necessària per a la comunitat que donava els seus primers passos: el Senyor va enviar al seu àngel per a alliberar-lo de les mans dels seus perseguidors (cf. Ac 12, 7-11). Estava escrit en els designis de Déu que Pere, després de confirmar en la fe, per molt de temps, els seus germans, sofriria el martiri aquí, a Roma, juntament amb Pau, l'Apòstol dels gentils, que també s'havia escapat moltes vegades de la mort.

Si en la primera lectura descobrim una Església, una comunitat amb una estructura senzilla, que prega amb intensitat conscient del que suposa Pere per a ella, l'evangeli ens presenta la persona de Pere en una relació personal amb Jesús, uns primers passos que el portaran a la fe en Jesús Ressuscitat, una fe anunciada amb la breu expressió: Jesús és el Senyor, expressió primera del kerigma cristià, dels primers continguts frescos, vius, de l'Església que està naixent.

Però la fe de Pere, de Pau, de tots els Apòstols es va preparant en aquelles trobades pels camins i pobles de Palestina, on es plantegen preguntes com aquesta de l'evangeli d'avui: I vosaltres, qui dieu que sóc jo? (Mt 16, 15)

Moltes vegades ells li havien fet preguntes a Jesús; ara és ell qui els interpel·la. La seva pregunta és precisa, i espera una resposta. Simó Pere pren la paraula en nom de tots: "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu" (Mt 16, 16). Aquesta resposta és extraordinàriament lúcida. Reflecteix de manera perfecta la fe de l'Església. Ens hi veiem reflectits també nosaltres. De manera particular, en les paraules de Pere s'hi veu reflectit el Bisbe de Roma, que, per voluntat divina, és el seu successor. Aquestes paraules en els llavis de Pere provenen del més profund del misteri de Déu; revelen la veritat íntima, la vida mateixa de Déu.

També la nostra fe va madurant quan ens fem preguntes com aquesta que Jesús fa als seus deixebles, quan deixem que la Paraula de Déu ens interpel·li cada dia, deixant-nos portar per la iniciativa de l'amor diví cap a l'íntim de misteri de Déu, a fer nostra la vida mateixa de Déu.

Aquesta mateixa actitud tindrà sant Pau, a qui contemplem en la segona lectura, en la carta que escriu a Timoteu repassant la trajectòria de la seva vida al servei de l'Evangeli, des d'aquell començament de la seva missió a Damasc, quan sent amb força la crida del Senyor, fins al moment final que ja considera imminent, i que viu en tot moment amb total generositat, em gastaré i em desgastaré per Crist, escriu, així com amb una profunda confiança en el Senyor.

Avui l'Església proclama novament la seva fe. És la nostra fe, la fe immutable de l'Església en Jesús, únic Salvador del món; en Crist, el Fill del Déu viu, mort i ressuscitat per nosaltres i per la humanitat sencera.

Un bon dia per reflexionar sobre la nostra fe. O escoltar la paraula de Jesús: I vosaltres qui dieu que sóc jo?

28 de juny del 2009

MISSA EXEQUIAL DEL P. ANTONI AGUADO

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 1, 13-15; 2, 23-24; Sl 29; 2Co 8, 7-9. 13-15. Mc 5, 21-43

Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre(Jn 6, 51). Són paraules de Jesús. Ens ensenyen que Jesús és una deu de vida. I vida eterna. El qui creu en mi, que begui. Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. A l'evangeli d'avui, Jesús ens diu: Tingues fe i no tinguis por. Jesús vol posar en el cor de cadascun dels seus germans aquests rius, fonts, d'aigua viva. L'home té necessitat de sadollar la seva set de vida en aquesta font singular que és Jesús.

L'evangeli d'avui és molt eloqüent: Jaire va a Jesús demanant per la seva filla malalta, la dona malalta d'hemorràgies busca tocar-lo considerant Jesús font de vida... així és com Jesús passa fent el bé. I aquest bé és sadollar el cor de l'home que té fam de vida. Viure! Jesús passa entre els homes per a dir-los: viviu!

Avui cobra actualitat entre nosaltres tot aquest misteri de la vida, del viure. Del viure i del morir. Perquè no hi ha vida sense mort. No hi ha viure sense morir. Ni mort sense vida. En la vida i en la mort som de Déu, diu Pau. Després, Déu, que és un Déu de vius i no de morts, abraça la vida i la mort, per a fer que ho domini tot la vida.

Més d'una vegada, en el noviciat, o en els passejos que fèiem amb el P. Antoni, sortia aquest tema teològic a la conversa, quan nosaltres defensàvem que en morir, mor el cos, però l'ànima no... ell defensava que tot l'home mor, i després Déu li dóna una vida nova, o no la hi dóna... Em recorda la lletra d'una cançó de la simfonia 2a, Resurrecció, de Mahler:

Ressuscitaràs, sí, tu ressuscitaràs
la meva pols, després d'un breu repòs!
Vida eterna
et donarà Aquell que t'ha cridat.

Tot l'home va a la pols, i després de deixar-lo reposar, Déu fa un home nou, com si fos un nou Gènesi, tan sols que ara en lloc d'anomenar-ho Creació ho anomenem Resurrecció. És la nova Creació que ens porta Déu, que, essent ric es va fer pobre per nosaltres per a enriquir-nos amb la seva pobresa. Tenint riquesa de vida, se'n despendrà per a enriquir-nos a nosaltres que som pobres de vida i rics de mort. Potser per això el poeta Rilke escriu:

La mort és gran,
som seus.
Quan ens creiem en el centre de la vida
aquesta vida plora
en el nostre centre.

Ens trobem aquí amb el misteri de la mort davant la qual romanem sense paraules. El misteri de la vida i de la mort que ens desborda, que ens supera. I no obstant això el llibre de la Saviesa sembla que ens parla en un altre sentit: Déu no va fer la mort, ni li agrada que l'home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, perquè l'home visqui. Déu no crea l'home per a la mort, sinó per a una existència eterna.

La contradicció apareix davant nostre una altra vegada: la vida i la mort. Hem de tornar a recordar la Paraula de l'Escriptura: en la vida i en la mort som de Déu. Déu ho abraça tot. I en aquesta abraçada, tot es fa vida, sense cap escletxa per a la mort.

Això ens recorda de nou la Paraula de Jesús: Tingues fe i no tinguis por! Veritablement, amb raó ens convida la Regla a: no anteposar res al Crist. La seva Paraula de vida ens obre a una nova vida. Necessitem escoltar assíduament la Paraula de Déu, que ella parli en el nostre interior perquè es manifesti la nostra veritat en morir, com escriu algú:

Allò que hom és, allò que hom va ser
quan mor es torna manifest.
No escoltem la música de Déu quan xiuxiueja.
Només ens sotraguegem quan emmudeix.

No escoltem, potser, la música de Déu que fa sonar la seva melodia en el cor amb la seva Paraula. Però hi ha altres moments que el cop de la vida és més fort i sembla que sentim l'absència de Déu, un Déu emmudit. Però sabem que està aquí, en el silenci. I esperem, exercitant-nos en el viure i en el morir.

La vida monàstica és un temps i un espai molt adequat per a viure aquest exercici de la vida. La vida monàstica és molt adequada per a atorgar el seu valor real al temps, per a relativitzar-ho. Li pregunten a un ancià, a un Pare del desert: Com us ho feu que mai us descoratgeu? Va respondre: Jo espero cada dia la mort.

En la vida monàstica, en la vida de comunitat, no s'espera la mort, sinó que cada dia hi ha necessitat d'exercitar-s'hi. Els qui porteu molts anys de vida monàstica en sabeu molt d'aquest morir, per a fer possible que la comunitat tingui més vida. Els qui porteu molts anys seguiu fent aquest exercici de morir. Feu-lo amb amor com el Crist a la Creu. I no ens faltarà la vida del Ressuscitat. Els qui porteu poc de temps en el monestir aneu aprenent aquesta saviesa del viure i del morir. De saber morir cada dia per a obrir-se a l'experiència singular, inigualable del Ressuscitat.

I mireu: Cada persona experimenta la mort a la seva manera, en la seva pròpia profunditat i en la seva grandesa. Tots els paisatges i les nostàlgies, els amors i les alegries de tota la vida, s'acumulen i augmenten "ad infinitum" en el moment de morir, que no és acabar amb la vida, sinó que tota la vida desemboca en la totalitat.

Us imagineu al P. Antoni, l'albada d'ahir, quan tancava els ulls abans de sortir el sol i els obria a la gran vall de l'eternitat, mirant el Sol sense ocàs, amatent a dirigir una nova Salve amb tota la cort celestial...?

Veritablement, tota la vida desemboca en la totalitat.

25 de juny del 2009

DIJOUS XII (I)

Homilia predicada per F. Lluís Solà
Gn 16, 1-12. 15-16; Sl 105, 1-2. 3-4a. 4b-5 (R.: 1a); Mt 7, 21-29

Acabem d'escoltar el colofó al primer dels cinc grans discursos del Jesús de Mateu, aquest Jesús que, amb autoritat, ha rellegit i interpretat la Torà per al nou poble aplegat als peus del nou Sinaí. La Bíblia rellegeix una i altra vegada la Torà! Els Profetes i els Escrits rellegeixen la Torà! I en fan paraula viva per a la història concreta del poble en tots els instants de la seva vida.

Davant la Torà, també la Torà de Jesús, hi ha dues actituds possibles. Mateu les tipifica amb dos adjectius peculiars, que tornarem a trobar al final del seu evangeli, en el moment decisiu: savi o prudent, ximple o desassenyat. Recordeu les deu verges que van sortir a rebre l'espòs? Cinc eren prudents, sàvies… les altres cinc eren ximpletes, desassenyades.

És savi el qui edifica la seva vida segons la Torà, la Torà de Jesús, la Torà de la felicitat, de les benaurances per a la vida d'ara i de després. Al capdavall la Torà és la clau que obre la porta de la felicitat i de la vida. En la paràbola de les verges se'ns parla d'una porta que quedà tancada per a les qui no havien previst la trigança de l'espòs. La Torà, encara, que hem anat escoltant aquests darrers dies, aplegats com a nou poble de Déu als peus d'aquest altar i d'aquest ambó, és llum per al camí i per a la vida, en tant que és com el plànol del designi de Déu, com el prospecte de la seva intimitat, com el mirall del seu somni d'amor per a cadascun de nosaltres. Recordeu les verges? Portaven una llàntia per foradar la foscor de la nit, del mal i de la mort, tot esperant l'albada de les noces, l'albada de la resurrecció. Cinc d'aquelles verges van fer de la Torà de Jesús oli i llum per a esperar-lo al cor de la nit… les altres cinc es van trobar buides, sense oli, sense llum, davant d'una porta closa. Havien construït damunt la sorra, i al primer embat tot l'edifici s'ensulsià.

Dues actituds, dues possibilitats. Tenim de treva la nostra vida per fer-ne la tria: roca o sorra, llum o foscor, sentit o angoixa, saviesa o niciesa. Les verges ximpletes cridaven: «Senyor, Senyor!» davant una porta tancada. «I els fou dit clarament: No us he conegut mai!». A les fosques, elles no trobaren la clau. Però nosaltres tenim la clau de les benaurances, la clau de la felicitat!

24 de juny del 2009

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49, 1-6; Sl 138, 1-3. 13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1, 57-60. 80

Déu, per boca de Pau, fa aquesta lloança: Vaig trobar David, un home com el desitja el meu cor. Ho hem escoltat a la segona lectura dels Fets dels Apòstols, en aquesta solemnitat de sant Joan Baptista. Podem pensar que és una expressió que també convé aplicar al Baptista. A més, ho confirma el fet que a l'evangeli es diu: la mà de Déu era amb ell. I fins i tot el mateix Jesús dirà durant la seva vida pública: Entre els nascuts de dona no n'hi ha cap de més gran que Joan Baptista. Tenim motius, doncs, per pensar que aquesta afirmació de la Paraula es pot dir també, amb veritat, de Joan Baptista.

Podríem preguntar-nos què és un home segons el cor de Déu. Fixem-nos en les persones bíbliques, en les quals es posa de relleu una relació especial amb Déu:

David. David no és un personatge irreprotxable, un sant sense màcula… És un personatge bíblic que trobem en la línia genealògica del Messies, però com a rei no mostra una exemplaritat absoluta, i com a humà ens mostra les seves febleses i pecats. Però és també algú que no perd el control de la seva relació amb Déu, un home que va fent el camí d'aquesta vida, en el temps que Déu ens dóna per anar cap a Ell, i que el viu en un permanent esforç de recerca, de rectificar pensaments, de trepitjar nous camins, per buscar els pensaments i els camins de Déu, i d'aquesta forma romandre en sintonia amb el Senyor, el seu Déu.

Joan Baptista. La litúrgia d'avui estableix una relació, una referència amb Joan Baptista, del qual es diu, en acabar de néixer, que la mà de Déu era amb ell. Així que el Baptista ens apareix com un David amb un nivell d'amistat i relació amb Déu més profund.

Comenta sant Gregori Palamàs: Si és preciosa a la presència del Senyor la mort dels seus sants i la memòria del just amb lloances, com més hem de fer memòria de Joan, el més gran dels sants i dels justos, que anuncia el Verb de Déu encarnat per nosaltres? Si callem deixem sense lloances aquell a qui l'Escriptura anomena Veu del Verb Altíssim. Qui més a prop i afí al Verb de Déu que la Veu de Déu?

Però també ens diu que el noi creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert, fins al dia que es va manifestar a Israel. En Joan, per tant, existeix un creixement en la vida de l'esperit, un creixement en el coneixement de Déu. Hi ha un temps de recerca de Déu, d'un despertar i fer créixer la seva consciència en la relació amb el Senyor, per arribar a un coneixement més gran de Déu.

I precisament és tot aquest perfil el que ha fet de sant Joan Baptista un punt de referència monàstic important, i que la seva figura tingui molt a dir a la nostra vida de monjos, si realment el volem escoltar.

Escriu Orígenes: ... no pensem que la història de Joan ha estat escrita sense més, i que no ens afecten aquestes paraules: "creixia i s'enfortia espiritualment", sinó que ha estat escrit per a la nostra imitació, perquè, enfortits al costat d'ell, progressem també nosaltres... (Homilies a l'Evangeli de Lluc, 11, 3)

Jesucrist. Un altre dels grans personatges bíblics, d'acord amb la Paraula que hem escoltat, a qui podem acudir, més encara, a qui hem d'acudir, per conèixer l'home segons el cor de Déu: Jesucrist. A qui precisament el Baptista assenyalarà d'una manera especial com a tal. El Baptista es mira a si mateix tan sols com una veu que prepara el camí, que anuncia l'home sense taca. L'home com el desitja el cor de Déu. Ecce homo. Heus aquí l'home, dirà Pilat. L'home que no pot fer res sinó allò que fa el Pare. L'home l'aliment del qual és fer la voluntat del Pare. L'home que ens diu: jo i el Pare som u. I els qui no l'escolten el crucifiquen. Ahir, avui i demà.

Tres noms, tres persones, tres llumeners per a nosaltres, però amb diferent graduació d'intensitat: David una llum per a la nostra condició feble, pecadora, que Déu no rebutja, una llum per no perdre mai la confiança en el Senyor. Un Senyor, un Déu que sempre busca el cor humà per dir-li: viu!

Joan, una llum per estimar la llum, i des d'aquest amor créixer cap a la llum; un estil de vida molt concret, molt actual per a una societat que sap poc de sobrietat, solitud i silenci, coneixement profund...

I Crist, la llum, la torxa que hem d'agafar per fer veritat la seva paraula en la nostra vida: el qui em segueix no camina a les fosques; i també sou llum en el Senyor... Necessitem doncs, no anteposar res al Crist.

Acostem-nos a la contemplació d'aquests personatges bíblics, tots ells homes segons el cor de Déu. Tots ells, amb matisos diferents, ens indiquen el camí correcte. Celebrem amb goig la solemnitat de sant Joan Baptista, punt de referència necessari per a la nostra vida monàstica. I Joan el nom del qual vol dir: "gràcia de Déu" ens portarà, com a Veu del Verb, a escoltar la remor de la mateixa Gràcia dins nostre. I a viure la saviesa d'aquest Verb, de la Paraula, que ha d'anar il·luminant els nostres passos en el camí de la vida...

21 de juny del 2009

DIUMENGE XII (B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Jb 38, 1.8-11; 2C 5, 14-17; Mc 4, 35-41

Després d'haver anat desgranat els fruits específics de la celebració de la Pasqua del Senyor aquests darrers diumenges, avui reemprenem de nou el cicle dels diumenges de durant l'any que vam iniciar abans de la quaresma. De fet, aquest cicle l'hem de considerar també com un fruit de la Pasqua ja que el diumenge és el dia del Senyor, el dia en què commemorem i revivim precisament la Pasqua del Senyor. Nosaltres, els cristians, també som el fruit de la Pasqua, com ens ho recorden les paraules de sant Pau que hem escoltat: aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. Per això, avui, ens hem reunit —convocats per l'Esperit Sant—, per celebrar junts la Pasqua del Senyor, escoltant la seva paraula i compartint el pa eucarístic.

L'Església no ens ha fet proclamar l'Evangeli que hem escoltat en va; l'Església primitiva tampoc no va fixar aquest text per escrit per un simple caprici. La intenció de l'Església quan fixà el text i quan ens el fa proclamar avui en la celebració eucarística no és la de presentar-nos un Jesús, diguem-ne tipus Superman, és a dir, un Jesús que fa un prodigi per tal d'atreure's l'admiració dels homes... d'això, més aviat, l'Evangeli en dóna moltes proves de com en defugia. La intenció de la narració evangèlica d'avui és desvetllar en nosaltres la confiança en aquell Senyor que fins el vent i l'aigua obeeixen.

Els apòstols prou sabien, per l'experiència de tants anys de pescadors, que sota una tempesta tant forta i amb les onades omplint la barca, aquesta acabaria per enfonsar-se. Ho havien vist en altres ocasions i aquesta vegada cap raó no feia pensar que hagués de ser diferent. També nosaltres tantes vegades basant-nos en la nostra experiència, en els nostres coneixements passats, en allò que sempre ha estat d'una manera determinada, no creiem possible que una certa realitat pugui canviar. Mentre, però, restem vinculats només al passat, als nostres judicis d'experiència, Jesús continua dormint en la barca de la nostra vida: no deixem que la novetat de la fe regeneri la nostra manera de veure les coses. No podem ser ingenus, és ben veritat. Però cal estar oberts als signes dels temps! I, si bé és cert que la tempesta i les onades són signes ben eloqüents de la desgràcia que s'acosta, i quins signes! —podrien dir alguns—, no veieu que ens enfonsem? —podrien dir altres—; si aquests són signes eloqüents, també és un signe ben eloqüent la presència de Jesús dalt la barca; la presència de Jesús en l'Església, en la nostra comunitat, en la barca de la nostra vida... o és que aquesta presència no compta? Davant les tempestes i les grans onades de la vida, continuarem mantenint la nostra fe adormida, ancorats en el determinisme del passat, o bé ens prendrem seriosament que som creació nova, que tot allò que era antic ja ha passat, que ha començat un món nou, on la norma central de la vida nova és la fe i la confiança en el senyor ressuscitat?

La pregunta que Crist adreçà als apòstols dalt la barca que s'enfonsava, es dirigeix també a nosaltres obertament: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe? No fou: no tingueu por, la primera salutació del Crist ressuscitat? Per què davant d'un món que canvia no ens refiem de la fe i no cerquem en el seguiment humil i pobre del Senyor el motor que animi totes les nostres accions i decisions? Per què ens tanquem a l'acció renovelladora de l'Esperit i no mirem d'estar més atents a les seves inspiracions?

És la confiança allò que avui l'Evangeli ens demana: la plena confiança en el Senyor, autor i renovador de la vida. És ell qui guia i condueix les barques de les nostres vides i és ell qui coneix el rumb per conduir-les a bon port. Mirem, doncs, que aquell que fins el vent i l'aigua obeeixen, estigui ben despert en la nostra vida, ja que ell és el primer que té interès en el nostre bé. No ens en recordem que ho ha dit ell mateix: ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells?

19 de juny del 2009

EL SAGRAT COR DE JESÚS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Os 11, 1-4. 8-9; Is 12, 2-6; Ef 38-12. 14-19; Jn 19, 31-37

Qui no ha seguit al llarg d'un concert, amb atenció i simpatia, la mímica del director d'orquestra? És una llàstima que el vegem d'esquena, i que no puguem, com l'orquestra, aprofitar-nos d'aquesta mirada alternativament inquieta, desesperada i triomfant, severa, suplicant, insistent, amenaçadora, persuasiva, tot passejant-se des dels violins a la bateria, i des del contrabaix als metalls! La mà dreta enarbora com un llamp fulminant l'arc que actua com un instrument humà, i la mà esquerra dominadora, o beneint, amb els seus dits que es mouen a l'aire i el seu palmell delicat i vibrant acaricia com s'acaricia una cabellera. La mà dreta, amb autoritat i dolçor dóna la mesura, però la mà esquerra matisa amb sentiment. Insinua el camí de l'execució musical. Així succeeix en nosaltres en el camí espiritual amb el cor, motor de tot l'organisme. (Paul Claudel)

Podem contemplar en aquesta paràbola la bella saviesa de la Paraula que acabem d'escoltar... Contemplem la bella escena del profeta Osees, i en ella, el Director, el nostre Déu, inclinat sobre l'orquestra humana que som tots nosaltres, movent els seus braços, que un Pare de l'Església considera que són el Fill i l'Esperit, per estimar, per cridar, ensenyar a caminar, agafar en braços, oferint llaços d'amor, acostant-nos a la seva cara, donant-nos aliment..

I de la mateixa manera que els músics necessiten estar pendents del seu director, així nosaltres necessitem estar pendents del nostre. Pendents de la mà dreta divina, que actua com un instrument humà; pendents del Crist que ens parla en el nostre propi llenguatge, amb el nostre batec humà... I pendents de la mà esquerra que domina, beneeix, acaricia; pendents de l'Esperit que ens domina des de dintre i ens beneeix provocant una nova creació en nosaltres, que fa emergir aquest domini d'amor cap a l'exterior de la nostra vida; pendents de l'Esperit que ens va insinuant el camí de l'execució musical, que necessitem portar a terme juntament amb els altres membres de l'orquestra humana. L'orquestra necessita dipositar la seva confiança en el director, deixar-se dur per la seva saviesa, ha de posar-se a les seves mans...

Quelcom de semblant ens succeeix amb el Senyor: Quan el Senyor ens diu: Dóna'm el teu cor!, vol dir: Fill, dóna'm el centre del teu ésser, on hi ha el principi regulador de la teva vida, del teu ritme sensible i afectiu! Torna a la font! Respira amb mi! És bell que l'home utilitzi en el camí de la seva vida aquest triple ritme entrecreuat: el cor que batega, el cervell que es contreu per a fer-se conscient del sentiment, els pulmons, per ventilar i animar-ho tot. Unides en aquesta harmonia la paraula, el cant i la dansa, eleven l'edifici d'acció de gràcies. (Claudel)

Dóna'm el teu cor! Posa el centre de la teva vida amb confiança a les meves mans, deixa que la meva saviesa vagi il·luminant els teus passos. Respira amb mi! Quina bellesa!, quin consol!, quina llum!... Per ventura no recorda les primeres pàgines de la Sagrada Escriptura quan et diu que eres un cos de fang i el Senyor infon en ell un esperit de vida, una respiració vital. La teva respiració és, ni més ni menys, la respiració de Déu. Potser no ets sempre conscient d'aquest gest entranyable d'un Déu Pare amb tu.

No creus que val la pena viure més pausadament la vida, per créixer en la consciència d'aquest detall d'amor del nostre Creador? No creus que és una de les grans veritats de la Sagrada Escriptura aquella paraula que ens diu: El Senyor ens crida a la pau?

A viure en una pau que ens permeti accedir a l'alegria d'aquesta experiència única de saber que estàs respirant Déu. Respirar Déu. Créixer en aquesta respiració. Fins a arribar a no poder desitjar i voler sinó el que Déu desitja, i vol.

Respira amb mi! Dóna'm el teu cor! El nostre cor ha de deixar embolcallar-se pel batec del cor de Déu, la seva respiració, la seva vida...

Pau es refereix a tots aquests recursos del nostre Director d'orquestra quan ens anuncia les riqueses insondables del Crist. Ell resta vivint aquella experiència que resumeix la paraula: ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Ga 2, 20). Pau se sent respirar en el Senyor Jesucrist, i des d'aquí anuncia amb força, amb fidelitat, el secret de Déu, guardat des de sempre.

Pau ha après Jesucrist, i sent la carícia de la mà esquerra de Déu, l'Esperit, i s'agenolla davant el Pare Déu, per deixar-se embolcallar per la seva abraçada de Pare. I des de l'harmonia d'aquesta dolça experiència li demana la mateixa experiència per als cristians de la comunitat d'Efes.

Nosaltres no el contemplem d'esquena aquest Director d'orquestra, sinó que, com ens ensenya Pau, tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l'Esperit (2Co 3, 18). I així, anar executant la melodia que el Senyor vol de nosaltres.

I aquesta melodia no és sinó la que ens suggereix l'evangeli amb la narració de la mort de Jesús, i la llançada del seu costat per deixar sortir aigua i sang, que els Pares de l'Església han comentat sempre com una figura del naixement de l'Església, una figura del naixement de la comunitat de Jesucrist, vivificada i animada constantment pel seu Esperit.

Dóna'm el teu cor!, fill, dóna'm el centre del teu ésser, on hi ha el principi regulador de la teva vida, del teu ritme sensible i afectiu! Torna a la font! Respira amb mi!

Altrament no pot néixer cada dia la teva comunitat, que és la Meva comunitat.

16 de juny del 2009

DIMARTS XI (I)

Dia 16 de juny: Santa Lutgarda, verge del nostre Orde
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem la memòria de santa Lutgarda, verge del nostre Orde, del monestir d'Aywières, a Brabant (Països Baixos). D'ella sabem que li dolgué el progrés de l'heretgia albigesa pel dany que infligia a l'Església. I també que publicà els primers testimonis sobre les revelacions del Sagrat Cor de Jesús. Va deixar aquesta vida l'any 1246 al propi monestir d'Aywières.

Pel que fa a la segona carta de sant Pau als cristians de Corint [8, 1-9], que bé la podríem titular com que "Jesucrist es va fer pobre per nosaltres". I és que, en efecte, per aconseguir que els cristians donin els seus diners, les obres caritatives sovint inventen tota mena de mitjans: hom acaba per fer almoina amb l'esperança de major guany! Pau té un altre concepte de l'almoina en el moment que organitza, en les seves Esglésies, la gran col·lecta a benefici dels germans de Jerusalem que estan en necessitat. I és que l'almoina ha d'ésser –per sant Pau- el gest gratuït del qui sap que tot li ha estat donat (verset 7). Al Déu que així suscita l'amor fraternal, el pobre podrà donar-li'n gràcies.

Com a evangeli s'ha escollit un fragment de sant Mateu [5, 43-48], en què se'ns fa estimar fins i tot "els enemics", com un veritable aspecte de l'amor fraternal. I és una continuació de les antítesis dels sermó de la muntanya. Podem preguntar-nos: Què és el veritable amor? Al revés dels preceptes legalistes, Jesús allibera l'exercici de l'amor de tot lligam amb l'espai, dit sagrat, de la família, de la nació, de la raça. I és que l'amor porta en ell mateix la seva dimensió religiosa. Déu es descobreix, es deixa "imitar" (verset 48) en l'acte d'estimar, pel què la perspectiva canvia totalment. És més encara que un allargament dels horitzons de l'amor, ja que es tracta d'una maduració interior. I l'amor, des d'ara, aspira a unir-se a la persona en el seu secret últim, perquè, siguem qui siguem, som fills d'un mateix Pare del cel! I avancem "amb joia de l'esperit pel camí de l'amor! (col·lecta de la santa), perquè "Déu és amor; [i] el que està en l'amor està en Déu i Déu està en ell" [1 Joan 4, 16].

15 de juny del 2009

DILLUNS XI (I)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
2C 6, 1-10; Mt 5, 38-42

L'exhortació que Pau fa avui als cristians de Corint i, alhora, a tots nosaltres —no malverseu la gràcia que hem rebut de Déu—, no queda suspesa a l'aire sinó que Pau la concreta d'una manera admirable. Al centre de totes les recomanacions que hem escoltat n'hi ha una que al meu entendre les resumeix totes: en nosaltres ha de resplendir l'amor sincer. Si el nostre amor és sincer com podrem donar mai cap motiu d'escàndol a ningú? O com no mirarem de sofrir amb constància —pel bé d'aquells qui estimem amb amor sincer—, la dissort, les angúnies, les bastonades,... l'altra galta? Si el nostre amor és sincer resplendirà també en nosaltres l'honestedat, la paciència, i la presència de l'Esperit ens acompanyarà sempre, perquè l'Esperit, que Déu ha vessat en els nostres cors, és la font mateixa d'aquest amor.

L'amor sincer serà la marca distintiva que el missatge que anunciem és veritat, és creïble i el fem creïble. Si el nostre amor és sincer, les nostres seran les armes de la justícia i no ens importarà gens veure'ns honorats o deshonrats, no ens farà res que malparlin de nosaltres o que en parlin bé, que ens desconeguin o ens titllin d'impostors. Només la sinceritat del nostre amor, que es nodreix de la presència de l'Esperit Sant en nosaltres, haurà de ser la preocupació fonamental de la nostra vida de seguidors de Crist, per tal que la gràcies que hem rebut de Déu no es malversi. I l'amor sincer és el que es dóna plenament als germans i al seu servei, a la recerca del seu bé, del bé dels germans, d'allò que és millor per ells. És l'amor que pren com a model Crist mateix, que no ha vingut a ser servit sinó a servir: Dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar. Si mirem de viure l'amor des d'aquesta perspectiva, no creieu que, en aquesta comunitat monàstica, en l'Església de Tarragona i en el món sencer, podrem viure aquell mateix miracle de què Pau parla, quasi com de passada, al final del fragment que acabem d'escoltar: en les nostres tristeses, sempre estem contents, enmig de la pobresa, n'enriquim molts, sense tenir res, som amos de tot?

14 de juny del 2009

SOLEMNITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 24, 3-8; Sl 115, 12-18; He 9, 11-15; Mc 14, 12-16. 22-26

El Senyor ens alimenta amb la flor del blat, cantàvem amb l'antífona d'entrada. I amb la mel abundant de les roques. Amb flors i amb mel. No es tracta de menjar les flors, sinó de menjar la flor del blat, és a dir el més selecte que surt del blat. I la mel de les roques...

Potser hauríem de parlar més aviat de la bellesa de la flor, i de l'aroma de la mel. Com la bellesa d'aquell salm que ens diu: Els teus fills seran com plançons d'olivera, al voltant de la taula... Que n'és de bo i agradable viure tots junts els germans; és com perfum que ungeix el cap...

La flor de l'olivera, l'aroma de la mel... La pau en el cor, l'aroma del Crist en la nostra vida... Aquesta és la bellesa de l'Eucaristia. Contemplar la bellesa en cada eucaristia. Viure-la. Percebre l'aroma de Déu. Escampar-lo. Així som alimentats amb la flor del blat.

Aquí contemplem i prenem els fruits de l'obra de Crist, de la seva obra de redempció, de la seva obra de salvació per a tots els homes. En cada eucaristia s'escampa la força perquè el món es renovi, perquè es renovi tota la creació, perquè es renovi l'home... Perquè tot es vagi orientant cap a Crist, punt omega, o punt final de la recapitulació de totes les coses, de tota la humanitat, fins que arribi el moment que Crist ho sotmeti tot al Pare.

Sentim aquesta força de renovació en la nostra vida? O bé el que sentim en aquesta solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, en aquesta solemnitat pròpiament eucarística, el que sentim és la rutina de la celebració de cada dia, i hauríem de dir, com altres que s'avorreixen en la Missa: cada dia el mateix.

O bé ens hauríem de fer prèviament alguna pregunta com aquesta: Com és possible que després de tantes comunions, de tants anys i anys participant en l'eucaristia, perseverem en els mateixos defectes i no canviï res en les nostres vides? Com és que després de tantes eucaristies celebrades junts, la vida comunitària no es torni més intensa, més significativa?

L'eucaristia ens revela com haurà de ser el futur: una humanitat reconciliada i fraterna, una taula per a tots, on abundaran el pa i la paraula; una comunitat entorn del Ressuscitat, participant en la seva vida nova. Ens ho suggereix també el salmista amb el salm 22: El Senyor és el meu Pastor, no em manca res, em mena al repòs vora l'aigua i allí em retorna. Davant meu pareu taula vós mateix, ompliu a vessar la meva copa...

Quan ens apropem sincerament a aquesta taula de l'Eucaristia a partir de l'experiència dolorosa d'un món dividit i fragmentat, (potser jo, tu... estem dividits...) la nostra esperança es refà en celebrar anticipadament el somni de Déu sobre el món. Pensem més en el que Déu ha somiat, i somia, per al món, per a nosaltres... Viure l'eucaristia és celebrar el somni de Déu, significa imaginar-se el món com el Pare el vol i tornar a la vida ordinària amb més capacitat per a perdonar, més amatents a ser pa compartit i presència real de l'amor de Déu als homes.

Aquest somni de Déu el contemplem ja en l'Antic Testament, on comença a obrir-nos el secret de la seva vida, del seu cor. És el pacte que fa amb el seu poble, la primera aliança en la qual el poble respon: Farem tot el que diu el Senyor... Obeirem.

Però no ho farà, o potser millor: anirà vivint i caminant entre la fidelitat i la infidelitat. Al poble de Déu li costa obeir. Ens costa obeir. Per això al final Déu ens donarà un bon punt de referència: Crist. Cal mirar Crist. Ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Per a fer de la voluntat del Pare el seu aliment. Per a oferir-se Ell totalment, i obrir el camí de la nostra purificació i consagració de tota la nostra vida al culte del Déu viu.

I per a fer possible aquesta obediència estableix una comunió profunda amb els homes mitjançant el seu cos i la seva sang, la seva Eucaristia: Preneu-ne, això és el meu cos... Això és la meva sang, vessada per tots els homes. Fins aquí arriba l'obediència de Crist. Potser la teva obediència no ha arribat a aquest compromís de la sang. O potser nosaltres continuem separant el Cos i la Sang de Crist. El continuem matant amb les nostres divisions. O la nostra obediència és un mal joc que ens muntem...

Déu no s'ha amagat al llarg de la història, s'ha manifestat en Crist... I quan Crist ens deixa la seva eucaristia, s'amaga en el pa i el vi, en la flor del blat i en la mel de les roques... perquè vagi emergint el seu Esperit que deixa en nosaltres, perquè amb la seva ajuda perllonguem la seva revelació, la seva manifestació, en un món cridat a canviar, començant pel nostre propi cor. Déu s'amaga en l'Eucaristia, però la seva força d'amor i salvació per mitjà del seu Esperit es manifesta, s'exposa...

I una de les formes de fer-ho és per mitjà de la nostra comunió, manifestada avui en la processó. Però hem d'advertir quelcom d'important: Déu no necessita que el passegem pel claustre escortant la seva custòdia. Més aviat hauríem de reflexionar, mentre tombem pel claustre, si deixem que l'amor que neix i s'escampa des del pa que duu aquesta custòdia, arriba a alimentar-nos i donar-nos la seva vida nova.

Així el pa que hem menjat a l'altar serà una bona llavor que anirem escampant pels camins d'aquest món.

13 de juny del 2009

DISSABTE X (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
2Co 5, 14-21; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mt 5, 33-37

No és veritat que Jesús no tingui una paraula concreta per a la vida de cada dia, per a la rutina de la quotidianitat en el nostre camí humà: «Digueu senzillament sí, quan és sí, no, quan és no». No trobeu, germans, que és una invitació convençuda a fiar-se de la realitat tal com és ella mateixa? Jo diria que és aquest precisament el missatge del cristianisme per a l'home i la dona concrets i també en tant que membres de la comunitat, de l'església: aquesta confiança en la realitat per ella mateixa, en la bondat i en la veracitat de les coses. Al capdavall, jurar és posar explícitament Déu com a garant de la realitat. I Jesús ens invita no a fer això, sinó a confiar en els processos humans, en els processos de la història sense que Déu s'hi hagi d'immiscir. És tracta d'una invitació seriosa i convençuda a la secularització. A deixar que el món sigui el món, i Déu sigui Déu. És la dinàmica de la Creació: Déu es retira i deixa un espai per a una realitat que no és ell mateix, que és distinta a ell. I solament així hi pot entrar en diàleg fecund i amorós. Aquesta dinàmica esclata en l'Encarnació del Fill: vol dir que Déu es pren tan seriosament la nostra realitat humana, creada, que ve per assumir-la des de dins, sense fer trampes. És per això que, senzillament, cal dir «sí quan és sí, i no quan és no», sense prendre el nom de Déu en va amb la pretensió d'eludir la responsabilitat en uns processos que Déu ha confiat a la nostra llibertat.

Jesús llegia així la realitat, amb una gran confiança, perquè la sabia sostinguda, recreada constantment per la Paraula de Déu, una Paraula no evident, ans amagada, però real i present: «No heu vist mai els ocells… i els lliris dels camps? El sembrador va sortir a sembrar… Un home va construir una casa… Una dona va perdre una dragma i va escombrar tota la casa…». Llegir, com Jesús, tota la realitat com a paràbola de Déu, de la seva fidelitat i de la seva veracitat. La paràbola del Déu implícit que es fa explícit solament quan ens creiem de debò que «l'amor que el Crist ens té ens obliga», i hi actuem en conseqüència. «La resta, ve del Maligne».

11 de juny del 2009

DIJOUS X (I)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 11, 21b-26; 13, 1-3; Sl 97; Mt 5, 20-26

Quan "et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena".

Germans estimats: aquestes paraules de Jesús són com fletxes enceses que penetren dins el tema candent de les relacions humanes. Jesús utilitza conceptes de la natura -com foc, llum, vent, aigua i terra- per explicar l'acció de l'Esperit de Déu que vol canviar la nostra pobre natura, el nostre cor. El seu foc hi vol devorar els rostolls que no valen per a res. El seu vent vol escampar-hi la llavor que farà verdejar el nostre interior. Aquest camp donarà fruits per l'acció de la pluja i la llum. Crist, Aigua Viva i Llum del món.

Permeteu-me aquestes metàfores per ambientar millor l'Evangeli d'avui, que parla de la caritat fraterna i del perdó. Les paraules, aparentment exigents, de Jesús no són sinó una invitació a progressar, evitant el conformisme i esdevenint millors. Podem caure en la pendent de la mediocritat o de la insensibilitat. Jesús no confirma ni justifica la nostra manera d'actuar. Hem de viure un ideal que mereixi la pena i assumir les conseqüències. Si volem ser deixebles de Jesús hem de dir "no" al nostre "ego" que vol col·locar-se al centre i es creu un absolut. Jesús va a l'arrel dels problemes i cerca solucions. Vol que tinguem cura de les nostres actituds interiors, d´on provenen les nostres accions exteriors.

Déu no ens deixa, insisteix, vol que acceptem el seu projecte de vida, que és un repte i un estímul. Sabem que no podem participar a les celebracions litúrgiques amb pau al cor si no hi ha pau entre nosaltres. Cal fer l'esforç de reconciliació per gaudir plenament d'allò que vivim. L'Eucaristia és el signe de l'amor de Déu a nosaltres. Ho comprenem i ho vivim millor quan el nostre cor estima, quan ha perdonat. Sant Benet ho expressa molt bé en la seva Regla: "fer les paus abans de la posta del sol amb qui s'hagi renyit" (RB 4, 73). Perquè la nit és llarga i els fantasmes de la imaginació creixen. És més senzill demanar perdó i normalitzar les relacions. "Germà, perdona'm".

Aquest matí, a la segona lectura de Matines, hem escoltat unes paraules del Papa Benet XVI: "La santedat no consisteix a no equivocar-se o no pecar mai. La santedat creix amb la capacitat de conversió, de penediment, de disponibilitat per tornar a començar, i sobretot amb la capacitat de reconciliació i de perdó" .Quan anem a combregar amb el cor pacificat pel perdó donat i rebut, acollim junts Jesús i caminem units, esperançats i amb alegria.

7 de juny del 2009

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dt 4, 32-34. 39-40; Sl 32, 4-6. 9. 18-20. 22; Rm 8, 14-17; Mt 28, 16-20

Des de petit em van ensenyar que la Santíssima Trinitat era un misteri insondable, impossible de rastrejar. U i Tri. Tri i U. Un ensenyament en línia amb el Prefaci d'aquesta festa: Un sol Déu, un sol Senyor; no una sola Persona, sinó tres Persones en una sola substància... Tot confessant-vos Déu veritable i etern, adorem al mateix temps la vostra essència única, les Persones distintes, i la seva idèntica dignitat.

Així, en relació a aquest Misteri, ens hem mogut en aquest terreny dels conceptes, fins al punt que Bruno Forte s'ha arribat a plantejar si el Déu dels cristians és un Déu cristià, en considerar la poca projecció que aquest misteri té en la vida dels cristians.

Llegim, d'altra banda, en el Catecisme, que el Misteri de la Santíssima Trinitat és el misteri central de la fe i de la vida cristiana, la qual cosa ens ha de dur a veure si aquest misteri té alguna cosa que veure amb la nostra vida de fe, concreta, de cada dia. Cesari d'Arles també ens recorda que la fe dels cristians es fonamenta en la Santíssima Trinitat.

I de fet, comencem el nostre camí en la fe, com a deixebles del Senyor, essent batejats en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, com hem escoltat a l'Evangeli. La nostra vida de fe, la nostra vida cristiana s'engendra en les aigües d'aquesta font trinitària. D'aquí neix també la llum que il·lumina tots els altres misteris de la nostra fe. Aquest és el misteri de Déu en ell mateix. Tota la història de la salvació no és altra cosa que la història del camí i dels mitjans pels quals Déu es revela, reconcilia amb ell els homes i s'uneix a ells.

Per tant, aquest misteri no és quelcom amagat sinó la revelació d'allò més íntim de Déu. El Misteri es fa paraula en la figura visible de Jesús. El secretissimus Pater, el Pare invisible, es torna visible en la humanitat d'un home: Jesús de Natzaret. El Misteri es fa paraula en el temps. La història es converteix en transparència de l'Etern; la figura visible d'un home, en el rostre de Déu; la paraula trencada i rústica d'un galileu, en la veu suau i sublim del Sant.

Res millor que acudir a aquesta Paraula de Déu en el temps, aquesta paraula divina en la història, per captar aquest Misteri diví en si mateix.

La primera lectura és una invitació urgent: Recorre, investiga... Una invitació a considerar l'acció que Déu ha portat a terme en relació a la vida de l'home al llarg de la història. Ens diu que és un Déu que ha parlat a l'home, que li ha parlat amb una veu de foc. Ens diu que s'ha buscat un poble, que estava esclavitzat, i que tria d'entre altres pobles, mostrant el seu amor amb prodigis, amb mà forta i poderosa. Aquesta és la iniciativa de Déu a la qual l'home ha de correspondre reconeixent tot el que ha fet per ell.

La Paraula convida a reconèixer, a recordar i a complir totes aquestes gestes de Déu envers l'home, envers el seu poble. És una primera part de la manifestació de Déu que té una projecció externa en la història d'un poble. El poble escollit.

Però al poble li costa aprendre. Així que Déu s'encarna, i parlarà no des del foc, sinó a través d'una veu humana, però, això sí, des d'un cor de foc.

Jesús ens va ensenyar que Déu és Pare, Fill i Esperit, en perfecta comunió recíproca. Segons ell, Déu no viu en solitari: és una família, una comunitat. Cada persona divina és distinta, però està sempre oberta a les altres, en reciprocitat absoluta.

I deixarà Déu el seu Esperit dins de l'home, perquè aprengui d'Ell. Així anem descobrint que Déu és un misteri d'amor; que aquest dinamisme d'amor és comunicació profunda, és font de vida nova...

Són tres persones i un únic amor. Les tres divines persones s'estimen de tal manera i estan tan interpenetrades entre si que viuen sempre unides, d'un manera tan profunda i radical, que són un sol Déu.

És una diversitat de vida i d'amor que no es queda tancada en si mateixa, sinó que es desborda creativament fora d'ella. Resulta subjugador pensar que en l'arrel de tot el que existeix hi ha un procés de vida procedent de la Trinitat. La creació és un vessament de vida i de comunió de les tres divines persones, que conviden totes les seves criatures a entrar en el joc simultani de la diversitat i la complementarietat. És el misteri de l'amor diví.

La vida és un misteri d'espontaneïtat, un procés inesgotable de donar i rebre, d'assimilar, d'incorporar i lliurar la pròpia vida en comunió amb altres vides. Tota vida es desenvolupa, s'obre a noves expressions de vida i es reprodueix en altres vides. La vida implica moviment, espontaneïtat, llibertat, futur i novetat. La Trinitat és novetat, com tota vida, la vida sempre és novetat; i és llibertat, donació i recepció perenne, trobament amb si mateixa per tal de donar-se incessantment.

La Trinitat és present quan hi ha iniciativa, entusiasme en el treball de la comunitat, quan hi ha decisió per a inventar camins nous per a nous problemes, quan hi ha resistència contra tota opressió, quan hi ha voluntat d'alliberament, quan hi ha fam i set de Déu.

6 de juny del 2009

DISSABTE IX (I)

Dia 6 de juny: sant Norbert
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem la memòria de Norbert de Xanten, el fundador de l'orde dels canonges regulars premostratencs, dins de la reforma de l'església i del clergat, que va promoure la "reforma gregoriana". L'orde fou fundat el 1119, i del seu fundador se'n pot dir que "després de sant Bernat, el personatge eclesiàstic que va tenir més influència en els destins de l'església, en el segon quart del segle XII, fou ell" (l'historiador Fliche). La fundació de Premontré és l'obra per excel·lència de sant Norbert; i va ésser precedida d'anys laboriosos on, poc a poc, aquell que havia esdevingut clergue per ambició s'havia ficat a l'escola de Crist i havia recorregut els camins per a predicar la penitència. Ella fou seguida per un coratjós episcopat a Magdebourg (Alemanya), on el sant bisbe afrontà amb tota l'energia restaurar la disciplina del seu clergat i a lluitar contra l'esperit d'acaparament dels feudals. Va morir l'any 1134, havent passat justament la cinquantena.

Pel que fa a les lectures, tenim que, a la primera del llibre de Tobit [12, 1. 5-15, 20], i com acabament del mateix, s'escau molt bé parlar "del comiat de l'àngel" i de recomanar "vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles". En efecte, la història de Tobies acaba bellament. La prova suportada condueix a la benaurança serena d'una família feliç, sadollada i protegida de Déu. I abans de retornar cap a Déu, l'arcàngel Rafel exhorta tota la família de Tobies a que segueixin essent fidels a l'oració i perseverin en les bones obres. Ve a ser així com l'acabament d'un conte de fades, i podem preguntar-nos ¿si realment podia fer-se millor abans de Crist?

El salm responsorial ha estat tret del mateix llibre de Tobit [13, 2. 6. 7. 8 (R.: 1b), que ens ha fet "beneir el Senyor, Déu que viu eternament".

Mentre que el fragment de l'evangeli de sant Marc [12, 38-44] ha posat l'accent en la frase de la "viuda pobra [que] és la que ha donat més de tots". I és que hi ha hagut un gran contrast: mentre, d'una banda, uns escribes devots, però que corren cap als honors i devoren els béns de les viudes (versets 38-40), i de, l'altra banda, una viuda que no té sinó allò que ha donat (41-42). O sigui: per un costat, hipocresia; per l'altre, un gest sense preu (43), perquè la viuda ha posat traient-s'ho de la pròpia indigència (44). ¿No s'hi pot veure aquí una imatge de Déu? Jesús, pobre i esclau, no és un parèntesi en la vida de Déu, sinó manifestació de la pròpia condició de Déu. És esclau, perquè la seva manera particular d'ésser Déu és la pobresa.

I acabem amb la col·lecta, que ens ha fet demanar que, amb l'ajut de Déu, "el poble fidel trobi sempre pastors segons el [seu] cor, que el menin als pasturatges de la salvació". Amén.