DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Is 8,23b-9,3; 1C 1,10-13.17; Mt 4,12-23

Amb els no creients, podem discutir moltes hores sobre l’existència de Déu amb raons, raonaments i demostracions i no posar-nos mai d’acord sobre si Déu existeix o no. En efecte, les demostracions de l’existència de Déu de tipus filosòfic i teològic són complexes, es presenten complicades, i generalment són incapaces de convèncer ningú que no cregui ja amb anterioritat. La via racional cap a Déu és una via àrdua, no només per la dificultat interna dels arguments, sinó sobretot perquè no corprèn qui la intenta seguir, no toca el cor de qui l’escolta, no es capaç de desvetllar la fe en qui se li presenta. Per què? Perquè, en poques paraules, la via racional i demostrativa de l’existència de Déu, no suscita per ella mateixa cap experiència de Déu.

I és l’experiència de Déu, allò que sí que pot suscitar i desvetllar la fe en qui l’ha tinguda. «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Aquesta no és la llum de l’argumentació racional: aquesta llum de la que parla el profeta Isaïes i cita l’Evangeli que hem proclamat, és la llum de la presència de Déu enmig del seu poble, que ha sortit al seu encontre, que s’ha fet present en les seves vides per transformar-les i transfigurar-les, que els ha omplert de goig i d’alegria: «Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí».

Perquè l’experiència de la presència del nostre Déu en la vida d’un home, d’una dona, d’un poble, és l’experiència de la seva proximitat salvadora i alliberadora, redemptora i pacificadora: “Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian”.  Quan Déu es fa proper, quan Déu entra en el cor d’una persona, deslliura i alleugereix, deslliura del pecat i alleugereix el pes del propi existir; i per això la seva presència es pacificadora i esdevé font de joia i alegria.

És per això que l’encontre amb Déu, l’experiència de la trobada amb Déu, que per a nosaltres cristians és sempre l’encontre i la trobada amb Jesucrist, el qui viu després de ser crucificat i mort per nosaltres, sempre és una realitat que deixa empremta en el cor, una petjada inamovible, profundament arrelada, capaç de suscitar la fe i refermarla incondicionalment. No hi ha res més resistent en el cor de l’home que l’experiència, sobretot de la trobada amb el Senyor. Cap argument racional, cap demostració acadèmica poden modificar el fet d’haver fet experiència de Déu. Fixem-nos en el que diu l’Evangeli dels dos grups de germans galileus: «Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell». I encara: «Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell». Qui es troba amb Jesús, el Déu fet home, la gran llum del poble que vivia a les fosques, es converteix i abandona immediatament els lligams, les xarxes i els oficis, de la vida antiga, per iniciar en Ell una vida nova. Una vida nova, sabedora que és Ell qui il·lumina i salva i que per això ja és incapaç de témer: qui em pot fer por?

I la novetat d’aquesta nova vida es manifesta passant immediatament a l’acció: predicant la bona nova del Regne, anunciant l’Evangeli, comunicant el goig i la joia de la presència de Déu enmig nostre. I és precisament aquesta acció la que manifesta Crist als homes i els pot conduir a la fe. No és la demostració racional de l’existència de Déu la que conduirà els no creients a la fe, sinó la constatació d’una vida nova en qui, des del fons del seu cor, ha fet experiència de Déu i ha quedat transfigurat per ella. La vida nova que emergeix del cor del veritable creient és la qui pot portar cap a Déu.

Per això s’entén la recomanació de Pau: «Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer». Ens uneix la profunda experiència de fe que com a cristians hem fet cadascú de nosaltres de Crist Jesús: si ens deixem interpel·lar per aquesta experiència veurem que és molt més el que ens uneix a tots els creients en Crist, de tot allò que ens separa, siguem de la confessió que siguem, entenguem el cristianisme com l’entenguem. A tots ens uneix l’experiència de l’encontre amb el Senyor. I aquesta experiència, a més de ser indestructible, i de qüestionar la fe de l’incrèdul, és capaç de construir comunitat sòlidament i ferma.

Davant dels problemes i les divisions que puguin sorgir entre nosaltres, no deixem mai d’oblidar-nos de la nostra experiència de l’encontre personal amb Crist, per valorar i apreciar l’experiència del germà i mantenir units els llaços de la comunitat i les comunitats on vivim. Que avui, que acabem l’octavari per la unitat dels cristians, la paraula que ens acaben de servir, ens ajudi a promoure la unitat de tots els qui creiem en Jesucrist, començant pels qui Déu ens ha donat com a germans i proïsme.

DILLUNS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Fets 2,14.22b-33; Mt 28,8-15

Avui, com també passa amb la litúrgia del dia de sant Esteve, l’Església uneix per la seva significació teològica dos esdeveniments que de fet són llunyans en el temps, i ho fa en ambdós casos amb un text dels Fets dels Apòstols i un fragment de l’Evangeli segons sant Mateu.

Encara tenim presents els deixebles i les dones esglaiats, esporuguits i indecisos, i encara hem d’encaixar com entendre tota aquesta por, quan la lectura que obre avui la litúrgia de la Paraula ens presenta un Pere, el dia de Pentecosta, sorprenentment canviat: decidit, enèrgic, clar, rotund... «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: escolteu bé i sapigueu això que us dic». I més endavant: «Germans us he de parlar clar». Aquestes no són les paraules d’un home que davant la sospita d’una minyona d’haver-lo vist amb Jesús, l’acaba negant tres vegades per por de no ser també ell mateix detingut. Quin contrast!

El contrast és encara més gran si ens fixem en el contingut: «Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort». Pere, el dia de Pentecosta, proclama sense por, sense embuts, amb claredat i rotunditat, allò que les dones, encara amb por però amb una gran alegria, havien anat corrents a anunciar als deixebles, aquell matí, que és avui, quan veieren el sepulcre buit i Jesús els havia sortit al pas. Jesús, sí, havia estat traït; havia estat clavat en una creu, conduit a la mort per un procés injust basat en falses acusacions; els deixebles, també l’havien traït, l’havien abandonat i estaven esglaiats de por per l’acció dels homes sense llei. I ara aquests mateixos homes sense llei, davant el testimoni dels soldats que muntaven guàrdia al sepulcre de Jesús, compren el silenci d’aquests pobres desgraciats i els diuen: «Feu córrer que, de nit, mentre dormíeu, van venir els seus partidaris i van robar el cos». El cos robat o el cos ressuscitat. Quina de les dues versions dels fets?

Aquesta és la diatriba on ens vol portar la Paraula que avui hem proclamant. No es tracta de bons o dolents. Poca diferència hi ha entre els deixebles que traeixen i abandonen el seu Senyor amb els soldats que es deixen comprar per quatre monedes. Es tracta d’allò que diu la carta als romans: «Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat». La resurrecció de Jesús canvia definitivament la història de la humanitat: qui, com les dones, i després els deixebles, s’acosta a Jesús ressuscitat, l’accepta de cor (li abraça els peus i l’adora), s’omple d’alegria i de la joia immensa d’una vida nova que ens Jesús ens dóna per la profusió del seu Esperit, l’Esperit Sant promès, l’Esperit del dia de Pentecosta.

La quaresma, germans, han estat quaranta dies per preparar-nos per celebrar la Pasqua: amb dejuni, penitència i llàgrimes de compunció. Iniciem avui cinquanta dies per degustar l’alegria, la serenor i la joia d’aquesta vida nova, abans de celebrar la festa del do de l’Esperit Sant, el dia de la Pentecosta.

SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Fets 6,8-10.7,54-59; Mt 10,17-22

Tot i que per la importància que té el dia de Nadal, allarguem aquest dia tot una octava, avui, festa de sant Esteve, protomàrtir i diaca, és l’endemà de Nadal, perquè avui 26 és l’endemà del dia 25. Sant Esteve és la festa de l’endemà de Nadal. L’endemà... Pensar en l’endemà, quan ens disposem a fer un projecte personal o comunitari, pensar en el dia després de tot allò que planifiquem i projectem, forma part d’aquella saviesa evangèlica que el Senyor lloà d’aquell home que volent construir una casa, va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca: quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada (Lc 6, 48). Pensar en l’endemà significa calcular les necessitats per poder acabar una obra, no fos cas que hom se sentis dir aquelles altres paraules evangèliques: Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar (Lc 14, 30). I és que sant Esteve és l’endemà de Nadal: no només perquè la seva festa s’escau l’endemà del dia de Nadal, sinó sobretot perquè representa teològicament l’endemà del Nadal.

En efecte, Nadal és la celebració de l’encarnació del Fill de Déu: Déu es fa home per nosaltres i per la nostra salvació. Nadal és la celebració del naixement de Jesús, el Déu que es fa infant, que neix per tots nosaltres, per donar-nos vida. Naixement de Jesús segons la carn. Sant Esteve és la festa del naixement del primer servidor i del primer testimoni a la vida nova: és l’endemà de Nadal. Jesús és el Déu que es fa home per tots nosaltres; Esteve representa el primer dels qui servint (la missió del diaca) i donant testimoni (la missió del màrtir), dóna la vida per Jesús, com l’infant nascut a Betlem la donà per tots nostres al calvari a Jerusalem. Per això, sant Esteve és l’endemà de Nadal.

Si l’Advent ha estat la preparació per al Nadal, la preparació per commemorar i renovar la primera vinguda del Senyor que va venir per salvar-nos, la festa de sant Esteve marca el camí per una nova preparació, la de la vinguda del Senyor als nostres cors cada dia per ajudar-nos a servir els germans i la de seva vinguda final, a la fi dels temps, que ens prepara per donar testimoni del ressuscitat. Sant Esteve representa, d’una banda, el final de l’escena del naixement del Senyor: ens assenyala on ha d’acabar la nostra vida. Passant per la configuració a Crist que ha nascut per donar-nos la vida, la nostra vida ha de ser donada pels germans, per poder així compartir amb el Senyor i amb sant Esteve la vida nova, que neix amb el Nadal. Això és posar un fonament ben sòlid, capaç de resistir tempestes i inundacions, a la construcció d’aquella casa que és la nostra vida. Però la festa de sant Esteve d’avui representa també com hem de viure per poder acabar la vida on ell la va acabar: servei i testimoni, donació i lliurament. Seguir Jesús és servir els germans i donar testimoni així de la seva resurrecció. La festa d’avui ens diu com hem de calcular les necessitats que ens permetran poder acabar l’obra de la nostra vida que volem construir.

En aquest dia de vuit dies que és el Nadal, l’Església ens fa celebrar l’endemà mateix de Nadal la festa de l’endemà de Nadal, la festa de sant Esteve, per tal que en contemplar l’infant que ha nascut per salvar-nos, no ens oblidem que aquesta salvació passa pel misteri de la seva mort, resurrecció i ascensió al cel per preparar-nos-hi estada, i que tots nosaltres hi som cridats en la mesura en què fem de la nostra vida una vida de servei als altres i de testimoni de la resurrecció de Jesús, fins al vessament de la sang.

DILLUNS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

En la seqüència de Pasqua, que cantem aquests dies abans d’entonar l’al·leluia i proclamar l’evangeli, diem: «Chirstus innocens Patri reconciliavit peccatores». (Crist, l’innocent, el just, reconcilia els pecadors amb el Pare). Un dels fruits de la Pasqua del Senyor, de la resurrecció de Jesús que s’ha esdevingut avui, és l’obra de la reconciliació: l’obra de la reconciliació de tots i cadascun de nosaltres amb el Pare que Jesús ha realitzat ressuscitant d’entre els morts. I diem «obra de reconciliació» perquè s’ha tractat d’una veritable obra, d’un gran treball, d’un immens esforç: tota la vida del Senyor ha estat viscuda per dur a terme aquesta obra, des del moment de la seva encarnació. Però han estat sobretot els seus darrers passos per aquest món, aquells que hem reviscut i celebrat en aquests darrers dies, els que amb més intensitat han servit per a aquesta obra de reconciliació. Les fatigues, les caminades, les paraules, els silencis, els escarnis i les burles; les acusacions, les traïcions, les negacions i els abandonaments; la soledat, el dolor, la creu.... la mort. Tot ha format part d’aquesta obra de reconciliació: d’aquesta donació de la seva vida per nosaltres. I parlem encara «d’obra de reconciliació» perquè Jesús n’ha estat el principal protagonista, el principal autor: «dono la vida pels meus amics, sóc jo qui la dono, ningú no me la pren»; «he vingut per fer les obres del meu Pare; el meu Pare treballa i jo també treballo». Crist ha pres damunt seu el pecat del món i ha reconciliat el món amb Déu: Jesús és qui ha obrat aquesta reconciliació.

Aquest matí, en aquesta mateixa celebració que estem vivint, també Jesús ens surt al pas, com a les dones que sortien corrents del sepulcre, i també com a elles ens saluda: «Déu vos guard. No tingueu por». No hem de tenir por, perquè Déu està amb nosaltres, perquè hem estat reconciliats amb Ell, gràcies a la resurrecció d’entre els morts de Jesús de Natzaret; gràcies a la seva victòria contra el pecat i la mort: «mors et vita duello conflixere mirando: dux vitae mortuus, regnat vivus» (lluitaren vida i mort en lluita sense mida: el Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida). Aquest és el do pasqual: el do de la vida nova que Crist ressuscitat ens dóna; aquesta és la vida nova que, donada, ens reconcilia amb el Pare.

A tots els qui hem rebut aquesta vida nova, a tots els qui hem celebrat l’obra de reconciliació amb el Pare, se’ns invita ara a tornar a Galilea: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». «Surrexit Christus spes mea: praecedet suos in Galilaeam». Galilea representa l’origen de l’encontre amb Jesús: després dels moments convulsos que hem viscut junt amb els primeres deixebles aquests deies (els moments de les traïcions, de les negacions i dels abandonaments), Jesús ens invita a retornar al moment originari del nostre encontre amb ell; ens convoca a Galilea on, un cop reunits, ens donarà el seu Esperit i ens enviarà a predicar-lo per tot el món: ens enviarà com a Església a continuar l’obra de reconciliació dels homes amb el Pare. No és aquesta, doncs, la nostra missió? Treballar per estendre la reconciliació a tot el món? Començant pel nostre cor, per les nostres vides; continuant amb els qui ens són més propers, pels nostres familiars, pels nostres germans de comunitat; estenent-lo als germans d’altres comunitats, d’altres països i nacions, d’altres cultures.... en un món com el nostre que s’està fragmentant per tot arreu, on ressonen cada vegada amb més força tambors de guerra, on cada dia més germans esdevenen enemics, no ens cal esforçar-nos més i més per treballar per dur al món (des del meu cor fins als meus germans més allunyats, passant pels més propers) la reconciliació que Crist ens regala en aquest dia de Pasqua? Un esforç, un treball que depèn tot ell de nosaltres, alhora que depèn tot ell de la força que Jesús ens dóna amb el do del seu Esperit. És el mateix esforç que hi ha al darrere del que vam dir aquesta nit de Pasqua, quan junt amb un nostre germà que rebia per primera vegada la frescor renovadora de l’Esperit dèiem: hi renuncio! Hem renunciat a tot allò que trenca l’obra de la reconciliació que Jesús ha realitzat: siguem testimonis vius de la vida nova que ara viu Jesús, vivint vivificats per l’Esperit com a veritables reconciliats i reconciliadors entre els homes. Que aquest sigui el nostre testimoni pasqual!

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 50,5-9a; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35

La relació entre la fe i les obres, que ha preocupat tant l’Església al llarg de tot el seu pelegrinatge per aquest món, no és una relació d’oposició, com alguns han volgut fer veure massa ingènuament. Ben al contrari, és una relació de complementarietat: no hi ha fe sense obres i les obres que salven brollen de la font de la fe. Per la fe som transfigurats, regenerats, renovats des del profund del nostre cor, de forma que aquesta transformació profunda del cor, aquesta conversió es manifesti, es faci present, a través de tota la nostra acció. Ho diu la carta de sant Jaume que hem llegit: «si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria». I l’exemple que fa servir no només és prou eloqüent per si mateix, sinó que la seva actualitat ens interpel•la insistentment: «Suposem que algun dels nostres germans o germanes no tingués ni vestits ni l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres li digués: “Vés-te'n en pau, abriga't bé i alimenta't”, però no li donés res del que necessita, quin profit li faria?» Quan són tants els qui truquen a les nostres portes, tant de fora com de dins mateix dels nostres pobles, tant d’entre els refugiats i pròfugs, com dels qui la nostra societat ha deixat abandonats; quan són tants els qui truquen demanant aliment i vestit, com podem dir-los: «vés-te’n en pau» i deixar-los amb les mans buides? Si som homes i dones de fe, la nostra resposta ha de ser tot altra. Al cap i a la fi, tots som germans i pelegrins en aquest món. Segons com responguem a aquest drama humanitari demostrarem com és la nostra fe. «Si pots, demostra'm, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe».

Perquè la fe es demostri per les obres, perquè la resposta de la fe a aquesta necessitat i a tantes altres sigui una resposta caritativa, una resposta que manifesti la caritat de Déu present en el nostre cor, aquesta resposta, les obres que fem, ha d’estar impregnada de la lògica de l’Evangeli que acabem d’escoltar: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà». La resposta ha de sortir de la negació d’un mateix, del seguiment incondicional de Crist, carregant-se la pròpia creu al coll. No es tracta senzillament de fer coses: coses que ajudin a pacificar la nostra consciència, sempre prompte a autojustificar la pròpia mediocritat. Una resposta així no demostra tampoc la fe. La fe es viu negant-se a si mateix, abandonat la pròpia voluntat per deixar el cor ben disposat per al Senyor, totalment obert a la seva acció salvadora, dòcil al clam de l’Esperit que fa sentir en els nostres cors el nom de: «Pare», i, per tant, en el mateix instant, el nom de: «germà», davant l’altre que ens interpel•la. El seguiment de Jesús, propi dels qui diuen que creuen en ell, consisteix en oblidar-se de si mateix per sortir a l’encontre de l’altre que ha esdevingut germà. La fe que es torna caritat és la que, deixant de pensar com els homes i pensant com Déu, s’ofereix al servei del proïsme que reconeix com a germà. Negar-se a si mateix, perdre la pròpia vida, prendre la Creu i acompanyar el senyor Jesús: aquesta és la fe que es demostra en les obres i d’aquí brollen les obres que demostren aquesta fe.

El binomi fe i obres no poden anar mai separats perquè qui creu en Jesucrist no pot deixar de viure com Jesucrist va viure i ens va ensenyar a viure. Per això, prèviament, per saber en qui creiem i si les nostres obres demostren la nostra fe, convé preguntar-se qui és Jesús per a mi: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Segons com respondrem, obrarem.

SOLEMNITAT DEL SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

Cada vegada que ens disposem a fer un ascens a una muntanya sabem que ens cansarem: mentre pugem ens sentirem fatigats. I el cansament i la fatiga provoquen set. I aquesta set, fruit del cansament que ens produeix anar costa amunt, s’apaga amb un bon glop d’aigua.

Semblantment passa amb la vida: caminar per la vida causa fatiga i cansament. Hi ha, però, molts tipus de cansaments.

Hi ha qui experimenta el cansament de la pròpia desorientació. Qui, inquiet de cor, es rebel·la contra tot, va contra tot i tasta en el fons del seu cor el sense sentit de l’existència, el seu absurd: naixem per morir passant per patiments i fatigues. I això produeix cansament i, amb el cansament, set: set de sentit, set de comprensió, set de pacificació.

Hi ha qui des del seu egoisme, des del tancament del seu cor, oprimeix els altres: La maldat que fa néixer en el seu cor s’escampa esclafant els altres. He de pensar que també aquest, potser algun dia, experimenti el cansament i la fatiga d’obrar d’acord amb el mal; que es cansi d’esclafar i oprimir els altres i que tingui set de bé. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança.

Però la majoria de les persones que habiten aquest planeta que anomenem Terra, experimenten el cansament i la fatiga de l’opressió que exerceixen tant el pas de la vida mateixa com el mal que els fan alguns sobre ells. Llevar-se cada dia sense horitzó; viure en el marc d’estructures injustes que impedeixen exercir el dret al treball just i remunerat, a la vivenda, a l’educació dels fills, el dret a la pròpia dignitat en una paraula; viure sota la mirada envejosa, la crítica injusta, la calúmnia maliciosa... tot plegat és font de molta fatiga i cansament. I la fatiga i el cansament, com e el cas de l’ascensió al pic d’una muntanya, produeixen set.

Qui pot apagar aquesta set? L’aigua... quina aigua? Certament no l’apaguen ni les drogues, ni els vicis, ni aferrar-se a la pròpia maldat, amb què molts proven de satisfer la seva set. On es pot trobar una aigua que apagui aquesta set? El profeta Osees ve a ajudar-nos: «Quan Israel era un noi, me’l vaig estimar: com a fill, el vaig cridar que vingués de l’Egipte. Jo mateix he ensenyat Efraïm a caminar i l’agafava pels braços, però no heu volgut reconèixer que jo els conduïa amb suavitat, que els estirava amb llaços d’amor. Feia com els qui prenen un infantó i se l’acosten a la cara, o m’inclinava per donar-los l’aliment». Ens cansem i estem fatigats perquè no volem reconèixer que des de la nostra més tendra infància hem estat conduïts amb suavitat per aquell qui ens ha creat: «Jo sóc Déu, i no un home, sóc el Sant present dintre teu». I per recordar-nos que hem sortit de les mans de Déu, Jesús un dia es posà dret i cridà: «Si algú té set que vingui a mi i que begui». Si algú té set... no és precisament això el que tenim: set? Set de pau, set de sentit, set de comprensió, set de ser estimats... Si un dia Jesús es posà dret per dir això, el seu darrer dia entre nosaltres el van posar dret, dalt d’una creu, i va ser ell qui va exclamar: «Tinc set». A la creu, amb aquest clam, mostrava definitivament que havia assumit tot el cansament i la fatiga d’aquest món, que l’havia assumit per transfigurar-lo definitivament gràcies a l’amor del seu cor per tots nosaltres, que mostrava lliurant la seva vida també de manera definitiva. Per això, per haver experimentat la nostra set, per haver-se-la fet tota seva, les seves paraules: «Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats: jo us faré reposar», no només són vertaderes sinó que són del tot fidedignes. Perquè Jesús és Déu que s’ha fet home, podem acostar-nos a ell amb tota la nostra set, les nostres fatigues i el nostre cansament, que ens farà reposar i saciarà la nostra set estrenyent-nos amb llaços d’amor.

DIUMENGE DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 4,32-35; 1Jn 5,1-6; Jn 20,19-31

Tomàs no era amb els deixebles el diumenge de la resurrecció de Jesús quan aquest, estant tancades les portes de la casa on eren per por dels jueus, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Quan Tomàs es reuní amb els deixebles i aquests li digueren: «Hem vist el Senyor», ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas». Sovint pensem que aquesta tossuderia de Tomàs de no creure sense veure és un mal exemple per la nostra fe, especialment si, a més, hi afegim les paraules que Jesús li adreçà: «No siguis tan incrèdul. Sigues creient. Feliços els qui creuran sense haver vist».

No podem contradir les paraules del Senyor, certament. Però jo em pregunto si l’actitud de Tomàs i la seva insistència a tocar, a palpar, a veure és tan reprovable com sembla a primera vista.

Jesús havia mort; els deixebles l’havien abandonat i ara estaven tancats atemorits dels jueus, és a dir, dels dirigents del poble. En aquestes circumstàncies el grup de deixebles que era aquell diumenge a casa assegura a Tomàs que han vist viu el Senyor. Com pot creure’ls? Tenen por, estan tancats: s’ho deuen haver imaginat, hauran tingut una al·lucinació que els consoli una mica de la pèrdua tan gran que han tingut. No podrien ser aquests els pensaments de Tomàs respecte els seus germans quan li deien que havien vist el Senyor? Al·lucinacions, espiritualització del dolor, imaginació... res d’això podria fer tornar a la vida el Senyor que havia estat crucificat, clavat a la creu per les mans i els peus i que havia estat traspassat per la llança d’un soldat. Tomàs no podia creure perquè no havia vist: hauria estat temerari fer altrament. Hauria significat confiar en una il·lusió, posar l’esperança en una fantasia. Tomàs no volia jugar a aquest joc, no estava disposat a viure d’un engany. Si no veia, no podria creure!

No és aquest una de les objeccions més punyents que ens fan a nosaltres, els cristians? No ens diuen sovint que la nostra fe és pura fantasia, pura xerrameca enganyosa basada en una la invenció de la resurrecció de Jesús? No surt cada any, per aquestes dates, un article als diaris que demostra haver trobat el sepulcre de Jesús amb els seus ossos a dintre en algun lloc de Palestina? No se’n invita a deixar de creure en històries per nens i a fer-nos adults? Que no ho veieu –ens diuen- que això de la resurrecció no pot ser?

És aquí on rau la grandesa de Tomàs. Ell era un home simple: gens propens a les al·lucinacions ni donat a la imaginació fantasiosa. Per això havia de veure per poder creure. I va veure... i va tocar. Va veure la marca dels claus a les mans i va posar la mà a la ferida del costat: va veure i va tocar! I va veure que veia i tocava aquell mateix que havien crucificat i foradat amb la llança; va veure que el qui li mostrava les mans i la ferida del costat no era cap altre sinó Jesús de Natzaret, el Mestre, que havia estat crucificat i traspassat. I veient-lo i palpant-lo veia que no era un fantasma, una il·lusió, una al·lucinació. I, veient i tocant, va creure! I va creure perquè veia i tocava. Benaurada fe la de Tomàs! Gràcies a ella, a aquesta fe que creia per haver tocat i vist, constatava la fidelitat de Déu a les seves promeses i podia posar tota la seva esperança en el seu Senyor que viu. A partir d’aleshores, es jugaria la vida per Jesús i el seu Evangeli.

I la seva fe és benaurada per nosaltres que som feliços per creure sense haver vist. No hem vist? Sí i no. No hem vist directament però hem vist en Tomàs. La fe ens ve per l’oïda, per la predicació, i per la vista, per l’exemple dels nostres germans que ens l’ham transmesa. I aquests els vingué també per l’oïda i l’exemple d’altres germans.... fins arribar ala apòstols que, com Tomàs no van creure fins que van veure i van tocar el cos gloriós de Crist ressuscitat. Per això la nostra fe no és una il·lusió fantasiosa. Per això la nostra fe es refà a la fe apostòlica, a la fe dels apòstols i la fe es transmet, sobretot, per la credibilitat del qui creu, que comunica la seva fe amb la paraula i amb el seu exemple. I si hem cregut perquè hem vist hem de viure de manera tal que també els altres creguin perquè han vist que en nosaltres viu i actua el Senyor Jesús, ressuscitat d’entre els morts per salvar-nos!

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
2Cr 36,14-16.19-23; Ef 2,4-10; Jo 3,14-21

Qui pot dir que Déu no actua en el seu poble? que Déu no es fa present en la història del seu poble i que no l'acompanya? El fragment del segon llibre de les Cròniques que avui llegim és un testimoni a favor d'aquesta acció de Déu en el seu poble. Davant la conducta culpable dels sacerdots, Déu no només se'n dol sinó que sobretot els amonesta a través dels seus missatgers. «El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia». És evident que sovint també som testimonis del silenci de Déu: de la seva aparent absència de les nostres vides quan aquestes se senten torbades pel dolor o quan, sobretot, el mal sembla dominar la història. Ho hem experimentat en tantes tragèdies humanitàries del s. XX i ho experimentem també ara, especialment, en els estralls i les morts que està fent l'autoanomenat estat islàmic. Situacions extremes on el mal sembla regnar i Déu sembla callar. Silenci de Déu. També devia semblar silenci de Déu la destrucció del Temple de Jerusalem i de la ciutat per part dels caldeus i la consegüent deportació dels seus habitants a Babilònia. «Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s'havien escapat de morir per l'espasa, i se'ls quedà per esclaus d'ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa». Temps de desolació, temps d'incomprensió, temps de silenci de Déu. I, no obstant això, era un temps posat sota l'acció de la Paraula divina, perquè Déu havia parlat pel profeta anunciant la sort d'aquell país: «Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies». No era un temps de silenci de Déu sinó un temps on també la Paraula de Déu havia parlat i conduïa, molt misteriosament si voleu, el seu poble. Tant és així que també «complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l'esperit de Cir» per proclamar la restauració del Temple de Jerusalem. Des de la perspectiva de Déu, durant el temps de l'exili, no hi ha un hiatus de la seva presència amorosa o acompanyant envers el seu poble: malgrat tot, no hi ha un silenci de Déu, perquè la Paraula sempre és present. Semblantment passa en els nostres temps. Malgrat que la presència destructora del mal estigui fent estralls en grans parts del món i trucant ja a les nostres portes, malgrat això Déu no abandona el seu poble, no abandona els homes, que són la nineta dels seus ulls. Ens ho recorda la carta de sant Pau als cristians d'Efes: «Déu, que és ric en l'amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat». Déu no abandona els homes: Déu estima els homes i ens ha estimat tant que ha enviat per nosaltres no ja alguns missatgers sinó que ha enviat com a missatger aquell que des de sempre és la seva Paraula, el seu Fill estimat, que s'ha fet home per nosaltres per redimir-nos a tots i portar-nos la vida nova que neix de Déu mateix. «Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». En efecte, Jesucrist, la Paraula encarnada, és la font de la vida nova i eterna per a tots aquells qui creuen en ell; Jesucrist, és la garantia perenne de l'aliança definitiva que Déu ha fet amb tots els homes, per romandre sempre present en la història de les seves vides. «Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell». La paraula de Déu sobre el món, expressada en Jesucrist, és una paraula de salvació, no de condemna, una paraula capaç de fecundar la terra de vida nova, de regenerar-la per fer-hi abundar la llum. Alguns prefereixen viure en la foscor: «Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres». Aquests sembren l'odi i el terror, la destrucció i la por. Però tots aquests, que amb les seves obres i les seves paraules s'allunyen de la llum, ja han estat vençuts per la presència definitiva entre nosaltres de la llum inexhaurible del Déu que s'ha fet home. Quan una noieta petita iraquiana és capaç de perdonar aquells que amb l'odi i el terror l'han expulsada del seu país, què és això sinó un testimoni eloqüent que la Llum brilla en la foscor, que Déu no s'ha fet silenci per al seu poble?

DIUMENGE IV DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Dt 18,15-20; 1Co 7,32-35; Mc 1,21-28

Faré que s'aixequi d'enmig teu un profeta i li posaré als llavis les meves paraules

La promesa que Déu feu a Israel a través de Moisès es va complir en Jesús. Jesús és fill d'Israel, jueu, un d'enmig d'ells, un germà nascut del seu poble. I Jesús és el profeta a qui Déu ha posat als seus llavis les seves paraules. Més encara, Jesús, aquest jueu, fill d'Israel, ell mateix és la Paraula de Déu: no cal que Déu li posi les seves paraules als seus llavis perquè ell mateix ja és la Paraula de Déu. Una Paraula que s'ha fet carn per nosaltres i ho ha fet enmig del poble que Déu es va escollir, enmig d'Israel, per poder així portar la salvació a tots els altres pobles de la terra. Paraula de Déu, feta home.

Per això Jesús parla del que coneix: parla de Déu des de Déu i la seva manera de parlar de Déu, no és com la dels mestres de la llei, que parlen sense conèixer. Els mestres de la llei, transmeten un coneixement, potser fins i tot l'arriben a comentar, però no han vist ni sentit allò que era des del principi, la Paraula de la vida, la que és la vida del món. Jesús parla amb autoritat —no com els mestres de la llei— perquè ell és aquesta mateixa Paraula de vida, que ja era des del principi. Per això parla i ensenya amb autoritat.

La gent s'estranyava d'aquesta manera seva de parlar amb autoritat, perquè Jesús era com ells un jueu, un que —com ells— havia crescut en aquelles contrades i s'hi havia fet gran. Ja no recordaven la promesa que Déu els havia fet per boca de Moisès? «Faré que s'aixequi d'enmig teu un profeta i li posaré als llavis les meves paraules. Què els torbava? Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». Com és que un d'ells, un sortit d'enmig del seu poble, ara es posava a ensenyar amb autoritat i a manar els esperits malignes, que l'obeïen? Qui era aquell germà seu? Israel, si haguessis recordat que un d'enmig teu s'havia d'aixecar amb els llavis plens de la paraula de Déu! Ell, la Paraula, va venir al món, però els seus no l'acolliren. No tots, però; alguns ho feren: Maria, Pere, Andreu, Joan, Jaume, els deixebles, Simeó i Anna...

Jesús, com aleshores, també es fa present enmig nostre; també obre els seus llavis entre nosaltres i ensenya amb autoritat; també ens ofereix el pa del seu cos i el calze de la seva sang perquè tinguem vida i la tinguem a desdir. Perquè, tan aleshores com ara i sempre, Ell és la Paraula de vida, la que ve al món. I en venir al món, també pot passar que els qui habitem en aquest món no l'acollim i no només els qui no el coneixen sinó també els qui el coneixem, els qui portem el seu nom, els qui hem estat empeltats per configurar el nou Poble de Déu. No pot passar que entre nosaltres hi hagi qui assisteixi a les celebracions però tingui endurida l'orella del cor? Qui entre nosaltres xiuxiuegi tot el dia pregàries i himnes amb la boca però que el seu cor sigui incapaç de convertir-se? Qui amb grans clams digui tot el dia: “Senyor, Senyor!”, però sigui incapaç des del fons del seu cor de reconèixer aquest mateix Senyor en els seus germans? Pot passar i, malauradament, passa. Mirem, germans, que no hagin de ser els dimonis els qui confessin que Jesús és el Sant de Déu, sinó que sigui tota la nostra vida, vida de batejats, d'oients amb fe de la Paraula de la vida, la que confessi amb les seves obres, actituds i accions que el nostre Mestre és el qui és la Paraula de Déu, la Paraula que és Déu des del principi.

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle A)

Diumenge XXXIV durant l’any
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

En aquest darrer diumenge de l’any litúrgic, celebrem la solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Aquesta solemnitat evoca el retorn del Senyor i la restauració de totes les coses en Ell per oferir-les definitivament al Pare. Sabem que quan arribà la plenitud del temps, Déu va enviar el seu Fill nascut d’una dona per alliberar els qui vivien sotmesos a la llei, per alliberar els homes de l’esclavatge. Som, doncs, a la plenitud del temps: d’aquell temps que és el temps de Déu, el temps on Déu actua en les nostres vides i on Déu es fa present. I dins d’aquest temps, que és el temps de Déu, des de l’Encarnació del Fill de Déu, som a la plenitud d’aquest temps. Viure en la plenitud del temps, vol dir que vivim, ens movem i som en el Senyor, perquè és Ell el qui primer ha estat ressuscitat d’entre els morts i per això tots els qui érem d’Adam i, per això, morim, ara som del Crist i vivim i viurem gràcies al Crist, cadascun al moment que ens correspondrà. I dins d’aquesta plenitud del temps se situa el retorn de Crist, la seva segona vinguda, definitiva, per la qual els creients de tota l’Església clamen: Veniu, Senyor Jesús! Amb la seva segona vinguda es destruirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder i com a coronament de tot, Crist posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Avui, en aquesta solemnitat, anticipem sacramentalment aquesta vinguda i recordem en la celebració pasqual del diumenge, no només la seva resurrecció sinó també el seu retorn gloriós com a rei de tot el món, perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus.

Per això, anticipant aquest retorn i vivint com vivim en aquesta plenitud del temps, ens convé recordar que també nosaltres hem de morir, per poder disposar la nostra casa assenyadament, confiant —això sí— en la seva acció salvadora i redemptora envers nosaltres. Per això, mentre mirem d’endreçar la nostra casa, no deixem de confiar-nos a les mans del Senyor encomanant-li el nostre esperit: «El Senyor és el meu pastor, no em manca res».

I, per endreçar la casa, quin text ens hi pot ajudar millor sinó el que acabem d’escoltar a l’Evangeli? «Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m». Perquè som a la plenitud del temps, Crist és present en les nostres vides fins al punt d’identificar-se amb els qui passen fam, amb els qui tenen set, amb els forasters, amb els despullats, amb els malalts, amb els empresonats.... amb tots aquells que la vida menysprea, menysté, allunya. I aquesta identificació es tan plena fins al punt que tot el que es faci a cadascun d’aquests germans, per petit que sigui, es fa al Senyor i tot el que es deixa de fer a ells es deixa de fer al Senyor. Si volem sentir aquelles paraules tant consoladores que Crist va adreçar al bon lladre des de la creu: «Avui seràs amb mi al Paradís», mirem de viure les nostres vides en constant actitud de servei envers els germans pobres i necessitats, sobretot, ara que som a la plenitud del temps de Déu.

SANT LLUC, EVANGELISTA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

«Que els fidels, Senyor, proclamin la glòria del vostre regne». Aquest verset que hem utilitzat com a resposta del salm, ens parla de com ha de ser la missió dels cristians: els fidels han de proclamar la glòria del regne de Déu. Els fidels són els creients, aquells qui han estat cridats a la fe, aquells qui han rebut el do de la vocació cristiana: aquells, doncs, qui havent conegut el senyor Jesucrist, havent-hi cregut, ara són enviats a proclamar la gloria del seu regne. Lluc és un d'aquests: cridat a descobrir el rostre humà de Déu, per fer-lo conèixer a tots els homes, per predicar-lo d'un cap a l'altre de la terra, per anunciar-lo a totes les generacions a través del seu Evangeli. Nosaltres, tots els qui som aquí presents i tots els qui naveguem per aquest món dins la nau de l'Església, també som d'aquests que cridats hem estat enviats a proclamar la glòria del seu regne. Déu ens envia a fer conèixer les seves gestes i la magnificència gloriosa del seu regne.

La gesta de Déu per excel·lència és la seva presència visible enmig dels homes, aquella presència que en la carn humana manifesta l'esplendor divina de la glòria invisible. Visibilitat de l'invisible, heus ací la magnificència gloriosa del seu regne. És aquesta la lògica del regne de Déu: l'invisible que es fa visible, l'impalpable que es fa palpable, l'inaccessible que es fa accessible. En poques paraules, la glòria del regne de Déu, que tots els fidels del Senyor estem cridats a proclamar, és la resplendor del rostre humà de Déu que humanitza la humanitat deshumanitzada perquè la divinitza.

Humanització de la humanitat per la divinitat humanitzada: per això el regne de Déu és a prop nostre. I per això, la missió del cristià és fer proper el Regne de Déu entre tots aquells germans nostres que Déu ens fa propers en el camí de la vida. Proclamem la glòria del seu regne!

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 25,6-9; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

Quan llegim notícies com les de les morts sagnants a què els membres de l'Estat Islàmic sotmet no només els cristians de Síria i Iraq, sinó també els seus mateixos correligionaris que no comparteixen la seva tradició islàmica; o quan ens refereixen els milers de morts que l'ébola ha sembrat en les terres africanes; o quan.... cada vegada que ens parlen del dolor, del sofriment o de la mort, el text que hem llegit en la primera lectura, el text d'Isaïes, sembla que sigui música celestial, és a dir, quelcom d'irreal, imaginari, expressió, al màxim, d'un desig de bona voluntat. Veient el que veiem, com podem creure que «el Senyor de l'univers farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort?» Música celestial. De fet, sí: és música celestial, no perquè ens parli de quelcom imaginari, sinó perquè és Paraula de Déu, paraula que ve del cel, paraula que ens parla d'allò que hi ha de més real. Déu, en Crist, ha engolit ja la mort i ha eixugat totes les llàgrimes del nostres ulls, tot i que encara hàgim de viure aquesta realitat sota el vel de la fe i l'ancora de l'esperança; i aquesta realitat és la que tant Isaïes com l'Evangeli que hem proclamat descriuen amb la imatge de la celebració festiva d'un banquet.

El que més s'assembla a la vida de plenitud en Déu, aquella vida on no hi regna ja la mort i on totes les llàgrimes seran completament eixugades; el que més s'hi assembla d'entre les coses d'aquest món és una festa de convit; un banquet com el que el rei de l'Evangeli ofereix als seus comensals. I la imatge és adequada no tant pel menjar i la beguda, que també, sinó sobretot pel que el banquet significa pels convidats: un moment de convivència fraterna, joiosa, festiva; un moment on no es fa res i s'està en companyia de qui s'estima; un moment on es comparteix allò que un és amb els altres, conjuntament. L'alegria, la joia, el goig que neixen del fet d'estar junts, celebrant la festa, és la millor imatge que tenim d'entre les coses humanes per comprendre com serà, com és, la vida celestial, la vida en Déu i amb Déu.

No crec que hi hagi ningú que no hagi fet al llarg de la vida un tast d'aquesta experiència, fins i tot aquells que es converteixen en botxins o assassins dels altres. Per això, Jesús pot apel·lar a aquesta experiència genuïnament humana per parlar-nos del seu Regne. Tot i així, malgrat que tot sigui a punt per a la festa, malgrat que ens inviti a venir a la festa, sempre podem refusar d'anar-hi, no fer cas d'aquesta invitació o, fins i tot, no estar preparats, no tenir a punt el vestit de festa. Hi refusa qui no escolta les paraules de l'Evangeli, qui creu que tot és música celestial en el sentit d'irreal, d'imaginari. Qui ofegat per les preocupacions d'aquest món, qui obturat pels efectes que fa el mal i el dolor d'aquest món, aquests no fan cas dels missatgers del rei que invita a noces: s'exclouen ells mateixos de la festa. Però més trist és encara el cas d'aquells que invitats i entrats ja a la festa no duen el vestit de gala. Aquests són els qui, d'entre nosaltres cristians, es reclouen sobre si mateixos, es tanquen en el seu petit món; aquells qui criden Senyor, Senyor, però que exclouen la relació amb els altres de la seva vida. El vestit de festa ens l'anem fent en aquest món quan, vivint la invitació al banquet sota el vel de la fe i ancorats per l'esperança, l'anem teixint amb la força viva de la caritat: una caritat que sempre és estimació i servei del proïsme, d'aquells qui Déu ens dóna per fer junts el camí de la vida, ja sigui el marit, la muller o els fills, ja siguin els germans de la comunitat monàstica. Quan, per les raons que sigui, ens tanquem en el nostre petit món, ens oblidem de servir els més propers, ens allunyem de les petites celebracions, quan —en poques paraules— deixem de degustar quant és de bo i agradable viure tots junts els germans, deixem de preparar-nos el vestit de festa. Perquè el nostre vestit festiu no serà sinó el que ens fa revestir de Crist, i ens revestim de Crist quan sortim de nosaltres mateixos per servir i estimar els nostres germans, per donar la vida per ells. Ja que hem sentit la veu que ens invita a noces no ens hi excloguem deixant de preparar-nos el vestit de gala.

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Nm 21,4b-9; Fl 2,6-11; Jo 3,13-17

En la festa de l'Exaltació de la Santa Creu, què celebrem? Què commemorem? L'exaltació del dolor, que suposa la creu? Sabem que Jesucrist, «havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu». I que per això Déu l'ha exalçat. És el sofriment, el dolor i la mort el que avui celebrem, en exalçar la Santa Creu? Jo diria que no, fonamentalment perquè el sofriment, el dolor i la mort no entraven en els plans originals de Déu, segons narren els primers capítols del llibre del Gènesi: al jardí del Paradís hi regnava l'harmonia, la concòrdia, la pau profunda perquè tot estava al seu lloc, en aquell lloc que Déu, en crear, havia destinat per cada criatura. La mort i el dolor van entrar després: per causa de la desobediència que va trastocar definitivament aquell ordre primitiu, aquella harmonia pacífica. El dolor entrava amb els dolors de part, el sofriment amb la suor del front i la mort amb l'expulsió del paradís. Avui no podem celebrar aquetes realitats, el sofriment, el dolor i la mort perquè aquestes són conseqüència de la destrucció del pla original de Déu. Per això, per renovar aquell designi original, per portar de nou l'harmonia, l'ordre i la pau al món volgut per Déu, calia que el sofriment, el dolor i la mort perdessin la seva força de soca-rel: «per això Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d'esclau», és a dir, Jesucrist, Fill de Déu, es va sotmetre a les lleis del sofriment, del dolor i de la mort, fins al punt de pujar al patíbul de la creu i quedar tant desfigurat que ni tan sols semblava un home. D'aquesta manera des de dins, sotmès al dolor silenciós de la injustícia, esclafat pel sofriment dels innocents, fet no res per la mort, destruïa el verí mortal del mal en el món, transfigurant el sofriment, eliminant el dolor, matant la mort. Per això, amb la creu de Jesucrist, s'ha renovat definitivament la vida, s'ha regenerat plenament la creació, ha tornat per no marxar mai més l'ordre de la pau i la justícia: ha iniciat ja la vida eterna, aquella vida que no és sinó comunió profunda, plena i perdurable amb Déu mateix, amb el Pare, en l'Esperit, pel Fill estimat, Jesucrist. Per això la Creu ha esdevingut el nou arbre de la vida: els vells arbres del Paradís, el de la vida i el del coneixement del bé i del mal, han deixat pas al nou arbre de la creu, que té per fruit la vida eterna. La vida eterna que és una renovada vida nova, una vida que regenera qui la rep, una vida que millora completament la condició de l'home perquè ens fa fills de Déu en el seu Fill. I aquest vida és la que ha vingut a dur-nos Jesucrist: «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». I això és el que avui celebrem: no l'exaltació del sofriment, del dolor o de la mort, sinó de la vida nova que ens ha dut el nou arbre de la vida que és la creu del Senyor, la creu que ha anorreat la força del sofriment, del dolor i de la mort.

I el germen d'aquesta vida nova, el seu ferment, ha estat confiat a l'Església per portar-lo d'un confí de món a l'altre. Nosaltres, doncs, que hem cregut i que per haver cregut posseïm ja la vida eterna, també som enviats al món, no per condemnar-lo, sinó per ajudar a salvar-lo. I ho farem, si ens fem propers dels qui pateixen encara les conseqüències del sofriment, del dolor i de la mort en les seves pròpies vides, si compartim silenciosament aquest patiment: així se sembrarà la llavor de la vida eterna entre els nostres germans i serà predicat sense massa paraules el nom del nostre Salvador. Que la Creu, l'exaltació de la qual celebrem avui, sigui la nostra única fermesa.

DIUMENGE XVI DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sa 12,13.16-19; Rm 8,26-27; Mt 13,24-43

«Qui tingui orelles, que ho senti».

Un llibre de recent publicació defensa que no hi ha mala herba, en tot cas que està mal col·locada. I, això, és una veritat com un temple. No hi pot haver mala herba perquè tot ha estat fet per Déu i, en crear totes les coses, Déu va dir que tot era bo de debò. Tot és bo i, per tant, de males herbes, no n'hi ha. El que sí que pot passar és que estiguin mal col·locades. Això és el que passa en la paràbola que acabem d'escoltar: dins d'un camp de blat, s'hi sembra alhora jull: una planta que també s'espiga com el blat, però que no té cap profit per a l'home. Una planta que està mal col·locada, que fa nosa al blat en vista al seu bon creixement. El jull en sí no és dolent; algunes propietats tindrà; si més no, tindrà la seva funció dins de la complexitat de l'ecosistema general. Però, al costat del blat, sembrat entre mig d'ell, no hi ha de ser.

Així com passa amb el blat i el jull, passa també entre els homes i en les nostres vides. No hi ha ningú que sigui dolent per naturalesa: tots i cadascun de nosaltres i de tots els homes, hem estat volguts, estimats i pensats per Déu des de la seva eternitat. Cadascú ha estat creat per Déu lliurement, volgudament, gratuïtament: amorosament. I, aquesta, és també una veritat com un temple. Ningú és dolent: però ens podem tornar dolents o fer-nos més bons del que ja som per natura. Depenent d'allò que fem i de com tractem els altres, anem cap a una direcció o cap a l'altra. I així com la col·locació fa referència a la relació, i segons on es trobin col·locades les plantes parlem de mala herba, també segons la relació que establim amb els altres a través dels nostres actes podem parlar de males o bones persones. Els escandalosos i els qui obren el mal, dels que parla l'Evangeli, sempre ho són en relació al propi comportament, a la pròpia manera d'obrar, a la pròpia manera –en definitiva– de relacionar-se amb els altres, amb les coses, amb el món. En el nostre caminar per la vida, ens podem tornar jull o blat: podem no fer el bé o fer-lo, no ser beneficiosos per a ningú o disposar-nos a servir tothom qui ho necessiti. I, per això, només hi ha una regla: disposar-nos a estimar. Estimant, convertint l'amor amb què hem estat creats per Déu en servei als altres, és la manera com transfigurem les nostres relacions amb els altres i amb el món en realitats bones, beneficioses, benèfiques. Servint, estimant, donant la vida fins a la mort si cal, és com la nostra col·locació en aquest món adquireix sentit i s'impregna d'ell i, per tant, no acaba essent com jull del que, al moment de la sega, només se'n poden fer feixos per cremar.

L'amor que Déu ens ha donat quan ens ha creat i l'amor que ens dóna amb el do de l'Esperit per ajudar la nostra feblesa i la nostra petitesa, és el llevat que fa transforma la nostra vida, sempre i quan el deixem fer i no l'ofeguem amb les nostres pretensions d'autoafirmació egoistes. Es tracta de no deixar-lo ofegar: al contrari, de fer-lo créixer per tal que fermenti tota la pasta del nostre viure i del nostre obrar. Per a això, si no ens hi veiem amb forces, si experimentem la nostra feblesa i els nostres límits, tenim dins nostre l'Esperit mateix que intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Obrim-nos a l'escolta d'aquests gemecs de l'Esperit, perquè escoltant aprenem a sortir de nosaltres mateixos: l'única manera de poder estimar de veritat. Ja ho diu l'Evangeli: «Qui tingui orelles, que ho senti».

DIUMENGE VIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 49,14-15; 1C 4,1-5; Mt 6,24-34

«Mireu com creixen els lliris dels prats!»

El cicle de la natura corrobora les paraules de l’Evangeli que acabem d’escoltar. En efecte, cada any, després del descans hivernal veiem com la natura reviu de nou; veiem com els ocells tornen a sobrevolar lliures els nostres cels i sense sembrar ni segar ni guardar res als granares són alimentats pel nostre Pare del cel; veiem també com les plantes i els lliris dels prats creixien i s’engalanen sense treballar ni filar: i no cal dir que la seva bellesa és mil vegades més gran que la magnificència amb que es vesteixen molts poderosos d’aquest món. És Déu qui vesteix així l’herba dels prats i és Déu qui alimenta els ocells del cel. Això és cert, però això no es produeix de manera directa. Déu, en el seu acte creador lliure i gratuït, en la seva providència amorosa no dóna directament l’aliment als ocells ni el color i la fragància a les flors: Déu fa les coses perquè aquestes facin; Déu dóna el poder d’actuar a les realitats d’aquest món perquè actuïn segons aquelles lleis que Déu mateix insereix. Per això cada any, sense contradir ni la voluntat ni la providència de Déu, la natura després de l’hivern per la pròpia virtut que ha estat inserida en ella, desplega novament tota la seva resplendor simfònica de colors, olors i sons. L’acció de Déu és palesa però no immediata. Tot i així, experimentem cada vegada més la disminució de la força de la naturalesa: cada dia són més les espècies que desapareixen del nostre món, cada dia són més les zones terrestres que es desertifiquen i que ja tenen només sembrada la mort a les seves entranyes, cada dia són més les aigües que es contaminen i ja no poden esdevenir més potència de vida... és que Déu ha deixat d’alimentar els ocells i de vestir els lliris dels prats? Certament no. Qui ha sembrat la mort en la creació divina no és sinó l’egoisme de l’home que enlloc de tenir cura del jardí que Déu li havia confiat, se n’ha aprofitat espoliant i explotant els recursos naturals fins a deixar la terra tant exprimida que ha sembrat la mort arreu en forma d’un canvi climàtic que la terra no pot assumir: els factors en contra són més forts que la capacitat que té la naturalesa d’assumir els canvis i adaptar-se. No és Déu sinó l’egoisme de l’home.

I és aquest mateix egoisme el que impedeix a Déu realitzar la seva obra provident que, malgrat tot, encara podem experimentar observant els lliris dels prats i els ocells del cel, entre nosaltres els humans. L’Evangeli ens assegura que els nostre «Pare celestial sap molt bé la necessitat que teniu» de menjar, beure i vestir-nos i ens demana que, per això, no ens preocupem ni ens «neguitegem pensant què menjarem, o què beurem, o com ens vestirem». Ens invita, per contra, a buscar per damunt de tot el Regne de Déu i a ser justos. Perquè, semblantment al que està passant amb la naturalesa el vertader enemic de l’acció provident i vivificant de Déu és l’egoisme humà. Què impedeix a Déu alimentar tots els homes d’aquest meravellós planeta com fa amb tots els ocells sinó l’afany d’acumulació de riqueses d’uns quants, l’especulació amb els productes alimentaris bàsics d’uns quants altres (o dels mateixos d’abans), la mirada curta que no va més enllà del propi melic de tants altres? No és tot això el que condemna més del 80% de la humanitat a la pobresa, a la indigència, a la misèria? Què està passant al cor mateix de la civilització cristiana que Déu ja no pot donar vestit com fa amb els lliris dels prats a tantes i tantes persones, germanes nostres? La pobresa alimentària, energètica, laboral provocada pel nostre egoisme està sembrant de víctimes les nostres viles i ciutats. Sí que hi ha un egoisme estructural, les famoses estructures de pecat inherents a la nostra societat que el  beat Joan Pau II tant bé va individuar i denunciar. Però aquestes s’alimenten només de l’egoisme que hi ha al cor de l’home. I l’egoisme és un problema que ens afecta a tots i que només pot ser combatut en el cor de cada un de nosaltres. Mirem les nostres accions: les més quotidianes, les més ordinàries i les més extraordinàries i preguntem-nos pels efectes que veiem qui ens l’ha dirigida: el nostre egoisme o bé, tant de bo, l’afany de buscar el Regne de Déu. Només hi ha aquestes dues alternatives: o continuem servint els nostres desigs, afanys i neguit, alimentant i adorant el nostre egoisme i fent créixer així el seu poder destructor, o bé servim els altres desinteressadament, buscant de ser justos i fent créixer així el Regne de Déu entre nosaltres. Només en aquest segon cas, permetrem a Déu que continuï alimentant els ocelles del cel, vestint els lliris dels prats i tenint cura de tots nosaltres. «Si Déu vesteix així l'herba dels prats, que hi és avui i demà ja la tiren al foc, ¡com no ho farà encara més amb vosaltres!»

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 49,3.5-6; 1C 1,1-3; Jo 1,29-34

El pla de Déu, que havia comunicat al seu poble, al seu servent Israel, no comprenia només fer tornar els supervivents d’Israel, restablir les seves tribus, sinó que el pla de Déu, aquell que havia estat amagat i que, en Jesucrist, ara s’ha revelat, comprèn tots els pobles, comprèn fer arribar la seva salvació d’un cap a l’altre de la terra. Per això, el Messies d’Israel és, alhora, llum de tots els pobles i aquest és Jesucrist, el Senyor. Joan Baptista reconegué que Jesucrist era el qui s’havia de manifestar a Israel i el qui havia de prendre damunt seu el pecat del món. Joan es fa així portaveu de tot l’Antic Testament reconeguent Jesús com el Messies esperat d’Israel i el Salvador de tots els homes i dones de la terra.

Manifestar-se a Israel, il·luminar tots els pobles, prendre damunt seu el pecat del món. Aquestes són les característiques principals de la missió de Jesús entre nosaltres. Jesucrist ha vingut per salvar-nos, per salvar-nos a tots. Per tal de realitzar aquesta missió, tant entre els seus contemporanis com entre els qui l’havien precedit i els qui hem arribat després, tant entre els del seu poble com entre els de tots els pobles de la terra, Jesús va rebre l’Esperit Sant, aquell Esperit que bufa on vol i quan vol. En efecte, Joan testificà: «He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: “Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant”». Jesús, però, no rep l’Esperit per a ell sol, no el rep només per tal que Joan el pugui identificar com l’anyell de Déu. Quan Jesús rep l’Esperit, aquest s’acostuma, com diuen els Pares, a conviure amb la humanitat, s’hi adapta: en Jesús, l’Esperit Sant aprèn, per dir-ho d’alguna manera, a estar-se amb l’home per tal de poder venir a fer-hi estada. Jesús rep l’Esperit per poder-lo donar als homes: per poder batejar amb l’Esperit Sant, per poder expirar-lo en el moment de morir. En efecte, quan Crist mor a la creu, expira i dóna els seu Esperit. Crist ha vingut al món per salvar-lo: ha vingut per portar damunt seu el pecat del món i per il·luminar tots els pobles de la terra i per tal de poder redimir tots els homes donarà la seva vida morint a la creu. Però morint, vessarà el seu Esperit sobre els seus deixebles per tal que aquests portin la seva salvació a tots els pobles de la terra, batejant tots els homes amb l’Esperit Sant. L’Esperit és, doncs, la garantia de la universalitat de la missió de Jesús, la garantia de la universalitat de la salvació que Déu ens ofereix, la garantia de la universalitat del pla de Déu, que estava amagat i ara s’ha revelat.

Si la missió de Crist és una, si l’Esperit és un, si el pla de Déu és un, també una és la seva Església, perquè un és el baptisme i una és la missió confiada als deixebles d’anar per tot el món i batejar tots els homes en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Si la unitat del pla salvador de Déu és tant clara, per què els cristians, els qui ens considerem deixebles del Crist, ens presentem dividits? La divisió dels deixebles de Jesús és l’escàndol més gran de cara a la missió universal de salvar i il·luminar tots els homes. Com s’ha de creure el missatge de Jesús si els qui el portem no hem sigut capaços de mantenir almenys la unitat? Em sembla que no mantenim la unitat perquè no escoltem l’Esperit, perquè no som dòcils a les seves inspiracions, perquè en darrer terme ens escoltem més a nosaltres mateixos i als nostres interessos que no pas a l’Esperit del Senyor que reposa damunt nostre. Això val tant entre les esglésies com dins de l’Església: si preferim escoltar-nos que escoltar les múltiples manifestacions de l’Esperit, mai serem ferment d’unitat. I la unitat també depèn de nosaltres, perquè, certament Crist fou batejat per tal que l’Esperit s’adaptés a la humanitat i pogués ser donat a tots els homes i l’Esperit s’ha adaptat a nosaltres: aquest és el fonament diví de la unitat de l’Església. Nosaltres, però, ens hem adaptat a l’Esperit que ens ha estat donat? En aquesta setmana que preguem per la unitat dels cristians, demanem sobretot al Senyor que ens faci dòcils al seu Esperit Sant, per contribuir positivament a la tant anhelada unitat dels cristians.

SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 6,8-10; 7,54-59; Mt 10,17-22

Amb el naixement de Jesús, se’ns ha manifestat la Vida: la vida eterna, la que estava amb el Pare. Aquesta vida ara se’ns ha aparegut. Déu s’ha fet home per tal que nosaltres puguem viure d’aquesta Vida i tinguem vida a desdir. La vida eterna de Déu, però, no s’ha fet present entre nosaltres de manera pomposa, altisonant o al so de trompetes i focs d’artifici: la Vida se’ns ha manifestat en la fragilitat i la tendresa d’un infant; no en palaus sumptuosos, sinó en la pobresa d’un estable; no entre ceptres i corones d’or i argent, sinó enmig d’una menjadora d’animals. La vida se’ns ha fet present i l’hem contemplada en la fragilitat i en la pobresa; en la debilitat i en la necessitat; en la tendresa i en vulnerabilitat. Perquè la Vida ha vingut per donar-se: per això ha fet seves la fragilitat, la necessitat, la vulnerabilitat, tant pròpies de l’home. La Vida ha vingut per donar-se fins a l’extrem, fins a la donació total de si mateixa, fins a la mort i mort de creu: per tal que també nosaltres tinguem vida i en tinguem a desdir. Per això, la llenya del pessebre anuncia ja la fusta de la creu; la menjadora de l’estable és signe profètic del sepulcre on reposarà la Vida.

Heus ací perquè avui l’Església ens fa celebrar la festa de sant Esteve, el primer d’entre els diaques, el primer dels màrtirs, el primer en ser coronat al cel.

La Vida s’ha manifestat en la fragilitat humana per donar-se, per lliurar-se als portadors d’aquesta fragilitat. L’home que vulgui acollir aquesta Vida, que vulgui viure d’aquesta vida, haurà de donar-se com la Vida mateixa s’ha donat. «Qui vulgui estar-se allà on jo m’estic, que es negui ell mateix i que em segueixi». Sense la donació de la pròpia vida, no hi ha Vida; qui guardi la vida per a si, la perdrà. Només viurem si oferim la nostra vida i la donem. I la vida es dóna estimant amb aquell amor que es fa servei incondicional als altres. Disponibilitat absoluta per al servei del germà: aquesta és manera humana de donar la pròpia vida. Aquesta és la manera com va viure la seva vida Esteve, el primer d’entre els diaques. Servint: així és com es viu la dimensió diaconal, de servei, de l’Església.

Donat la pròpia vida, lliurant-nos incondicionalment al servei del nostre proïsme, imitem la Vida que se’ns ha manifestat i que s’ha donat per nosaltres, esdevenim seguidors i deixebles d’aquesta Vida i per això, alhora esdevenim testimonis de la presència d’aquesta Vida enmig del mon. Donant la vida, testimoniem la Vida que ens ha estat donada en la fragilitat d’un infant. Aquest testimoni arriba al seu zenit, amb la donació extrema de la vida per la mort i, sobretot, amb la negació extrema d’un mateix que suposa el perdó dels enemics, dels qui no han parat de fer mal, dels propis botxins que condueixen a la mort. Esteve és exemple preclar d’ambdues donacions: la de la mort i la del perdó. Per això, Esteve, és exemple preclar de testimoni de la Vida, de testimoni del Crist. Per això Esteve és el primer d’entre els màrtirs: el protomàrtir. Esteve és, doncs, l’exemple a seguir per viure la dimensió martirial, testimonial, de l’Església: una dimensió que, però, no es pot viure sense la dimensió diaconal i que, per tant, és sempre conseqüència d’aquesta darrera. El servei és testimoni. La diaconia és sempre martiria.

La donació de la pròpia vida fins a la mort, la diaconia i el martiri, són el camí que la Vida ha traçat per tal que també nosaltres puguem tenir vida a desdir. «I els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Al final del camí del servei i el testimoni, ens espera la Vida amb les mans obertes per oferir-nos el seu do final: la corona de la glòria que segellarà definitivament la nostra donació i ens farà viure perennement de l’abundància de la plenitud de la Vida. «Esteve, ple de l’Esperit Sant, fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i que Jesús s’alçava ferm a la dreta de Déu. Llavors digué: “Veig obert el cel, i el Fill de l’home ferm a la dreta de Déu”». Per la seva donació i el seu testimoni, Esteve és el primer a poder veure obert el cel, a poder veure Jesús, la Vida, ferm a la dreta de Déu, a poder ser coronat amb la corona de la mateixa Vida.

Que sant Esteve ens ajudi avui a ser millors deixebles de Crist, servint els nostres germans fins a l’extrem, donant així testimoni d’ell mateix i esperant poder veure el cel obert i rebre la corona immarcescible de la glòria.

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 7,10-14; Rm 1,1-7; Mt 1,18-24

«Oh cel deixa caure la rosada, que el bé plogui dels núvols».

En aquests darrers anys, tots hem fet experiència amb menor o major grau del que suposa una sequera prolongada, del que significa l’escassetat d’aigua. És encara en el record de tots quan volien portar aigua amb vaixells cap a Barcelona o quan es parla de fer transvasaments per cap a les grans ciutats. Per no anar més lluny, aquest tardor que ja s’ha acabat ha estat una de les més seques que s’han viscut en molt de temps. L’escassetat d’aigua i la sequera, malauradament, són realitats molt quotidianes per a milions de persones d’altres latituds del planeta. Portar aigua a casa esdevé per a molts una lluita diària. Essent Israel un poble que conviu amb el desert, la imatge de l’escassetat d’aigua, per simbolitzar la mancança de vida i, per contra, la de la pluja, com a símbol de la presència d’aquesta vida, són habituals en els textos sagrats. Aquests dies d’advent ho hem sentit abundantment en les lectures que s’han anat proclamant. A tall d’exemple, diumenge passat escoltàvem per boca del profeta Isaïes: «La terra eixuta i el desert estan de festa». També avui, en el cant d’entrada, fent servir una vegada més paraules del llibre d’Isaïes, hem fet servir aquesta imatge quan dèiem: «Oh cel deixa caure la rosada, que el bé plogui dels núvols».

La imatge és molt forta: de la mateixa manera que sense aigua no hi ha vida, tampoc es pot viure en plenitud si manca l’aigua viva que dóna aquesta vida en plenitud. La Paraula de Déu, per boca dels profetes, presenta la situació de l’home com la del desert que escassejant-li l’aigua es deleja intensament per la pluja. I la pluja només pot venir de dalt, del cel i dels núvols: la terra àrida no pot donar-se la pluja a si mateixa. El do d’aquesta pluja farà que la terra obri el seu si per fer-ne germinar la nova vida, la salvació de l’aridesa i la sequedat. Com la terra sense aigua és àrida, la vida de l’home sense Déu és un desert. És el que ens volen dir els profetes: si Déu no és present en les nostres vides, la nostra vida és infèrtil. Alhora, però, també ens diuen que com la terra deleja l’aigua, també l’home, expulsat de la presència de Déu, deleja viure en aquesta presència. Déu ha promès a l’home que la rosada caurà del cel, que hi haurà pluja dels núvols, perquè Déu mateix fecundarà la humanitat amb la vida nova que la regenerarà de nou. «Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-noslatres». Heus ací el que celebrem en el temps d’Advent i Nadal: la promesa i el compliment d’aquesta promesa. Déu, en Jesucrist, es fa per a nosaltres rosada i pluja d’aigua viva, i com l’aigua quan es fa present a la terra és capaç de fer-hi germinar la vida, també Déu, fent-se Emmanuel, fent-se Déu amb nosaltres, és capaç de transformar l’aridesa del nostre cor, en font de vida, en salvació: «Ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

Aquesta promesa cal acollir-la: com l’aigua pertany a un esfera diferent de la de la terra, la del cel i dels núvols, una zona incontrolable per aquesta, també la vida que ve de Déu, fent-se present al cor mateix de l’home, és una vida que s’ofereix, que es dóna gratuïtament, que no es pot controlar, que cal acceptar i oferir. Els homes per poder donar aigua quan no plou, hem inventat els embassaments. L’Església, portadora en el seu sí de la presència de Déu pel do de l’Esperit Sant que habita en ella, és també un gran embassament de vida nova per als homes. A diferència però d’aquelles grans reserves d’aigua a les que es recorre en temps d’escassetat, l’Església, reserva de vida, té alhora una missió: ha de sortir ha anunciar als homes «la bona nova de Déu», que Déu, en el seu Fill, és amb nosaltres, que hi ha una vida nova per als homes, que hi ha una esperança renovada per a la humanitat. Aquesta missió només la podrem complir si, primer no ens recloem sobre nosaltres mateixos pensant que no tenim cap necessitat de ser salvats i, segon, si sortim a l’encontre de l’home i de les seves necessitats; si, com ens deia Pau, «som missioners de Déu a tots els pobles»; si, en definitiva, portant als nostres germans l’aigua que pal·liï les seves necessitats vitals, portem amb ella l’aigua viva que ompli la necessitat més profunda del cor: la de l’aridesa del seu cor.

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sir 35,12-14.16-18; 2Tm 4, 6-8.16-18; Lc 18, 9-14

«En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres».

La paràbola que acabem d’escoltar, Jesús l’adreça a «uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres». De ben segur que no hi haurà ningú en aquesta assemblea que si li pregunten si es refia de ser just, dirà que sí. Si hi hagués algú que es refiés de ser just hauria d’estar encara més atent que els altres a aquest evangeli. Però, segur que de viva veu no hi haurà ningú que digui: sí, jo em refio de ser just. I menys encara, hi haurà qui digui clar i català: jo tinc per no res els altres.

Les paraules evidentment tenen la seva importància i molts no diran que es refien de ser justos perquè realment és així com viuen i pensen i són sincers quan afirmen que no es refien de ser justos. Però una de les coses que ensenya aquesta paràbola, es que no ens podem refiar de les paraules que surten dels nostres llavis, sobretot si fan referència a nosaltres mateixos, si parlen de nosaltres, sinó que, si volem conèixer en veritat si ens refiem de ser justos i no menyspreem els altres, hem de mirar les nostres accions concretes, les nostres actituds davant el món que ens envolta, la nostra relació real amb els altres i amb Déu mateix.

El fariseu bé es creia de ser just. Pujà al temple a pregar i deia: «Déu meu, us dono gràcies». Fins aquí anem bé: cal pregar, millor si es fa des de l’interior del cor i cal donar gràcies a Déu. Però que hem d’agrair a Déu? El fariseu respon: «no sóc com els altres homes». Es una bona resposta? Quan dic: «no sóc com els altres homes», no estic menystenint els qui comparteixen amb mi la condició de germans? Donar gràcies a Déu tot menyspreant els altres homes és el que no va bé. Hem de donar gràcies a Déu pel que ell ha fet per nosaltres, per la creació i per la redempció, pel do que hem rebut amb la fe, el coneixement de Crist i la vinguda del sant Esperit dins nostre; per totes les meravelles que ell ha fet en la nostra vida; per la benedicció que rebem amb el do dels germans i per tot el bé que Déu fa en els nostres germans i, a través seu, envers nosaltres... Aquesta és l’acció de gràcies que plau a Déu i justifica el cor de l’home. Però si donem gràcies a Déu pel que nosaltres som i fem hi ha el perill que ens creguem que tot el que som i fem és obra nostra i ens oblidem que la font i el principi de tot bé és Déu mateix. «Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos», es vanta el fariseu davant de Déu. Qui et dona la força per dejunar o per ser generós? No et pensis que et ve de tu mateix. Agraeix a Déu que sigui ell la teva força i que amb el seu ajut puguis oferir el sacrifici del dejuni i la generositat del teu cor.

Perquè el perill és molt clar: si jo em faig el centre de la meva vida, els altres seran per a mi: «lladres, injustos, adúlters, com aquell cobrador d’impostos». Els altres quedaran enquadrats en una categoria d’on no els traurem mai. Quants homes i dones religiosos, d’aquells que no afirmarien mai que es refien de si mateixos, enquadren els seus germans en categories inamovibles i el que fan així només és tancar el seu cor a l’acció salvadora i justificadora de Déu. Perquè no hi ha dubte que qui enquadra els seus germans en categories: «lladres, injustos, adúlters...» el que realment fa és jutjar-los, deixant tancada per a ells tota possible via de sortida d’aquest enquadrament. I qui jutja, menysté l’altre, perquè per jutjar s’ha d’estar en una posició superior, en una actitud de superioritat. Quan jutgem, enquadrem i menyspreem el qui és com nosaltres perquè és el nostre germà. Per això, quan jutgem no podem ser partícips de l’acció salvadora de Déu, perquè impedim que alliberi el nostre cor de nosaltres mateixos.

Per això, quan pugem al temple a pregar, si no podem donar gràcies a Déu per tot el que fa amb nosaltres, almenys diguem com el publicà: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador». Si reconeixem davant Déu, la nostra petitesa, la nostra insuficiència, el nostre pecat; si demanem el seu ajut i mantenim la nostra vida en aquests coordenades, aleshores no jutjarem ni menystindrem els nostres germans i la mà de Déu ens oferirà la seva benedicció. «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 66,10-14c; Ga 6,14-18; Lc 10,1-12.17-20

Ahir els diaris portaven la notícia que el Papa Francesc havia signat el decret per la canonització de dos altres Papes, coneguts i estimats per tothom: el Papa Joan Pau II, el gran Papa que va conduir l'Església al s. XXI, i el Papa Joan XXIII, l'home de la profunda renovació eclesial del s. XX i el Papa de la pau. Precisament, de pau, en parlen les tres lectures que acabem de proclamar i escoltar.

Quan el Senyor Jesús envià aquells 72 deixebles de què ens parla avui Lluc en el seu Evangeli, entre altres coses els recomanà: «Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres». Pau en aquesta casa! Quina salutació més bonica per desitjar a la casa d'un altre quan hom hi és acollit. Pau en aquesta casa! Demanant la pau, es demana la serenor, l'harmonia, el goig de l'ànima, la tranquil·litat, el benestar i, fins i tot, la prosperitat, especialment aquella prosperitat moral que és font de riquesa interior, profunda i duradora. Aquesta pau és la que Déu promet al seu poble per boca del profeta Isaïes, quan ens fa alegrar amb Jerusalem, la ciutat de la pau, quan ens fa fer festa per ella, estar contents i treure'ns el dol del damunt: «Això diu el Senyor: “Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar”». Un riu de pau és la promesa que Déu fa al seu poble... i com és que fins i tot entre nosaltres, cristians, no hi regna la pau? «Esperàvem la pau i tot són desgràcies!» Què ho fa que els nostres cors no estiguin asserenats? Que no recordem aquelles paraules de Jesús, que trobem a l'Evangeli segons sant Joan: «que els vostres cor s'asserenin, creieu en Déu creieu també en mi!» No ens deia tantes vegades el beat Joan Pau II: no tingueu por!? Per què els nostres cors no s'asserenen, per què continuem tenint por? És potser perquè no creiem? No dubto que tots els qui estem aquí presents ens confessem creients i, després ho demostrarem visiblement professant comunitàriament la nostra fe. Potser, però, no confiem prou en el Senyor, no el deixem penetrar profundament en el santuari del nostre cor. Els nostres egoismes, les nostres exigències, les nostres enveges, el nostre orgull, la nostra autosuficiència, el nostre pecat... li tanca la porta, i Crist no pot decantar, com un riu, la pau dins del nostre cor.

Ens creiem tant necessaris! Tant imprescindibles... que quan ens toquen el voraviu, ens tanquem i repleguem sobre nosaltres mateixos, autojustificant aquesta actitud de tal manera, que impedim que els nostres cors s'asserenin i que s'obrin a rebre la pau que ve de Déu. No ho veiem que també nosaltres som destinataris d'aquesta pau! Per què la refusem? És la pau que prové de la proximitat del Regne, la pau que expulsa els dimonis del nostre cor. Potser ens cal escoltar més atentament les paraules de sant Pau: «Déu me'n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món». Tenim el cor crucificat en Crist? Negar-se un mateix, portar la pròpia creu, minvar davant Crist: no són totes aquestes les actituds que estan al cor mateix de l'Evangeli? No són les actituds contràries al tancament, a l'autosuficiència, a l'egoisme? Encara és Pau qui diu: «L'únic que val és que hàgim estat creats de nou». Nosaltres hem estat creats de nou pel baptisme i, per això, ens alegrem que el nostre nom estigui escrit en el cel. Què ho fa, però, que no vivim segons aquest criteri: «L'únic que val és que hàgim estat creats de nou». Si hi visquéssim, «la pau i la misericòrdia de Déu reposarien sobre tots nosaltres».

Pau en la casa del vostre cor!