SANT MARC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20

Germans i germanes,

A la viquipèdia en català trobareu un article magnífic sobre l’evangeli segons Marc. Jo només us diré que es considera l’evangeli més antic, escrit entre els anys 60-70, i que va servir de model als altres dos evangelis sinòptics, Mateu i Lluc, escrits una mica més tard, cap als anys 80. Podríem dir, doncs, que Marc és el creador d’aquest gènere literari anomenat “evangeli”, amb la finalitat de preservar el Crist de la fe per a les comunitats que ja no van conèixer de primera mà ni Jesús ni els seus testimonis directes.

A Marc se’l representa amb la figura d’un lleó, des que sant Ireneu (s. II) va identificar simbòlicament els vivents del profeta Ezequiel i de l’Apocalipsi amb els quatre evangelistes. Els entesos diuen que fa referència al fet que el Jesús de Marc és presentat com el qui lluita al desert contra la temptació, la profecia del qual ha ressonat també, per boca de Joan, com una veu en el desert. Sens dubte, per a nosaltres, el lleó remet a la idea de poder, de força, de noblesa. Els reis que tenim enterrats per ací en porten un a sota els peus.

I, tanmateix, l’evangeli de Marc es podria considerar l’evangeli de l’anti-poder. I això ens va molt bé en aquests dies que estem vivint, en què veiem com els senyors de la guerra, els qui detenen el poder de la foscor, pretenen jugar amb el món com si en fossin els amos. Recordeu aquell fotograma de la pel·lícula “El gran dictador”?

En efecte. El nucli de l’evangeli, de la bona notícia sobre Jesús, és, segons Marc, que aquest és Fill de Déu: la realitat de Déu entra en la nostra història per assumir-la, per salvar-la. Ens ho diu des del principi. Tot el text de l’evangeli se’ns ofereix com un camí per aprofundir aquesta realitat, com Jesús és Fill de Déu, fins arribar a la confessió del centurió, un pagà, que reconeix en el Crucificat i en la seva manera de morir precisament el Fill de Déu.

Això ens fa pensar que Marc escrivia el seu evangeli per a comunitats integrades bàsicament per pagans, és a dir, no jueus. Probablement a Roma, seu de l’emperador, centre del poder més gran de tot el món d’aleshores. Doncs bé, el Messies és Jesús crucificat, el Messies Jesús és el signe de l’anti-poder.

Per això Marc té molta cura d’evitar tot triomfalisme entorn de la figura de Jesús. Quan Jesús fa un miracle, s’ordena als beneficiaris de no escampar-ne la notícia, de guardar-la closa en el secret, en el silenci. En efecte, el Regne de Déu creix en el silenci, com el gra enterrat a la terra, i cal que passi per l’anorreament i la mort per tal de poder esclatar. Per això el sentit de l’anorreament i de la mort de Jesús el trobem en la gran confessió de fe del centurió que culmina el relat de la Passió: «És veritat: aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39). L’home abandonat per Déu en el seu sofriment és el Fill de Déu. Aquesta és la veritat, la bona notícia, l’evangeli.

Fins i tot el diumenge de Pasqua, quan seria fàcil caure en un triomfalisme pueril, l’evangelista posa fi al seu relat sobre Jesús amb aquestes paraules desconcertants: «Elles (les dones) sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses. I no digueren res a ningú, perquè tenien por» (Mc 16,8).

Germans i germanes, no ens cal tenir por. Però tampoc no podem caure en una anàlisi pueril de la història. Se’ns demana, nogensmenys, l’exercici del centurió, l’exercici de la fe, i això després de contemplar l’home Jesús. A nosaltres que, sortint de la tomba buida, anem a l’encontre del qui viu per sempre i és fonament de tota l’esperança del món. Que sant Marc, l’escriptor i l’evangelista, ens il·lumini i ens hi ajudi. Amén.

SOLEMNITAT DE SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ap 12,10-12a; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b); 1Jo 5,1-5; Jo 15,1-8

Avui és un dia bonic, molt bonic, on l’intercanvi de roses i llibres creen un amor, un afecte, una estima, un somriure, una relació fraternal, un enamorament i tants altres sentiments que entre les persones podem establir.

Però, tot això, pot cobrir l’essència del dia, pot amagar la llavor del motiu principal del dia: celebrar la solemnitat de Sant Jordi, patró de Catalunya.

Un patronatge que hem heretat, un patronatge fonamentat en les arrels pròpies del nostre poble cristià.

Ara bé, en el nostre temps tan secularitzat, la vida d’un sant poc quedar un poc oblidada, o simplement una història d’altres temps.

Però, siguem creients o no, siguem monjos o no, la persona humana sempre li convé preguntar-se: On som? On és el nostre cap? On el nostre cor? On els peus? On les mans?

Estigueu en mi i jo en vosaltres, ens diu Jesús. Això és la vida monàstica, la vida cristiana. Estem en ell, per ell, amb ell? On està la vida del cristià? No podem donar fruit si no estem en ell.

Jesús és el veritable cep, nosaltres les sarments. Si no estem ben units al cep no podrem donar cap fruit, ens assecarem, ens tiraran al foc i cremarem. Sols podrem donar fum.

Si ens quedem en ell, si la seva Paraula de vida eterna queda en nosaltres, si la meditació de la seva Paraula fa el seu curs, com la saba en el nostre interior, podrem demanar tot el que desitgem, i ho tindrem.

Si desitgem la pau, obtindrem la pau, si desitgem l’estima, obtindrem estima, si desitgem la gràcia de Déu, obtindrem gràcia.

La nostra tasca en aquest món sempre és la mateixa: donar testimoni de la nostra fe, de la nostra esperança, de la nostra caritat.

Si donem fruit el Pare ens esporgarà i ens netejarà perquè en donem més encara. Sí, el fruit del seu amor és la seva misericòrdia, és la seva gràcia, és la joia espiritual que no se’ns acabarà mai.

Sant Jordi, amb el testimoniatge de donació de la seva vida, amb el seu martiri, ens dona exemple i fortalesa en la nostra feblesa, perquè el Messies ja governa, perquè l’acusador ha estat expulsat.

La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. ¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu?

Nosaltres creiem, ara ens falta respondre a Déu, com Sant Jordi va respondre amb el testimoni de la pròpia vida. Vida que tenim ara per glorificar el Pare i el Fill, en la unitat de l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 11a); 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

Realment el Senyor ha ressuscitat. Ens ho creiem? Com vivim? Ens costa d’entendre? Tenim el cor per creure o encara seguim indecisos a creure? No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?

Nosaltres no volem patir gens ni mica. Fugim de la passió. No ens hauríem de preguntar: Per què?

Si realment volem viure com ressuscitats ens cal haver patit la passió com Jesús que no va venir a fer la seva voluntat sinó la del Pare. Tot ho va fer per salvar-nos. Atansem-nos a ell sempre i en tot moment, preguem amb ell sempre i en tot moment, no ens despistem tant.

Cleofàs i l’altre deixeble amb un posat trist, tornen cap a Emaús. L’esperança s’ha acabat: Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat el nostre poble, però els grans sacerdots i les autoritats l’entregaren perquè fos crucificat. Quina esperança pot quedar?

D’acord amb la decisió de Déu, Jesús de Natzaret va ser traït, matant-lo, fent-lo clavar a la creu. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant, i ens el dona amb profusió a nosaltres, creients com som.

Ens ho creiem? Realment el Senyor ha ressuscitat. Cadascú de nosaltres igual que els primers cristians, hem estat rescatats de la manera absurda de viure que havíem heretat, amb la sang preciosa, la de Crist.

La Pasqua ens interpel·la, de la mort a la vida. Si som en Crist, la nostra existència mortal no serà abandonada, serà enduta a la seva presència, per gaudir de les delícies de la vida eterna.

El joc de Déu no és el dels homes. Ens hem d’obrir a la fe, i no tancar-nos en el propi melic. És el mateix Jesús que ens dona el sentit de les Escriptures, és el mateix Jesús qui ens parteix el pa i ens el dona ara avui en aquesta Eucaristia.

Per això, ens cal viure amb aquest aliment, que ens dona forces per retornar a la comunitat i anunciar que hem rebut la gràcia del ressuscitat, la gràcia de la seva salvació, per participar en la mateixa glòria amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE DE L’OCTAVA DE PASQUA (Cicle A)

BAPTISME D'HÈCTOR CATALÀ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,42-47; Sl 117,1-2.3-4.13-15.22-24 (R.: 1); 1Pe 1,3-9; Jo 20,19-31

«Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «¿Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Aquests som nosaltres monjos, cristians, aquest ets tu Hèctor. Sí, som feliços de creure. No hem posat la mà dintre el costat de Jesús ressuscitat, però som feliços per la fe.

Jesús és present enmig de la comunitat reunida, no tanquem les portes per por, no tanquem les portes del cor. Jesús avui és present en aquesta assemblea, que amb joia celebra la resurrecció, on partirem el pa de l’Eucaristia, cantant les lloances de Déu.

Avui, amb goig aquesta comunitat serà testimoni del Baptisme d’Hèctor, del Baptisme i de la primera Comunió. La Confirmació la rebrà de mans de l’arquebisbe el dia de Pentecosta a la Catedral.

Beneït sigui Déu, sí, beneït sigui Déu pel gran amor que ens té, ens fa néixer de nou i ens ha donat una esperança viva, gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els mort.

Avui Hèctor és el teu dia, el dia del teu Baptisme, neixes de nou, com a fruit de la fe, viuràs en esperança, l’esperança que et dona l’heretat de ser creient. Com a fruit de la fe, tindràs la salvació de la teva ànima.

El Baptisme Hèctor implica compromís. És a dir, viure segons la voluntat de Déu. Per això, cal pregar, cal amarar-te de les Sagrades Escriptures per discernir en la pregària la voluntat de Déu en el teu dia a dia.

La gràcia de Déu no et mancarà mai en la pregària. Pel Baptiste reps la gràcia de Déu; però aquest do, cal cuidar-lo, i més encara fer-lo fructificar. La gràcia que reps, no pots quedar-te-la tancada dintre el cor; sinó més bé, com Jesucrist també t’has de donar.

Jesús s’ha ofert per tu a la creu, es va donar per nosaltres, per a la nostra salvació. Nosaltres també ens hem de donar pels altres. Això, és l’essència del cristià, el saber viure per als altres, sobretot pels més necessitats.

Jesús ens dona la pau: «Pau a vosaltres». Com el Pare m’ha enviat, també jo us envio a vosaltres. Jesús ens dona la pau i la missió d’anar als altres, ens dona l’Esperit Sant. No ens ha deixat orfes, l’Esperit Sant ens defensa, perquè la nostra fe és provada en el dia a dia.

El cristià ha de viure donant testimoni de la seva fe i de vegades no és gens fàcil. Per això, si pequem tenim el sagrament de la reconciliació i el perdó, gràcies al do de l’Esperit Sant.

Hèctor, ara pel Baptisme, reps la gràcia de Déu que esborra tot pecat i et purifica. Viu ara com ressuscitat, gràcies a les aigües baptismals. Com a nova criatura, viu la fe en bé dels altres. Per donar-te com Jesús, pregà, que en la teva vida estigui sempre present la pregària.

Així, podràs discernir la voluntat de Déu, i per saber donar-te als altres sempre, fins a la fi dels teus dies en aquest món. per arribar net de tota culpa, a la glòria de Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIVENDRES DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 4,1-12; Sl 117,1-2 i 4.22-24.25-27a (R.: 22); Jn 21,1-14

Vora el llac de Tiberíades. O el mar (thalassa) de Tiberíades, com prefereixen anomenar-lo els evangelistes, excepte Lluc, que amb precisió grega el descriu com una «limne», un llac.

És aquí on Jesús s’apareix per tercera vegada. Aquí, dalt d’una barca de pescadors, comença realment la història de l’Església. Per al poble d’Israel, el mar no és només aigua; és memòria viva. Evoca el naixement com a poble, l’experiència de la crida i l’alliberament de Déu. El pas del Mar Roig va ser, en efecte, un camí de salvació i de nova vida cap al Sinaí i cap a la Terra Promesa. I si mirem més enrere, el mar ens recorda el nou inici de la humanitat després del diluvi, en aquella arca —una altra barca— on vuit persones van salvar-se per segellar la primera aliança entre Déu i l’home.

Fixeu-vos en un detall: dalt la barca hi ha set persones. Amb Jesús, en serien vuit. Però Jesús ja no és a la barca; Ell és a la platja, a l’altra riba. Sant Agustí deia que el diumenge és el dia primer, però també el «vuitè», perquè és el dia de la Resurrecció, el dia que obre l’eternitat, el temps escatològic.

L’Església —aquells set deixebles— navega avui pel mar de la vida real, el mar de la història amb totes les seves trifulgues. I des de la barca, amb els rems en el temps però el timó en l’esperança, contemplem Jesús, el Ressuscitat, que ens espera a la riba definitiva.

Jesús ens demana menjar i ens convida a pescar de nou després d’una nit infructuosa. Quan la xarxa s’omple, ens adonem que el nostre esforç només obté la plenitud com a resposta a la crida de Déu. I llavors succeeixen dos fets sorprenents: el reconeixement i l’acció. El deixeble estimat, amb la intuïció de la fe, diu: «És el Senyor». I Pere, amb l’impuls de l’acció, es llança a l’aigua per córrer cap a Ell. Aquí tenim els dos motors de l’Església: la contemplació que reconeix i l’impuls missioner que anuncia.

A la platja, Jesús ja ha preparat el banquet: pa i peix sobre les brases. És el banquet de l’eternitat, el banquet escatològic, però —curiosament— Jesús vol que hi afegim els peixos que acabem de pescar. El Regne de Déu no arriba al marge de la nostra història; no el construïm nosaltres, però sí que el preparem amb el nostre treball.

I quina pesca! Cent cinquanta-tres peixos grossos. No és un número a l’atzar. En hebreu, el valor numèric de l’expressió «fills de Déu» (cf. Jo 1,12) (tekna theou: בני האלהים) és precisament 153. Aquests peixos som tots nosaltres, la totalitat dels fills de Déu cridats a la taula del Ressuscitat. Sant Agustí hi veia també la suma de la Llei (10) i la Gràcia (7) = 17. Si sumeu tots els nombres de l’1 al 17, el resultat és 153. És la plenitud total.

Germans, com deia Tertul·lià en el seu tractat sobre el Baptisme: «nosaltres, petits peixos, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem en l’aigua del baptisme i només mantenint-nos-hi estem fora de perill». És l’aigua de la gràcia. Deixem-nos pescar només per Jesús, el nostre Peix. Ell ens crida avui amb una invitació senzilla però eterna: «Veniu a esmorzar». Perquè la Pasqua ens regala el millor aliment: ell mateix, Jesús, el Crist, Fill de Déu, Salvador.

DIUMENGE DE PASQUA: MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23 (R.: 24); 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

Al·leluia!

Vivim amb sinceritat i veritat? Perquè si no vivim amb sinceritat i de veritat és molt, molt difícil creure.

Avui és un dia per córrer, per obrir els ulls, els ulls del cor i els ulls de la fe.

Tot comença quan encara era fosc. Però, la foscor de l’ànima, la foscor de la mort, la foscor del dol, avui s’ha esvaït, és el dia en què ha obrat el Senyor.

Maria Magdalena, Pere i el deixeble que Jesús estimava, van mirar a dintre del sepulcre. Van mirar i van veure, no hi és el cos mort de Jesús. Tot el que amortallava el cos mort de Jesús, estava aplanat, doblegat per guardar-lo a la calaixera. Ja no era necessari. La mort ja no té cap poder.

Amb la mort de Jesús, amb la resurrecció de Jesús, s’ha mostrat com el Senyor és el Salvador, perquè ha mort la mort amb la seva resurrecció.

Ens hem d’espavilar obrir els ulls i córrer també per veure la tomba buida, per veure i creure que Jesús ha ressuscitat. Creure que la nostra vida està salvada gràcies a la mort i resurrecció de Jesús. Hem d’entendre el que ja deien les Escriptures. Veure i creure no tan sols aquest moment cabdal de la nostra redempció, sinó cada petita lletra de l’Escriptura que ens interpel·la en la nostra vida de cristians.

Hi ha molta mort, molta cultura de la mort en el món, guerres internes i externes en cada racó de les relacions personals, de la societat, dels pobles.

La resurrecció de Jesús ens afecta molt endins al cristià i al món sencer. Perquè la mort per molt mort que sigui, no pot ser la darrera paraula. Jesús és el vencedor de la mort, Jesús és qui ens dona l’esperança de vida, de vida eterna, a les persones i a cada poble.

L’apòstol Pere, el mateix que volia donar la vida, el mateix que el negà tres vegades ara sense por anuncia la resurrecció. I ens comunica a nosaltres també la tasca de predicar la salvació que ens ve per la resurrecció de Jesús, que Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.

La nostra vida, els dies de la nostra vida ens han estat donats per esdevenir testimonis sincers i verídics de Jesucrist, el salvador de món.

DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

Al·leluia!

Del caos a l’ordre, de la foscor a la llum, de la no existència a la existència dels essers vius. Déu ho veié, i era bo. Déu crea l’home i la dona a imatge seva. Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò.

Sí, som imatge de Déu, per això la nostra resposta a Déu, sempre ha de ser, la d’Abraham: Aquí em teniu. Som monjos, som cristians, i la nostra resposta sempre ha de ser: fer la voluntat de Déu.

Això, ens comporta de vegades creuar els camins de la vida, com els qui creuaren el mar, amb la confiança que Déu ens fa de muralla, de protecció a dreta i esquerra.

El Senyor ens estima amb una amor etern. Vol però, que nosaltres també ens estimem amb el mateix amor que Déu ens estima. Si estem assedegats és ell l’únic que ens pot saciar de vida. De vida, amb els seus preceptes que son la prudència i la saviesa, per no abandonar el camí del Senyor, perquè som el poble del Senyor.

Poble de batejats que hem estat submergits en la mort de Jesucrist, que per la seva resurrecció també nosaltres, el que érem abans ha estat crucificat amb ell, perquè el cos pecador perdi el seu domini, i d’ara endavant no siguem esclaus del pecat.

Jesús ha ressuscitat, ha ressuscitat tal com havia predit. Veniu i aneu. Veniu a veure on havia estat posat, la tomba és buida, no hi es aquí. Aneu de seguida a dir als deixebles: Ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu.

Jesús ha ressuscitat, i ara es fa trobadís allà a la nostra Galilea, al lloc on ens ha estat mostrant el seu mestratge, allà on el trobarem sempre que seguim les seves petjades. Què bo de debò, seguir les petjades de Jesús.

Jesús ha ressuscitat, Jesús ens surt al pas, com a les dones que amb por i amb alegria anaven a donar la nova als deixebles. Elles se li abraçaren als peus i l’adoraren. També nosaltres tenim la missió d’adorar Jesús, de donar gràcies, en la litúrgia de les Hores, en cada l’Eucaristia; nosaltres ara ens cal reconèixer Jesús que ens surt al pas en el dia a dia, en cada persona que et diu: «Déu vos guard».

DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25 (R.: Lc 23,46); He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Silenci. Ho sentim? No ho sentiu encara? Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.

En aquest món ens podem quedar sords d’escoltar tantes veus, tants crits, que encara criden: Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo. Així, podem perdre la sensibilitat vers els sofriments dels qui ara son menyspreats, rebutjats, ferits per tants opressors que actuen en nom de la llei, una llei que la interpreten a la seva conveniència.

Aquests grans sacerdots i mestres de la llei, s’han fabricat el seus ídols, en el poder, en l’hegemonia política, en la utilització dels recursos naturals, crucificant els més desvalguts i vulnerables del nostre món. Jesús és crucificat en la dignitat de cada persona desafavorida.

Què ens diu la passió i la mort de Jesús, avui?

Obedient fins a la mort, Jesús fa la voluntat del Pare, per alliberar-nos de l’esclavatge que ens oprimeix, ens ofega, i ens impedeix viure la llibertat de fills de Déu.

Obedient, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.

Obedient, ens ha donat exemple perquè nosaltres siguem obedients a la voluntat del Pare.

Jesús portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors. Ell per les nostres faltes moria malferit, complia la pena que ens torna la pau, i les seves ferides ens curaven.

Jesús prenia damunt seu el pecat de tots i intercedia a favor nostre. On trobaríem un intercessor així?

La seva missió és la de ser testimoni de la veritat; per això ha nascut i per això ha vingut al món. Per això, ens convé posar l’oïda del cor ben atenta per escoltar la seva veritat, perquè nosaltres siguem de la veritat.

Tot s’ha complert. I del costat sortí sang i aigua. Jesús s’ha donat tot ell, tot, fins la darrera gota per a reconciliar-nos amb el Pare.

És el camí del cristià, el camí de la reconciliació amb Déu, de la reconciliació amb cada fill de Déu, de la reconciliació amb l’obra de Déu, com a monjos, com a cristians, hem de reconciliar-nos fins l’ultima gota.

DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18 (R.: 1C 10,16); 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Estimes? Estimar és el manament essencial del cristià. És essencial perquè de l’amor neix tot, neix l’alegria de viure, el do agraït de la vida que ens ha estat donada com un regal.

Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet? Alçaré el calze per celebrar la salvació.

El ritu del sopar pasqual, l’anyell o el cabrit, la carn rostida a la brasa, el menjar a correcuita, la Pasqua, el pas del Senyor, per fer justícia contra les divinitats d’Egipte, la plaga de l’extermini, l’alliberament del poble de l’esclavatge, ens segueix interpel·lant avui. Perquè també nosaltres necessitem ser alliberats dels esclavatges dels nostres dies.

Ara però, la nova Aliança, el memorial que Jesús ens ha donat en el darrer sopar, la nit que havia de ser entregat, l’actualitzem en cada acció de gràcies, en cada Eucaristia. El seu cos, la seva sang ha estat oferta per cadascú de nosaltres. És el memorial del seu amor, que celebrem cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze anunciem la mort del Senyor fins que torni.

Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet?

Jesús ens demostra el seu amor, encara avui, Jesús és l’exemple per a cadascú de nosaltres, és l’exemple de l’amor desenvolupat en el servei més humil, en el servei dels servents, que ell va fer: quan va arribar l’hora de passar d’aquest món al Pare. Ell que era el Mestre i el Senyor, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus dels deixebles, un tasca de servents no de Senyors ni de Mestres.

Realment Jesús s’ha fet servent de tota la humanitat. La clau està en entendre això que ha fet, si no ho entenem malament.

És ara, que nosaltres cristians se’ns invita a viure com feia Jesús, una vida donada als altres, una vida de servei per els altres. Jesús sempre és l’exemple perquè nosaltres ho fem tal com ell ho ha fet.

Per això, nosaltres hem de deixar del tot l’odi, les baralles, les guerres, les enemistats i ens hem de convertir en instruments de reconciliació, en instruments de la seva misericòrdia, en instruments de compassió, en instruments del seu amor.

Si estimes serviràs, si estimes et donaràs, et desfaràs pels altres. Així, serem alliberats de l’esclavatge del pecat, que sempre implica un excés de “jo”. Per això, la pregunta clau: Estimes?

DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24 (R.: 2a); Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Hem entrat a l’Església amb rams d’olivera. Hem cantat: «Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel». Tot fent memòria de l’entrada de Jesús a Jerusalem.

L’olivera amb les seves branques, símbol de pau i de reconciliació, ens uneix als qui aclamaven Jesús a les portes de Jerusalem, ens uneixen als qui criden per la pau a la terra.

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?

Aquest salm encara ressona en el nostre món en guerra. Per això, la nostra oïda ha d’estar més atenta. El Senyor m’ha parlat a cau d’orella, la nostra pregària se’ns obre al Misteri de la nostra redempció, què és més evident, més necessària.

Jesús, de condició divina, es va fer no-res, obedient fins a la mort en creu. Per això Déu l’ha exalçat, perquè reconeguem qui és el nostre Salvador, el Salvador de tot el món.

La seva Passió ens interpel·la en la nostra vida particular i col·lectiva com a societat. Dels mateixos seguidors de Jesús neix la traïció de Judes, les negacions de Pere. Però, Jesús va fent el seu camí oferint-nos el seu cos i la seva sang per la remissió dels nostres pecats. Ara ho celebrem en aquesta Eucaristia.

Jesús es lliura a fer la voluntat del Pare, no posa entrebancs a la voluntat del Pare, per això ha vingut al món, per a la nostra salvació.

Els qui clamaven hosanna a les portes de Jerusalem, ara criden més fort: Que el crucifiquin. Fora la ciutat a un indret anomenat Gòlgota, que vol dir lloc de la Calavera, el clavaren a la creu, es repartiren els vestits i se’ls jugaren als daus.

Els qui passaven l’insultaven, se’n burlaven, que baixi ara de la creu i creurem en ell.

No ha de baixar de la creu, ha de donar la vida per cadascú de nosaltres, perquè nosaltres tinguem vida.

Jesús expirà. La cortina del santuari s’esquinçà en dos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren.

És veritat: Aquest home era Fill de Déu. El silenci ha omplert tota la terra. Josep d’Arimatea l’amortallà amb un llençol, i el posa en un sepulcre nou.

Segellant-ne l’entrada posaren uns guardes. Tot s’ha acomplert, segons deien les Escriptures: Que el Salvador del món havia de patir i morir per nosaltres.

El cristià no pot viure d’esquena a la voluntat de Déu. Jesús ens ha ensenyat el camí de la humilitat, el camí de l’obediència, el camí de retorn al Pare.

En el nostre camí, hi haurà sofriment? Sí, però cal molta confiança, molta fe, molta esperança, perquè l’amor de Déu ha estat vessat en cadascú de nosaltres, perquè visquem també donant-nos als altres, com Jesús ha donat la seva vida per tots nosaltres.

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ez 37,12-14; Sl 129,1-2.3-4.5-6.7-8 (R.: 7); Rm 8,8-11; Jo 11,1-45

Cal recobrar la vida, el primer amor, el do de la gràcia de Déu. Perquè podem estar morts, vivint amb les mires naturals. Però, el Senyor ens obre els sepulcres en que podem romandre tancats i ens fa sortir.

Jesús és la resurrecció i la vida, creure en ell ja és tenir l’Esperit de Déu. Esperit que habita en nosaltres i ens dona vida. I encara que certament morirem creure en Jesús ja és confiar en que també nosaltres ressuscitarem amb ell el darrer dia.

Ara bé, també avui encara que sembla que no tenim cap malaltia, podem viure lligats en el sepulcre del nostre melic. Així, podem deixar passar no els dies, sinó els anys. Tal vegada hem perdut el viure a la presència del Senyor i així hem quedat lligats en les nostres pròpies cledes, amb el cor sec i sense impuls vital.

Marta i Maria, les germanes de Llàtzer ens ensenyen avui la font de la salvació: “Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”.

La presència del Senyor Jesús és vida. La fe en ell, sempre ens dona un raig d’esperança encara que de vegades no ho entenem.

Tot està impregnat d’amor, Jesús estimava Marta, Maria i Llàtzer. Davant la mort de Llàtzer es commogué. Davant d’una vida tancada, lligada per mil addiccions, Jesús es commou, posa la seva gràcia, el do de l’Esperit Sant que sana sempre.

Sempre hi ha anònims col·laboradors que trauen la llosa, que obren el pas, fins i tot quan sembla que ja és massa tard. Cal molta fe, cal creure que és Jesús el nostre Salvador. Sí, el Salvador que ens torna a la vida quan ja feia massa temps que vivíem tancats amb una llosa.

Sí, Jesús ens crida a cadascú de nosaltres en aquest diumenge cinquè de Quaresma, et crida a tu Hèctor en el teu catecumenat, avui en el tercer escrutini, et crida a sortir a fora de tu mateix, a donar-te, a ser per als altres; perquè el cristià és el ser per als altres. Cal que sortim, perquè Jesús ens crida, la tasca del cristià és el donar-se als altres.

Jesús ha donat la vida per cadascú de nosaltres, perquè nosaltres no ens la guardem sota una llosa, sinó perquè la donem pels altres. De fet, donant la vida, és quan el que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també gràcies al seu Esperit que habita en nosaltres ens donarà la vida als nostres cossos mortals.

Sortim de les nostres pròpies cledes per viure a la presència del Senyor.

Recordem que el diumenge més proper a la solemnitat de Sant Josep (19 de març), és a dir, avui, celebrem la jornada del Seminari. Amb el lema “Deixa les teves xarxes i segueix-me”, l’Església convida a pregar per les vocacions sacerdotals, donar suport als seminaristes i fomentar la vocació al sacerdoci. Per aquest motiu, la col·lecta d’avui serà pel Seminari.

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11 (R.: cf. 5); Jo 17,20-26

Jesús prega per nosaltres, prega per cadascú de nosaltres, prega per cadascú que creu i per cadascú que creurà en ell.

“Ves-te’n del teu país, del teu clan, de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré”.

Moltes vegades ja pensem que estem bé, no ens falta res i tenim de tot, coses materials i coses espirituals, tot, ho tenim tot. Així ens podem quedar fixes, instal·lats i acomodats a una manera de fer les coses, de viure el cristianisme amb pau, sense cap complicació.

 “Ves-te’n”, ves-te’n ens diu a nosaltres la lectura, igual que el Senyor li va dir a Abraham en el seu dia, ara ens ho diu a cadascú de nosaltres personalment i col·lectivament com comunitat.

Ens cal moure’ns de la nostra instal·lació per convertir la nostra vida en una vida de santedat. És el camí de la Quaresma, és el camí de la Regla de sant Benet.

Sant Benet va fer aquesta conversió i ha estat així font de benedicció. Nosaltres participem d’aquesta benedicció en la mesura que seguim la seva Regla monàstica.

Regla que ens ajuda a obrir l’orella del cor, per acollir de bon grat cada exhortació, per retornar a Aquell de qui ens havíem apartat per la desobediència.

Per això, Jesús prega, perquè siguem u. Jesús prega perquè reconeguem que ell és l’enviat del Pare. Prega perquè vol que participem de la unitat del Pare i del Fill, perquè estiguem allà on ell està.

La comunitat reunida és símbol de la presencia de Crist enmig el món. Jesús prega enmig nostre, perquè l’amor del Pare davalli a la comunitat. Així serem bons testimonis de Crist en el món, perquè els altres creguin que Jesús ha vingut per salvar-nos i per això ens vol en comunió d’amor, d’esperança i de caritat, dintre de la família humana.

Com a cristians hem d’aixecar-nos i anar seguint les petjades del Crist fins a la vida de la glòria amb el Pare i l’Esperit Sant, per sempre. Amén.

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
1S 16,1b.6-7.10-13a; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 1); Ef 5,8-14; Jo 9,1-41

“Allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”. Sí, Déu veu el fons del nostre cor. Déu coneix el nostre cor, que pensem, que fem, com actuem, com ens relacionem, perquè Déu ho veu tot.

Nosaltres no hi veiem, de vegades encara som cecs de naixement. I així, podem viure en la foscor de la nit. Tal vegada ens conformem de viure encara que sigui en la foscor. Tal vegada no tenim cap esperança després de tanta foscor.

Jesús és la llum, la llum del món. Per això, Jesús és l’únic salvador absolut que ens pot guarir, que ens pot obrir els ulls cecs, els ulls que no veuen la llum del món, la llum que Jesús ens dona per viure una vida espiritual oberta al coneixement de déu, oberta a la vida en Crist, des de la vida monàstica, des de la vida que se’ns ha donat com un regal i que se’ns a donar pet donar-la als altres.

Podem tenir por i tant, però Jesús és vora nostre, la seva vara de pastor ens asserena i conforta. Jesús ens para la taula, la taula ara de l’Eucaristia i així omple a vessar la nostra vida.

Si estem on hem d’estar, si estem en el Senyor també participarem de la seva llum. Per això aquest diumenge se’ns convida a viure amb alegria, viure com els qui som de la llum. Així, podrem donar fruits, fruits que neixen de la llum, fruits de bondat, de justícia i de veritat.

Però, si encara no hi veig? Què he de fer? Ves a rentar-te a la piscina de Siloè, nom que significa enviat.

On trobem la piscina de l’Enviat, per poder rentar els ulls? Jesús ens ha posat les Escriptures davant dels ulls, ara ens toca rentar-nos en el sagrament del baptisme, del perdó i de l’Eucaristia.

Així amb la vista clara podrem seguir les petjades del Crist, sortir al món veient la realitat de la nostra societat, la necessitat i el necessitat, la pau que necessita tota persona, tota família, tota comunitat, tot poble i tot el món.

En el camí cap a la Pasqua, en el camí per rebre el qui és la llum veritable, en el camí per rebre els sagraments Hèctor, avui fem un pas més i el cec de naixement t’interpel·la en la teva pròpia vida perquè els ulls del teu cor s’il·luminen de la llum de Crist.

Alegrem-nos en aquest camí de la Quaresma, perquè Jesús ens obre els ulls de la vida, per aprendre a lloar Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ex 17,3-7; Sl 94,1-2.6-7.8-9 (R.: 8); Rm 5,1-2.5-8; Jo 4,5-42

No veig molts poals per pouar, tal vegada encara no és l’hora Sexta per venir a pouar l’aigua per a dinar. Però, aquesta agua, per molt que bevem tenim set altra vegada.

Jesús ens vol donar l’aigua viva. Obrim els nostres cors, obrim els nostres ulls per veure les meravelles que Déu vol obrar en nosaltres. Si obrim el cor, si aprofundim en la vida que hem portat, tal vegada no hem tingut cinc marits, però si que hem comés adulteris en la nostra fe, en la nostra esperança, en la nostra caritat.

Perquè fàcilment hem pogut adulterar el nostre monaquisme. I com els sarabaïtes allò que ens agrada ho trobem lícit, el que no ens agrada el donem per il·lícit.

Jesús ens dona l’oportunitat de convertir-nos en veritables cristians, en veritables consagrats. No es tracta d’aparentar, portar una cogulla ben planxada, fer cara de místic, portar barba d’estilita o de pare del desert.

No! Jesús ens vol autèntics adoradors del Pare en esperit i en veritat. La fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia, que pel baptisme posseïm en ferm. Així, en el nostre camí de la Quaresma vivim esperançats en la mirada posada en la Pasqua, en la glòria de Déu, que pel seu Fill Jesucrist ens vol fer partícips donant-nos l’Esperit sant. Sí, així també cadascú de nosaltres participarem del mateix esperit que ha vessat en els nostres cors el seu amor.

Des de l’amor podrem fer la voluntat del Pare, com Jesús, i podrem acomplir la seva obra d’adoradors del Pare en esperit i en veritat. Així des de l’amor i la veritat podrem estendre la caritat en aquesta societat tan necessitada de pau i amor.

L’exemple de la nostra vida sempre ha de ser el Crist. Si vols seguir les petjades de Crist, ara Héctor és el moment de decidir-te, per això pregarem, perquè mereixis ser purificat interiorment i emprenguis amb joia el camí de la salvació. Per això avui farem el primer escrutini.

DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Sir 15,15-20; Sl 118,1-2.4-5.17-18.33-34 (R.: 1b); 1C 2,6-10; Mt 5,17-37

Sí, sí, no, no, la veritat és el que vol Jesús de nosaltres. Digueu senzillament sí, quan és sí, no, quan és no. Tot allò que dieu de més ve del Maligne.

Perquè Déu coneix tot el que cadascú fa. Vivim a la seva presència i els seus ulls veuen cada moviment que fem. Nosaltres som lliures per elegir el bé o el mal, l’aigua o el foc, la vida o la mort. Déu no mana a ningú que faci el mal ni autoritza ningú a pecar.

Per això, seran feliços els que segueixen la llei del Senyor, els qui busquen amb tot el cor la voluntat del Senyor, observant fidelment els preceptes dia i nit, sense desviar-se del camí traçat per la paraula de Déu i els seus decrets i prescripcions.

Per això, ens cal pregar i molt. Ens cal demanar que el Senyor ens faci entendre la seva llei, ens faci obrir els ulls per meravellar-nos i contemplar el bo i millor de la llei del Senyor, dels seus manaments.

I els seus manaments no son feixucs si els complim amb amor. Sí, ens cal amor per obrir-nos a la saviesa que ve de dalt. La saviesa de Déu que ens ve a l’encontre tal com diu l’Escriptura: «Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat per als qui l’estimen».

Estimar Déu i el proïsme és acomplir tota la llei. Jesús no ha vingut a desautoritzar cap lletra de la llei, ha vingut a completar els preceptes de la llei. Per això, ens convé espavilar-nos i no adormir-nos en les prescripcions que Jesús ens posa al davant.

Jesús ens vol justos, més justos que els mestres de la Llei, justos per viure una vida lliurada a Déu en la vida monàstica, en l’atenció al necessitat, que sempre és amor a Crist en els més pobres. Jesús ens obre el sentit de la llei, davant de: «no matis», ara ens diu que ni t’enfadis amb el teu germà per no ser reu davant del tribunal, ni l’insultis, ni mires amb mal desig, perquè en el fons del cor ja has comés adulteri.

Davant de Déu, cal estar a bé amb tots. Per això, ens cal estimar sense mesura a Déu, per viure estimant, per poder fer les paus amb tothom.

La nostra vida no es pot fonamentar en juraments, no, i això cal tenir-ho ben clar.

La nostra vida ha d’estar fonamentada en les prescripcions de Déu, és a dir, oberta a la voluntat de Déu. Des de la comprensió de l’amor que Déu ens ha vessat sense mesura, des de la misericòrdia que ens ve de Déu, podrem viure tots i cada un dels manaments del Senyor.

Si l’amor està per damunt de tot no ens mancarà res, per donar glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10 (R.: cf. 8a); He 2,14-18; Lc 2,22-40

Hem entrat al temple amb una candela a les mans. Una petita llum que il·lumina, una llum que ens guia cap a la Llum veritable.

Amb aquesta candela portem les pregàries de cada persona que ens ha demanat la nostra oració, amb la candela portem la fe que els nostres pares ens han transmès. Tot per guiar la nostra vida a la Llum veritable.

Els portals alcen les llindes; les portalades eternes s’han engrandit perquè el rei de la glòria entra al seu temple. Si, és el Senyor, el rei de l’univers, el qui ve, el que ve a purificar, purificarà el cor de tots els descendents de Leví, els refinarà com la plata, i l’or.

Nosaltres som els descendents que necessitem aquesta purificació. Els nostres cors necessiten ser il·luminats per la Llum veritable. Perquè purificats podrem exercir el nostre ofici, oferir una oblació digna, agradable al Senyor, oferir la nostra vida de monjos.

Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per poder destruir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i així fer-nos lliures. No tornem a ser esclaus del pecat, no tornem a ser esclaus de la mort, no ens guiem per la foscor.

Jesús s’ha fet en tot semblant a nosaltres, ha vingut, ens ha vingut per ser un gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els nostres pecats. Ell ha sofert, ha mort per cadascú de nosaltres que encara som provats amb tantes proves dia rere dia.

Ens cal obrir els ulls, els ulls del cor, els ulls de la fe per veure amb claredat, encara que els nostres ulls estiguin cecs, obrir els ulls a la Llum veritable que avui ens ve, ve al seu temple, a casa seva, per complir la Llei de Moisès. La purificació del més pur ens atansa al seu Misteri. Déu s’ha fet nostre perquè tinguem un clar referent i guia a qui seguir.

Simeó home just i pietós, esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. Guiat per l’Esperit s’atansa al temple. Anna, profetessa, mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ells han vist el Salvador de tots els pobles, llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.

Avui és el nostre dia, dia dels consagrats. Nosaltres tampoc ens movem del temple, dedicats tot el dia al culte a Déu. Així també serem purificats i refinats com l’or al gresol, amb dejuni i oració, per esdevenir més justos i pietosos.

També nosaltres, ara celebrant el sagrament de l’Eucaristia, se’ns fa present el Salvador que ens ha manat fer el seu memorial fins que torni. En l’Eucaristia ho tenim tot. Per això, amb el petit gest de la candela a les mans, hem rememorat que Jesús ha estat presentat al temple. Ara però, ens ha dut a nosaltres a l’altar de l’Eucaristia per alimentar-nos del cos i de la sang de Crist.

Celebrem el memorial del Senyor Jesús per donar gràcies a Déu Pare, per unir-nos més estretament a Déu, fins a l’altar del santuari del cel, de la vida eterna. Vida que desitgem amb Jesús el nostre Salvador, units amb el Pare i l’Esperit Sant que ens defensa ara i pels segles sens fi. Amén.

SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada per Mon. Xabier Gómez, bisbe de Sant Feliu de Llobregat
Sir 44,1.10-15; Sl 149,1-2.3-4.5-6a.9b (R.: 4); He 11,1-2.8-16; Mc 10,24b-30

Estimat P. Abat i estimats germans,

Avui celebrem amb agraïment i joia la festa de sant Robert, sant Alberic i sant Esteve, pares fundadors i primers abats de la vostra família cistercenca. Eren «encesos d’una mateixa caritat» —així ho canta el prefaci— i, a l’«escola del servei diví», van aprendre i van ensenyar a posar-ho tot sota l’únic Mestre, Crist.

He volgut que el fil conductor d’aquesta homilia sigui l’amistat: l’amistat amb Déu, l’amistat entre els germans i l’amistat amb els hostes com a obertura al món que Déu estima. L’amistat és molt més que un sentiment: és una pràctica diària i una forma de viure el temps; és la manera com articuleu les hores perquè, en elles, Déu pugui fer-se Amic i la comunitat pugui esdevenir casa i civitas Dei per a tothom.

Això ressona ja a l’antífona d’entrada, que ens convida a fer memòria i a beneir Déu per la saviesa dels homes piadosos i el bon nom que perdura «a cada generació». La memòria que fem no és nostàlgia; és amistat que dura, és un record agraït que obre futur.

La primera lectura lloa «els homes piadosos» i repeteix que el seu record durarà per sempre, perquè els seus descendents —és a dir, vosaltres— mantenen l’aliança. Quina és la nostra manera de mantenir-ne la memòria? Vivint l’aliança com a amistat. Per això, en una comunitat monàstica, memòria i amistat són inseparables: recordem els Pares no només recitant-ne els noms, sinó imitant-ne l’estil —la simplicitat, la perseverança, la caritat fraterna— i deixant que aquesta memòria ompli el nostre temps de pregària, de treball i d’acollida.

Aquesta festa presenta els vostres Pares amb trets molt concrets: Robert —que inicia el Nou Monestir—, Alberic —home que estima la Regla i els germans—, Esteve Harding —servidor fidel que consolida l’Orde i ens deixa la Carta de Caritat—. Tot en ells parla d’una amistat organitzada: l’amor fratern esdevé criteri per governar, per vincular monestirs i per fer de la caritat l’arquitectura de la comunió. Aquesta és la profecia cistercenca que crida en silenci al món d‘avui.

La carta als Hebreus ens recorda que creure és «posseir anticipadament els béns que esperem» i caminar «cap a una ciutat ben fonamentada, que té Déu com a arquitecte i constructor». L’amistat amb Déu no és un estàtic «estar bé», sinó un caminar, la fe, la vocació, la recerca de Déu es dinamisme, es moviment, només es mou el que és viu. Els amics i amigues de Déu mai romanen immòbils tot i que vosaltres feu vot d’estabilitat, la vida interior és dinamisme al vent de l’Esperit: Abraham surt; Sara espera; el poble busca una pàtria. Sortir del ego, esperar madurar, buscar Déu… També la vida monàstica és un èxode: heu deixat coses molt bones — família, projectes, — per guanyar-ho tot en Crist, i el Senyor us ha donat novetat, nova família, relaciones renovades, una paràbola de la civitas Dei: la comunitat, amb les seves pedres, els seus silencis, els seus cants i les seves vides lliurades i fecundes. En el cor d’aquesta petita ciutat, l’horari fet pregaria, treball, fraternitat, bellesa que es renova cada dia, esdevé arquitectura de l’amistat.

En un món que no té temps de res, vosaltres teniu temps de tot. Perquè el temps de Déu no resta, multiplica: quan perdeu temps amb Déu, guanyeu temps per als germans i feu respirar el món; quan reserveu temps per a l’hoste i l‘hospitalitat, allibereu temps del qui arriba esgotat, del qui cerca un cor que escolti i una mirada alliberadora. L’amistat fa això amb el temps: ho eixampla.

A l’evangeli, Pere diu a Jesús: «Nosaltres ho hem deixat tot per seguir-vos». I Jesús respon amb aquella promesa tan bonica i tan realista alhora: «el cent per u… i també persecucions». Què és el cent per u de la vida monàstica? És l’amistat multiplicada en una vida simplificada. A la comunitat, el Senyor us dóna temps, germans, amics, hostes, i una humanitat per la qual pregar i intercedir. I, sí, també persecucions: incomprensions, fragilitats pròpies i alienes, la prova de la perseverança. Però tot això, viscut en amistat amb Déu, pacifica el cor i us fa pacificadors per als altres.

La promesa de Jesús no és teoria: a Poblet la viviu cada jornada. Cada campana que toca us recorda: sou amics convocats. Cada ofici us diu: sou amics que canten i lloen. Cada taula us confia: sou amics que comparteixen. I cada hoste us pregunta —sovint sense paraules— si Déu pot ser Amic també de la seva vida. La resposta és la vostra pau sense estridències, i anuncia la centralitat de l’experiència de Déu com Amic de la vida i de la humanitat.

Torno un moment als nostres sants Pares. El text litúrgic els presenta amb una unitat d’ànima: «encesos d’una mateixa caritat». Fixeu-vos-hi: la seva gran «inspiració institucional» és, en el fons, amistat ordenada —caritat que esdevé forma—, per tal que cadascun sigui lliure i, alhora, tots sigueu un en l’Esperit. Aquesta és una paraula profètica per al nostre temps: enmig de polaritzacions i d’aïllaments, la caritat com a arquitectura de comunió.

La vostra jornada és, en realitat, un índex d’Evangeli: La pregària: temps per cercar i gaudir de l’Amic. La lectio: temps per escoltar la Paraula de l’Amic. El treball: temps per col·laborar amb l’Amic en l’obra de la creació. L’acollida: temps per reconèixer l’Amic que arriba en cada hoste. El silenci i el descans: temps per guardar l’Amic al cor. El secret del monjo sempre és al seu cor.

Quan el temps s’articula així, la comunitat esdevé paràbola per al món: una vida pacificada que pacifica; una amistat teixida d’hores que cura la pressa i l’estrès; un ordre que no oprimeix sinó que allibera. És la profecia que el Cister ofereix avui: mostrar, més que dir, que és possible viure centrats en Déu i, per això mateix, centrats en la humanitat renovada, esdevenir homes nous.

Benvolguda comunitat de Poblet: gràcies per custodiar aquest ofici d’amistat en l’escola del servei diví. La vostra fidelitat és un servei a l’Església i al país: la gent que travessa aquesta portalada —creients o no— troba silenci que abraça, pedres que parlen, historia, fe que es fa cultura, bellesa, harmonia, cants que eleven i rostres que acullen. Això evangelitza. Això profetitza. Això guareix.

Per acabar, si algú us pregunta «què feu tot el dia?», responeu-li: «Ens fem amics de Déu per esdevenir amics de tothom». I si insisteixen, afegiu: «Practiquem el difícil art —molt recomanable— de tenir temps». Bona festa.

DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Is 8,23b-9,3; 1C 1,10-13.17; Mt 4,12-23

Amb els no creients, podem discutir moltes hores sobre l’existència de Déu amb raons, raonaments i demostracions i no posar-nos mai d’acord sobre si Déu existeix o no. En efecte, les demostracions de l’existència de Déu de tipus filosòfic i teològic són complexes, es presenten complicades, i generalment són incapaces de convèncer ningú que no cregui ja amb anterioritat. La via racional cap a Déu és una via àrdua, no només per la dificultat interna dels arguments, sinó sobretot perquè no corprèn qui la intenta seguir, no toca el cor de qui l’escolta, no es capaç de desvetllar la fe en qui se li presenta. Per què? Perquè, en poques paraules, la via racional i demostrativa de l’existència de Déu, no suscita per ella mateixa cap experiència de Déu.

I és l’experiència de Déu, allò que sí que pot suscitar i desvetllar la fe en qui l’ha tinguda. «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Aquesta no és la llum de l’argumentació racional: aquesta llum de la que parla el profeta Isaïes i cita l’Evangeli que hem proclamat, és la llum de la presència de Déu enmig del seu poble, que ha sortit al seu encontre, que s’ha fet present en les seves vides per transformar-les i transfigurar-les, que els ha omplert de goig i d’alegria: «Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí».

Perquè l’experiència de la presència del nostre Déu en la vida d’un home, d’una dona, d’un poble, és l’experiència de la seva proximitat salvadora i alliberadora, redemptora i pacificadora: “Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian”.  Quan Déu es fa proper, quan Déu entra en el cor d’una persona, deslliura i alleugereix, deslliura del pecat i alleugereix el pes del propi existir; i per això la seva presència es pacificadora i esdevé font de joia i alegria.

És per això que l’encontre amb Déu, l’experiència de la trobada amb Déu, que per a nosaltres cristians és sempre l’encontre i la trobada amb Jesucrist, el qui viu després de ser crucificat i mort per nosaltres, sempre és una realitat que deixa empremta en el cor, una petjada inamovible, profundament arrelada, capaç de suscitar la fe i refermarla incondicionalment. No hi ha res més resistent en el cor de l’home que l’experiència, sobretot de la trobada amb el Senyor. Cap argument racional, cap demostració acadèmica poden modificar el fet d’haver fet experiència de Déu. Fixem-nos en el que diu l’Evangeli dels dos grups de germans galileus: «Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell». I encara: «Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell». Qui es troba amb Jesús, el Déu fet home, la gran llum del poble que vivia a les fosques, es converteix i abandona immediatament els lligams, les xarxes i els oficis, de la vida antiga, per iniciar en Ell una vida nova. Una vida nova, sabedora que és Ell qui il·lumina i salva i que per això ja és incapaç de témer: qui em pot fer por?

I la novetat d’aquesta nova vida es manifesta passant immediatament a l’acció: predicant la bona nova del Regne, anunciant l’Evangeli, comunicant el goig i la joia de la presència de Déu enmig nostre. I és precisament aquesta acció la que manifesta Crist als homes i els pot conduir a la fe. No és la demostració racional de l’existència de Déu la que conduirà els no creients a la fe, sinó la constatació d’una vida nova en qui, des del fons del seu cor, ha fet experiència de Déu i ha quedat transfigurat per ella. La vida nova que emergeix del cor del veritable creient és la qui pot portar cap a Déu.

Per això s’entén la recomanació de Pau: «Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer». Ens uneix la profunda experiència de fe que com a cristians hem fet cadascú de nosaltres de Crist Jesús: si ens deixem interpel·lar per aquesta experiència veurem que és molt més el que ens uneix a tots els creients en Crist, de tot allò que ens separa, siguem de la confessió que siguem, entenguem el cristianisme com l’entenguem. A tots ens uneix l’experiència de l’encontre amb el Senyor. I aquesta experiència, a més de ser indestructible, i de qüestionar la fe de l’incrèdul, és capaç de construir comunitat sòlidament i ferma.

Davant dels problemes i les divisions que puguin sorgir entre nosaltres, no deixem mai d’oblidar-nos de la nostra experiència de l’encontre personal amb Crist, per valorar i apreciar l’experiència del germà i mantenir units els llaços de la comunitat i les comunitats on vivim. Que avui, que acabem l’octavari per la unitat dels cristians, la paraula que ens acaben de servir, ens ajudi a promoure la unitat de tots els qui creiem en Jesucrist, començant pels qui Déu ens ha donat com a germans i proïsme.