29 de novembre del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA I D'ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Is 4,2-6; Sl 121; Mt 8,5-11

La fe, el nostre nivell de fe.

El centurió ens interpel·la avui en l'evangeli amb una fe ferma. Fe de la qual queda meravellat el mateix Jesús. «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva», però tinc fe. El centurió reconeix que l'autoritat de Jesús podrà salvar el seu criat. El centurió ho deixa tot a les mans de Jesús amb total confiança i esperança.

La fe, el nostre nivell de fe.

Tenim fe com el centurió? Reconeixem l'autoritat de Jesús? Es diu que l'autoritat no està molt en boga avui.

Però, tu què vols? En quina taula vols asseure't? Vols posseir la vida? Vols esdevenir sant?

Ah, Senyor! Renteu-nos la immundícia, per poder esdevenir sants.

Nosaltres no som dignes. Però, Jesús ens fa dignes. Nosaltres ens despitem i no reconeixem a Jesús ens els altres. Però, Jesús ens reconeix quan l'anem a trobar.

La fe, el nostre nivell de fe.

Estaria bé prendre aquest dies el termòmetre, no per veure la temperatura exterior, sinó per mesurar els graus de la nostra fe, de la nostra esperança i en definitiva del nostre amor. Perquè amb la fe, l'esperança i l'amor aconseguirem el tiquet per asseure a la taula, i posseir la vida per sempre, amb tots els sants, en el Regne del cel.

26 de novembre del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ap 20,1-4.11-21,2; Sl 83,3.4.5-6; R.: cf. Ap 21,3b; Lc 21,29-33

Quin contrast entre les imatges grandioses de l'Apocalipsi de sant Joan i el petit fragment de sant Lluc que ens invita a contemplar el Regne sota el signe senzill de la primavera que va pintant de verd la natura morta! Nosaltres, que tenim el privilegi de viure entre vinyes i muntanyes, en fem de bon grat l'experiència.

A les acaballes de l'any litúrgic —demà el clourem, de la mà de Santa Maria, font de la salvació— se'ns invita a contemplar la natura com un signe del Regne: també el cicle litúrgic, si més no en les nostres latituds, es deixa agombolar pel cicle de les estacions i dels dies. L'Apocalipsi és el llibre dels grans signes; l'Evange­li, com la natura, és la paràbola dels signes petits: la mostassa, el llevat, les gemmes de la primavera, la mestressa que escombra ca seva, el pare que surt al llindar de la porta per esperar el seu fill, l'amic que demana pa, la viuda que tira al tresor una petita moneda de no res, el Parenostre, les Benaurances. El contrast amb les coses grans ens ajuda a retrobar el valor de les coses petites. Tothom ho ha dit ran de la visita del papa a Barcelona: la grandesa del temple material de pedra, al matí, i la senzillesa dels més petits a la tarda, que són la veritable casa del Nen Déu.

Tot l'Any litúrgic que ara acabem, giravoltant entorn de la Pasqua lluminosa, ha estat la pedagogia dels signes senzills sota els quals batega la realitat més grandiosa, la vida i la felicitat del Regne: els signes del pa i del vi, l'altar, l'aigua que ens ruixa, l'oli que ens ungeix i ens perfuma, la pau que ens oferim els uns als altres, el nostre cant matusser o la nostra veu maldestra donant so a la Paraula, han estat l'escola de les beceroles del Regne. L'ideal, que el salm d'avui ens ha fet cantar, és trobar-se amb Déu. Això és el Regne. Trobar-se amb Aquell que ens ve a trobar. I l'any litúrgic és la pedagogia, l'assaig d'aquesta Trobada.

Agraïm-ho, i preparem-nos per tornar a començar, revestits amb el color de les móres que neixen de l'esbarzer punxent, el color de l'Advent, el color august del mantell del Senyor victoriós, que ahir contemplàvem com a Rei i que demà ve a trobar-nos perquè és bo i compassiu amb nosaltres.

Sí, el Senyor ve. Ve a la nostra pobresa. Feliços si el sabem acollir. Emprendrem amb amor el camí. Amén.

24 de novembre del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XXXIV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ap 15,1-4; Sl 97; Lc 21,12-19
Estimats germans,

Els cristians de finals del s. I, estaven en una situació dramàtica: incompresos, menyspreats i perseguits. L'autor del Llibre de l'Apocalipsi els vol convèncer que la victòria és segura. També al s. XXI experimentem les dificultats i fatigues si volem seguir fidelment al Crist. És en els moments difícils quan cada u dóna la talla de si mateix i quan es posa de manifest la sinceritat de la nostra confiança en el Senyor. No hi ha res important en la vida que es pugui obtenir sense esforç. Certament, per la creu s'arriba a la resurrecció.

Les mil penalitats no impedeixen de creure en aquest himne de la primera lectura, i que continuem cantant a Vespres: «Senyor, Déu de l'univers, les vostres obres són grans i admirables». La imatge enigmàtica i bella que hem escoltat ens fa comprendre millor el món on vivim: «Vaig veure, també, com un mar de vidre i de foc». El vidre és feble i transparent: nosaltres som febles i hauríem de ser transparents. Diu el Salm: «Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses». Es tracta de l'obra prodigiosa que Déu realitza en nosaltres: febles com som, però podem esdevenir forts i transparents; instruments imperfectes, però útils, en mans de Déu; capaços de portar la seva Llum, i d'encendre en el cor dels altres el Foc del seu Amor si el nostre comportament és transparent.

Comportament net i transparent com el del sants. Recordem avui els 117 sants màrtirs del Vietnam. Recordem també, amb agraïment, els 4 monjos italians que avui fa 70 anys van venir a Poblet per sembrar la llavor de la vida monàstica, interrompuda durant 105 anys. Germans, donem-ne gràcies a Déu en aquesta Eucaristia. «Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida», ens diu Jesús.

Si he citat un càntic de Vespres, inspirat en la primera lectura d'avui, voldria acabar amb un càntic de Laudes, del llibre del profeta Habacuc. En períodes difícils o en situacions límit, com les descrites a l'Evangeli d'avui, la petita obra mestra d'aquest profeta ha servit per a retrobar l'esperança cristiana. Podem veure-hi que la nostra resposta ha de ser la fidelitat. Quan sembla que ja no ens queda res, quan s'enfonsen les seguretats humanes, trobem una llum d'esperança en la nostra fe. Cito el text, però en plural: «Nosaltres celebrarem el Senyor, feliços de veure que Déu ens salva. El Senyor sobirà ens ha fet valents, i amb peus lleugers com els dels cérvols, ens encamina, invencibles, cap als cims».

22 de novembre del 2010

LA VEU DELS PARES

Textos per a l'Advent

Sant Pascasi Radbert, abat (s. IX)

«Vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora. Ens ho diu a tothom, encara que pugui semblar que s'adreça només als homes d'aquell temps, com s'esdevé en molts passatges de l'Escriptura. Aquestes paraules són per a tots nosaltres, i amb el mateix significat per a tots, perquè, en morir, tots ens trobarem davant el nostre darrer dia i serà per a nosaltres la fi del món.

»És inevitable que cadascú surti d'aquest món tal i com serà jutjat en aquell dia. Per això l'home ha d'estar atent a no desviar-se ni defallir mai en la seva vigilància, perquè el dia de la vinguda del Senyor no l'agafi d'imprevist. Ben cert, aquell a qui el darrer dia agafi d'imprevist, vol dir que no estava preparat.

»Penso que els apòstols sabien que el Senyor no vindria encara per al judici final mentre duressin els dies de llur vida; amb tot, i no cal dubtar-ne, s'esmerçaven a no caure en l'engany, vigilaven i posaven en pràctica el que a tots ens ha estat manat, perquè el Senyor els trobés preparats.

»Hem de pensar sempre en la doble vinguda del Crist: aquella en la qual es manifestarà i li haurem de donar compte de totes les nostres accions; i aquella altra vinguda de cada dia, amb la qual, contínuament, visita la nostra consciència i ve a nosaltres, perquè a la seva arribada ens trobi preparats».

Sant Lleó el Gran (s. V), Homilia 1

«Per l'oració es busca la propiciació de Déu, pel dejuni apaga la concupiscència de la carn, per les almoines es perdonen els pecats (Dn 4, 24) Al mateix temps per totes aquestes coses es restaura en nosaltres la imatge de Déu i sempre estem preparats per a la lloança divina, si som sol·lícits per a la nostra purificació i per a la sustentació dels altres. Aquesta triple observança ens atreu els afectes de totes les virtuts, ens fa arribar a la imatge i semblança de Déu, ens fa inseparables de l'Esperit Sant. Doncs en les oracions roman la fe recta, en els dejunis, la vida innocent, i en les almoines la benignitat».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Pau,

Aquests dies hem tingut una nova sessió de la Fundació Poblet entorn del tema de les ONG. S'han dit coses interessants per tenir molt presents i reflexionar. Es va parlar d'uns valors en alça en la nostra societat: «Individualisme, llibertat i autorealització, tolerància respecte a la llibertat dels altres, pluralisme ideològic i religiós..., democràcia com a forma d'organització social, consciència mediambiental, consciència d'igualtat de gènere, revaloració de l'oci i del temps lliure».

També es va apuntar als valors que van de baixa a la nostra societat: «treball com a cultura de l'esforç, sentit de la transcendència, religiosa o no; sentit de responsabilitat, dels drets, no dels deures; sentit del compromís, personal i social; solidaritat extensa, més enllà de l'àmbit local, austeritat».

Davant d'aquest panorama social he recordat tot aquest panorama previ a les eleccions. En una societat on també van de baixa l'associació assistencial, religiosa, política, sindical...

I quan ens disposem a començar aquest temps d'Advent, un temps amb el qual comencem els cristians l'Any litúrgic, i també la preparació espiritual de la festa de Nadal, llegeixo en la Paraula de Déu del diumenge 1r d'Advent: «Siguem conscients dels moments que vivim, ja és hora d'aixecar-nos... tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe... Comportem-nos dignament».

Serem capaços de mirar la nostra societat amb mirada senzilla, neta i deixar-nos interpel·lar? És a dir, adonar-nos del moment en què vivim. No ser inconscients del que ens envolta. O també viure les nostres responsabilitats amb dignitat.

Em preguntaràs, Pau quines són aquestes responsabilitats. Jo crec que hi ha prioritats.

I si el terreny polític no té un bon ressò social, seria bo que al llarg d'una nova legislatura que es presenta, seria un bon camí intentar complir un programa que pocs coneixen tot i la campanya, perquè el que domina són les desqualificacions mútues, fer un esforç de treballar junts per una dignificació de la classe política. I no només per arribar al poder, ja que d'altra banda ja sabem que el poder sempre té un camí d'alternança.

L'Església té també altres responsabilitats. Potser seria bo menys dinamisme i una més profunda reflexió per arribar a descobrir si l'evangeli l'escoltem i el practiquem, o només l'escoltem. Una escolta que després es dilueix en una acció superficial. I això ens pot portar a la duresa de cor. Sant Bernat parla de «la duresa del cor fruit de les maleïdes ocupacions... Tantes ocupacions, no seran, al capdavall, com una simple teranyina?»

En la sessió de la Fundació Poblet es va dir una altra cosa important: «El jove és generós. Però per a comprometre's necessita dues coses: una tasca apassionant, un líder amb una ètica, un compromís autèntic».

Mira Pau, m'has dit més d'una vegada que la tasca és a fora i no dins el monestir. Jo et diria que d'acord amb tot això la vida monàstica té aquestes dues coses que poden atreure per un compromís social, perquè els valors de la nostra vida són per a projectar-los en la vida de la societat i de l'Església.

Et desitjo que aquest temps d'Advent sigui un bon camí per a una bona celebració del Nadal, més enllà d'allò superficial i folklòric de la festa. Una abraçada.

+ P. Abat

21 de novembre del 2010

Diumenge XXXIV durant l'any (Cicle C)

JESUCRIST, REI DE L'UNIVERS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 5,1-3; Sl 121,1-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Aquesta festa de Crist Rei em resulta una mica estranya. Potser és a causa de la manipulació que n'hem fet i en fem. És una festa que temps enrere la celebràvem a l'octubre, després es va traslladar al final de l'any litúrgic, com un coronament lògic del Regne quan aquest arriba a establir-se en la seva plenitud. Però jo tinc els meus dubtes de si arribem a captar el missatge d'aquesta festa. Llegia fa poc aquestes paraules del jesuïta Ignasi Ellacuria —precisament aquests dies fa anys del seu assassinat: «Al Regne hi haurà abundància per a tothom, però ningú no es podrà considerar ric en contrapartida amb el poder i en contraposició a ell».

En nom de Crist Rei s'han comès abusos sagnants, arribant a matar. També és veritat que al crit de Crist Rei s'ha donat la vida, però evidentment amb un matís molt diferent de la reialesa de Crist. Preguem diverses vegades cada dia el Parenostre, on demanem a Déu que vingui a nosaltres el seu Regne. Demanem que passi aquest món i que arribi Crist a ser Senyor i a dominar en les nostres vides, en la plenitud i consumació de tota la creació. ¿Veritablement som conscients del que demanem amb aquestes paraules? ¿De veritat volem que passi aquest món?

Perquè a continuació també diem altres paraules amb molta lleugeresa. Aquelles de «perdoneu-nos, així com nosaltres perdonem»... I la realitat és que no arribem a viure amb veritable alegria i pau aquestes paraules del Parenostre.

Com ens mostra la Paraula de Déu el trajecte del Regne?

Apareix en primer lloc en David, com un servei pastoral que li demana tot el poble: «Som familia teva, som os dels teus ossos i carn de la teva carn... tu seràs el seu sobirà»... Un servei que buscarà protegir la vida de tot el poble i guiar-lo vers el benestar sobre la terra. Aquest servei de David és sobretot un servei profètic, que anuncia el futur Rei. David pujarà a la dignitat de rei des de la foscor i l'oblit de pasturar el ramat d'ovelles. Jesucrist, inicia aquest camí del Regne negant-se a si mateix, deixant la seva condició divina, i en aquesta negació, o anorreament, arribar al tron de la Creu, per acabar submergit en el silenci de Déu i l'abandó dels homes.

Podem repassar l'escena de l'evangeli:

L'escenari de la Creu. Crist enlairat al seu tron. Al voltant del tron de la creu contemplem el poble que està mirant, els caps del poble temptant Jesús i posant-lo a prova en recordar-li que és el protegit, l'estimat de Déu. Fan burla a partir d'una realitat molt seriosa: la relació del Pare i del Fill.

Més a prop hi ha els soldats, fent burla també, recordant el valor polític del títol de Messies: un rei disposa de poder, ja li ho havia insinuat Satanàs en les temptacions.

En primer pla els dos lladres que parlen amb ell. Aquí hi ha la temptació més forta perquè també ells estan patint a la creu al costat de Jesús. Perquè el Salvador dels homes que s'ha commogut davant els sofriments humans no respon al crit dels que pateixen en aquesta terra? És la més diabòlica de les temptacions perquè intenta trencar la unió del Pare i del Fill.

L'escena culmina finalment amb la inauguració solemne del Regne: «Avui seràs amb mi al paradís», dirà al lladre que confia en ell, i això mateix farà Crist lliurant-se confiadament en els braços del Pare. No podem celebrar la festa de Crist Rei sense mirar poc a poc la creu. La paraula «rei» té massa connotacions, no sempre positives, difícilment compatibles amb la imatge de Crist que ens ofereixen els evangelis. Per descomptat Crist és Rei. Ell mateix ho reconeix davant Pilat en el moment de jugar-se la vida. Però també és veritat que quan les multituds pretenien proclamar-lo rei, després de la multiplicació dels pans, Jesús va desaparèixer discretament per evitar-ho. I és que el terme rei era equívoc, llavors i ara. Podia donar lloc a un malentès. I Jesús va deixar constància de la seva manera de pensar quan els deixebles buscaven els primers llocs en el regne. En aquell temps els va dir el mateix que ens diu avui: que «els poderosos d'aquest món exploten i oprimeixen», i que això no val entre cristians. I «qui vulgui ser el primer que ocupi el darrer lloc, i qui vulgui manar que serveixi». Això és tot. Així de fàcil i de clar.

Crist no presumeix de la seva categoria divina sinó que es rebaixa fins a ocupar l'últim lloc, per servir, per lliurar la seva vida i morir a la creu per la salvació del món. Tota la vida de Jesús es resumeix en dues paraules: al servei de la voluntat del Pare, al servei de la humanitat.

L'evangeli continua essent la bona notícia, la gran notícia, la millor notícia que podem rebre. Per això hem de girar els ulls, un cop i un altre, cap al Crist crucificat per entendre la festa d'avui. No té més lleis que les de l'amor. No necessita cossos legislatius, ni més política que l'amor a l'enemic, per això no necessites armes ni exèrcit...

Resulta comprensible que molts no puguin entendre ni acceptar un rei tan estrany. No ho poden entendre els poderosos, perquè la seva obstinació és dominar més que servir. No ho va entendre Pilat que el va condemnar a mort. Ni els jueus escandalitzats... Per als cristians la creu és la força de Déu per sortir de les tenebres i entrar al regne de la llum... Ho entenem nosaltres ?

Diumenge XXXIV durant l'any, NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
2Sa 5,1-3; Sl 121,1-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Reflexió: El Regne

Acabem l'Any Litúrgic amb la festa de Crist, Rei de l'univers. Aquest Regne de Crist que els Apòstols no arriben a entendre quan estan amb Jesús, a l'inici de la seva predicació, i els anuncia el Regne dient: «Convertiu-vos, el regne de Déu és a prop». Un altre evangelista ho dirà amb un altre matís: «El regne de Déu està dins vostre».

Els tres sinòptics al llarg de l'evangeli donen una importància rellevant a aquest regne que anuncia Jesucrist. En canvi en Joan no és així, sinó al final de la vida. Tots els evangelistes porten el breu diàleg de Pilat amb Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Però només Joan porta una resposta més clara de Jesús: «Tu ho dius!», per manifestar a continuació que el seu regne no és d'aquest món. El regne que anuncia Crist no està relacionat amb un projecte polític, amb cap estratègia socioeconòmica o militar. Es recolza només en la veritat. Jesús ve a donar testimoni de la veritat. Ve a evocar la revelació de la bondat del Pare i l'expressió de la fidelitat de Déu a les seves promeses de salvació. L'anunci del regne ve a mostrar-nos que és l'evangeli mateix, que és Crist mateix.

Dos regnes contraposats: el regne de Déu i el regne del món. Aquest últim està dominat pels poders d'aquest món, per la saviesa d'aquest món, que va per camins diferents de la saviesa de Déu.

Per on va aquesta saviesa de Déu? En tenim un suggeriment molt clar en el Prefaci de l'Eucaristia d'aquesta festa:

Un regne etern i universal. És a dir Crist, ve a trencar tots els límits i a obrir-nos a una reconciliació universal. Qui treballa pel regne ha d'estar obert i treballar dins d'aquests horitzons. Déu vol la salvació de tots els homes, Déu vol que el seu amor arribi a tots els homes.

El regne de la veritat i de la vida. El creient ha de ser un cercador de la veritat. Crist és la veritat; Ell mateix ho confessa clarament, i a més es postula com el camí cap a aquesta veritat. Buscar la veritat és buscar Crist. I també defensar la vida. Respectar la vida, afavorir la vida, aquest misteri preciós que ens supera. Crear vida, estendre la vida, lluitar per la vida. Crist també es postula com la vida, i com el camí cap a la vida.

Un regne de santedat i de gràcia. Només Déu és sant. Només Déu és la font de la gràcia. Treballar per un regne de santedat i de gràcia és ser cercadors de Déu. Heus aquí una tasca per a tota la vida de l'home, una tasca més amb un valor absolut: buscar les fonts de la santedat i de la gràcia. Cercar Déu.

Un regne de justícia, d'amor i de pau. Un regne que cal treballar i tenir-ne cura ja aquí baix en el nostre pelegrinatge per aquest món cap a la casa del Pare. Cal treballar per la justícia en un món fortament injust. S'ha d'estar profundament "agafats" per l'amor de Déu. Per Ell mateix, que és amor. Que l'amor de Déu ens domini, perquè arribem a ser testimonis de l'amor. Deixar-nos pacificar per la presència de Déu, ja que tan sols podem ser veritables pacificadors quan abans som nosaltres mateixos pacificats.

Paraula

«Les tribus d'Israel anaren a trobar David i li digueren: el Senyor t'ha dit: tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà». El poble receptiu a la voluntat de Déu elegeix David com a rei. Déu l'havia elegit abans per mitjà del profeta, i el poble confirma aquesta elecció.

«Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat». El regne al qual ens crida és la llum, a participar de la seva plenitud, de la plenitud d'Aquell que ha fet totes les coses i que ens ha enviat el seu Fill per incorporar-nos a seu misteri d'amor. Crist és el primogènit, el primer, i nosaltres cridats a acompanyar-lo en la seva glòria, en el seu regne.

«T'ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís». El tron de Crist és la creu, el punt de suport per accedir al seu regne. Cal arribar a conèixer, com ho fa el Bon Lladre, o descobrir el seu regne. I fer nostra la pregària del Lladre: «Recordeu-vos de mi».

Saviesa sobre la Paraula

«Cal tenir una cosa molt clara a propòsit del Regne de Déu: de la mateixa manera que no hi ha "participació possible de la justícia amb la iniquitat", ni "associació de la llum amb la fosca, o" acord entre Crist i el dimoni", així tampoc pot coexistir el Regne de Déu amb el pecat. Així doncs, si volem que Déu regni en nosaltres, de cap manera "ha de regnar el pecat en el nostre cos mortal", sinó que "haurem de mortificar "els nostres" membres terrenys "i fructificar en l'Esperit, per tal que Déu, com en un espiritual paradís, pugui passejar-se per nosaltres i regni exclusivament en nosaltres amb el seu Crist, assegut dins nostre a la dreta de aquella virtut espiritual que desitgem rebre: assegut fins que tots els enemics seus que hi ha en nosaltres es converteixin "en l'escambell dels seus peus" i desapareguin de nosaltres tots els principats i virtuts que no siguin els seus». (Orígenes, Sobre l'oració)

«Qui, segons l'ensenyament sobre la manera de pregar, demana que vingui a ell el regne de Déu, una vegada que sap que el veritable rei és rei de justícia i de pau, redreçarà completament la seva pròpia vida cap a la justícia i la pau, per que regni sobre ell Aquell que és Rei de justícia i de pau. L'exèrcit d'aquest rei està constituït per totes les virtuts, ja que considero que totes les virtuts s'han d'entendre en connexió amb la justícia i la pau. Si algú, abandonant la milícia de Déu, s'enrola en l'exèrcit dels enemics i, despullant l'escut de la justícia i de tota l'armadura de la pau, es converteix en soldat de l'inventor de la maldat, com podrà continuar sota el rei de justícia després d'haver llançat l'escut de la veritat? El distintiu de la seva armadura mostrarà necessàriament el seu rei, ja que, en la seva forma de viure, mostrarà el seu rei com a imatge impresa en les seves armes. Per aquesta raó, benaurat aquell que està col·locat sota el comandament diví, està enrolat en els esquadrons d'aquells que es compten per milers de milers, i es troba armat contra la maldat per les virtuts, les quals mostren en els qui les vesteixen la imatge del rei». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)

20 de novembre del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA XXXIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

El cant d'entrada ferial ens anunciava la reunió de tots els disgregats (A 1) en la sacrosanta intimitat de Déu, que és la meta de la seva esperança i font de la seva felicitat (cant de comunió, primer). Perquè, mentre esperem aquest moment, l'Església ens dóna tres consignes a seguir: fer oració (cant de comunió, segon), practicar la caritat (postcomunió) i, com a conseqüència de tot, la fidelitat (col.lecta). És que ser fidel vol dir donar la pròpia fe. I nosaltres hem donat la nostra fe a Déu el dia del nostre baptisme, quan vam ser consagrats a Ell, tal com ho fan els esposos recíprocament el dia del seu matrimoni. El servei constant al Senyor comporta algunes exigències radicals, però també hi han alegries, donat que, el mateix que els esposos en la seva vida en comú, els cristians trobem en el servei a Déu "el goig ple i vertader" (col.lecta). Aquest dissabte el dediquem a la Mare de Déu en quant ens mena a l'Esperança, és a dir, en quant ella ens mena a Jesús que és la nostra vertadera esperança.

Les lectures eren ferials. La primera era de l'Apocalipsi de sant Joan [11, 4-12], que ha posat l'accent en què "aquests dos profetes eren un turment constant per als habitants de la terra" (verset 10). I és que, en efecte, els dos testimonis havien esdevingut els símbols de l'Església amb respecte al poder polític i religiós de l'Imperi perseguidor. I si bé els testimonis són ferits i morts per la Bèstia, ressuscitaran i seran col·locats junt a Déu, a imitació del seu Senyor. Pel què, el misteri de la mort i resurrecció de Crist es torna a repetir en els màrtirs.

El salm responsorial escollit ha estat el 143 [1. 2. 9-10 (R.: 1a)], que ens ha explicat com el rei i el poble apareixen en aquest salm identificats: de manera que la benedicció de l'un és la de l'altre; la victòria i la prosperitat de l'un són la de l'altre. De fet, aquesta identificació no s'ha donat mai plenament en cap Estat, ni en la monarquia d'Israel, sinó només es compleix en Crist i l'Església.

I pel que fa a l'evangeli, el fragment era de sant Lluc [20, 27-40], on se'ns ha recalcat, que Déu "no és Déu de morts, sinó de vius" (verset 38). I és que en la coneguda controvèrsia referent a la resurrecció, negada pels saduceus, constitueix per a aquests l'ocasió per a interrogar Jesús sobre el cas d'una dona casada amb set marits. El Mestre, a més de dir-los que allà serem com àngels, els fa notar l'aspecte transcendental del món nou on anirem a parar i reafirma, basant-se en l'Escriptura, la realitat de la resurrecció. Amén.

17 de novembre del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè Broch
Ap 4,1-11; Sl 150; Lc 19,11-28

Cadascú de nosaltres com a subalterns, Déu ens ha confiat un tresor, uns dons, unes virtuts, una vida, l'alè que respirem i lloem el Senyor.

«Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers, que és, era i ha de venir».

La vida se'ns ha donat entera a cadascú de nosaltres, no a mitges, ni ha quarts de vida, la vida entera que respira o mor.

En aquestes lectures del final de l'any litúrgic se'ns presenta el judici. El Senyor ve i ens demana comptes de l'administració que hem fet de la nostra pròpia vida.

Nosaltres hem tingut el temps i l'espai suficient per desenvolupar les virtuts rebudes, els dons, fent fructificar la vida que ens ha estat donada.

Però, el problema és el mocador. Tal vegada hem estat temptats de guardar la vida embolicada en un mocador, tou com plom, prenen per llei la satisfacció dels propis desitjos, com ens diu la regla de sant Benet al descriure les menes de monjos (cf. RB,1). Sense arriscar res, res de la vida per por, per por a l'exigència del Senyor.

Isabel d'Hongria, ella que podia tenir a l'abast tots els desitjos que es podien tenir a la seva època, no va embolicar la seva vida en cap mocador. Ella més bé va desembolicar la seva vida en un mocador de compassió vers els més necessitats de la seva època.

Mirem com estem de mocadors i com els fem servir si ens tapem els ulls vers les necessitats dels altres o si els gastem oferint-los a les seves necessitats.

Ja sabem que si ens gastem la vida en els altres, la recuperarem en escreix en el judici del Senyor. I, allí cantarem: «Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers, que és, era i ha de venir». Amén.

16 de novembre del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L'ANY (II)

Santa Gertrudis la Gran

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; R.: Ap 3,21; Lc 19,1-10

Celebrem avui la memòria d'una santa ben ecumènica, Gertrudis de Helfta, o Gertrudis la Gran, una monja del segle XIII, que ha merescut darrerament una de les catequesis del sant Pare Benet XVI. Una santa nostra, dels monjos i de les monges, i de tota l'Església: per això és ecumènica, patrimoni de tots, a tots té quelcom per dir i ensenyar. Ecumènica també perquè el monestir de Helfta seguia les observances cistercenques sense estar afiliat a l'Orde i, de fet, les monges i els monjos benedictins la consideren seva. Vol dir que santa Gertrudis ens recorda permanentment a tots els monjos i monges, sigui quin sigui el color del nostre hàbit, quines són les nostres arrels, quines les fonts de la nostra identitat: la Sagrada Escriptura i els comentaris dels Pares, la Litúrgia i, sens dubte, la Regla de sant Benet.

Crec que és una santa ben actual, sobretot avui que veiem proliferar tantes "espiritualitats estranyes" centrades sovint en aspectes secundaris o perifèrics, per no dir aliens, a allò que és essencial de la nostra fe cristiana. Gertrudis posseïa una formació humanística excel·lent, a banda d'una gran sensibilitat artística. Aquest va ser el fonament de la seva espiritualitat. Si no hi ha l'home, o la dona, no hi pot haver el monjo, la monja, el cristià, la cristiana. A les fonts de la Bíblia i de la Litúrgia va assaonar aquesta seva cultura humanística, treballant la terra del seu cor amb aquelles eines que ens dóna sant Benet al capítol IV de la Regla. I és així que en va brotar i en va créixer l'arbre frondós de la seva vida espiritual, un arbre ecumènic, com he dit, i carregat de fruits. A l'Occident modern cristià, tan marcat pels Exercicis de sant Ignasi, de fet, no li calien, perquè ja tenia els Exercicis de santa Gertrudis, que ens ensenyen a anar sempre a les fonts vives de la nostra espiritualitat, a l'Escriptura i als Pares, i a la Litúrgia com a lloc de lectura privilegiada de l'Escriptura i els Pares.

Acabo, si m'ho permeteu, amb les paraules del sant Pare Benet XVI en la conclusió de la seva catequesi sobre santa Gertrudis: «Em sembla obvi que aquestes no són només coses del passat, històriques, sinó que l'existència de santa Gertrudis continua sent una escola de vida cristiana, un camí recte, que ens mostra que el centre d'una vida feliç, d'una vida autèntica, és l'amistat amb Jesús, el Senyor. I aquesta amistat s'aprèn en l'amor per la Sagrada Escriptura, en l'amor per la Litúrgia, en la fe profunda, en l'amor per Maria, de manera que coneguem de debò, més i més, Déu mateix, i així la veritable felicitat, la meta de la nostra vida» (Benet XVI, catequesi del 6 d'octubre de 2010).

14 de novembre del 2010

DIUMENGE XXXIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN LA HOMILIA
Ml 4,1-2; Sl 97,5-9; 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19

Reflexió: El Dia del Senyor

«Arriba el dia... els il·luminarà un sol de justícia». El Dia del Senyor... Aquesta expressió apareix per primera vegada a Ap 1,9-10, com un moment de la vida dels cristians: la celebració del diumenge, en què recordem i celebrem la resurrecció del Senyor. Però aquesta expressió apareix ja abans a l'Antic Testament com una referència als últims dies o Parusia. El clima de les lectures d'aquest diumenge mostra aquest clima dels últims dies quan estem celebrant el final de l'any litúrgic.

Per al creient la història no és un començament perpetu, la història coneix un progrés marcat per les visites de Déu, en moments privilegiats: el Senyor va venir, ve sense parar, vindrà, per jutjar el món i salvar els creients. Per designar la intervenció solemne de Déu en el transcurs de la història, el terme «el dia del Senyor» és una expressió privilegiada, de vegades abreujada en «el dia» o en «aquell dia». Aquesta expressió mostra una accepció doble. És en primer lloc un esdeveniment històric, el dia per excel·lència que veu el triomf del Senyor sobre els seus enemics. És també una designació cultual, el dia especialment consagrat al culte de Déu. Aquestes dues significacions no tenen correlació mútua. El culte commemora i anuncia la intervenció de Déu en la història: l'esdeveniment històric, ja que emana de Déu, emergeix fora del temps, pertany a aquest etern de Déu, que el culte ha d'actualitzar en el temps històric.

L'espera d'una intervenció fulgurant del Senyor a favor d'Israel sembla haver-se manifestat molt d'hora en la creença popular: s'esperava un «dia de llum» (Am 5,18). A través dels profetes, es pot reconèixer un esquema que descriu el dia del Senyor. «El Senyor llança el seu crit de guerra» (So 1,14; Is 13,2). «El dia del Senyor és a prop!» És un dia de núvols (Ez 30,3), de foc (So 1,18; Ml 3,19), els cels s'enrotllen (Is 34,4), la terra tremola ( Jl 2,1-11), el món és devastat (Is 7,23), submergit en la solitud. El pànic s'apodera dels humans (Is 2,10.19), la gent s'amaga, plena de torbació, espantada, es perd l'ànim (Is 13,17), tot essent impossible mantenir-se dempeus (Ml 3,2). És l'extermini general (So 1,18), el judici, la separació (Ml 3,20), la purificació (3,3), és el final (Ez 7,6 s).

Amb la vinguda de Crist el temps adquireix una nova dimensió, que es reflecteix en la complexitat del vocabulari utilitzat. Es tracta sempre del dia de la visita (1Pe 2,12), de la ira (Rm 2,5), del judici (2Pe 2,9), del dia del Senyor Jesús (1Co 1,8), del Fill de l'home (Lc 17,24 ss), es troben igualment les paraules «apokalypsis» (2Te 1,7); «epiphaneia» (1Tm 6,14), «parusia» (Mt 24,3.27). Aquest últim terme significa ordinàriament «presència» (2Co 10,10) o «vinguda» (2Co 7,6 s), era utilitzat en el món grecoromà per designar les visites oficials dels emperadors, la seva ocupació en el Nou Testament pot derivar de la tradició apocalíptica de l'Antic Testament sobre la «vinguda del Senyor» (p.e., Za 9,9). Aquestes breus indicacions sobre el vocabulari del Nou Testament mostren que d'ara endavant el dia del Senyor designa ja el dia de Crist.

Paraula

«Vindrà aquell dia abrusador com un fornal… als qui veneren el meu nom els il·luminarà un sol de justícia». El profeta anuncia el «Dia del Senyor», la presència de Déu enmig de foc, per al judici definitiu amb el seu poble. Recorda la presència enmig del foc al Sinaí, quan dóna la seva llei al poble. Ara ve a examinar en l'amor. A jutjar com hem viscut la nova llei que ens va portar Ell mateix fent-se home: la llei de l'amor, punt de referència principal en el judici.

«Ja sabeu que heu de fer si voleu imitar-nos». Pau treballa per no ser una càrrega per a ningú, i això és el que no fan alguns cristians de Tessalònica esperant l'arribada de la Parusia, que consideren imminent. Però Pau els parla clar en el sentit que ell no ensenyava que fos propera. Ell vivia amb la preocupació d'anunciar el Crist, i viure la seva mateixa vida com a testimoni viu i ardent.

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». És l'anunci de la desaparició de la bellesa d'aquest món que passa, per quedar tot incorporat a la bellesa eterna. Aquest moment va precedit d'una gran conclusió de guerra, violències... moments en què es posa a prova la fe dels creients, i en els quals és necessària la perseverança, com suggereix el Senyor.

Saviesa sobre la Paraula

«No tenim necessitat de genis, de cínics, de menyspreadors d'homes, d'estrategs refinats, sinó d'homes sincers, senzills, rectes. Serà prou gran la nostra força de resistència interior contra el que se'ns imposa? Serà la sinceritat envers nosaltres mateixos prou implacable, de manera que ens faci tornar a trobar el camí de la sinceritat i la rectitud?». (B. Bonhoeffer, Resistència i submissió)

«Qui no espera el judici del Senyor, sinó que s'anticipa al seu parer, es deixa portar per conjectures humanes, fabricant per a si mateix una glòria entre els seus germans, amb el seu propi esforç, i fent les mateixes coses que fan els infidels. L'infidel busca els honors humans en comptes dels celestials, com diu el mateix Senyor en algun lloc. Com podeu creure vosaltres, que rebeu la glòria mútuament els uns dels altres i no busqueu la glòria que prové exclusivament de Déu? A qui penso que s'assemblen? ¿No serà a aquells que netegen l'exterior de la copa i el plat, i que en el seu interior estan plens de vicis de tota mena?» (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)

13 de novembre del 2010

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10

«Què fem amb la dedicació del temple? Al cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe aixequem una immensa mola de matèria ... És un signe visible del Déu invisible ... Així s'uneix la realitat del món i la història de la salvació. Els homes es posen davant el misteri de Déu revelat en el naixement, passió mort i resurrecció de Jesucrist. Dedicació a Déu d'un espai sagrat per a ser definitivament Déu amb els homes. Per unir la veritat i dignitat de Déu amb la veritat i dignitat de l'home. I mostrant a Déu com amic dels homes i convidant els homes a ser amics de Déu. Per unir la veritat i dignitat de Déu amb la veritat i dignitat de l'home».

Belles paraules pronunciades per Benet XVI en la Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, i que podem aplicar a un altre nivell a la nostra Basílica de Poblet en la festa de la Dedicació que estem celebrant.

Paraules que traspuen bellesa, que romandran i seran recordades. Com nosaltres recordem cada any la nostra amb la celebració solemne de l'Eucaristia, amb la celebració del misteri de Déu revelat en el naixement, passió, mort i resurrecció de Jesucrist.

Un misteri profetitzat ja en l'Antic Testament quan Salomó trasllada l'Arca de l'Aliança al nou temple de Jerusalem acompanyat d'un clima de festa grossa amb tota mena d'instruments: «trompetes, platerets, instruments musicals i les veus dels cantaires que lloaven el Senyor, perquè és bo i és etern el seu amor».

La glòria del Senyor va omplir el temple, però el Senyor vol habitar en la tenebra i continua «embolcallat en un mantell de llum», com diu el salmista, una llum que l'home no era capaç de penetrar.

Però el Déu invisible continuarà la seva manifestació en la visibilitat humana fins a oferir amb paraules humanes la seva amistat a l'home, com hem sentit a l'evangeli: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva». I Jesús s'allotja a casa de Zaqueu, davant l'escàndol dels fariseus, i per dur Zaqueu a l'amistat amb Déu: «avui ha entrat la salvació en aquesta casa». I el cor de Zaqueu ben segur que va fer festa, com la festa de Salomó, quan traslladaven l'Arca. Jesús toca el cor de Zaqueu. Jesús es guanya el seu cor. I Zaqueu se sent agafat per l'amistat i l'amor divins.

Però Jesús va venir per obrir horitzons més dilatats. «Ell és la pedra angular de l'edifici. Pedra viva». Cor de foc. Déu amic dels homes. I per això vessa el seu Esperit, perquè s'encenguin altres pedres vives, cridades a aixecar, amb aquesta pedra angular que és Crist, un nou edifici. Cridats a entrar en la construcció del temple de l'Esperit. Per això els homes aixequen aquests edificis de pedra, com Poblet i tants altres.

«I en aquests temples de pedra escoltem la Paraula i hi acollim la presència de Déu, i l'Església hi rep la seva vida, la seva doctrina, la seva missió. Per després ser instrument de Crist, per mostrar al món el rostre de Déu, que és amor, i l'únic que pot respondre al desig més profund de l'home. I aquesta és la gran tasca, el gran servei nostre: mostrar que Déu és Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia» (Benet XVI).

Nosaltres coneixem profundament aquestes pedres de Poblet. Més encara: jo diria que som pedres vives, pedres de qualitat. Però hem de treballar amb intel·ligència, amb cor, sobretot, més encara: amb fe, amb fe profunda, per acoblar-se els uns als altres en l'edificació del temple de pedres vives. Tots tenim necessitat, en aquesta construcció, pedra sobre pedra, de la comunitat, del temple viu, de polir moltes arestes, perquè les pedres estiguin ben compactes entre si. Aquesta és la nostra tasca de cada dia.

És també una bona invitació la que ens fa el vitrall poètic de Xirau, que escriu:

«L'Església silenciosa canta,
una paraula d'or, l'altra del cérvol,
canten els murs,
canten els arbres...»

Però el cant neix del silenci. Nosaltres hem rebut unes pedres, uns murs, impregnats encara del cant de segles, pedres que vibren encara del cant llunyà de monjos que buscaven a Déu en el silenci i el lloaven amb el cant, com a lloança de tota la creació. Hem estat acollits en l'espai silenciós d'aquest monestir, d'aquest temple, d'aquests murs. Per escoltar una Paraula de vida, que desperti en mi, en tu, en tots i cadascú de nosaltres, una paraula d'or, que ajudi a construir una comunitat viva, que continuï posant en el silenci d'aquesta església una nova veu, un nou cant de lloança al Creador de l'univers.

12 de novembre del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
2Jn 4-9; Sl 118; Lc 17,26-37

Estimats germans,

L'any litúrgic s'acosta a la seva fi. Les lectures de l'Evangeli ens inviten a recordar que totes les coses tenen un final. I nosaltres, també. Admirem la bellesa de la tardor. La natura es renova. Les fulles dels arbres canvien de color i cauen. Les fulles del calendari també cauen. Les persones evolucionem. El temps passa. Totes les coses d'aquest món són caduques.

Però no hem de viure angoixats, obsessionats per un futur desconegut. En les nostres relacions amb Déu, l'única por que hem de tenir és de tenir por, segon escriu un monjo cartoixà. Jesús ha donat la vida per ensenyar-nos a viure la dimensió més profunda de l'amor, que significa donar la vida aquí i ara. Per altra banda, el temor que s'experimenta per no saber correspondre suficientment a l'amor de Déu, és senyal de desig de fidelitat, de voler ser coherents entre el que pensem i fem. Hem d'estimar la vida, sense aferrar-se a ella; estimar les persones, sense cercar dependències; abandonar les coses caduques per entrar en contacte amb Aquell que roman per sempre: aquest és, penso, el secret de la pau de l'ànima.

«Qui miri de conservar la vida la perdrà, però el qui la perdi viurà», diu Jesús. La llei del contrast sembla portar endavant el nostre procés de maduració. En el camí de la humilitat pugem quan baixem. Moltes vegades diem sense pensar-ho: «Que es faci en mi la voluntat de Déu». I això implica el veure que l'amor va més enllà del mitjans, significa contemplar el fi i acceptar els mitjans que disposem per assolir-lo. Segons l'esmentat cartoixà, la rebel·lia del nostre "jo" i les resistències del nostre amor propi ens fan avançar més quan tenim confiança i bona voluntat... molt més que les nostres victòries fàcils que semblen completes. Aquestes poden provocar orgull o una vida virtuosa superficial. Quan som febles, Crist ens comunica la seva força. Així, esdevenim forts en la lluita diària i avancem estimant.

Aquest Evangeli més que parlar de la fi del món, ens anima a ser complidors del manament de l'amor. La primera lectura ens pot ajudar a ser millors cristians. És un resum de la segona carta de Joan, que conté dos punts de reflexió. Primer, ens fa bé recordar el manament de l'amor. «Ara us demano una cosa: que ens estimem els uns als altres». És més fàcil ser egoistes que generosos. Estimar suposa fer l'esforç de sortir de nosaltres mateixos. Segon punt, no hem de fer un Déu a la nostra conveniència. «Pel món corren molts seductors» i moltes seduccions que ens atreuen i aparten del camí de l'Evangeli. No hem de caure, per exemple, en un Humanisme sense Déu, que acaba eliminant la part més important de l'ésser humà. Si no separem la intel·ligència i l'amor, les idees i els sentiments, avancem vers la plenitud, la plenitud que supera les limitacions del temps.

«Feliços els homes de conducta irreprensible ... que busquen el Senyor amb tot el cor».

9 de novembre del 2010

LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ A ROMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La Basílica del Laterà és la catedral del Papa, com a bisbe de Roma que és. Fou erigida per l'emperador Constantí, vers l'any 330, durant aquells pocs anys d'eufòria que va conèixer l'Església en sortir de la gran persecució, i abans de sofrir el llarg i greu assalt de l'arrianisme, que negava la divinitat de Jesucrist. Es veieren llavors sorgir per tots els pobles esglésies, vers les quals hi convergien joioses les multituds per a celebrar les seva dedicació. Pel que fa a aquesta Basílica del Laterà s'hi veié desenrotllar-se, al llarg de setze segles, molts i importants esdeveniments: primer que tot, convé recordar —com a exemple— aquelles nits pasquals dels segles IV i V, quan els romans es van anar agregant per milers al cos de Crist, rebent el baptisme i la confirmació en el seu baptisteri, i celebrant l'Eucaristia pasqual en la basílica. Avui dia, però, el Papa només celebra al Laterà la missa de la tarda del dijous sant, en el transcurs de la qual renova el gest de Crist de rentar els peus als seus deixebles. El successor de Pere és, al mateix temps, el bisbe de Roma i el bisbe de l'Església catòlica universal, ja que ambdós ministeris són inseparables. Per aquesta raó, totes les esglésies de ritu romà disseminades per tot el món, tenen com a cosa pròpia el celebrar el misteri de la única Església de Crist, en la festa de la dedicació de la catedral de Roma.

Les lectures són pròpies d'avui. I és per què les esglésies cristianes no són uns temples com ho fou el de Jerusalem, ja que aquest no va sobreviure a la vinguda de Crist entre els homes; i això perquè Crist era el Temple únic de Déu, com ens ho ha testimoniat l'evangeli [Jn 2,13-22]. Mentre que sant Pau ens ha recordat que l'Església vivent, de la qual en formem tots part, no és pel seu cantó, temple de Déu i mansió de l'Esperit Sant, sinó en quant és el cos de Crist [primera lectura, de sant Pau als corintis, 3, 9-b-13. 16-17]. I el salm responsorial era el 45, que ens ha parlat de què Jerusalem —i l'Església— no es defensa amb muralles exteriors, sinó amb la presència de Déu al mig d'ella. I aquest cos de Crist augmenta al llarg dels temps fins a esdevenir un dia l'Església del cel, la qual glòria ens ha presentat unalectura de l'Apocalipsi [Ap 21, 1-5]. Amén.

7 de novembre del 2010

DIUMENGE XXXII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè i Broch
2 Ma 7,1-2.9-14; Sl 16; 2Te 2,16-3,5; Lc 20,27-38

«Per a ell tots viuen».

«Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen». Quin camí hem de fer per arribar al món que vindrà? «Estimar Déu i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist», ens diu sant Pau.

Els darrers diumenges de l'any litúrgic ens conviden a meditar el tema de la mort i la resurrecció.

La confiança absoluta en Déu fa dels set germans del llibre dels Macabeus una donació absoluta a la mort. El sofriment queda en segon terme davant de la fe i de l'esperança en el goig de la resurrecció. Saben que el seu Déu és un Déu de vius. Donen la vida convençuts que la guanyaran per sempre sense fi.

«Déu no és Déu de morts». I com permet tanta mort? La vida és un continu teixit de gaudi i de sofriment. Quan estem en un moment elevat de gaudi tal vegada no ens recordem dels moments de sofriment.

En el món present la gent sofreix, la gent es mor. Però per al qui té fe, per al qui viu en esperança, ja sap qui l'espera.

Jesús ens espera a nosaltres, si som constants. Constants en la fe, en l'amor a Déu i en el nostre desenvolupament amorós en tota mena d'obres bones.

El nostre testimoniatge de vida és el que ens portarà, si morim a nosaltres mateixos, a poder servir amb llibertat d'esperit els nostres germans, la nostra comunitat, la nostra església, la nostra societat, el món sencer.

Interessa recordar aquests dies germans i germanes que ens convé morir per a viure.

6 de novembre del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA XXXI DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè Broch
Fl 4,10-19; Sl 111; Lc 16,9-15

«Ningú no pot servir dos amos».

Però, si nosaltres només tenim un amo? Si cadascú de nosaltres hem estat cridats a viure la nostra vida al servei del Senyor? Des del monestir, des de la família, des del treball, des de casa, des de l'esbarjo; cada cristià hem estat cridats a viure i estimar per un sol amo: el Senyor.

I, nosaltres hem estat cridats a l'escola del servei diví en la nostra consagració com a monjos.

«Ningú no pot servir dos amos».

Clar que no! «Si estima l'un, no estimarà l'altre». Però, és veritat que sols servim el Senyor? O de vegades caiem sense adonar-nos en l'abandonament del servei del Senyor? I més encara, ens conformem en unes vacances, en un espai fàcil, amb totes les riqueses, els capricis, els ídols que puguen arrelar i créixer?

«Ningú no pot servir dos amos».

«No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses». Cal aclarir a qui servim de debò. Tal vegada podem fer una llista amb dues columnes. Posant en una les coses que ens impliquen servir el Senyor i en l'altra les de les riqueses, els capricis, els ídols en definitiva. Així, tal vegada podem veure amb els nostres propis ulls allò que ens passa desapercebut. Així, podrem millorar en molt el nostre servei diví.

La primera deixebla, Santa Maria, ens encoratja avui amb el seu exemple de vida.

5 de novembre del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXI DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Fl 3,17-4,1; Sl 121,1-2.3.4-5; R.: 1; Lc 16,1-8

A les acaballes de l'any litúrgic va bé que ens recordin la meta vers la qual ens encaminem, l'objectiu del nostre pelegrinatge, la fita dels nostres anhels i del nostre desig. Ho fa sant Pau en la seva carta als Filipencs, i el salm 121 que hem cantat després.

Som ciutadans del cel. Pau ho diu amb tota la intenció, ell que, com sabem, va reivindicar quan calgué la seva ciutadania romana davant els jueus i davant els romans. La nostra carta d'identitat està inscrita al cel. El salm 121 ens recorda que som pelegrins en una terra forastera, en camí vers Jerusalem. I en aquest salm, Jerusalem ja no indica la ciutat terrena, històrica, geogràfica... indica el lloc de la trobada amb Déu, el lloc de la residència i del judici de Déu, on Déu és Déu i ens constitueix com a poble seu. «Els tribunals de justícia, els tribunals del palau de David» apunten cap a la realitat espiritual del Regne de Déu. Un Regne que ve a trobar-nos i cap al qual caminem, un Regne, una ciutat, que ja és present enmig nostre. El jueu, i també el cristià, que continua posant el seu interès i el seu objectiu —la seva glòria, diu Pau— en els aspectes secundaris i exteriors de la seva fe, de la seva religió, que continua presoner de les prescripcions legals o rituals, és contrari a la creu del Crist, perquè la creu és la fletxa que apunta vers la Jerusalem del cel, la Jerusalem del salm 121.

Estem en camí, tanmateix. I per al viatge ens caldrà la prudència astuta de l'administrador de l'evangeli que sap negociar correctament —segons el lloa Jesús— amb les realitats secundàries amb vista a les definitives. Bonhöffer diria «amb les realitats penúltimes amb vista a les últimes». Aquesta prudència i astúcia evangèliques les hem de traduir per responsabilitat. La creu del Crist, que apunta vers la Jerusalem del cel, no ens evadeix de la responsabilitat de l'hora present. Ens hi compromet. Però sabent —i aquest coneixement és alliberador!— que allò penúltim —l'a­ra i l'ací de les nostres opcions— porta ja la petjada d'allò que és últim i decisiu. I l'única cosa última i decisiva, en la perspectiva de la creu de Crist, és l'amor. Caminem-hi, doncs, amb alegria. «Quina alegria! Anem a la casa del Senyor».

2 de novembre del 2010

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27; Sl 24; Fl 3,20-21; Lc 23,33.39-43

La mort, plenitud de la vida. És el títol d'un llibre. I el pròleg d'aquest llibre diu coses tan atractives com aquestes: «Si hi ha avui dia una urgència determinant per a l'home és descobrir camins que condueixin a la llum. Ens trobem gairebé tots aturats i instal·lats a les ombres. És el gran mal general: no ens dirigim enlloc i ens hem habituat a sobreviure al centre de la nit. Si patim un preocupant eclipsi de Déu això es deu a l'oblit sistemàtic de l'home. El problema rau en el fet que hem donat l'esquena a l'home».

Amb aquestes paraules potser hi estarem bastant d'acord per poc que contemplem el panorama de la nostra societat, de les nostres pròpies vides. Com que vivim també en aquesta societat, no ens n'excloguem de forma privilegiada.

Però en el mateix pròleg també hi llegim: «Tot és gràcia. Algun dia, quan l'home hagi conclòs la seva carrera, descobrirà, fervorós, que tot absolutament li va ser regalat, com una bonica tasca immerescuda. Provenim de la gràcia i al regne de la gràcia ens encaminem. La vida és una llarga marxa cap a la plenitud, de manera que la mort mateixa sembla que arrabassa tota esperança, però no és sinó un obrir portes envers els camps infinits de la plenitud del ser... Ens dirigim drets cap a un món en què els boscos, els rius, les transparències del ponent, les clarianes de l'albada, les paraules sobre l'existència s'inundessin de música de l'altra riba.

No ens fem vells, ens fem nens. És a dir ens anem assaonant d'eternitat...». Potser amb aquestes paraules ens costi més posar-nos d'acord. Ens costa mirar el món. I quan el mirem, els nostres ulls es queden a la superfície i quedem de seguida agafats per allò més negatiu, i la nostra mirada queda entelada per a la bellesa. I les nostres oïdes es tanquen també a l'harmonia de la bellesa eterna, per a la melodia que ja ha començat.

La celebració d'avui, dia de tots els Fidels Difunts pot rejovenir la nostra esperança, si arribem a obrir-nos per acollir el regal de la gràcia divina. I per això celebrem, com el millor dels camins, la mort del Crist, que no és un esdeveniment, un fet passat (ho és per a molts cristians). En allò que té d'extern és passat, però té una validesa eterna davant Déu: és l'esdeveniment de la història de la humanitat per causa de la qual el Déu etern manté abraçada sense descans aquesta humanitat, en la seva misericòrdia i en el seu amor.

És important, és necessari, contemplar aquest Crist penjat sobre l'altar, on celebrem el gran i profund misteri de la mort i la vida. Contemplar aquest Crist penjat en altres llocs significatius de la casa. És l'amor crucificat. Pot estar crucificat l'amor? Pot. El crucifica la meva rutina. El crucifica la meva inconsciència. El crucifica el meu cor tancat que impedeix el renéixer d'alguna cosa nova dins meu, i així continuo amb el de sempre, amb allò de més vell, amb el ressentiment, que és tornar a sentir l'antic, el vell, el de sempre... Així faig perfectament impossible la reconciliació. Així crucifico l'amor. Però així, també, no entenc l'amor. No entenc tampoc la mort. I en definitiva tinc una profunda ignorància de la vida.

Perquè la vida és la veritable mort; i el que solem anomenar mort és la fi d'aquest morir, que s'estén al llarg de la vida. Aquesta vida que va morint, i aquest morir en vida és precisament l'acte permanent de la fe que ens porta a una acceptació voluntària del nostre destí. Però en viure aquesta pobresa d'acceptació del nostre destí ens fem més lliures per a la feliç immensitat de Déu, que disposa de nosaltres, vulguem o no.

La mort que es realitza al llarg de la vida és, per tant, un acte de fe ple de confiança, que dóna a l'home el valor de deixar-se dominar, o és el pecat mortal, la supèrbia, que disposa de mi mateix, la por, la desesperació.

Per comprendre aquest misteri de la mort i la vida necessitem mirar la mort de Crist, sentir i repetir en la vida i en la mort les paraules que ell va dir: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m'heu abandonat?». «Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit». Quan, en l'abandó més extrem i dur, ens deixem caure a les mans del Déu etern, arribem a comprendre i superar la mort.

No oblidem l'escena de l'evangeli: Al costat de Crist hi ha dos que es disposen a morir. Maleïen la mort, no la comprenien. Qui és capaç de comprendre-la? Però un va mirar la mort de Crist. I en va tenir prou per a comprendre la seva. I per això li diu: «Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne». I el Fill de l'home, que participava en el nostre destí de mort, li contesta: «Avui seràs amb mi al Paradís».

A nosaltres ens diu el mateix. Si l'escoltem, tenim resolt l'enigma de la mort. Però perquè el missatge de la felicitat de la mort no ens tregui el sant temor en què hem de viure-la, no li diu res a l'altre lladre. La tenebra i el silenci que pengen sobre aquesta altra mort, són una advertència per a nosaltres que la mort pot ser el començament de la mort eterna.

Contemplem, doncs, l'amor crucificat, l'amor que ha vingut a oferir-nos la reconciliació, i col·laborem amb ell en el camí de la reconciliació. Contemplem l'amor crucificat. Perquè només l'amor crucificat té obertes de bat a bat les portes de la Resurrecció.

1 de novembre del 2010

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12

Aquesta festa de Tots Sants potser no arriba a tenir un perfil molt definit en la consciència dels cristians, tot i que l'Església la celebra amb gran solemnitat i alegria. El motiu és que està unida al Dia de Difunts. I, habitualment, en aquest dia anem a visitar els cementiris, com una mostra que no oblidem als éssers estimats que ens van deixar. No obstant això, des del punt de vista teològic, no és estrany que tots els sants i tots els difunts formin una única comunitat.

En celebrar Tots Sants, pensem sobretot en els sants anònims, en els desconeguts, que no han cridat l'atenció de l'Església, que no han conquerit la fama. Cadascuna d'aquestes festes enclou el seu propi misteri.

Quin és el missatge d'avui, d'aquesta festa de Tots Sants? El fet que hi ha persones humanes que han assolit el seu objectiu, hi ha persones que han arribat a la perfecció, l'inversemblant: estimar-se a si mateix per sobre de si mateix, que no van plorar en va, que van treballar per ser instruments de pau, amb fam i set de justícia, que van ser perseguits, que van trobar la vida a través de la mort, que van trobar la riquesa eterna mitjançant la pèrdua de la temporal.

El vident de l'Apocalipsi ens parla «d'una multitud immensa que ningú podia comptar». El vident de l'Apocalipsi «està contemplant els quatre àngels, des de les quatre parts de la terra, preparats per fer mal a la terra». «Tot d'una apareix un altre àngel amb el segell del Déu viu». Està a punt de revelar el secret íntim de la història. Però l'escena s'atura i no pot continuar davant el crit d'aquest últim àngel: «no feu cap mal a la terra, fins que marquem tots els servents de Déu». És l'escenificació d'un ritu de tipus litúrgic.

El «segell del Déu viu» queda imprès en el front dels servidors de Déu. En una immensa multitud de persones, de les quals no sabem ni el nom ni els cognoms, però que acaben la seva vida amb el segell del Déu viu. Un segell aconseguit a través de la gran tribulació d'aquesta terra. Però un segell on hi ha gravat el programa de les benaurances.

Aquesta festa ens dóna dret a l'esperança de trobar tots aquells a qui va estimar el nostre cor, els nostres éssers estimats, els amics que van ser, tots aquells de qui tenim la impressió que hi va haver massa bondat, massa grandesa humana, com perquè poguessin perdre Déu per sempre.

Podríem creure que en aquesta festa s'afirma que tota la vida humana és tan noble i tan valuosa, que ha d'acabar en un desenllaç com aquest. Podríem suposar que la festa ens diu: Déu pot transformar-nos a tots en sants, en alguna cosa admirable, en una obra d'art, en una sorpresa davant la qual el cor s'aturarà ple de sorpresa per tota l'eternitat. Celebrem aquests homes anònims en unió amb aquells que coneixem pel seu propi nom, que l'Església invoca habitualment enmig de l'assemblea de la comunitat dels sants.

La gràcia de Déu és més forta que la resistència dels homes. La gràcia de Déu té l'última paraula i ha assumit el món en la carn morta i glorificada de Crist. Però no se'ns ha manifestat plenament. En Crist ha dit la seva paraula definitiva, que també s'ha complert en una immensa multitud, els rostres dels quals desconeixem.

Però l'amor de Déu ha triomfat en el seu Fill primogènit, i en molts germans nostres... I en el Fill ens ha manifestat el seu amor, fins a l'extrem d'anomenar-nos també fills seus. I ho som! Encara que no s'ha manifestat aquesta realitat, ni tan sols nosaltres mateixos vivim amb una plena consciència d'aquesta realitat, ja que el programa de vida d'un fill de Déu no sempre el tenim a mà. És el programa de les benaurances. És el Sermó de la Muntanya. On Jesús s'asseu, pren la paraula i comença a ensenyar: Feliços els pobres d'esperit...

Comentarà sant Bernat: «Per què vosaltres, fills insensats d'Adam, seguiu buscant i anhelant les riqueses, si la felicitat dels pobres ja està garantida per Déu, proclamada en el món i acceptada pels homes? ¿Amb quina cara o amb quina ànima pot anar el cristià preocupat per les riqueses, després que Crist va proclamar feliços els pobres?» (Sermó 1)

Tots Sants és la festa de l'amor. Hauríem de demanar que Déu vulgui tocar el nostre cor amb la seva Paraula, perquè puguem d'una vegada oblidar-nos de nosaltres mateixos, perquè ens mogui sempre una paraula de vida. Hauríem de lloar Déu perquè és poderós i benigne, i fer-ho amb aquell amor que s'obre amb l'actitud d'aquesta pobresa de les benaurances en els altres. Fins i tot en la seva felicitat. Hauríem d'escoltar el silenci de l'eternitat, que, si el volem escoltar, ens parla més alt que el brogit del món. Hauríem d'escoltar les paraules: «Diu el Senyor: benaurats els morts que moren en el Senyor, han de descansar dels seus treballs, i les seves obres els acompanyen». Hauríem de descobrir la incalculable grandesa del món, de la història, que ha estat integrada en l'eternitat de Déu, perquè nosaltres, els qui arribem després, trobem esperança, consol, ànim i confiança. I hauríem de parlar amb els nostres sants, hauríem de saludar, hauríem d'invocar-los perquè ens ajudin en el camí que condueix fins a ells: davant la faç del nostre
Senyor.