27 de maig del 2018

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

La Trinitat Santa ens embolcalla amb el seu amor, perquè reconeguem que Déu és amb nosaltres cada dia fins a la fi del món.

Reconeixem doncs que el misteri de Déu se’ns manifesta en la Trinitat. Les tres persones s’apropen, Pare, Fill i Esperit Sant, i ens obren al misteri de l’amor de Déu vessat, vessat en nosaltres, en el nostre cor.

Pel baptisme hem rebut el do de la fe i reconeixem un sol Déu, un únic Déu i Senyor de tot el creat, i que és Pare nostre.

Déu se’ns ha manifestat en la persona del Fill, Jesucrist. Se’ns ha manifestat en l’Esperit Sant que ens infon l’alè de vida, la vida de fills de Déu. I el misteri de Déu se’ns manifesta cada dia fins a la fi del món en el germà, en l’hoste, en el sofrent, en l’altre proïsme que ens interpel·la. Reconèixer Déu vol dir reconèixer els altres com a fills del mateix Pare del cel.

Pregunta: Reconeixem que el Senyor és amb nosaltres, cada dia?

Nosaltres hem de reconèixer avui i cada dia que el Senyor és l’únic Déu. Tenim però, el problema del pecat, de la dispersió, degradació, fragmentació, trencament, divisió i qualsevol problema que ens fa esclaus per viure en el temor i considerar déus ací baix a la terra ídols que ens allunyen de la felicitat de viure amb l’alè de l’Esperit com a veritables fills de Déu.

L’Esperit el tenim des del baptisme, ja que hem estat batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Si vivim el baptisme, si vivim la nostra consagració, es notarà en que serem feliços perquè el Senyor serà veritablement en nosaltres, en el nostre cor.

Ens cal però, humilitat, molta humilitat per poder prosternar-nos a la muntanya que Jesús ens ha indicat, la muntanya de la vida monàstica. Una muntanya, una vida que es puja per la humilitat, per la pregària confiada.

I, si Jesús ens ha indicat el camí de la vida monàstica, no hem de dubtar a cridar: «Abbà, Pare!». Ja que som fills de Déu. I la nostra herència com a cristians consagrats és la pròpia vida en Crist. Crist que no deixa mai de fer la voluntat del Pare.

Així també, nosaltres hauríem de complir els manaments que hem heretat, i això ens portaria a viure feliços, a viure portats i elevats per l’Esperit de Déu. Déu que és Pare i que se’ns ha revelat en Jesús, el Fill únic salvador, i en l’Esperit Sant que hem rebut.

Tot sigui per glorificar Déu, que és u, en tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant. Per això cada dia en la nostra pregària lloem i reverenciem Déu en el Pare, pel Fill, en la unitat de l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

20 de maig del 2018

DIUMENGE DE PENTECOSTA

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Salm 103; Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15

Jesucrist va predicar la santedat de vida, de la qual ell mateix és la primera font i la darrera meta, a tots i a cada un dels seus deixebles, de qualsevol condició que fossin; per a completar la seva missió els va enviar l’Esperit Sant, perquè els mogués de dins estant a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit, amb tota la força, i a estimar-se els uns als altres tal com Crist els havia estimat. Els seguidors de Crist, cridats per Déu i justificats per la gràcia hem estat fets per la fe del baptisme veritables fills de Déu i partícips de la naturalesa divina i, per tant, de fet, hem estat fets sants. Aquesta santedat que hem rebut ens la cal mantenir i perfeccionar durant tota la vida, amb l’ajuda de l’Esperit Sant. Tots els cristians, de qualsevol estat o condició, som cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de l’amor, i amb aquesta santedat es promou un estil de vida més humà. Per aconseguir-ho els creients hem d’esmerçar les energies que hem rebut, lliurats amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del proïsme, envigorits per la força de l’Esperit Sant. Només d’aquesta manera la santedat del Poble de Déu s’expandirà en fruits abundats en el món. (Cf. LG 40)

És ben clar on porten els impulsos terrenals, ens diu l’Apòstol, però els fruits de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la felicitat, la mansuetud, la sobrietat. Perquè l’Esperit és qui dona la vida, pel qui ens hem de deixar guiar. És l’Esperit de veritat que ens ha de portar cap al coneixement de la veritat sencera, com ens diu el quart Evangeli. Els deixebles eren capaços de donar testimoni sobre Jesús, perquè havien viscut i treballat bora seu, l’havien escoltat, havien vist els miracles que feia, l’havien vist clavat a la creu i havien vist la tomba buida i fins i tot l’havien vist a Ell ressuscitat; però malgrat tot això, la por els paralitzava. Els mancava quelcom, per això Jesús els havia promès d’enviar-los l’Esperit Sant després d’haver estat glorificat i d’asseure’s a la dreta del Pare.

El treball de l’Esperit Sant confirma la vida i l’amor de Jesús, donant testimoniatge del que és veritable; és aquella ventada violenta que vingué del cel i que de sobte omplí tota la casa on es trobaven els deixebles tots junts. Per a ser testimoni d’alguna cosa, ens cal haver-ne fet una experiència personal, per la qual poder dir que és veritat perquè ho coneixem. Tenir comunió i intimitat amb Jesús per poder-ne donar testimoni neix del tracte quotidià amb Ell; per als apòstols convivint amb Ell, per a nosaltres neix de llegir l’Evangeli, d’escoltar la seva Paraula, de conèixer els seus ensenyaments, de freqüentar els seus sagraments, de compartir a la seva taula, el seu cos i la seva sang, de fer-lo veure als altres a través de les nostres obres. Un testimoni no és només una persona que sap que alguna cosa és veritat, sinó que és aquell que està disposat a dir-ho i a viure-ho. La fe que experimentem i vivim en la nostra ànima hem de transmetre-la als altres i per fer-ho ens cal la força de l’Esperit Sant. Som testimonis de Jesús no només si coneixem els seus ensenyaments, sinó i principalment quan volem i fem que els altres el coneguin i l’estimin. Perquè les paraules mouen però els exemples arrosseguen. Pot ser que ser cristià sigui avui viure a contra corrent, com ho ha estat tantes altres vegades, però el cristià sols ho és en veritat, si viu segons Jesucrist, si és testimoni de Crist.

Enviant l’Esperit Sant als deixebles, Jesús va complir la promesa feta de no deixar-los sols i d’enviar-los l’Esperit de la veritat. Quan estava amb ells, els instruïa, els guiava i els mantenia en la veritat. Essent el Fill i havent-los revelat al Pare, calia que els enviés l’Esperit, que és l’amor que ens fa partícips de la vida de Déu, la mateixa que el Fill rebé del Pare i volgué compartir amb nosaltres. No pot ser d’altra manera, la vida de fills de Déu ha de ser una vida caracteritzada per l’amor, que és el distintiu de Déu; una vida marcada per l’Esperit. Per això, res d’impur ni de contrari a l’amor té cabuda entre els seus. Per això sant Pau demana als qui són de Crist que bandegin les conductes segons la carn, expressió que no només es refereix al llibertinatge i desenfrenament de les passions; sinó també a conductes impies que enemisten amb Déu, a conductes abusives amb els altres, a comportaments viciats pel que fa als béns terrenals. Els que així viuen, encara que creguin que són lliures perquè fan el que els ve de gust, són esclaus de les passions; en canvi els qui són de Crist i es deixen guiar per l’Esperit obtenen una vida en llibertat, caracteritzada per l’amor, l’alegria, la pau, la paciència, l’afabilitat, la bondat, la lleialtat, la modèstia, el domini de si mateixos.

Diu el Papa Francesc que la condició de fills, és la nostra vocació originària, allò per al que hem estat fets, el nostre ADN més profund, però malgrat això, va ser destruït i calgué el sacrifici del Fill perquè fos restablert. De l’immens do de l’amor, com de la mort de Jesús en la creu i de la seva resurrecció, ha brollat per a tota la humanitat l’efusió de l’Esperit Sant, com una inabastable font de gràcia. Qui se submergeix amb fe en aquest misteri de regeneració reneix a la plenitud de la vida filial. (Cf. Papa Francesc, 15 de maig 2016)

VETLLA DE LA PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Vallbona, 19 de maig de 2018

Gn 11,1-9; Ex 19,3-8,16-20; Ez 37,1-14; Jl 3,1-5; Salm 103; Rm 8,22-27; Jo 7,37-39

L’Esperit plana per damunt de tota la història de la salvació però està sobretot present en el nostre procés de conversió individual i comunitària. Ens infon vigor com a aquella primera comunitat de cristians, els apòstols amb Maria, la mare, i les altres dones que havien estimat a Jesús i Jesús havia estimat. L’Esperit ens crida a la conversió, ens convida a convertir-nos. Tasca dels creients és descobrir la presència de l’Esperit en el nostre interior, en l’Església, arreu del món. Perquè de ser-hi hi és, no en dubtem pas. L’amor de Déu es revela d’una vegada per totes en Jesucrist per l’Esperit; la mort, la resurrecció, l’exaltació de Crist i l’enviament de l’Esperit Sant esdevenen un únic esdevenint en el pla de Déu. La litúrgia de la Paraula d’aquesta vetlla ens convida a descobrir-lo al llarg de la història de la salvació perquè l’Esperit sempre ha vessat la seva gràcia segons les necessitats de cada moment. Enmig de la confusió, de la dispersió, de l’abandonament de la veritat, l’Esperit s’hi fa fet sempre present. Perquè Déu ens vol part del seu reialme sacerdotal, vol que siguem la seva nació sagrada; Déu continua parlant-nos i segueix esperant la nostra resposta. Que ens sembla, reviurà l’Esperit en nosaltres? Com en aquells ossos descarnats que omplien tota la plana davant dels ulls d’Ezequiel; uns ossos que havien perdut l’esperança, que creien que per a ells tot havia acabat; però res no havia acabat, és més, tot estava per començar; però calia que rebessin l’Esperit per recobrar la vida; per conèixer al Senyor, que d’antuvi ho havia anunciat i Ell és l’únic que compleix allò que anuncia. Déu aboca el seu Esperit sobre tothom però per rebre’l cal esperar-lo, tenir-ne set, com la comunitat dels apòstols, cal invocar-lo en el nom del Senyor; sols així podem participar de l’esperança i fer que neixin rius d’aigua viva del nostre interior. Per l’Esperit som capaços d’abandonar i superar qualsevol forma de por o d’esclavitud, vivint l’autèntica llibertat dels fills de Déu. Per l’Esperit la relació mateixa amb Déu es fa tan profunda que no l’altera cap realitat o situació. Per l’Esperit ens obrim a compartir els sofriments del nostre temps, els patiments dels altres i així en el nostre alliberament esdevé horitzó d’esperança per a tota la creació, expressió d’aquell amor de Déu que ha estat vessat en els nostres cors per mitjà de l’Esperit que se’ns ha donat; com un signe de l’acció de Déu que no acaba en nosaltres mateixos, sinó que s’obre als altres, i així ens allibera i ajuda, coopera a la redempció del món, a fer present el regne de Déu enmig del nostre món. La presència de l’Esperit fa que tot allò que abans observàvem no sense temença, ho comencem a complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. És això el que el Senyor es digna a manifestar per l’Esperit Sant en nosaltres, operaris indignes per esdevenir nets de vicis i de pecats. (Cf. RB VII, 67-70). Ens toca de viure ferms en l’esperança de que arribi l’hora en que esdevindrem plenament fills del Pare, amb el Fill per l’acció de l’Esperit Sant.

19 de maig del 2018

DISSABTE DE LA SETMANA VII DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ermita dels Torrents de Vimbodí i Poblet, 19 de maig de 2018

Missa amb motiu de la benedicció de la imatge de Santa Anna, celebrant Santa Maria Verge com a Reina dels Apòstols.

Fets 1, 12-14; 2, 1-4; Salm 86; Jo 19, 25-27

Arribada la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts, els apòstols juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d’ell; tots eren constants i unànimes en la pregària. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts; se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaren sobre cada un d’ells i tots van quedar plens de l’Esperit Sant. També de sobte en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David, se li havia presentat l’àngel Gabriel; la noia es deia Maria i recuperada del desconcert queda plena de l’Esperit Sant.

Déu actua de sobte en la vida dels apòstols, en la vida de Maria, una noia de Natzaret que de sobte va veure com tot en la seva existència canviava i amb la d’ella també la nostra. Déu l’havia escollit per ser mare de Jesús, el Crist, per portar en les seves entranyes al salvador del món. Déu actua de sobte i amb senzillesa. Maria era filla de Joaquim i d’Anna; ens diu l’evangeli apòcrif del pseudo Mateu que Anna, casada amb Joaquim, plorava la seva esterilitat, considerada una maledicció o un càstig de Déu en l’antiguitat, al jardí de casa seva dient a Déu “Tu saps, Senyor, que al començament del meu matrimoni vaig fet el vot que, si em concedies un fill o una filla, te l’oferiria en el teu sant temple”; mentre deia això un àngel del senyor se li aparegué i li digué “No tinguis por, Anna, perquè Déu ha decidit que surti de tu un plançó. El fruit que naixerà de tu serà l’admiració per tots els segles fins a la fi”. Després de tot això al cap de nou mesos, Anna donà a llum una filla i li va posar de nom Maria. El relat ens vol mostrar així la mà de Déu en l’embaràs d’Anna i el naixement de Maria; com Sara mare d’Isaac, Raquel mare de Josep i Benjamí, Anna mare del profeta Samuel, Elisabet mare de Joan Baptista.

Maria ha estat predestinada des de sempre per ser la Mare de Déu, per engendrar-lo, infantar-lo i acompanyar-lo en la infantesa i la joventut, fins als peus de la creu. Cinc cops en l’Evangeli de Joan d’avui hem sentit la paraula “mare”, perquè és la que millor defineix a Maria, ella és la mare de Jesús i per extensió la nostre mare, la mare de Crist, de l’Església, de la divina gràcia, puríssima, castíssima, sempre verge immaculada, amable i admirable. Alhora és la dona, la nova Eva, la que l’escriptura ens presenta com aquella dona per la qual la salvació va entrar al món, mentre que per Eva havia entrat el pecat. Però tot això es refereix a una noieta de Natzaret, filla de Joaquim i d’Anna, que rebé la gràcia de l’Esperit Sant i per ella entra en la història de la salvació com a peça fonamental.

A Canà i al calvari Jesús li diu a Maria “dona” perquè per Jesús Maria és la dona associada al nou Adam. Als peus de la creu Jesús lliura a la seva mare al deixeble més estimat per Ell, la personificació del deixeble perfecte, fidel i creient. Però més enllà dels personatges concrets reunits al peu de la creu, Jesús confia a la seva mare la seva Església, a tots nosaltres. La filla de Joaquim i d’Anna esdevé així mare de tota la humanitat. Maria és alhora imatge i mare de l’Església, mare de Jesús i mare espiritual de tots nosaltres; imatge de la maternitat. Maria, forta en el propòsit, temprada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió, en paraules de sant Bernat. Mentre pregaven amb Maria els apòstols reberen l’Esperit Sant, preguem avui també nosaltres al senyor perquè davalli l’Esperit sobre la seva Església i així l’enforteixi i envigoreixi, i que Maria Mare de l’Església juntament amb sant Joaquim i santa Anna ens hi ajudin per rebre’l amb disponibilitat i obrint-li els nostres cors.

14 de maig del 2018

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Salm 112; Jn 15,9-17

Estimats germans i germanes,

Crist ens confia la missió d’anar per tot arreu i donar fruit. La missió de parlar de la fe, sembrar l’esperança i viure l’amor cristià. Com s’ha de fer? «Amb santedat i promptitud, amb humilitat i fortalesa... Complint-ho d’aquesta manera, també serà un excel·lent mitjà de santificació» (Lumen Gentium 41). Si estem units a Crist, donarem fruit. El fruit és l’amor. Quan creix la caritat, com a bona llavor, ens sentim invitats a tenir els mateixos sentiments del Crist. Necessitem escoltar la Paraula de Déu, complir la seva voluntat amb l’ajut de la gràcia, participar en els sagraments, dedicar-nos amb constància a l’oració, a l’abnegació pròpia, al servei actiu dels germans i a l’exercici de totes les virtuts (cf. LG 42).

Aquesta és la santedat real i possible que ens fa amics de Jesús. En un ambient fratern s’introdueix el tema de l’amistat entre Jesús i nosaltres. Ell ens comunica la seva realitat, ens hi fa participar, ens estimula a la santedat. Qui coneix els secrets del Pare, indubtablement, és el Fill. Nosaltres, units a Ell, participem coneixent, estimant i donant fruit. El nostre amor no ha de ser només de paraules i frases, sinó de fets i de veritat. Aquí manifestem la nostra identitat de fills i de germans. Som pobres pecadors però també amb les possibilitats de córrer pel camí dels manaments de Déu «en la inefable dolcesa de l’amor» (RB Prol. 49). No hem de perdre mai l’esperança «perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,5).

Si fixem en Jesús els nostres ulls, i sobretot el nostre cor, neixen preguntes i respostes. Segons el P. Génadios, un monjo d’Orient, Jesús fa escoltar la seva veu en les persones que l’estimen. Quan el cor estima, es viu un diàleg entre la nostra ànima i Crist. Els cors enamorats de Déu estan més ben disposats a rebre la veritat i millor orientats al bé. Déu transforma el mal en bé, la feblesa en fortalesa, als menystinguts d’aquest món en savis i prudents. Els savis i els sants són molt necessaris perquè són com llums que ens il·luminen en la fosca. Els savis donen respostes, els sants són la resposta. «La saviesa es troba allà on hi la contemplació de les realitats eternes», segons sant Agustí. La santedat es viu quan confiem en el Senyor i li permetem que actuï en nosaltres, quan deixem que acabi la seva obra en nosaltres.

Necessitem una santedat humana, diguem-ho així, que no exclogui els defectes, les febleses, les caigudes i les llàgrimes. Precisament tot això que considerem negatiu de bon començament és el que necessitem per poder ser santificats i purificats. La vida espiritual és una lluita. Però, segons el monjo esmentat, una lluita alegre, perquè està animada i sostinguda per l’amor. «Quan més dur sigui el combat, més melodiós ha de ser el nostre cant». Que sant Maties ens ajudi en el nostre camí perquè siguem admesos «a la sort gloriosa dels sants» (oració postcomunió).

13 de maig del 2018

Diumenge VII de Pasqua. ASCENSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 4,1-13 i Mc 16,15-20

Un dels trets que més caracteritzen a l’home i a la dona contemporanis és la pèrdua d’horitzó; viure i veure el nostre món com quelcom sense projecció ni futur, sense obertura cap a l’infinit. Ens diuen que cal viure amb tota intensitat el moment present perquè no hi ha demà. Un sentiment d’impotència i de desengany travessa aleshores les noves generacions que aprenen a malviure sense futur, a actuar sense projectes i a viure tant sols per al present. Però l’home no pot realitzar-se en plenitud sense esperança; perquè quan l’esperança s’apaga en nosaltres, ens empobrim, deixem de ser humans, de ser creatures de Déu.

Tant sols qui té la vista fixada en un futur millor pot viure en plenitud el present; qui coneix el destí és aquell qui camina amb fermesa i seguretat malgrat tots els obstacles que se li entravessin al camí; mentre que pel qui res espera tot és tristesa, tot és finit; perquè lluites, esforços i treballs no aconsegueixen la felicitat, la vertadera vida en aquest món.

Per això els apòstols estant palplantats amb la mirada fixa al cel, perquè són homes d’esperança, homes de futur, homes que han conegut a aquell qui ha vençut la mort, amb Ell han compartit part del camí i després de veure’l mort, se’ls ha presentat viu i ho han comprovat de moltes maneres. Però el camí no conduïa pas a restablir la reialesa d’Israel, com encara ara creien els apòstols; els temps i les dates de Déu sols les fixa l’autoritat del Pare. Els cal encara provar la vocació que han rebut; amb humilitat, mansuetud, paciència, suportant-se els uns als altres amb amor, no escatimant cap esforç.

Un sol és el Senyor, una sola la fe, una única l’esperança, això és creure, aquesta és la força que referma l’Esperit i ens fa testimonis fins als límits més llunyans de la terra. Jesús, el Crist, ha mort a la creu, ha estat ressuscitat pel Pare i ara, davant dels ulls dels apòstols, havent-los anunciat la vinguda de l’Esperit, s’enlaira i és endut per un núvol perquè cal que s’assegui a la dreta del Pare, que sigui glorificat. Si Jonàs va restar tres dies al ventre de la balena, ara tenim molt més que Jonàs; si Elies fou arrabassat cap al cel amb un carro de foc tirat per cavalls de foc, ara tenim molt més que Elies. Crist és aquell qui per nosaltres es va fer fill de l’home, i nosaltres, per ell, hem estat fets Fills de Déu, com diu sant Agustí.

El cel no es pot descriure, no el podem tastar, per més poètics que ens posem; no el podem abastar amb la ment, per molt que ens hi esforcem; però malgrat tot si tenim fe no ens en podem estar de desitjar-lo; de delir-nos-en i de ser atrets per Déu cap a ell. Anar al cel, com Jesús hi és endut, és arribar enlloc, perquè és entrar per sempre i en plenitud en el misteri de l’amor de Déu. No és pas aquesta una experiència per fer en solitud, ens hi acompanya i obre camí Jesús ressuscitat i glorificat pel Pare perquè ningú no va al pare sinó és per mitjà de Crist, aquell mateix qui, després d’haver baixat, ha pujat més amunt de tots els cels, per portar a plenitud tot l’univers. Ens hi acompanya i guia l’Església, els qui creuen i es fan batejar, els qui formem el cos de Crist.

El nucli essencial de la celebració d’avui és que Jesucrist fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. L’ascensió ni afegeix ni augmenta en res la gloria del ressuscitat sinó que manifesta la gloria de Jesús davant dels deixebles i significant la fi de llur presència sensible a la terra no significa pas la seva absència sinó que com escriu sant Tomàs d’Aquino ens prepara el camí cap al cel, allí on amb la seva naturalesa humana és Ell mateix intercessor a favor nostre perquè assegut a la dreta del Pare, vivint la vida en plenitud en Déu, intercedeix per la seva Església que va per tot el món anunciant la Bona Nova de l’Evangeli.

«El Verb de Déu, pel qual totes les coses han estat fetes, s’ha fet carn; a fi que, home perfecte, salvés tothom i ho recapitulés tot. El Senyor és el fi de la història humana, el punt vers el qual tendeixen els desitjos de la història i de la civilització, el centre del gènere humà, el goig de tots els cors i la plenitud de llurs aspiracions. Ell és aquell qui el Pare ressuscità d’entre els morts, l’exaltà i el posà a la seva dreta» (Gaudium et Spes, 45) Aquesta és l’esperança dels apòstols, aquesta ha de ser la nostra esperança. Fixem també nosaltres els ulls al cel, allí on Crist, el Fill, intercedeix per nosaltres davant del Pare en unió de l’Esperit Sant. Fixem-los restant fidels a la vocació que hem rebut, amb una sola fe en un sol Déu, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.

6 de maig del 2018

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 10, 25-26.34-35.44-48; Sl 97; 1Jn 4,7-10; Jn 15,9-17

El cant peculiar del temps de Pasqua és l’AL·LELUIA. Ho diem i ho cantem nombroses vegades, tant en la pregària personal com, sobretot, en la litúrgia, quan preguem comunitàriament.

Expressa l’alegria de Déu que neix al cor humà. I l’alegria és el sentiment principal de la Pasqua, ja que neix de saber-nos estimats per Déu, d’estar a les seves mans i en el seu cor, de saber-nos vencedors de la mort, ja que Déu s’ha revestit de la nostra feblesa humana per vèncer la mort amb la força de l’amor i donar-nos, als qui estem units a ell, l’esperança de vèncer la mort: «L’amor és més fort que la mort».

Aquesta alegria, la manifesta Jesús a l’evangeli quan els deixebles tornen d’anunciar-lo, i li expliquen els signes i prodigis que han fet: «Jesús, ple de l’alegria de l’Esperit Sant exclama: “et dono gràcies Pare perquè has revelat aquestes coses als petits”» (Lc 10,21-22).

Avui a l’evangeli Jesús ens diu: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra i la vostra joia sigui completa».

I què ens ha dit Jesús?

Primer, ens ha dit, ens diu, un llarg silenci de 30 anys, a Natzaret ...

Després, va passar entre nosaltres durant tres anys, amb un cor profundament humà, fent el bé. I dient-nos en el nostre llenguatge humà: «que l’amor ve Déu, que ell és amor, que porta la iniciativa de l’amor amb nosaltres, que ens estima primer».

Que això, ens ho ha volgut dir Déu en el nostre llenguatge humà, enviant-nos el seu Fill Jesús com a germà nostre. Que se’ns revela com amic. «No us dic servents sinó amics». Un Déu amic que ha donat la vida, en llenguatge humà, per tu, per mi, per nosaltres, com un veritable amic.

Totes aquests ensenyaments, tot aquest amor de Déu que hem celebrat al sant dia de la Pasqua de Resurrecció, ara l’Església, al llarg del temps Pasqual, ens els recorda, ens els repeteix, amb nous matisos presos de la Paraula de Déu, de la Història de la Salvació, perquè la presència de l’Esperit de Jesús ens vagi enfortint en la sendera de la vida cap a un Emaús etern.

Ell, Crist, t’ha escollit. No tu a ell. No oblidis aquest detall. I no oblidis el que et diu a propòsit d’aquesta elecció que ha fet ell de tu: «per confiar-una missió que duri i arribi a donar fruit». I el fruit és l’amor mutu: «que us estimeu els uns als altres».

Els deixebles, primer, es van prendre seriosament aquesta força de l’Esperit que tenien dintre i es van llançar en el seu viure a ser testimonis de la vida i dels ensenyaments del Ressuscitat.

I això és el que llegim en aquest temps de Pasqua al llibre dels Fets dels Apòstols. La resposta dels primers cristians que, deixant-se portar per la força de l’Esperit de Jesús, estenen la fe, creen noves comunitats de vida i d’amor fratern.

I si escoltem amb cor atent veurem que no els va ser fàcil aquesta evangelització, aquest viure l’amor de Déu als homes. No és fàcil viure l’amor, no és fàcil néixer de Déu: és difícil néixer a aquest món de la nostra mare natural.

Farem bé de preguntar-nos què és l’amor, ja que és una cosa que està a la base de la nostra vida de cristians. I del sentit ple de la nostra existència.

Ramon Llull, comentant el Càntic dels càntics en el seu Llibre de l’Amic i de l’Amat, ens diu: «L’amor és un mar esvalotat d’onades i de vents, sense port, ni ribera. L’Amic pereix en aquesta mar i amb ell es desfan els seus patiments i comença la felicitat» (228).

O sigui, que l’amor no és una vivència bonancenca de la vida, un èxtasi de dolçor, sinó que és una força de vida que arrossega amb ella alegries i sofriments, dolor i goig, moments durs i altres més dolços, però que en definitiva qui viu amb serietat el seu amor, com Crist, el porta a donar la vida, donar-la cada dia una mica, i només llavors comença la felicitat de l’amor, perquè un experimenta llavors que és més fort que la mort.

I si no hi ha amor no hi ha vida. Si no tenim vida és que no tenim comunicació amb ell, font de la vida. Si falta aquest amor en la nostra vida no queda sinó buidament i absència de Déu.

No creieu que val la pena endinsar-se en l’esperit de la Pasqua, a la qual ens convida aquest temps pasqual al llarg de cinquanta dies?