29 de setembre del 2014

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«T’he vist», diu Jesús a Natanael. A nosaltres ens ho diu avui: «T’he vist»,  t’he reconegut com a monjo, com a cristià, com a digne d’aquest nom. Jesús ens reconeix sempre. Però, nosaltres el reconeixem? És a dir, som dignes d’aquest nom?

Jesús ens convida a veure. A veure amb una amplitud de mires molt gran, jo diria que inabastable. Ens convida a admirar, a contemplar:«veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home». Els àngels reconeixen el Fill de l’home, ens l’indiquen pujant i baixant, atansant-se al Crist, el Salvador. Però, nosaltres el reconeixem? Reconeixem qui és el nostre salvador absolut?

Jesús ens fa el do dels ulls de la fe. Però, és un do que s’ha de viure. «Cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala, on per la humilitat es puja» (cf. RB 7,6), ens diu la Regla de sant Benet.

La humilitat és l’únic camí per pujar cap al cel, per reconèixer i veure el nostre salvador, per poder dir com Natanael: «Mestre, vós sou el Fill de Déu».

Ara, dins la litúrgia eucarística baixaran i pujaran els àngels. La nostra ofrena serà portada a l’altar del cel, perquè rebent el cos i la sang de Crist tots siguem omplerts de la gràcia i de les benediccions del cel (cf. Cànon Romà).

Cal posar els ulls de la fe al nostre abast i amb humilitat anar fent camí cap a l’encontre definitiu amb Déu. Mentrestant encara som enviats a viure els dons rebuts i a mostrar-los als altres, especialment la fe, l’esperança i la caritat.

Que els àngels ens acompanyin sempre.

21 de setembre del 2014

DIUMENGE XXV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 55,6-9; Sl 144; Fl 1,20c-24.27a; Mt 20,1-16a

Estimats germans i germanes,

La paràbola de l'Evangeli d'avui costa d'entendre i desconcerta. El propietari d'una vinya surt a cercar treballadors a diferents hores, i al final de la jornada tots cobren igual. Des d'un punt de vista humà és lògica la queixa dels qui han hagut de «suportar tot el pes de la jornada». Segons la justícia laboral, l'actitud de l'amo resulta incomprensible i fora de la Llei.

Hem de recordar que la imatge de la vinya era freqüent en l'Antic Testament per referir-se al poble d'Israel. Els cristians som el nou poble de Déu, i estem cridats a treballar en el projecte de Déu: fer possible un món on hi hagi justícia, amor, pau. Déu ve a nosaltres a diferents hores de la jornada, en certs moments de la nostra vida. Ell ens cerca per fer-nos col·laboradors seus en els treballs de la seva vinya, és a dir, de l'Església i la societat.

Les paraules del profeta Isaïes son una crida i una invitació a cercar el Senyor, a convertir-se, a tornar al nostre Déu. Per estimular-nos a respondre a aquesta crida, se'ns diu que Déu es deixa trobar, que es fa proper, que s'apiada dels qui l'invoquen, que és generós a perdonar. Si volem aprofundir en les etapes de la nostra vida espiritual, veiem que el Senyor a qui cerquem és Aquell qui surt al nostre encontre a totes hores. Ell respecta la nostra llibertat i el «nostre temps». Podríem dir que el Senyor passa per les nostres vides perquè nosaltres puguem fer «el pas» a la seva. Cercar Déu és respondre a la seva crida; una crida que se sent de manera personal en la vida de pregària i quan el nostre cor assaboreix el silenci i la pau. Per a nosaltres «viure és Crist».

La desproporció que observem en la paràbola ens fa considerar que els pensaments i els camins de Déu no són els nostres. Nosaltres pensem en rendiment, en mèrits, en recompenses, en promoció laboral. En canvi, l'anhel de Déu és no excloure ningú, que tots participem en un projecte que ens faci més feliços, més humans, més solidaris. Els qui han estat cridats des del primer moment per Déu, tenen el seu preu per la fidelitat i la constància; els de darrera hora, que s'han afegit a la tasca molt tard, han respost amb confiança i van a la «recerca del temps perdut» vivint més apassionadament la donació de si mateixos. L'important no és el jornal que al final es podrà rebre, sinó la disponibilitat per treballar en bé del altres.

La paràbola pretén mostrar que el que Déu ens dóna no depèn del treball i dels mèrits de cadascú, sinó que Ell actua amb generositat inesperada envers tothom. Déu no és mou per criteris de justícia humana, sinó d'amor diví gratuït i generós. Encara que nosaltres som impacients, Déu espera sempre. Espera el moment en que sabrem o podrem donar-li el «sí». Mai no és tard per a Ell. Aquest és un missatge joiós i esperançador. Tots tenim alguna oportunitat, i hem d'aprofitar-la.

Sempre estem a temps de convertir-nos, d'escoltar la veu del Senyor que ens cerca i necessita. Estem a temps de recomençar; de comprendre que l'amor ho és tot, que és l'únic necessari, Fins i tot sense amor les coses considerades positives deixen de ser-ho. Sobre això permeteu-me que us llegeixi unes frases curtes que m'han enviat i de les quals desconec l'autor.  «Estima, perquè la vida sense amor no val res. La justícia sense amor et fa cruel. La intel·ligència sense amor et fa dur. L'amabilitat sense amor et fa hipòcrita. La fe sense amor et fa fanàtic. L'obligació sense amor et fa malhumorat. L'agudesa sense amor et fa agressiu. L'honor sense amor et fa orgullós. L'amistat sense amor et fa interessat. La responsabilitat sense amor et fa inflexible. L'ambició sense amor et fa injust...»  

Germans estimats, demanem a Déu en aquesta Eucaristia que ens concedeixi llum per a comprendre, i forces per a «portar una vida digna de l'Evangeli del Crist», segons recomana Sant Pau. De treballadors, nosaltres ens convertim en socis; o millor, en fills. Fills de Déu, fills que esperen el seu Pare.

14 de setembre del 2014

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Nm 21,4b-9; Fl 2,6-11; Jo 3,13-17

En la festa de l'Exaltació de la Santa Creu, què celebrem? Què commemorem? L'exaltació del dolor, que suposa la creu? Sabem que Jesucrist, «havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu». I que per això Déu l'ha exalçat. És el sofriment, el dolor i la mort el que avui celebrem, en exalçar la Santa Creu? Jo diria que no, fonamentalment perquè el sofriment, el dolor i la mort no entraven en els plans originals de Déu, segons narren els primers capítols del llibre del Gènesi: al jardí del Paradís hi regnava l'harmonia, la concòrdia, la pau profunda perquè tot estava al seu lloc, en aquell lloc que Déu, en crear, havia destinat per cada criatura. La mort i el dolor van entrar després: per causa de la desobediència que va trastocar definitivament aquell ordre primitiu, aquella harmonia pacífica. El dolor entrava amb els dolors de part, el sofriment amb la suor del front i la mort amb l'expulsió del paradís. Avui no podem celebrar aquetes realitats, el sofriment, el dolor i la mort perquè aquestes són conseqüència de la destrucció del pla original de Déu. Per això, per renovar aquell designi original, per portar de nou l'harmonia, l'ordre i la pau al món volgut per Déu, calia que el sofriment, el dolor i la mort perdessin la seva força de soca-rel: «per això Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d'esclau», és a dir, Jesucrist, Fill de Déu, es va sotmetre a les lleis del sofriment, del dolor i de la mort, fins al punt de pujar al patíbul de la creu i quedar tant desfigurat que ni tan sols semblava un home. D'aquesta manera des de dins, sotmès al dolor silenciós de la injustícia, esclafat pel sofriment dels innocents, fet no res per la mort, destruïa el verí mortal del mal en el món, transfigurant el sofriment, eliminant el dolor, matant la mort. Per això, amb la creu de Jesucrist, s'ha renovat definitivament la vida, s'ha regenerat plenament la creació, ha tornat per no marxar mai més l'ordre de la pau i la justícia: ha iniciat ja la vida eterna, aquella vida que no és sinó comunió profunda, plena i perdurable amb Déu mateix, amb el Pare, en l'Esperit, pel Fill estimat, Jesucrist. Per això la Creu ha esdevingut el nou arbre de la vida: els vells arbres del Paradís, el de la vida i el del coneixement del bé i del mal, han deixat pas al nou arbre de la creu, que té per fruit la vida eterna. La vida eterna que és una renovada vida nova, una vida que regenera qui la rep, una vida que millora completament la condició de l'home perquè ens fa fills de Déu en el seu Fill. I aquest vida és la que ha vingut a dur-nos Jesucrist: «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». I això és el que avui celebrem: no l'exaltació del sofriment, del dolor o de la mort, sinó de la vida nova que ens ha dut el nou arbre de la vida que és la creu del Senyor, la creu que ha anorreat la força del sofriment, del dolor i de la mort.

I el germen d'aquesta vida nova, el seu ferment, ha estat confiat a l'Església per portar-lo d'un confí de món a l'altre. Nosaltres, doncs, que hem cregut i que per haver cregut posseïm ja la vida eterna, també som enviats al món, no per condemnar-lo, sinó per ajudar a salvar-lo. I ho farem, si ens fem propers dels qui pateixen encara les conseqüències del sofriment, del dolor i de la mort en les seves pròpies vides, si compartim silenciosament aquest patiment: així se sembrarà la llavor de la vida eterna entre els nostres germans i serà predicat sense massa paraules el nom del nostre Salvador. Que la Creu, l'exaltació de la qual celebrem avui, sigui la nostra única fermesa.

13 de setembre del 2014

MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. BENET FARRÉ I LLORETA

PREGÀRIA FÚNEBRE
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Oh Déu, Pare bo i amic dels homes ...!

Et demanem que acullis el teu fill Benet, que després de la manifestació de les seves diades, ha arribat a casa teva, al temps de resar completes...
Saps?... Oh Déu, Pare bo i amic dels homes...!

La seva diada ha estat durant 72 anys de vida monàstica «anar amb alegria a la casa del Senyor», a la teva Casa, a cantar les teves lloances, aquelles lloances que canten perpètuament a les estances celestials, en la teva Casa, oh bon Déu; i que ens va introduir aquí el teu Fill, el nostre germà i Salvador Jesucrist. Ell, el teu fill Benet, va iniciar aquestes lloances a Poblet, envoltat de ruïnes, i d'un abandó de 100 anys i ho va fer dient aquestes paraules: «A les vostres mans Senyor faig lliurament de mi. Treballeu una i altra vegada aquesta argila com el vas en mans del terrissaire. Doneu-li forma vós mateix; després, feu trossos d'ell, si us plau, i no tindrà res a dir. Ja n'hi ha prou amb que serveixi per als vostres fins...»

I de la confiança i l'abandó a les teves mans, del teu fill Benet, acompanyat de la mateixa il·lusió d'un petit grup de monjos, han tornat la bellesa a aquesta casa de Poblet i l'esperança a una comunitat nova.

La seva diada ha estat durant 72 anys de vida monàstica menjar cada dia el Pa baixat del cel, guardar al cor el Pa de la Paraula, no anteposar res a la recerca d'Aquell que tu oh Déu ens vas enviar perquè comencem a tenir vida eterna.

I ha estat en declinar el dia, quan va morint la claredat, la llum, i arriba la nit, que se n'ha anat a brillar en una altra regió, en un altre espai, Casa teva, per perllongar, allí, en la teva presència, una lloança eterna.

I de la manifestació dels seus dies, tu que escrutes el cor dels homes, i que tens una mirada més profunda que la nostra pobra mirada humana, saps que en el silenci li has regalat la teva Presència, que en el silenci li has regalat la teva Pau, i nosaltres amb la nostra pobra mirada hem aconseguit descobrir en ell una generositat en la vida monàstica, manifestada en una disponibilitat permanent i total, que es resolia en un servei concret i generós als seus germans de comunitat.

I si ens haguéssim de queixar d'alguna cosa davant teu, jo et diria que a mi em dol que ens hagis arrabassat de la comunitat una porció molt preciosa d'humor. Un punt preciós de sa i senzill humor que en moltes ocasions necessitem en els nostres complicats cors. Tu, oh Déu i Pare bo, que escrutes els cors dels teus fills saps dels moments feliços que ha fet viure a la comunitat, que els seus anys no han sigut mai un obstacle per fer explotar la riallada en els monjos, en una recreació.

Tot això ho contemplo, Pare, com una prova certa que el teu Amor estava arrelat en el seu cor, i per això el teu fill Benet era una referència permanent d'autèntica vida monàstica per a la resta de la comunitat, com una referència molt important i necessària per nosaltres, que ens hem anat incorporant a la comunitat de Poblet en els anys successius. Res no l'apartava de l'amor del Crist. Tenia ben guardada la saviesa de la Regla en el seu cor.

Tu oh Déu, i Pare bo amb els teus fills, ets un Déu discret i saps que el teu fill Benet vivia tot això amb discreció, desitjant més aviat viure en l'amor de les coses vulgars i senzilles.

Oh Déu, Pare bo i amic dels homes...! Que escoltes les pregàries dels teus fills. Beneeix-nos! La teva benedicció sempre crea quelcom de nou. Dóna'ns el regal d'una nova vocació que ompli el buit que ha deixat el teu fill Benet que se n'ha anat a resar completes a Casa teva.

8 de setembre del 2014

EL NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Mi 5,1-4a; Sl 12; Rm, 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23

Germanes, germans,

Nou mesos després de la celebració de la Concepció Immaculada de la Verge Maria, festegem el seu naixement gloriós. La litúrgia només celebra tres naixements, el de Jesús, el de la Verge Maria i el de sant Joan Baptista. El primer i el tercer estan documentats en els evangelis, en canvi el de la Mare de Déu, tot i que els evangelistes no se'n fan ressò, l'església oriental la celebra des d'antic. Només fins al segle VII no es començà a celebrar a Roma i des de la capital catòlica s'expandí a tot el món cristià.

En veritat, és just i lloable que l'Església veneri amb devoció filial el naixement de la Mare del Salvador, que va merèixer tenir una concepció immaculada en vistes a la seva maternitat divina. Ella, la plena de gràcia i la tota pura, apareix en la llarga i clarament intencionada genealogia de Jesús, segons sant Mateu, com l'hereva i escollida enmig d'una ascendència on no tots els esglaons de la cadena són del tot edificants. Maria, descendent d'Abraham, sobretot per la fe, de la tribu de Judà i de la noble família de David, filla predilecta de la reialesa d'Israel. Però abans que tot ella fou la Mare del Déu fet home en les seves entranyes virginals. Jesús ve al món a través d'aquesta Verge de Natzaret al final d'un llinatge paradoxal del qual, malgrat tot, Déu se'n serví per portar a terme el seu pla de salvació per mediació del seu Fill Únic. I és que Déu sap escriure recte amb ratlles tortes. Tot i que en Jesús s'estronca aquesta línia biològica, a partir d'ell neix una innombrable descendència fruit de la fe i de l'adhesió personal al missatge i a la persona de Jesús.

Però quan mirem aquesta poncella de Natzaret en la seva realitat quotidiana, ben segur que quedaríem astorats de la ignorància que manifestaria sobre els títols amb què va ser engalanada posteriorment. Concepció immaculada, Mare de Déu, sempre verge, esperança d'Israel, filla de Sió i tants altres els tindria personalment per desconeguts. I és que Maria va viure sempre sota la mirada de Déu amb una transparència i humilitat totalment singulars. Ella vivia el dia a dia sense la més mínima pretensió ni aspiració. Per a ella tot fou gràcia, tot gratuïtat i rendició a la voluntat divina, com manifestaria a l'arcàngel Gabriel al final de la seva anunciació: «Sóc l'esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules», lluny de qualsevol retòrica o exaltació personal. Sense cap sobtada eufòria que la portés a contar-ho a les veïnes. Amb la més admirable discreció, com si res no passés en la seva vida, rendida tota ella a la voluntat de Déu. El per què de tot està en mans de Déu i el com ja s'anirà manifestant en el desplegament dels esdeveniments que marcaran la seva existència. Ella no es qüestiona res de res, s'ha posat a les mans de l'Amo i Senyor de la seva vida i viu confiada sota la seva providència.

Amb el naixement de la Verge s'obre una etapa trasbalsadora i decisiva en la història de la humanitat: la primera criatura perfecta, la nova Eva, despunta com l'aurora d'un llarg dia que promet ser intensament lluminós. Maria ve a ser com una llavor fecunda que amaga en el seu interior l'esplendor d'un arbre frondós que donarà lloc a l'Església per la seva unió íntima amb el seu Fill. Ella no es solament la Mare de Déu, ella és també la Mare de l'Església i la deixebla predilecta del seu Fill. Però tots aquests títols i privilegis no li van estalviar un camí de fe entre dubtes i dolors, entre silencis i esperances. No ens penséssim pas que per ser la Mare de Déu la seva vida va ser un camí de seda. Recordem sinó la infància de Jesús, el seu naixement en un estable, la fugida a Egipte, el retorn incert a Natzaret, la pèrdua de Jesús a Jerusalem en el temple, tots els interrogants al llarg dels anys d'incògnit a Natzaret, l'acomiadament de Jesús a l'hora de la seva vida pública, tot el que sentia dir d'ell en la seva missió, com els seus miracles i la gernació que el seguia. El seu Jesús se li havia escapat de les mans. Finalment l'oposició que li planten els prohoms de Jerusalem fins a condemnar-lo a mort. La pujada al calvari, la crucifixió i mort i l'enterrament en un sepulcre. Cert que la resurrecció dissiparia tots els seus dubtes i angoixes i l'ompliria d'una gran joia, però tot el que precedeix el triomf definitiu del seu Fill no ho desitjaríem a cap mare. I ella ho va portar amb enteresa de dona forta perquè sabia que la voluntat de Déu sobre ella no podia fallar. Maria visqué, doncs, un camí teologal de fe confiada en Déu, d'esperança incommovible davant les dificultats i amb un amor delicat i atent a tot i a tothom.

Que bonic, germanes i germans, que aquesta preciosa festa estigui tan arrelada popularment en la tradició del nostre poble amb motiu de les marededéu trobades com Montserrat, Núria, Meritxell, la Serra, el Camí, els Torrents, el Claustre i tantíssimes altres advocacions que tot fent corona al voltant de l'única i excelsa Mare de Déu, l'ornen amb una devoció i afecte filials.

Acabo reprenent el final de l'oració col·lecta d'avui: «Que la Nativitat de la Verge Maria ens porti a tots un augment de pau». Així sigui.

7 de setembre del 2014

DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ez 33,7-9; Sl 94; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20

Germans i germanes,

Els temes que ens proposa l'evangeli d'avui són el de la correcció fraterna, difícil i delicada a l'hora de posar-la en pràctica i que malgrat tot el Senyor ens demana de fer-la i ens ensenya la manera de portar-la a terme, l'autoritat de lligar i de deslligar concedida a l'Església i que Jesús ja havia concedit a Pere amb motiu de la seva confessió messiànica, i finalment, la importància i el poder de la pregària feta en comú.

El fragment de l'evangeli que hem escoltat correspon a una part del quart bloc de discursos amb què sant Mateu estructura el seu evangeli. Prèviament ha parlat de l'atenció als nens i als febles, dels qui són causa d'escàndol i dels qui estan en perill de perdre's. L'escena catequètica d'avui té com a auditori el grup íntim dels deixebles en la petita casa de Cafarnaüm. Jesús els alliçona pastoralment de cara a com hauran d'actuar en cada comunitat eclesial concreta. Com a exemple els proposa el cas d'un membre de la comunitat que es posa en actitud de pecador públic, un cas que fa incompatible la permanència d'un determinat membre en la comunitat eclesial. Per tant, es tracta d'una situació realment greu i escandalosa. L'evangeli indica un procediment semblant, bé que més suavitzat, que el que seguien altres associacions contemporànies d'Israel: començar per una entrevista personal, de cor a cor. Després, en el cas que el germà culpable no entrés en raó, insistir amb la mateixa correcció davant un cert nombre de testimonis, i si encara s'obstinava en la seva mala conducta, recórrer a l'arbitratge de tota la comunitat en la qual s'hagi produït l'escàndol. En el cas extrem que fins i tot arribava a menysprear la reprensió de la comunitat, aleshores, que sigui excomunicat de la mateixa com un membre aliè, és a dir, com un pagà o un publicà. Malgrat la dràstica sentència final, sempre li queda oberta la porta, a aquest membre reticent, amb la condició que reconegui la seva culpa i es converteixi sincerament demanant perdó davant la comunitat cristiana.

La regla de sant Benet, que dedica dotze capítols al codi penal, o sigui la sisena part de la mateixa regla, té uns capítols que els monjos tenim ben presents en aquest moment i que retraten perfectament aquesta perícopa evangèlica. Es tracta concretament dels capítols vint-i-set i vint-i-vuit. El primer parla «de la sol·licitud que ha de tenir l'abat envers els excomunicats», i el segon, «sobre els qui, després de corregits sovint, no volen esmenar-se». Sant Benet es fa ressò de l'ensenyament de Jesús i l'aplica al cas d'un germà culpable, exclòs temporalment de la comunitat. El nostre Pare Fundador preveu l'excomunió per als germans que cometen faltes greus per tal que, privats de la relació amb els membres de la comunitat, s'adonin de com necessiten dels germans pel seu equilibri psicològic i moral. D'aquesta manera l'excomunió esdevé com una mena de teràpia que ajuda el germà malalt a revisar la seva conducta així com a enyorar de retrobar-se de nou amb els seus germans. I per tal d'aconseguir la guarició del germà excomunicat, sant Benet aplica els mateixos procediments indicats en l'ensenyament de Jesús, fins arribar, en el cas extrem que el culpable no es retractés, a la sanció definitiva, que el sant legislador anomena «el ferro de l'amputació», és a dir, l'expulsió del membre del monestir, que l'abat portarà a terme, «no fos cas —afegeix sant Benet— que una ovella malalta contagiés tot el ramat». Però aquesta mesura definitiva serà el resultat d'una llarga i pacient negociació amb el germà culpable.

L'evangeli d'avui, doncs, ens proposa el difícil tema de la correcció fraterna. Sense arribar, però, al cas extrem de l'excomunió, al llarg de la nostra experiència i vida de fe ens podem trobar amb situacions i persones que demanin una intervenció decidida per tal de convèncer-los del seu error, sempre amb la intenció de voler el seu bé i el de la comunitat. Es necessita coratge, tacte i oportunitat per afrontar el problema amb garantia d'èxit. Coratge, perquè es tracta de fer veure a algú que no actua correctament i que el seu comportament fins i tot perjudica la vida de la comunitat, cosa que l'individu culpable tal vegada ignora o no ho vol assumir. Certament, és una labor delicada de discerniment per part de la persona que hagi de negociar seriosament amb el germà que va errat. Cal que els seus arguments es fonamentin en la veritat i que ell mateix tingui prou autoritat moral per convèncer el germà malalt del seu error. Tacte i prudència, perquè es tracta de condemnar el pecat però d'estimar el pecador, i els mitjans a emprar per a aconseguir-ho s'han de basar simultàniament en el respecte i en l'amor. Santa Teresina deia que els problemes no s'han de combatre mai frontalment, sinó per sobre o per sota, i aquesta pot ser una forma intel·ligent d'atacar el mal sense que el malfactor es posi tens i d'aquesta manera pugui esdevenir més receptiu i vulnerable a les exhortacions convincents que se li proposin. I finalment oportunitat, perquè l'avinentesa del moment i les circumstàncies pot facilitar la tasca del canvi de conducta del transgressor. S'ha de deixar passar temps perquè el qui va errat reflexioni serenament i vagi adonant-se de la gravetat de la situació que hagi pogut provocar amb el seu mal comportament.

Vet aquí, germans i germanes, com podem portar a terme aquella obra de misericòrdia espiritual de «corregir el qui va errat». Però no oblidéssim mai que també nosaltres podem ser objecte de reprensió i correcció. Que quan ens toqui a nosaltres, doncs, siguem prou humils per rendir-nos sincerament a l'evidència i agrair la intervenció dels qui ens corregeixen pel nostre bé i pel bé del grup. D'aquesta manera aprendrem a estimar la veritat i ens deixarem afaiçonar per ella i pels qui tenen el deure onerós de vetllar per la pau i la concòrdia entre tots.

Jesús ens invita encara a ser assidus a la pregària comunitària i a viure-la amb fe convençuts que el Pare del cel ens concedirà sempre el que li demanem perquè la pregària feta en comú té la garantia de la presència del Crist, i, units al Crist, serem objecte de la benevolència del Pare.

5 de setembre del 2014

DIVENDRES DE LA SETMANA XXII DURANT L'ANY (II)

Novena a la Mare de Déu de la Serra
MARIA TESTIMONI DE LA RESURRECCIÓ

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
Santuari de la Serra, Montblanc, 5 setembre 2014
1Co 4,1-5; Sl 36; Lc 5,33-39

Ha passat el drama de la creu, el silenci ha succeït als crits de la gent, als cops dels fuets i dels martells i als laments del mateix Jesús des del calvari; el silenci del dissabte ha succeït al batibull i a l'avalot del divendres. Maria s'ha retirat del calvari, el seu fill estimat ha estat crucificat, l'han mort i amb una mort de creu, ignominiosa, cruel i vergonyant; quasi bé tots l'han abandonat. Maria ha quedat sola amb alguna de les altres dones que seguien a Jesús i amb el deixeble estimat i encara gràcies que alguns dels seus, vencent la por, han aconseguit de Pilat de poder dipositar el cos del seu fill en un sepulcre nou i li han estalviat a la mare el dolor afegit de veure'l en una fosa comuna amb altres executats com era el costum. Per a uns el dissabte és un temps de decepció i de por, per a d'altres d'incertesa, però per Maria és el moment per a l'esperança confiada.

L'endemà arriba el primer dia de la setmana, tres dies després del drama de la creu el sepulcre, on el cos de Jesús havia estat dipositat, apareix buit. Davant del misteri del sepulcre buit són de nou diverses les reaccions: por, desconcert, dubte. Però hi ha algú que no dubte, que no té por, que creu des de sempre i sap que Jesús viu i aquesta és Maria.

La tomba buida és descoberta al matí del diumenge, per les dones que han acompanyat a Maria aquets dies i l'àngel els ha anunciat que el cos d'aquell a qui anaven a ungir amb olis aromàtics, aquell qui creien mort vivia i tot seguit les dones han anat a anunciar-ho als apòstols però «les seves paraules els van semblar un deliri, i no se les van creure.» Allí hi ha acudit també vencent la por i moguda per l'amor Maria Magdalena que ha vist la pedra fora de lloc i el sepulcre obert, també ha anat corrents a avisar als deixebles i en tornar ha vist Jesús però primer en mirar-lo amb la mirada humana l'ha pres per l'hortolà, i tant sols quan Ell l'ha cridada pel seu nom li ha respost rabuní, mestre meu i s'ha llençat als seus peus amb un va intent de retenir-lo. Pere i Joan tot just abans advertits per Maria Magdalena també hi han anat però tot i que el deixeble que Jesús tant estimava ha vist i ha cregut ni l'un ni l'altre no han entès encara el sentit de les escriptures que vaticinaven el triomf de Jesús sobre la mort i confosos han retornat a casa, segurament al costat de Maria.

Ja al vespre Jesús ha anat a la recerca dels deixebles i se'ls ha presentat, però un d'ells, Tomàs, que no hi era no ha cregut perquè no ha vist; també s'ha mostrat a dos que anaven a Emaus i que quan l'han vist partir el pa, quan l'han mirat amb els ulls de la fe, han cregut i han retornat amb els altres deixebles per anunciar-ho entre la joia i el desconcert.

En dotze ocasions, segons els relats del Nou Testament, Jesús s'ha aparegut als seus, però ni un sol cop parla de cap aparició a Maria, que resta amb els deixebles.
No cal que Jesús s'aparegui a la seva mare, Maria ja és ella mateixa la icona de la confiança, de la fe en el pla salvífic de Déu. Maria ha cregut des del mateix començament, des del moment concret en que l'àngel li ha comunicat que concebrà un fill i ella ha respost «Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula.»; com ens ha dit avui sant Pau Maria és l'administradora del que Déu s'ha proposat, res més que una servidora de Crist. Maria és introduïda definitivament en el misteri de Crist a través de l'esdeveniment de l'anunciació de l'àngel, i en creure assumeix el pla de salvació de Déu encarnat en Jesucrist, des de la concepció en el ventre virginal de Maria de Jesús fet home fins a la resurrecció, passant per la missió i la creu; per això Elisabet ha clamat: «Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà.»

És Maria la que dipositada tota la seva confiança en el seu fill indica a Cana «Feu tot el que ell us digui.», un símbol de la seva fe. Perquè la maternitat de Maria és enriquida amb la seva fe i és aquesta fe la que ens l'apropa i ens en fa un model. «Mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué: Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar! Però Ell va respondre: Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden! »; Maria l'ha criat però també ha escoltat la paraula de Déu, transmesa per l'àngel en el moment de l'anunciació, i la ha guardat en el seu cor, «La seva mare conservava tot això en el seu cor.», ens diu l'evangelista Lluc després de la predicació de l'infant al temple.
La fe de Maria és l'anunci de la Nova Aliança, és el bot nou del nou vi de la nova aliança, i per mitjà d'aquesta fe Maria participa en la mort redemptora de Jesús i per la seva fe il·luminada no fuig com els deixebles, no es deixa vèncer per la por i el desencís sinó que espera confiada la victòria del seu fill sobre la mort. Maria sap però que l'experiència de la resurrecció és quelcom de personal i per això resta callada, amatent a que aquells que han seguit al seu fill, ara esporuguits, visquin també l'experiència de la seva resurrecció i creguin.

El camí de la fe de Maria és més llarg que el dels deixebles, els precedeix en la fe i en precedir als apòstols precedeix la fe de la mateixa Església, la nostra fe. «Feliços els qui creuran sense haver vist!» dirà Jesús a Tomàs, i feliç és Maria que ha cregut sense necessitat d'haver vist, que ha confiat i ha esdevingut així intercessora de tota l'Església davant de Crist. «Maria (...) és contempladora del misteri de Déu en el món, en la història i en la vida quotidiana de cadascú i de tothom», ens ha recordat en Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica La Joia de l'Evangeli.

El Concili Vaticà II ens diu que «La Verge Maria, predestinada des de tota l'eternitat conjuntament amb l'encarnació del Verb diví per a ser Mare de Déu, per designi de la divina Providència fou en aquest món mare excelsa del diví Redemptor, col·laboradora molt més generosa que els altres i esclava humil del Senyor. Concebent el Crist, engendrant-lo, alimentant-lo, presentant-lo al Pare en el temple, patint amb el seu Fill que moria en la creu, col·laborà d'una manera totalment singular a l'obra del Salvador amb obediència, fe, esperança i caritat fervent, per restablir la vida sobrenatural de les ànimes. Per això ha esdevingut la nostra mare en l'ordre de la gràcia.»

Maria està constantment present en el camí de fe del Poble de Déu vers la llum, Maria ha estat testimoni de l'encarnació, de la vida, de la missió, de la mort i de la resurrecció de Jesús; Jesús que s'ha aparegut als qui dubtaven no s'ha aparegut a Maria perquè a ella no li cal veure per creure, és la mateixa icona de la fe.

Amb el seu fiat en l'anunciació Maria accepta de ser conscientment la mare del redemptor i es lliura en cos i ànima a la persona i a la missió del seu fill i així coopera en la redempció de la humanitat convertint-se en causa de la seva pròpia salvació i de la de tota la humanitat. «La Verge Maria, que arran de l'anunciació de l'Àngel acollí el Verb de Déu en el seu cor i en el seu cos i així va portar la Vida al món», ens diu el Concili Vaticà II.

Amb el fiat de Maria s'inicia la realització del pla de salvació que Déu ofereix a l'home. Sant Bernat ens ho mostra bellament en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir si a l'àngel per tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant Bernat: «Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes les nacions és aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu, passés de llarg.»

Maria corra a obrir la porta del seu cor i la de les seves entranyes al Redemptor, així esdevé el primer testimoni de la resurrecció i el model a seguir, és la benaurada per excel·lència que creu en el compliment de la Paraula de Déu, amb la seva relació concreta, tendre i intensa amb Jesús avança en la fe en Ell fins a participar amb amor de mare en la missió redemptora del seu Fill i ara Maria segueix essent mare en l'Església.

Maria és digna de benedicció pel fet d'haver estat mare de Jesús segons la carn però ho és també i sobretot perquè des del instant de l'anunciació ha acollit la Paraula de Déu, ha cregut i obedient ha conservat la Paraula en el seu cor.

Maria el model de fe la qui, en paraules de sant Bernat «Si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l'error: si ella et sosté no t'afonaràs. De res tindràs por si et protegeix, si et deixes portar per ella, no et fatigaràs pas i amb el seu favor arribaràs a bon port.»