DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11 i Mc 14,1-15,47

El regne del nostre pare David està a punt d’arribar (Cf. Mc 11,9-10), cridava la gent tot estenent mantells pel camí. Ha entrat a Jerusalem el qui ve en nom del Senyor i el seu regne està a punt d’arribar. Aquest rei però fa la seva entrada muntant un pollí, una animal que havia estat en temps de David, el rei per excel·lència, símbol de majestat i per això el profeta Zacaries havia dit: «Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera.» (Za 9,9). Ara aquest rei de reis, que no entra pas a dalt d’un cavall majestuós com els reis del seu temps, que no ha estat ungit d’antuvi per cap profeta perquè ell mateix és de condició divina, ha vingut a instaurar el regne definitiu. És un rei que s’ha fet semblant als homes, en tot com un home qualsevol, llevat del pecat; s’ha fet no res, fins a esdevenir esclau i acceptar una mort ignominiosa als ulls dels homes, una mort de creu, perquè en el pla del Fill de Déu està de fer-se obedient per ensenyar-nos a nosaltres a ser-ho també. Però aquest rei tan atípic és Senyor a glòria de Déu Pare.

La salvació no s’improvisa, a voltes als nostres ulls és desconcertant, però poc a poc tot va encaixant. D’una banda el complot dels sacerdots i els mestres de la llei ha trobat en un dels dotze qui a canvi d’unes monedes els lliurarà al Mestre. D’altra banda els deixebles troben el pollí o el lloc on menjar l’anyell pasqual tal com el Senyor els havia dit. Jesús sap qui el trairà, sap qui el negarà, qui quedarà desenganyat i que quasi bé tots l’abandonaran com ovelles sense pastor.

Des dels petits detalls fins als grans tot està previst perquè ha arribat l’hora en que el Fill de l’home és entregat als pecadors. L’hora en que el Messies, el fill d’aquell qui és Beneït, s’asseurà a la dreta del Totpoderós per venir a la fi dels temps enmig dels núvols del cel. No manca cap detall, el procés amb declaracions en fals i que no concorden, l’esquinçament dels vestits del gran sacerdot, escopinades, cops de puny i bufetades. Tampoc no manca l’aquiescència d’un Pilat sorprès per aquell rei que no es defensa, que sap que li han lliurat aquell home per enveja però que a la fi li pot més acontentar la gent i entregar a Jesús als soldats perquè l’assotin i el crucifiquin, que salvar a un just.

El rei aclamat per la multitud un diumenge, és coronat d’espines un divendres, passa de caminar sobre catifes i branques d’olivera a tenir per ceptre una canya i de ser rebut amb crits de joia a tenir per homenatge escopinades. Fins i tot qui l’ajuda a portar la creu ho fa per força; fins i tot els seus vestits són jugats als daus; fins i tot clavat a la creu no deixa de rebre insults i mofes. És l’hora en que el Fill de Déu fet home, fet obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu, recull i experimenta en ell mateix tota la misèria humana i davant aquesta misèria clama al Pare.

Però, com diu el centurió, és veritat que aquest és el Fill de Déu; potser no ho sembla quan tant sols unes dones, les que el proveïen amb els seus propis recursos, l’acompanyen i tant sols un home s’atreveix a reclamar el seu cos; però aquest que ha patit tant, és el nostre redemptor i ha patit per nosaltres i com nosaltres. Ell no s’ha resistit ni s’ha fet enrere, ha parat l’esquena, les galtes i la cara davant ofenses, assots i escopinades, tal com havia profetitzat Isaïes. Però amb Ell hi ha Déu, la seva ajuda és Déu i parant com una roca ni es dona per vençut ni queda avergonyit.

Calia tot això? Calia que les paraules de Jesús indicant com havia de morir s’acomplissin (Cf. Jn 18,32) i calia que experimentant tota la baixesa humana ens mostrés el camí de la conversió que du a la vida. La pedra rodolà i el sepulcre quedà tancat, però mentre algunes dones s’ho miraven, s’estava obrint la porta de la nostra salvació. Crist, el Fill de Déu, es feu obedient i semblant als homes, tant sols així podia redimir-nos, sabent ben bé com pot arribar a ser la misèria humana i lliurant-nos el seu cos i la seva sang, establint amb nosaltres una aliança perpètua tot just abans que fos traït, abandonat, negat, condemnat injustament, escarnit i crucificat. Com tants homes són també avui traïts, negats, condemnats injustament, escarnits i crucificats d’una o altra manera. Com tantes vegades nosaltres traïm, abandonem, neguem, condemnem injustament, escarnim i crucifiquem ni que sigui sense vessament de sang. Jesús, el Crist, davant de tant sofriment callava, no es defensava i es deixava fer; sabia que res no podria canviar la voluntat d’aquells qui el volien mort i quan abans millor. Però sobretot sabia que portant a les seves espatlles tot el sofriment humà, morint i davallant al país dels morts, ens obria la porta del nostre propi sepulcre. Ell que salvà als altres, Ell que no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu salvant-se ell mateix i baixant de la creu, ens salva a tots nosaltres fent el camí que les Escriptures havien predit d’Ell i quan haurà ressuscitat anirà davant nostra cap al Pare per preparar-nos-hi estada.

Ara i aquí per a nosaltres és l’hora de vetllar i de pregar; demanant-li al Senyor fortalesa per no adormir-nos en la venalitat de les coses fugisseres o que ofenen, com si fossin escopinades i bufetades al rostre del Senyor; perquè Ell va dir «tot allò que fèieu a un d’aquets germans meus, a mi m’ho fèieu.» (Mt 25,40) i als nostres germans els tenim sempre amb nosaltres i els podem fer el bé sempre que vulguem (Cf. Mc 14,7). I tal volta nosaltres assotem amb el fuet de la discòrdia; escopim amb la nostra vanitat; bufetegem amb la nostra discriminació; traïm amb el nostre orgull; neguem amb la nostra enveja; clavem a la creu al germà amb la nostra ambició.

Ara i aquí per a nosaltres és l’hora de cercar de superar la nostra feblesa però no pas per fer el que nosaltres volem, sinó el que Déu vol de nosaltres; com ho feu aquell qui digué «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38).

I a fe que la va fer la voluntat del Pare, fins a la mort i una mort de creu.

DIVENDRES V DE QUARESMA

LLIURAMENT DE L’ORACIÓ DEL SENYOR AL CATECUMEN IVAN CALLEJA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Os 11,1.3-4.8c-9; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 1); Ga 4,4-7 i Mt 6,9-13

Ensenyant-nos una pregària el Senyor mateix ens ha ensenyat a caminar, ens ha agafat pels braços i ens condueix amb suavitat cap al Pare, cap al seu Pare que és també el nostre Pare si vivim deixant-nos portar per l’Esperit de Déu. Per Crist som fets fills amb el Fill i aquest és el gran regal que ens ha deixat l’obra redemptora del Crist. Nosaltres som febles, però Déu ens estima tant que fa que l’Esperit ens ajudi a pregar, fa que aquest Esperit es posi en lloc nostre i així la nostra pregària, aquella que el mateix Fill fet home ens va ensenyar, arribi fins al Pare. Dir a Déu Pare, poder-nos dirigir a Ell com a Pare és participar de la passió, mort i resurrecció del Fill; Ell morint a la creu es feu igual a nosaltres, Ell essent ressuscitat ens feu a nosaltres iguals a Ell.

Avui estimat Ivan et lliurem la pregària més preciosa que tenim; com un tresor et convidem a unir-te a nosaltres i a reconèixer a Déu com el teu Pare i el nostre Pare, esdevenint així germans en la fe que professem dins de l’Església i germans del mateix Crist. Ell es dirigia al seu Pare dient-li Abbà, aquesta expressió integra i expressa la relació íntima que viu Jesús amb el seu Pare, una relació senzilla, amorosa i confiada fins i tot a la creu. Però Jesús, que no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, vol compartir amb nosaltres, ens vol iniciar en aquesta relació paterna i filial, ensenyant-nos Ell mateix a dirigir-nos al Pare amb la mateixa confiança amb que Ell ho fa. Al lliurar-nos el Parenostre, aquesta pregària que avui et lliurem i et convidem a compartir amb tota l’Església, ens convidà el mateix Crist a tenir al seu Pare com a Pare nostre.

Déu no és una concepció teòrica, és algú viu i proper a nosaltres, tu Ivan te l’has de sentir proper. Déu és per a nosaltres transcendent i sant, però alhora és un amor personal i concret per a cadascun de nosaltres. Com aquell pare del fill pròdig que esperava pacientment la tornada del fill sense desesperar mai i amb els braços oberts sempre. Per això Ivan quan et dirigeixis al Pare amb aquesta bella pregària primer que tot confia-t’hi amb esperit de fill i després fixa’t bé en cada una de les set peticions que dirigiràs al Pare sempre que la preguis. Li demanaràs de santificar el seu nom i que vingui a nosaltres el seu Regne, li demanaràs que es faci a cel i terra la seva voluntat; li demanaràs que faci arribar a la humanitat el pa necessari per subsistir cada dia; li demanaràs el perdó comprometent-te tu mateix a perdonar; li demanaràs fortalesa per no caure a la temptació per acabar demanant-li que t’allunyi del mal. Però ho faràs emprant el plural, perquè aquesta pregària és la que ens uneix a tots els creients en la filiació, fets fills amb el Fill per dirigir-nos així units al mateix Pare.

I fixa’t també en la darrera paraula Amén. Amb ella reafirmem tot el que ha sortit dels nostres llavis i del nostre cor; diem que tot allò que el Crist ens va ensenyar a demanar confiats i esperançats al Pare creiem que així ha de ser, que així és. Glorificant el seu nom, acollint el seu Regne, fent la seva voluntat, rebent el pa que ajuda a viure i el perdó que dona la vida i així amb aquesta força evitar la temptació i lliurar-nos del poder del maligne. Que així sigui per a tu i per a tots nosaltres. Amén.

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

«Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat»

Avui, 25 de març de 2021, sembla que tot gira al voltant de la voluntat, la meva voluntat, la teva voluntat, la seva voluntat, la nostra voluntat, la vostra voluntat, llur voluntat.

Ara bé, si la nostra voluntat ens ha portat a allunyar-nos de Déu, a oblidar-nos de Déu, a ser indiferents davant de Déu, a negar-lo, com de vegades pot semblar, en la societat que ens envolta; o entre nosaltres mateixos quan l’orgull s’apodera, o la irascibilitat es troba a flor de pell, o un atac de còlera ens descol·loca tota la serenor monàstica; avui, encara avui, irromp la voluntat de Déu en la nostra història.

La voluntat de Déu s’obre pas en la intimitat de la nostra vida, en la nostra història personal i col·lectiva, social i cultural, en cadascú dels àmbits de la vida, perquè Déu és a tot arreu.

Déu en la història s’ha manifestat de moltes maneres. A l’inici del temps ens trobem que després del diluvi, fa una aliança amb Noé, posant el seu arc en els núvols, com a signe de la seva aliança amb la terra (cf. Gn 9,13), signe preclar i universal que uneix cel i terra, Déu i els homes.

Ara, a la plenitud del temps, és a dir avui, Déu ens ha fet conèixer el misteri de la seva voluntat, la voluntat de donar-nos un home, millor dit l’home, el Verb, la seva Paraula encarnada, el nostre redemptor, Déu i home, Jesucrist. La voluntat de Déu es proposa reconciliar totes les coses en Crist.

Així, la Paraula de Déu s’ha encarnat en el si de la noia, la Verge Maria. El Verb de Déu, Emmanuel, Déu que és amb nosaltres, s’ha encarnat en la nostra humanitat, Déu ens ha mostrat clarament la seva voluntat de salvar-nos a tots. En Crist vol redimir-nos de la nostra càrrega de pecats que arrastrem, i alleugerats del pes puguem avançar, renunciant a la pròpia voluntat, la nostra voluntat, el nostre orgull, per seguir les petjades de l’humil, del qui essent Déu s’ha encarnat, s’ha fet home, per acompanyar-nos, per guiar-nos, per introduir-nos al coneixement de la voluntat de Déu Pare.

L’arc de Déu ara ha passat per una noia, Maria, promesa amb Josep. Maria, la plena de gràcia, Maria, la que evidentment podia tenir por davant la voluntat de Déu, davant del pla que l’àngel li anava proposant. Però, Maria escoltà, confià, acceptà i posa la seva voluntat a les mans de la providència de Déu, posà la seva voluntat a les mans de la voluntat de Déu, lligà la seva voluntat de dona a la voluntat del Misteri de Déu.

Així, a l’arc de Déu s’adhereixen les bones voluntats. Nosaltres com a monjos, com a cristians, tenim el deure d’esdevenir esclaus del Senyor, com Maria es va avançar a pronunciar en lloc nostre. Així, en la mesura que la nostra voluntat vagi apropant-se, configurant-se, implementant-se a la voluntat de Déu, ens anirem conformant més i més a Jesucrist que ha vingut a fer la voluntat del Pare.

Tenim aquests dies de treva per transformar, encaixar, ajustar la nostra llibertat de fills de Déu, com Maria, al compliment de la voluntat fecunda de Déu. Com a monjos tenim un centre vital que és Jesucrist a qui hem de seguir pas a pas, dia a dia, per poder engendrar la voluntat salvífica de Déu en nosaltres.

Jesucrist complint la voluntat del Pare ens ha introduït en l’Aliança de Déu, ens ha donat l’entrada a cadascú de nosaltres perquè ara puguem participar del seu convit, d’acció de gràcies, l’Eucaristia, mentre esperem que gràcies a la seva voluntat, puguem formar part de l’arc que ens unirà i ens pujarà, ens atansarà, l’arc que ens albirarà la porta de la vida eterna, a la seva glòria.

El Verb s’ha encarnat. Però, d’ací a quatre dies ja estarem braman: Hosanna al Fill de David! Tot seguit, sentirem: Que el crucifiquin! Que el crucifiquin!

Gràcies a la voluntat de Déu, a l’ofrena del cos de Jesucrist a la creu, feta una vegada per sempre, nosaltres hem estat redimits. I, amb la glòria de la seva resurrecció, de la seva ascensió, i la vinguda de l’Esperit Sant, ja som salvats si, com Maria, acceptem la nostra esclavitud i la voluntat de Déu per poder dir amb veu clara: “Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat”.

DIUMENGE V DE QUARESMA

TERCER ESCRUTINI DEL CATECUMEN IVAN CALLEJA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lectures del cicle A: Ez 37,12-14, Sl 129, Rm 8,8-11; Jo 11,1-45

«Quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor» ens ha dit el profeta Ezequiel. Hi havia un home anomenat Llàtzer que es posà malalt; tant ell com les seves germanes Marta i Maria eren amics del Senyor i el Senyor els estimava. Res més natural doncs que en posar-se Llàtzer malalt les dues germanes ho fessin saber al Senyor. Trobem avui en l’Evangeli perfectament sincronitzada la naturalesa divina i humana de Jesús, el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació. Jesús s’afligeix per la malaltia i encara més per la mort del seu amic, es commou en sentir el plor de Maria i dels jueus que l’acompanyaven; es commou de nou davant del sepulcre i els ulls se li negaren de llàgrimes. És l’amic qui plora pel dolor dels seus estimats; alhora és Déu qui es commou pel dolor de la humanitat.

El dolor, la malaltia, la vida i la mort són ben presents al llarg de la nostra existència terrenal; també ho foren en la vida de Jesús perquè li sortien al pas dia rere dia. Malats que supliquen ser guarits, endimoniats a qui cal alliberar; morts a qui ploren el seus. Aquell qui és senyor de la vida i de la mort, aquell qui ha vingut a destruir la mort, es commou davant del dolor i de la mort dels altres, també davant la mort de l’amic, tot i saber que aquesta mort és en profit dels qui el segueixen, perquè veient-la vençuda creuran.

La resurrecció de Llàtzer és com un tast de la vertadera resurrecció que ens guanya la salvació a tots nosaltres, la de Crist crucificat i sepultat. Llàtzer surt del sepulcre al quart dia, Crist al tercer; Llàtzer és cridat a fora pel Senyor; Crist venç la mort per la força de l’Esperit, aquell que va ressuscitar-lo d’entre els morts i que donarà la vida als nostres cossos mortals, com ens ha dit l’Apòstol. Llàtzer torna a la vida d’abans, Crist torna a la vida eterna; Llàtzer surt del sepulcre amb els peus i les mans lligats amb les benes d’amortallar i la cara lligada amb un mocador; Crist deixant el sepulcre buit amb el llençol d’amortallar aplanat i el mocador que li havien posat al cap continuant lligat a part; Llàtzer recupera un cos mortal i Crist obté un cos gloriós; perquè el sepulcre de Llàtzer és ple però el de Crist és buit.

La resurrecció de Llàtzer, millor dit la tornada de Llàtzer a la vida, és un signe prodigiós certament, que potser fins i tot precipita els plans dels seus enemics contra Jesús; però al cap i a la fi és tant sols un tast de la vertadera resurrecció, la d’aquell qui és la resurrecció i la vida; la d’aquell la fe en el qual transforma la mort en vida i una vida que ja no coneix la mort. Perquè Jesús, ens ho diu Marta, és el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món per dur-nos la vida.

La resurrecció que professem en la nostra fe no és tant sols una esperança, és una certesa. També nosaltres davant la mort estem temptats de dir-li a Jesús «si haguéssiu estat aquí, el meu germà (la meva mare, el meu pare, el meu fill, la meva filla, la meva esposa, el meu amic) no s’hauria mort» i per la fe ens cal afegir «però fins i tot ara jo se que Déu et concedirà tot el qui li demanis.» La fe adolorida de Marta ens dona la proclamació del Crist com a font de resurrecció i de vida.

«Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo»; els deixebles quedaren desconcertats, creien entendre que l’amic del Senyor s’havia adormit qui sap si per la febre, per tornar aviat de nou a la salut. El que Crist els volia dir és que per Ell i amb Ell la mort s’ha convertit en un són del que Ell mateix ens desvetllarà.

«Ho creus això?» li pregunta Jesús a Marta, ens ho pregunta a tots i cadascun de nosaltres, t’ho pregunta a tu estimat catecumen. I tots hem de respondre que creiem en Déu, Déu de vius i no de morts, que ens envià al seu Fill com a missatger de la vida per portar-nos la resurrecció. Una resurrecció que és l’eix de la nostra fe i que estem a punt de celebrar de nou en la propera festa de la Pasqua.

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)

SEGON ESCRUTINI DEL CATECUMEN IVAN CALLEJA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lectures del cicle A: 1S 16,1.6-7.10-13a, Sl 22,1-3,4-6, Ef 5,8-14 i Jo 9,1-41

Diu la dita popular que no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi. És la ceguesa que afecta aquells qui es pregunten com se li han obert als ulls a aquell cec de naixement, com pot ser que un pecador, com consideren a Jesús, faci tals miracles, com és que ara hi veu aquell qui no hi havia vist mai, com pot ser si aquell cec va néixer en pecat que ara doni lliçons i es negui a donar glòria a Déu de la manera que ells volien, negant al Fill del déu que deien adorar. El mateix cec els hi ho diu «ja us ho he dit i no n’heu fet cas». El que és evident és que aquell home que era cec, ara hi veu. Així com Déu creà l’home amb la pols de la terra i així aquest es convertí en un ésser viu (Cf, Gn 2,7); així Jesús fent una mica de fang amb la seva saliva i estenent-la sobre els ulls del cec de naixement feu d’aquell cec un home nou, un fill de la llum nascut de nou, desvetllat del són de la seva ceguesa, ressuscitat de la foscor, il·luminat pel Senyor, com ens dius sant Pau.

Les aparences enganyen i els vertaders cecs, els qui vertaderament estan en pecat són aquells fariseus que no volen veure en Jesús al Messies, al Fill de Déu. «Allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior però Déu veu al fons del cor», digué el Senyor a Samuel perquè no es deixes guiar per les aparences i acabés per ungir com a rei als qui semblaven reunir totes les gràcies però el cor dels quals no era net, estava entelat i els feia cecs. Hi ha tels que ens impedeixen la visió, que ens fan cecs de cor. Són el nostre egoisme o el nostre egocentrisme, les nostres pors transformades en enganys que ens envolten i ens enceguen. És per la fe que arribem al regne de la llum i a aquest regne ens hi crida el Senyor. Com a aquell cec de naixement que deuria seure vora el camí pel que passava Jesús, sense d’antuvi adornar-se que tenia davant seu aquell qui és la llum del món.

Aquell cec de naixement, aquell qui potser tant ell com els seus pares acorralats a preguntes i retrets pels fariseus deurien pensar en quin embolic els havia posat Jesús, era allí perquè en ell es revelessin les obres de Déu, per ser un instrument de Déu com ho som cadascun de nosaltres si ens confiem a Ell. Aquell home que captava, que no podia fer res més que demanar almoina perquè mai no havia conegut el que és la llum, acaba coneixent a aquell qui és la llum. Aquell home que no pot caminar per si mateix perquè no és capaç d’orientar-se, acaba trobant aquell qui és el camí, la veritat i la vida. Aquell home la vida del vida qual transcorria a les fosques, que mai no podia ni somiar una vida digna perquè es creia nascut en pecat, acaba essent escenari de la revelació del Fill de Déu, aquell qui fa les obres del qui l’ha enviat. Tants sols li ha calgut anar a rentar-se i ell hi anà, es rentà i hi veié.

Ens ho ha dit l’Apòstol, també nosaltres som cecs, estem en la foscor, som foscor; tant sols en el Senyor esdevenim llum, tant sols per Ell podem viure com els qui som de la llum i quan trobem al Senyor, quan Ell ens troba com va trobar al cec de naixement, les coses a la llum de la fe esdevenen clares i visibles. Aquest camí cap a la llum de la resurrecció és el que recorrem durant la Quaresma, el que recorren els catecúmens cap al baptisme. Com el camí espiritual que recorregué aquell cec de naixement que començà per considerar a Jesús com aquell home, per passar a veure-hi en Ell un profeta i acabar reconeixent-lo com el Senyor, aquell qui té un poder que no pot tenir ningú que no vingui de Déu. Aquest és el camí de la conversió, el camí de la fe cap a la plenitud de la llum, un camí en el que sovint podem ensopegar en el pecat quan esdevenint cecs de cor i ens tanquem a aquell qui és la llum i ens deixem vèncer per la temptació de fer el mal enlloc de fer el bé.

En la nit de Pasqua i en el ritus baptismal la llum pren un protagonisme molt especial; una llum que neix d’un foc nou per tal de donar-nos una vida nova. Però per poder caminar sota la claror d’aquesta llum, hem de ser capaços d’abandonar tot allò de dolent que la llum ha denunciat i ha deixat clarament visible i configurar-nos al Crist, deixant-nos tocar per Ell, rentant-nos en l’aigua de l’enviat, aquell qui és la llum per al món, llum per a nosaltres.

Aquesta és l’alegria que aquest diumenge Laetare comencem a albirar la llum que la nit de Pasqua esclatarà amb tota la força del Crist ressuscitat. Encara falta molt, Crist encara ha de patir molt, ha de ser negat, traït, abandonat, vexat, i mort. Però l’albada de la resurrecció que et portarà a tu estimat Ivan a rebre les aigües del baptisme per poder arribar així per la fe al regne de la llum, ja s’albira.