14 de març de 2021

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)

SEGON ESCRUTINI DEL CATECUMEN IVAN CALLEJA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lectures del cicle A: 1S 16,1.6-7.10-13a, Sl 22,1-3,4-6, Ef 5,8-14 i Jo 9,1-41

Diu la dita popular que no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi. És la ceguesa que afecta aquells qui es pregunten com se li han obert als ulls a aquell cec de naixement, com pot ser que un pecador, com consideren a Jesús, faci tals miracles, com és que ara hi veu aquell qui no hi havia vist mai, com pot ser si aquell cec va néixer en pecat que ara doni lliçons i es negui a donar glòria a Déu de la manera que ells volien, negant al Fill del déu que deien adorar.
El mateix cec els hi ho diu «ja us ho he dit i no n’heu fet cas». El que és evident és que aquell home que era cec, ara hi veu. Així com Déu creà l’home amb la pols de la terra i així aquest es convertí en un ésser viu (Cf, Gn 2,7); així Jesús fent una mica de fang amb la seva saliva i estenent-la sobre els ulls del cec de naixement feu d’aquell cec un home nou, un fill de la llum nascut de nou, desvetllat del són de la seva ceguesa, ressuscitat de la foscor, il·luminat pel Senyor, com ens dius sant Pau.

Les aparences enganyen i els vertaders cecs, els qui vertaderament estan en pecat són aquells fariseus que no volen veure en Jesús al Messies, al Fill de Déu. «Allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior però Déu veu al fons del cor», digué el Senyor a Samuel perquè no es deixes guiar per les aparences i acabés per ungir com a rei als qui semblaven reunir totes les gràcies però el cor dels quals no era net, estava entelat i els feia cecs. Hi ha tels que ens impedeixen la visió, que ens fan cecs de cor. Són el nostre egoisme o el nostre egocentrisme, les nostres pors transformades en enganys que ens envolten i ens enceguen. És per la fe que arribem al regne de la llum i a aquest regne ens hi crida el Senyor. Com a aquell cec de naixement que deuria seure vora el camí pel que passava Jesús, sense d’antuvi adornar-se que tenia davant seu aquell qui és la llum del món.

Aquell cec de naixement, aquell qui potser tant ell com els seus pares acorralats a preguntes i retrets pels fariseus deurien pensar en quin embolic els havia posat Jesús, era allí perquè en ell es revelessin les obres de Déu, per ser un instrument de Déu com ho som cadascun de nosaltres si ens confiem a Ell. Aquell home que captava, que no podia fer res més que demanar almoina perquè mai no havia conegut el que és la llum, acaba coneixent a aquell qui és la llum. Aquell home que no pot caminar per si mateix perquè no és capaç d’orientar-se, acaba trobant aquell qui és el camí, la veritat i la vida. Aquell home la vida del vida qual transcorria a les fosques, que mai no podia ni somiar una vida digna perquè es creia nascut en pecat, acaba essent escenari de la revelació del Fill de Déu, aquell qui fa les obres del qui l’ha enviat.
Tants sols li ha calgut anar a rentar-se i ell hi anà, es rentà i hi veié.

Ens ho ha dit l’Apòstol, també nosaltres som cecs, estem en la foscor, som foscor; tant sols en el Senyor esdevenim llum, tant sols per Ell podem viure com els qui som de la llum i quan trobem al Senyor, quan Ell ens troba com va trobar al cec de naixement, les coses a la llum de la fe esdevenen clares i visibles.
Aquest camí cap a la llum de la resurrecció és el que recorrem durant la Quaresma, el que recorren els catecúmens cap al baptisme. Com el camí espiritual que recorregué aquell cec de naixement que començà per considerar a Jesús com aquell home, per passar a veure-hi en Ell un profeta i acabar reconeixent-lo com el Senyor, aquell qui té un poder que no pot tenir ningú que no vingui de Déu. Aquest és el camí de la conversió, el camí de la fe cap a la plenitud de la llum, un camí en el que sovint podem ensopegar en el pecat quan esdevenint cecs de cor i ens tanquem a aquell qui és la llum i ens deixem vèncer per la temptació de fer el mal enlloc de fer el bé.

En la nit de Pasqua i en el ritus baptismal la llum pren un protagonisme molt especial; una llum que neix d’un foc nou per tal de donar-nos una vida nova. Però per poder caminar sota la claror d’aquesta llum, hem de ser capaços d’abandonar tot allò de dolent que la llum ha denunciat i ha deixat clarament visible i configurar-nos al Crist, deixant-nos tocar per Ell, rentant-nos en l’aigua de l’enviat, aquell qui és la llum per al món, llum per a nosaltres.

Aquesta és l’alegria que aquest diumenge Laetare comencem a albirar la llum que la nit de Pasqua esclatarà amb tota la força del Crist ressuscitat. Encara falta molt, Crist encara ha de patir molt, ha de ser negat, traït, abandonat, vexat, i mort. Però l’albada de la resurrecció que et portarà a tu estimat Ivan a rebre les aigües del baptisme per poder arribar així per la fe al regne de la llum, ja s’albira.