30 de novembre del 2019

SANT ANDREU, APOSTOL

RECÉS D’ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 10,9-18; Sl 18,2-3.4-5; Mt 4,18-22

A la vora del llac de Galilea hi ha dos germans feinejant amb les xarxes, capficats amb la pesca i les seves cabòries se n’adonen que de sobte tenen al seu costat algú que en haver-los vist, els mira i els convida a anar amb Ell i canviar peixos per homes en la seva pesca. Un xic més enllà dos altres germans de la barca estant, repassant les xarxes, són també cridats per aquell home; ells de nou deixant barca i pare marxen amb Ell. L’evangelista Mateu inicia el seu relat sobre la vida pública de Jesús passant de l’escenari del desert on hi ha Joan, a la verdor i la bellesa de la riba del llac; Jesús ha anat de Natzaret a Cafarnaüm; al seu pas tot reverdeix, tot neix a una nova vida. Així, a la vora del llac, de l’aigua, la vida de Pere, Andreu, Jaume i Joan canvia, s’incorporen a una aventura, neixen de nou; com tots nosaltres per l’aigua del baptisme. La raó d’aquest canvi és Jesús que mira, que crida; que crida de dos en dos perquè la fe és per compartir-la, per viure-la en comunitat, en família, en Església.

Aquells pescadors descobriran tot seguint-lo que dels qui creuen en Ell i el segueixen cap no serà defraudat. Aquells homes, potser sense adonar-se’n del tot, han vist en Jesús al Senyor; aquell de qui ara ni poden imaginar que el Pare el ressuscitarà d’entre els morts per a la nostra salvació i que seran ells, ja pescadors d’homes, els enviats a predicar-lo, els cridats a rebre l’Esperit i fer que molts en sentin parlar, els encarregats de fer que molts hi creguin i creient-hi l’invoquin i invocant-lo se salvin; tan se val el seu origen, raça o llengua.

En Jesús Déu ha deixat de ser un ésser a voltes llunyà, s’ha fet home, es mou en el món, és algú que mira, que cerca, que crida a anar amb Ell, a creure en Ell. En trobar a Jesús en el camí de la seva vida, la fe ha entrat en el cor dels primers apòstols, la tenen als llavis i dels seus llavis s’escamparà a tota la terra, fins als límits del món.

A les portes de l’Advent nosaltres, com els apòstols, estem sovint capficats en les nostres xarxes i barques particulars;  potser la nostra activitat diària ens impedeix de veure que Jesús ens mira, que s’ha aturat al nostre costat i tot mirant-nos ens crida. Ens crida a esperar-lo de nou aquest any, a viure de nou el seu adveniment amb l’esperança i la joia de saber que si l’invoquem, si l’esperem serem salvats.

Ens crida a reconèixer-lo, perquè sempre està vora nostre, en el rostre dels nostres germans, en el d’aquells qui pateixen, en el d’aquells quin són rebutjats i ignorats per la nostra societat, en el d’aquells qui es juguen la pell per una vida més digne; en el d’aquells a qui la malaltia, la pèrdua de la llibertat o la llunyania de la llar els fa rostres, imatges del Crist. Mentre l’esperem cal que ens esmercem en reconèixer-lo en l’altre, que si l’hem sentit predicar, el portem al cor i als llavis.

Com sant Andreu, la festa del qual celebrem avui, el germà de Simó, anomenat Pere, a qui l’evangelista Joan ens mostra com a deixeble de Joan Baptista. Un home doncs que cercava la presència del Senyor, un home de fe i d'esperança; que va seguir a Jesús, i no sols el va seguir de prop, sinó que va gaudir de la seva intimitat. Aquell que abans que res atent als altres va indicar-li a Jesús la presència d'un noi que tenia cinc pans d'ordi i dos peixos, que creia poc per a tanta gent, sense adonar-se’n que fins hi tot en sobraria; sense saber que després compartiria la taula del pa de vida al darrer sopar. Aquell qui, atent a la vinguda del Regne, preguntà quan seria la destrucció de Jerusalem i la fi dels temps, sense saber que tenia el qui és la vertadera vida vora seu; essent després testimoni de la seva resurrecció. Aquell qui, atent a evangelitzar, amb Felip fan d'intèrprets i mediadors dels grecs davant Jesús perquè la crida és servei, Jesús el cridà a seguir-lo i a servir-lo en els altres.

En paraules del Papa Benet: «Que l'apòstol Andreu ens ensenyi a seguir a Jesús amb promptitud, a parlar amb entusiasme d’Ell amb tots aquells amb els quals ens trobem, i, sobretot, a conrear amb Ell una relació d'autèntica familiaritat, conscients que només en Ell podem trobar el sentit últim de la nostra vida i de la nostra mort.» (Benet XVI, 14 de juny de 2006).

Que aquesta voluntat ens mogui, com a l’apòstol sant Andreu, a viure aquest temps d’Advent que aquest vespre iniciarem, amatents, amb esperança renovada i la certesa de que Jesús ve a salvar-nos i a habitar als nostres cors.

20 de novembre del 2019

DIMECRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

SANTS OCTAVI, ADVENTOR I SOLUTOR, MÀRTIRS

2M 7,1.20-31; Sl 16,1.5-6.8 i 15; Lc 19,11-28

Poc es pensaven aquells subalterns, dels quals ens parla Jesús en l’Evangeli de sant Lluc, que aquell noble cridat a regir un regne, tornaria tant aviat. Quan tornà investit amb la dignitat reial, passà comptes i fins i tot feu executar als qui no l’havien volgut com a rei. Així passarà també amb la mort i el judici, no podem predir pas quan ens arribarà, ni com serà. Per això Jesús ens convida a estar preparats, a estar a punt, sempre a punt; tenint al dia els comptes d’allò que ens ha donat, per si ens en demana raó el dia menys pensat.

La fe que rebem pel baptisme no és per deixar-la tal i com ens la van confiar, l’hem de fer treballar, de fer fructificar, de fer rendir; per això el Senyor ens l’ha donat. Hem d’anar avançant en el camí de la nostra vida de cristians, de la nostra vida monàstica. Podem tenir la temptació de guardar-nos la fe embolicada en un mocador; no es tracta pas d’això, els nostres passos, no abandonant mai els camins prescrits, han d’avançar segurs per les rutes del Senyor. Sense por, segurs de que Ell és el creador del món, el que ens ha modelat abans de néixer. És aquesta la fe que tenien aquells set germans que moriren a mans d’un rei injust i despietat; però malgrat turments, amenaces i temptacions, no van trair la seva fe perquè l’havien administrat fidelment. Com aquella mare coratjosa que sabia molt bé que més important que la vida terrena, que haver-los portat a les seves estranyes, haver-los alletat i haver-los criat, era la fe que els havia transmès en aquell Déu que es compadeix del seus. Ell sap com ens ha fet a cadascun de nosaltres, Ell sap com som realment i sols a Ell podem confiar-nos perquè ens retorni l’alè i la vida, aquella vida vertadera que tant sols podem obtenir per la seva compassió.

En aquest món ens poden temptar la riquesa, les amistats fugisseres, els reconeixements, el poder i tantes altres coses. Però si mirem al cel i a la terra i ens n’adonem que és Déu qui ho ha fet tot, que ho ha fet del no res i que també nosaltres hem estat fets igualment del no res per aquell que existeix des de sempre i existirà sempre, que ha creat totes les coses per la seva bondat; aleshores no hem de tenir por i hem d’afanyar-nos a fer fructificar la nostra fe, no hem de deixar que la llavor sembrada per Déu en nosaltres pel baptisme sucumbeixi a les males herbes del poder, la riquesa i la vida caduca.

Segurs d’això, certs de que la nostra no és una esperança vana, sinó fonamentada en Crist, hem d’avançar seguint-lo a Ell, al qui no hem d’anteposar mai res, de la misericòrdia del qual no hem de desesperar mai, seguir-lo vers la Jerusalem celestial on tenim l’esperança certa de que si l’hem invocat amb sinceritat, Ell ens respondrà i aleshores quan ens desvetllem del son de la mort el podrem contemplar fins a saciar-nos.

Aquesta és la fe tant ben administrada dels màrtirs, com sant Octavi i els seus companys Aventor i Solutor considerats els primers màrtirs de Torí, pertanyents a la llegendària legió tebana i martiritzats al segle III per no voler renunciar a la seva fe, com aquell set joves. D’ells escriví sant Màxim de Tori: «El màrtir no sofreix només per a ell mateix, sinó també pels seus conciutadans. Amb el seu patiment guanya per a ell el premi; als conciutadans els ofereix l’exemple; per a ell obté el repòs, per als seus conciutadans la salvació. Amb el seu exemple vam aprendre a creure en Crist, vam aprendre a cercar la vida eterna en la humiliació, vam aprendre a no tenir por a la mort. Vegeu, doncs, el què devem als màrtirs!» (Sermó 12 de la passió dels sants Octavi, Aventor i Solutor de Torí.)

Per això va venir Crist al món, per això el Pare va enviar al seu Fill, tot i que l’home havia rebutjat tantes vegades la seva aliança, quan arribà la plenitud dels temps el Fill va morir per nosaltres i per nosaltres va ressuscitar. Aquesta vida nostra, aquí a la terra és passatgera, l’hem de viure com un caminar vers Crist, com Crist caminava per arribar a Jerusalem. Aquest camí l’hem de fer sense por, amb els ulls fits en la meta, sabent ben bé que som creatures de Déu, creats per Déu a imatge seva, que Ell ens ha donat la fe que nosaltres avançant vers Ell hem de fer fructificar i si ens ho demana testimoniar.

17 de novembre del 2019

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Ens ve de grat? Ens abelleix? Estem desitjosos? «Ve el Senyor a judicar amb raó tots els pobles». Estem preparats per al dia del Senyor?

Al cristià la litúrgia li proposa exàmens parcials abans de l’examen final, que serà el dia de la nostra mort i el judici, quan serem tal com som realment davant Déu.

«Ve el Senyor a judicar amb raó tots els pobles». Però, ens ho creiem? Perquè hauríem d’estar preparats. Hem de pensar que l’hora de l’examen final no la sabem, però d’exàmens parcials, n’anem fent al llarg de l’any. En aquest examen parcial, l’Eucaristia, amb les seves lectures, ens obre a discernir la nostra essència cristiana.

Avui el profeta ens presenta el judici: el càstig per als orgullosos, injustos que han obrat el mal; la salvació per als qui veneren el Senyor.

L’apòstol ens assenyala que hem d’escarrassar-nos treballant nit i dia en pau per guanyar-nos el pa que mengem. No cap en la concepció del cristià ser un desvagat.
Jesús ens convida a estar alerta per no emmirallar-nos en la bellesa d’aquest món materialista, com també a no deixar-nos caure en enganys pels profetes de desventures, perquè de desgràcies naturals, violències, terratrèmols, fams i pestes hi ha per tot arreu sempre.

Ara bé, el cristià, el qui creu veritablement en Crist no pot tenir por, cap por, perquè Jesús ens defensa sempre. Sols hem de confiar, posar la nostra fe, la nostra esperança, el nostre amor en Déu, en el seu Fill, Jesús, el nostre salvador.

De part nostra, hauríem d’estar desitjosos per donar testimoni de la nostra fe. Si creiem en Jesucrist, ens abellirà viure aquesta avaluació continua del nostre constant testimoni.

De grat, acceptarem passar pel menyspreu, l’odi, o fins i tot el martiri. Jesús, des d’ara ens adverteix: «Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida».

Podem estar provats en aquest camí de la vida concreta que tenim, però el que interessa és guanyar la vida eterna, la nostra vida per sempre. Per això, mentre estem en aquest món, tot i les dificultats que tenim, hem de treballar, hem de donar testimoni de Jesús, el Fill de Déu, en qui creiem, servint-lo amb felicitat, servint-lo en el proïsme, en cadascú dels nostres germans.

Fins i tot, desenganxant-nos de tot el que ens aferra a la terra, podrem viure amb molta més llibertat la nostra felicitat en el servei quotidià comunitari, amb la joia d’anar atansant-nos pas a pas al dia de Senyor, és a dir, al nostre examen final i a l’obertura a la vida eterna que és el nostre guany per sempre, el guany del cristià.

14 de novembre del 2019

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23; Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18; Jo 12,23-28

«Tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47) ens recomana sant Benet a la Regla. Aquest record, si vertaderament servim Déu sota la Regla de sant Benet, no ha de ser pas un record angoixant, sinó seré, confiat i esperançat. El Pare va enviar al seu Fill per fer-se home com nosaltres, llevat del pecat, per morir com nosaltres i morint ressuscità i ressuscitant guanyà per a tots nosaltres la vida vertadera. Per Crist som fets fills de Déu, i si som fills també som hereus, hereus de Déu i hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. L’herència és la vida plena, aleshores els sofriments del món present, la mort mateixa, no és res comparada amb la felicitat de la glòria.

Si això tot cristià, tot creient ho ha de tenir clar, quan més nosaltres monjos; és d’aquesta manera que hem de tenir la mort present davant dels ulls cada dia, no pas per angoixar-nos, ni per atemorir-nos, sinó per confiar-nos a la compassió i la benignitat de Déu, d’aquell qui salva els justos i s’apiada dels fidels. Ens ho diu l’evangelista sant Joan, el gra de blat ha de morir per donar molt de fruit, és per això pel que hem vingut al món. No ens ha de fer por la mort, no hem de témer la mort; sant Benet ens en parla com de la meta, la porta a la vida eterna, perquè tota la nostra existència terrenal no és sinó un camí a recórrer cap a aquest objectiu. Un objectiu que és arribar a l’amor de Déu, com diu sant Bernat: «Si es tem a Déu és perquè tot ho pot amb el seu poder, i aquest temor és autèntic si es creu que res resta ocult a la seva saviesa. Si s’estima a Déu és perquè és l’amor, i aquest amor és sincer perquè és la veritat i l’eternitat.»

Al monestir fem experiència de la mort, mentre la societat sovint l’amaga, nosaltres seguim vivint-la com quelcom d’habitual. La mort dels nostres germans de comunitat, amb els qui hem compartit un tram més o menys llarg de la vida monàstica, sovint ens alliçona i ens dona serenitat. Certament la mort de cadascú és individual, una experiència única i irrepetible; però potser veure com alguns dels nostres germans l’han assumit al peu del canó del servei a la comunitat fins al final; com d’altres s’han confiat al Senyor durant una llarga malaltia i a la fi li han demanat insistentment que vingués a alliberar-los; també aquells als qui els hi ha costat d’assumir la pèrdua de forces i trobar-se a la fi del camí; cap d’ells no desesperà mai de la misericòrdia de Déu. Totes aquestes experiències dels nostres germans ens ajuden a viure l’experiència de la mort, a tenir-la davant dels ulls cada dia.

Avui els tenim a tots a ells ben presents perquè de tots hem après una lliçó o altre. Els encomanem al Senyor perquè hagin trobat la pau, que havent estat servidors del Senyor i haver-lo seguit, ara puguin veure la claror de la seva mirada, que estiguin on Ell està i el Pare els honori. Que el Pare s’hagi apiadat d’ells i l’amor per ells duri per sempre. Confiem en Déu, tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.

13 de novembre del 2019

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10

Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, que per voluntat del Papa sant Joan XXIII és basílica menor. Un temple l’austera bellesa del qual impressiona, que acull les restes de vuit reis d’Aragó i Comtes de Barcelona i algunes de les seves esposes, les de dos abats generals del nostre Orde i la de molts altres; un temple visitat cada any per milers de persones. Però el que el fa temple no és res de tot això, ni l’art, ni les despulles aquí servades, ni els qui venen a visitar-lo. Aquest és un temple perquè aquí s’hi aplega una comunitat cinc cops al dia; prop de quatre hores cada dia, any rere any. Aquest és un temple perquè aquí s’hi lloa al Senyor durant generacions monàstiques al llarg de quasi nou segles. Certament deixà de ser-ho una mica més de cent anys, però gràcies a Déu ha retrobat la seva funció, el seu sentit. Aquest és un temple perquè aquí ens hi reunim en el nom del Senyor, hi proclamem la seva Paraula, Crist s’hi fa present en el pa i el vi durant l’Eucaristia i per tot això intentem fer-lo present en la nostra vida.

No, els temples no ho són per la seva arquitectura, per més bella que sigui, ho són per les pedres vives que l’omplen de vida i li donen sentit. És per aquest temple pel que es deleix i sospira el salmista, en el que anhela de viure un sol dia als seus atris. És aquesta la vertadera muntanya de Sió, la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial. La salvació és Crist, Ell és el mitjancer de la nova aliança; Crist és el fundador, l’origen i el fonament de l’Església. Cap altre fonament no serveix més que Jesucrist, sols amb Ell com a pedra angular tenim sentit nosaltres com a carreus d’aquesta Església de pedres vives. Déu té un rostre, un nom; Déu s’ha fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, s’ha fet carn i aquí es fa pa i vi, es lliura de nou a nosaltres en el seu memorial. Com el temple de Jerusalem que tant sols tingué sentit quan el núvol de glòria del Senyor l’omplí, aquest temple sols té ple sentit com a lloc de trobada de Déu amb l’home. Com la casa de Zaqueu que sols se salvà quan Jesús hi entrà i entrant-hi ho feu també en el cor d’aquell publicà defraudador i corrupte. Aquí, al temple, l’home es troba amb Déu i Déu amb l’home, sols així esdevé casa de Déu i porta del cel.

La nostra és una fe encarnada, feta carn, perquè Déu es feu carn per a nosaltres. El Fill que és l’únic fonament, la roca que ens salva i que habita en aquest temple, s’hi fa present quan nosaltres el celebrem, el lloem i el proclamem. Crist és la salvació que entrà a casa de Zaqueu; la seva és l’hora que anuncia l’adoració de Déu en Esperit i en veritat, com anuncià a la samaritana. Ell és alguna cosa més gran que l’antic temple, per Ell nosaltres som temple de Déu en el qual habita l’Esperit, pedres vives edificades per Déu com a temple de l’Esperit. Però no som encara el temple definitiu, som prefiguració d’aquell temple celestial, allí on no es veu cap temple, perquè el temple és el mateix Senyor.

Pedres, tombes o retaules són objectes al servei del temple, al servei de Crist, al servei de la seva lloança. I tot plegat sols adquireix el seu vertader sentit quan entra al nostre cor i el converteix de cor de pedra en cor de carn. Celebrem avui la festa de la casa del Senyor, del temple de Déu. El temple veritable som nosaltres, ho som, com diu sant Bernat, per la seva gràcia, no pas pels nostres mèrits. Si volem celebrar amb alegria la dedicació del temple, no hem de destruir ni malmetre ni embrutar el que Déu hi ha edificat en nosaltres, amb les nostres males obres. Hem de fer-ho disposant les nostres ànimes de la mateixa manera com desitgem trobar disposada l’església quan venim a ella, en paraules de Cesari d’Arlés, neta, endreçada i a punt.

Preguem al Senyor que ens ajudi a que en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar, hi celebrem un culte digne i construint aquell temple que som nosaltres arribem un dia a la plenitud de la redempció, a la Jerusalem celestial.

10 de novembre del 2019

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2Ma 7,1-2.9-14; Sl 16; 2Te 2,16-3,5; Lc 20,27-38

Imagino que molts de vosaltres heu tingut aquesta experiència: després d’un dia laboriós, heu tingut un somni profund a la nit, al matí us heu despertat descansats, sentint el vostre cos renovat, àgil, amb ganes de viure; obriu la finestra i trobeu un dia radiant, i us neix el desig d’abraçar el món, començant, d’aquesta manera, una nova i feliç jornada.

Això m’ha suggerit el salm que acabem de cantar: «Quan em desvetlli us contemplaré fins a saciar-me’n». Cal despertar, cal desvetllar-se des de la profunditat...

I ara em podríeu respondre: ja estem desperts... Però el salm ens parla d’un altre desvetllar més profund.

Aquest salm 16 ens parla d’una amistat gustada, experimentada, amb Déu, que omple el cor d’alegria. Qui canta el salm es presenta davant Déu amb un esperit tranquil, serè, ple de confiança, davant d’un Déu personal i íntim. Hi ha com una mena de joc entre el «jo» del salmista (que podem ser cadascú de nosaltres) i el tu de Déu que ens respon. El salmista que parla i suplica i Déu que s’inclina i s’abaixa. Aquest Déu que s’ha rebaixat fins a arribar en el seu amor extrem fins a la Creu, per fer possible que nosaltres aprenguem la seva lliçó d’amor, de manera que arribem a desvetllar aquest mateix amor en nosaltres i puguem realment saciar-nos contemplant el seu rostre.

Fins aquí van arribar els set germans macabeus de la primera lectura. En ells s’ha desvetllat amb força i generositat el seu amor, i donen la seva vida com a testimoni de la seva fe. Donar la vida com a testimoni d’amor és el camí per vèncer la mort com ho va fer Crist, com tants homes i dones que al llarg dels segles així ho han viscut.

Però això ens demana estar oberts a la Paraula de Déu, com diu sant Pau en la carta als cristians de Tessalònica; que aquesta Paraula sigui en el teu interior quelcom «viu i eficaç, més penetrant que una espasa, que arriba a destriar la unió de l’ànima i esperit ... que jutja els teus sentiments i pensaments del cor», és a dir que tota la teva vida estigui nua, oberta a l’aigua viva de la Paraula. Com ensenya la carta als Hebreus (cf. 4,12).

L’evangeli no es pot quedar al nivell dels sentits externs. Ara, escoltem, i d’aquí a unes hores tot queda en l’oblit. Cal escoltar amb els sentits interiors, els espirituals, ja que tenim dues classes de sentits com ensenya sant Gregori de Nissa: corporals i espirituals.

Un ensenyament que completa Orígenes quan escriu: «Crist és l’objecte de cada sentit de l’ànima. Crist és veritable llum per il·luminar els ulls de l’ànima; Paraula per a ser escoltada; pa de vida per a ser gustat; oli de nard perquè l’ànima es deleixi amb l’aroma del Verb de Déu. Un Verb fet carn perquè puguem captar la seva Paraula de vida. No anem a Crist pel moviment del cos, sinó per l’afecte de cor
I aquest Verb de Déu ha supeditat la seva vida a l’amor, i per això venç la mort i ens obre a nosaltres la sendera de la resurrecció, porta oberta a una vida permanent, eterna».

Ens costa de creure, perquè l’amor no està profundament arrelat en el nostre cor. No hem après l’ensenyament de Crist.

Estem acostumats a dir que hi hauria d’haver amor, i així donem a entendre que no n’hi ha. Sabem que és una obligació d’estimar, que els homes tenim el manament d’estimar-nos, però no ho fem. D’aquí deduïm que el món està tan malament perquè hi ha en ell una manca d’amor i culpem els altres d’aquesta manca d’amor.

Estem creats i estructurats per viure l’amor; la nostra vida està estructurada per viure més enllà del temps, en l’eternitat, a la qual ens obre la Resurrecció, però aquesta se’ns concedeix quan vivim la vida dominats per l’amor, perquè l’amor venç la mort. I avui cada dia és més difícil de comprendre aquesta relació de vida i amor.

Em comentava fa uns dies una senyora, ja àvia: tinc 2 fills i ja he anat a 5 casaments.

Això s’acostuma a dir: buscar un nou amor. Més aviat busquem objectes d’amor, com infants que volen una joguina i aviat es cansen d’ella i demanen un altra. L’amor es troba buscant el cor de l’altre, però la recerca comença en el teu cor. Caldrà que l’Evangeli no se’t quedi en els sentits externs. Deixa que penetri fins als sentits interiors.

Necessitem despertar del nostre somni, un somni cada vegada més poblat de malsons...

«Quan em desvetlli us contemplaré fins a saciar-me’n».

9 de novembre del 2019

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Les lectures que hem proclamat ens porten a fer alguna reflexió sobre l’Església, sobre el misteri d’aquesta realitat que, potser de tan connatural se’ns escapa, però en la qual vivim indefugiblement la nostra pertinença a Jesucrist.

Ezequiel imagina, des del caos i la foscor de l’exili, una ciutat bella i radiant, de mesures perfectes, ordenada i esplendorosa, regada per un riu saludable i vivificant. És la nova Jerusalem, evocada aquí, com farà també el llibre de la Revelació de sant Joan, com una utopia, com el no lloc del Regne, el Regne de Déu que no es pot identificar amb res del que existeix, per això és utòpic, però que ensems ens és present i ens ve a trobar com la nostra realitat més profunda: «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). Des de l’exili, de tot exili, ens és lícit imaginar, somniar i esperar aquesta bella ciutat. Des de l’exili del nostre camí pel desert de la vida quotidiana —forasters com som—, de la nostra limitació, i de la nostra esperança, ens és lícit imaginar l’Església com aquella llar bella i perfecta on serem acollits, on som, de fet, acollits, per Déu.

La litúrgia, avui, per imaginar i per cantar l’església, ens ofereix en-cara un altre text preciós com a complement de la profecia d’Ezequiel, el salm 45. És el salm que canta la bellesa, la fecunditat i la inexpugnabilitat de la ciutat de Déu. «Déu hi és al mig» (enmig de la ciutat), diu, segurament referint-se al temple, i és ben bé així, fins i tot retòricament: entremig del salm 45 i del salm 47, que canta també la ciutat de Déu, tenim el salm 46, que canta la joia i la grandesa del Senyor, Rei de tot l’univers: «Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme».

Pareu esment a la gosadia del salm i de la mateixa profecia d’Ezequiel: Jerusalem, en realitat, no en té de riu, situada com està en un paratge més aviat desèrtic. Jerusalem té un torrent miserable, el Cedró, i, per a beure, ha de recollir l’aigua en cisternes. Per això la Jerusalem del salm 45, tal com la canta el salm, té tanta força profètica i poètica per evocar la realitat més joiosa que es pugui imaginar: Déu enmig nostre, Déu, la nostra alegria, és amb nosaltres, i hi és amb la fecunditat i la bellesa que tenen les ciutats travessades per un riu, que és sempre un símbol de vida i de salvació. El riu, encara, a diferència del mar, caòtic, impossible de contenir, evoca en el salm el cosmos, l’ordre, la bellesa i l’alegria, en tant que fa de mirall de la bellesa mateixa de la ciutat.

L’Església, doncs, és la font, de la qual bevem l’aigua viva del Crist, el seu Esperit, en els sagraments que brollen com un riu del seu altar, de les cinc deus de les ferides glorioses del Senyor Crucificat i Ressuscitat. I l’Església és una ciutat, bella i ordenada, on naixem i creixem com a ciutadans d’aquella Pàtria ideal que té per llei l’evangeli de l’amor. Agraïm-la, doncs, l’Església, amb els seus murs i les seves places, «ciutat ben construïda, conjunt harmoniós» (Sl 121,3), i mirem també d’ordenar la ciutat terrenal i la nostra vida. I pensem avui en aquella ciutat, Roma, que ens és mare i cap, en la seva Església que ens presideix en la caritat, ella, amb el seu bisbe. Preguem perquè esdevingui font desbordant de caritat i d’alegria per a totes les esglésies, per a tot el món. Amén.

3 de novembre del 2019

DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 11,23-12,2; Sl 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; 2Te 1,11-2,2 i Lc 19,1-10

Jesús va de pas per Jericó, la ciutat de les palmeres; aquella les muralles de la quan s’esfondraren sense ariets ni màquines de guerra, tant sols a toc de trompetes, en temps de Josué. Una ciutat rica on Jesús ja ha curat un cec de naixement, Bartimeu, que sabent que Jesús passava vora seu començà a cridar-lo demanant-li pietat i Jesús veient aquella fe li tornà la vista. Jericó és un lloc de pas per Jesús, tant que fins i tot en la paràbola del bon samarità Jesús situa al protagonista baixant de Jerusalem a Jericó. Una ciutat doncs on Jesús era conegut i també Zaqueu, un publicà ric i cobrador d’impostos, n’ha sentit a parlar. La curiositat el fa sortir al carrer per veure qui era aquell de qui explicaven tantes coses, aquell qui feia prodigis; per a arribar a Jesús n’hem d’haver sentit parlar i voler conèixer-lo. Abans que res Zaqueu coneix pels altres, després vol conèixer per sí mateix. Però arribar fins a Jesús no és fàcil, una gentada el rodeja, tanta que Zaqueu, petit d’estatura, no pot arribar a veure’l i s’ha d’enfilar en un arbre. La figura de Jesús sovint queda amagada rere la gent, la humanitat impedeix de veure’l amb nitidesa i cal córrer, enfilar-se per poder arribar a observar-lo.

Zaqueu no ho tenia pas fàcil, habitant d’una ciutat porta de la terra promesa i amb no massa bona fama al llarg de la història d’Israel, un home ric quan Jesús ha dit que és difícil que un ric entri al Regne del cel i petit d’estatura, és a dir amb unes mires mundanes, materials i esquifides. Però precisament a qui Jesús ha vingut a buscar no és pas als grans sacerdots i als levites, sinó a les ovelles perdudes de la casa d’Israel, ha vingut a salvar allò que s’havia perdut. I Zaqueu estava perdut, enmig d’una gentada, però perdut. Així estant el Senyor li mou el cor fent-lo córrer i enfilar-se i quan Zaqueu està preparat és quan Jesús aixeca la vista el veu i li anuncia que anirà a casa seva.

Zaqueu ha vist a Jesús, aquest li ha parlat, ha anat a casa seva, s’assegut a taula amb ell i han compartit el plat. Però Jesús ha anat més enllà, ha entrat en el cor d’aquell pecador i l’ha convertit; Zaqueu en veure a Jesús al camí, l’ha vist també en els pobres i en aquells a qui havia defraudat. Malvist pels jueus, Zaqueu era però un home afortunat, ben posicionat socialment, ric, ben vist pel poder de Romà pel qui recaptava impostos; però tenint-ho tot, no tenia res i tant sols quan formula el seu desig de desprendre’s de la meitat dels seus béns i de restituir el quatre cents per cent del que ha defraudat, adquireix allò que val molt més que qualsevol altra cosa, la salvació que ha entrat a casa seva i al seu cor, per això està tant content.

Quan Jesús ens mira i ens parla hem d’anar per feina; com Pere, Jaume, Joan i Andreu vora el llac de Tiberíades, com Zaqueu a Jericó; no sigui que donem mitja volta com el jove ric, que complia tota la llei però fou incapaç d’anar més enllà; en canvi Zaqueu que ho incomplia tot fou capaç de canviar el seu cor de pedra per un cor de carn.

Nosaltres, com Zaqueu, sovint tenim dificultats per veure a Jesús; el món, els valors de la societat que ens envolta ens impedeixen de veure’l amb nitidesa. Poder, diner, èxit social; apareixen com a falsos ídols i per veure-hi amb claredat ens hem d’enfilar, mirar per damunt de tot això, i aleshores potser el veiem amb més claredat. Zaqueu reunia les condicions per a ser salvat: ric, veí d’una ciutat sovint malvista com a exemple de domini, malversador i opressor dels seus conciutadans als qui havia defraudat. És a aquests als qui ha vingut Jesús a salvar, Jesús ha fet l’opció preferencial pels pecadors, i se serveix d’allò mateix amb que han pecat perquè s’allunyin del mal i creguin en Ell, com ens diu el llibre de la Saviesa. Els mateixos diners que Zaqueu ha defraudat i acumulat són el mitjà per a la seva salvació. La fe ha inspirat a Zaqueu aquestes bones obres, que el fan digne de la seva vocació cristiana i així Jesús és glorificat en Zaqueu i Zaqueu en Jesús, com ens diu l’apòstol. Zaqueu ha acollit al Senyor a casa seva, a la seva taula i al seu cor i ja res per a ell pot ser igual, Zaqueu s’ha convertit de pecador en just.

Així arriba la salvació, Jesús passa vora nostre, però cal que fem un esforç per reconèixer-lo, per veure’l. Corrent, pujant a un arbre; es a dir reconeixent-lo en els altres, superant tot allò que ens impedeix de veure’l, tot allò que ens empresona, i quan ens mira, quan ens parla actuar amb conseqüència. Zaqueu s’ha esmerçat i s’ha vist recompensat; Jesús també s’ha vist recompensat perquè ha portat la salvació a aquella casa i a aquell home que s’havia perdut, que vivia perdut enmig del món. Certament tots els qui ho veieren criticaren a Jesús que s’havia atrevit a visitar un pecador; no havien entès res; potser el seguien, segurament l’escoltaven però no entenien de que anava la salvació. La salvació va de pecadors, d’ovelles perdudes i de conversió dels cors. Allò que sembla impossible als ulls dels homes, Jesús ho fa possible;

Zaqueu canvia una riquesa material, per una riquesa espiritual; Zaqueu acull a Jesús a casa seva i Jesús acull a Zaqueu al seu regne. La salvació és possible fins i tot quan no sembla possible.

2 de novembre del 2019

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 4,7-15; Sl 26; Rm 6,3-9 i Jo 14,1-6

Pel baptisme hem estat incorporats al Crist, una doble incorporació perquè pel baptisme participem d’una mort semblant a la seva i també de la seva resurrecció; de la mort i de la vida; la nostra humanitat mor a la creu i la nostra vida plena neix al sepulcre al matí del dissabte. Per això la mort no podem tenir-la sinó que per un guany; perquè per la mort som plantats vora Crist per renéixer, per viure amb Crist. Això ho sabem, forma part de la nostra fe, però el dubte, el desconeixement sobre com serà ens fa dir com Tomàs «Senyor, si ni tant sols sabem on aneu, Com podem saber quin camí hi porta?» La mort representa per a nosaltres un misteri insondable en el que no hi ha certituds, fora de la fe i la confiança en aquell qui és el camí, la veritat i la vida; l’únic camí per arribar al Pare.

Avui recordem als nostres germans difunts, a tots els difunts perquè el nostre record sovint no va més enllà dels nostres pares o avis, dels qui hem conegut o tingut notícia; però són moltes més generacions; ens sentim en comunió amb tots ells. Certament se’ns fa difícil expressar-ho d’una manera clara, perquè davant la mort cal superar la incertesa, davant d’allò que no sabem ben bé com va, ens cal deixar-nos en mans de Crist, que els nostres cors s’asserenin i confiem plenament en Crist i en el Pare. La vida eterna, la vida vertadera i plena en la que hem nascut pel baptisme i que ens ha ofert Crist, va molt més enllà del que puguem imaginar, veure i experimentar, ara i aquí.

Sovint davant la mort d’un ésser estimat diem que no ha mort, que el seu record és viu en nosaltres per sempre, i pot ser cert, però aquest viure o sobreviure en el nostre record no és pas la vida eterna, perquè també nosaltres som finits i amb nosaltres els nostres records. La fe ens diu que la mort no té cap poder sobre Crist i per Ell tampoc sobre nosaltres. El que realment importa és que Déu es complagui de la nostra vida mortal sabent que ens estima, que Ell sempre ens estima. Sovint, com ens diu el llibre de la Saviesa no ho entenem, no sabem adonar-nos d’aquesta veritat i no veiem clar com Déu dona als sants el favor i la gràcia i ve a visitar als seus elegits. Tot allò que no veiem ens provoca neguit, i aquest neguit no pot ser superat per altre cosa que per la fe i la confiança en aquell qui ha vingut a preparar-nos l’estada a la casa del Pare, en aquella on hi ha lloc per a tots; confiats en que Ell vindrà per prendre’ns amb Ell, per viure allà on Ell viu.

La celebració d’avui ens pot resultar enyoradissa, trobem a faltar als qui en un moment o altre de la nostra vida han compartit una part del camí d’aquesta amb nosaltres i ara ja no són en aquest món, perquè ja no són d’aquest món. Avui, recordant als nostres difunts, preguem per ells i perquè el Pare un dia, més o menys proper però que ens arribarà en un moment o altre, ens associï a nosaltres a ells; demanem al Pare que ells hagin arribat al lloc de la llum i de la pau i en nosaltres augmenti l’esperança i la confiança que un dia també serem desvinculats del pecat i morint amb Crist viurem també amb Ell. Ens ha de quedar ben clar, com diu l’apòstol; que la mort, viscuda amb confiança, havent lliurat un bon combat, havent conservat la fe un cop acabada la cursa; és llavor de vida eterna. En paraules de sant Hilari bisbe: «som sembrats en misèria, perquè ressuscitem en glòria; som sembrats en mortalitat, perquè ressuscitem en immortalitat.» (Del Tractat de sant Hilari sobre els Salms, salm 15.)

Confiem en Déu, confiem en Crist i tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.

1 de novembre del 2019

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

Qui són i d’on venen els sants? Sols el Senyor ho sap realment. Ells són els qui tenen el cor sincer i les mans sense culpa, els qui busquen al Senyor per veure’l de cara. L’Església reconeix oficialment molts sants, però la santedat, el nombre dels justos abasta totes les nacionalitats, races, pobles i llengües. L’Església ens proposa avui la celebració de tots aquells que ja gaudeixen de la gloria, de la proximitat del Pare, de la mirada de Déu. Aquets són els sants, els qui ja han arribat a la gloria eterna. Venen de la gran tribulació, ens diu el llibre de l’Apocalipsi, han passat la prova de la vida, potser el món no els ha reconegut, com ens diu la primera carta de sant Joan, però això no és important, el realment important és que per a ells Déu se’ls ha manifestat i els ha fet semblants a Ell, el veuen tal com és i han estat purificats tal com Jesucrist és pur.

Els sants no són perfectes, no ho són als ulls dels homes; perquè sovint són aquells que han estat de dol, han tingut fam i set de justícia, han estat perseguits i calumniats per causa d’Ell; però en el fons del seu cor eren nets, van voler posar pau i no discòrdia, van ser humils i van compadir-se dels altres. Els sants, els cridats a compartir la gloria del Pare no són homes i dones perfectes, sols Déu ho és, ells, com nosaltres han pecat al llarg de la seva vida, però no han perdut mai la confiança en la misericòrdia de Déu i a la fi del seu camí terrenal han merescut de ser acollits pel Pare. Els sants, són per això, la nostra esperança; la mostra de que la vida no és un absurd, perquè aquell qui creu i viu per a Crist viu eternament amb Ell.

Són molts els sants, tants que ni es poden comptar perquè tots som cridats a la santedat; n’hi ha de rics, pocs, i de pobres, molts més; de savis i de senzills; de religiosos i de pares i mares de família, avis i nets; els qui ho han donat tot als altres i els qui s’han donat del tot a Crist. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som certament, tal com ens diu sant Joan. Ho som perquè Déu va enviar el seu fill, fet home igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per a renovar-nos la condició de fills de Déu, per a recuperar la imatge perduda de Déu que hi ha en nosaltres, aquella que el pecat enterboleix. Per això l’encarnació, passió, mort i resurrecció de Jesucrist canvia radicalment la vida humana. Ell guanyà per a nosaltres la vida eterna, una vida que no acabarà mai. Solem dir que tant cert és que l’home neix com que ha de morir; cert però no del tot; per la fe sabem que en néixer a la vida humana naixem alhora a una vida eterna, a una vida plena i vertadera a la que es passa per la mort, com el mateix Crist hi va passar. Morir ens és un guany, diu sant Pau, perquè morir és la condició indispensable per a néixer a la vida en Crist. No, no som pas els més infeliços dels éssers a causa de la mort, som els més afortunats perquè la immensa misericòrdia del Pare ens espera en la nova vida. Els sants, tants sants que ni es poden comptar, ja gaudeixen de la seva mirada clara i profunda, amorosa i acollidora; no és pas pels seus mèrits, que sens dubte tenien, sinó per la gran bondat de Déu que ara ja gaudeixen de llur gloria. Nosaltres també, procurant de viure com a vertaders fills de Déu, ens acollim a la seva misericòrdia perquè quan sigui l’hora el Pare ens rebi en el seu regne.

Avui unim la litúrgia celestial amb la terrenal, la dels vius i la dels morts, que són morts a la finitud però nascuts a la infinitud. La passió, mort i resurrecció de Crist no ha estat en va, és la nova creació, la d’una vida vertadera, plena i eterna de la que alguns germans i germanes nostres ja gaudeixen. Jesús va donar una nova dimensió a la vida humana, ara els humils posseeixen, els qui ploraven tenen consol; els qui tenien fam i set han estat saciats i els qui foren compassius, els qui posaven pau i van ser perseguits, veuen Déu que els reconeix com a fills seus, obtenen el regne i reben la recompensa al cel. La santedat no demana coses extraordinàries, sinó la senzillesa de la vida de cada dia, viscuda en i per a Crist. Quants sants de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc, gaudeixen ja de la gloria eterna; potser n’hem conegut alguns, potser molts. També a nosaltres Jesús ens crida a una vida de pensament, desitjos, decisions i accions vers Crist. Som afortunats, Déu ens ha enviat al seu Fill i aquest morint ha vençut la nostra mort i ressuscitant ens ha guanyat la vida. Cal però que nosaltres, com feren els sants, ens obrim a la gràcia de Déu, reconeixent-nos humilment pecadors, deixant actuar la gràcia als nostres cors i el nostre cansament i afeixugament trobarà en el Senyor el bon repòs.

Per a ser sants, cal viure el dia a dia com el visqué Crist, no cal tancar els ulls i posar cara de sant, com també diu el Papa Francesc, sinó viure amb amor i testimoniar a Crist en el dia a dia, ara i aquí és on estem cridats a convertir-nos en sants. Vivint amb alegria la donació i el ministeri; estimant i cuidant la família; complint amb honestedat i eficiència el nostre treball i oferint-lo al servei dels germans; en qualsevol lloc es pot ser sant si ens obrim a la gràcia que treballa en nosaltres i ens porta a la santedat. Convertint-nos en signes visibles de l’amor de Déu i de la seva presència al costat dels altres, vivint com a deixebles del Crist; com ho feren els sants que ens són un ajut i un exemple.