1 de novembre de 2019

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

Qui són i d’on venen els sants? Sols el Senyor ho sap realment. Ells són els qui tenen el cor sincer i les mans sense culpa, els qui busquen al Senyor per veure’l de cara. L’Església reconeix oficialment molts sants, però la santedat, el nombre dels justos abasta totes les nacionalitats, races, pobles i llengües. L’Església ens proposa avui la celebració de tots aquells que ja gaudeixen de la gloria, de la proximitat del Pare, de la mirada de Déu. Aquets són els sants, els qui ja han arribat a la gloria eterna. Venen de la gran tribulació, ens diu el llibre de l’Apocalipsi, han passat la prova de la vida, potser el món no els ha reconegut, com ens diu la primera carta de sant Joan, però això no és important, el realment important és que per a ells Déu se’ls ha manifestat i els ha fet semblants a Ell, el veuen tal com és i han estat purificats tal com Jesucrist és pur.

Els sants no són perfectes, no ho són als ulls dels homes; perquè sovint són aquells que han estat de dol, han tingut fam i set de justícia, han estat perseguits i calumniats per causa d’Ell; però en el fons del seu cor eren nets, van voler posar pau i no discòrdia, van ser humils i van compadir-se dels altres. Els sants, els cridats a compartir la gloria del Pare no són homes i dones perfectes, sols Déu ho és, ells, com nosaltres han pecat al llarg de la seva vida, però no han perdut mai la confiança en la misericòrdia de Déu i a la fi del seu camí terrenal han merescut de ser acollits pel Pare. Els sants, són per això, la nostra esperança; la mostra de que la vida no és un absurd, perquè aquell qui creu i viu per a Crist viu eternament amb Ell.

Són molts els sants, tants que ni es poden comptar perquè tots som cridats a la santedat; n’hi ha de rics, pocs, i de pobres, molts més; de savis i de senzills; de religiosos i de pares i mares de família, avis i nets; els qui ho han donat tot als altres i els qui s’han donat del tot a Crist. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som certament, tal com ens diu sant Joan. Ho som perquè Déu va enviar el seu fill, fet home igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per a renovar-nos la condició de fills de Déu, per a recuperar la imatge perduda de Déu que hi ha en nosaltres, aquella que el pecat enterboleix. Per això l’encarnació, passió, mort i resurrecció de Jesucrist canvia radicalment la vida humana. Ell guanyà per a nosaltres la vida eterna, una vida que no acabarà mai. Solem dir que tant cert és que l’home neix com que ha de morir; cert però no del tot; per la fe sabem que en néixer a la vida humana naixem alhora a una vida eterna, a una vida plena i vertadera a la que es passa per la mort, com el mateix Crist hi va passar. Morir ens és un guany, diu sant Pau, perquè morir és la condició indispensable per a néixer a la vida en Crist. No, no som pas els més infeliços dels éssers a causa de la mort, som els més afortunats perquè la immensa misericòrdia del Pare ens espera en la nova vida. Els sants, tants sants que ni es poden comptar, ja gaudeixen de la seva mirada clara i profunda, amorosa i acollidora; no és pas pels seus mèrits, que sens dubte tenien, sinó per la gran bondat de Déu que ara ja gaudeixen de llur gloria. Nosaltres també, procurant de viure com a vertaders fills de Déu, ens acollim a la seva misericòrdia perquè quan sigui l’hora el Pare ens rebi en el seu regne.

Avui unim la litúrgia celestial amb la terrenal, la dels vius i la dels morts, que són morts a la finitud però nascuts a la infinitud. La passió, mort i resurrecció de Crist no ha estat en va, és la nova creació, la d’una vida vertadera, plena i eterna de la que alguns germans i germanes nostres ja gaudeixen. Jesús va donar una nova dimensió a la vida humana, ara els humils posseeixen, els qui ploraven tenen consol; els qui tenien fam i set han estat saciats i els qui foren compassius, els qui posaven pau i van ser perseguits, veuen Déu que els reconeix com a fills seus, obtenen el regne i reben la recompensa al cel. La santedat no demana coses extraordinàries, sinó la senzillesa de la vida de cada dia, viscuda en i per a Crist. Quants sants de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc, gaudeixen ja de la gloria eterna; potser n’hem conegut alguns, potser molts. També a nosaltres Jesús ens crida a una vida de pensament, desitjos, decisions i accions vers Crist. Som afortunats, Déu ens ha enviat al seu Fill i aquest morint ha vençut la nostra mort i ressuscitant ens ha guanyat la vida. Cal però que nosaltres, com feren els sants, ens obrim a la gràcia de Déu, reconeixent-nos humilment pecadors, deixant actuar la gràcia als nostres cors i el nostre cansament i afeixugament trobarà en el Senyor el bon repòs.

Per a ser sants, cal viure el dia a dia com el visqué Crist, no cal tancar els ulls i posar cara de sant, com també diu el Papa Francesc, sinó viure amb amor i testimoniar a Crist en el dia a dia, ara i aquí és on estem cridats a convertir-nos en sants. Vivint amb alegria la donació i el ministeri; estimant i cuidant la família; complint amb honestedat i eficiència el nostre treball i oferint-lo al servei dels germans; en qualsevol lloc es pot ser sant si ens obrim a la gràcia que treballa en nosaltres i ens porta a la santedat. Convertint-nos en signes visibles de l’amor de Déu i de la seva presència al costat dels altres, vivint com a deixebles del Crist; com ho feren els sants que ens són un ajut i un exemple.