27 d’abril del 2018

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 8,22-35; Sl 86,1-2.3-4.6-7; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-56

Maria és per a nosaltres cristians el model; la mare amatent que ens mostra el camí per on seguir les petjades de Crist, fill seu i senyor nostre, per això, els monjos i monges la tenim per protectora. Maria és model de disponibilitat, és la dona que està sempre a punt per fer la voluntat de Déu. Ha estat a punt des de sempre perquè estava en el pla de Déu, en el pla de salvació des de molt abans de que la terra existís, quan encara no hi havia ni oceans, ni fonts d’aigua viva, abans de que fossin plantades les altures i es posessin límits al mar; des de sempre en el pla de Déu ja hi havia Maria, molt abans de que ella mateixa fos. Ella és qui més a prop ha estat de Jesús, aquella qui l’ha portat en les seves entranyes i l’ha infantat; aquella que ha escoltat la seva paraula i ha vist convertir l’aigua en vi, quan encara no era l’hora, qui l’ha acompanyat fins al peu de la creu en la darrera i definitiva hora. Ella és sortosa perquè les seves entranyes el van dur i els dels seus pits va mamar i encara més sortosa perquè va escoltar la paraula de Déu i la va guardar.

Maria és model d’humanitat. És la dona, la nova Eva per mitjà de la qual, acollint l’entera humanitat del Fill de Déu, del Verb fet home, ens arriba la salvació. Ella fou elegida abans de crear al món perquè pugéssim ser beneïts per Crist amb tota mena de benediccions espirituals. Per això tant bon punt la seva cosina Elisabet va sentir la seva salutació Joan saltà de goig dins les seves entranyes i Elisabet esclatà proclamant-la beneïda entre totes les dones, perquè dins seu portava el fruit beneït, Déu encarnat, fet home.

Marie est un modèle d’humanité. Elle est la femme, la nouvelle Ève, qui accueille l’humanité entière du fils de Dieu, du verbe fait homme, et par laquelle on acquiert le salut. Ella a été choisie avant la création du monde pour que l’on puisse être béni de toute bénédiction spirituelle dans les cieux en Christ. Pour cela, dès que sa cousine Élisabeth entendit la salutation de Marie, l’enfant bondit dans son sein et Elisabeth exulta et la proclama bénie plus que toutes les femmes, car elle portait en elle le fruit béni, le Dieu incarné fait homme. Elle est heureuse parce que l’a porté en elle et dont ses seins l’ont nourri, et encore plus heureuse parce qu’elle a entendu la parole de Dieu et l’a gardé.

Maria ens és model en la fe, ella és feliç perquè ha cregut; ella és la primera en creure, en fiar-se de l’àngel que li anunciava que concebria un Fill i així ha estat plena de gràcia i ha esdevingut la serventa del Senyor i en qui s’ha complert la Paraula i en qui la Paraula s’ha fet home. Elisabet posa de relleu la fe de Maria i amb les seves paraules revela que la veritat de Maria és que ha arribat a estar plenament present en el misteri de Crist perquè ha cregut i Maria creu per amor. La seva fe és forta en el propòsit, temprada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió, en paraules de sant Bernat.

En Maria l’amor i el servei es fan disponibilitat i Déu s’hi fa present, perquè Déu que és amor es fa present allí on l’home i la dona estant disponibles i són capaços d’estimar, de servir. És quan estimem que fem present a Déu i Maria que el porta en les seves entranyes és tota ella amor, fe, servei i disponibilitat (Cf. Redemptoris Mater, 12).

Maria és model de pau, perquè la pau resumeix en síntesi el millor dels béns que pot desitjar l’home, una pau assentada fermament en l’aliança del Senyor, que és fidel envers els escollits; una pau autèntica, messiànica per a tots els homes, en tant que germans i als que Maria mira amb igual amor de Mare, tot encomanant-nos al seu Fill diví.

Marie est un modèle de paix, parce que la paix exprime en synthèse le plus haut bien que l’homme peut désirer, la paix qui repose fermement sur l’alliance du Seigneur, fidèle à ses élus; une paix authentique, messianique pour tous les hommes qui, en tant que frères, sont regardés par Marie avec un identique amour maternel et présentés par elle à son divin Fils. Sa foi est forte dans son but, tempérée dans le silence, prudente dans l’interrogation, juste dans la confession, dans les paroles de saint Bernat.

Per intercessió de Maria demanem-li al Pare, que atorgui abundosament la pau, la concòrdia i el goig al nostre poble; que tots els seus ciutadans encertem a descobrir el profund sentit de la nostra existència com a peregrins a la terra; que no confonguem les etapes i la meta; que modulem la nostra marxa segons l’exemple de Maria. Perquè ella ens és auxiliadora; perquè aquí, a tot arreu i sempre, és Reina poderosa i Mare piadosíssima (cf. Sant Joan Pau II a Montserrat, 7 de novembre de 1982).

15 d’abril del 2018

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 3,13-15.17-19; Sl 4; 1Jn 2,1-5a; Lc 24,35-48

Estimats germans i germanes,

Som pobres i febles, per la nostra condició humana; però l’amor de Déu ens transforma, capacitant-nos per a ser col•laboradors seus. Som forts i febles alhora, i és bo que sigui així. L’ésser humà no es pot definir per allò que és en un moment concret. Gràcies a Déu podem canviar. Jesús ens dona confiança, creu en nosaltres, confia en les nostres possibilitats. Jesús ens recorda que hem de ser responsables: se’ns regala el tresor de la vida, una vida que pot donar fruits quan està purificada pel foc de la prova i amarada per la dolcesa de l’amor. L’amor ens porta al coneixement, i el coneixement a l’amor. Jesús ens obre els ulls perquè comprenguem el sentit de les Escriptures. Hem de ser com un edifici construït sobre la roca, que és el Crist; com un arbre que dóna bons fruits perquè estem empeltats en Crist. La Llum de la Pasqua ens ajuda a comprendre-ho.

«Perquè us venen al cor aquests dubtes?» Jesús ens assegura que el nostre cor pot ser bo i que podem fer el bé. El bé és com el fruit normal, el fruit natural, que neix de la flor de la bondat. Però respondre bé davant del mal, davant de les contrarietats i de les intencions incomprensibles... no és sempre natural, és sobrenatural: cal l’ajut del Senyor que es manifesta en la seva Paraula, en la meditació amorosa de la seva Paraula, en l’Eucaristia. La freqüència dels sagraments ens ajuda a posar de la nostra part el que és necessari: vigilància, previsió, sinceritat, prudència i valentia.

El Senyor ens obre el camí de la vida. Si Ell té paciència amb nosaltres, com no hem de ser també nosaltres pacients i misericordiosos? Una persona que se sent perdonada, aprèn a estimar. Qui estima, dona bons fruits. La bondat trenca les reticències i aplana els camins. Quan comprenem el misteri de la creu, sentim que l’amor del Crist crucificat ens allibera a nosaltres que, essent pobres i desvalguts, ens converteix en homes nous, forts i decidits. El Senyor ens obre els ulls perquè comprenguem el sentit de les Escriptures. Nosaltres col•laborem amb la lectura, la meditació, la pregària i la contemplació amorosa.

Les solucions sempre són més fàcils del que pensem. Cal pregar molt, germans, perquè les nostres qualitats no es converteixin en les armes destructores de l’orgull, la discriminació, l’autosuficiència i la manipulació. En la pregària trobem Crist i la Saviesa de la seva Paraula. La pregària esponja el cor i aclareix les idees. D’aquesta manera sortim de la nostra mediocritat i comencem un viatge vers els ideals nobles, vers Déu. Si avancem pel camí de l’honestedat i de la coherència, descobrim que Déu no defrauda, que la seva Saviesa és superior a la nostra, i que la confiança ens mena a la font de la seva Paraula i del seu Amor. Continuem escoltant avui: «La pau sigui amb vosaltres».

El somriure de la bondat ens ajuda a ser millors i a esborrar els punts foscos del nostre comportament. Crist es fa present en l’Eucaristia enmig nostre. Al voltant de l’altar, hem de descobrir que Déu estima tothom, que nosaltres hem d’estar al mateix nivell, que el perdó trenca les barreres, que l’amor uneix. Crist ens il·lumina amb la Saviesa de la seva Paraula, ens alegra amb la seva esperança, i ens anima amb el seu Amor.

9 d’abril del 2018

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Quin és el Misteri que celebrem avui? Déu s’ha donat. Déu es dona. I, Déu es donarà sempre.

En el temps dels profetes, en l’ahir de l’avui, Déu se’ns ha donat en un senyal: «La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres».

En el temps de la plenitud del temps, en l’avui d’avui, Déu se’ns dona en el seu Fill, en l’Emmanuel esperat, en el Déu-és-amb-nosaltres desitjat. Sí, es dona en Jesús, en el Fill que ha vingut a fer la voluntat del Pare. «L’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta voluntat de Déu», això és l’Eucaristia, la Pasqua que celebrem cada dia.

En el temps a venir, en el demà d’avui, Déu se’ns donarà sempre: «Perquè a Déu res no li és impossible». Déu ens ha concedit el seu favor. Maria va rebre i va acollir des del primer instant el compliment de les paraules de l’àngel, el missatge de Déu, la voluntat de Déu sobre ella i sobre tota la descendència d’Eva.

Ara encara és temps de senyals i prodigis. Perquè Déu es manifesta constantment en tot el que ens envolta, en la natura, en les persones, en els esdeveniments que ens surten a l’encontre cada dia, en el nostre interior més profund quan ens aquietem i fem silenci d’adoració.

Ara encara és temps d’acceptar la voluntat de Déu en nosaltres, acollint el Misteri de Déu en nosaltres, en el seu fer-se home, en el seu amor de Déu vessat per tot arreu.

L’amor de Déu s’ha vessat en nosaltres encara que no ens n’adonem. Perquè Déu ha estat misericordiós en la nostra misèria. A l’ésser humà només li cal acceptar la salvació que li ve de Déu. Perquè en l’encarnació del Fill se’ns convoca a nosaltres a viure encarnats amb humilitat i empeltats en el Crist que amb la seva encarnació en la nostra història, en la seva vida entre el poble d’Israel, en la seva predicació, en els seus miracles, en la seva passió, en la seva mort, en la seva resurrecció, en la seva ascensió, ens ha donat la llum per a la nostra vida.

El Misteri de Déu és ell mateix que s’ha fet home, desfent-se en amor per cada racó de la nostra existència. I així, el trobarem de cert, quan estimem i complim la seva voluntat.

7 d’abril del 2018

DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ac 4, 13-21; Sl 117, 1 i 14-15. 16ab-18. 19-21 (R.: 21a); Mc 16, 9-15

El salm gradual que hem cantat avui, com a resposta de meditació i de lloança a la primera lectura dels Fets dels Apòstols, està manllevat del salm 117, l’ultim dels salms «Hallel», és a dir, al·leluiàtics, que es cantaven durant i al final del sopar pasqual. També Jesús, amb els seus deixebles, el va cantar després de sopar: «I després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres» (Mc 14,26). Es tracta d’un cant processional de triomf destinat a l’ús litúrgic, vinculat potser a la festa de la dedicació del temple de Jerusalem amb motiu de la seva reconstrucció després de l’exili del poble. És el salm pasqual per excel·lència, que l’església ha manllevat també per al seu ús litúrgic, i ens el proposa, una i una altra vegada, per a aquest temps de glòria: «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor!».

Jesús, doncs, va enfilar el camí del Calvari amb el ressò dins el seu cor d’aquestes paraules: «Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo, perdura eternament el seu amor». És a dir, es disposà a viure la Passió dins aquestes coordenades espirituals, la bondat i l’amor del Senyor, dos atributs fonamentals del Déu de la Bíblia, que és el Déu bo de la Creació i el Déu fidel i misericordiós de la Història.

Segons el salm, aquest Déu bo, misericordiós i fidel, es manifesta en la història del poble com a salvació, és a dir, fent reeixir el seu projecte per a l’home i per al poble. Aquest Déu que salva, però, Jesús l’experimenta en primera persona, com a representant qualificat del poble que és, en tant que Servent i Messies, escollit i ungit des d’abans de néixer: «La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor. Els càstigs del Senyor han estat severs, però no m’ha abandonat a la mort».

La festa de Pasqua, germans, reprèn aquella processó que deixàvem com inacabada el Diumenge de Rams, tot baixant amb Jesús de la muntanya de les Oliveres cap a Jerusalem: «Obriu-me les portes dels justos; entraré a donar gràcies al Senyor». La reprèn, però ara qui va al davant és el Ressuscitat, amb les marques de la passió, com a capdavanter d’un nou poble, salvat i alliberat del pecat i de la mort, cridat a ser testimoni en el món i en la història de la bondat i de l’amor del Senyor: un poble que viu «per contar les proeses del Senyor» tot fent camí vers la Jerusalem del Cel, la Núvia de l’Anyell, allà on la Creu és transformada en palma de victòria: «Gràcies, perquè vós m’heu escoltat i heu vingut a salvar-me. Al·leluia».

6 d’abril del 2018

DIVENDRES DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 4,1-12; Sl 117,1-2 i 4.22-24.25-27a; Jo 21,1-14

Crist s’apareix per tercera vegada. Ell que havia dit «destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré» i ha estat tres dies al sepulcre, es presenta davant dels seus per tercer cop; la plena confirmació de la seva resurrecció. Crist ressuscitat es deixa veure, les seves primeres aparicions davant els deixebles són per posar-los en contacte amb Ell, per poder ajudar-los a creure. Aquest és el Senyor, «és el Senyor», com va dir el deixeble estimat, aquell qui va ser el primer a veure i a creure davant la tomba buida. Crit d’admiració, crit d’alegria i d’adoració que expressa el canvi profund, el canvi radical provocat pel reconeixement del Jesús ressuscitat. D’escèptics es converteixen en creients, de porucs, en valents.

Totes les aparicions de Jesús subratllen un fet desconcertant, i és que ells no s’atrevien a creure-s’ho. Però el fet és que passen de la nit al matí; de la foscor a la llum; de la ignorància, ja que no sabien que era Crist, no el reconeixen, al coneixement; de la mancança, a l’abundància de peix. En cada aparició, és Jesús qui pren la iniciativa. Les aparicions de Jesús restableixen la vida i el to dels cors esporuguits dels deixebles que, ociosos, tornen sense massa entusiasme al seu primer treball de pescadors; perquè per ells tot havia acabat, i no pas bé. De nou és Jesús qui els crida.

No és suficient saber que Crist ha ressuscitat. Els cal viure en la resurrecció, tirar les xarxes de la bona nova amb entusiasme i convençuts de que ara pescaran. Sant Agustí ens recorda, que «així com la seva passió significava la nostra vida vella, així la seva resurrecció és sagrament de vida nova. Hem cregut, hem estat batejats; la vida vella ha mort en la creu i ha estat sepultada en el baptisme. Ha estat sepultada aquella vida vella, en la qual hem viscut; ara tenim una vida nova. Ara ens cal viure de tal manera que quan ens arribi la nostra pròpia mort no morim». El misteri salvífic no resta com una experiència paralitzada als peus de la creu; ha de passar per la resurrecció i per l’Esperit que fa que tot comenci novament.

Les narracions evangèliques, que ens refereixen les aparicions del ressuscitat, conclouen en general amb la invitació a superar qualsevol incertesa, a confrontar l’esdeveniment amb les Escriptures, a anunciar que Jesús, més enllà de la mort, és l’etern vivent, font de vida nova per tots els qui creuen. Així esdevé, per exemple, en el cas de María Magdalena, que descobreix el sepulcre obert i buit, i immediatament tem que s’hagin portat el cos del Senyor. El Senyor llavors la crida pel seu nom i en aquest moment es produeix en ella un canvi profund; el desconsol i la desorientació es transformen en alegria i entusiasme. Amb promptitud va on els apòstols i els anuncia: «He vist al Senyor» (Jn 20, 18). És un fet que qui es troba amb Jesús ressuscitat queda transformat en el seu interior. No es pot veure al Ressuscitat sense creure en ell.

La fe és un regal del Senyor, neix de la trobada personal amb Crist ressuscitat i es transforma en impuls de valentia i llibertat que ens porta a proclamar que realment el Senyor ha ressuscitat i viu per sempre. Aquesta és la missió dels deixebles del Senyor de totes les èpoques i també en el nostre temps. Sant Pau dirà «ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra» (Col 3, 1-2). Això no vol dir desentendre’s dels compromisos de cada dia, desinteressar-se de les realitats terrenes; més aviat, significa impregnar totes les nostres activitats humanes amb una dimensió sobrenatural, significa convertir-nos en testimonis de la resurrecció de Crist, que viu per sempre. Perquè Crist ha ressuscitat i vencent la mort ens ha tornat de mort a vida.

5 d’abril del 2018

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 3,11-26; Sl 8,2a i 5.6-7.8-9 (R.: 2ab); Lc 24,35-48

«El Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, Déu dels nostres pares, ha glorificat Jesús, el seu Servent, que vosaltres vau entregar i vau negar, quan Pilat creia que l’havia de deixar lliure». Les dues lectures d’avui subratllen amb força la profunda unitat que batega al cor de la Sagrada Escriptura, la continuïtat entre el que nosaltres anomenem Antic i Nou Testament. El Déu personal d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, «Déu de vius», com havia afirmat Jesús, és el mateix que ara ha glorificat el seu Servent. Jesús, com a servent i com a Fill glorificat, es troba al bell mig, com a consumació del camí que passava per la Llei, els Profetes i els Salms, i com a inici i fonament del nou pacte, de l’aliança nova, d’aquest camí nou —era així com eren coneguts els cristians, «els del Camí»— que passa per Jesús mateix, «camí, veritat i vida». És fent-se servent que assumeix el camí de l’antiga aliança, i és en tant que Fill glorificat pel Pare que porta aquest camí vers la plenitud del Regne.

El camí de la humanitat i el camí de Déu es retroben en Jesús i, de fet, es tornen un únic camí. Un camí sense pèrdua, sense atzucacs. L’evangista Lluc hi introdueix, encara, una altra cruïlla, molt volguda per ell. El camí de la història, com a concreció del temps i la llibertat humanes. Un detall que reprendrà després el símbol de la nostra fe: «vosaltres el vau entregar i el vau negar, quan Pilat creia que l’havia de deixar lliure», escrivia Lluc. «Patí sota Ponç Pilat», diem en el Credo. Així la mort redemptora de Jesús s’inscriu en el drama de dues llibertats, la del poble escollit, i la de Roma, que representa la universalitat de la història. Dues llibertats en conflicte, que es reconcilien en Jesús, l’Home nou, servent i Fill glorificat alhora. Només ell, amb la seva mort, podrà resoldre el conflicte de la llibertat, de les llibertats ferides pel pecat.

Per això és el mateix Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob el qui ara, amb el seu poder, exalta el seu Servent Jesús a la condició de glorificat. L’evangeli subratlla també la identitat entre el Jesús servent i el Messies glorificat: «sóc jo mateix». Les marques dels claus i un tros de peix a la brasa en són testimonis. Només així la història dels homes pot ser transfigurada per la glòria del ressuscitat. Només la creu, «feta balança: statera facta est», com cantàvem en l’himne de passió, garanteix aquesta unitat i aquesta identitat, entre el pacte antic i el nou, entre el Jesús servent i el Fill glorificat.

«El Messies havia de patir i de ressuscitar». Mirem la creu, la Creu del Ressuscitat, i que sigui Ell la font de la nostra alegria, de tanta alegria!

4 d’abril del 2018

DIMECRES DE L’OCTAVA DE PASQUA

VISITA DE LA COMUNITAT DE LA CARTOIXA DE SANTA MARIA DE MONTALEGRE

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

Fets 3,1-10; Sl 104,1-2.3-4.6-7.8-9; Lc 24,13-35

Dos deixebles fan camí, Jesús els surt a l’encontre, conversaven entre ells i amb posat trist discutien sobre el que havia passat els darrers dies a Jerusalem, algú els aconsegueix i es posa a caminar amb ells. Resulta que esperaven que Jesús de Natzaret fos qui alliberés Israel, però el fet és que ha estat crucificat a instàncies dels grans sacerdots; certament algunes dones els han esverat perquè no han trobat el cos i també els apòstols han constatat que la tomba és buida; però a Ell no l’han vist pas.

Com treure l’entrellat de tot plegat, els costa d’entendre certament, però és que no és fàcil d’entendre. Cal que els ulls se’ls obrin, cal que llegeixin i entenguin l’Escriptura, que ja ho havia anunciat tot, interpretar-la amb els ulls de la fe, a la llum del misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesús de Natzaret.

Les conseqüències de trobar a Jesús ressuscitat en els dos deixebles són la conversió de la desesperació en esperança; la tristesa en joia. La conversió cristiana és sobretot font de joia i d’esperança. És sempre obra de Jesús ressuscitat, Senyor de la vida, que ens ha obtingut aquesta gràcia per mitjà de la seva passió i ens la comunica en virtut de la seva resurrecció. Per cadascun de nosaltres, com pels dos deixebles d’Emaús, cal escoltar a Jesús, escoltar la Paraula de Déu, llegir-la a la llum del misteri pasqual, perquè inflami el nostre cor i il·lumini la nostra ment, i ens ajudi a interpretar els esdeveniments de la vida i a donar-los un sentit. Després cal asseure’s a la taula amb el Senyor, convertir-nos en els seus comensals, perquè la seva presència humil en el sagrament del seu Cos i de la seva Sang ens restitueixi la mirada de la fe, per mirar-ho tot i a tots amb els ulls de Déu, i a la llum del seu amor. L’Eucaristia és la màxima expressió del do que Jesús fa de si mateix i és una invitació constant a viure la nostra existència com un do a Déu i als altres. Els dos deixebles, després de reconèixer a Jesús en partir el pa, «aixecant-se en aquell moment, se’n van tornar a Jerusalem» (Lc 24, 33). Els dos deixebles senten la necessitat de tornar a Jerusalem i d’explicar l’extraordinària experiència viscuda, la trobada amb el Senyor ressuscitat és una experiència tal que l’hem de comunicar, necessitem comunicar-la.

A nosaltres monjos cartoixans i cistercencs, Jesús ressuscitat ens surt a l’encontre cada dia en la comunitat, en la seva Paraula, en l’Eucaristia. Demanem-li que es quedi amb nosaltres perquè ja es fa tard per a nosaltres i cal que els ulls se’ns obrin i els nostres cors s’abrusin per poder tenir-lo a Ell, que la seva presència amari la nostra vida. Sense plata ni or, sols tenint-lo a Ell ho tindrem tot.

3 d’abril del 2018

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 2,36-41; Sl 32,4-5.18-19.20 i 22 (R.:5b); Jn 20,11-18

Cada any la litúrgia d’aquest temps de Pasqua renova per a tots nosaltres dos bells poemes. Vull dir, és clar, el pregó pasqual de la nit santa, l’Exsultet, i la seqüència de la missa de Pasqua «Victimae paschali laudes», que hem cantat abans de l’evangeli. Va bé, avui, fer-ne l’objecte d’aquesta homilia. Si més no perquè està estretament lligada a l’escena del retrobament de Jesús i Maria Magdalena. Segurament la seqüència, d’origen medieval, va sorgir vinculada a una escenificació litúrgica o paralitúrgica de l’evangeli que hem proclamat.

«Els cristians immolin un càntic triomfal a la Víctima pasqual. Morint l’Anyell, la guarda d’ovelles redimia. El Just els pecadors amb Déu reconcilia»: amb aquests versos destaquem un dels aspectes fonamentals del sagrament pasqual: la reconciliació, que n’és el fruit. Jesús és l’Anyell veritable que fa de la seva vida una ofrena, un servei de reconciliació. Perquè ell és també el Pastor que guarda i estima la seva cleda donant la vida per cadascuna de les ovelles. Déu, aquest just, l’ha fet pecat, perquè servís d’instrument de reconciliació. I aquesta afirmació lliga amb el vers següent:

«Lluitaren Vida i Mort en lluita sense mida. El Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida». En efecte, perquè Déu l’havia fet pecat per nosaltres, la mort va creure poder rabejar-se en l’Anyell immolat a la creu, però, en realitat, hagué d’enfrontar-se amb la mateixa vida. Per això lluitaren, vida i mort, i la vida vencé la mort, capgirant l’engany de la serp, ja que la mateixa mort, d’una llançada, va fer brollar la font d’aigua viva! Per sempre!

«Digueu nos, oh Maria, ¿què heu vist en el camí? —La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol». La tomba oberta i buida és el signe de la resurrecció, és el signe, en el misteri de l’absència, d’una Presència infinita. Quan llegíem l’evangeli pensàvem irresistiblement en el lloc santíssim del temple de Jerusalem, amb l’arca i els dos querubins, un  a cada extrem, com els àngels a la tomba buida: «l’un al cap i l’altre als peus del lloc on havia estat posat el cos de Jesús», precisava el narrador. Però, de fet, el sant dels sants era un lloc buit! Un Déu que es fa present en tant que absent. Un Déu que, amb la seva absència, fa possible la nostra llibertat i la nostra responsabilitat, la nostra presència, i per això també, la nostra confessió i la nostra lloança.

«El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà»: el signe de la tomba buida, tot sol, no basta. És un signe que ha de ser interpretat per la paraula profètica del missatger diví. De la mateixa manera que els pastors de Betlem no haurien pogut interpretar el signe de la menjadora sense l’anunci angèlic, igualment ara, les dones, sense l’àngel i la seva paraula de llum, no podrien penetrar la foscor de l’absència de Jesús, la foscor del sepulcre buit.

La seqüencia acaba amb un crit de joia i amb una pregària: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu nos pietat». Acaba, de fet, amb la mateixa súplica que adreçàvem al Crucificat el divendres a la tarda, sis vegades, tres en grec i tres en català.

Tingueu-nos pietat! És la súplica confiada de l’Església davant el Crucificat-Ressuscitat. Us heu fixat, germans, en la serenor bella i continguda de la melodia de la seqüència de Pasqua? I és que la joia pasqual és una joia serena, fresca, transparent, sense esclats. El càntic de Maria, posem per cas, és una joia d’esclat, però ara, entre el Magníficat i la Seqüència, entre la Cova de Betlem i la Cova del Sepulcre, es dreça, plantada, com a signe de nova esperança, abraçant el cel i la terra, la Creu del Ressuscitat.

«Jesús ressuscitat, tingueu-nos pietat. Que el vostre amor no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós. Al·leluia».

2 d’abril del 2018

DILLUNS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Fets 2,14.22b-33; Mt 28,8-15

Avui, com també passa amb la litúrgia del dia de sant Esteve, l’Església uneix per la seva significació teològica dos esdeveniments que de fet són llunyans en el temps, i ho fa en ambdós casos amb un text dels Fets dels Apòstols i un fragment de l’Evangeli segons sant Mateu.

Encara tenim presents els deixebles i les dones esglaiats, esporuguits i indecisos, i encara hem d’encaixar com entendre tota aquesta por, quan la lectura que obre avui la litúrgia de la Paraula ens presenta un Pere, el dia de Pentecosta, sorprenentment canviat: decidit, enèrgic, clar, rotund... «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: escolteu bé i sapigueu això que us dic». I més endavant: «Germans us he de parlar clar». Aquestes no són les paraules d’un home que davant la sospita d’una minyona d’haver-lo vist amb Jesús, l’acaba negant tres vegades per por de no ser també ell mateix detingut. Quin contrast!

El contrast és encara més gran si ens fixem en el contingut: «Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort». Pere, el dia de Pentecosta, proclama sense por, sense embuts, amb claredat i rotunditat, allò que les dones, encara amb por però amb una gran alegria, havien anat corrents a anunciar als deixebles, aquell matí, que és avui, quan veieren el sepulcre buit i Jesús els havia sortit al pas. Jesús, sí, havia estat traït; havia estat clavat en una creu, conduit a la mort per un procés injust basat en falses acusacions; els deixebles, també l’havien traït, l’havien abandonat i estaven esglaiats de por per l’acció dels homes sense llei. I ara aquests mateixos homes sense llei, davant el testimoni dels soldats que muntaven guàrdia al sepulcre de Jesús, compren el silenci d’aquests pobres desgraciats i els diuen: «Feu córrer que, de nit, mentre dormíeu, van venir els seus partidaris i van robar el cos». El cos robat o el cos ressuscitat. Quina de les dues versions dels fets?

Aquesta és la diatriba on ens vol portar la Paraula que avui hem proclamant. No es tracta de bons o dolents. Poca diferència hi ha entre els deixebles que traeixen i abandonen el seu Senyor amb els soldats que es deixen comprar per quatre monedes. Es tracta d’allò que diu la carta als romans: «Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat». La resurrecció de Jesús canvia definitivament la història de la humanitat: qui, com les dones, i després els deixebles, s’acosta a Jesús ressuscitat, l’accepta de cor (li abraça els peus i l’adora), s’omple d’alegria i de la joia immensa d’una vida nova que ens Jesús ens dóna per la profusió del seu Esperit, l’Esperit Sant promès, l’Esperit del dia de Pentecosta.

La quaresma, germans, han estat quaranta dies per preparar-nos per celebrar la Pasqua: amb dejuni, penitència i llàgrimes de compunció. Iniciem avui cinquanta dies per degustar l’alegria, la serenor i la joia d’aquesta vida nova, abans de celebrar la festa del do de l’Esperit Sant, el dia de la Pentecosta.

1 d’abril del 2018

DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9

El lloc és el mateix però aquest matí tot és diferent. El divendres la nit queia, el matí del diumenge la foscor s’esvaeix i la llum esclata. El sepulcre que l’evangelista situava el Divendres Sant en un espai concret quan deia «i el sepulcre es trobava a prop» és ara també l’espai on s’inicia l’escena, cap on es dirigeix Maria Magdalena, «se’n va anar al sepulcre» ens diu el relat. El jardí és l’àmbit de la naturalesa ordenada, l’ordre enfront del caos, com el jardí del paradís on Déu creà l’home, ara en un altra jardí assistim a la nova creació. Tot el dramatisme de la passió conclou amb la col·locació del cos de Jesús al sepulcre un cop ha estat detingut, condemnat, crucificat i ha mort en la creu. Diguem que l’escena conclou tot l’aspecte humà de l’existència de Jesús de Natzaret i obre als creients al gran esdeveniment.

El gran protagonista del relat d’avui i de sempre és el Senyor que centre l’atenció per l’absència del seu cos del lloc on hauria d’haver estat, i si la seva mort en la creu ha deixat desolats als seus; ara apareix un fet desconcertant, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia estat dipositat feia poques hores. En un primer moment el relat ens fa adonar que la pedra ha estat treta de l’entrada; poc després Pere i el deixeble estimat ens aporten la visió de la tomba buida, amb el llençol i el mocador sense el cos; és cert el cos de Jesús ha desaparegut del sepulcre on havia estat dipositat, al tomba és buida. Poc després Jesús es deixa veure per primer cop a una dona Maria Magdalena, que ja ha vist la tomba buida, però que no el reconeix fins que li diu pel seu nom. Ell li parla, no es deixa tocar i li comunica la seva pujada al Pare. Maria Magdalena no ha pogut esperar més i se n’ha anat encara fosc cap al sepulcre, els dos deixebles s’hi dirigeixen poc després que ella, Pere i Joan s’han situat sempre, amb Jaume ara absent del relat, en el primer pla de l’escena en els moments més importants com la transfiguració o a l’hort de Getsemaní. Quan hi arriba veu la pedra treta i corre a dir-ho als deixebles, torna i veu a dos àngels quan guaita dins del sepulcre als qui respon sense massa sorpresa de la seva presència. Aleshores creient que era l’hortolà veu un home que, com els àngels, li pregunta per què plora en contestar-li i respondre-li Jesús i anomenar-la pel nom el reconeix amb un apel·latiu íntim «Rabuní» i en rebre la revelació del mateix Jesús corre a anunciar-ho als apòstols. Maria Magdalena camina vers el sepulcre, corre a trobar als apòstols, s’ajup per mirar dins, mira, plora en creure que el cos de Jesús ha estat robat, és gira un cop i un altre, el primer en creure parlar amb l’hortolà, el segon en sentir el seu nom, el reconeix, vol tocar-lo però no la deixa, l’escolta i finalment se’n torna a trobar als deixebles un altre cop i els hi explica la seva experiència. Aquest és també l’itinerari del creient; caminem a les tenebres, com l’anada de Maria Magdalena al sepulcre es produeix en una situació personal de foscor, perquè encara no creu i l’acció de girar-se representa la conversió, en girar-se per segon cop queda d’esquena al sepulcre, a la mort, i de cara a Jesús, a la nova vida. En voler retenir-lo hi ha un intent per palpar la realitat, una nova realitat inversemblant per la raó, que no es pot tocar. Pere apareix en un lloc important, investit d’autoritat ja que tot i arribar en segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però quan el veu buit, perquè ell sí «va entrar al sepulcre», encara no creu, probablement es desconcerta i segurament, encara més en sentir el relat de Maria Magdalena. Finalment el deixeble estimat va amb Pere, arriba primer i veu des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, «ho veié i cregué»; amb ell clou el cicle narratiu de l’Evangeli de Joan, possiblement és un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; el deixeble que escolta de Jesús «veniu i ho veureu» ara  «ho veié i cregué». El deixeble estimat apareix com el qui primer creu i a més el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la vida de Jesús, per mitjà d’ell la presència de Jesús restarà en el seu testimoni fins que Jesús torni al final dels temps. Perquè hi ha qui en dóna testimoni, aquell qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem. El deixeble estimat és el qui veu i creu. Maria Magdalena té en el sentiment una ajuda però tot i això li costa arribar a reconèixer a Jesús, tot i que el seu fort és l’amor per Ell. A Pere el superen els esdeveniments, ha negat al mestre, ara descobreix el seu sepulcre buit i encara no ha entès que la clau està en l’Escriptura. Ha vist indicis, ha sentit testimonis, com el de Maria Magdalena, però fins que no cregui no veurà a Jesús, perquè li caldrà fer-ho amb els ulls de la fe. En el relat de la resurrecció apareix l’experiència de fe com quelcom intransferible, no per sentir-ho d’un altre es pot creure, cal una acció personal, com en Pere de fet no arribarà fins que estarà preparat per seguir Jesús de nou. Cadascú reacciona a la seva manera després d’experimentar a Crist ressuscitat. Maria Magdalena la fa ben pública, corre, plora, no es pot estar d’anar a buscar als deixebles quan descobreix el sepulcre buit o d’explicar que ha vist al Senyor. El deixeble estimat calla, s’ho guarda per ell mateix, tot i que la seva ha estat la primera experiència de la resurrecció en un deixeble. Pere l’extravertit, a voltes tossut que no mostra fàcilment els seus sentiments, no té cap reacció davant la tomba buida, però ha plorat en negar a Jesús, i no serà fins al diàleg amb el ressuscitat mateix quan reaccionarà, al final del seu procés personal, demostrant fins i tot tristesa en repetir-li Jesús la pregunta sobre el seu amor per ell.

Davant la tomba buida no hi pot haver indiferència, és un fet tant fonamental, tant real, tant rupturista que cadascú hi reacciona a la seva manera. Davant la notícia de la resurrecció també nosaltres l’hem d’entomar d’una manera o una altre, no ens podem quedar indiferents perquè realment el Senyor ha ressuscitat.

DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8

Les dones entraren al sepulcre, veieren i s’esglaiaren. Pensaven trobar-ho tot com el divendres quan van deixar-hi el cos del crucificat i ja el sol estava a punt de caure, volien respectat el repòs del dissabte i acabat aquest, compraren espècies aromàtiques, anaren a ungir el cos, arribaren, s’adonaren estranyades de la pedra apartada, entraren, veieren i s’esglaiaren, encara més quan escoltaren la veu del jove vestit de blanc, tant que sortiren i fugiren; tremolaven i no s’atreviren a dir res a ningú. Havien arribat a la sortida del sol al sepulcre i es trobaren que no estava com havien previst, quelcom d’extraordinari havia succeït durant la nit, però no sabien pas que havia passat. Les dones l’havien vist mort, havien vist on i com el posaven i ara quelcom havia succeït perquè no estava on havia d’estar, el seu cos ha desaparegut, la llosa està correguda i un jove vestit de blanc els ha dit que ha ressuscitat. El que ha succeït és que Jesús, aquell a qui varen crucificar, ha estat ressuscitat per Déu. Què significà per aquelles dones la tomba buida? Els qui varen experimentar la resurrecció de Crist, van viure un esdeveniment inesperat i desconcertant, no fou un de sol sinó que foren uns quants els qui en feren experiència. El Jesús crucificat que havien vist mort, que havien posat al sepulcre i no els havia donat temps a embalsamar, ara estava ple de vida, d’una vida plena. Jesús és el d’abans però ja no és el mateix, està present enmig dels seus deixebles, però no el poden retenir, és algú ben concret però no hi poden conviure com abans. Jesús que havia quedat ocult després del misteri de la mort, es deixa veure, es fa de nou visible i sempre és Ell qui pren la iniciativa, qui s’apareix, qui es manifesta. L’encontre amb Crist ressuscitat transforma, aquells qui dubtaven, els qui es resistien, els qui no entenien res quan Jesús els hi havia anunciat; ara pel contacte amb el ressuscitat veuen transformada la seva vida. Els qui experimenten la resurrecció, passat el primer moment d’esglai, viuen cada aparició com una crida a anunciar l’Evangeli, la participació en la resurrecció de Crist, convida a anunciar-ho, a compartir-ho, no s’ho podien quedar per ells sols. L’encontre amb el Crist ressuscitat és un moment privilegiat, crucial en la vida dels apòstols, dels deixebles i de les dones que el veuen, que en tenen notícia. La resurrecció de Crist no és una reanimació com la resurrecció de Llàtzer o de la filla de Jaire; que gaudiren d’una tornada a la vida per un dia tornar a morir. Jesús ha estat ressuscitat pel Pare i no retorna ja a aquesta vida, a la vida que havia perdut a la creu; sinó que entra en una vida definitiva, ha estat exaltat per Déu.

«Sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre d'ell.» escriu sant Pau. Ho sabem per la fe, ningú veié com va ressuscitar, però la resurrecció és una realitat, tan vertadera com la seva mateixa mort, però la certesa ens ha arribat per la vivència, el testimoni ens ha arribat com a experiència de cadascun dels testimonis. Ens costa d’entendre perquè veiem la resurrecció molt fora del nostre horitzó, molt diferent a totes les nostres experiències, la veiem amb ulls humans, mortals; per això ens preguntem què vol dir ressuscitar. El que vertaderament ens hem de preguntar és què significa avui per a nosaltres que Crist ha ressuscitat i que vol dir per tota mateixa humanitat. Aquesta és la nit en que Crist ha trencat els lligams de la mort, la nit benaurada que uneix cel i terra, nit en que l’home retroba Déu. De nou el primer dia de la setmana Déu ha creat el món, a partir de la resurrecció de Crist el món, la humanitat entra en una nova era, ja no hi ha lloc per la desesperança i la frustració, la mort ha estat vençuda i amb ella Crist ens ha ofert una nova vida que mai acaba, la vida eterna, la vida en la gloria. Ens l’ha ofert i nosaltres, creats a imatge de Déu, part i centre de la creació que era bona de debò ens hem d’esmerçar en mantenir-nos ferms contra els falsos atractius per merèixer d’assolir els gaudis eterns. Sant Benet ho té clar quan ens diu que hem de desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual, que per arribar-hi ens cal aplicar aquell zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i que no anteposant res absolutament al Crist, Ell que fou ressuscitat pel Pare ens dugui tots junts a la vida eterna.

Avui la foscor s’ha esvaït, en aquesta nit meditem de quina manera al llarg dels temps Déu ha parlat al seu poble i que en el misteri pasqual s’ha acomplert en plenitud perquè a la llum de la resurrecció tots els miracles dels temps antics s’han fet entenedors, han assolit la seva plenitud. Tota la història de la salvació té en aquesta nit el seu acompliment. Tot passa per la creu, però no acaba en la creu; tot passa per la mort, però no acaba en la mort. La Resurrecció del Senyor implica una renovació de la nostra condició humana. Crist ha vençut la mort, causada pel nostre pecat i ens retorna la vida immortal. La resurrecció de Crist no és fruit d'una especulació, d'una experiència mística. És un esdeveniment que sobrepassa la història, que succeeix en un moment precís de la història deixant en ella una petjada indeleble, ja res és igual. La llum que va enlluernar als guàrdies encarregats de vigilar el sepulcre de Jesús ha travessat el temps i l'espai. És una llum diferent, divina, que ha trencat les tenebres de la mort i ha portat al món l'esplendor de Déu, l'esplendor de la veritat i del bé, d’aquella veritat que el mateix Jesús testimonià davant Pilat. La resurrecció de Crist dóna força i significat a tota esperança humana, a tota expectativa, desig, projecte. És la nostra esperança i la nostra força. Exultem de joia, que soni la trompeta victoriosa, que la terra s’ompli d’alegria perquè avui la foscor s’ha esvaït, que l’estel del matí que mai no es pon, Crist victoriós de la mort. Demanem-li que ens trobi amb la flama de la nostra fe encesa el dia que retorni gloriós.