31 d’octubre del 2021

DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Dt 6,2-6; Sl 17,2-3a.3bc-4.47 i 51ab (R.: 2); He 7,23-28; Mc 12,28b-34

Distància, quilòmetres, anys, segles, espai, temps, a prop, lluny, al costat, a sota, a dalt, distància entre la humanitat i la divinitat.

Quina distància hi ha entre el meu cor i el cor de Jesús? Quina distància hi ha entre el meu cor i el cor del meu germà? Quina distància hi ha entre el meu cor i el cor del meu proïsme? Quina distància hi ha? Ho hem d’esbrinar per saber si som o no som a prop del Regne de Déu.

Jesús el nostre sacerdot sant, innocent i sense taca, es va oferir a si mateix una sola vegada per salvar definitivament la distància que ens separa de Déu. Jesús viu intercedint, salvant les distàncies, sempre a favor nostre.

Així, viurem anys i més anys si escoltem, si posem en pràctica el que hem escoltat. Perquè una oïda atenta pot eliminar la distància que ens separa de Déu: «Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces». «Estima els altres com a tu mateix».

Tota la nostra essència ha d’estar amarada de l’escolta i de l’estima. Els manaments de l’amor: Escoltar i estimar han d’estar omnipresents en el nostre cor, perquè hem de tenir cor; en la nostra ànima, perquè hem de tenir ànima; en els nostres pensaments, perquè hem de tenir cap; i en les nostres forces, perquè hem de tenir voluntat.

Aquest àpat eucarístic, que ara celebrem, escurça la distància entre el Regne i nosaltres. Però, queda clar que no li pot fer cap profit al qui no estima. Cal ser amor per estimar, perquè Jesús et digui: «No ets lluny del Regne de Déu».

A tu, s’adreça avui la paraula de Déu: Escolta Déu i deixa’t agombolar i guarir per Jesús. Perquè ets un necessitat de salvació, ets un necessitat de perdó i ets un necessitat de reconciliació amb els altres.

Aquests dies, en són donats de treva, per obrir el nostre cor, escoltar, estimar i escurçar la distància amb el Regne de Déu.

18 d’octubre del 2021

SANT LLUC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2Tm 4,10-17b; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Lc 10,1-9

«Lluc, el metge estimat» (Col 4,14). «Lluc, l’únic que s’ha quedat amb mi» (2Tm 4,11). «Lluc, el meu col·laborador» (Fl 1,24). A aquest Lluc —un personatge molt proper a Pau— s’atribueix el tercer evangeli. Un text elegant, que compleix les regles clàssiques de la retòrica.

En realitat l’escriptor ha pensat una obra en dues parts. Com un tríptic. Al centre hi ha un relat anterior, que també ha retocat, el de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor. La primera part és la història d’un viatge que va de Galilea a Jerusalem. La segona part és la història d’un altre viatge que va de Jerusalem a Roma, el centre del món. La primera part té un protagonista, Jesús. El de la segona és Saule o Pau. En el primer viatge Jesús es fa el bon samarità que porta el vi i l’oli de la misericòrdia divina a la humanitat ferida pel pecat; la misericòrdia del Pare que surt cada dia a la porta de casa i mira, esperant, devers l’horitzó llunyà. Jesús es fa pelegrí per quedar-se amb nosaltres en la melangia del capvespre: es lliura i desapareix en el signe del pa partit. Pau el retrobarà, o més ben dit, serà retrobat per Jesús mentre el persegueix, i mentre el despengen en un cove, muralla avall de Damasc, comprèn que ha estat fet missatger d’aquesta misericòrdia infinita, la que plora pels propis pecats i mulla els peus de Jesús, la que els ungeix amb el perfum de la fe i els besa amb els llavis de la caritat.

L’evangeli de Jesús i l’evangeli de Pau són agombolats, al principi, en el seu naixement, pel foc de l’Esperit en el si d’una dona: Maria a Natzaret, Maria al cenacle de Jerusalem. El foc de l’Esperit és l’impuls i el somni diví del viatge, el viatge de Jesús, la seva pujada, i el viatge de Pau, la seva davallada, fins a Roma, el cor del món.

L’evangeli de Lluc és l’evangeli de les dones: Maria, Elisabet, Anna, Marta i Maria, la vídua de Naïm, la vídua inoportuna del jutge sense entranyes, la pecadora de casa el fariseu, la dona que escombra cercant la dragma perduda, les dones que mantenen Jesús, les santes dones als peus de la creu i ran del sepulcre, les que planyen Jesús en el seu viacrucis...
És l’evangeli dels pobres, perquè sempre hi ha un pobre a la porta del ric epuló. És l’evangeli del publicà, del qui se sap petit per acollir tanta misericòrdia. És l’evangeli dels lladres: «Recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne». És l’evangeli dels qui confien: «Pare, a les vostres mans confio el meu esperit». És l’evangeli de la pregària i del perdó.

«Oh bon col·lega de sant Pau, la seva ardor observàreu i també imitàreu; feu que del Crist la caritat inflami sempre el cor nostre. Vós que éreu metge, bon remei porteu-nos, i conferiu-nos de la fe la joia, perquè un bon dia Déu puguem percebre sempre lloant-lo.» Així ho hem cantat a l’himne de Laudes. Perquè l’evangeli de sant Lluc és sobretot l’evangeli del Magníficat i de la lloança, l’evangeli de la joia i de la glòria dels àngels que canten pau. L’evangeli de l’alegria dels pastors i dels apòstols, els apòstols que de tanta alegria no s’acaben de creure que el Senyor ha ressuscitat.
L’evangeli de la benaurança de tots els qui han cregut, de tots els qui creiem que les paraules que ens han estat dites es compliran.

Feliços nosaltres si ens deixem ungir per aquest perfum de l’evangeli: «escamparem arreu la bona olor del coneixement de Crist» (2Co 2,14), pels segles dels segles.
Amén.

3 d’octubre del 2021

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 2,18-24, Salm 127,1-2.3.4-5.6, He 2,9-11 i Mc 10,2-16

Déu uneix i l’home separa. Déu va crear el món, el cel, les aigües i la terra, els animals i peixos que s’hi mouen i a la fi l’home i la dona, a fi de bé. El fil del relat del llibre del Gènesis ens mostra com Déu va crear un món en harmonia, és allò que anomenem el paradís on tot era just i bo. Però l’home fou creat lliure i del mal ús de la seva llibertat vingué la caiguda i el pecat. La història de la salvació és un camí constant cap a la recuperació d’aquest paradís perdut, un paradís que amb l’encarnació, mort i resurrecció del Fill de Déu fet home, ha esdevingut el regne promès. Crist morint com a home ens ofereix la possibilitat de ressuscitar com a fills de Déu i compartir així amb Ell la vida eterna. Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Déu que ens estima va voler que el seu Fill morís per tots per tal de portar-nos a la gloria.

Crist no s’avergonyeix d’anomenar-nos germans però som els homes els durs de cor i per això ja Moisés va haver de prescriure la possibilitat per a l’home de divorciar-se i separar-se de la dona contravenint així allò que Déu havia disposat de que formessin per sempre més una sola carn, tal com el Fill de Déu es feu Ell mateix carn. Una sola carn que significa als ulls de Déu una mateixa dignitat. Però la duresa de cor en la societat de l’època de Jesús permetia a l’home repudiar a la dona si als ulls del seu marit resultava reprovable i això per sí mateix vulnerava la llei de Déu. Com escriu sant Gregori de Nazianç «els qui van establir aquesta llei eren homes, i per això aquesta llei va ser dictada contra les dones. En canvi, la llei autèntica és equitativa. El creador de l’home i de la dona és el mateix; l’home i la dona van ser fets del mateix fang, tots dos són segons la mateixa imatge. La llei és la mateixa, com ho és la mort i la resurrecció.» (Dels discursos de sant Gregori de Nazianç).

Parlar avui de la indissolubilitat del matrimoni pot semblar quelcom anacrònic perquè la nostra societat, especialment al llarg dels darrers anys, ha anat molt més lluny del que Moisés prescriví; en la nostra societat d’avui les situacions són moltes i massa sovint també molt doloroses. Vivim en la societat de la provisionalitat, regida per l’hedonisme i el relativisme, on tot dura mentre dura i quan sorgeix la dificultat acaba i se cerca una altra opció. Aquest axioma s’aplica en les relacions de parella, en les relacions laborals i també, moltes vegades, en el compromís amb Déu. La nostra societat té vertaderament por al compromís i es refugia en la provisionalitat. Evidentment hi ha determinades circumstàncies que fan dels matrimonis o de les relacions de parella situacions insostenibles, ho veiem dia rere dia en els mitjans de comunicació amb el dolor de la denominada violència domèstica que destrueix vides i famílies; però qui sap si d’altres situacions no podrien ser superades respectant sempre la dignitat i la llibertat de tota persona humana; perquè Déu ens ha creat així dignes i lliures i vulnerar aquests preceptes és vulnerar la llei de Déu.

L’amor es viu en la quotidianitat de la vida ordinària, de la vida de cada dia on hi ha alegries i sofriments que cal compartir i que viscuts en parella donen consistència real a l’amor. Escrivia sant Joan Pau II que « Déu és amor i viu en si mateix un misteri de comunió personal d’amor. Creant-la a la seva imatge i conservant-la contínuament en l’ésser, Déu inscriu en la humanitat de l’home i de la dona la vocació i consegüentment la capacitat i la responsabilitat de l’amor i de la comunió. L’amor és per tant la vocació fonamental i innata de tot ésser humà.» (Familiaris Consortio, 11).

Déu estima tant la dignitat de la seva creatura que el seu Fill únic es feu home santificant així encara més la persona humana. Però nosaltres maldem per abandonar aquella innocència perduda ja al paradís enlloc de rebre el Regne de Déu com el rep un nen; amb puresa de cor. A Crist li sabé greu que els deixebles renyessin a aquells nens que li havien portat per que els imposés les mans, perquè veia en ells amb tota veritat a aquells a qui va destinat el Regne. Per això atemptar contra la innocència d’un infant és atemptar contra Déu mateix, perquè Crist ens els ha posat com a models de salvació.

Les paraules de Jesús «allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar», ens conviden a defensar la fidelitat en tots els àmbits de la vida humana, sense per això deixar de prestar una especial atenció als qui pateixen dificultats i sofriments, acollint a tothom sempre amb amor. (Cf. Carta als bisbes de l’Església Catòlica sobre la recepció de la comunió eucarística per part dels fidels divorciats tornats a casar, 2).

És aquesta la radicalitat de Crist, la radicalitat de l’amor en tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida. En paraules del Papa Francesc «La manera en què Déu mateix actua amb el seu poble infidel, és a dir, amb nosaltres, ens ensenya que l’amor ferit pot ser sanat per Déu a través de la misericòrdia i el perdó, per això a l’Església en aquestes situacions no se li demana immediatament i només la condemna, al contrari, davant tants fracassos matrimonials dolorosos se sent cridada a viure la seva presència de caritat i misericòrdia per a redirigir cap a Déu els cors ferits i perduts.» (Àngelus 7 d’octubre de 2018).