27 d’octubre del 2013

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sir 35,12-14.16-18; 2Tm 4, 6-8.16-18; Lc 18, 9-14

«En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres».

La paràbola que acabem d’escoltar, Jesús l’adreça a «uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres». De ben segur que no hi haurà ningú en aquesta assemblea que si li pregunten si es refia de ser just, dirà que sí. Si hi hagués algú que es refiés de ser just hauria d’estar encara més atent que els altres a aquest evangeli. Però, segur que de viva veu no hi haurà ningú que digui: sí, jo em refio de ser just. I menys encara, hi haurà qui digui clar i català: jo tinc per no res els altres.

Les paraules evidentment tenen la seva importància i molts no diran que es refien de ser justos perquè realment és així com viuen i pensen i són sincers quan afirmen que no es refien de ser justos. Però una de les coses que ensenya aquesta paràbola, es que no ens podem refiar de les paraules que surten dels nostres llavis, sobretot si fan referència a nosaltres mateixos, si parlen de nosaltres, sinó que, si volem conèixer en veritat si ens refiem de ser justos i no menyspreem els altres, hem de mirar les nostres accions concretes, les nostres actituds davant el món que ens envolta, la nostra relació real amb els altres i amb Déu mateix.

El fariseu bé es creia de ser just. Pujà al temple a pregar i deia: «Déu meu, us dono gràcies». Fins aquí anem bé: cal pregar, millor si es fa des de l’interior del cor i cal donar gràcies a Déu. Però que hem d’agrair a Déu? El fariseu respon: «no sóc com els altres homes». Es una bona resposta? Quan dic: «no sóc com els altres homes», no estic menystenint els qui comparteixen amb mi la condició de germans? Donar gràcies a Déu tot menyspreant els altres homes és el que no va bé. Hem de donar gràcies a Déu pel que ell ha fet per nosaltres, per la creació i per la redempció, pel do que hem rebut amb la fe, el coneixement de Crist i la vinguda del sant Esperit dins nostre; per totes les meravelles que ell ha fet en la nostra vida; per la benedicció que rebem amb el do dels germans i per tot el bé que Déu fa en els nostres germans i, a través seu, envers nosaltres... Aquesta és l’acció de gràcies que plau a Déu i justifica el cor de l’home. Però si donem gràcies a Déu pel que nosaltres som i fem hi ha el perill que ens creguem que tot el que som i fem és obra nostra i ens oblidem que la font i el principi de tot bé és Déu mateix. «Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos», es vanta el fariseu davant de Déu. Qui et dona la força per dejunar o per ser generós? No et pensis que et ve de tu mateix. Agraeix a Déu que sigui ell la teva força i que amb el seu ajut puguis oferir el sacrifici del dejuni i la generositat del teu cor.

Perquè el perill és molt clar: si jo em faig el centre de la meva vida, els altres seran per a mi: «lladres, injustos, adúlters, com aquell cobrador d’impostos». Els altres quedaran enquadrats en una categoria d’on no els traurem mai. Quants homes i dones religiosos, d’aquells que no afirmarien mai que es refien de si mateixos, enquadren els seus germans en categories inamovibles i el que fan així només és tancar el seu cor a l’acció salvadora i justificadora de Déu. Perquè no hi ha dubte que qui enquadra els seus germans en categories: «lladres, injustos, adúlters...» el que realment fa és jutjar-los, deixant tancada per a ells tota possible via de sortida d’aquest enquadrament. I qui jutja, menysté l’altre, perquè per jutjar s’ha d’estar en una posició superior, en una actitud de superioritat. Quan jutgem, enquadrem i menyspreem el qui és com nosaltres perquè és el nostre germà. Per això, quan jutgem no podem ser partícips de l’acció salvadora de Déu, perquè impedim que alliberi el nostre cor de nosaltres mateixos.

Per això, quan pugem al temple a pregar, si no podem donar gràcies a Déu per tot el que fa amb nosaltres, almenys diguem com el publicà: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador». Si reconeixem davant Déu, la nostra petitesa, la nostra insuficiència, el nostre pecat; si demanem el seu ajut i mantenim la nostra vida en aquests coordenades, aleshores no jutjarem ni menystindrem els nostres germans i la mà de Déu ens oferirà la seva benedicció. «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».

20 d’octubre del 2013

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barrué
Ex 17,6-13; Sl 120; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8

«Quan el Fill de l'home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»

Sí, jo penso que sí. Creieu que trobarà fe a la terra? La meva condició de creient, oberta a la relació íntima amb Déu, em fa confiar que sí.

La fe és do. Nosaltres però, hem de fer fructificar la nostra fe amb la pregària, amb la relació íntima amb Déu. Cal pregària, molta pregària per ser madurs, «sempre a punt per a qualsevol obra bona».

Mentre mantenim les mans alçades en pregària Déu ens protegeix. Però, si ens cauen les mans i no preguem, fins i tot podem arribar a perdre la fe.

Mai podem estar sadollats de pregària. I si és una pregària de petició, mirem l’exemple que el mateix Jesús ens presenta avui. Un jutge sense entranyes què sense temor de Déu, ni consideració als homes, per una viuda insistent li ha de fer justícia, encara que fos de mala gana. Com no, el qui és tot entranyes de misericòrdia no atendrà la nostra súplica si som constants en la fe?

Persevera en la pregària, si vols viure una relació íntima i d’intimitat amb Déu. Em refereixo a una relació «tête à tête», quan ens despullem i ens quedem blancs davant de Déu, perquè ell pugui pintar en el nostre llenç l’amor que hem de viure amb ell i amb el proïsme.

La perseverança en la fe ens durà a viure la caritat. La perseverança en la fe ens invita a viure amb esperança i caritat vers els altres, els més necessitats. I això, ens portarà a donar testimoni de l’Evangeli en tot moment, convertint-nos en missioners, des del nostre propi lloc vital.

No oblidem avui tots aquells que en aquesta jornada mundial per l’evangelització dels pobles confien en la nostra pregària i en la nostra ajuda econòmica si és possible.

La creu ens ensenya les dues línees de la nostra pregària: la vertical per recordar la relació íntima amb Déu, l’horitzontal per a desenvolupar en la pregària l’amor als altres.

12 d’octubre del 2013

LA MARE DE DÉU DEL PILAR

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,12-14; Sl 26; Lc 11,27-28

Estimats germans,

Una dona senzilla del poble queda impressionada per Jesús i fa un elogi de la seva mare. Jesús aprofita aquesta lloança per dedicar una benaurança als qui «escolten la Paraula de Déu i la guarden», la compleixen. Maria és gran per ser la mare de Jesús, però ho és més per la seva fidelitat a la Paraula, per saber estar al costar del Fill: amb silenci contemplatiu, amb paraules oportunes, amb discreció prudent, amb llàgrimes de dolor, amb pregària solidaria. Els vincles familiars són bons, però encara són millor els vincles espirituals que s'estableixen amb el Senyor quan escoltem la Paraula, la vivim i la aprofundim.

Maria conservava tots els seus records «en el seu cor». El cor, segons les Sagrades Escriptures, és el centre de les activitats conscients, intel·lectuals i afectives. Maria escoltava, meditava, assimilava, pregava, contemplava i complia la voluntat de Déu. Per això, l'evangelista Lluc presenta a Maria com una dona feliç perquè ha cregut.

La Regla de Sant Benet, escrita per als monjos, comença dient: «Escolta, fill, les Paraules del Senyor». I continua: «Para-hi l'orella del cor». Que vol dir: escolta amb confiança i disponibilitat, amb ganes d'aprendre, acollint amb gust i estimant allò que s'escolta.

Maria és venerada per tot arreu i és fa més propera, més nostra, revestint-se de les característiques de cada lloc. A Saragossa es presentada sobre una columna o pilar. Les voltes d'aquesta església, de totes, es mantenen per les columnes fortes, fermes i consistents a prova de bombes. Nosaltres hem de ser columnes del temple espiritual de l'Església: forts en les proves de la vida, siguin quines siguin, tant en les circumstàncies adverses com en les favorables. Contemplem Jesús amb els nostres ulls, ment i cor: no ens cansem d'esperar la seva salvació!

És clar que volem ser perseverants i fidels com Maria, que va saber reafirmar el seu «sí» perquè estimava amb constància. Quan semblava que tot s'havia acabat, pregava amb els amics del seu Fill. Nosaltres preguem també avui i li demanem la seva companyia i intercessió. Que el pilar de Saragossa, que alguna vegada hem besat, ens recordi com ha de ser la nostra vida cristiana, tal com diu l'oració Col·lecta: «fortalesa en la fe, seguretat en l'esperança i constància en la caritat».

6 d’octubre del 2013

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ha 1,2-3;2,3-4; Sl 94; 2Tm 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10

Estimats germans i germanes,

Cadascun de nosaltres sap les moltes vegades que interiorment ha repetit la petició sincera i espontània dels apòstols: «Doneu-nos més fe!» En temps difícils la necessitem encara més. Davant la situació dramàtica del poble, el profeta Habacuc no es calla: «Hi ha baralles i s'aixequen discòrdies... Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m'escoltareu...?» El drama del mal qüestiona la fe, que es fonamenta en una gran certesa: la nostra fidelitat a Déu i la confiança en el seu Amor que ens fa viure. L'home de fe viu perquè creu. La fe no és creure en una llista de coses, sinó posar tota la confiança en el Pare. Viure la fe vol dir assumir les mateixes actituds de Jesucrist, deixant-nos guiar pel seu Esperit. Segons l'encíclica Lumen fidei: «Creure significa confiar-se a un amor misericordiós, que sempre acull i perdona, que sosté i orienta l'existència, que es manifesta poderós en la seva capacitat d'adreçar les coses tortes de la nostra història» (13).

Però distrets en mil coses o afeixugats per l'estress, podem posar el cor en petits ídols que multipliquen els nostres desigs. Així la fe es debilita en nosaltres encara que no tinguem dubtes. Si no madurem la fe al foc de la pregària, la fe es pot anar diluint dins nostre, quedant reduïda a un costum o a un desig de seguretats. Quan l'home pensa que allunyant-se de Déu es troba a si mateix, la seva existència fracassa. Senyor, «doneu-nos més fe!» Feu-nos més humils per desfer-nos de conceptes equivocats i de idees parcials, per tal de poder contemplar la vostra Llum, el camí lluminós del nostre trobament amb Vós i amb les persones que heu posat al nostre costat! Encara que la nostra fe sigui petita com un gra de mostassa, la força del vostre Esperit la convertirà en una cosa magnífica, com un arbre frondós que acull a les seves branques els ocells que volen acollir-se a la seva ombra.

Déu entén el nostre crit, el clam que implora i suplica. El crit de Pau avui és d'alegria i d'agraïment perquè coneix «la fortalesa que Déu ens dóna». Ell sap per experiència que l'Amor de Déu l'ha convertit en una criatura nova. Déu fa fecunda la nostra vida, capaç de donar bons fruits. Per la fe el nostre cor «s'eixampla per a ser habitat per un Altre, per a viure en un Altre, i així la nostra vida es fa més gran en l'Amor», segons Lumen fidei (21). Pau encadenat a la presó romana es troba en el final de la seva vida. No dramatitza la seva situació, no cau en el pessimisme i es llança a animar a Timoteu, el seu jove deixeble. La fe no és quelcom privat ni sentimental, sinó que neix de l'escolta amorosa de la Paraula que enforteix les nostres conviccions, sentiments i actituds. La fe està destinada a compartir-la, a convertir-la en missatge d'esperança, en llum que no s'amaga. Pau, deixant de pensar en si mateix, anima a «revifar la flama del do de Déu».

Les tres lectures d'avui ens parlen de la fe, i també del servei. La nostra vida pot ser molt fecunda quan el gra de mostassa cau al solc de la terra treballada i estimada del nostre cor, quan la pregària i les bones obres fan obrir els nostres braços, com les branques d'un arbre obertes als vents, i acollint sense condicions als qui estan al nostre costat. No hem de creure per acumular coneixements i mèrits, ni per esperar recompenses, sinó pel convenciment que ens farà més humans al estar més a prop de Déu i dels altres. D'aquesta manera sense creure'ns que fem coses meravelloses, senzillament fem quelcom meravellós: complir el nostre deure, en paraules de Jesús.

Ser cristià, ser profundament humà, pot resultar difícil per les seves exigències. Ens ajudarà molt a superar les dificultats el convenciment, la fe, de que «l'Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d'amor i de seny», en paraules de l'apòstol Pau. Demanem al Senyor en aquesta Eucaristia audàcia i fortalesa per viure i comunicar l'Evangeli, maduresa en el servei als altres, i fidelitat al tresor de la fe que ens ha estat confiat. Creiem, Senyor, però «doneu-nos més fe!».