DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ha 1,2-3;2,3-4; Sl 94; 2Tm 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10

Estimats germans i germanes,

Cadascun de nosaltres sap les moltes vegades que interiorment ha repetit la petició sincera i espontània dels apòstols: «Doneu-nos més fe!» En temps difícils la necessitem encara més. Davant la situació dramàtica del poble, el profeta Habacuc no es calla: «Hi ha baralles i s'aixequen discòrdies... Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m'escoltareu...?» El drama del mal qüestiona la fe, que es fonamenta en una gran certesa: la nostra fidelitat a Déu i la confiança en el seu Amor que ens fa viure. L'home de fe viu perquè creu. La fe no és creure en una llista de coses, sinó posar tota la confiança en el Pare. Viure la fe vol dir assumir les mateixes actituds de Jesucrist, deixant-nos guiar pel seu Esperit. Segons l'encíclica Lumen fidei: «Creure significa confiar-se a un amor misericordiós, que sempre acull i perdona, que sosté i orienta l'existència, que es manifesta poderós en la seva capacitat d'adreçar les coses tortes de la nostra història» (13).

Però distrets en mil coses o afeixugats per l'estress, podem posar el cor en petits ídols que multipliquen els nostres desigs. Així la fe es debilita en nosaltres encara que no tinguem dubtes. Si no madurem la fe al foc de la pregària, la fe es pot anar diluint dins nostre, quedant reduïda a un costum o a un desig de seguretats. Quan l'home pensa que allunyant-se de Déu es troba a si mateix, la seva existència fracassa. Senyor, «doneu-nos més fe!» Feu-nos més humils per desfer-nos de conceptes equivocats i de idees parcials, per tal de poder contemplar la vostra Llum, el camí lluminós del nostre trobament amb Vós i amb les persones que heu posat al nostre costat! Encara que la nostra fe sigui petita com un gra de mostassa, la força del vostre Esperit la convertirà en una cosa magnífica, com un arbre frondós que acull a les seves branques els ocells que volen acollir-se a la seva ombra.

Déu entén el nostre crit, el clam que implora i suplica. El crit de Pau avui és d'alegria i d'agraïment perquè coneix «la fortalesa que Déu ens dóna». Ell sap per experiència que l'Amor de Déu l'ha convertit en una criatura nova. Déu fa fecunda la nostra vida, capaç de donar bons fruits. Per la fe el nostre cor «s'eixampla per a ser habitat per un Altre, per a viure en un Altre, i així la nostra vida es fa més gran en l'Amor», segons Lumen fidei (21). Pau encadenat a la presó romana es troba en el final de la seva vida. No dramatitza la seva situació, no cau en el pessimisme i es llança a animar a Timoteu, el seu jove deixeble. La fe no és quelcom privat ni sentimental, sinó que neix de l'escolta amorosa de la Paraula que enforteix les nostres conviccions, sentiments i actituds. La fe està destinada a compartir-la, a convertir-la en missatge d'esperança, en llum que no s'amaga. Pau, deixant de pensar en si mateix, anima a «revifar la flama del do de Déu».

Les tres lectures d'avui ens parlen de la fe, i també del servei. La nostra vida pot ser molt fecunda quan el gra de mostassa cau al solc de la terra treballada i estimada del nostre cor, quan la pregària i les bones obres fan obrir els nostres braços, com les branques d'un arbre obertes als vents, i acollint sense condicions als qui estan al nostre costat. No hem de creure per acumular coneixements i mèrits, ni per esperar recompenses, sinó pel convenciment que ens farà més humans al estar més a prop de Déu i dels altres. D'aquesta manera sense creure'ns que fem coses meravelloses, senzillament fem quelcom meravellós: complir el nostre deure, en paraules de Jesús.

Ser cristià, ser profundament humà, pot resultar difícil per les seves exigències. Ens ajudarà molt a superar les dificultats el convenciment, la fe, de que «l'Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d'amor i de seny», en paraules de l'apòstol Pau. Demanem al Senyor en aquesta Eucaristia audàcia i fortalesa per viure i comunicar l'Evangeli, maduresa en el servei als altres, i fidelitat al tresor de la fe que ens ha estat confiat. Creiem, Senyor, però «doneu-nos més fe!».