26 de desembre del 2017

SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Fets 6,8-10.7,54-59; Mt 10,17-22

Tot i que per la importància que té el dia de Nadal, allarguem aquest dia tot una octava, avui, festa de sant Esteve, protomàrtir i diaca, és l’endemà de Nadal, perquè avui 26 és l’endemà del dia 25. Sant Esteve és la festa de l’endemà de Nadal. L’endemà... Pensar en l’endemà, quan ens disposem a fer un projecte personal o comunitari, pensar en el dia després de tot allò que planifiquem i projectem, forma part d’aquella saviesa evangèlica que el Senyor lloà d’aquell home que volent construir una casa, va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca: quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada (Lc 6, 48). Pensar en l’endemà significa calcular les necessitats per poder acabar una obra, no fos cas que hom se sentis dir aquelles altres paraules evangèliques: Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar (Lc 14, 30). I és que sant Esteve és l’endemà de Nadal: no només perquè la seva festa s’escau l’endemà del dia de Nadal, sinó sobretot perquè representa teològicament l’endemà del Nadal.

En efecte, Nadal és la celebració de l’encarnació del Fill de Déu: Déu es fa home per nosaltres i per la nostra salvació. Nadal és la celebració del naixement de Jesús, el Déu que es fa infant, que neix per tots nosaltres, per donar-nos vida. Naixement de Jesús segons la carn. Sant Esteve és la festa del naixement del primer servidor i del primer testimoni a la vida nova: és l’endemà de Nadal. Jesús és el Déu que es fa home per tots nosaltres; Esteve representa el primer dels qui servint (la missió del diaca) i donant testimoni (la missió del màrtir), dóna la vida per Jesús, com l’infant nascut a Betlem la donà per tots nostres al calvari a Jerusalem. Per això, sant Esteve és l’endemà de Nadal.

Si l’Advent ha estat la preparació per al Nadal, la preparació per commemorar i renovar la primera vinguda del Senyor que va venir per salvar-nos, la festa de sant Esteve marca el camí per una nova preparació, la de la vinguda del Senyor als nostres cors cada dia per ajudar-nos a servir els germans i la de seva vinguda final, a la fi dels temps, que ens prepara per donar testimoni del ressuscitat. Sant Esteve representa, d’una banda, el final de l’escena del naixement del Senyor: ens assenyala on ha d’acabar la nostra vida. Passant per la configuració a Crist que ha nascut per donar-nos la vida, la nostra vida ha de ser donada pels germans, per poder així compartir amb el Senyor i amb sant Esteve la vida nova, que neix amb el Nadal. Això és posar un fonament ben sòlid, capaç de resistir tempestes i inundacions, a la construcció d’aquella casa que és la nostra vida. Però la festa de sant Esteve d’avui representa també com hem de viure per poder acabar la vida on ell la va acabar: servei i testimoni, donació i lliurament. Seguir Jesús és servir els germans i donar testimoni així de la seva resurrecció. La festa d’avui ens diu com hem de calcular les necessitats que ens permetran poder acabar l’obra de la nostra vida que volem construir.

En aquest dia de vuit dies que és el Nadal, l’Església ens fa celebrar l’endemà mateix de Nadal la festa de l’endemà de Nadal, la festa de sant Esteve, per tal que en contemplar l’infant que ha nascut per salvar-nos, no ens oblidem que aquesta salvació passa pel misteri de la seva mort, resurrecció i ascensió al cel per preparar-nos-hi estada, i que tots nosaltres hi som cridats en la mesura en què fem de la nostra vida una vida de servei als altres i de testimoni de la resurrecció de Jesús, fins al vessament de la sang.

25 de desembre del 2017

NADAL

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ningú no l’ha vist mai però al llarg de la història de la humanitat, al llarg de la història de la salvació no ha deixat de fer-s’hi present. La Paraula, la força abassegadorament creadora de Déu, aquella que ja existia al principi, que era amb Déu i era Déu, aquella sense la qual res no ha pogut existir, que té en ella mateixa la vida i que és la llum veritable dels homes; avui s’ha fet carn, ha vingut a casa seva, ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. Tota la força creadora de Déu s’ha contingut en la nostra pobre humanitat. Perquè és pel Fill que Déu ha completat la seva revelació, ho ha fet en Jesucrist. Ell que ha parlat en diverses ocasions i de moltes maneres ens parla ara en la persona del Fill, la Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència.

El pròleg del quart Evangeli i de la Carta als Hebreus se centren en l’origen diví de Jesús, en la persona del Fill pel qual tot ha existit, aquella paraula que ja en la creació Déu es posava a la boca i tot esdevenia realitat. El Verb és el preexistent, Ell és des de sempre, Ell revela Déu i dona accés al Déu real. En Jesús, ara és l’enviat que sortint de Déu ha vingut al món per acomplir la missió del Pare. Per acomplir el que el Pare li ha encomanat amb fidelitat i obediència, amb caràcter plenipotenciari, i un cop acomplerta la missió, Jesús ha de tornar al Pare, al qui l’ha enviat. Té una missió, no ha vingut a fer res més que venir al món; és la seva pròpia vinguda i la seva presència la que salva; la seva missió i la missió són la mateixa cosa. Jesús mateix és la missió, ja no es tracta com en els profetes de dues coses diferents. Ara tot apunta a la presència permanent en Jesús d’aquell qui l’ha enviat, el misteri de la presència de Déu en Jesús. És també el Fill i aquesta denominació, aquest títol, defineix la seva relació amb el Pare. No hi ha Jesús sense el Pare, Jesús no pot ser entès sense el Pare i per Ell nosaltres també esdevenim fills del Pare, hereus amb Crist. Sense Jesús no es pot entendre la nostra filiació divina, som fills de Déu per Ell i amb Ell.

La Paraula s’ha fet carn per redimir-nos; aquesta és la claror d’aquest dia sant, perquè avui ha baixat a la terra una gran llum, la llum que és la vida dels homes, la llum de la qual Joan era testimoni, la llum veritable que en venir al món il·lumina tots els homes. Déu compartint la nostra condició humana ens ofereix de compartir la seva divinitat. Aquell per la força del qual vàrem ser admirablement creats de manera encara més admirable ha vingut per restaurar la imatge de Déu en nosaltres, enterbolida per les nostres mancances.

La primera que va obrir el cor, la qui el va portar en les seves entranyes, que l’infantà i el contemplà fou Maria, la mare. Una noia senzilla de Galilea esdevingué el temple de la saviesa, l’arca de la nova aliança, font d’amor vers l’amor inesgotable; el Fill era en ella i era amb ella. Per Maria la paraula s’ha fet home perquè l’home esdevingui Déu.

Admirable intercanvi en el qual és Déu qui pren la iniciativa, qui es dona a si mateix, qui ofereix a l’home la participació en la seva nova condició de Fill de Déu. Mentre els homes tan sols som capaços d’oferir-li la migradesa de la nostra condició humana.

En celebrar el naixement del Senyor, celebrem també el nostre naixement, el dels homes a la vida nova i plena, a la vida de fills de Déu, que arrelant en el misteri del Nadal culmina en la Pasqua. Després d’haver parlat en moltes ocasions i de diverses maneres, ara en aquests dies que són els darrers, Déu ens parla a nosaltres en la persona del Fill. Crist, nostre Senyor, aquell que essent invisible com a Déu se’ns ha fet visible com a home i ha entrat en la nostra història per retornar-nos al Regne, per salvar-nos.

NADAL

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

Passant al ras la freda nit, un grup de pastors guarda i vetlla el seu ramat reclòs a la pleta; intentant de descansar però amb una orella atenta per si s’acosta algun perill per les seves ovelles. De sobte la glòria del Senyor els envoltà de llum i la por els envaí, s’esglaiaren davant d’aquell àngel que els anunciava una gran alegria, el naixement del Messies, el Salvador, el Senyor. De temps antics els profetes ho havien anat anunciant, de l’estirp de David havia de néixer el Messies, però qui ho havia de dir, qui s’ho hagués pogut imaginar que seria anunciat a uns humils pastors que ni un sostre tenen per aixoplugar-se i que les seves senyes serien un nen en bolquers, no pas en un palau sinó posat en una menjadora, nascut ni tant sols en una casa, perquè no havien trobat lloc a l’hostal.

L’amor de Déu s’ha revelat en la més absoluta pobresa i senzillesa, aquell que ha vingut per fer-se un com nosaltres, llevat del pecat, el qui vol la salvació de tots els homes, ens ensenya des del bressol que també nosaltres hem d’abandonar la impietat, la duresa dels nostres cors, els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, tot esperant l’acompliment de la glòria de Jesucrist. El conseller prodigiós, el Déu-heroi, el Pare per sempre, el príncep de la pau, aquell qui el regne del qual estarà fonamentat sobre el dret i la justícia i que no tindrà fi; ha nascut quasi bé al ras i ha estat posat en una menjadora. El cel se n’alegra, la terra hi fa festa, bramula el mar amb tot el que s’hi mou, jubilen els camps amb tot el que hi ha i criden de goig els arbres del bosc; perquè avui la pau ha baixat del cel i aquesta nit santa brilla amb la llum veritable.

El senyal de Déu és la senzillesa, la petitesa, la humilitat. Déu no ve a nosaltres amb gran poder, amb força i majestat, sinó que per a nosaltres es fa petit; ve com un infant desvalgut, necessitat de la nostra ajuda, necessitat del nostre amor; no vol de nosaltres res més que el nostre amor perquè aprenguem així d’Ell mateix, del seu desvaliment a estimar els petits, els dèbils, els famolencs, els sense sostre, els perseguits, els desvalguts. En cadascun d’aquests, en els més febles de la nostre societat hi ha la imatge de Déu, la imatge d’aquest infant fill de Maria que essent Fill de Déu s’ha volgut fer home com nosaltres, per fer-se accessible a nosaltres, per posar-se al nostre abast; s’ha fet el nostre pròxim, s’ha donat a si mateix, s’ha fet regal per a nosaltres.

En aquest temps de regals i presents no oblidem que Déu fet home, fet infant, és el millor regal i ens ha ensenyat que donar-nos a Déu, donar-nos als altres, amb generositat, amb humilitat, amb senzillesa, sense esperar res a canvi, és el millor regal que podem donar i alhora el millor que podem rebre. Deia el Papa Francesc el passat dimecres que «una proposta de fe per arribar a realitzar-se ha d’implicar el cor, l’ànima, l’esperit i tot el nostre ésser, ha de deixar que Déu neixi i reneixi en el pessebre del nostre cor, ha de deixar que l’estel de Betlem ens guiï cap al lloc on han posat el Fill de Déu, no entre els reis i el luxe, sinó entre els pobres i els humils.»

Aquells pobres pastors que a la serena vetllaven pel seu ramat i que envoltats de llum es van esglaiar, tot i això es varen arribar fins a Betlem a veure el que havia succeït, el que l’àngel els havia fet saber; i allí trobaren Maria i Josep i el nen posat en una menjadora i començaren a anunciar tot el que els havien dit d’aquell infant, glorificant Déu i lloant-lo. Com ells nosaltres anunciem de dia en dia que Déu ha vingut a salvar-nos, contem a totes les nacions, a tots els pobles aquest gran prodigi. Ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes, on el trobarem és en els qui tenen fam i set, en els forasters i immigrants, en els que no tenen ni casa ni vestit; en els malalts i els ancians, en els presos i els perseguits; perquè tot allò que deixem de fer a un d’aquests més petits, a Ell li neguem, ens dirà Jesús. Ells són la glòria de Déu i els qui estima el Senyor amb predilecció. Reconeguem en ells Jesucrist i esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist.

Una gran llum ha vingut per als qui avancem a les fosques; ens ha d’omplir una alegria immensa, aquesta nit s’ha revelat l’amor de Déu que ve a salvar-nos.

24 de desembre del 2017

NADAL

MISSA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 62,1-5; Sl 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Nadal és l’inici de la nostra redempció, ara acollim aquest infant pobre i desvalgut com a redemptor, amb l’esperança que el puguem contemplar com a jutge quan porti el bé i la salvació a la fi dels temps; quan apareixerà com un raig de llum, com una torxa encesa. Avui sabem que ve a salvar-nos i demà esperem veure la seva glòria.

Déu s’ha fet home, ha nascut d’una verge per obra de l’Esperit Sant i ha escollit el llinatge de David per venir a salvar-nos. Així ho havien anunciat de temps antic els profetes; que de la descendència de David havia de venir el Salvador. Aquest Jesús que avui ha nascut en la solitud de la nit; aquest que no ha pogut trobat ni un racó en un hostal, aquest però que participa del llinatge d’Abraham, d’Isaac, de Jacob, de David, de Salomó; del poble que ha patit la deportació a Babilònia en haver perdut el favor del seu Déu, en haver-se allunyat del seu Senyor i que avui ha vingut a salvar al seu poble.

Jesús participa del llinatge de Josep, l’espòs de Maria, d’aquest home bo que en veure la seva promesa embarassada dubta i dubtant, somiant, un àngel li diu que perdi la por, que agafi Maria i la prengui a casa seva perquè és per obra de l’Esperit Sant que espera un fill que salvarà del pecat el seu poble. Josep dorm enmig d’un mar de dubtes i de pors, i es desperta decidit a acomplir allò que l’àngel li ha manat; amb esperit ben prompte, com el que nosaltres hem de tenir per acollir avui l’inici de la nostra redempció.

La redempció comença avui, amb aquest nen que portarà el nom de Jesús, que significa Déu que salva, i el d’Emmanuel, que significa Déu és amb nosaltres. Perquè el Déu que salva és ja amb nosaltres, s’ha fet home i creiem que en ell i des d’ell Déu ens acompanya, ens beneeix i a la fi ens salvarà. Com sant Josep sovint dubtem, ens preguntem; perquè com deia el Papa Francesc el passat dimecres «una fe que no ens posa en crisi és una fe en crisi; una fe que no ens fa créixer és una fe que ha de créixer; una fe que no ens interroga és una fe sobre la qual hem de preguntar-nos; una fe que no ens anima és una fe que ha d’estar animada; una fe que no ens commou és una fe que ha de ser sacsejada».

Si ens refiem de Déu, confiats despertarem amb esperit ben prompte del nostre sotrac i acomplirem el que el Senyor ens mana. El nostre Senyor, el nostre Salvador, és aquí. Avui sabem que el Senyor ha vingut a salvar-nos.

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2S 7,1-5.8-12.14-16; Sl 88; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

I l’àngel es va retirar ...

I després, queda el silenci. Després de la Paraula sempre el silenci. La Paraula que engendra la vida, a la cambra del silenci.

Acabem d’escoltar un diàleg únic, de singular bellesa, i esperança per a tota la humanitat, per a tu, per a mi, per a cada ésser humà...

I a continuació del diàleg, l’àngel es va retirar. Queda el silenci. I més enllà del silenci ens trobem amb Maria. Contemplo santa Maria en aquell silenci que es fa després de la retirada de l’àngel. I em ve a la memòria una bella pàgina de «Paraules callades»:

«Asseguda a la meva finestra, com cada dia, em vaig mirar les mans banyades per la llum de l’alba. Asseguda al costat de la finestra, vaig començar a recitar els salms que sabia des que era infant. M’agradava l’anar i venir dels seus versos com un flux i reflux d’onades:

»A tu, que tens el tron en el cel
Alço els meus ulls
Com l’esclava posa els ulls
En les mans de la mestressa...
Senyor, cantaré tota la vida, els vostres favors,
d’una generació a una altra anunciaré la vostra fidelitat ...

»Cada matí, la penombra em convidava al silenci. De sobte, com sempre que entrava en el silenci, el meu ésser interior es va eixamplar, i es va obrir com un abisme en les entranyes. Sentia que a poc a poc les coses de fora s’havien desdibuixat, i la meva ànima es perdia inundada, arrossegada en un mar de llum. Vaig caure en una profunditat insospitada que no sabria definir. Vaig sentir en els rius de les meves venes una inundació. Alguna cosa nova, molt especial, estava passant dins meu».

I l’àngel es va retirar ... va quedar el silenci.

Ahir se’ns deien en una bella homilia els noms concrets i innombrables d’il•lustres comentadors del Magníficat al llarg de la història. El comentari del Magníficat continua avui.

Ara, podríem dir una cosa semblant d’aquesta escena de l’Anunciació. Han estat molts pintors els qui han plasmat amb els seus pinzells o esculpit a la pedra o el retaule l’escena d’aquest singular diàleg de l’Arcàngel Gabriel i Maria. Obres d’art que han nascut del silenci. Aquell silenci interior on es comença a configurar l’obra de bellesa per passar-la després a la tela, a la pedra, o, en definitiva, a la vida on es pot admirar.

Però aquesta obra de bellesa continua avui, ja que amb les celebracions d’aquests dies el pla de Déu, que estava amagat en el silenci dels segles, com ens ensenya sant Pau, i que comença a manifestar-se amb la creació, ara arriba a la plenitud amb el Misteri del Naixement de Déu revestit de la nostra feble naturalesa humana.

I comença a manifestar-se a través del silenci de santa Maria, ja que ella com ensenyen els Sants Pares de l’Església va concebre Jesús abans en el cor que en el cos.

Però aquesta manifestació de l’amor, Déu la vol seguir revelant a la humanitat a través de l’Església. Per això també ensenyen els Sants Pares que el que Maria ha donat a llum en el seu cos, l’Església ha de fer-ho mitjançant la força de l’Esperit de Jesús mateix.

I l’àngel es va retirar....

I queda el silenci ... Després de la Paraula sempre el silenci. La Paraula engendra la vida, però sempre s’engendra a la cambra del silenci.

L’evangeli, avui, ens convida a contemplar aquesta escena singular, aquest diàleg únic de Déu i la seva criatura. És una invitació a cadascú de nosaltres a viure un diàleg amb Déu. El teu diàleg, el meu diàleg, el diàleg de cada ésser humà, de cada criatura amb Déu. I que és únic per a cadascú.

Maria ens ensenya en la recitació i en l’escolta de la Paraula. Es la nostra mestressa. «Feliços els qui escolten i compleixen la Paraula ... ». Maria ens ensenya a cantar la fidelitat i l’amor de Déu.

I l’àngel es va retirar ...

Ara, el silenci ...

23 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«O» de relació. «O» de recepció. «O» de contemplació.

Què serà aquest noi? I Joan va ser el profeta de l’Altíssim. El qui va preparar el camí per rebre el perdó i la salvació del cel: Jesús, que il·lumina els nostres passos per camins de pau.

Zacaries, després del silenci per manca de fe, canta les benediccions del nostre Déu. Perquè així, ens adonem que encara que visquem en la foscor i a les ombres de la mort tenim Jesús el Senyor que ens ve a salvar a cadascú en particular i a tots els pobles i nacions. Perquè Jesús el Senyor és l’Emmanuel, Déu que és amb nosaltres.

Què serà de nosaltres? Ja no som ni un nen, ni un noi. Però som cristians, som monjos. I, en l’Església tenim la tasca de ser profetes i anunciadors de la Bona Nova del perdó i de la pau que ens porta Jesús.

Si Déu és amb nosaltres, la humilitat farà estada en nosaltres. Perquè Déu en el seu fer-se home s’ha encarnat en la humilitat.

Viu la relació en la pregària, viu la recepció en l’Eucaristia, viu la contemplació de Déu des de la humilitat i la seva presència et salvarà.

22 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1S 1,24-28; Sl 1S 2,1.4-5.6-7.8abcd (R.: 1a); Lc 1,46-56

Si busqueu a la viquipèdia en anglès trobareu una llarga llista dels compositors que, al llarg de la història, han posat música al càntic del Magníficat: des de John Dunstaple (s. XIV), fins als nostres dies: John Browne, Cristobal de Morales, Tomás Luis de Victoria, Monteverdi, Buxtehude, Pachelbel, Vivaldi, Bach, Mozart, Schubert, Mendelssohn, John Rutter... i tants d’altres; i més a prop nostre, encara, Domènec Cols, Gregori Estrada, Odil·ló Planàs, Jordi M. Bou, Antoni Aguado... El P. Abat Maur Esteva ens deia que cada cristià hauria d’escriure el seu comentari al Credo, i cada monjo el seu a la Regla. I al Magníficat? Per què no hi posem la nostra música?

Què fa Maria, per posar música al Magníficat? Rellegeix en primera persona la història de la salvació: és el fil que cabdella amb les mans, com dèiem abans d’ahir, en les icones de l’Anunciació. La rellegeix a partir de la seva experiència personal amb Déu, a partir d’allò que Déu ha obrat i obra en ella. I ho fa com a dona creient d’Israel que es refia de la paraula divina que li porta un àngel missatger. Recordeu que el seu Magníficat esclata just quan Elisabet la proclama benaurada per la seva fe, quan aquesta fe es torna camí compartit en l’abraçada de dues dones gràvides, quan aquesta fe esdevé, en ser comunicada, la fe de tot un poble creient.

Podrem posar música al Magníficat si permetem a Déu de cabdellar el fil de la nostra història personal. Si el deixem entrar en la nostra vida, si li obrim les portes de casa, si no ens quedem enfilats dalt d’un arbre per veure’l passar de lluny, sinó que baixem a la pols del camí per deixar-nos trobar per ell, pelegrí d’amor, i caminar plegats. La música del Magníficat de la Mare de Déu neix de la fe que es posa en camí, que escala les muntanyes amb el desfici joiós de l’Esperit Sant i troba l’harmonia en el servei de l’amor que es posa a disposició de l’altre, per visitar-lo amb una presència activa i discreta.

Germans, en gregorià tenim vuit tons, vuit modes per a cantar el Magníficat. Posem-hi, aquest Nadal, també el nostre. Mirem de trobar-lo, amb els pastors i els àngels, amb els mags que fan via desert enllà, amb la dona del pou i el pescador, amb tota la gent menuda i senzilla del pessebre de la nostra vida, de la nostra comunitat, de les nostres famílies, de la nostra història personal i col·lectiva: «Perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació» (Lc 1,49-50). Amén.

21 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«O» de goig. «O» de joia. «O» de glòria.

Dues dones, Elisabet i Maria, plenes del do de la gràcia de Déu. «Feliç tu que has cregut!». Si Maria, feliç tu que has cregut. Elisabet és plena de l’Esperit Sant. Per això, proclama amb goig la joia de Maria, la glòria de la gràcia del do de Déu.

Dos infants, l’esperança de les mares, l’esperança del poble d’Israel, l’esperança de la vida nova que Déu vol de la humanitat sencera.

Déu ens ve a visitar, ve a salvar-nos. Perquè en les mares ja s’albira la presència de Déu que ho transforma tot. ¿Qui sóc jo perquè el Senyor vingui a visitar-me? Sí! Ets un fill i, com a fill de Déu pots viure la presència de la plenitud de la gràcia de l’Esperit Sant.

Només cal un cor purificat per veure les meravelles que Déu fa en la teva vida. De goig, de joia i de glòria esclataràs quan siguis ple a vessar del do de la gràcia de Déu. El que és ple vessa, el que tens al cor sobresurt a fora.

Donant glòria a Déu en aquests dies, viuràs amb joia el teu camí, mentre el goig de conviure amb els germans et donarà l’esperança del Senyor que ve a salvar-nos.

20 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Is 7,10-14; Sl 23,1-2.3-4ab.5-6 (R.: 7c i 10b); Lc 1,26-38

El bon Déu de l’Aliança no és un dèspota il·lustrat. Ja ho sabeu, allò de «tot per al poble però sense el poble». Nosaltres hi actuem, de vegades, com a dèspotes il·lustrats. Creiem que una cosa és bona per als altres i la portem avant, però sense comptar amb aquests altres. Quan Déu es disposa a fer la cosa millor que podia fer per als homes —fer-se ell mateix un de nosaltres— ho fa comptant amb els homes. Aquest tarannà diví ja el coneixíem, de fet, en tants bells passatges de l’Escriptura: Abraham, Moisès, el profeta Isaïes ... Un Déu que dialoga amb la seva creatura respectant-ne la llibertat i la dignitat, un Déu que quasi demana permís i s’arrisca al refús, perquè el diàleg sempre és arriscat: comporta, d’alguna manera, exposar-se a una confrontació.

En l’escena que tot just hem escoltat, Déu dialoga amb Maria. I ho fa per mitjà del seu àngel, algú que té un rostre ben humà, algú de qui la creatura no sabria espantar-se. Un Déu que s’abaixa al nivell de la creatura per enraonar-hi de tu a tu, amb respecte i amb franquesa.

En aquest diàleg, suscitat per una salutació sorprenent i per una proposta no menys inesperada, les preguntes de Maria van obrint el contingut i el significat de la revelació divina. Déu no força res, no s’imposa, deixa que el seu mot vagi creixent a través d’aquest diàleg, talment que la creatura s’anirà descobrint ella mateixa implicada en el projecte de Déu, fins a la seva acceptació lliure i humil. A través de l’escolta i de l’acolliment de la fe, la Paraula farà el seu camí des del pensament de Déu cap al cor de Maria, teixint-se en carn com un brodat en les seves entranyes.

Les icones orientals de l’Anunciació representen Maria amb un fus, filant un fil misteriós. És el fil de la Paraula divina que es va entreteixint amb la nostra història, amb la nostra realitat humana, amb la nostra carn. És el senyal prodigiós de l’Emmanuel «tan avall com vulguis, a les profunditats del país dels morts, o tan amunt com vulguis, dalt al cel» (Is 7,11). És el senyal del Déu amb nosaltres. És la clau de David que ens obre les portes del regne etern, perquè nosaltres, «pobra descendència del castigat Adam» (Bernat de Claravall, Missus est IV,8) puguem cantar la seva glòria.

Esperem-la, amb sant Bernat, la resposta de Maria. Amb ella consentim també nosaltres, en Jesucrist, en qui totes les promeses de Déu han trobat un «Sí» i un «Amén» (cf. 2 C 1,20). Per sempre.

19 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«O» d’amor. «O» d’admiració. «O» d’adoració.

De vegades perdem la «O», entre els quefers diaris i no podem entendre el missatge de Déu.

Tal vegada recuperem les bones noves que l’àngel del Senyor ens vol portar, lletrejant aquestes dues parelles de les lectures que hem escoltat.

L’esterilitat no és bona per a ningú. Amb la benedicció de Déu l’amor creix. Creix l’amor i davant del missatge diví només pot haver-hi admiració. On no hi havia fecunditat rebrota la vida. Les mares infanten els fills consagrats al Senyor. I, en el cor de tots ells només hi cap l’adoració.

Sigues just i irreprensible en els manaments del Senyor i la teva esterilitat es tornarà fecunda. Estima, admira i adora. El Senyor ve, no trigarà.

18 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D'ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,1-24

En la seva Bíblia il·lustrada, «La Bíblia de tots», l’entranyable Pilarín Bayés dibuixa a la coberta i a la portada interior una simpàtica corrua de gent, gent bigarrada, diversa, amb aquells ulls, aquells nassos i aquelles boques que ens porten als dies de la infantesa. És la corrua del poble d’Israel, encapçalada, i quasi estirada per Jesús, un Jesús jove i xiroi, acompanyat dels deixebles, de la seva mare i de les dones de l’evangeli. És una manera bonica d’interpretar les paraules que acabem d’escoltar, proclamades per mi mateix. Jesús ens estira, ens mena endavant, cap a l’abraçada del Regne. Els últims de la fila i els del mig no ho saben, encara, però Jesús els estira, sempre endavant, cap al sentit de la pròpia vida, cap a la felicitat de la història.

Una corrua d’històries i de persones concretes, de vides rectes i no tan rectes, fins i tot tortes. Cada nom dels que hem escoltat és la història d’una relació personal i irrepetible amb el bon Déu de l’Aliança que ens envia Jesús el seu Fill. I aquesta relació, aquesta història personal, s’esdevé en el secret de Déu —ho hem escoltat també a l’evangeli—, en la discreció del silenci de Déu que travessa la història i la va fecundant de sentit, de significat, de Paraula, en majúscules.

El bon Déu de l’Aliança tenia un somni, un somni tot seu i tot nou per a l’home, per a cadascun dels homes d’aquesta corrua. I Josep, el bon fuster de Natzaret, tenia un altre somni, ben diferent. Tal vegada el somni de passar la vida al costat de la seva promesa estimada, Maria, entre els encenalls del seu obrador, la bona olor de la fusta i del pa acabat de coure. Però Déu li proposa el seu somni, i l’hi proposa enmig del desconcert, del dolor, de la perplexitat: Josep, decebut, es proposava de repudiar Maria en secret. Aquest somni és un nom, un nom que conté un projecte de salvació: Jesús, el fill de David, el qui estira la llarga corrua de la humanitat i la salva del pecat. El somni de Déu és un nom i també un signe, el signe de la mare verge, la flor de la pobresa i de l’obertura radical que s’esbadella com un miracle de fecunditat sota l’escalf del sant Esperit.

Germans, no deixem morir els nostres somnis. Obrim-los, més aviat, al somni del bon Déu de l’Aliança, i esdevinguem nosaltres mateixos, amb Santa Maria, el seu somni, el somni somniat per Déu.

Glòria a vós, Senyor, Adonai, cap de la casa d'Israel, que al Sinaí donàreu la llei a Moisès i en féreu somni d’amor i d’esperança per a tot el poble. Pels segles dels segles. Amén.

17 de desembre del 2017

DIUMENGE III D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Ets sord? Ets cec? Davant la Llum, davant la veu: Qui ets tu? Aquesta és la pregunta que els jueus, sacerdots i levites fan a Joan; però avui va per nosaltres. Davant de l’encarnació, davant de la vinguda del Messies esperat, davant del Diví Nadó, l’Emmanuel, davant de Jesús el Salvador, davant de la presència de Déu en la teva vida: Qui ets tu?

L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre teu des del baptisme. No pots sufocar l’Esperit, no pots desestimar els dons de profecia, cal discernir allò que és bo i guardar-te de tota ombra de mal.

Vius content com a cristià? Perquè si som cristians, hem de donar testimoni vivint sempre contents, pregant i donant gràcies en tota ocasió. Perquè Déu ens faci del tot sants.

Qui ets tu? ¿Ets un testimoni de la Llum, perquè tothom arribi a la fe? ¿Ets una veu que crida en el desert de la nostra societat, de la nostra cultura, del nostre ambient familiar?

Joan dóna testimoni del qui ha de venir. Ara ets tu el qui ha de donar testimoni del qui ha vingut, del qui ve sempre i ha de venir a la fi dels temps.

Com un vitrall lluu la llum del sol, cada cristià està cridat a viure donant testimoni de la Llum. Perquè ets tu amb la teva vida que deixaràs transparentar la Llum veritable als altres. Perquè ets tu que amb la teva veu parlaràs del qui és la Paraula certa. Així aplanaràs els camins perquè molts puguin arribar a la fe.

Joan crida, crida en el desert: «Aplaneu el camí al Senyor». Nosaltres ja tenim el camí aplanat per l’Església, amb els sagraments. Ja podem atansar-nos a Déu que ens ve, que ja el tenim entre nosaltres en els germans que ens interpel·len, en els més desafavorits, en els més necessitats. I ara, en la celebració d’aquesta Eucaristia podrem alimentar-nos, a la menjadora de l’altar, amb el mateix cos de Crist que ens portarà a la vida per sempre, a la vida eterna. Obre els ulls i no et facis el sord, viu content anhelant Déu que ve per nosaltres.

14 de desembre del 2017

DIJOUS DE LA SETMANA II D’ADVENT

Dia 14 de desembre
SANT JOAN DE LA CREU, PREVERE I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA
Homilia predicada per fra Borja Peyra, diaca
Is 42,13-20; Sl 144,1-9; Mt 11,11-15

Germans,

Molt sovint, les expressions més obscures i antipàtiques de l’Escriptura són les que aporten més llum a la nostra vida si fem l’esforç de no apartar-les massa ràpidament de la nostra consideració o de sotmetre-les còmodament a les nostres tranquil•litzadores categories racionals.

Avui l’Evangeli ressalta del Baptista i dels qui són com ell, no llur fe ni llur bondat, sinó la seva violència, que els fa capaços d’apoderar-se del regne. Realment, és aquesta una estranya virtut! Es tracta d’una violència sagrada, una violència que està ben lluny de l’obscura tendència que tots coneixem i que deixem tan fàcilment arrelar en el nostre cor. I no penséssim pas que la violència destructora és cosa només de les llunyanes notícies dels diaris, perquè realment aquest és un patrimoni comú i quotidià, ja que, encara que sigui en la soledat de la nostra cel·la, encara que ningú ens vegi ni ho sàpiga, amb el nostre judici i menyspreu subtil i secret ens fem solidaris i responsables del mal en el món, renovem el pecat d’Adam i oblidem com ell que no “no hi ha res d’amagat que no s’hagi de saber” (Mt 10,26).

No, la violència de Joan i dels qui s’apoderen del Regne és d’un altre tipus, és la violència del qui tot ho menysprea i tot ho posterga en funció del Regne. És la violència de l’obedient que es venç a si mateix per ser fidel al seu deure sagrat; és la violència del pacífic, que lluita valentament per no acomodar-se a la pressió unànime de la massa enfervorida i restar fidel a la veritat; i és la violència del profeta que, per compassió, denuncia implacablement la malícia del poble i la seva impietat autosuficient.

Sí, Joan baptista és un violent ferotge perquè no dubta en trepitjar totes les convencions humanes per anunciar el Regne de Déu. I com ell, Jesucrist és doblement violent perquè, tal com Déu va lluitar amb Jacob tota la nit i va perdre (Gen 32,25), Jesús es fa perdedor per nosaltres en la nit de la passió.

La violència de Déu és la violència de l’amor. Déu no tem fer-se violència a si mateix, no tem forçar-se per encabir la seva divinitat en l’exigu receptacle de la nostra humanitat, i no tem tampoc morir per salvar-nos. Imitem-lo, doncs, germans, siguem violents, lluitem pel regne de Déu i deixem-nos vèncer pels altres. Siguem soldats de la feblesa tal com ho va ser Jesús.

Sant Joan de la Creu, la memòria del qual celebrem avui, va ser un campió de la violència sagrada i de la feblesa victoriosa. Que la seva intercessió ens ajudi, d’ara en endavant, a seguir el camí de l’amor i de la pau.

10 de desembre del 2017

DIUMENGE II D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 84; 2Pe 3,8-14; Mc 1,1-8

Estimats germans i germanes:

Si afirmem que «l’Advent és temps d’esperança», per què les boires del moment present ens oculten l’estel del Nadal que ens ensenya el camí a seguir? Si eliminem Déu i els valors espirituals, no trobem respostes, caminem perduts i els bons projectes esdevenen impossibles. L’esperança no és una utopia, ni una reacció desesperada davant de les crisis i inseguretats del moment present. L’esperança cristiana ve del Crist viu entre nosaltres i dins nostre, que és el camí vers la veritable humanitat, la veritat que dóna sentit a tot, que ens ajuda a creure en «un cel nou i una terra nova on regnarà la justícia». Creiem que el «Déu de l’esperança» (cf. Rm 15,13) torna a trucar a les nostres portes per desvetllar-nos i, junts, fer possible el nostre somni d’un món més humà.

Estem en camí vers un encontre joiós, la satisfacció d’un nou començament. Jesús ve, té moltes coses a dir-nos, i vol introduir-se més plenament a les nostres vides. El necessitem i l’esperem. Ell ens fa contemplar Déu, la nostra esperança que és més forta que tots els nostres dubtes. Jesús s’ha fet company de camí. Camí que anem fent junts en el treball, en la joia i en el sofriment, en la fidelitat i en l’amor. Que les preocupacions de la vida diària no ens apartin mai de Jesús. Diu la segona lectura: «Penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar».

«Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». El començament solemne de l’Evangeli de sant Marc emmarca quatre paraules, quatre idees, essencials: Senyor, camí, obrir i aplanar. Per tal que el Senyor ens acompanyi en el nostre camí, cal obrir-li el cor perquè Ell aplani les nostres dificultats. El Senyor arriba per la ruta que li hem preparat; quan més l’estimem, més ens sentirem estimats per Ell. Enmig dels reclams lluminosos de la publicitat ha de brillar l’estel de la llum de la fe, que ens condueix a contemplar l’Infant Jesús. Preparem a Déu un camí en el nostre desert; desert on la soledat ens mena a un desig de comunicació, i l’absència de fruits a un desig de transformació i de conversió. «Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». També ens ho diu a nosaltres, que hem de ser testimonis de Crist, la nostra Llum i la nostra Esperança. Cal aplanar-li el camí! On hi ha muntanyes d’egoisme i d’orgull hem de posar-hi generositat i senzillesa; on hi ha fondalades d’inseguretat i de ressentiment cal posar-hi confiança i compassió. Això vol dir augmentar el nivell de la nostra responsabilitat i compromís; i abaixar les muntanyes, imaginaries o reals, que posem per tal de justificar-ho tot. «El terreny escabrós serà una vall quan aquest món el convertim en un cel nou i una terra nova».

Creiem, com el salmista, en l’acció de Déu: «El Senyor donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit». El cristià veritable és com el pagès, sap que tard o d’hora vindrà la pluja que assaona la terra. Mentrestant es manté en una espera activa, i així la seva terra dóna fruit. Com el salmista, creiem també en els seus fruits: «la bondat... i la pau».

Germans, quin programa de vida! Advent, una nova oportunitat, una nova esperança. Estiguem a punt, sempre preparats i en actitud d’escoltar la veu del Senyor que ens crida al fons del nostre cor. Cal alliberar-se de l’altra veu, la de la publicitat, que ens vol vendre «objectes indispensables» per assolir una «felicitat» que no és felicitat, com una il·lusió que aviat s’apaga, com una planta que mor perquè no té arrels profundes. Cada dia tenim ocasió de trobar-nos amb aquest Jesús que ve a nosaltres. Ell ens parla amorosament, ens consola i perdona. No tinguem por d’escoltar-lo i estimar-lo!

«Senyor, feu-nos veure el vostre amor i doneu-nos la vostra salvació!»

8 de desembre del 2017

IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

«La Benaurada Maria, va romandre sempre Verge, va ser la Mare del Verb encarnat, Déu i Salvador, nostre senyor Jesucrist, i ella, per la seva singular elecció, en atenció als mèrits del seu Fill fou redimida de la manera més sublim, va ser preservada immune de tota taca de culpa original i superant així àmpliament en do de gràcia exímia a totes les altres criatures. Ella està lligada per un vincle estret i indissoluble al misteri de l’encarnació i de la redempció. La Beatíssima Mare de Déu, Inmaculada, acabat el curs de la seva vida terrestre, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial, i feta semblant al seu Fill, va rebre anticipadament la sort de tots els justos; esdevenint precursora de la resurrecció que Crist, morint i ressuscitant, va oferir a tota la humanitat i realitzarà quan arribi el seu Regne. Així la Santíssima Mare de Déu, la nova Eva, la Mare de l’Església, continua en el cel exercint el seu ofici matern pel que fa als membres de Crist, pel qual contribueix a engendrar i augmentar la vida divina en cadascuna de les ànimes dels homes redimits» (cf. Credo del Poble de Déu del beat Pau VI). En aquesta línia el beat Pau VI resumia la doctrina de l’Església sobre Maria, la Mare de Déu.

Avui recordem especialment un dels aspectes doctrinals referits a Maria, la seva Immaculada Concepció. Pau VI recollia en el seu Credo tota la doctrina de l’Església i molt especialment la del Concili Vaticà II. Déu Pare volgué que l’acceptació per part de Maria, que havia estat predestinada des de sempre a ser la mare, precedís l’encarnació, perquè, així també contribuís a la vida. Maria fou dotada d’una santedat del tot singular des del primer moment de la seva concepció, per això anomenem Maria Mare dels vivents perquè en el seu interior immaculat va dur la font de la vida.

Predestinada pel Pare, coberta per l’ombra de l’Esperit Sant i temple de Jesucrist, la nova aliança. Fou saludada per l’àngel Gabriel amb aquestes paraules: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu», plena de gràcia, és a dir estimada, elegida, escollida per acollir aquell qui és el do més preuat, l’amor de Déu fet carn. Maria és la benaurada perquè ha cregut, perquè la seva fe en Déu és ferma i plena. En Maria la Paraula de Déu troba escolta, resposta i estada. La Paraula de Déu troba en Maria el si que li permet de fer-se carn i habitar entre nosaltres. En Maria i per Maria tota la humanitat s’obre a Déu, acull la seva gràcia, es disposa a fer la seva voluntat.

Déu l’ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; l’elegí abans de crear el món, perquè fos santa, irreprensible als seus ulls. Per amor, Déu la destinà a ser llur filla predilecta, segons la seva benèvola decisió. En Maria no hi ha cap mena d’oposició a Déu, sols hi ha plena comunió, plena confiança, ple acord, plena disponibilitat, plena obediència. Maria diu sí a Déu i Déu diu sí a Maria; tota ella està plena de l’amor i la gràcia de Déu.

Sols així esdevé Mare de Déu, imatge i model de l’Església, elegida entre totes les generacions per a ser benaurada. Beneïda per Déu entre totes les dones i aquesta benedicció és algú concret, Jesucrist, el seu fill i fill de Déu, la font de la gràcia la qual Maria va acollir en el seu ventre virginal. L’acollí amb amor, i així el Senyor és amb ella, perquè tota plena de l’Esperit Sant, el poder de l’Altíssim que l’ha cobert amb la seva ombra li confiï el fruit sant que naixerà d’ella, aquell a qui anomenaran Fill de Déu.

Maria, esdevenint l’esclava del Senyor, és en qui les paraules de Déu esdevenen realitat de salvació per a tots nosaltres. Per Maria i en Maria Déu entra a la nostra història. Per ella arriba el consol dels miserables, la redempció dels captius, la llibertat dels condemnats, la salvació, finalment, de tots els fills d’Adam, de tot el seu llinatge.

4 de desembre del 2017

DILLUNS DE LA SETMANA I D’ADVENT

MISSA PELS DIFUNTS DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet al Monestir de Valldonzella
Is 2,1-5; Sl 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9; Mt 8,5-11

Havia de ser un centurió, un representant del poder de Roma que ocupava tota la ribera de la Mediterrània, el qui anés a trobar a Jesús. Un personatge certament peculiar que l’Evangeli de Mateu ens mostra com algú que primer que tot cerca Jesús, que creu fermament, cegament en Jesús de Natzaret. No tan sols el va a trobar, sinó que, sentint-se indigne d’acollir-lo a casa seva, arriba a causar l’admiració de Jesús. Ens ho ha dit el profeta Isaïes que totes les nacions hi afluiran, tots els pobles hi aniran, cap a aquell que posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, aquell que convertirà en relles les espases i en falçs les llances, totes les armes de guerra en instruments de pau. Per Ell cap nació emprarà mai més la violència contra una altre, ni cap poble s’entrenarà per fer la guerra.

El centurió va a l’encontre de Jesús, hi va humil, sentint-se indigne d’acostar-s’hi; hi va a més per demanar quelcom per a un criat seu, no pas per demanar res per a ell mateix, no el mou l’egoisme sinó la generositat. Per això diu Jesús que en molta gent d’Israel no ha trobat aquesta disposició, aquesta fe, aquesta humilitat. Per arribar a Jesús no hi ha cap condició prèvia, a Ell hi arriben gent d’orient i d’occident, tots els qui siguin justos s’asseuran a la taula amb Abraham, Isaac i Jacob. Perquè el que compta no és la genealogia, la genètica, pertànyer a tal o tal altre poble; sinó la disposició del cor.

El centurió té molt per ensenyar-nos, ell es dirigeix a Jesús amb fe. El primer que el mou i empeny a acostar-s’hi és la necessitat de guarició del seu criat; la segona actitud és la de la humilitat. L’expressió: «no sóc digne que entreu a casa meva», que la litúrgia ha adoptat tot just abans de rebre el cos i la sang de Crist en cada Eucaristia, és la millor síntesi de la seva disposició de cor. La humilitat d’algú que ni tan sols es creu digne que el mateix Jesús s’acosti a ell. Segurament per la seva procedència no era ni un home religiós, ni coneixia massa l’Escriptura; però sí que sabia qui era, no es creia més del que era, se sabia així, humil i limitat, i per això demanà en veritat, no demanant ni més del que necessitava, ni més del que li corresponia. Ho demanà amb el cap cot, ho demanà pregant. Sentint-se necessitat i amb humilitat.

Avui encomanem els nostres germans difunts, demanem al Senyor que, com el centurió, els hagi reconegut llur fe i els hagi assegut a la seva taula. Ara a ells i quan ens arribi l’hora també a nosaltres amb ells. Encetem aquest temps d’Advent, temps d’espera i d’esperança, fits els ulls en el Messies, que vingué, que ha de venir i que vindrà; i ho fem tot encomanant al Senyor les ànimes dels nostres estimats difunts, dels qui ens han precedit en el senyal de la fe. Que el Senyor els convidi a la seva taula per sempre més.

3 de desembre del 2017

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle B)

ANIVERSARI DE L’ELECCIÓ ABACIAL DEL P. ABAT OCTAVI

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 63,16b-17.19b.64,2b-7, Sl 79,2ac i 3bc.15-16.18-19, 1C 1,3-9 i Mc 13,33-37

No saben si el Senyor vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Vindrà a l’hora menys pensada. Sabem que el Senyor ha de tornar, ho va anunciar Ell mateix, ho recitem en la nostra professió de fe, en el Credo que resumeix la nostra fe quan diem «tornarà a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi». Sabem també que quan vingui serà el temps decisiu. Però no tenim cap idea ni de quan ni de com serà això. El cristià esdevé així l’home i la dona sempre en espera, sempre alerta, sempre vetllant.

Déu salva, Déu estima, Déu està en els qui esperen en Ell, perquè és el nostre pare, el terrissaire que ens ha modelat, que ens ha fet amb les seves pròpies mans; com ens diu el profeta Isaïes. Quan giri des del cel els seus ulls i vingui a visitar aquesta vinya que, plantada per la seva mà, ha fet Ell mateix robusta i forta, i que som nosaltres, com ens diu el salmista, serem renovats, salvats, el veurem cara a cara i la claror de la seva mirada resplendirà davant nostre. La nostra ha de ser una vetlla, amb la torxa encesa i oli suficient com les verges assenyades de l’Evangeli de sant Mateu; vivint tot esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor, que ens mantindrà ferms fins a la fi, com ens diu l’apòstol, perquè puguem ser trobats irreprensibles el dia decisiu.

L’Evangeli ens repeteix aquest crit «vetlleu», una crida a viure sense que ens arrossegui la insensatesa que ens envolta i tempta, mantenint desperta la nostra fe, sense deixar que s’apagui en nosaltres la brasa de la bondat del Senyor. Una vetlla que ens convida a cercar el sentit últim de la vida. En el nostre món hi ha una crisi d’esperança, són moltes les il·lusions perdudes, les esperances defraudades, els sofriments i les angoixes; tots les tenim ben presents. Déu és la vertadera i única esperança, aquell a qui molts han oblidat, a qui molts han abandonat, a qui també nosaltres potser tal volta deixem a vegades de banda, en un segon o tercer terme, enterbolint la seva imatge, la que portem dins nostre com a fills de Déu, afeixugats per la nostra maldestra humanitat. Sols Ell ens pot donar, ens pot tornar l’esperança. L’esperança cristiana està inseparablement unida al coneixement del rostre de Déu, al rostre de Jesús, el Fill unigènit, que se’ns va revelar amb la seva encarnació, la seva vida terrena, la seva predicació, i sobretot amb la seva mort i resurrecció. Si ens manca Déu, l’esperança perd tot sentit; tot perd sentit. És com si ens manqués la dimensió de profunditat i totes les coses s’enfosquissin, s’empetitissin, privades del seu valor simbòlic; com si no es diferenciessin de la mera materialitat caduca que ens envolta.

Cada home està cridat a esperar corresponent al que Déu espera d’ell. L’esperança està indeleblement escrita en el cor de l’home, perquè Déu el nostre Pare és vida, i estem fets per a la vida eterna i benaventurada. En la vida, l’home està constantment a l’espera. Quan som nens volem créixer; quan som adults cerquem la realització i l’èxit; quan som d’edat avançada aspirem al merescut descans. Però arriba el moment en què descobrim que hem esperat en va, si fora de tot això, no ens queda res més per esperar. L’esperança marca el camí de la humanitat, però per als cristians està animada per una certesa: el Senyor està present al llarg de la nostra vida, ens acompanya i un dia eixugarà també les nostres llàgrimes, quan arribi el temps decisiu. Un dia, no llunyà, tot trobarà el seu acompliment en el Regne de Déu, regne de justícia i de pau.

Si el nostre temps no s’omple d’un present carregat de sentit, l’espera pot resultar insuportable; si esperem alguna cosa, però l’esperem amb les mans buides, cada instant que passi semblarà exageradament llarg, i l’espera es transformarà en quelcom de feixuc, si el futur esdevé sols incertesa i finitud. Quan el temps està carregat de sentit, i a cada instant percebem quelcom de positiu i esperançador, llavors la joia de l’espera omple de sentit també el present; el sentit i la joia és Crist a qui en aquest temps d’Advent esperem.

Visquem intensament el present, on ja tastem els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d’esperança. D’aquesta manera, vivint així l’Advent, tindrem ocasió de despertar de nou en nosaltres l’esperança, tornant al cor de la nostra fe, que és el misteri de Crist, el Messies esperat i desitjat durant moltes generacions i que va néixer en la pobresa de Betlem per, esdevenint un com nosaltres, fer-nos fills de Déu.

2 de desembre del 2017

DISSABTE DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY / I

RECÉS D’ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dn 7,15-27, Dn 3,82.83.84.85.87.86 i Lc 21,34-36

Arribem a la fi de l’any litúrgic; al llarg d’aquest l’Església ens proposa de viure, mitjançant la litúrgia, la història de la salvació i la nostra pròpia història. El centre de tot plegat és la mort i resurrecció de Crist, el punt fonamental de la revelació divina i el nou i profund sentit de l’existència humana. Crist, morint i vencent la mort, per la seva resurrecció, ens fa participar a tots de la filiació divina i de la vida eterna. Al llarg d’aquestes darreres setmanes la litúrgia ens ha proposat de reflexionar sobre la fi dels temps, sobre la nostra pròpia fi, que no és una fi definitiva, sinó el final de la nostra vida caduca per poder participar en plenitud d’aquella vida que no acaba. Davant d’aquesta fi, no ens hem de deixar dominar pels plaers que no ho són pas, pels déus que no són sinó il·lusions humanes i Jesús ens diu que hem d’estar alerta, vetllant i pregant en tota ocasió.

El model és Crist, el Fill de Déu fet home igual en tot a nosaltres, llevat del pecat; aquell que compartí els nostres sofriments i es feu obedient fins acceptar la mort i una mort de creu. Però tenim un altre model de disponibilitat, de servei, d’amor i d’obediència, Maria que és la font de salvació i el temple de l’Esperit Sant.

Maria va ser escollida per la seva petitesa, humilitat i senzillesa. Maria esdevingué la terra fèrtil on Déu plantà la seva llavor i on donà fruits. El seu si és triat perquè la gràcia de Déu s’encarni en naturalesa humana, i fet home habiti entre els homes. En Maria i per Maria Déu es fa present i fa present també el Fill de Déu entre nosaltres, que ens fa ciutadans del seu regne. Ella tenia un projecte senzill, esdevenir l’esposa de Josep, un projecte com el que podem tenir qualsevol de nosaltres, però Déu li canvia els plans, li canvia la vida perquè per ella ens canvies la vida a tots nosaltres i esdevinguéssim també fills de Déu. Déu ens demana de posar-nos en mans de l’Esperit, d’obrir els nostres cors, com Maria, i respondre al Senyor afirmativament deixant-nos portar segons la seva voluntat, defugint les preocupacions que afeixuguen els nostres cors.

Maria és per damunt de tot el model de l’esperança confiada i aquesta confiança esdevé per a nosaltres consol en la nostra tristesa. La tristesa envaeix el nostre món, ens fa sentir sols, angoixats; no trobem el sentit en moltes de les coses que succeeixen; estem tristos i, encara pitjor, nosaltres mateixos som causa de la tristesa dels altres. Maria, que és la dona més propera a Déu, la icona de l’esperança, la confiança i el consol, és la millor via per arribar a l’únic mitjancer, al vertader consol, que és Crist, el Fill de Déu fet home. Maria és el model en la tristesa i el model del consol; siguem com Maria dels qui porten consol als tristos i als afligits; seguint el model que Jesús, el seu fill i Fill de Déu, ens va ensenyar.

Iniciem de nou aquest vespre el camí de l’Advent, el camí de l’esperança. Fem-ho de la mà de Maria que és font d’esperança per a tots nosaltres. Ella vetllant i pregant rebé l’anunci de l’àngel que trastocà la seva vida. Vetllant pel seu fill i tot pregant per ell en la seva infantesa i adolescència, seguint l’activitat evangelitzadora del seu fill sempre amatent, vetllant i pregant; ella el vetllà vora la creu tot pregant i a la fi al cenacle vetllant i pregant amb els apòstols rebé de nou l’alenada de l’Esperit que perdura en l’Església.

Encomanem-nos a ella ara que començarem l’Advent, recorrem aquest temps d’esperança vers el Nadal vetllant i pregant al seu costat, com ella confiada esperà el naixement del seu fill, tota plena de l’Esperit Sant.

26 de novembre del 2017

NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE L’UNIVERS (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

De passeig per l’Aldea Global, avui ens trobem amb aquest quadre. Una pintura d’expressió terrible per a alguns, perquè hi ha un tron de glòria al centre, a sota tota una immensa quantitat de pobles. Jesucrist Rei de tot el món, és al tron de glòria i majestat. A sobre una filactèria vola i diu: «Déu serà tot en tots».

Si ens hi fixem bé, Jesucrist té una actitud de pastor que vetlla pel seu ramat, que embena les ovelles ferides i guareix les malaltes. Això és, una actitud de misericòrdia.

¿No serà que nosaltres encara hem d’aprendre a l’escola de la misericòrdia de Déu? ¿No serà aquesta, tal vegada precisament, la tasca del monjo, del cristià, mentre encara passeja per aquesta Aldea Global?

Aquest Rei-pastor fa un triatge, entre ovelles i cabres. I, sentencia: «Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi».

Encara, nosaltres com ovelles perdudes i malaltes vivim dispersats com en dia de núvols i boira.

Per tant, hem d’obrir molt oberts els ulls per adonar-nos de la fam, la set, i veure el foraster, el despullat, el malalt, el pres. Sí, tothom que necessita de la nostra compassió, de la nostra misericòrdia. Cal estar pendents de qualsevol que necessita del teu cor perquè pugui rebre el teu menjar, la teva beguda, la teva acollida, el teu vestit, la teva visita, la teva mirada d’amor.

Tot aquest quadre d’avui és un avís, un avís perquè posem mans a l’obra i restaurem la nostra actitud misericordiosa davant de l’altre, del proïsme, del mateix Crist.

Només donant-te a l’altre, només reconeixent el Crist en el proïsme, només gastant el temps de la teva vida per l’altre, és com viuràs amb justícia. I, els justos entraran a la vida eterna. On Déu serà tot en tots per sempre.

20 de novembre del 2017

DILLUNS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)

ONOMÀSTIC DEL P. ABAT OCTAVI

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64, Sl 118,53.61.134.150.155.158 i 18,35-43

Jesús arriba però hi ha qui no el pot veure, qui hi sent però no hi veu i li cal preguntar, li diuen qui és el qui passa i es posa a cridar-lo però el renyen i el volen fer callar, però ell crida encara més fort fins que Jesús el sent i li pregunta «què vols que et faci?» i la fe el porta a veure-hi amb claredat i glorificar a Déu.

En la història de la humanitat Jesús passa pel nostre costat però la nostra ceguesa ens impedeix de veure’l i són els profetes i els apòstols, els evangelitzadors, els qui ens diuen qui és el qui passa. És aleshores que s’ha de despertar en nosaltres el desig de Déu, que ens ha de fer cridar amb força «Jesús fill de David, apiadeu-vos de mi», perquè com ens diu el Senyor, «demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren» (Mt 7,7-8); i quan Jesús ens doni, quan el trobem, quan ens obri la porta del Regne, quan el rebem, hi veurem, recobrarem la vista i serem salvats. Com aquells jueus que es mantingueren fidels a l’aliança i s’estimaren més morir que destruir el llibre que contenia la llei del Senyor.

Avui recitarem la pregària eucarística quarta, l’eix de la qual és també la història de la salvació i ens mostra aquesta doble relació que hem de tenir amb Déu d’agraïment i de glorificació. Perquè la glòria de Déu en aquest món es realitza en la mesura que l’home coneix, estima i glorifica Déu. Déu a qui anomenem Pare Sant, en la seva grandesa ens fa arribar totes les benediccions que no són altra cosa que la participació de la glòria de Déu, és a dir la gràcia. Al llarg d’aquest meravellós relat que és aquesta pregària eucarística fem un repàs de tota la història de la salvació. Déu ho ha fet tot amb saviesa i amb amor, ho ha creat tot i ens ha fet a imatge seva, perquè cadascun de nosaltres som una realitat irrepetible creada i estimada per Déu. En la nostra història individual i col·lectiva hi apareix aleshores la desobediència que ens fa perdre la visió, ens deixa cecs davant de Déu. Però Ell continua passant i ens envia el seu propi Fill per dir-nos que és Déu mateix qui passa vora nostre, un Déu que ens surt a l’encontre, que es fa el trobadís perquè el puguem sentir i ara és la mateixa Església, que continua la tasca evangelitzadora de Crist i dels apòstols qui ens diu «Jesús passa pel teu costat i espera que facis una gran mudança» (cf. sant Josep Maria Escrivà, Es Cristo que pasa, 145).

Com en el relat evangèlic d’avui on el cec rep allò que ha demanat amb fe, la pregària eucarística quarta anuncia a tota la humanitat que Crist, oferint-se a la mort i ressuscitant, destruí la mort, renovà la vida i enviant-nos l’Esperit Sant acaba l’obra de Crist en el món, duent a terme la santificació de totes les coses, la nostra santificació; quan retornant-nos la visió, a l’instant hi veiem i seguim Crist que anuncia als pobres la salvació, la redempció als captius i als afligits l’alegria i nosaltres amb tot el poble, en veure-ho, donem lloança a Déu.

15 de novembre del 2017

TOTS ELS SANTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Estem en Ell?

Perquè avui celebrem la festa de tots els qui estan en Ell, Tots els Sants que han seguit del Crist sota la Regla de sant Benet.

Aquests són sants perquè llurs vides, com sarments, van estar unides al cep veritable, el Crist. I, restant en Ell, van donar molt de fruit. I encara ara donen fruit de santedat per a tots els monjos i monges que encara estem en camí per aquesta vinya monacal.

Si volem restar units al cep veritable, el Crist, no descurem mai la unió de la pregària comunitària i personal.

Si volem donar fruit de santedat, no oblidem l’experiència dels fruits rebuts d’amor, de dolçor, de bon vi que ha vessat el Crist damunt de cadascú de nosaltres.

No es tracta sols de viure l’Eucaristia diària, font que rega la nostra vinya, sinó de viure la vida diària donant molt de fruit. Perquè, no oblidem que per la professió hem estat empeltats en el mateix Crist, el cep veritable.

14 de novembre del 2017

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

Sant Benet demana als monjos de «tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47). Sentit així podria semblar que presenta un aspecte tètric de la vida monàstica, com una mort contínua. Per sant Benet el sentit és tot un altre, per això diu també que el monjo ha de «desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual» (RB 4, 48). Ens ho diu també l’apòstol Pau, no hem rebut pas un esperit d’esclaus, sinó un esperit que ens ha fet fills, i si som fills som també hereus de Déu i hereus amb Crist per sofrir amb ell, certament, i per morir com ell, però també per ser glorificats amb ell, és a dir per participar de la seva resurrecció. No venim al monestir a morir, sinó a esperar la vida vertadera, a esperar de ser alliberats de l’esclavatge d’aquesta situació, perquè la vertadera llibertat és la glorificació dels fills de Déu. Si creiem que Déu envià al seu fill per fer-se home en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, si creiem que patí, fou mort i sepultat, com qualsevol de nosaltres, i, sobretot, si creiem que ressuscità d’entre els morts, pujant al cel i vencent així la mort; hem de creure que tot esdevingué per a la nostra salvació, per fer-nos partícips de la seva victòria sobre la mort, ja que això vol dir ser fills de Déu, participar de la victòria de Crist, perquè la filiació fa que Déu s’apiadi de nosaltres talment com un pare s’apiada dels seus fills.

«Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit»; la mort és l’inici de la fruïció de la glòria i és per arribar en aquesta hora que hem vingut al món. El monjo és doncs, ha de ser, l’home de l’esperança confiada en la glorificació de l’home; una espera activa, viscuda amb una vida de pregària i de treball, alimentada per la Paraula de Déu i practicant aquell «zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna» (RB 72,2).

Avui recordem tots aquells germans i germanes nostres que en aquesta casa i arreu del món seguiren Crist sota el guiatge de la Regla de sant Benet. Alguns dels seus rostres ens són coneguts i se’ns fan ben presents; recordem avui especialment un dels nostres refundadors, el P. Tommaso Vona, i el qui fou abat de Poblet i abat general, l’estimat P. Maur Esteva. D’altres ja resten en l’oblit; però tots ells cercaren de viure en profunditat la vida monàstica, de guardar l’aliança del Senyor i els seus preceptes i de complir-los fits els ulls en la vida vertadera, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu. Preguem per ells i demanem al Senyor per a nosaltres de ser-li fidels en l’esperança i que ens ajudi a «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12).

13 de novembre del 2017

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

Qui coneix Déu veu transformada la seva vida. Quan Déu prometé a Jacob de donar al seu poble una terra, quan se li presentà com el Déu d’Abraham i d’Isaac; Jacob, en despertar del seu somni, exclamà «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. (...) Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,16-17), i tot seguit va plantar una pedra com un pilar i la ungí amb oli; perquè Déu havia estat allí. Noé, Abraham, Isaac i Moisès edificaren altars al Senyor per conservar la seva presència fugissera. David va oferir al Senyor de construir-li un temple però Ell no l’acceptà fins que Salomó el va edificar i el poble hi guardà en el seu interior allò que tenia de més preuat del seu contacte amb Déu, les dues taules de la llei; perquè volien que Déu hi habités.

Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple és només un edifici en el qual Déu i l’home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les lectures d’aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el significat d’un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes. L’edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la humanitat, no tan sols al final dels temps, sinó ja ara mateix.

Una festa que, amb l’encarnació de Déu, té un rostre, té un nom. En Crist, Déu s’ha encarnat, la Paraula s’ha fet carn. En el temple se’ns dona sota les especies del pa i el vi, i així es converteix veritablement en el Pa de vida i en la beguda de salvació, i nosaltres passem a ser pedres vives del veritable temple del Senyor, d’aquell temple que ja mai no coneixerà ni la destrucció ni la materialitat. Els homes vivim de la veritat i la veritat és una Persona que ens parla i a la qual li parlem; Crist. L’església esdevé aleshores el lloc de la trobada amb el Fill del Déu viu, i així és també el lloc de trobada entre nosaltres. Aquesta és la joia que Déu ens dona, que ell s’ha fet un de nosaltres, que nosaltres podem gairebé tocar-lo i que ell viu amb i entre nosaltres.

Déu és arreu però el temple ens acosta a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. Baixem de pressa del sicòmor de les nostres limitacions per preparar el nostre interior perquè Jesús vol quedar-se a casa nostra perquè hi entri la salvació i arribi aquella hora en què podrem adorar Déu en esperit i en veritat.

Zaqueu volia veure Jesús, però tot eren impediments fins que, decidit pujà al sicòmor, disposat a superar totes les dificultats; Zaqueu volia veure. Com Zaqueu en nosaltres hi ha quelcom que ens impedeix de veure bé el Senyor, potser la migradesa de la nostra alçada espiritual, potser la gentada que formen els nostres maldecaps mundans. Nosaltres, com Zaqueu, venim a l’església també perquè volem veure Jesús. Ens ho impedeixen les preocupacions, els treballs de cada dia i tantes altres coses que considerem importants sense ser-ho. Superats aquests impediments, estem aquí, no tan sols per veure nosaltres Jesús, sinó perquè Jesús ens miri i ens digui «baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Jesús passa cada dia pel nostre costat, com va passar pel costat de Zaqueu, quan va alçar els ulls i, cridant-lo pel seu nom, va trucar a la porta del seu cor. La mirada i la crida de Jesús foren l’inici de la salvació d’aquella casa. A partir d’aquí Zaqueu fou un home nou que, decidit, canvià radicalment el rumb de la seva vida i tots els seus esquemes, la seva manera de pensar, el seu sistema de valors. Havia descobert que podia créixer de veritat agafat de la mà que Jesús li oferia caminant al seu costat mateix.

El goig de la conversió és la resposta a l’escolta de la bona nova. Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més.

Que coneixent Déu la nostra seva es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres.

12 de novembre del 2017

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Quina hora serà? No sabem ni el dia ni l’hora.

Vetllem, doncs, perquè aquesta actitud de vigilància és pròpia del qui espera, i el monjo, el cristià és el qui espera i desitja Déu mateix.

La porta la tenim al davant i no la veiem. És la porta entre la vida i la vida eterna. Cal saviesa per netejar els ulls del nostre cor i veure-hi amb la llum de la fe.

A la festa de les noces definitives i eternes, a la unió de Crist-espòs amb l’Església-esposa, som invitats cadascú de nosaltres ja que som l’Església.

L’oli de la salvació o de la condemnació el tenim a l’abast. L’oli de les bones obres és el que sempre ens cal per encendre les torxes de la nostra vida cristiana.

Despertem de les somnolències nefastes que ens deixen paralitzats en la nostra experiència de Déu. Cal el col•liri del sagrament de la reconciliació per viure més desperts.

És a mitjanit: «L’espòs és ací». És en la somnolència de la meitat de la vida on Crist t’està cridant.

Totes deu noies s’adormiren. Totes deu ens representen a cadascun de nosaltres.

Tots tenim la torxa de la vida, la torxa de la fe, de l’esperança i de l’amor. Però, tenim l’oli de les bones obres?

Ja veiem com cinc noies són prudents i cinc desassenyades.

Les noies representen les ànimes de cada cristià, el número deu la plenitud de la comunitat cristiana. I, la pregunta d’avui: On som?

Davant del Regne del cel, davant de la porta, davant de l’espera, davant de la tardança del dia i l’hora que no sabem: Com tenim les torxes? Com anem d’oli? Què ens mou en la vida: la prudència?

9 de novembre del 2017

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Què celebrem, avui? No celebrem ni la festa d’un màrtir, ni d’un sant o d’una santa, ni un misteri de Jesucrist o de la Mare de Déu. Doncs, què celebrem? L’aniversari de la dedicació d’una església, és a dir, de la seva consagració, de la seva dedicació a Déu i al culte tributat a Déu com a casa de l’assemblea cristiana. I, de quina església? De la catedral de Roma, la Basílica del Laterà, la seu del papa com a bisbe de la Ciutat. Si hi aneu, llegiu la inscripció a les bases de les pilastres de l’accés principal: «OMNIUM URBIS ET ORBIS ECCLESIARUM CAPUT ET MATER», el cap i la mare de totes les esglésies de la ciutat i del món. Una frase solemne que vol expressar el misteri de la comunió eclesial de totes les esglésies locals a través del seu bisbe amb el bisbe de Roma que les presideix totes en la caritat.
Seguint les lectures i el salm que hem proclamat i cantat podríem esbossar una icona de l’església a partir de tres imatges: la font (1a lectura), el castell (salm responsorial) i el mercat (evangeli).

La font. La imatge de la font, molt estimada en la literatura patrística, sovint aplicada a l’altar mateix com a deu de la vida sacramental de l’Església, suggereix una església que tendeix a escampar-se, a vessar-se pel món. I ho fa com l’aigua, deixant per allà on passa un rastre de frescor i de vida. Recordem una bella frase de Tertul·lià: «Nosaltres, peixets, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem dins l’aigua i només si romanem dins l’aigua trobem la salvació» (De baptismo 1).

El castell. Una imatge antagònica a l’anterior, segons com es miri, però també complementària. De fet el salm 45 la combina sàviament amb la imatge del riu, de la font. Més que d’un castell, parlem d’un punt de referència segur, de quelcom que no és relatiu, que s’aguanta ferm. I la fe és tot això. Un castell, una fortalesa, que des de dins ofereix protecció i ajuda, i, de lluny, es deixa albirar com un punt de referència, una orientació, una estrella per al camí.

El mercat. Jesús es queixa a l’evangeli que hagin convertit en mercat la casa del seu Pare. Benet XVI, però, va aprofitar aquesta imatge del mercat, de l’atri —l’espai previ al temple pròpiament dit— per proposar una imatge d’església com a punt de trobada, com a àgora i fòrum de diàleg. Jesús mateix es proposa com aquest punt de trobada i d’intercanvi entre Déu i l’home.

Germans, per la fe accedim al misteri de la Font, en majúscula, que és Déu mateix. I també per la fe, una fe alegra en l’esperança i activa en la caritat, som cridats a derrocar les muralles i a fer del castell una ciutat (Sl 45), una plaça de mercat, un lloc d’intercanvi per a l’home i la dona d’avui. Perquè quan hi ha una trobada autènticament humana, en el diàleg i el respecte, la porta d’accés a Déu ja és oberta, i la Font pot començar a brollar portant la Vida fins i tot a l’Arabà i a la Mar Morta que són, per definició, el lloc de la Mort.

Fem-ho, doncs. Destruïm-lo, el temple, per deixar pas a l’Home, en majúscula, Jesucrist, fonament i pedra angular d’aquest lloc nou on Déu conviu amb l’home. Per sempre. Amén.

2 de novembre del 2017

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 3,1-9; Sl 26; Rm 8,14-23; Jo 11,17-27

Tenim la mort per un mal, per un desastre; si tinguéssim la fe de Marta sabríem que els difunts han trobat la vertadera vida i han abandonat les penes d’aquest món; però tot i això, quan ens deixa un germà de comunitat, el pare o la mare, el marit o la muller, el germà o la germana, l’amic o l’amiga, i no cal dir, el fill o la filla, ens sembla que han mort i han caigut al regne de les tenebres. Sabem per la fe que els qui han estat trobats justos, «Déu els donarà una felicitat immensa, que els ha posat a prova i ha trobat que eren dignes d’ell». Marta sap que Llàtzer ressuscitarà el darrer dia. Però tot i així vol que el seu germà torni a la vida efímera i mortal d’abans, prefereix la certesa de quelcom fugisser a l’esperança en una cosa molt més gran. Marta, quan afirma que sap que el seu germà ressuscitarà el darrer dia, podria dir a Jesús com Don Juan Tenorio al seu pare «largo plazo el que me ponéis». Marta arribarà a saber que Jesús «és la resurrecció i la vida, que els qui creuen en Ell encara que morin viuran i no moriran mai més». Sap, com diu l’apòstol, que l’esperit de Fills que ens fa cridar «Abbà, Pare!» farà que es reveli en nosaltres la felicitat de la glòria. Davant de la mort d’aquesta vida terrenal sols hi ha lloc per l’esperança; la mort se’ns mostra com un absurd, un esclavatge, un univers que gemega i pateix dolors com la mare quan infanta; aleshores esperem l’hora en què serem fills en plenitud, quan serem redimits.

El centre de l’Evangeli és la resurrecció de Jesús. Sense aquesta resurrecció la nostra fe seria inútil. L’Evangeli ens recorda que tota la nostra vida és una espera del pas d’aquest món al Pare. El dia del nostre baptisme ens unim a l’amor de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, un Déu que és amor. Incorporats pel baptisme a la fe, ja res no pot ser com abans; perquè hem fet el pas d’una vida sense Déu a una vida plena d’amor. Com Marta, el testimoni de la qual ens convida a l’esperança; Jesús tampoc no amaga la seva tristesa davant la mort de l’amic. Plora i crida com ho fem per un de nosaltres que acaba de morir. Però Ell sap que aquesta malaltia i aquesta mort està destinada a donar glòria a Déu, que aquest dol, fins i tot seu, quan diuen en veure’l plorar i afligir-se, «mireu com l’estimava», serà motiu de revelació. Mentrestant Marta passa del «ja sé» al «jo crec». I qui creu en Jesús descobreix amb sorpresa que la mort no té la darrera paraula. Que la nostra vida té un significat. Seguir Jesús i mantenir-nos-hi fidels.

Quan preguem per un difunt posem el ciri pasqual al seu costat; és el signe del Crist ressuscitat, el signe que la mort ha estat vençuda, que la llum preval sobre la nit. La resurrecció és llum en les nostres vides. Res, ni tan sols la mort, pot separar-nos de l’amor que hi ha en Jesús. La nostra fe en la resurrecció està lligada a la nostra fe en Déu que és amor i vida; no és el Déu de la mort, sinó el de la vida, no és un Déu de morts sinó de vius. El seu gran projecte és compartir amb nosaltres la plenitud de la seva vida i del seu amor.

Hem de ser com Marta, que confessa Crist. Hem de prestar atenció al fet que l’evangelista Joan no tracta de donar-nos cap informació sobre l’experiència de Llàtzer: quan va morir, què va fer després de tornar a la vida. L’únic important és que era ben mort, de feia ja quatre dies, i ha tornat a la vida. Les paraules de Jesús, «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més», donen sentit a la nostra fe.

Preguem per tots els difunts, la fe dels quals sols Déu ha conegut, i demanem per a nosaltres aquesta fe de Marta per ser alliberats de tot el que ens impedeix viure i veure plenament la presència de Déu en les nostres vides.

1 de novembre del 2017

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14, Sl 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Per anar a l’encontre del Senyor, anar a cercar-lo, a buscar-lo, per veure’l de cara; no importa la nacionalitat, la raça, la llengua o el poble al qual es pertany. La crida a la santedat no sap de fronteres, ni d’ideologies, ni de riqueses, ni de poders. Déu ha enviat el seu Fill, la Paraula s’ha fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per salvar-ne una multitud, tants que ningú no els podrà comptar mai. Perquè la bondat de Déu és immensa, no pot ser quantificada, ni l’abasta cap mesura. És tanta la seva bondat que ens ha fet fills seus, ens reconeix i ens estima com a fills. En la nostra filiació divina, la que té tot home i tota dona, rau l’origen de la nostra esperança.

Però la nostra no pot ser una espera inactiva, sinó que tot esperant la manifestació de Déu, aquell dia en què la imatge de Déu que portem dins nostre, ara enterbolida per les nostres innombrables limitacions, pels nostres pecats, serà restablerta i el veurem tal com és; demana la nostra voluntat de purificació, a imatge de Jesucrist, l’home pur, l’home perfecte. Els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els famolencs de justícia, els nets de cor, els qui passen fam, els perseguits pel fet de ser justos, es purificaran i quan Déu es manifestarà i la seva recompensa serà gran perquè obtindran consol, posseiran el país, seran saciats i obtindran la compassió de Déu. Obtindran el Regne del cel, veuran Déu tal com és.

Les benaurances són la definició més completa i exigent de la santedat; no són un conjunt de normes, un manual pràctic per arribar a la santedat. El que Jesús ens proposa amb elles és una actitud, una disposició interior, una entrega i una generositat sense reserves i lliure als valors de l’Evangeli. Aquest és el camí que els qui ara gaudeixen de la santedat varen escollir, perquè el model a seguir de fet no són els sants, és Crist mateix. Els sants, els que coneixem i els que desconeixem, ens mostren que, tot i la nostra imperfecció, és possible fer el camí de la santedat.

La vertadera felicitat poc té a veure amb la idea de felicitat que avui tenim en la nostra societat. També en el temps de Jesús qui era considerat beneït pel Senyor era un home adult, amb bona salut, casat amb una dona honesta i fecunda, amb fills per heretar les seves terres, observant de les prescripcions de la seva religió i que mereixia el respecte i també l’enveja dels seus conciutadans. Aquesta no és la idea de Jesús; Ell, sense dona, ni fills, sense terres ni béns, sense un cau on reposar, no responia a la idea de felicitat que el seu món concebia. La seva vida l’esmerçava a fer el bé, per retornar la salut, per alliberar d’esperits impurs. No buscava el seu propi interès sinó predicar la bona nova, fer arribar el Regne a tots els que se li apropaven.

Jesús veu una multitud, puja a la muntanya, com fa quan s’aparta per pregar al Pare, s’asseu, se li acosten els qui volen i aleshores els intrueix. Déu crida tothom, com aquesta multitud, que prefigura la multitud dels cridats a la salvació, però els qui s’acosten per veure’l i escoltar-lo, els sants, els salvats, no són tots, són sols els deixebles; perquè «molts són cridats, però pocs són escollits» (Mt 22,14). Déu respecta la nostra llibertat, no ens obliga a fer allò que fa mal ni ens prohibeix allò que fa el bé; però Ell sempre vol el nostre bé. Per això tothora vol que ens salvem, que ens acostem a Ell; ens ofereix de convertir els nostres cors, que no vol dir portar una vida infeliç i plena de privacions, sinó orientar la nostra pròpia llibertat, regal de Déu, aprenent a viure fent el bé, seguint el camí obert per Jesús.

El camí que ens mostren les benaurances porta a conèixer, ja en aquesta terra, la felicitat que va viure i experimentar Jesús mateix; és el camí que van recórrer tots els sants. Aquells qui estan drets davant del tron i davant l’Anyell i amb palmes a les mans lloen al Senyor; els qui han rentat els seus vestits amb la sang de l’anyell i els han quedat blancs, que tingueren el cor sincer i les mans sense culpa i per això han rebut la benedicció del Senyor, els favors del Déu que vol la nostra salvació més que cap altra cosa; tant que ens envià al seu propi Fill per anunciar-nos-la.

29 d’octubre del 2017

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle A)

INSTITUCIÓ COM A LECTOR I ACÒLIT DE FRA BORJA PEYRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 22,20-26; Sl 17,2-3-4.47 i 51; 1Te 1,5-10 i Mt 22,34-40

Jesús no s’ho pensa dos cops, la seva resposta al mestre de la llei fariseu que vol provar-lo quan ja ha fet callar als saduceus, és clara i ràpida. No era una pregunta fàcil, si tenim en compte que en la Llei de Moisés es contemplen centenars de preceptes i prohibicions. Com destriar, d’entre tots ells, el més gran? Però Jesús respon amb promptitud: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots» (Mt 22, 37-38). No li és massa difícil de dir, perquè cada jornada al començament i al final del dia, un bon jueu com ell, recita el Shemà: «Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono» (Dt 6,4). Segurament Ell mateix havia pronunciat aquestes paraules al matí, però hi incorpora quelcom més «Estima els altres com a tu mateix» com ja diu el Levític (Lv 19,18).

Jesús ho té ben clar, l’amor és l’essencial, el que hi ha darrere tots els altres manaments. Som imatge de Déu i per tant imatge de l’amor de Déu i per això n’hem de ser també reflex. L’escena té com a rerefons una atmosfera religiosa plena de prescripcions que no acaben d’arribar a allò que és el moll de l’ós, allò que és el més important. L’amor amb què hem d’estimar Déu i els germans no és un pur i simple sentiment o emoció, dirigit a un ésser imaginari; si així fos seria ben fàcil perquè sempre tenim la temptació de fer-nos un Déu a la nostra mida, i si ens fem Déu a la nostra mida, serà més fàcil que vulguem que els altres esdevinguin com nosaltres voldríem que fossin.

Però l’amor de què ens parla Jesús baixà al pla, a allò concret, no és pas teòric. Ens ho diu el llibre de l’Èxode, es concreta en no maltractar ni oprimir els immigrants, ni les vídues, ni els orfes; en no practicar la usura. Perquè el Senyor escolta el clam dels maltractats, perquè Ell si que és compassiu. L’apòstol Pau ens convida també a imitar l’exemple del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig d’adversitats, plens del goig de l’Esperit Sant; adorant tan sols el Déu viu i veritable tot esperant que Jesús ens salvi pel seu amor. Ser deixebles de Crist és posar en pràctica la Paraula de Déu, els seus ensenyaments, que es resumeixen en el primer i més gran dels manaments de la llei divina, el manament de l’amor. Un amor testimoniat concretament en les relacions entre les persones, relacions de respecte, de col·laboració, d’ajuda generosa. I sobretot en el proïsme que hem d’estimar, un proïsme que és també el foraster, l’orfe, la vídua i l’indigent, és a dir, aquells que no tenen ningú que els defensi.

Avui, estimat fra Borja, rebràs els ministeris de lector i acòlit, esdevindràs servidor de la Paraula i de la taula del Senyor. Déu es fa present enmig nostre, en cada celebració eucarística, perquè quan ens reunim dos o tres en el seu nom, Déu és enmig nostre. Però s’hi fa present d’una manera especial a través de la Paraula i d’un manera fonamental en el pa i el vi que esdevenen el cos i la sang de Crist. És la gran manifestació de l’amor de Déu envers els homes. Però nosaltres, malgrat que ens costi, hi hem d’aportar quelcom; hi estem cridats, precisament perquè participem de la taula del Senyor, som cridats a ser testimonis del seu amor enmig del món.

Crist ens ha revelat el misteri de l’amor de Déu, medita doncs assíduament la Paraula, perquè comprenent-la cada dia més la puguis anunciar amb més fidelitat als germans. Sigues assidu al servei de l’altar; perquè distribuint fidelment el pa de la vida, creixis en la fe i en la caritat i vivint així puguis servir dignament la taula del Senyor i de l’Església i esdevinguis testimoni del seu amor enmig del món. I fes-ho, fem-ho tots, amb tot el pensament, amb tota l’ànima i amb tot el cor.

22 d’octubre del 2017

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 45,1.4-6; Sl 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a i c; 1Te 1,1-5b i Mt 22,15-21

Jesús és aquell qui diu sempre la veritat, el qui ensenya de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú sigui qui sigui; aquell qui no obra per complaure als homes sinó per agradar a Déu; és el servent del Senyor, el seu elegit. Ho reconeixen, al menys de boca, fins i tot aquests fariseus que persegueixen la manera de sorprendre’l en alguna paraula comprometedora i van al seu encontre amb un grup d’herodians, contraris Roma. És que a l’època de Jesús l’imperi romà dominava d’orient a occident, tot el voltant de la Mediterrània estava sotmès al seu poder, però era alhora fogar de civilització, de cultura, de dret, i la seva herència està encara ben present en la nostra societat i en la nostra cultura. Però el que interessa als fariseus no és treure de Jesús una declaració a favor o en contra de Roma, sinó comprometre’l. L’evangelista Mateu ens ho va mostrant un cop Jesús ha entrat a Jerusalem i ha foragitat els mercaders del Temple. Els grans sacerdots li pregunten amb quina autoritat actua; uns saduceus l’interroguen de qui serà esposa en la vida eterna una dona que s’ha anat casant i quedant vídua successivament de set marits. Avui Jesús els interpel•la dient-los «hipòcrites, per què proveu de comprometre’m?», al final els anomenarà guies cecs i estúpids i anunciarà la destrucció del Temple i de Jerusalem, que arribarà precisament de la mà de Roma.

Perquè el Regne que Jesús ha vingut a portar està més enllà del Cèsar, del Temple o de Jerusalem, de marits, de mullers o de mercaders. Davant d’Ell tremola tota la terra, Ell és gran i digne de ser lloat perquè ha fet el cel i la terra. Sols Ell mereix honor i majestat, no n’hi ha d’altre com Ell perquè fora d’Ell no hi ha cap Déu. És Ell qui ens elegeix i sols l’esperança en Ell ens pot fer suportar qualsevol adversitat. La idea de poder de Jesús és una altra; refusa als qui figuren com a governants de les nacions, les dominen com si en fossin amos i les mantenen sota el seu poder (cf. Mc 10,42) i també la seva pretensió de fer-se anomenar benefactors (cf. Lc 22,25). Mai però no contesta l’autoritat dels governants del seu temps sinó que afirma que cal donar a Déu allò que és de Déu i condemna implícitament, tota temptativa de divinització i absolutització del poder temporal; perquè sols Déu pot exigir-ho tot a l’home.

Ell és el Fill de l’home que ha vingut a servir i no a ser servit, a donar la vida i no a ser un messies caracteritzat pel domini sobre les nacions. Per això quan els seus discutien sobre quin havia de ser el més gran (cf. Mc 9,33-35) els ensenyà que cal fer-se els darrers i servidors de tots; quan Jaume i Joan ambicionaven seure a la seva dreta i a la seva esquerra en el Regne, els indicà que el bon camí porta a la creu (cf. Mc 10,35-40). Crist desvela a l’home, sempre temptat pel poder, el significat autèntic de la paraula servei. La sobirania sols pertany a Déu, Pare únic, i a Crist l’únic mestre. Déu és aquell qui té un profund respecte per la llibertat humana, perquè Ell ens ha fet lliures fins i tot per negar-lo, per pecar, per allunyar-nos d’Ell. Aquest comportament, ens ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica (CEC 1884), hauria de ser font d’inspiració de la saviesa d’aquells que governen les comunitats humanes. Sols la veritat, la justícia i la solidaritat procuren la pau. Veritat i llibertat o bé van juntes o bé juntes desapareixen, escrivia sant Joan Pau II (FR 90).

Per això l’Església en el Concili Vaticà II demana que «les institucions humanes, privades o públiques, s’esforcin per posar-se al servei de la dignitat i de la fi de l’home. Lluitin amb energia contra qualsevol esclavitud social o política i respectin, sota qualsevol règim polític, els drets fonamentals de l’home (...) responent cada vegada més a les realitats espirituals, que són les més profundes de totes» (GS 29).

«Aquesta paraula de Jesús és rica en contingut antropològic, i no la podem reduir únicament a l’àmbit polític. L’Església, per tant, no es limita a recordar als homes la justa distinció entre l’esfera d’autoritat del César i la de Déu, entre l’àmbit polític i el religiós. La missió de l’Església, com la de Crist, és essencialment parlar de Déu, fer memòria de la seva sobirania, recordar a tots, especialment als cristians que han perdut la seva identitat, el dret de Déu sobre el que li pertany, és a dir, la nostra vida» (Benet XVI Homilia 16 d’octubre de 2011). Perquè, com ens diu sant Agustí, si en la moneda hi ha la imatge del César i al César pertany; en nosaltres hi ha la imatge de Crist, en nosaltres hi ha gravat el nom de Crist, la funció de Crist i els deures de Crist; i a Crist pertanyem.

17 d’octubre del 2017

EXÈQUIES DEL SR. LLUÍS-MANUEL SOLÀ JORDÀ

COSÍ GERMÀ DE FRA LLUÍS SOLÀ

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Barcelona, 17 octubre 2017

1C 15,35-38.42-45; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 4a); Jo 11,32-45

Estimats,

Ens hem trobat aquest matí per acomiadar una persona estimada, molt estimada. En Lluís-Manuel, que ha fet amb nosaltres una part del seu camí. És un moment important, per a ell certament, però també per a nosaltres. Un moment fort. Ple de dolor, de recança, d’enyorament, potser també ple d’impotència, i fins i tot de ràbia. Un moment fort per als pares, el tiet Manuel i la tieta Glòria, que han perdut un fill. Un moment fort per a la Reme, que ha perdut un company. Un moment fort per a la Marta i la Marina, que han perdut el pare. Un moment fort per al Jordi i la Mari Carmen, per a la Montserrat i el Joan, i per al Dani, que han perdut un germà. Un moment fort per a nosaltres, que hem perdut un cosí germà, un cosí estimat, el primer que se’n va. Un moment fort per a tots vosaltres, que heu perdut un amic, un company...

Què podem dir en aquest moment de dolor i de pèrdua? La mort, és veritat, quan ens toca de prop, ens fa pensar, ens suscita moltes preguntes, perquè ens posa al davant allò que som, pobres caminants per la vida que van deixant la pell, el plor, els anys i els afanys, pel camí pedregós, un camí fet d’alegries i de tristeses, d’èxits i de fracassos, de seguretats i de pors, un camí, però, que va seguint una estrella d’esperança en la nit, aquella que ben segur el bon Déu fa brillar per a cadascun de nosaltres, que va fer brillar per al Lluís-Manuel, que ha arribat al terme del seu camí.

Davant d’això, voldria comentar només dues coses, breus, a la llum de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat. Sant Pau ens oferia la imatge del gra de blat per entendre una mica el sentit i el misteri de la mort. Jesús també va fer servir la mateixa imatge: «si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jo 12,24). Si pensem en la mort, i en la mort com a coronament d’una vida, si pensem en la mort com en la sembra d’un gra de blat, que ha de morir colgat a la terra per fer germinar una nova planta, potser podrem trobar una mica el sentit d’això que ens està passant. Penseu-hi, en aquesta imatge senzilla. Sembrarem una llavor, que morirà i es transformarà en una nova planta, en un nou gra, en un nou blat, en un nou pa, per a la taula de la Vida sense fi que el Senyor, el bon pastor, para davant nostre.

La segona cosa és l’escena de l’evangeli, una escena que ens parla de l’amistat. Jesús era l’amic de Llàtzer, i davant la seva mort experimenta com nosaltres indignació i dolor, es rebel·la interiorment i plora. Aquest plor és l’expressió del seu amor per l’amic, i l’amor, l’amistat, no és mai estèril. Crec que és l’única cosa que pot superar la mort.

Per això, ara, acompanyant el nostre estimat Lluís-Manuel, mirem d’oferir-li, encara, tot el nostre amor, tota la nostra tendresa, amb el nostre plor i amb una pregària, demanant al Pare del Cel que l’aculli als braços de la seva misericòrdia, del seu perdó, de la seva Amistat.

12 d’octubre del 2017

MARE DE DÉU DEL PILAR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

El vi, els falta el vi. No tenen l’ingredient necessari per a la festa de noces, l’alegria al cor de l’home. I, Maria ja ho ha vist des de lluny: «No tenen vi».

Una mare sempre està atenta. Ara però, a Jesús encara no li ha arribat la seva hora, l’hora de vessar la seva sang per nosaltres.

Però, es deixa interpel·lar per la mare. I la mare ho sap, perquè Maria creu, creu en el seu fill: «Feu tot allò que us digui». Jesús manifesta la seva glòria, i els seus deixebles creuen en ell.

Maria ja viu la fe, l’esperança i l’amor, i ho mostra amb l’actitud de servei als altres, amb la disponibilitat d’ajudar aquests nuvis en el banquet de noces i que ens transporten a les noces del banquet etern on no hi haurà cap mancança ni de vi, ni de pa.

Mentrestant, amb el pa i el vi, fruit de la terra i del treball dels homes, celebrem l’Eucaristia, on el cos i la sang de Crist ens són el passaport per a la vida eterna.

Avui, Maria, des d’una columna ens mira. Perquè com mare atenta a les necessitats dels seus fills, vigila les mancances del nostre cor.

Mirem Maria. Tornem-li la mirada que ens adreça des de la columna estant. I, per Maria trobem l’alegria en el nostre cor juntament amb el cor del seu Fill, Jesucrist el nostre Salvador que ens manifesta la seva benvolença.

8 d’octubre del 2017

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«No us inquieteu per res». Això sí, practiquem allò que l’Església ens ha transmès: La pregària, la súplica, la petició i l’acció de gràcies. Així: «el Déu de la pau serà amb vosaltres». Ens ho diu sant Pau avui, perquè puguem estar disponibles.

Cal estar disposat a treballar: Ara cal adobar la terra, ara retallar i esporgar aquelles velles branques, ara netejar les pedres, sense descuidar-se de res i sense tardança.

Posarem el major seny perquè tota la vinya estigui, tota ella sencera, preparada, perquè la casa del Senyor, la nostra comunitat monàstica, el nostre poble cristià, pugui viure la fe, l’esperança i la caritat.

Déu és qui ens guarda la vinya com la nineta dels ulls. I, cadascú de nosaltres hem de portar la vida de bons vinyaters, perquè els ceps donin raïms abundants.

El Regne de Déu és donat a qui el fa fructificar. Perquè Déu espera de nosaltres els fruits de justícia i de bondat.

Jesús el van matar a la creu, com a pedra rebutjada. Ara però, corona l’edifici de l’Església. Cadascú de nosaltres pel baptisme hem estat empeltats en Crist per a viure en ell, per ell i amb ell donant també el fruit bo de qualitat divina.

Tot ho rebem de Déu per Jesucrist. Jesús espera que donem fruits de veritat, de respecte, de justícia, de netedat, d’amabilitat, de bona reputació, de virtuositat i com a coronament de tot, fruits de pau.

La comunitat cristiana, els que som a la vinya que ara és l’Església: Donem fruit bo? És la pregunta que ens hem de fer avui.

A bé, no desesperem mai de la misericòrdia de Déu. Perquè aquesta pedra rebutjada que és Jesús ara premsa el raïm pel sagrament de la reconciliació per fer del fruit que som el millor vi de la pau i del bé.

1 d’octubre del 2017

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre

Ez 18,25-28; Sl 24; Flp 2,1-11; Mt 21,28-32

Hi ha alguna cosa en el cor de l’home que està en sintonia amb la paraula Déu.

La recerca de Déu és una constant en la història de la humanitat, fins al punt de considerar que la dimensió religiosa forma part de l’essència de la vida, de ser una estructura de la humanitat, o com, afirma el filòsof Zubiri: «l’home està relligat, lligat a un ésser superior de qui depèn; ho accepti o no». I ell considera, per això, que no hi ha ateus.

No és estrany que, quan els apòstols li demanen a Jesús que els ensenyi a pregar, aquest els respongui amb l’ensenyament del Parenostre. Jesús ens orienta a mirar i dirigir-nos a Déu com a un Pare. I en aquesta oració, entre altres coses, li demanem que es faci la seva voluntat en el cel com en la terra.

Més tard, a la muntanya del Tabor, la de la Transfiguració, s’escolta la veu del Pare: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo». (Mc 9,7) I què ens diu el Fill, Jesucrist?: «Jo no puc fer res per mi mateix; jo jutjo com em diu el Pare... El Pare disposa de la vida, i ha concedit al Fill disposar també de la vida... No he baixat del cel per fer la meva voluntat sinó la voluntat del qui m’ha enviat...» (Jn 5,19s). «Qui em veu a mi veu també al Pare» (Jn 14,9).

Aquest tema de complir la voluntat de Déu és el que ens proposa avui l’Evangeli. Dels dos fills, qui compleix el que volia el pare?: el qui fa la seva voluntat, que era anar a treballar a la seva vinya. Ja ho heu sentit: un fill diu que sí, i després resulta que no hi va; un altre diu que no, i després resulta que sí que hi va. Aquest compleix la voluntat del Pare.

Aquí tenim una invitació clara a ser conscients de com preguem i com vivim el Parenostre, sobretot quan afirmem «faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel». Però, és realment així? És així en la nostra vida com a monjos i com a cristians?

Potser ens movem amb molta freqüència en aquella contradicció de què parla sant Pau: «No entenc què faig, perquè no faig allò que vull, sinó allò que detesto. Si faig, doncs, allò que no vull, reconec que la Llei és bona; però aleshores no sóc jo qui actua així, sinó el pecat que habita en mi. Sé que el bé no habita en mi, és a dir, en el meu cos. Veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no sóc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu. Em trobo, per tant, que voldria fer el bé, però alhora constato això: només sóc capaç de fer el mal» (Rm 7,15-21). I davant d’aquesta contradicció en la seva persona, en la seva vida, sant Pau exclama: «Que en soc de dissortat! Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist Senyor nostre!» Pau deslliga doncs la contradicció en la seva vida i troba al camí per complir la voluntat de Déu en Jesucrist.

Per això en la lectura als Filipencs Pau ens ha dit: «Tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’esperit, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable, de compassió, poseu-ho en pràctica».

Però en fer aquesta invitació no oblida que això no ho vivim en solitari sinó en la convivència amb els nostres germans. I així continua posant de relleu la persona de Jesucrist com a referència: ens exhorta a la unitat, a tenir idèntics sentiments, a no fer res per rivalitat ni per vanaglòria, a mirar els altres amb humilitat, considerant-los superiors, que sempre podem aprendre d’ells.

Però això també és el que fa Déu: Pren la condició humana, fent-se home, es rebaixa, es fa obedient i en el seu rebaixar-se es fa no res, arribant a l’expressió suprema d’amor, morint a la creu.

Que la Paraula del Senyor, avui «dia del Senyor» us descobreixi el camí cap a la deu de la vida i descobriu, com ens diu sant Columbà (monjo irlandès del s. VII): «les fonts de la vida, de la vida eterna, de la llum, de la glòria». És Crist aquesta deu, el pa per al camí.

«Doneu-nos sempre, oh Crist Senyor, aquesta aigua, perquè sigui en nosaltres deu d’aigua viva, que brolla per a la vida eterna! Certament, demano quelcom de gran, qui no ho sap? Però, vós, oh Rei de la glòria sabeu donar coses grans, perquè heu promès coses grans. No hi ha res més gran que vós mateix; vós us heu donat a nosaltres, i per nosaltres us heu donat a vós mateix. Per això us demanem de fer-nos conèixer això que estimem, perquè res més demanem que ens vingui donat fora de vós. Vós ho sou tot per a nosaltres: la nostra vida, la nostra llum, la nostra salvació, el nostre aliment, la nostra beguda, el nostre Déu» (sant Columbà).

No ens avesem a quedar-nos en la contradicció de la nostra vida, no sigui que arribem a dir o a viure el retret del Senyor per mitjà del profeta Ezequiel: «El Senyor diu: Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor».