26 de febrer del 2020

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Escriu el Papa Francesc en l’Exhortació Apostòlica Christus vivit: «Mira els braços oberts de Crist crucificat, deixa’t salvar una vegada i una altra. I quan t’acostis a confessar els teus pecats, creu fermament en la seva misericòrdia que t’allibera de la culpa. Contempla la seva sang vessada amb tant d’afecte i deixa’t purificar per ella. Així podràs renéixer, una vegada i una altra» (CV, 1).

Renéixer ajudats per l’almoina, la pregària i el dejuni que són tres eixos d’aquest temps que avui iniciem, d’aquest temps quaresmal. Però no fer-ho davant la gent perquè ho vegin, sinó fer-ho de cor davant de Déu, d’aquell qui veu el més amagat i coneix allò que hi ha al nostre interior. Aquest és un temps que ens porta al misteri central de la nostra fe, la passió, mort i resurrecció de Crist, el nostre salvador. Un temps de conversió, d’esquinçament dels nostres cors, de rentar-nos de les culpes, de purificar-nos dels pecats, de tornar al goig de la salvació. Un temps de confiança en la gran misericòrdia del Senyor, que ens estima tant que esborrant les nostres faltes és capaç, pel seu immens amor, de crear en nosaltres un cor ben pur, de fer renéixer en nosaltres un esperit ferm. Un temps de reconciliació amb Déu, un temps per no malversar la gràcia, ans al contrari, d’aprofitar l’hora favorable per a la nostra salvació. Un temps per esperar la recompensa del nostre Pare del cel, d’aquell qui veu tot el que resta ocult als ulls dels homes, que veu el que és amagat, aquell per a qui no hi ha secrets.

La pregària alimenta l’esperança, no hi ha millor camí per apropar-nos a la realitat de Déu que pregar amb fe. Crist és model de pregària, una pregària expressada al desert davant les temptacions, a Getsemaní davant la passió i a la creu en cercar en el Pare l´únic i vertader refugi en el moment suprem de lliurar la vida per a tots nosaltres. Una pregària que sempre ha de ser generosa, que mai pot ser egocèntrica i que està atenta als germans que truquen a la porta del nostre cor. Una pregària que s’expressa amb fets, que es transforma en realitat mitjançant l’almoina i que es prepara a aquesta obertura a Déu a través del dejuni.

El profeta Joel en aquest temps ric i fort en la vida de l’Església, ens convida a convertir-nos al Senyor de tot cor. No es tracta d’una conversió superficial i transitòria, sinó d’una conversió feta de tot cor perquè arribi al fons de les nostres actituds i comportaments i suposi una sincera conversió. Hi insisteix també l’apòstol quan ens convida a reconciliar-nos amb Déu, aquell qui està sempre disposat a atorgar el perdó i la misericòrdia a qui s’acosta a Ell amb el cor convertit. L’Evangeli ens mostra el camí de conversió: el dejuni, l’oració, l’almoina com a caritat fraterna, oferta a Déu; mai per a vanaglòria dels homes, no per quedar bé davant dels altres, per ser reconeguts, sinó per apropar-nos a Déu, que veu tot allò secret i amagat en els nostres cors.

Els homes mirem l’exterior, però Déu mira el cor. La conversió que ens proposa Jesús és una conversió interior. Es tracta, per tant, de tornar des de la llunyania i tristesa del pecat que ens aparta de Déu, a l’amistat de qui tant ens estima, fins a l’extrem, tant que va donar la seva vida per nosaltres. Per això ara és el temps de la gràcia, ara és el dia de la salvació.

La rítmica celebració de l’any litúrgic, el continuat transcórrer un any rere l’altre de la celebració dels misteris de la nostra salvació, ens pot fer perdre de vista la importància central que ha de tenir aquest temps en les nostres vides, en el nostre recorregut vital com a cristians cap a l’encontre amb Déu, cap a la plena participació de la vida eterna en comunió amb el Pare, per Crist que ens ha guanyat la vida amb la seva mort i resurrecció i ajudats per la força de l’Esperit.

Comencem avui aquest tram de camí privilegiat cap a la nostra redempció. Desfem-nos de les nostres culpes; que torni als nostres cors el goig del desig de la salvació, que els nostres llavis s’obrin per a lloar al Senyor. Déu el mateix dia en que l’home s’allunyà d’ell, començà la tasca de la nostra salvació, no defallí, no es feu mai enrere, sempre pacient davant totes les nostres febleses, sempre esperant-nos. Ara nosaltres no malversem aquesta gràcia, caminem cap a Déu que ens espera el matí de Pasqua amb el gran present de la resurrecció.

Ens diu el Papa Francesc en el seu missatge per aquesta Quaresma: «El fet que el Senyor ens ofereixi una vegada més un temps favorable per a la nostra conversió mai hem de donar-ho per descomptat. Aquesta nova oportunitat hauria de suscitar en nosaltres un sentit de reconeixement i sacsejar el nostre ensopiment. Malgrat la presència, a vegades dramàtica, del mal en la nostra vida, igual que en la vida de l’Església i del món, aquest espai que se’ns ofereix per a un canvi de rumb manifesta la voluntat tenaç de Déu de no interrompre el diàleg de salvació amb nosaltres.»

Afanyem-nos a recórrer aquest camí cap a la Pasqua amb les esplèndides armes de la pregària, el dejuni i l’almoina. Reconciliem-nos amb Déu, convertim-nos amb tot el nostre cor; ara és l’hora favorable per fer-ho.

23 de febrer del 2020

DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Lv 19,1-2.17-18; Sl 102; 1C 3,16-23; Mt 5,38-48

La Paraula de Déu ens dona uns consells molt concrets. És important recollir-los per a la nostra vida cristiana i monàstica. Ens exhorta el beat cistercenc abat Guerric: «Vosaltres que us passegeu pels jardins de les Escriptures, guardeu-vos de travessar-lo amb un vol ràpid i inactiu, sinó més aviat escrutant-ho tot, i, com abelles diligents, recolliu la mel de les flors, recolliu l’esperit de les paraules».

Entrem, doncs, al jardí, on el Levític ens deia: «Digues a tota la comunitat: sigueu sants, perquè jo, el vostre Déu, soc sant». En una altra part de jardí ens exhorta sant Pau: «No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu».

Encara podríem trobar en el jardí més paraules de saviesa per a la santedat, com aquelles del profeta Sofonies: «Déu exulta, dansa per tu, Déu està dins teu renovant-te amb el seu amor». I santa Teresa, visitant assídua d’aquests jardins de les Escriptures, posa en boca de Déu aquests versos preciosos: «Porque tú eres mi aposento, mi casa y mi morada, a Mi buscarme has en ti».

Sembla que aquesta invitació a la santedat que avui escoltem és un camí al nostre abast, ja que se’ns convida a ser sants com ho és Déu, ja que ens trobem que aquest Déu ja habita en nosaltres, és present en la nostra vida. Després, si més no, se’ns hauria de transmetre la saviesa de la santedat d’aquest hoste tan íntim.

En canvi, si mirem cap la nostra vida, advertim que no es percep aquesta santedat, advertim les nostres debilitats i pecats. Potser és que necessitem escoltar un silenci habitat que eixampli el nostre cor. Habitats per Déu, temple seu, potser estem necessitats del silenci interior habitat per la Paraula que eixampli el nostre petit cor perquè entri en sintonia amb el cor de Déu, amb la saviesa i la llum de la seva Paraula.

Potser ens cal escriure, dibuixar, les flors d’aquest jardí de les Escriptures en aquest llibre que tots portem a dins, però que se’ns tanca amb les preocupacions que ens fan oblidar la llum.

Però avui, «el Déu compassiu i benigne, que ens sacia d’amor entranyable», al qual hem cantat en el salm, ens suggereix coses molt concretes per anar creixent en la santedat, anar creixent en el desig d’anar encarnant en la nostra vida aquesta santedat de Déu.

Ja en el Levític se’ns diu: «No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble». Sant Pau ens exhortava a no deixar-nos enganyar per la saviesa d’aquest món que és una clara ignorància de la saviesa divina que porta la pau al cor humà. I a l’evangeli és la paraula de Jesús mateix, el nostre Mestre, qui ens dona un ensenyament molt clar: «Ja sabeu que, als antics, els van dir: “Ull per ull, dent per dent”. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra els qui us fan mal». També ens diu: «Dona a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar».

I encara ens fa partícips d’un tercer ensenyament: «Ja sabeu que van dir: “Estima els altres”, però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos».

Aquest és el nostre camí per anar creixent cap a la santedat: escoltar la Paraula, guardar-la en el cor, no oblidar-la, més aviat meditar-la en el silenci del cor perquè la saviesa d’aquesta Paraula vagi dominant tota la nostra existència.

O el que vindria a ser el mateix: «Que el silenci habitat eixampli teu cor».

9 de febrer del 2020

DIUMENGE V DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 58,7-10, Sl 111,4-5.6-7.8a. i 9; 1C 2,1-5; Mt 5,13-16

Sal i llum, Jesús vol que siguem sal de la terra i llum del món. La llum és la primera cosa creada per Déu, segons el relat del llibre del Gènesis; sense llum no hi pot haver vida, ni tampoc consciència de la realitat. Jesús mateix al quart Evangeli ens diu: «Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca.» (Jn 12,46). Si Ell que és la llum ha vingut a portar la llum al món, ara demana als seus deixebles, ens demana a tots, que siguem també llum al món, que siguem llum per al món. Una llum que ha de resplendir, que s’ha de veure, que no hem d’amagar ni quedar-nos per al nostre ús exclusiu. Deia fa uns anys Marcel More que els cristians hem trobat la manera d’asseure’ns, fins i tot de manera confortable, a la mateixa creu; volia dir que ens hem conformat, acomodat, que sembla que hem renunciat a fer-nos presents en la societat a la que pertanyem de fet i de dret. La nostra presència ha de ser la presència, la visualització de la nostra manera d’obrar guiada per la fe i inspirada en Crist. La fe no es pot refugiar en ser una mera doctrina, ha de ser també una fe d’obres que doni llum al món.

Ens ho diu el profeta Isaïes en la primera lectura, quan ens parla de coses ben concretes a fer, com compartir el pa amb el qui passa fam, acollir als qui no tenen casa, vestir als qui no tenen roba; així és com la nostra foscor s’omplirà de llum i el nostre capvespre serà clar com el migdia; i sols així podem ser llum per al món. Ens hem acostumat potser massa a esdevenir espectadors de les injustícies socials, sovint a través d’imatges que tot sabent que són reals, volem creure ficció. No és tracta d’una ficció, hi ha gent que passa fam, que mor en travessar el mar tot cercant un futur una mica millor, que si ho aconsegueix és internada en camps de refugiats on no rep un tracte humà, el que pertoca a tot fill de Déu; gent que és a la presó, als hospitals, a l’exili, sense feina, que perd la seva casa, que pateix solitud i abandó; mentre es banalitza i s’atempta contra la vida des de la seva concepció fins al trajecte final.

Davant d’aquesta realitat la nostra fe s’ha de fer visible, ha de brillar la llum de la nostra fe, en obres. Aquestes obres les podem fer individualment, no és fàcil ni està a l’abast de tots; però també com a Església i moure a la societat a fer-les. Estem cridats a ser llum per al món i sal per a la terra mostrant-ho amb la nostra vida, que es fonamenta en la nostra fe, mostrant que podem aportar a la nostra societat, al nostre món, quelcom de concret per fer-la més justa i més solidaria, a imatge de Crist. Aquesta fe nostra, llum i sal, no pot fonamentar-se tant sols sobre la saviesa dels homes, cal fonamentar-la en el poder de Déu; en Jesucrist clavat a la creu al que ens hi apropem febles, esporuguits i tremolosos, com som, com el mateix Apòstol ens diu a la primera Carta als Cristians de Corint.

La sal era per al món antic allò que purifica, dona sabor i conserva els aliments. La nostra no pot ser una fe ensopida, sinó alegre joiosa; estem certs de que Déu ha enviat al seu Fill per salvar-nos, estem certs de que després de morir a la creu va ressuscitar i ressuscitant vencé la nostra pròpia mort; hi pot haver joia més gran? Ens en podem estar de comunicar-la, d’anunciar-la, de compartir-la? La nostra fe neix de la resplendor que aquella nit de Pasqua enlluernà als sentinelles que vigilaven el sepulcre i que no anunciava altra cosa que la resurrecció de Crist, l’inici de la nova creació. Nosaltres hem de ser reflex d’aquella resplendor, no la podem amagar sota la mesura de la nostra comoditat, de la nostra mandra; ha de resplendir davant de la gent, que veient el bé que obrem, siguin moguts a glorificar al nostre Pare del Cel.

Demanem-li al Senyor força per a obrar el bé i esdevenir així llum per al món, sal per a la terra i llavor d’esperança per als homes.

2 de febrer del 2020

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Els ulls de Simeó, aquell home just i pietós, han vist al Salvador, aquell que Déu preparava de temps antics per presentar-lo a tots els pobles, la llum que s’ha de revelar a totes les nacions. Aquells pares observants, Josep i Maria, que volent acomplir tot el que ordenava la llei, han portat llur fill al temple per a ser presentat a Déu i respectar així el que la llei estableix; tot portant-lo han quedat de sobte meravellats del que escolten dir sobre el seu infant. María i Josep quaranta dies després del naixement de Jesús acompleixen el precepte de l’oferiment del seu fill primogènit, complint així les prescripcions de la llei mosaica i acomplint-la obren la porta a la revelació del misteri de la redempció. Primer uns pastors la mateixa nit del naixement, després uns mags vinguts de llunyanes terres, ara dos fidels observants i amatents als signes de l’Esperit; poc a poc es va revelant qui és vertaderament aquest infant.

És l’obra de la salvació la que es va obrint pas, a cavall entre la llei i la gran novetat. El llibre dels Nombres estableix que tot primogènit, tant dels homes com dels animals, que els israelites ofereixin al Senyor, serà per a Déu, caldrà però pagar un rescat pels primogènits dels homes i de les primeres cries dels animals impurs; és el record de l’alliberament de l’esclavatge a Egipte. (Cf. Nm 18,15), Però ara la gran novetat, és que Déu ha enviat al seu fill únic i l’ha ofert als homes com a penyora de la seva salvació. Admirable intercanvi, Jesús, com ens diu la Carta als Hebreus, s’ha emparentat amb nosaltres per poder destituir la mort. És Déu Pare mateix qui presenta al seu Fill als homes, mentre Josep i Maria presenten el seu fill al Pare. Al temple, a la casa del seu Pare, el Messies és reconegut per aquells qui estan en espera atenta, vetllant-hi; ells són la primícia de tots aquells als qui serà anunciada la salvació.

Primer és l’ancià Simeó i després la profetessa Anna els qui, moguts per l’Esperit Sant, van a l’encontre d’aquell infant que com tants d’altres es portat al temple, senten en el seu interior que veient-lo, el Senyor pot deixar-los marxar en pau, allò que tant esperaven ho han vist amb els seus propis ulls, la seva vida s’ha vist satisfeta, han arribat a la plenitud. És el signe de l’espera de tot un poble, de tota la humanitat, la síntesi de la història de la salvació. Ni Simeó ni Anna parlen per si mateixos; per ells parla la fe d’Israel i per ells s’anuncia l’inici de quelcom nou. Ara oferint Maria i Josep el preu del rescat d’aquell infant, dues tórtores i un colomí, anuncien allò que al calvari s’acomplirà de manera plena i perfecta en el misteri de la passió, mort i resurrecció del Senyor. Avui al temple i divendres sant al calvari, Déu s’ofereix per a tots nosaltres. I sempre al costat de Jesús, hi ha Maria, la seva mare, participant ja com Simeó i com Anna en el pla etern de la salvació; Maria, aquella dona a qui una espasa de dolor traspassarà l’ànima, mentre es revelen els sentiments amagats al cors de molts.

És l’Esperit qui els hi ha revelat a Simeó i a Anna allò que queda ocult sota l’aparença d’un infant de poc més d’un mes. No calia presentar-lo al temple, però Josep i Maria han volgut portar-lo a Jerusalem i així han prenunciat que a Jerusalem tindrà lloc el gruix del misteri de la salvació. Serà a Jerusalem on després d’entrar entre aclamacions, on després d’expulsar als venedors de la casa del seu Pare, Jesús serà condemnat, crucificat i ressuscitat; allí morint vencerà la mort i ressuscitant ens donarà la vida. La llum de les candeles d’avui són anunci de la llum del ciri pasqual.

Avui per la porta del temple entra un infant, aquell qui és la porta de la salvació. Avui l’ancià Simeó agafa en braços a aquell qui estenent els braços a la creu abraçarà a tota la humanitat. Avui són Anna i Simeó els qui reconeixen en aquell infant al Salvador, demà serà proclamada la seva bona nova arreu de la terra. Aquest infant és el gran sacerdot compassiu i acreditat davant de Déu per expiar els pecats del poble, els nostres pecats; és aquest el Senyor valent i victoriós, el rei de la glòria. Donem gràcies a Déu i parlem a tots que la redempció ha arribat.