9 de febrer de 2020

DIUMENGE V DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 58,7-10, Sl 111,4-5.6-7.8a. i 9; 1C 2,1-5; Mt 5,13-16

Sal i llum, Jesús vol que siguem sal de la terra i llum del món. La llum és la primera cosa creada per Déu, segons el relat del llibre del Gènesis; sense llum no hi pot haver vida, ni tampoc consciència de la realitat. Jesús mateix al quart Evangeli ens diu: «Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca.» (Jn 12,46). Si Ell que és la llum ha vingut a portar la llum al món, ara demana als seus deixebles, ens demana a tots, que siguem també llum al món, que siguem llum per al món. Una llum que ha de resplendir, que s’ha de veure, que no hem d’amagar ni quedar-nos per al nostre ús exclusiu. Deia fa uns anys Marcel More que els cristians hem trobat la manera d’asseure’ns, fins i tot de manera confortable, a la mateixa creu; volia dir que ens hem conformat, acomodat, que sembla que hem renunciat a fer-nos presents en la societat a la que pertanyem de fet i de dret. La nostra presència ha de ser la presència, la visualització de la nostra manera d’obrar guiada per la fe i inspirada en Crist. La fe no es pot refugiar en ser una mera doctrina, ha de ser també una fe d’obres que doni llum al món.

Ens ho diu el profeta Isaïes en la primera lectura, quan ens parla de coses ben concretes a fer, com compartir el pa amb el qui passa fam, acollir als qui no tenen casa, vestir als qui no tenen roba; així és com la nostra foscor s’omplirà de llum i el nostre capvespre serà clar com el migdia; i sols així podem ser llum per al món. Ens hem acostumat potser massa a esdevenir espectadors de les injustícies socials, sovint a través d’imatges que tot sabent que són reals, volem creure ficció. No és tracta d’una ficció, hi ha gent que passa fam, que mor en travessar el mar tot cercant un futur una mica millor, que si ho aconsegueix és internada en camps de refugiats on no rep un tracte humà, el que pertoca a tot fill de Déu; gent que és a la presó, als hospitals, a l’exili, sense feina, que perd la seva casa, que pateix solitud i abandó; mentre es banalitza i s’atempta contra la vida des de la seva concepció fins al trajecte final.

Davant d’aquesta realitat la nostra fe s’ha de fer visible, ha de brillar la llum de la nostra fe, en obres. Aquestes obres les podem fer individualment, no és fàcil ni està a l’abast de tots; però també com a Església i moure a la societat a fer-les. Estem cridats a ser llum per al món i sal per a la terra mostrant-ho amb la nostra vida, que es fonamenta en la nostra fe, mostrant que podem aportar a la nostra societat, al nostre món, quelcom de concret per fer-la més justa i més solidaria, a imatge de Crist. Aquesta fe nostra, llum i sal, no pot fonamentar-se tant sols sobre la saviesa dels homes, cal fonamentar-la en el poder de Déu; en Jesucrist clavat a la creu al que ens hi apropem febles, esporuguits i tremolosos, com som, com el mateix Apòstol ens diu a la primera Carta als Cristians de Corint.

La sal era per al món antic allò que purifica, dona sabor i conserva els aliments. La nostra no pot ser una fe ensopida, sinó alegre joiosa; estem certs de que Déu ha enviat al seu Fill per salvar-nos, estem certs de que després de morir a la creu va ressuscitar i ressuscitant vencé la nostra pròpia mort; hi pot haver joia més gran? Ens en podem estar de comunicar-la, d’anunciar-la, de compartir-la? La nostra fe neix de la resplendor que aquella nit de Pasqua enlluernà als sentinelles que vigilaven el sepulcre i que no anunciava altra cosa que la resurrecció de Crist, l’inici de la nova creació. Nosaltres hem de ser reflex d’aquella resplendor, no la podem amagar sota la mesura de la nostra comoditat, de la nostra mandra; ha de resplendir davant de la gent, que veient el bé que obrem, siguin moguts a glorificar al nostre Pare del Cel.

Demanem-li al Senyor força per a obrar el bé i esdevenir així llum per al món, sal per a la terra i llavor d’esperança per als homes.