23 de febrer del 2020

DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Lv 19,1-2.17-18; Sl 102; 1C 3,16-23; Mt 5,38-48

La Paraula de Déu ens dona uns consells molt concrets. És important recollir-los per a la nostra vida cristiana i monàstica. Ens exhorta el beat cistercenc abat Guerric: «Vosaltres que us passegeu pels jardins de les Escriptures, guardeu-vos de travessar-lo amb un vol ràpid i inactiu, sinó més aviat escrutant-ho tot, i, com abelles diligents, recolliu la mel de les flors, recolliu l’esperit de les paraules».

Entrem, doncs, al jardí, on el Levític ens deia: «Digues a tota la comunitat: sigueu sants, perquè jo, el vostre Déu, soc sant». En una altra part de jardí ens exhorta sant Pau: «No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu».

Encara podríem trobar en el jardí més paraules de saviesa per a la santedat, com aquelles del profeta Sofonies: «Déu exulta, dansa per tu, Déu està dins teu renovant-te amb el seu amor». I santa Teresa, visitant assídua d’aquests jardins de les Escriptures, posa en boca de Déu aquests versos preciosos: «Porque tú eres mi aposento, mi casa y mi morada, a Mi buscarme has en ti».

Sembla que aquesta invitació a la santedat que avui escoltem és un camí al nostre abast, ja que se’ns convida a ser sants com ho és Déu, ja que ens trobem que aquest Déu ja habita en nosaltres, és present en la nostra vida. Després, si més no, se’ns hauria de transmetre la saviesa de la santedat d’aquest hoste tan íntim.

En canvi, si mirem cap la nostra vida, advertim que no es percep aquesta santedat, advertim les nostres debilitats i pecats. Potser és que necessitem escoltar un silenci habitat que eixampli el nostre cor. Habitats per Déu, temple seu, potser estem necessitats del silenci interior habitat per la Paraula que eixampli el nostre petit cor perquè entri en sintonia amb el cor de Déu, amb la saviesa i la llum de la seva Paraula.

Potser ens cal escriure, dibuixar, les flors d’aquest jardí de les Escriptures en aquest llibre que tots portem a dins, però que se’ns tanca amb les preocupacions que ens fan oblidar la llum.

Però avui, «el Déu compassiu i benigne, que ens sacia d’amor entranyable», al qual hem cantat en el salm, ens suggereix coses molt concretes per anar creixent en la santedat, anar creixent en el desig d’anar encarnant en la nostra vida aquesta santedat de Déu.

Ja en el Levític se’ns diu: «No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble». Sant Pau ens exhortava a no deixar-nos enganyar per la saviesa d’aquest món que és una clara ignorància de la saviesa divina que porta la pau al cor humà. I a l’evangeli és la paraula de Jesús mateix, el nostre Mestre, qui ens dona un ensenyament molt clar: «Ja sabeu que, als antics, els van dir: “Ull per ull, dent per dent”. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra els qui us fan mal». També ens diu: «Dona a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar».

I encara ens fa partícips d’un tercer ensenyament: «Ja sabeu que van dir: “Estima els altres”, però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos».

Aquest és el nostre camí per anar creixent cap a la santedat: escoltar la Paraula, guardar-la en el cor, no oblidar-la, més aviat meditar-la en el silenci del cor perquè la saviesa d’aquesta Paraula vagi dominant tota la nostra existència.

O el que vindria a ser el mateix: «Que el silenci habitat eixampli teu cor».