DIUMENGE DE LA SETMANA XVII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1R 3,5.7-12; Sl 118,57 i 72.76-77.127-128.129-130; Rm 8,28-30; Mt 13,44-52

Escriu sant Bernat: «mentre segueixis la teva pròpia voluntat, no et veuràs lliure de l’agitació interior, tot i que de moment et sembli que l’agitació exterior s’ha calmat. No tindràs pau i l’agitació de la teva voluntat no cessarà, mentre no canviïs l’afecte carnal pel gust de les coses de Déu.» (Sermó de l’Epifania, 7). Quan David seguint la seva pròpia voluntat va voler fer un cens i fent-lo ofengué al Senyor, aquest per mitjà de Gad li deixà escollir el càstig pel seu pecat entre tres anys de fam, tres mesos de derrotes i de persecució pels seus enemics o tres dies de pesta per a tot el país. David veient-se atrapat, pensà que més li valia caure en mans del Senyor, que és molt misericordiós, que no pas en les mans dels homes i escollí tres dies de pesta que provocaren setanta mil morts, fins que al Senyor li va doldre aquella calamitat i va manar a l’àngel exterminador que s’aturés, mentre David s’ho repensava i veient que era ell qui havia ordenat de fer el cens, qui havia pecat, qui havia obrat malament i no pas el poble; demanà que la mà del Senyor caigués damunt d’ell i de la seva família però no sobre els altres (cf. 1 Cr, 21).

David, el rei per excel·lència, l’elegit del Senyor per regnar tret per Samuel d’entre pletes i ramades, havia pecat en voler fer un cens contra la voluntat del Senyor, com pecà en fer eliminar Uries l’hitita per tal de posseir Betsabé, la seva dona. David fent el mal i no el bé, sucumbí a la concupiscència de la carn, un pecat habitual en els poderosos, i sucumbint-hi feu el mal que ofèn al Senyor. Perquè no estava encara com escriu sant Bernat: «despullat de la manera de ser vil i perversa de l’home vell.» (Sermó de l’Epifania, 7).

El seu fill Salomó quan el Senyor en un somni li ofereix donar-li el que li demani, escull amb molt més seny i sabent-se inexpert, massa jove per a conduir la gent i enmig d’un poble que ningú no és ni capaç, ni està capacitat per comptar, demanà la gràcia de destriar entre el bé i el mal. Se sabia feble, perquè com li havia dit al Senyor al dedicar-li el temple: «no hi ha home que no pequi» (1Re 8,46). Escollí per això mateix la saviesa que «ronda buscant els qui són dignes d’ella, se’ls apareix amablement pel camí, els surt al pas en cada pensament» (Sv 6,16).

Salomó sabia com escriu sant Bernat que «la saviesa que ens fa conèixer Déu i que ens ensenya a menysprear el món és preciosa. El qui la trobi, si la reté, serà feliç.» (Sermó de l’Epifania, 7). Salomó no ho demanà per a ell tot sol, a qui humanament potser li hauria plagut més una llarga vida, una gran riquesa o la vida dels seus enemics; sinó que ho demanà per a servir millor al poble que el Senyor s’ha escollit per heretat i així poder-lo escoltar i fer-li justícia.

Salomó fou un rei prudent i sagaç i certament cap altra com ell no s’hi ha pogut comparar mai, ni abans, ni ara; perquè sovint sembla que reialesa, poder i saviesa no van sempre de la mà. La saviesa fou per a Salomó aquella perla fina que valia molt més que la vida i la riquesa, fou aquell tresor amagat que per adquirir-lo valia la pena vendre-ho tot, desprendre’s de tota ambició personal i renunciar a tota cobejança. Salomó aconseguí del Senyor el do de destriar allò que és bo i val la pena recollir en els coves de la nostra vida, d’allò que és dolent i que més val llençar-ho de nou al mar del rebuig.

Déu, ens ha dit l’Apòstol, ho disposa tot en bé dels qui l’estimen i en favor de Salomó disposà la gràcia del discerniment, donant-li la capacitat de treure del seu cofre coses modernes i antigues i tal com diu sant Benet a la Regla, fou docte en la llei divina, perquè sabia d’on treure coses noves i velles; fou desinteressat, sobri, misericordiós, sempre feu prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també l’obtingué per a ell i avorrint els propis vicis arribà a estimar al seu poble (cf. RB 64,9-11). Perquè Déu li va concedir una saviesa i una intel·ligència tant grans, i uns coneixements tan vastos com la sorra de la vora de la mar (cf. 1Re 5,9).

També nosaltres hem de demanar al Senyor que ens concedeixi la gràcia, el do de distingir entre el bé i el mal i així poder obrar el bé, per tal de no caure en el que confessava Pau: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19). Ens hem de transformar en factors del bé i evitar de ser factors del mal, és a dir ser benefactors i no pas malfactors. Però per obrar així, amb justícia i bondat, cal saber que és el bé i el que és el mal, el que fa bé als altres i el que els fa mal, no pas el que ens convé tant sols a nosaltres i tant sovint confonem amb el bé d’altri, quan de fet malmet les nostres relacions amb els germans i amb el Senyor.

El Senyor ens ofereix també a nosaltres el do de la saviesa, de la veritable saviesa. El tresor amagat, la perla fina, el peix bo el podrem descobrir estant atents a les paraules i a la llei del Senyor, estimant els seus preceptes, perquè la seva Paraula és l’única que dona llum i es fa entenedora fins i tot per als senzills, com ens ha dit el salmista. Com escriu sant Bernat: «mireu-lo a través de l’obediència, perquè no hi ha cap altre accés per a contemplar-lo més directe i més segur que aquest. I quedareu il·luminats amb la llum de la saviesa.» (Sermó de l’Epifania, 7).

Aquesta saviesa que ve de Déu no és pas la intel·ligència de tenir molts coneixements ni cap habilitat pràctica, sinó la participació de la mentalitat de Déu, la capacitat de penetrar en el sentit profund de l’ésser, de la vida i de la història, anant més enllà de la superficialitat per a descobrir el significat profund de tot, aquell sentit que sols li pot donar el Senyor.

La saviesa és la llum que il·luminant les nostres opcions de tots els dies, movent-nos a escollir el bé davant del mal, il·lumina els nostres passos i ens condueix pel camí recte que emprèn aquell qui sap el que és grat als ulls del Senyor i el que és recte segons els seus preceptes. (Cf. 1Re 3,9).
Aquest fou el camí per on transità Salomó, aquest és el camí dels qui esdevenen deixebles del Crist, el camí que el Senyor ens ofereix de recórrer aquí a la terra per arribar al Regne del cel amb plenitud. Certs de que, en paraules de sant Bernat «on hi ha Déu, hi ha el goig; on hi ha Déu, hi ha la tranquil·litat; on hi ha Déu, hi ha la felicitat.» (Sermó de l’Epifania, 7).

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Sl 66,2-3.5.7-8 (R.: 4); 2C 4,7-15; Mt 20,20-28

Beure, servir i donar la vida.

Beure

Beure el calze de Jesús, significa beure el calze de la seva passió, mort i resurrecció. Això vol dir, seguir les seves petjades, seguir els seus camins, seguir els seus sofriments.

Estem disposats a beure el calze de Jesús? Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, el van beure. Per això, són exemples per a la nostra vida de cristians. És el llegat apostòlic que tenim a l’abast en el nostre pelegrinatge cap al Regne.

Podem fer en la vida molts cops el camí de sant Jaume. Però, per al cristià és més interessant i fructífer fer el camí interior cap al seguiment del Mestre, Jesús.

Jesús no cessa d’ensenyar-nos com l’hem de seguir.

I davant la indignació que generen els dos germans Jaume i Joan, ens trobem en l’ensenyament més pregon del seguiment de Jesús: “Ja sabeu que, en totes les nacions, els governats disposen dels seus súbdits com si fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau”.

Servir

Servir, sí, com el Fill de l’home, Jesús, que no ha vingut a fer-se servir. El seguiment de Jesús comporta imitar-lo en el seu servei. Jesús ha vingut a servir el Pare, la voluntat del Pare, per guanyar-nos per a la seva causa, la causa del Regne. Jesús ens vol alliberar i salvar d’aquests regnes materials classistes que juguen en els poders i les autoritats amb una visió totalment materialista.

Nosaltres estem convidats a una obra de servei, tant si som monjos o no. Perquè el cristià no pot negar-se al servei vers el proïsme més necessitat. Perquè com sabem lliurant-te al servei dels altres et fas ofrena agradable al Pare.

Donar la vida

Jesús, el Fill de l’home ha vingut a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes. Si veritablement estem en el camí de beure el calze; això és, del seu seguiment; si realment portem una vida de servei cap als necessitats; ens serà més fàcil lliurar la vida, donar la vida, com Jesús pels altres, per tot els homes.

El beure el calze de Jesús implica abandonar-se a la seva voluntat, posant les nostres petjades en les seves petjades, seguin els seu camí cap al Regne.

I el camí cap al Regne ens hi condueix la capacitat del servei que podem fer als altres. Un servei fins a la mort, fins a donar la vida per salvar tots els homes.

Nosaltres en aquesta eucaristia estem convidats a esdevenir testimonis del seguiment de Jesús. Estem enterrats als regnes materials, per obrir-nos als bens futurs, en el Regne del cel. Mentrestant combreguem del seu cos i de la seva sang fins que torni per nosaltres i ens convidi a seure als llocs que el Pare del cel ens té preparats.

Sant Jaume ja hi és, ara ens toca a nosaltres beure, servir i donar la vida. Així, podrem lloar pels segles dels segles el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Amén.

DIUMENGE XVI DURANT L’ANY

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Sa 12,13.16-19; Sl 85,5-6.9-10.15-16a (R.: 5a); Rm 8,26-27; Mt 13,24-43

Què passa amb el Regne de Déu?

Volem atansar-nos? O volem fugir del Regne de Déu? Perquè, podem crear-nos el nostre regne privat, amb totes les necessitats cobertes, amb tots els desitjos satisfets, amb totes les muralles del cor ben tancades per creure’ns que fins i tot no necessitem ni de Déu ni dels altres germans nostres. Tal vegada el diable va sembrant aquest jull en el bombardeig publicitari que ens persegueix, que et volen fer creure que ets el centre del centre de l’univers creat, que el teu “Jo” està per damunt de tot.

Què passa amb el Regne de Déu?

Jesús ens convida a discernir el que estem fent de la nostra vida. Jesús ens exhorta a esbrinar el nostre camp interior, el nostre cor. Les lectures que hem escoltat ens presenten la clau de volta de la relació amb Déu. Déu és misericòrdia ens presenta el llibre de la Saviesa: “Sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració”. “La vostra sentència és justa”. “La vostra força és font de justícia”. “Heu ensenyat que el justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats”. Consideració, justícia, humanitat, esperança i perdó ho tenim a l’abast si ens n’adonem.

Déu és compassiu i benigne, indulgent i bo per a tothom que el cerca. Nosaltres som lliures d’atansar-nos a la seva Paraula, a la seva Eucaristia.

Tenim l’Esperit mateix que ve ajudar la nostra feblesa, ens diu sant Pau, per a saber pregar com cal, per conèixer el jull que tal vegada ha estat sembrat en el nostre cor.

Què passa amb el Regne de Déu?

El Regne ha estat sembrat en el baptisme que hem rebut. El Regne arribarà al seu acompliment a la fi del nostre camí. Ara és l’hora de fer fructificar el blat, la bona llavor sembrada en el nostre món. Sí, espiga i jull conviuen en la nostra existència vital, hi ha jull entre la bona llavor; però Déu és pacient, vol que ens convertim del pecat a la vida, de l’esclavitud a la llibertat de fills de Déu.

En el baptisme se’ns ha estat sembrat la petita llavor de la fe. Però si anem creixent en la fe, també creixerem en l’esperança del Regne promès. A més a més donarem els fruits de l’amor que és la caritat amb els altres.

Tenim el llevat en la nostra pasta i la misericòrdia de Déu espera a que fermentem en una vida santa.

Què passa amb el Regne de Déu?

Que ens espera el Déu misericordiós. Que hem de discernir cap on anem. Així com Déu ens té en consideració. Nosaltres també hem de ser considerats, compassius i misericordiosos amb els altres. Al Regne de Déu hi ha lloc per a tothom sempre que perseverem fidels, fervents en la fe, en l’esperança i en la caritat.

De moment ara celebrem la penyora del Regne de Déu, que és l’acció de gràcies que tota l’Església celebra en lloança a Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE DE LA SETMANA XV DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 55,10-11; Sl 64,10-14; Rm 8,18-23; Mt 13,1-23

Hem estat engendrats de nou, no d’una llavor corruptible, sinó d’una que és incorruptible: la Paraula de Déu viva i eterna, escriurà sant Pere en la seva primera carta (cf. 1Pe 1,23). Aquella multitud que es reunia a l’entorn de Jesús, que l’escoltava vora l’aigua mentre Ell parlava de la barca estant, de fet escoltaven sense entendre, miraven i no veien res, durs d’orella i de cor insensible, es resistien a la conversió i a recobrar la salut. Jesús havia sortit a sembrar, però gran part de la llavor queia en terreny rocós i d’altra era engolida pels cards.

El Senyor no és un sembrador que sembra amb gasiveria, és un sembrador generós que va deixant la llavor aquí i allà tot i intuir, tot i saber, que de terra bona, preparada per acollir la seva Paraula no n’hi ha tanta. Abunda el terreny rocós, amb poca terra on arrelar, abunden els cards que no tenen altre objectiu que ofegar la bona planta, abunden les voreres del camí que acullen la Paraula sense altra futur que ser devorada pels ocells. Hi ha una sola bona llavor, la Paraula, hi ha un únic bon sembrador, el Senyor i hi ha molta diversitat de camps i de terrenys on cau aquesta llavor. Quan rebem la Paraula l’hem d’acollir, el nostre camp, és a dir el nostre cor, ha d’estar ben llaurat, lliure de males herbes per tal de que aquesta llavor pugui créixer i donar fruit, el cent, el seixanta o el trenta, el que sigui, però el que no podem deixar és que l’ofeguin els cards, que s’assequi així que surti el sol, que la devorin els ocells. La Paraula és un regal de Déu, un regal tant preciós que no podem sinó acollir-la i de fer-la créixer en els nostres cors.

Ens ho ha dit el profeta Isaïes, com la pluja o la neu que cauen del cel i amaren i fecunden la terra fent-la germinar, així la Paraula que surt dels llavis del Senyor no pot tornar infecunda, ha de complir la seva missió, aquella que li ha confiat el Pare, que no és altra que la nostra conversió. La Paraula que el Senyor sembra als nostres cors és aquella que ja existia des del principi, aquella que estava amb Déu i que era Déu, aquella que estava amb Déu al principi i per la que tot ha vingut a l’existència, en ella hi ha la vida, aquella vida que és llum per als homes, aquella llum que resplendeix en la foscor i ningú no ha pogut ofegar mai. La Paraula s’ha fet carn, el qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres (cf. Jn 1).

Quan tanquem els nostres cors a la Paraula, tanquem els cors al Crist, ens tanquem a la salvació. Certament els cards de l’egoisme i les males herbes de les ambicions massa humanes sempre miren d’ofegar la llavor de la Paraula, els ocells del pecat intenten un cop i un altre devorar-la i acabar amb la bona llavor i evitar de totes, totes que pugui donar bon fruit. Per acollir-la cal entendre-la, cal no tant sols rebre-la amb alegria sinó perseverar, superant dificultats i persecucions per evitar que sucumbeixi de seguida tot just arribat el primer entrebanc; cal lluitar per vèncer les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses i centrar-nos en allò que és essencial, el Regne.

La Paraula cal acollir-la amb un cor ben disposat, cal perseverar en la seva escolta i cal arrelar-la en el més profund dels nostres cors i tot això no és pas fàcil. El més fàcil és escoltar sense entendre, mirar sense veure-hi, perquè els nostres cors sovint esdevenen insensibles, ens tornem durs d’orella i ens tapem els ulls per tal de conservar la nostra falsa comoditat.

Ens cal ser ben conscients de que el que nosaltres veiem i sentim, molts profetes i justos desitjaren de veure-ho i d’escoltar-ho i no els fou donat de veure i de sentir. Ens ho ha dit l’Apòstol, no hem de perdre mai l’esperança de l’alliberament, d’aquella llibertat que és la glorificació dels fills de Déu, i obrir-nos a l’esperança és preparar-nos per acollir i fer créixer la llavor que el Senyor sembra als nostres cors. Que n’és de fàcil deixar-la ofegar per tantes i tantes coses mundanes; que n’és de difícil a vegades perseverar i vèncer els entrebancs i les dificultats. Però la llavor no resta sola, el rierol de Déu que desborda d’aigua i prepara el sembrats és l’Esperit que aplana els terrossos i amara els solcs.

Deixem actuar la gràcia per acollir aquella Paraula que ve del Pare, que s’ha fet carn de la nostra carn en el seu Fill i a la que l’Esperit ens ajuda a acollir amb un cor ben disposat. Com ens ha dit l’Apòstol esperem, tot gemegant, aquell dia en que serem plenament fills, aquell dia en que la llavor vencent les amenaces d’ocells i de cards, donarà fruit. No endurim els nostres cors, no ens rendim acomodaticiament als valors exclusivament mundans, rebutgem el que és contrari al nom de cristians i seguim a aquell qui ens revela el que des de la creació del món havia estat secret, Crist el bon sembrador.

Escoltem doncs la Paraula, meditem-la i fem que vagi arrelant en el nostre interior fins a donar el fruit de la conversió del cor. Com escriu l’Apòstol: «se sembra un cos corruptible, però en ressuscita un d’incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual.» (1Co 15,42-44).

Aquest és el fruit de la Paraula, que vindrà quan el nostre cos serà redimit si com terra bona acollim amb generositat la Paraula de Déu viva i eterna, llavor de salvació i de vida, llavor de resurrecció, que ens fa fills de Déu i hereus del Pare.

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Mt 19,27-30

«Abnegare semetipsum sibi ut sequatur Christum.»
«Abnegar-se un mateix per seguir el Crist.» (RB 4,10)

Per sant Benet, per a aquest home de vida venerable, Crist era el camí. Acollí tot el que Crist ens diu a l’Evangeli, escoltà atentament la seva paraula amb un cor amatent a entendre i el Senyor li donà la saviesa per avançar amb pas ferm cap al Crist. No fugir pas esfereït, ans al contrari, amb fermesa anà pujant l’escala de la humilitat arribant a aquella caritat de Déu que, en ser perfecte, foragita el temor i observà així amb naturalitat els preceptes del Senyor, ho feu tot per amor del Crist esdevenint un operari lliure de vicis i de pecats (cf. RB 7,67-70). Sant Benet fou un home de Déu que en paraules de sant Joan Pau II estava: «Dotat d’una profunda sensibilitat humana, aquest home que en el seu projecte de reforma de la societat va mirar sobretot a l’home, seguint tres línies directives: el valor de l’home individual, com a persona; la dignitat del treball, entès com a servei a Déu i als germans i la necessitat de la contemplació, és a dir, de l’oració: havent comprès que Déu és l’Absolut, i que vivint en l’Absolut, l’ànima de tot ha de ser la pregària: “perquè en totes les coses Déu sigui glorificat” com ell escriu a la Regla.» (18 de maig de 1979).

Sant Benet no tant sols recorregué el camí cap a Crist vencent temptacions i dificultats, apartant-se del brogit del món i cercant a Déu en la solitud i en la pregària, sant Benet també ens obrí el camí cap al Crist. Per a ell arribar al Senyor fou tant fonamental que no pogué estar-se’n de compartir amb nosaltres aquella norma que ens porta a una honestedat de costums o a un començ de vida monàstica, que és la Regla (cf. RB 73,1). La redactà per a que avui nosaltres emprenguem el camí cap al Crist, cap a aquell qui és el camí, fent-ho amb confiança i refiats de que seguim unes petjades ja marcades amb seguretat per sant Benet, aquell qui ja ha arribat a bon port i ha merescut de trobar-se amb el qui cercà tota la seva vida i a la fi trobà.

«Haec convenit his qui nihil sibi a Christo carius aliquid existimant.»
«L’obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist.» (RB 5,2)

Per a sant Benet Crist es la veritat i obeir-lo, obeir al Crist, no és sinó la manera més eficaç de trobar-lo. Sant Benet obeí al Crist amb uns sentiments escaients als escollits de Déu, amb uns sentiments de compassió, de bondat i d’humilitat, de serenor i de paciència, suportant les febleses tant físiques com morals dels seus germans i alhora suportant les seves pròpies i essent suportades aquestes pels altres, perquè home com era, queia també, incorria en la culpa.

Com deia el Papa Francesc al Capítol General del nostre Orde: «Ells no s’havien escollit a si mateixos, Ell els havia escollit a ells. No sempre va ser fàcil portar-se bé: eren diferents entre si, cadascun amb les seves “arestes”, i el seu orgull. Nosaltres també som així, i fins i tot per a nosaltres no és fàcil anar plegats en comunió. I, malgrat això, no deixa de sorprendre’ns i alegrar-nos aquest do que hem rebut: ser la seva comunitat, tal com som, no perfectes, no uniformes, sinó convocats, implicats, cridats a estar i a caminar junts darrere d’Ell, el nostre Mestre i Senyor» (17 d’octubre de 2022).

Benet superant febleses i debilitats pròpies i alienes veié a la fi com la pau acabava per coronar el seu cor, la Paraula de Crist tenia estada en ell en tota la seva riquesa i esdevenint capaç d’instruir i d’amonestar amb tota mena de doctrina, cantà a Déu amb agraïment i fent-ho tot en nom del Crist, arribà a conèixer a aquell qui és la veritat i coneixent-lo esdevingué lliure.

«Christo omnino nihil praeponant, qui nos pariter ad vitam aeternam perducat.»
«Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.» (RB 72,11-12)

Havent-ho deixat tot per aquell qui és la vida, havent-lo seguit, sant Benet ha merescut el premi de la vida eterna. Ell que havia volgut ser el darrer ara és el primer, pare d’una ingent fillada espiritual que el tenim per pare i per mestre.

Arribar tots junts a la vida eterna, merèixer quan el món reneixi d’asseure’ns en presència del Fill de l’home, és l’únic i veritable objectiu de la vida del monjo, de la vida de tot cristià. No deixem cases, germans, pare i mare, fills o camps per rebre reconeixements banals, ni per obtenir recompenses humanes, ni per escoltar puerils elogis; hem vingut al monestir per a seguir al Senyor i arribar tots junts a la vida eterna.

En paraules del Papa Benet XVI, els monjos ja des del seu origen: «Volien passar del secundari a l’essencial, a allò que és només i veritablement important i fiable. Es diu que la seva orientació era «escatològica». Que no cal entendre-ho en el sentit cronològic del terme, com si miressin a l’altra part del món o a la pròpia mort, sinó existencialment: darrere del provisional buscaven el definitiu. Quaerere Deum, cercar Déu com a cristians, no es tractava d’una expedició per un desert sense camins, una cerca cap al buit absolut. Déu mateix havia posat senyals de pista, fins i tot havia aplanat un camí, i del que es tractava era de trobar-lo i seguir-lo. El camí era la seva Paraula que, en els llibres de les Sagrades Escriptures, estava oberta davant els homes.» (12 de setembre de 2008).

Sant Benet interpretà els senyals posats per Déu, reconegué els senyals de pista, recorregué el camí que Crist li havia aplanat fent-nos-el així menys feixuc i amb la Regla, escrita sota el guiatge de l’Evangeli, ens obre el camí per trobar a Crist també nosaltres i seguir-lo. Sabem cap a on porta aquest camí, cap a la veritat i cap a la vida, sabem qui ens hi porta, el Crist, i sabem que si sant Benet i tants i tants germans nostres en el monaquisme l’han recorregut amb senzillesa i humilitat de cor, obedients al Crist i a la seva Paraula, fidels a l’Evangeli i a la Regla, no preferint res a l’amor del Crist, és possible d’arribar a bon port.

Aquesta és la riquesa de la Regla, aquest és el llegat de sant Benet, aquest és el camí a recórrer. Deixar de viure per a nosaltres mateixos, viure per a Crist: això és el que dona ple sentit a la vida del monjo. Com el donà a la vida de sant Benet que abandonant-ho tot va seguir fidelment a Jesús, encarnant en la seva pròpia existència l’Evangeli, donant-se ell mateix i llegant-nos a nosaltres la seva experiència vital i espiritual.

DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca

Benvolguts germans i germanes,

Avui la Paraula de Déu ens convida a reflexionar sobre el sentit de l’adoració. Què significa adorar Déu en esperit i veritat? Quin és el lloc on podem trobar-nos amb Déu i entrar en comunió amb Ell?

El text de l’evangeli de Joan que hem escoltat ens presenta el diàleg entre Jesús i la dona samaritana al pou de Jacob. Jesús li demana aigua per beure, però alhora li ofereix a ella una aigua viva, una aigua que salta fins a la vida eterna. Jesús li revela que ell és el Messies, el que ha vingut per donar-nos l’Esperit Sant, el que ens fa néixer de nou com a fills i filles de Déu.

La dona samaritana, que representa tota la humanitat assetjada per la set de Déu, li pregunta a Jesús on és el lloc adequat per adorar Déu. Ella coneix les disputes entre jueus i samaritans sobre el temple, sobre la muntanya sagrada, sobre la llei i els profetes. Pels jueus els samaritans són un poble impur, un poble que s’havia contaminat amb l’adoració de déus pagans. Pels samaritans, solament és admissible la Torah, la llei el cinc primers llibres de la Bíblia. Els samaritans no accepten el culte en Jerusalem ni els altres llibres de la Bíblia, no accepten com a canònics els llibres dels profetes, els nebiim, ni els llibres històrics, els quetubim. Ella vol saber quina és la veritat.

En aquest context Jesús vol posar pau entre els dos pobles. Jesús respon a la samaritana que ha arribat l’hora en què els veritables adoradors adoraran al Pare en esperit i veritat. Ja no es tracta d’un lloc físic o geogràfic, com el temple de Jerusalem, lloc de l’adoració dels jueus, o del mont Garizim, lloc del culte dels samaritans. Ara el lloc on adorar Déu és el mateix Jesús, el seu cos ressuscitat, el seu costat obert, el seu cor traspassat per amor. Ell és el nou temple, ell és la nova aliança. Ell és el camí, la veritat i la vida.

Què significa ser adoradors en esperit i en veritat? Per Jesús esperit i veritat són conceptes sinònims. La veritat és Jesús, cal adorar Déu en la veritat revelada per Jesús, en la seva Paraula, en el seu ensenyament. L’esperit està també íntimament lligat amb la veritat. Cada vegada que entrem en contacte amb la veritat, amb la paraula de Jesús; cada vegada que meditem els seus ensenyaments i els posem en pràctica, estem rebent el seu esperit sant, i a la vegada l’esperit ens ajuda a comprendre la veritat de les paraules de Crist, l’esperit ens duu a la veritat sencera.

Aquest diàleg de Jesús amb la samaritana ens prepara para contemplar a Jesús crucificat i ressuscitat. Tot els elements que aquí se’ns presenten els tornem a contemplar a la creu: la set de Jesús, el do de l’aigua que brolla del seu costat traspassat per la llançada, que és el sagrament del baptisme, juntament amb la sang, que és el sagrament de l’eucaristia. A través d’aquesta aigua i aquesta sang que brollen del seu costat Jesús entrega l’esperit sant a la seva mare i al deixeble que estan al peu de la creu. Ells representen l’església, que adorarà al Pare en Esperit i veritat. Al peu de la creu neix l’Església, que és el temple de la santíssima Trinitat.

Per adorar Déu en esperit i veritat hem de romandre units a Jesús, hem de deixar-nos guiar pel seu Esperit, hem de viure segons el seu Evangeli. Hem de participar de la seva Eucaristia, hem de celebrar els seus sagraments, on ell ens perdona els nostres pecats, on ell ens consagra com a membres del seu cos. Hem de pregar amb ell i com ell al Pare nostre, amb confiança filial i amb obediència amorosa.

L’adoració és també una qüestió comunitària i social. Hem d’adorar Déu amb tots els nostres germans i germanes, sense distincions ni discriminacions, sense exclusions ni violències. Hem d’adorar Déu amb tota la creació, sense maltractar-la ni explotar-la, sense contaminar-la ni destruir-la. Hem d’adorar Déu amb tota la nostra vida.

Adorar Déu en esperit i veritat també implica testimoniar-lo davant del món. La dona samaritana, després d’escoltar les paraules de Jesús, va deixar el seu gerro al pou i va anar a anunciar als seus veïns que havia trobat al Messies. Ella va ser una evangelitzadora, una missionera, una testimoni de la fe. Nosaltres també hem de ser-ho. Hem de compartir amb els altres el do que hem rebut de Déu. Hem de proclamar amb les nostres paraules i les nostres obres que Jesús és el Senyor. Hem de donar raó de la nostra esperança davant d’un món que sovint està desesperat o indiferent.

Germans i germanes, demanem al Senyor que ens ajudi a adorar-lo en esperit i veritat. Que ens faci conscients del seu amor infinit per nosaltres i fidels al seu seguiment. Que així sigui. Amén.

SANT TOMÀS, APÒSTOL

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Ef 2,19-22; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Jo 20,24-29

Benvolguts germans i germanes,

Avui celebrem la festa de l’apòstol Tomàs, un dels dotze que van seguir a Jesús i van ser testimonis de la seva resurrecció. Ell va passar de l’entusiasme al dubte, i del dubte a la confessió més profunda: «Senyor meu i Déu meu».

Alguns estudiosos assenyalen que la figura de Tomàs és altament positiva, ja que gràcies a ell tots els cristians tenim un model en el qual podem reflectir-nos de manera realista. Tant el nom Tomás en arameu, com Dídimo en grec, tenen el mateix significat: bessó. Aquesta dada té molt d’interès per a nosaltres, perquè posant de relleu el significat del seu nom, l’evangeli indica que Tomàs és en cert sentit bessó o germà molt semblant dels altres deixebles i de tots nosaltres, els quals som els deixebles del temps de després de la resurrecció de Jesús. Tomàs conté en si mateix una mica de tots els deixebles, de tots nosaltres. Tomàs és el model de deixeble que millor pot contenir les diverses experiències que cada cristià pot viure en la seva relació amb Crist. L’evangeli ens mostra com Tomàs va de la fe ardent, disposada al martiri: «anem i morim amb ell», a la necessitat de proves concretes per creure: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!» (Jn 20,25). La seva fe no és progressiva i lineal, com la de Nicodem o la samaritana, que comença amb certa curiositat per la persona de Jesús, per després arribar a la plenitud d’una fe madura. Tomàs, un moment abans de l’episodi de la resurrecció de Llàtzer, està convençut del seu seguiment de Jesús, fins al punt de voler-lo seguir fins al martiri: «anem i morim amb ell». Després dubta, fa un pas enrere, i finalment realitza el salt cap a la confessió més perfecta de fe de tot l’evangeli: «Senyor meu i Déu meu», amb la qual Tomàs confessa que Jesús és Déu. Per aquesta raó, l’itinerari de fe de Tomàs reflecteix l’experiència que pot viure cada creient. De vegades també nosaltres podem sentir-nos forts i valents, capaços de seguir a Jesús fins al martiri. Altres vegades, en canvi, dubtem, o demanem evidències lo suficientment poderoses per arribar a creure.

Què ens ensenya Tomàs amb el seu exemple? Ens ensenya que no hem de tenir por del dubte, sinó que hem d’enfrontar-lo amb sinceritat i humilitat. El dubte pot ser una ocasió per apropar-nos més a Crist i demanar-li que ens mostri el seu amor. Jesús no es va ofendre pel dubte de Tomàs, sinó que li va oferir les seves ferides com a signes visibles del seu sacrifici redemptor. Jesús va respectar el ritme i les necessitats de Tomàs, i li va donar una resposta personalitzada. Així fa també amb cadascun de nosaltres. Ell coneix els nostres dubtes i els nostres anhels, i vol satisfer-los amb la seva paraula i el seu esperit.

Tomàs també ens ensenya que la fe no és solament raó, sinó també afecte i relació. La fe és un acte d’amor, de confiança, de lliurament. Tot allò està condensat en la confessió: «Senyor meu i Déu meu» (Jn 20,28). Amb ella, Tomàs no només va expressar la seva fe en la identitat divina de Jesús, sinó també el seu amor i la seva adhesió personal a ell. El doble ús del pronom possessiu “meu” mostra la realitat de l’afecte i de l’amor. Tomàs no es limita a reconèixer a Jesús com a Senyor i Déu de tots, sinó que el fa totalment seu; no sols el fa part de la seva vida, no sols el fa objecte del seu desig. Tomàs pot dir «Senyor meu i Déu meu» perquè ara la seva fe és madura, la seva fe ara implica tota la seva persona: el seu entendre, el seu cor i la seva voluntat. I aquest “meu” es fa “nosaltres”, la fe no es queda en una experiènciasubjectiva i interior, sinó que es vessa cap enfora, es tradueix en seguiment, en imitació, en testimoniatge. La fe de Tomàs és una fe que ens convida a trobar-nos amb Jesús ressuscitat, a deixar-nos transformar per ell i a abocar-nos en la missió evangelitzadora.

Finalment, Tomàs ens ensenya que la fe té una dimensió missionera i testimonial. Segons la tradició ell va portar l’evangeli fins a l’Índia, on va morir màrtir. Nosaltres també estem cridats a ser testimonis de la resurrecció de Jesús en el nostre món, amb les nostres paraules i les nostres obres. Estem cridats a fer arribar el missatge de l’evangeli a tots els homes i dones que busquen sentit i esperança en les seves vides.

Que la intercessió de sant Tomàs ens ajudi a créixer en la nostra fe, a estimar més a Jesús, i a ser els seus deixebles fidels i valents. Amén.