24 de desembre del 2007

VIGÍLIA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà
2Sa 7, 1-5. 8b-12. 14a. 16; Sl 88, 2-3. 4-5. 27 i 29 (R.: 2a); Lc 1, 67-79

«Ha arribat la plenitud del temps. Déu envia el seu fill a la terra», hem cantat al començament amb paraules de Pau als Gàlates (4, 4). Aquesta exclamació fa d'avui, 24 de desembre, vigília de Nadal, un dia tot especial, ple d'expectació i de sant neguit.

En aquest dia, antigament, els monjos, a la sala capitular, a l'ho­ra de prima, escoltaven l'anunci del Nadal, en el cant solemne del martirologi. L'anunci, que nosaltres proclamarem aquesta nit santa, és la narració, joiosa i contemplativa, d'això que hem cantat tan concisament en l'introit. En efecte, amb la calenda de Nadal desgranarem la història de la salvació, des de la creació del món i de l'home i de la dona, passant pel diluvi, la crida d'A­braham, la sortida d'Egipte, la unció de David com a rei, fins arribar al punt culminant d'aquesta història, a la plenitud del temps d'aquesta llarga gestació del Messies d'Israel: «Jesucrist, Déu etern i Fill de l'etern Pare —cantarem—, volent santificar el món amb la seva vinguda, havent estat concebut per obra de l'Esperit Sant, passats nou mesos des de la seva concepció, a Betlem de Judà, neix de la Verge Maria, fet home.»

Bernat, en escoltar fa prop de nou segles aquest anunci, exclamava ple d'admiració: «Un crit de joia ressona avui per tota la terra; un crit de joia i de salvació. Hem escoltat una paraula bona, una paraula de consol, una paraula que destil·la goig, digna de tota la nostra veneració. Jesucrist, el Fill de Déu, neix a Betlem de Judà» (sermó en la vigília de Nadal, I). El nostre temps, el temps humà de la nostra història, és assumit per Déu, en Jesús, l'infant de Betlem. La nostra història humana esdevé també història de Déu. Els nostres camins es troben amb els camins de Déu. El món i la nostra realitat, tan fràgil i trencadissa, són santificats, salvats, per la vinguda de Déu en la nostra carn.

Déu ens visita, germans! Ve per redimir-nos! Beneïm el Senyor, el Déu d'Israel, fidel i compassiu! Advent i Nadal són el temps de la visita de Déu! Preparem-nos-hi, avui, a acollir el misteri d'aques­ta visita! És un misteri digne de tota la nostra veneració!

13 de desembre del 2007

DIJOUS DE LA SETMANA II D'ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 41, 13-20; Sl 144, 1 i 9. 10-11. 12-13ab (R.: 8); Mt 11, 11-15

«I ni que no ho volguéssiu creure, Joan és Elies, el qui, segons les profecies, havia de venir». I, qui és Elies? Un profeta de foc, segons el Siràcida, amb una paraula ardent com una torxa. El nom d'Elies vol dir: «El Senyor és Déu», i sabem en efecte, pel llibre dels Reis, que aquesta va ser la missió del profeta: ser testimoni de la primacia del Déu d'Abraham, d'Isaac, de Jacob i de Moisès, el Déu que parlà en el foc de la bardissa i que donà la seva Instrucció, la seva Paraula al poble, al Sinaí. La missió d'anunciar, amb la vida i amb les paraules, que el Senyor, i només ell, és Déu.

Elies, un profeta de foc endut en un carro de foc. Després del seu rapte, és com si tota l'Escriptura bategués sota l'impuls del seu esperit transmès al deixeble Eliseu, en l'espera de l'Adveniment del Messies, el Crist. Elies és també el profeta de l'Advent.

Si Joan és Elies, el profeta designat per a tornar en el temps futur i per a preparar el seu poble per a aquest temps futur i definitiu, si Joan és Elies, vol dir que ens trobem ja en l'acompliment d'aquest temps futur. Joan assenyala Jesús, un de nosaltres, que passa entre nosaltres, i diu: «El Senyor és Déu, és el nostre Déu». En efecte, en Jesús, el futur de Déu és ja un present que salva, que vivifica la història.

Sí, però no, encara no. El camí continua per a nosaltres: el camí de la fe, sovint enmig de foscors. És ben inquietant, cap al final del mateix evangeli de Mateu, l'afirmació sarcàstica d'un dels qui envoltaven Jesús clavat en creu: «Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo». Afirmació que és la resposta al clam de Jesús, «Elí, Elí, Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?», un clam que Déu deixa, de moment, sense resposta.

Creguem-ho, germans, Joan és Elies, el profeta dels darrers temps, de l'expectació acomplerta, el profeta de la definitivitat de Déu.

10 de desembre del 2007

DILLUNS DE LA SETMANA II D'ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 35, 1-10; Sl 84, 9ab i 10. 11-12. 13-14 (R.: Is 35, 4d); Lc 5, 17-26

«Avui hem vist coses increïbles»; «avui hem vist paradoxes», llegim literalment a l'evangeli d'aquest segon dilluns d'Advent. Sí, germans, l'evangeli és paradoxal, supera les nostres opinions, els nostres parers; Déu està més enllà dels productes de la nostra ment, i per això ens sorprèn i ens meravella. Un Déu —si em permeteu de capgirar el text de Lluc— que entra per la teulada a les nostres vides, desbaratant tots els nostres esquemes.

El misteri de l'encarnació, que a l'oració col·lecta d'avui hem demanat «de poder arribar a conèixer sense errors», és, ben mirat, la gran paradoxa del nostre Déu, el Déu cristià: el veritable rostre de Déu només el podíem conèixer contemplant el rostre humà de Jesús; el misteri de Déu solament podia fer-se'ns accessible a través d'un encontre humà; la santedat de Déu se'ns podia revelar tan sols en l'àmbit profà d'una biografia humana. I això és el que experimenta el paralític: en l'encontre amb Jesús se sent arrabassat per la santedat de Déu; el foc de Déu, que crema i no consumeix, el guareix fins a les arrels de l'ésser de la ferida del pecat, i se sap, podríem dir, recuperat per a Déu i per a ell mateix mitjançant aquest encontre humà. En Jesús Déu abraça el paralític —i amb ell tota la humanitat— amb la bondat del seu amor fidel, i en el desert del cor esquinçat d'aquest home, que és també el de cadascun de nosaltres, assaonat des d'ara per la rosada del perdó, «s'esbadella com l'iris la florida» d'una nova creació.

La icona del paralític portant-se la llitera, tan representada en els sarcòfags paleocristians, ens és oferta en aquest temps d'Advent com la icona del Déu que salva, i que per salvar-nos ve a trobar-nos en la nostra realitat concreta, entrant per la teulada a les nostres vides. Contemplem-la, doncs, aquesta icona, descalços davant el sagrat que se'ns fa proper, i demanem la confiança i el coratge de la fe perquè també nosaltres puguem foradar la incredulitat i fer lloc per a Déu en el nostre espai humà.

17 de novembre del 2007

DISSABTE DE LA SETMANA XXXII DURANT L'ANY (I)

Santa Isabel d'Hongria

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Sv 18, 14-16. 19, 6-9; Sl 104, 2-3. 36-37. 42-43 (R.: 5a); Lc 18, 1-8

«Abraçà la pobresa i es lliurà a la cura dels malalts i dels pobres fins al darrer alè de la seva vida» llegim a l'elogi que el Martirologi Romà dedica a santa Isabel d'Hongria, que avui commemorem. Elisabet d'Hongria, filla de reis, comtessa de Turíngia, esposa, mare de tres fills i vídua, contemporània de sant Francesc d'Assís, és un exemple brillant del moviment de revitalització eclesial que suscità el franciscanisme. Bo i romanent sempre en la seva condició seglar, va assumir l'estil franciscà de viure l'Evan­geli fins al punt de renunciar als seus béns i dedicar-se a la cura dels pobres vivint ella mateixa la pobresa de les Benaurances.

Santa Elisabet, a banda d'intercessora i model de vida evangèlica, ens és també un exemple fefaent de com la dona de l'Edat Mitjana, en un context fortament masclista, trobà el seu lloc, en l'Església i en la societat de l'època, vivint una espiritualitat pròpia i duent a terme la seva missió peculiar amb plenitud i sentit.

Aquestes consideracions em susciten alguns interrogants que vull compartir: ¿Què fem avui, els membres de l'Església de sexe masculí, després que el Concili ens ha recordat que tots formem el poble de Déu, per donar a la dona el lloc que li pertoca? ¿Què fan a aquest respecte els màxims responsables del govern de l'Església? ¿I la dona, què fa? ¿Intenta de debò assumir el seu lloc? I encara una altra qüestió: al segle XIII el moviment fransciscà va ser capaç d'entusiasmar tots els estaments eclesials en la recerca d'un nou estil de viure l'Evangeli: ¿què ens passa doncs, ara, que no acabem de trobar, ni els monjos, ni els religiosos, ni els clergues, ni els laics, l'estil apropiat als nostres temps, un estil nou i engrescador, per a viure les Benaurances? ¿Ens conformem amb els models de sempre?

La pregunta que ens deixa l'evangeli d'avui, germanes i germans, no és pas menys inquietant que les que jo he formulat: «Quan el Fill de l'home vindrà, ¿creieu que trobarà fe a la terra?».

15 de novembre del 2007

TOTS SANTS BENEDICTINS

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 61, 9-11; Sal 99; Jn 15, 1-8

«Sense mi no podeu fer res»; «la glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Llegim a la Regla de sant Benet: «El bé que vegi en ell, que l'atribueixi a Déu, no a si mateix». Dit altrament: el monjo és el qui es deixa fer. Deixar-se fer per Déu, vet ací la clau, el secret de la santedat cristiana, la que han viscut tants amics nostres, monjos i monges anònims, que avui unim al goig d'una sola festivitat.

Deixar-se fer per Déu equival a situar-se en el lloc correcte, el lloc del deixeble, en aquesta escola del servei del Senyor que és el monestir. I és propi del deixeble escoltar la paraula del seu mestre. Deixar-se fer per Déu, serà doncs també el mateix que deixar-se treballar, deixar-se modelar pel cisell de la Paraula divina, aquesta Paraula que anem escoltant com un degoteig incessant, dia rere dia.

«Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.» La Paraula, el missatge de Jesús, va esporgant les sarments seques i mortes per tal que el fruit, al final, sigui ben abundant. Aquest fruit, és a dir, ser deixebles del Mestre, és la glòria del Pare, i és també la glòria del monjo, en tant que el monjo hi esdevé allò que ha de ser, allò que ha vingut a ser a l'escola del servei del Senyor. Aquest i no altre és el dinamisme de la santedat monàstica, de la santedat cristiana: viure units al Crist, com les serments al cep, per l'obediència de la fe i de la caritat.

El dinamisme de la santedat és sobretot un dinamisme d'amistat, perquè l'amistat espiritual amb Crist és el nom d'aquesta saba vital que des de les arrels i el tronc del cep vivifica cadascuna de les sarments; l'amistat espiritual és l'altre nom, el dolç i bell nom de la santedat, per a nosaltres, monjos cistercencs. Una història d'amistat que sabem inscrita sota les ales de la tendresa i de la misericòrdia, del Do de Déu en majúscula, la Gràcia, que ens acompanya sempre i de la qual sant Benet ens demana no desesperar mai.

29 d’octubre del 2007

DILLUNS DE LA SETMANA XXX DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 8, 12-17; Sl 67, 2 i 4. 6-7ab. 20-21 (R.: 21a); Lc 13, 10-17

«Déu digué a Abram: "Et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció"». «No hem rebut un esperit d'esclaus que ens faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abba, Pare!». «No calia, doncs, ni que fos en dissabte, alliberar aquesta dona filla d'Abraham, que Satanàs tenia lligada des de fa divuit anys?».

Tres textos: del Gènesi (que no hem llegit en aquesta celebració), de la carta de Pau als Romans i de l'evangeli de Lluc, que la litúrgia d'avui ens convida a fer dialogar. Déu beneeix Abraham i el destina a ser font de benedicció per als altres. Vol dir que Israel s'autocomprèn a si mateix com un poble beneït per Déu i cridat a ser el sagrament d'aquesta benedicció enmig dels altres pobles. La descendència d'Abraham, segons sant Pau, és el Crist, i amb ell tots nosaltres, que bevem del seu Esperit de llibertat que ens fa fills estimats de Déu. Llegit des d'aquesta perspectiva el text de Lluc resulta altament suggeridor i ric per a nosaltres.

Què fa, Jesús? Redreça una dona encorbada. Allò propi de l'home i de la dona és anar dret, no encorbat. Els esclaus van encorbats sota el pes del jou, però no l'home i la dona lliures, no els fills i les filles de Déu. La paraula de Jesús i la imposició de les seves mans, el gest sacramental que després reprendrà l'Església en la seva pràctica litúrgica, redrecen la dona encorbada, li retornen la seva dignitat de filla d'Abraham, és a dir, de beneïda i de signe de benedicció. I, quan i on ho fa Jesús? En dissabte, el dia sagrat del repòs de Déu, i a la sinagoga, el lloc de pregària, al bell mig de l'assemblea creient. El gest de Jesús, doncs, resitua el significat del sagrat. L'espai del sagrat és des d'ara l'home i la dona, que esdevenen, com en l'albada de la creació, ell lloc de la salvació i de la tendresa de Déu: «Ella es redreçà immediatament i glorificava Déu, dient: "Beneït sigui el Senyor dia rere dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort"».

26 d’octubre del 2007

DIVENDRES DE LA SETMANA XXIX DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 7, 18-25a; Sl 118, 66. 68. 76. 77. 93. 94 (R.: 68b); Lc 12, 54-59

«Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?». I, quin temps estem vivint, germanes i germans? Sens dubte un temps de gràcia, el temps del Crist que és gràcia de Déu i en el qual coneixem Déu i li podem donar glòria.
La llei del pecat, de què parlava Pau a la primera lectura, torna opac, és cert, el temps que estem vivint, i per això sovint ens costa acollir-lo, aquest temps, com un temps de gràcia i de salvació. La temptació, aleshores, i potser és la mateixa que blasma Jesús a l'evangeli, és la de mirar enrere, cap a un temps passat que considerem millor que l'actual i que, en realitat, no va existir mai tal com l'imaginem o creiem recordar-lo.

La saviesa evangèlica, en canvi, ens invita avui a treure partit del temps que vivim i del temps que tenim ara. Treure'n partit vol dir sobretot assumir-lo, aquest temps, tal com és, amb les seves foscors i les seves clarors, ben realistes pel que fa a la llei del pecat que domina en el nostre cos, però amb la fe i amb la confiança que aquest és el temps de Déu, on Déu ens parla, on Déu vol ser trobat i glorificat per nosaltres. Mira, doncs, d'arribar a un acord amb el germà amb qui fa temps que no et parles, o amb aquell que consideres el teu enemic. Mira, potser, d'arribar a un acord amb tu mateix, amb la llei de Déu que intueixes en el teu interior gràcies a la llum de la raó.

«Per què, doncs, no discernim nosaltres mateixos allò que convé fer?». Allò que convé fer ara, sense escapar-nos cap al passat. Demanem-lo, amb el salmista, el do del discerniment: «Dóna'm bondat, discreció i coneixement, que jo tinc fe en els teus manaments; […] que vingui la teva tendresa i viuré, perquè la teva llei és la meva delícia».

DIVENDRES DE LA SETMANA XXIX DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 7, 18-25a; Sl 118, 66. 68. 76. 77. 93. 94 (R.: 68b); Lc 12, 54-59

«Segons l'home interior em delecto en la llei de Déu, però veig en els meus membres una altra llei que fa la guerra contra la llei de la meva raó i m'encadena a la llei del pecat que hi ha en els meus membres». Aquestes paraules de Pau que hem escoltat a la primera lectura, germanes i germans, són expressió ben contundent de l'esquinçament de l'ésser humà. Vivim dividits, i per més que ens hi escarrassem, no reeixim a estar en pau amb nosaltres mateixos. Un esquinçament que és conseqüència amarga i dolorosa del pecat, quan l'home s'ha autoerigit ell mateix en el seu límit, en el seu punt de referència, i s'ha trobat estripat, com partit en dos.
Segurament el monaquisme s'inscriu en aquest desig de retrobar en Déu el propi límit i el punt de referència, com a condició d'obertura i d'unificació interior: el monjo se situa al bell mig d'aquesta tensió entre la llei del cor i la llei dels membres (del cos) i prova d'establir una mena de consens per tal d'avançar en el treball espiritual.

Pau, certament, ens convida avui a la lucidesa, i això ja és molt: «Segons l'home interior —ens diu— m'agrada seguir la llei Déu», aquesta llei que, amb els ulls de la meva raó, puc reconèixer escrita al fons del meu cor.

Seguim doncs, els camins i les veus del nostre home interior, de la nostra raó, aquesta llum tan fràgil, tocada però per l'empremta del dit de Déu. I posem-nos-hi amb l'actitud humil del salmista, bo i demanant al Senyor: «Dóna'm bondat, discreció i coneixement, que jo tinc fe en els teus manaments; […] que vingui la teva tendresa i viuré, perquè la teva llei és la meva delícia».

24 d’octubre del 2007

DILLUNS DE LA SETMANA XXIX DURANT L'ANY (I)

Sant Antoni M. Claret

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 6, 12-18; Sl 123 (R.: 8a); Lc 12, 39-48

Hem cantat, germanes i germans, el salm 123, un dels quinze salms graduals (o de les pujades) que els jueus cantaven tot pujant a Jerusalem. Quinze salms per als quinze graons de l'escalinata d'accés al santuari del Temple. Com ben segur ja intuïu, es tracta d'una pujada simbòlica. També nosaltres, en el nostre pelegrinatge espiritual cap a la Jerusalem del cel, som invitats a cantar els salms de les pujades. Aquests dies, a més, amb l'evangeli de Lluc, acompanyem Jesús en la seva pujada a Jerusalem.

«Si el Senyor no hagués estat amb nosaltres…» cantava David, el salmista. És que es pot explicar d'una altra manera la història del poble d'Israel? És que es pot explicar d'una altra manera la història de cadascun de nosaltres? El Senyor ha estat i és amb nosaltres, respon el poble d'Israel; el Senyor ha estat i és amb mi, responem cadascun de nosaltres.

El salm canta aquesta realitat joiosa, germans i germanes: el Senyor és amb nosaltres. I això fa que els perills, les dificultats, les contradiccions que anem trobant en el nostre camí espiritual de pujada a Jerusalem —també el pecat de què ens parlava Pau— siguin un motiu, un lloc "teològic" podríem dir, per a l'acció de gràcies, per a la confessió de la nostra fe en el Senyor que salva, per a la benedicció, en definitiva: «Beneït el Senyor que no ens deixa caure a les seves dents, que rescata la nostra ànima de la trampa del caçador […]. El nostre auxili en el nom del Senyor».
En Jesús Déu ens ha revelat el seu nom. Jesús és la salvació de Déu en el concret d'una biografia humana. En Jesús tots nosaltres som fets beneïts, és a dir, salvats, alliberats del pecat que porta a la mort i posats al servei de Déu que dóna la vida. Donem-ne gràcies, avui tot invocant sant Antoni Maria Claret, que va barrejar els salms de les pujades amb la pols dels nostres camins proclamant en la nostra llengua el nom salvador de Jesús, a qui sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

22 d’octubre del 2007

DILLUNS DE LA SETMANA XXIX DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 4, 20-25; Sl (Lc 1, 69-70. 71-73. 74-75 [R.: 68]); Lc 12, 13-21

Abraham, germans, això és, Israel, el poble de l'Aliança, viu de la fe, un terme que engloba també els significats de la confiança, de la solidesa d'allò que ens aguanta. La relectura de la història d'Abraham que Pau ens proposa ens ajuda a comprendre i a viure el dinamisme de la fe com un itinerari, com un camí que s'inicia obeint la crida de Déu a sortir del propi país, de les pròpies seguretats. És com si Déu ens empenyés, amb la seva Paraula, a repensar constantment la nostra identitat. Com si el creient —el jueu, el cristià— no en pogués tenir cap d'identitat perfecta i acabada. La nostra és sempre una identitat en camí, en construcció, perquè els creients estem sempre en camí, com Abraham.

L'itinerari de la fe nosaltres el fem en el seguiment concret d'aquest «salvador poderós» que Déu ha suscitat de la «casa de David», com ens ha cantat el salmista. Jesús, i això és especialment evident en l'evangeli de Lluc, és també l'home de la fe en camí. Per tant, al seguidor de Jesús, com a Abraham, li caldrà deixar enrere les riqueses, les seguretats, els càlculs, els esquemes planificats... tots aquells "graners" que tenim tendència a construir-nos per amuntegar els nostres béns de fortuna. La paràbola del ric insensat que hem escoltat ens descriu, precisament, allò que no ha de fer l'home de la fe en camí. Perquè «fer-se ric als ulls de Déu» comporta el treball humil, en la fe i en la confiança, de la recerca i de la construcció de la nostra identitat de creients, de fills d'Abraham, de seguidors de Jesús; una identitat fràgil, ara com ara, que no la podem guardar en graners, sinó que la portem en vasos, també fràgils, de terrissa.

«Feliços, doncs, els pobres en l'esperit, els qui no tenen graners, perquè d'ells és el Regne del cel».