DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 11,23-12,2; Sl 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; 2Te 1,11-2,2; Lc 19,1-10

Qui ho havia de dir que aquell personatge que tant havia defraudat seria a qui aniria a buscar i a salvar el Fill de l’home. Qui ho havia de dir que aquell pecador a qui ningú volia rebre, que havia fet tant de mal a tanta gent amb la seva usura, veuria la salvació a casa seva. Zaqueu era un home tenaç, ho havia sigut tota la seva vida i així havia amassat una gran fortuna, vivia bé, amb les butxaques ben plenes, les espatlles cobertes i sembla que no li importava massa el que poguessin pensar i dir d’ell. Però no sabem ben bé com el cor d’aquell home a qui ningú hagués qualificat de pietós, ni hauria esperat cap altra cosa que el que havia fet fins llavors, va ser tocat per Déu i la tenacitat i l’enginy que fins llavors havia emprat per enriquir-se il·lícitament, l’emprà en entestar-se a veure a Jesús que passava; així malgrat la seva petita estatura el veié i no li feu basarda enfilar-se dalt d’un arbre per tal d’aconseguir-ho.

Què mogué a aquell cap de de publicans i de cobradors d’impostos a fer tal cosa? No fou altra cosa que la gràcia de Déu. Déu s’apiada de tothom, dissimula els pecats dels homes perquè puguin penedir-se i és que Ell estima tot el que existeix i no abomina de res d’allò que ha creat; com ens ha dit el llibre de la Saviesa. I Zaqueu també era obra de Déu, l’alè immortal de Déu també era present en aquell home tant menyspreat per tothom i que havia esdevingut quelcom com la viva imatge del pecat. El Senyor el reprengué una mica, li recordà les seves culpes amb llur sola mirada i l’allunyà del mal acostant-lo a la fe. En aquell pecador el nom de Jesús, el nostre Senyor, fou glorificat, com ens ha dit sant Pau; per inversemblant que això hagués pogut semblar abans de succeir.

A Jesús no li preocupaven les crítiques dels qui es creien purs, a Ell el que l’ocupava aquell dia és la salvació d’aquell qui estant perdut feu mans i mànigues per veure’l passar. No li fou fàcil a Zaqueu, la gentada li privava la vista, el seu mateix entorn, en el qual es creia tant segur i satisfet, era el gran obstacle per a poder ni tant sols veure a Jesús, hagué de pujar dalt un arbre, però això fou suficient per veure i per ser vist; això fou suficient perquè el Senyor mateix es convidés a casa seva; això fou suficient perquè la salvació entrés en aquella casa i els qui havien estat defraudats per aquell, cobrador corrupte recuperessin quatre vegades més del que els havia estat pres i els pobres rebessin la meitat dels seus béns.

Zaqueu era un home de molt bona posició social, però mal vist i marginat per la societat, era algú que no estava a l’alçada del que aquella societat entenia per bo. Però Zaqueu estava més a prop del Regne que molts d’aquells qui es creien purs. Inquiet com era, era un home obert, i corrent d’aquí cap allà volia saber qui era Jesús, volia veure a Jesús; el veié, el rebé i cregué. Zaqueu de fet, potser sense saber-ho ni ell mateix, buscava la veritat, la vertadera vida; perquè la que ell tenia en el fons no el feia feliç; se sabia estafador i buscava una altra vida, plena de la vertadera riquesa, d’aquella que no s’arna i supera la temporalitat.

La seva, com la nostra, no era tant sols una petitesa física. Tots som petits davant de Déu, no podem abastar la totalitat de Déu, som massa petits per a conèixer-lo del tot, perquè les nostres mires són sovint curtes, massa humanes i terrenals; però si el nostre cor està inquiet, si cerquem a aquell qui és la veritat descansarem quan el trobem com deia sant Agustí.

Zaqueu trobà a Jesús de dalt d’un arbre estant, com nosaltres trobem la salvació en aquell qui restà penjat en l’arbre de la creu. De dalt del sicòmor estant Zaqueu mirà a Jesús i Jesús mirà a Zaqueu, es troben amb la mirada. És aleshores quan Jesús li diu a Zaqueu que baixi de pressa de l’arbre on s’ha enfilat, que baixi de pressa de la suposada comoditat en la que viu, que baixi de pressa de la usura que l’ha fet ric, perquè creient-se amb aquests mals subterfugis per damunt dels altres, als qui té dominats econòmicament, de fet s’ha allunyat de Déu i dels homes. Tal com viu no estima ni a Déu ni al proïsme; però tot estar per fer i tot és possible per al Fill de l’home; avui mateix la salvació entrarà a casa seva; ara que ja l’ha vist i l’ha escoltat, ja sols li manca acollir a Jesús a taula i restituir el mal que ha fet.

La salvació està prop d’ell i Zaqueu va entendre el que Jesús li volia dir, l’escoltà; va baixar de l’arbre, l’acollí a casa seva, actuà, i de tant content que estava s’adonà que li calia rectificar el mal que havia fet, reparà. Escoltà, actuà i reparà; tres elements fonamentals per a la salvació, que podem viure també nosaltres en el sagrament del perdó. Zaqueu va perdre aquell dia molts diners, però guanyà una riquesa molt més important; la seva casa, la seva ànima fou salvada i és que el fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar el qui està perdut, perquè Ell tot ho plany i amb el seu poder dur a bon terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe ens inspira i de les que el pecat ens allunya impedint-nos de dur-les a terme. Així actua la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist el Senyor.

També nosaltres hem de mirar d’enfilar-nos per damunt de les nostres falses comoditats, del diner, del poder, de les enveges, de les murmuracions, de l’autosuficiència i de tantes altres coses que ens limiten la visió de Déu; hem de mirar de fixar la vista en Crist, de cridar la seva atenció i estiguem certs de que Ell ens mirarà, de que Ell ens cridarà i de que Ell ens mourà a deixar de fer el mal i a començar a fer el bé. Perquè el Senyor sosté als qui cauen i sols Ell els redreça, com redreçà a Zaqueu. Déu no fa res sense estimar, Déu ho fa i ho pot per amor.

SANTS SIMÓ I JUDES, APÒSTOLS

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Ef 2,19-22; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Lc 6,12-19

El zel de la creu

Estimats germans, l’evangeli d’avui ens presenta la crida dels dotze apòstols, el grup especial d’escollits qui perllongaran en el món la mateixa missió de Crist a la terra. Jesús ha sembrat, ha inaugurat el Regne de Déu i, una vegada que Crist tornarà al seu Pare, pertocarà als apòstols i als deixebles de ser els continuadors de la seva missió.

La crida de Jesús és, doncs, ser apòstols, és a dir, enviats. Apòstol ve del verb grec apostello, i vol dir missatger, enviat. Ens trobem amb una paraula que defineix l’essència més íntima de l’ésser de Jesús: Ell és l’Enviat del Pare, que al mateix temps envia d’altres, perquè continuïn la seva missió ací  a la terra, perquè continuïn acomplint la missió que per la qual el Pare havia enviat el Crist: Déu tant va estimar el món que va enviar el seu Fill únic, per salvar el món i no per condemnar-lo. Jesús és la Paraula enviada pel Pare, la Paraula que és va fer carn i habità entre nosaltres. El Verb Encarnat, l’Emmanuel, continua essent dia rere dia amb nosaltres, gràcies a l’apostolicitat de l’Església,  als missioners, qui porten l’Evangeli fins a els extrems del món, fins les perifèries.

Sant Pau VI deia que el nostre món, més que mestres, necessitava testimonis. I en aquest sentit crec que la carta de sant Judes ens pot ajudar a redescobrir el sentit del testimoniatge, amb el qual tots els cristians podem ser apòstols del Crist. La carta de sant Judes ens ajuda a redescobrir el testimoniatge silenciós, aquell que no es el de dir moltes paraules, sinó el de donar la vida a poc a poc, en la quotidianitat, en les perifèries, amb la fidelitat de la pregària i del servei humil: “estimats, edifiqueu-vos sobre el fonament de la vostra fe santa, pregueu moguts per l’Esperit Sant, manteniu-vos en l’amor de Déu, mentre espereu que la misericòrdia de Crist us doni la vida eterna”. Aquestes paraules ens suggereixen que tots els cristians som cridats a donar testimoni de la nostra fe en Crist en contextos de dificultat, d’incomprensió, fins i tot de persecució, tal com ho van fer els primers testimonis del Crist. Això és encarnar-se en el món.

La fe és testimonia amb la pregària. L’evangeli ens mostra a Jesús qui passa tota la nit pregant a la muntanya, en diàleg íntim amb el Pare, per cridar als qui el Pare vol, als qui el Pare posa a les mans de Jesús. Benet XVI diu que ser deixebles és, abans que tot, un fet de pregària. Diu que els deixebles són engendrats en la pregària. La pregària té aquesta capacitat de fecundar, de donar vida nova, de canviar la vida, el cor. Sense pregària, cap treball apostòlic pot ésser fecund; cap missió pot ser transformadora dels cors del homes. La pregària és en ella mateixa un testimoniatge contagiós.

Jesús surt de la seva pregària i en fa dotze apòstols. El numero dotze ens recorda el patriarca Jacob i les dotze tribus d’Israel, que representaven el naixement del poble d’Israel. Jesús, doncs, és el nou Jacob, i els dotze apòstols són el nou Israel, l’Església, amb la seva presencia universal en el món sencer. Ara bé, la vida en comú d’aquets dotze no devia de ser gens fàcil, perquè els cridats no eren perfectes, eren pecadors i febles, i a més eren molt diferents els uns dels altres. Però el fet de ser diferents no va ser un impediment per seguir el Crist i per arribar a la santedat. L’Esperit Sant va crear la unitat en la diversitat, va construir l’harmonia, una harmonia on ningú no resta pas exclòs. Sant Pau, apòstol per excel•lència, ens suggereix com el nou temple de Déu que és l’Església s’alça al cel gràcies a l’harmonia de les diferències. Tots som diferents, però quan cadascú s’obre a l’Esperit Sant, esdevenim no uns anunciadors de les nostres pròpies idees, sinó testimonis del Crist, i esdevenim constructors d’harmonia.

Germans, trobem a faltar harmonia en el món actual, dividit, i encara amb una guerra en Europa. El salm 18, en contrast amb la divisió que a vegades n’hi ha en el nostre cor i en el nostre món, ens crida a contemplar la creació, per descobrir com les creatures, tot i ésser diferents, reflecteixen l’harmonia de Déu: “El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncien el que han fet les seves mans”.

Segurament  aquesta harmonia la va trobar sant Simó, l’apòstol de Jesús, qui va ser anomenat Zelota, pel seu zel ardent de justícia. Simó va descobrir en Jesús el zel de la creu, el zel que cerca la justícia a través del perdó i de l’amor i no a través de l’ús de les armes. Simó va saber renunciar al zel de la violència, que semblava ser un camí just de redempció, i va abraçar el zel de la humilitat, del servei i la misericòrdia. No el zel que fa pujar en l’autoafirmació personal i en el perfeccionisme, sinó el zel que baixa en la compassió i es deixa tocar per la misèria dels altres, en fer-se proper a la multitud malalta.

Unim-nos a la pregària de Jesús a la muntanya, perquè el Pare engendri el nostre món dividit en el zel de la creu, que és el de saber donar la vida pels altres, a fi que el món es pacifiqui i renunciï al zel que fa anar pels camins de la guerra, de l’egoisme i de la violència. I que la nostra pregària monàstica sigui la nostra contribució per continuar la pregària de Jesús, per perllongar la seva missió en aquest món ferit per les divisions. Que la vida monàstica en sigui sempre un testimoni fecund davant el món.

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 17,8-13; Sl 120; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8

Estimats germans i germanes,

En el «camí de Jesús a Jerusalem», Sant Lluc ens aporta avui un aspecte que se l’estima molt: LA PREGÀRIA. Ja a la primera lectura se’ns presenta l’exemple de Moisès en pregària: mentre ell manté les mans alçades a Déu, el seu poble guanya els enemics. Déu manifesta el seu poder per Moisès, que ha de ser ajudat: li aguanten les mans alçades perquè no pot comptar amb les seves pròpies forces. Això ens suggereix que mai no es prega sol.

Aquest episodi connecta amb l’Evangeli d’avui, tot subratllant que Déu escolta l’oració perseverant. La intenció de la paràbola es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. Les maneres de ser dels personatges de la paràbola són extremades, a fi de donar més vigor a la història: el jutge és descrit com un home malvat en si mateix i deshonest en el seu càrrec; la dona que suplica és una viuda, una persona desemparada. La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Bona Nova de l’Evangeli. Si el jutge sense entranyes de la paràbola va fer justícia, amb més motius farà justícia Déu que és just i misericordiós. «¿D’on em vindrà l’ajuda?... És el Senyor qui et guarda, el Senyor t’empara al teu costat mateix». Tot i que a vegades sembli que no hi és i no ens escolta, el salm ens dóna confiança. Germans, alcem també nosaltres els ulls a Déu, la nostra esperança, perquè «mai no s’adorm, sempre vigila».

La pregària, no n’hi ha prou que sigui sincera, espontània, sentida. Ha de ser incansable, insistent. Cal ser constants en la pregària, individualment i comunitàriament, com a signe i expressió de la gran confiança en l’amor de Déu. Déu és present en el nostre camí, però cal que nosaltres —a través de la pregària— visquem i expressem aquesta presència. La pregària no és només l’expressió d’un sentiment, sinó també la manifestació de la nostra fe. La pregària és la respiració de l’ànima. Sense la pregària freqüent, l’ànima es torna anèmica, la fe s’afebleix, l’esperança disminueix i, en lloc de la caritat, l’egoisme regeix la nostra vida. La pregària va unida al estudi i coneixement de les Sagrades Escriptures, inspirades per Déu, que tenen el poder de donar-nos la saviesa «que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist», tal com ens diu Sant Pau.

Pregar és entrar en comunió amb Déu, renovant la nostra confiança amb Ell. La pregària és la trobada de la set de Déu i de la nostra. L’encontre de Jesús amb la samaritana ho expressa molt bé. Quan ella va a buscar aigua, Jesús ja la està esperant; i ella, que espera saciar la seva set, troba l’aigua viva que purifica la seva vida. Santa Teresa de l’Infant Jesús ens diu unes paraules molt boniques sobre la pregària. Ella és Doctora de l’Església, i Patrona de les Missions juntament amb sant Francesc Xavier. Escoltem-la!: «Per a mi, la pregària és un impuls del cor, és una senzilla mirada dirigida al cel, és un crit d’agraïment i d’amor, tan enmig de la prova com enmig de la joia; en fi, és una cosa gran, sobrenatural, que eixampla l’ànima i m’uneix a Jesús» (manuscrit C, 25).

Preguem, germans, per totes les necessitats del mon. Quantes injustícies i quantes guerres sense sentit, quan de sofriment i soledat, quants problemes sense solució! Pregar no és deixar-ho tot en mans de Déu. Nosaltres hem de col·laborar també. Amb aquesta disposició d’ànim celebrem aquesta Eucaristia. Jesús ve a nosaltres. Jesús està amb nosaltres. Desitgem-lo i escoltem-lo en el nostre cor. Ell ens parla i es vol comunicar amb nosaltres. Obrim-li la porta!

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
2R 5,14-17; 97,1.2-3ab.3cd-4 (R.: 2); 2Tm 2,8-13; Lc 17,11-19

Demanar, reconèixer, agrair.

Demanar

Demaneu i Déu us donarà. Sabem demanar?

Naaman cerca la guarició de la seva malaltia de la lepra. Sant Pau ho suporta tot per amor dels elegits, perquè ells aconsegueixin la salvació i la vida eterna que Déu ens dona per Jesucrist. Per això ens exhorta a ser constants en les proves.

A l’evangeli trobem els deu leprosos que demanen a crits: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!». Demaneu i Déu us donarà. Però, sabem demanar?

Els deu leprosos, d’un tros lluny, perquè son impurs, perquè estan exclosos de la comunitat, demanen compassió, demanen retornar sans i bons el retorn a la puresa, lliures de tot mal, per tornar a la vida i treure’s la lacra de l’exclusió.

Nosaltres cristians, monjos, també podem emmalaltir amb la lepra del pecat i esdevenir impurs. Hem d’humiliar-nos, baixar els graons de la humilitat que necessitem per saber demanar, que nosaltres sols no podem res, demanar la salvació, la purificació necessària per retornar a viure en la comunitat, en el poble cristià que Déu per amor ha elegit. Per això, el sagrament de la reconciliació.

Ens cal demanar constància en les proves, per aconseguir la salvació i la glòria eterna que Déu ens dona en Jesucrist.

Reconèixer

Hem de tornar a néixer de nou. Qui és Déu? Naaman l’ha reconegut perquè ha tornat a néixer en les aigües del Jordà, ell leprós com era, ara ha quedat pur. La pell se li tornà com la d’una criatura i queda pur de la lepra.

El baptisme, el bany del baptisme ens fa néixer de nou, néixer a una realitat més sublim si reconeixem les accions de Déu en la nostra història, en la nostra pròpia vida.

Sant Pau ens vols fer reconèixer la Bona Nova que predica: Jesucrist ha ressuscitat d’entre els morts. Déu és fidel sempre a la seva voluntat de salvar-nos. Per això, si Jesucrist ha mort per nosaltres, nosaltres també hem de morir amb ell, per viure amb ell; si som constants en les proves també regnarem amb ell.

Nosaltres cristians ens cal reconèixer que som uns necessitats de salvació, de purificació dels nostres pecats, de guarició de la nostra lepra. Ens cal reconèixer el nostre salvador. Perquè de vegades, o moltes vegades som, ens comportem com els nou leprosos guarits que no han fet cap moviment extraordinari després de recuperar la salut. Com si fora el més normal del món.

Més aviat Jesús ens indica que la salvació està en saber reconèixer el do de Déu, la seva gràcia, la seva misericòrdia.

Un dels deu, un samarità, un estranger, aquest és el qui dona glòria a Déu, aquest és el qui ha reconegut que ha estat alliberat de la seva malaltia.

Agrair

Naaman després de la seva guarició, després de reconèixer: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra». Naaman se’n torna a Eliseu agraït per la seva guarició. Agraïment que el portarà, des d’ara endavant, a adorar només al Senyor.

Sant Pau viu agraït de poder portar l’anunci de la Bona Nova, sense importar-li els sofriment o els maltractes. Perquè no pot fer altra cosa que donar el do de Déu que li ha estat donat, per això sols pot viure agraït.

El samarità guarit torna agraït a donar gràcies, torna donant glòria a Déu, es prosterna als peus de Jesús amb el front fins a terra i li dona gràcies.

Agraïts hauríem de viure cada dia els cristians que hem reconegut qui ens salva, qui ens guareix, qui ens purifica de tota immundícia.

Aquesta ha de ser la nostra actitud davant la vida, viure amb agraïment davant de tot el que fem, perquè ens hem sentit salvats.

Jesús ens diu avui en l’Eucaristia: «Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha salvat».

Aixeca’t perquè has recuperat la salut, has estat guarit de tot pecat, torna a estar-te dret, no tornis a caure en pecat. Ves-te’n perquè has de fer tu ara d’anunciador de la salvació que t’ha estat donada. La teva fe que ha fet que demanessis ajuda, la teva fe que ha reconegut qui és el qui et dona la salvació, la teva fe que sap viure amb agraïment sempre és el que et fa viure com a salvat, com a persona sana, redreçada i en marxa cap a endavant.

DISSABTE DE LA SETMANA XXVII DURANT L’ANY (II)

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Ga 3,22-29; 104,2-3.4-5.6-7 (R.: 8a); Lc 11,27-28
 
«La meva mare i els meus germans són aquells que escolten la paraula de Déu i la guarden».

Jesús ens diu que el que veritablement importa en la vida és escoltar la Paraula de Déu i guardar-la, que vol dir obeir-la i posar-la en pràctica.

En un altre lloc de l’Evangeli Jesús ens diu de manera molt semblant que el que escolta i guarda la Paraula de Déu és mare i germà de Jesús. Per això som sortosos, perquè no hem entrat a formar part de la família de Déu a causa dels llaços de la carn i de la sang, sinó per l’escolta i la pràctica de la Paraula de Déu.
Germans, tota la nostra vida monàstica ja està com continguda i marcada amb la primera paraula de la Regla de Sant Benet: “Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor”. La pràctica de la Lectio Divina ens porta a experimentar que som una família de Déu, no constituïda per llaços biològics, sinó espirituals, i així amb el temps podem experimentar aquella comunió amb Déu i amb els germans que ens porti a ser sortosos, veritablement feliços.

Per altra part, escoltar la Paraula de Déu i guardar-la no és un treball fàcil. Som cridats a escoltar de tal manera que la Paraula de Déu no ens entri per una orella i ens surti per l’altra. Moltes vegades, per les preocupacions, les distraccions, o per estar atrafegats per altres coses, la Paraula ens pot relliscar. Però l’esforç que em de fer és que la Paraula no ens rellisqui, sinó que la puguem contenir en el nostre interior, com quelcom preciós, que ens dona vida, forces i joia.

Així, doncs, no ens oblidem mai que rumiar la Paraula de Déu és essencial per la nostra vida, tal com ens ho ensenyen els monjos antics. Qui no ha estat corprès per l’exemple del monjo que surt del cor i, mentre muny les vaques, va rumiant la Paraula que fa un moment havia escoltat durant la pregària? Donar-li voltes silenciosament a un salm, en el silenci del nostre cor, al mateix que fem la nostra feina diària, això és el que fa que la nostra vida mai caigui en la rutina, sinó que sigui meravellosament creativa.

La mateixa Paraula que al principi va crear l’univers ve a nosaltres dia rere dia i ens recrea, ens fa homes nous.

Finalment, l’escolta de la Paraula de Déu ens recorda la importància de la pregària. Escoltar, meditar, recordar, pregar, són totes accions que van íntimament lligades. Pregar és cercar, trucar i trobar, com ens ho recordava l’Evangeli fa uns dies. El salm 104 ens invita amb aquests verbs a fer de tota la nostra existència una pregària: «Penseu en el Senyor i en el seu poder, busqueu sempre la seva presència. Recordeu les meravelles que ell obrà, els seus prodigis i les seves decisions».

És bonic pensar que la nostra pregària és un cercar Déu, una recerca apassionada, com la de l’amada que cerca l’amant. Però tal vegada res no sigui millor que pregar com un mendicant: trucar a la porta de Déu amb les mans absolutament buides, sense res, sense els encants de l’amada, sinó com un veritable pobre d’esperit. Pregar és presentar-li a Déu totes les nostres misèries, com a fills pròdigs. No hem de tenir por, som membres de la família de Déu, una família que té llaços que són més forts que els d’una família biològica, que té els llaços de l’Esperit.

DISSABTE DE LA SETMANA XXVI DURANT L’ANY / II

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
DIADA DE LA GERMANDAT DE POBLET

Jb 42,1-3.5-6.12-16; 118,66.71.75.91.125.130; Lc 10,17-24

Per a Déu res no és impossible, a aquesta conclusió hi arribà Job després d’un camí no pas exempt de penalitats. Val més tenir coneixement i bon sentit, fe en els manaments que cap altra bé. A la fi del seu viatge vital Job ha adquirit aquest coneixement i bon sentit, al cap i a la fi l’hi ha fet bé haver sofert tantes penes i ja no s’alegra pas de que els seus enemics hagin estat sotmesos, sinó de que el seu nom estigui escrit en el cel, d’haver recuperat l’amistat amb Déu. El camí existencial de Job és també el nostre camí, aprenem en les penes més que en les joies, perquè hi aprenem a confiar-nos en el Senyor. Ai d’aquell qui es creu satisfet, a recer de l’error i es permet d’anar donant lliçons als altres, com feien els mal anomenats amics de Job, aquests que creien saber-ho tot, fins i tot la causa dels mals que afligien a aquell que en altre temps havia estat afavorit pel Senyor i del que ara rebia mals; però el que feien en realitat era intentar allunyar-lo de Déu que vol dir portar-lo a la perdició, cercant i donant explicacions humanes l’hi impedien de trobar sentit a la seva situació.

Estimats germans i germanes més de tres anys després ens tornem a trobar aquí a Poblet, podríem ben bé dir que després d’haver sofert moltes penes, d’haver viscut situacions que en la nostra darrera trobada no hauríem pogut pas preveure ni en el pitjor dels escenaris. I és que no hi ha res de nou sota el sol; hem avançat molt tecnològicament i socialment, però al cap i a la fi seguim a mercè de pandèmies o de guerres, davant de les quals de res no val la nostra autosuficiència personal i col·lectiva. Déu a través de la història ens parla, com parlà al poble d’Israel, com parlà a Job en la seva història personal, com ens parla també a nosaltres si deixem d’ensordir amb les nostres migrades cabòries i ens parem a escoltar-lo amb una mínima atenció. Perquè malgrat el que hàgim pogut viure, els nostres ulls segueixen essent feliços de veure el que veuen, de veure al Senyor.

Tots hem patit de més o menys prop la pandèmia, tots coneixem víctimes a les que ha arrabassat la vida o ha sumit en la solitud o ha marcat d’una manera o d’una altra. Com Job al final del seu periple, tampoc per a nosaltres res és igual perquè sense de fet haver canviat res, perquè res no hem viscut que no haguessin viscut altres generacions, tot ha canviat i ens n’hem adonat de la nostra pròpia fragilitat, de les nostres febleses tant físiques com morals, que diria sant Benet. Però potser el Fill ens ha volgut revelar al Pare a través d’aquesta feblesa; perquè s’aprèn molt més de la feblesa que de l’autosatisfacció.
Avui celebrem una santa discreta i minúscula en el conjunt de la seva societat i alhora enormement gran en el conjunt de l’Església. Santa Teresa de l’infant Jesús o Teresa de Lisieux, ha esdevingut una de les santes més conegudes i estimades. Ella no ha deixat mai d’ajudar a les ànimes més senzilles, als petits, als pobres, als qui sofreixen, a tots els qui la invoquen, i també ha il·luminat a tota l’Església amb la seva profunda doctrina espiritual. Deia el Papa Benet XVI parlant sobre ella que: «hauríem de poder repetir cada dia al Senyor, que volem viure d’amor a ell i als altres, aprendre a l’escola dels sants a estimar d’una forma autèntica i total. Teresa és un dels «petits» de l’Evangeli que es deixen portar per Déu a les profunditats del seu Misteri. Una guia per a tots. Amb la humilitat i la caritat, la fe i l’esperança, Teresa entra contínuament en el cor de la Sagrada Escriptura que conté el Misteri de Crist.» (Audiència General 6 d’abril de 2011).

Teresa de l’infant Jesús des de la vida amagada del seu monestir arribà al cor del món. No és altra que aquest el paper dels monestirs, el paper dels monjos i de les monges, viure amb simplicitat la grandesa de l’amistat amb Déu, que és l’única i vertadera amistat que val la pena de viure. I cap altra cosa hi podeu venir a cercar els qui us acosteu al monestir que aquesta amistat amb Déu.

Aquella simplicitat i aquella amistat amb Déu que assaborí a la fi Job, exemple de fidelitat en l’adversitat, i que Teresa de l’infant Jesús, exemple de fidelitat en la humilitat, creient-se sempre indigne, definia escrivint: «Perquè la teva ànima és extremadament senzilla; i quan siguis perfecta, seràs més senzilla encara, perquè quant un més s’acosta a Déu, més se simplifica.» Job i Teresa alegres de tenir llurs noms escrits en el cel, perquè això és l’únic que té valor, arribaren a veure amb els seus propis ulls allò que només coneixien pel que havien sentit dir, fent experiència de Déu en la feblesa i en l’adversitat i coneixent de primera mà l’amistat amb Déu. Tant de bo també a nosaltres se’ns faci el regal de conèixer a Déu a través del Fill que ens el vol revelar.