SANT MARC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20

Germans i germanes,

A la viquipèdia en català trobareu un article magnífic sobre l’evangeli segons Marc. Jo només us diré que es considera l’evangeli més antic, escrit entre els anys 60-70, i que va servir de model als altres dos evangelis sinòptics, Mateu i Lluc, escrits una mica més tard, cap als anys 80. Podríem dir, doncs, que Marc és el creador d’aquest gènere literari anomenat “evangeli”, amb la finalitat de preservar el Crist de la fe per a les comunitats que ja no van conèixer de primera mà ni Jesús ni els seus testimonis directes.

A Marc se’l representa amb la figura d’un lleó, des que sant Ireneu (s. II) va identificar simbòlicament els vivents del profeta Ezequiel i de l’Apocalipsi amb els quatre evangelistes. Els entesos diuen que fa referència al fet que el Jesús de Marc és presentat com el qui lluita al desert contra la temptació, la profecia del qual ha ressonat també, per boca de Joan, com una veu en el desert. Sens dubte, per a nosaltres, el lleó remet a la idea de poder, de força, de noblesa. Els reis que tenim enterrats per ací en porten un a sota els peus.

I, tanmateix, l’evangeli de Marc es podria considerar l’evangeli de l’anti-poder. I això ens va molt bé en aquests dies que estem vivint, en què veiem com els senyors de la guerra, els qui detenen el poder de la foscor, pretenen jugar amb el món com si en fossin els amos. Recordeu aquell fotograma de la pel·lícula “El gran dictador”?

En efecte. El nucli de l’evangeli, de la bona notícia sobre Jesús, és, segons Marc, que aquest és Fill de Déu: la realitat de Déu entra en la nostra història per assumir-la, per salvar-la. Ens ho diu des del principi. Tot el text de l’evangeli se’ns ofereix com un camí per aprofundir aquesta realitat, com Jesús és Fill de Déu, fins arribar a la confessió del centurió, un pagà, que reconeix en el Crucificat i en la seva manera de morir precisament el Fill de Déu.

Això ens fa pensar que Marc escrivia el seu evangeli per a comunitats integrades bàsicament per pagans, és a dir, no jueus. Probablement a Roma, seu de l’emperador, centre del poder més gran de tot el món d’aleshores. Doncs bé, el Messies és Jesús crucificat, el Messies Jesús és el signe de l’anti-poder.

Per això Marc té molta cura d’evitar tot triomfalisme entorn de la figura de Jesús. Quan Jesús fa un miracle, s’ordena als beneficiaris de no escampar-ne la notícia, de guardar-la closa en el secret, en el silenci. En efecte, el Regne de Déu creix en el silenci, com el gra enterrat a la terra, i cal que passi per l’anorreament i la mort per tal de poder esclatar. Per això el sentit de l’anorreament i de la mort de Jesús el trobem en la gran confessió de fe del centurió que culmina el relat de la Passió: «És veritat: aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39). L’home abandonat per Déu en el seu sofriment és el Fill de Déu. Aquesta és la veritat, la bona notícia, l’evangeli.

Fins i tot el diumenge de Pasqua, quan seria fàcil caure en un triomfalisme pueril, l’evangelista posa fi al seu relat sobre Jesús amb aquestes paraules desconcertants: «Elles (les dones) sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses. I no digueren res a ningú, perquè tenien por» (Mc 16,8).

Germans i germanes, no ens cal tenir por. Però tampoc no podem caure en una anàlisi pueril de la història. Se’ns demana, nogensmenys, l’exercici del centurió, l’exercici de la fe, i això després de contemplar l’home Jesús. A nosaltres que, sortint de la tomba buida, anem a l’encontre del qui viu per sempre i és fonament de tota l’esperança del món. Que sant Marc, l’escriptor i l’evangelista, ens il·lumini i ens hi ajudi. Amén.

SOLEMNITAT DE SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ap 12,10-12a; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b); 1Jo 5,1-5; Jo 15,1-8

Avui és un dia bonic, molt bonic, on l’intercanvi de roses i llibres creen un amor, un afecte, una estima, un somriure, una relació fraternal, un enamorament i tants altres sentiments que entre les persones podem establir.

Però, tot això, pot cobrir l’essència del dia, pot amagar la llavor del motiu principal del dia: celebrar la solemnitat de Sant Jordi, patró de Catalunya.

Un patronatge que hem heretat, un patronatge fonamentat en les arrels pròpies del nostre poble cristià.

Ara bé, en el nostre temps tan secularitzat, la vida d’un sant poc quedar un poc oblidada, o simplement una història d’altres temps.

Però, siguem creients o no, siguem monjos o no, la persona humana sempre li convé preguntar-se: On som? On és el nostre cap? On el nostre cor? On els peus? On les mans?

Estigueu en mi i jo en vosaltres, ens diu Jesús. Això és la vida monàstica, la vida cristiana. Estem en ell, per ell, amb ell? On està la vida del cristià? No podem donar fruit si no estem en ell.

Jesús és el veritable cep, nosaltres les sarments. Si no estem ben units al cep no podrem donar cap fruit, ens assecarem, ens tiraran al foc i cremarem. Sols podrem donar fum.

Si ens quedem en ell, si la seva Paraula de vida eterna queda en nosaltres, si la meditació de la seva Paraula fa el seu curs, com la saba en el nostre interior, podrem demanar tot el que desitgem, i ho tindrem.

Si desitgem la pau, obtindrem la pau, si desitgem l’estima, obtindrem estima, si desitgem la gràcia de Déu, obtindrem gràcia.

La nostra tasca en aquest món sempre és la mateixa: donar testimoni de la nostra fe, de la nostra esperança, de la nostra caritat.

Si donem fruit el Pare ens esporgarà i ens netejarà perquè en donem més encara. Sí, el fruit del seu amor és la seva misericòrdia, és la seva gràcia, és la joia espiritual que no se’ns acabarà mai.

Sant Jordi, amb el testimoniatge de donació de la seva vida, amb el seu martiri, ens dona exemple i fortalesa en la nostra feblesa, perquè el Messies ja governa, perquè l’acusador ha estat expulsat.

La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. ¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu?

Nosaltres creiem, ara ens falta respondre a Déu, com Sant Jordi va respondre amb el testimoni de la pròpia vida. Vida que tenim ara per glorificar el Pare i el Fill, en la unitat de l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 11a); 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

Realment el Senyor ha ressuscitat. Ens ho creiem? Com vivim? Ens costa d’entendre? Tenim el cor per creure o encara seguim indecisos a creure? No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?

Nosaltres no volem patir gens ni mica. Fugim de la passió. No ens hauríem de preguntar: Per què?

Si realment volem viure com ressuscitats ens cal haver patit la passió com Jesús que no va venir a fer la seva voluntat sinó la del Pare. Tot ho va fer per salvar-nos. Atansem-nos a ell sempre i en tot moment, preguem amb ell sempre i en tot moment, no ens despistem tant.

Cleofàs i l’altre deixeble amb un posat trist, tornen cap a Emaús. L’esperança s’ha acabat: Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat el nostre poble, però els grans sacerdots i les autoritats l’entregaren perquè fos crucificat. Quina esperança pot quedar?

D’acord amb la decisió de Déu, Jesús de Natzaret va ser traït, matant-lo, fent-lo clavar a la creu. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant, i ens el dona amb profusió a nosaltres, creients com som.

Ens ho creiem? Realment el Senyor ha ressuscitat. Cadascú de nosaltres igual que els primers cristians, hem estat rescatats de la manera absurda de viure que havíem heretat, amb la sang preciosa, la de Crist.

La Pasqua ens interpel·la, de la mort a la vida. Si som en Crist, la nostra existència mortal no serà abandonada, serà enduta a la seva presència, per gaudir de les delícies de la vida eterna.

El joc de Déu no és el dels homes. Ens hem d’obrir a la fe, i no tancar-nos en el propi melic. És el mateix Jesús que ens dona el sentit de les Escriptures, és el mateix Jesús qui ens parteix el pa i ens el dona ara avui en aquesta Eucaristia.

Per això, ens cal viure amb aquest aliment, que ens dona forces per retornar a la comunitat i anunciar que hem rebut la gràcia del ressuscitat, la gràcia de la seva salvació, per participar en la mateixa glòria amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE DE L’OCTAVA DE PASQUA (Cicle A)

BAPTISME D'HÈCTOR CATALÀ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,42-47; Sl 117,1-2.3-4.13-15.22-24 (R.: 1); 1Pe 1,3-9; Jo 20,19-31

«Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «¿Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Aquests som nosaltres monjos, cristians, aquest ets tu Hèctor. Sí, som feliços de creure. No hem posat la mà dintre el costat de Jesús ressuscitat, però som feliços per la fe.

Jesús és present enmig de la comunitat reunida, no tanquem les portes per por, no tanquem les portes del cor. Jesús avui és present en aquesta assemblea, que amb joia celebra la resurrecció, on partirem el pa de l’Eucaristia, cantant les lloances de Déu.

Avui, amb goig aquesta comunitat serà testimoni del Baptisme d’Hèctor, del Baptisme i de la primera Comunió. La Confirmació la rebrà de mans de l’arquebisbe el dia de Pentecosta a la Catedral.

Beneït sigui Déu, sí, beneït sigui Déu pel gran amor que ens té, ens fa néixer de nou i ens ha donat una esperança viva, gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els mort.

Avui Hèctor és el teu dia, el dia del teu Baptisme, neixes de nou, com a fruit de la fe, viuràs en esperança, l’esperança que et dona l’heretat de ser creient. Com a fruit de la fe, tindràs la salvació de la teva ànima.

El Baptisme Hèctor implica compromís. És a dir, viure segons la voluntat de Déu. Per això, cal pregar, cal amarar-te de les Sagrades Escriptures per discernir en la pregària la voluntat de Déu en el teu dia a dia.

La gràcia de Déu no et mancarà mai en la pregària. Pel Baptiste reps la gràcia de Déu; però aquest do, cal cuidar-lo, i més encara fer-lo fructificar. La gràcia que reps, no pots quedar-te-la tancada dintre el cor; sinó més bé, com Jesucrist també t’has de donar.

Jesús s’ha ofert per tu a la creu, es va donar per nosaltres, per a la nostra salvació. Nosaltres també ens hem de donar pels altres. Això, és l’essència del cristià, el saber viure per als altres, sobretot pels més necessitats.

Jesús ens dona la pau: «Pau a vosaltres». Com el Pare m’ha enviat, també jo us envio a vosaltres. Jesús ens dona la pau i la missió d’anar als altres, ens dona l’Esperit Sant. No ens ha deixat orfes, l’Esperit Sant ens defensa, perquè la nostra fe és provada en el dia a dia.

El cristià ha de viure donant testimoni de la seva fe i de vegades no és gens fàcil. Per això, si pequem tenim el sagrament de la reconciliació i el perdó, gràcies al do de l’Esperit Sant.

Hèctor, ara pel Baptisme, reps la gràcia de Déu que esborra tot pecat i et purifica. Viu ara com ressuscitat, gràcies a les aigües baptismals. Com a nova criatura, viu la fe en bé dels altres. Per donar-te com Jesús, pregà, que en la teva vida estigui sempre present la pregària.

Així, podràs discernir la voluntat de Déu, i per saber donar-te als altres sempre, fins a la fi dels teus dies en aquest món. per arribar net de tota culpa, a la glòria de Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIVENDRES DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 4,1-12; Sl 117,1-2 i 4.22-24.25-27a (R.: 22); Jn 21,1-14

Vora el llac de Tiberíades. O el mar (thalassa) de Tiberíades, com prefereixen anomenar-lo els evangelistes, excepte Lluc, que amb precisió grega el descriu com una «limne», un llac.

És aquí on Jesús s’apareix per tercera vegada. Aquí, dalt d’una barca de pescadors, comença realment la història de l’Església. Per al poble d’Israel, el mar no és només aigua; és memòria viva. Evoca el naixement com a poble, l’experiència de la crida i l’alliberament de Déu. El pas del Mar Roig va ser, en efecte, un camí de salvació i de nova vida cap al Sinaí i cap a la Terra Promesa. I si mirem més enrere, el mar ens recorda el nou inici de la humanitat després del diluvi, en aquella arca —una altra barca— on vuit persones van salvar-se per segellar la primera aliança entre Déu i l’home.

Fixeu-vos en un detall: dalt la barca hi ha set persones. Amb Jesús, en serien vuit. Però Jesús ja no és a la barca; Ell és a la platja, a l’altra riba. Sant Agustí deia que el diumenge és el dia primer, però també el «vuitè», perquè és el dia de la Resurrecció, el dia que obre l’eternitat, el temps escatològic.

L’Església —aquells set deixebles— navega avui pel mar de la vida real, el mar de la història amb totes les seves trifulgues. I des de la barca, amb els rems en el temps però el timó en l’esperança, contemplem Jesús, el Ressuscitat, que ens espera a la riba definitiva.

Jesús ens demana menjar i ens convida a pescar de nou després d’una nit infructuosa. Quan la xarxa s’omple, ens adonem que el nostre esforç només obté la plenitud com a resposta a la crida de Déu. I llavors succeeixen dos fets sorprenents: el reconeixement i l’acció. El deixeble estimat, amb la intuïció de la fe, diu: «És el Senyor». I Pere, amb l’impuls de l’acció, es llança a l’aigua per córrer cap a Ell. Aquí tenim els dos motors de l’Església: la contemplació que reconeix i l’impuls missioner que anuncia.

A la platja, Jesús ja ha preparat el banquet: pa i peix sobre les brases. És el banquet de l’eternitat, el banquet escatològic, però —curiosament— Jesús vol que hi afegim els peixos que acabem de pescar. El Regne de Déu no arriba al marge de la nostra història; no el construïm nosaltres, però sí que el preparem amb el nostre treball.

I quina pesca! Cent cinquanta-tres peixos grossos. No és un número a l’atzar. En hebreu, el valor numèric de l’expressió «fills de Déu» (cf. Jo 1,12) (tekna theou: בני האלהים) és precisament 153. Aquests peixos som tots nosaltres, la totalitat dels fills de Déu cridats a la taula del Ressuscitat. Sant Agustí hi veia també la suma de la Llei (10) i la Gràcia (7) = 17. Si sumeu tots els nombres de l’1 al 17, el resultat és 153. És la plenitud total.

Germans, com deia Tertul·lià en el seu tractat sobre el Baptisme: «nosaltres, petits peixos, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem en l’aigua del baptisme i només mantenint-nos-hi estem fora de perill». És l’aigua de la gràcia. Deixem-nos pescar només per Jesús, el nostre Peix. Ell ens crida avui amb una invitació senzilla però eterna: «Veniu a esmorzar». Perquè la Pasqua ens regala el millor aliment: ell mateix, Jesús, el Crist, Fill de Déu, Salvador.

DIUMENGE DE PASQUA: MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23 (R.: 24); 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

Al·leluia!

Vivim amb sinceritat i veritat? Perquè si no vivim amb sinceritat i de veritat és molt, molt difícil creure.

Avui és un dia per córrer, per obrir els ulls, els ulls del cor i els ulls de la fe.

Tot comença quan encara era fosc. Però, la foscor de l’ànima, la foscor de la mort, la foscor del dol, avui s’ha esvaït, és el dia en què ha obrat el Senyor.

Maria Magdalena, Pere i el deixeble que Jesús estimava, van mirar a dintre del sepulcre. Van mirar i van veure, no hi és el cos mort de Jesús. Tot el que amortallava el cos mort de Jesús, estava aplanat, doblegat per guardar-lo a la calaixera. Ja no era necessari. La mort ja no té cap poder.

Amb la mort de Jesús, amb la resurrecció de Jesús, s’ha mostrat com el Senyor és el Salvador, perquè ha mort la mort amb la seva resurrecció.

Ens hem d’espavilar obrir els ulls i córrer també per veure la tomba buida, per veure i creure que Jesús ha ressuscitat. Creure que la nostra vida està salvada gràcies a la mort i resurrecció de Jesús. Hem d’entendre el que ja deien les Escriptures. Veure i creure no tan sols aquest moment cabdal de la nostra redempció, sinó cada petita lletra de l’Escriptura que ens interpel·la en la nostra vida de cristians.

Hi ha molta mort, molta cultura de la mort en el món, guerres internes i externes en cada racó de les relacions personals, de la societat, dels pobles.

La resurrecció de Jesús ens afecta molt endins al cristià i al món sencer. Perquè la mort per molt mort que sigui, no pot ser la darrera paraula. Jesús és el vencedor de la mort, Jesús és qui ens dona l’esperança de vida, de vida eterna, a les persones i a cada poble.

L’apòstol Pere, el mateix que volia donar la vida, el mateix que el negà tres vegades ara sense por anuncia la resurrecció. I ens comunica a nosaltres també la tasca de predicar la salvació que ens ve per la resurrecció de Jesús, que Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.

La nostra vida, els dies de la nostra vida ens han estat donats per esdevenir testimonis sincers i verídics de Jesucrist, el salvador de món.

DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

Al·leluia!

Del caos a l’ordre, de la foscor a la llum, de la no existència a la existència dels essers vius. Déu ho veié, i era bo. Déu crea l’home i la dona a imatge seva. Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò.

Sí, som imatge de Déu, per això la nostra resposta a Déu, sempre ha de ser, la d’Abraham: Aquí em teniu. Som monjos, som cristians, i la nostra resposta sempre ha de ser: fer la voluntat de Déu.

Això, ens comporta de vegades creuar els camins de la vida, com els qui creuaren el mar, amb la confiança que Déu ens fa de muralla, de protecció a dreta i esquerra.

El Senyor ens estima amb una amor etern. Vol però, que nosaltres també ens estimem amb el mateix amor que Déu ens estima. Si estem assedegats és ell l’únic que ens pot saciar de vida. De vida, amb els seus preceptes que son la prudència i la saviesa, per no abandonar el camí del Senyor, perquè som el poble del Senyor.

Poble de batejats que hem estat submergits en la mort de Jesucrist, que per la seva resurrecció també nosaltres, el que érem abans ha estat crucificat amb ell, perquè el cos pecador perdi el seu domini, i d’ara endavant no siguem esclaus del pecat.

Jesús ha ressuscitat, ha ressuscitat tal com havia predit. Veniu i aneu. Veniu a veure on havia estat posat, la tomba és buida, no hi es aquí. Aneu de seguida a dir als deixebles: Ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu.

Jesús ha ressuscitat, i ara es fa trobadís allà a la nostra Galilea, al lloc on ens ha estat mostrant el seu mestratge, allà on el trobarem sempre que seguim les seves petjades. Què bo de debò, seguir les petjades de Jesús.

Jesús ha ressuscitat, Jesús ens surt al pas, com a les dones que amb por i amb alegria anaven a donar la nova als deixebles. Elles se li abraçaren als peus i l’adoraren. També nosaltres tenim la missió d’adorar Jesús, de donar gràcies, en la litúrgia de les Hores, en cada l’Eucaristia; nosaltres ara ens cal reconèixer Jesús que ens surt al pas en el dia a dia, en cada persona que et diu: «Déu vos guard».

DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25 (R.: Lc 23,46); He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Silenci. Ho sentim? No ho sentiu encara? Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.

En aquest món ens podem quedar sords d’escoltar tantes veus, tants crits, que encara criden: Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo. Així, podem perdre la sensibilitat vers els sofriments dels qui ara son menyspreats, rebutjats, ferits per tants opressors que actuen en nom de la llei, una llei que la interpreten a la seva conveniència.

Aquests grans sacerdots i mestres de la llei, s’han fabricat el seus ídols, en el poder, en l’hegemonia política, en la utilització dels recursos naturals, crucificant els més desvalguts i vulnerables del nostre món. Jesús és crucificat en la dignitat de cada persona desafavorida.

Què ens diu la passió i la mort de Jesús, avui?

Obedient fins a la mort, Jesús fa la voluntat del Pare, per alliberar-nos de l’esclavatge que ens oprimeix, ens ofega, i ens impedeix viure la llibertat de fills de Déu.

Obedient, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.

Obedient, ens ha donat exemple perquè nosaltres siguem obedients a la voluntat del Pare.

Jesús portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors. Ell per les nostres faltes moria malferit, complia la pena que ens torna la pau, i les seves ferides ens curaven.

Jesús prenia damunt seu el pecat de tots i intercedia a favor nostre. On trobaríem un intercessor així?

La seva missió és la de ser testimoni de la veritat; per això ha nascut i per això ha vingut al món. Per això, ens convé posar l’oïda del cor ben atenta per escoltar la seva veritat, perquè nosaltres siguem de la veritat.

Tot s’ha complert. I del costat sortí sang i aigua. Jesús s’ha donat tot ell, tot, fins la darrera gota per a reconciliar-nos amb el Pare.

És el camí del cristià, el camí de la reconciliació amb Déu, de la reconciliació amb cada fill de Déu, de la reconciliació amb l’obra de Déu, com a monjos, com a cristians, hem de reconciliar-nos fins l’ultima gota.

DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18 (R.: 1C 10,16); 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Estimes? Estimar és el manament essencial del cristià. És essencial perquè de l’amor neix tot, neix l’alegria de viure, el do agraït de la vida que ens ha estat donada com un regal.

Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet? Alçaré el calze per celebrar la salvació.

El ritu del sopar pasqual, l’anyell o el cabrit, la carn rostida a la brasa, el menjar a correcuita, la Pasqua, el pas del Senyor, per fer justícia contra les divinitats d’Egipte, la plaga de l’extermini, l’alliberament del poble de l’esclavatge, ens segueix interpel·lant avui. Perquè també nosaltres necessitem ser alliberats dels esclavatges dels nostres dies.

Ara però, la nova Aliança, el memorial que Jesús ens ha donat en el darrer sopar, la nit que havia de ser entregat, l’actualitzem en cada acció de gràcies, en cada Eucaristia. El seu cos, la seva sang ha estat oferta per cadascú de nosaltres. És el memorial del seu amor, que celebrem cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze anunciem la mort del Senyor fins que torni.

Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet?

Jesús ens demostra el seu amor, encara avui, Jesús és l’exemple per a cadascú de nosaltres, és l’exemple de l’amor desenvolupat en el servei més humil, en el servei dels servents, que ell va fer: quan va arribar l’hora de passar d’aquest món al Pare. Ell que era el Mestre i el Senyor, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus dels deixebles, un tasca de servents no de Senyors ni de Mestres.

Realment Jesús s’ha fet servent de tota la humanitat. La clau està en entendre això que ha fet, si no ho entenem malament.

És ara, que nosaltres cristians se’ns invita a viure com feia Jesús, una vida donada als altres, una vida de servei per els altres. Jesús sempre és l’exemple perquè nosaltres ho fem tal com ell ho ha fet.

Per això, nosaltres hem de deixar del tot l’odi, les baralles, les guerres, les enemistats i ens hem de convertir en instruments de reconciliació, en instruments de la seva misericòrdia, en instruments de compassió, en instruments del seu amor.

Si estimes serviràs, si estimes et donaràs, et desfaràs pels altres. Així, serem alliberats de l’esclavatge del pecat, que sempre implica un excés de “jo”. Per això, la pregunta clau: Estimes?