DIVENDRES DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 4,1-12; Sl 117,1-2 i 4.22-24.25-27a (R.: 22); Jn 21,1-14

Vora el llac de Tiberíades. O el mar (thalassa) de Tiberíades, com prefereixen anomenar-lo els evangelistes, excepte Lluc, que amb precisió grega el descriu com una «limne», un llac.

És aquí on Jesús s’apareix per tercera vegada. Aquí, dalt d’una barca de pescadors, comença realment la història de l’Església. Per al poble d’Israel, el mar no és només aigua; és memòria viva. Evoca el naixement com a poble, l’experiència de la crida i l’alliberament de Déu. El pas del Mar Roig va ser, en efecte, un camí de salvació i de nova vida cap al Sinaí i cap a la Terra Promesa. I si mirem més enrere, el mar ens recorda el nou inici de la humanitat després del diluvi, en aquella arca —una altra barca— on vuit persones van salvar-se per segellar la primera aliança entre Déu i l’home.

Fixeu-vos en un detall: dalt la barca hi ha set persones. Amb Jesús, en serien vuit. Però Jesús ja no és a la barca; Ell és a la platja, a l’altra riba. Sant Agustí deia que el diumenge és el dia primer, però també el «vuitè», perquè és el dia de la Resurrecció, el dia que obre l’eternitat, el temps escatològic.

L’Església —aquells set deixebles— navega avui pel mar de la vida real, el mar de la història amb totes les seves trifulgues. I des de la barca, amb els rems en el temps però el timó en l’esperança, contemplem Jesús, el Ressuscitat, que ens espera a la riba definitiva.

Jesús ens demana menjar i ens convida a pescar de nou després d’una nit infructuosa. Quan la xarxa s’omple, ens adonem que el nostre esforç només obté la plenitud com a resposta a la crida de Déu. I llavors succeeixen dos fets sorprenents: el reconeixement i l’acció. El deixeble estimat, amb la intuïció de la fe, diu: «És el Senyor». I Pere, amb l’impuls de l’acció, es llança a l’aigua per córrer cap a Ell. Aquí tenim els dos motors de l’Església: la contemplació que reconeix i l’impuls missioner que anuncia.

A la platja, Jesús ja ha preparat el banquet: pa i peix sobre les brases. És el banquet de l’eternitat, el banquet escatològic, però —curiosament— Jesús vol que hi afegim els peixos que acabem de pescar. El Regne de Déu no arriba al marge de la nostra història; no el construïm nosaltres, però sí que el preparem amb el nostre treball.

I quina pesca! Cent cinquanta-tres peixos grossos. No és un número a l’atzar. En hebreu, el valor numèric de l’expressió «fills de Déu» (cf. Jo 1,12) (tekna theou: בני האלהים) és precisament 153. Aquests peixos som tots nosaltres, la totalitat dels fills de Déu cridats a la taula del Ressuscitat. Sant Agustí hi veia també la suma de la Llei (10) i la Gràcia (7) = 17. Si sumeu tots els nombres de l’1 al 17, el resultat és 153. És la plenitud total.

Germans, com deia Tertul·lià en el seu tractat sobre el Baptisme: «nosaltres, petits peixos, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem en l’aigua del baptisme i només mantenint-nos-hi estem fora de perill». És l’aigua de la gràcia. Deixem-nos pescar només per Jesús, el nostre Peix. Ell ens crida avui amb una invitació senzilla però eterna: «Veniu a esmorzar». Perquè la Pasqua ens regala el millor aliment: ell mateix, Jesús, el Crist, Fill de Déu, Salvador.