29 de juny del 2017

SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere, el capdavanter en la confessió de la fe, i Pau, el qui la posa a plena llum. Dues maneres de no conèixer res més que Jesucrist, i encara crucificat. Pere és dels primers cridats per Jesús a seguir-lo. Caminant vora al llac de Galilea, Jesús veié dos germans, eren pescadors i estaven ocupats a tirar les xarxes, Jesús els cridà i ells deixant-ho tot el seguiren. Un d’ells era Pere, l’apòstol de les incerteses, aquell que, en veure a Jesús com un fantasma caminar sobre les aigües, tot acostant-se a la barca dels deixebles, a l’Església, es tirà a l’aigua i s’enfonsà perquè la seva fe encara no era plena i cridà a Jesús «salva’m» i amb ell crida tota la humanitat. El mateix Pere que vol estalviar-li al mestre la passió dient-li «a tu tot això no et passarà» i a qui Jesús apartà com si fos Satanàs. El Pere que fou present al Tabor i a Getsemaní, que es veié deixant-ho tot per Jesús i que a la fi el negà i, en adonar-se del que havia fet, plorà amargament. El Pere que preguntà quantes vegades hem de perdonar i que avui respon a la pregunta que Jesús ens fa a cadascun de nosaltres, la pregunta central de la nostra fe: «Qui dius que soc jo?»

L’Evangeli de Mateu ens mostra el paper central de Pere com el primer dels apòstols, la pedra fundacional de l’Església de Crist, el posseïdor de les claus del Regne del cel i aquell qui lligant i deslligant a la terra lliga i deslliga al cel. Feia prop de dos anys que seguia Jesús, que ho havia deixat tot per Ell quan la seva resposta ressonà com un tro des del més profund de la seva ànima per confessar que Jesús és el Messies, el Fill de Déu viu. La resposta de Jesús el desconcertà, Pere, l’humil pescador, havia d’esdevenir la pedra sobre la que s’aixecaria l’Església. Pedra feble i bellugadissa entre els aiguamolls de la seva incertesa, que s’enfonsà un cop i un altre en les seves pors i les seves negacions. Sols amb l’experiència de la resurrecció del Fill i la vinguda de l’Esperit, la feble roca s’enfortirà per resistir les onades dels dubtes i esdevenir clau de volta de l’Església on Crist es fa present per mitjà de l’Esperit.

Pau, en canvi, és la fermesa feta home, tot i ser el darrer dels apòstols, aquell qui, de ferm perseguidor, esdevingué perseguit per mantenint-se ferm seguidor de Crist, aquell qui portà l’Evangeli arreu. El qui arribà a Jesús passant per l’Església d’una manera peculiar. Perquè va trobar l’Església abans de trobar Jesús però aquest encontre li va provocar un rebuig violent i un afany perseguidor. L’adhesió de Pau a l’Església es va realitzar per la intervenció directa de Crist, qui, en revelar-se-li en el camí de Damasc, es va identificar amb la seva Església i li va fer comprendre que perseguir-la era perseguir-lo a ell, a Crist. Llavors, Pau es va convertir, al mateix temps, a Crist i a l’Església, i aquesta va passar a ser el centre del seu pensament, del seu cor i de la seva activitat. Pau ens fa entendre que no sols existeix una pertinença de l’Església a Crist, sinó una identificació d’aquesta amb Crist mateix. La grandesa i la noblesa de l’Església, és a dir, de tots els qui en formem part, deriva del fet que som membres de Crist, com una extensió de la seva presència personal al món. Aquí arrela el nostre deure a viure realment de conformitat amb Crist. Com Pau que té ben clar el valor fonamental i fundant de Crist i de la Paraula que l’anunciava. Pau sabia que no sols no s’arriba a ser cristià per coerció, sinó que en la configuració interna de la nova comunitat el component institucional estava inevitablement vinculat a la Paraula viva, a l’anunci del Crist viu. La paraula encarnada que té per centre la creu i la resurrecció de Crist, misteri en el qual les Escriptures han trobat ple acompliment. El misteri pasqual, que va provocar el viratge de la seva vida en el camí de Damasc, està al centre de la predicació de l’Apòstol per excel·lència; misteri, anunciat en la paraula que hem de fer realitat en la caritat cristiana.

Pau presenta a l’Església com l’esposa de Crist utilitzant una antiga metàfora profètica, que considerava el poble d’Israel com l’esposa del Déu de l’aliança; així posa de relleu la gran intimitat de les relacions entre Crist i la seva Església, que és objecte del més tendre amor per part del seu Senyor; perquè l’amor ha de ser recíproc, i també nosaltres, com a membres de l’Església, hem de demostrar-li una fidelitat apassionada.

Pere compartí camí i vida amb Jesús. Pau tampoc no coneix Jesús com un personatge del passat, certament coneix la gran tradició sobre la seva vida, les seves paraules, la seva mort i resurrecció; però ho viu com a realitat d’un Jesús viu. Per a Pau, les paraules i les accions de Crist no pertanyen al temps històric, al passat. Per l’apòstol, com per a nosaltres, Jesús viu i parla ara i aquí, en la seva Església i viu per a la seva Església. Aquesta és la veritable forma de conèixer  Jesús i d’acollir-lo. També nosaltres hem d’aprendre a conèixer Jesús, no segons la carn, com una persona del passat, sinó com el nostre Senyor i germà, que està avui amb nosaltres i ens mostra com viure i com morir.

De Pere i Pau rebé l’Església el primer missatge salvador. Pere coneix i segueix Jesús viu, amb Ell camina vers Jerusalem, vers la Pasqua definitiva i única; Pau, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, també el coneix quan se li apareix, a ell el més petit dels apòstols que ni tan sols mereix que l’anomenin com a tal, ja que va perseguir l’Església de Déu. Pere i Pau, pilars de l’Església de Crist, els qui arribats al moment de desfer les amarres i de deixar el port, després de lluitar en el noble combat de la fe i acabada la cursa, es mantingueren fidels i el Senyor els guardà pel seu Regne, els alliberà veritablement perquè oferiren la seva vida per Jesucrist. Pere i Pau, fonaments de la nostra Església, capdavanters en la confessió de la fe que posaren a plena llum.

25 de juny del 2017

DIUMENGE XII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 20,10-13; Sl 68; Rm 5,12-15; Mt 10,26-33

Estimats germans i germanes,

Quin gran tema de meditació el d’avui: la por! Actualment tenim molta por al terrorisme, a les injustícies i al canvi climàtic. Jesús ens demana que no ens deixem vèncer per la por. «No tingueu por!»: ho hem escoltat tres vegades. La por és un torbament intens davant d’un perill real o imaginari. Veiem molt clarament la por en els animals: L’instint de conservació els fa actuar de forma sorprenent. És un instint natural que també tenim les persones com a defensa espontània. Segons un monjo benedictí, en els éssers humans la raó regula l’instint de la por, el qual influeix en la voluntat i determina les reaccions. La por és dolenta quan apaga l’amor i la confiança. Si un es deixa guiar només per la por no viu una vida de llibertat, veu més perills dels que hi ha, s’aïlla, resta immadur i perd la confiança en si mateix i en els altres.

«No tingueu por!» Tenim por, els creients? ¿Ens costa de confessar la nostra fe lliurement i sense complexos? El missatge de Jeremies, de part de Déu, va resultar incòmode: per això el van perseguir i volien venjar-se d’ell. Però el profeta es manté fidel, no perd l’esperança, segueix confiant en el Senyor. I nosaltres? Les incomprensions ens poden fer caure en la por i en el desànim. Els nous «profetes» de la societat del consum anuncien paradisos meravellosos, però que només estan a l’abast dels qui tenen joventut o diners. L’Església es presentada com una institució passada de moda i plena de defectes. No tinguem por de les crítiques, si aquestes ens ajuden a millorar i a renovar-nos. És veritat que els homes som especialistes en cometre errors, però Déu continua la seva obra d’amor en el món.

Sovint tenim por a posar-nos davant de Déu perquè això significa trobar-se amb un mateix i amb tot el que això comporta. Déu és com el nostre mirall: Ell sap què som, què valem, el que hi ha de bo i de dolent en nosaltres. Posar-nos davant d’Ell suposa el procés de descobrir la nostra realitat, sense enganys. Davant Déu ens sentim limitats i febles. Però només units a Ell, trobem aquesta llum d’esperança, aquesta força inexplicable, i aquest consol que ens reconforta i fa perdre la por.

Quin gran misteri el de la nostra llibertat i el de la nostra feblesa! Ni tan sols coneixem els seus límits. La pregària confiada és el signe més gran de la pobresa i de la grandesa de l’home, que camina avançant i retrocedint alhora. És reconfortant pensar en positiu: que la confiança i la paciència van posant les coses al seu lloc; que la perseverança ens permet de no defallir; que la fe i la pregària ens uneixen a Déu, que dóna força i coratge.

No tinguem por a manifestar-nos tal com som i a dir el què pensem. No tinguem por davant les dificultats i limitacions pròpies i dels altres, de renovar la confiança, de creure més enllà de les aparences, de viure la llibertat que dóna l’amor sense condicions. No tinguem por als moments de desànim, a les experiències negatives, al pecat, al sofriment. No tinguem por de sortir del nostre egoisme i anar a l’encontre dels qui se senten sols i desemparats. No tinguem por de perdre la vida pels altres, i de donar-la al servei de l’Evangeli.

La Missa dominical és com una escola on aprenem a viure: escoltem, compartim, convivim i esperem junts. Jesús coneix el fons del nostre cor i ens dóna sempre noves possibilitats i una esperança més gran que la que el món pot oferir. Segons la segona lectura, per la Gràcia de Jesucrist, el do de Déu, el seu amor, supera totes les nostres caigudes, infidelitats i mediocritats. Si deixem que Ell actuï en nosaltres, podrem ser guarits de qualsevol mal i alliberats de les nostres pors. El coratge forma part de la història anònima de cadascú. Podem acabar recordant l’oració col·lecta: «Senyor... no deixis mai de la teva mà aquells en qui ha arrelat sòlidament el teu amor».

24 de juny del 2017

NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Es complí el temps, Elisabet tingué un fill. Un fill teixit en les entranyes de la mare perquè fos llum de tots els pobles, perquè la salvació del Senyor arribés d’un cap a l’altre de la terra.

Aquest nen, que s’ha de dir Joan, creixerà i s’enfortirà en l’Esperit. La mà del Senyor serà amb ell. Viurà al desert i en complir-se el temps es manifestarà a Israel.

Com es manifestarà? Predicant un baptisme de conversió. Perquè Joan té una missió concreta de preparar els cors, d’aplanar els camins perquè Déu ha concedit la seva gràcia, ha donat un Salvador al seu poble. Un Salvador que és Jesús.

Abans, però, s’ha de preparar la seva vinguda. I, abans, ens hem de preparar per a rebre’l. Necessitem de la llàntia del desert per esbrinar el camí que porta a la llum veritable.

L’ascesi de Joan ens portarà a la mística de Jesús. Del desert de Joan ens endinsarem en el verger de Jesús. Del signe de conversió ens deixarem modelar com el fang per les paraules de Jesús. Del baptisme amb aigua passarem al baptisme de l’Esperit Sant. La preparació de Joan ens portarà a la celebració de Jesús. Del servent submís descobrirem l’amo fidel. Del naixement de Joan ens endinsarem a la vida en Jesús. Del Jordà anirem al Gòlgota. Del martiri albirarem la resurrecció.

Tot per cercar Aquell, l’Anyell de Déu, que lleva el pecat del món. El temps de Joan és per a gràcia nostra, perquè ens obrim a Jesús que ens ve a cercar perquè el seguim. No podem quedar-nos en la nostra infantesa, hem de créixer en el coneixement del Senyor Jesús. Això, com a monjos, ens obliga a tenir l’oïda ben atenta a l’escolta de la voluntat de Déu.

S’ha complert el temps. La veu de Joan ens porta a la Paraula eterna de Jesús. «Parem-hi l’orella del cor, doncs, acollim de bon grat l’exhortació del pare amorós i posem-la en pràctica, a fi que pel treball de l’obediència retornem a Aquell de qui ens havíem apartat per la desídia de la desobediència» (Cf. RB Pròleg). Ara és el nostre temps de treva.

23 de juny del 2017

SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Déu és amor. Amor que es desfà en compassió i benignitat per cada persona humana. Més encara, Déu, s’ha revelat, en el seu Fill, Jesucrist. Jesús ha revelat el cor de Déu, que parla al cor de la persona. Al cor però, de la persona senzilla i humil. Perquè, per als savis i els entesos tot això del cor i l’amor ha estat velat. La pura senzillesa és el que et pot apropar a estimar, a estimar sense mesura. Això t’apropa a conèixer Déu.

Déu és amor. Però, pots estar desenamorat. Pots viure tancat en les teves pròpies creences enganyoses. I, ja saps, que si estàs així, no pots ni créixer ni conèixer Déu. L’amor es troba en l’amor, no pot trobar-se en el desamor. El cor es troba en el cor. I, el cor funciona quan està regat per la sang de l’amor que ve de Déu.

Déu és amor. Els cansats i afeixugats d’aquest món poden reposar només en el cor de Déu, en el cor de Jesús que s’obre misericordiós per alliberar-te. És gran aquest cor de Jesús que et ve a l’encontre. I, sense adonar-te’n, t’interpel•la a obrir el teu cor i transformar-lo en un cor gran, bo i bell.

Déu t’ha escollit perquè siguis la seva possessió personal. Només cal reconèixer que Déu és Déu, sempre fidel. Nosaltres som els infidels que ens allunyem, i ens perdem. Però Ell sempre és fidel i vol que nosaltres acceptem la seva càrrega lleugera, el seu jou suau, per viure de la seva sang, del seu cor obert. Ell, en el silenci del cor, ens fa escoltar el batec de la paraula subtil. Paraula que ens crida. Paraula que ens ha donat la vida com a cristians.

Déu t’ha escollit. Ara cal que tu, com a deixeble, ho acceptis. Estima de moment tothom perquè t’aproximis al coneixement de Déu. El teu cor s’entendrirà i anirà creixent en amor vers el proïsme i així el Cor de Jesús i el teu es trobaran en l’amor obert al coneixement sempre més íntim i profund de Déu.

Déu t’ha escollit. Sigues amor, perquè Déu és amor.

21 de juny del 2017

DIMECRES DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (I)

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2C 9,6-11; Sl 111,1-2.3-4.9 (R.: 1a); Mt 6,1-6.16-18

Avui donem gràcies pels dons que ha rebut l’Església, i que rebem ara, en aquesta Eucaristia, a través d’un seguidor insigne de Jesucrist, un soldat fidel de la milícia iniciada per sant Ignasi de Loiola, un servidor prudent que va saber esperar el retorn de l’Espòs amb el cos cenyit i els llums encesos: sant Lluís Gonzaga, patró de la joventut, un sant molt conegut i estimat, quan els sants eren encara coneguts i estimats i formaven part del nostre món, amb piadosa familiaritat, a través de les estampes, de les imatges dels temples o dels carrers, a casa, i fins amb el nom que rebíem a les fonts baptismals.

La comunió dels sants, coneguts i estimats, que poblen el nostre món, la nostra quotidianitat, és aquesta Amistat amb Crist, en majúscules, que ultrapassa els límits del temps i de l’espai, i que ens uneix a Ell en una sola abraçada, en una única sardana infinita que balla la dansa de l’eternitat al so de l’Esperit Sant.

Les lectures i el salm d’avui se’ns ofereixen com una paleta de colors amb els quals podem pintar prou bé la imatge d’un sant. D’un sant qualsevol. Triaré tres colors, i vosaltres podreu pintar el quadre, en el vostre cor, del sant que més us estimeu.

El primer color és la generositat, la del sembrador que no es reserva res del gra destinat a la sembra. La generositat és una disposició, una obertura del cor, que el situa tot ell receptiu al do de Déu. La generositat és el nom diví de la justícia, que sempre va més enllà dels seus propis límits. El segon color és la felicitat: «Feliç l’home», clama el salm. Feliç l’home que situa tota la seva vida en referència a Déu, que la viu d’acord amb el seu projecte, fent camí amb la brúixola dels Salms i de l’Escriptura, amb la confiança del temor i de l’amor de Déu que li il·luminen els passos, repartint als altres el que té i fent-los llum en la fosca. I el tercer color és l’autenticitat: l’almoina, la pregària, el dejuni, no són per a justificar-nos davant dels altres, ni tan sols davant de nosaltres mateixos, ni davant de Déu!, sinó per fer del seguiment de Crist un exercici de llibertat i de gratuïtat.

Contemplem sant Lluís, el seu cor sincer i les mans netes de culpa, i pugem amb ell a la muntanya santa. Oferim allà la tela senzilla de la nostra realitat, fràgil, feta de desig i d’esperança, i deixem-nos pintar per Déu un cor nou i un rostre nou, a semblança de Jesucrist, el Senyor ressuscitat, que ens alimenta amb el pa dels àngels. Amén.

20 de juny del 2017

DEDICACIÓ DE LA CAPELLA DE SANTA CATERINA

Inauguració del nou sagrari
i obertura de la capella com a lloc de pregària permanent

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Salm 83,3.4.5 i 10.11; 1Pe 2,4-9; Jo 4,19-24

El Senyor és la pedra viva, la pedra angular, escollida i de gran valor, sobre la qual s’ha edificat la vertadera església, aquella en la qual els bons adoradors adoren el Pare en esperit i en veritat. L’havien rebutjat, però el seu ha estat un sacrifici que d’una vegada per sempre ha omplert de gloria el temple espiritual construït amb pedres vives. Crist és la víctima oferta una vegada per sempre que per la seva encarnació, passió, mort i resurrecció, ens fa també a nosaltres víctimes espirituals acceptables a Déu per Jesucrist. Ell és la pedra angular que omple i dona sentit a les pedres que constitueixen les parets i els arcs d’aquest nou temple on podem adorar el Pare en esperit i en veritat. El poble de l’antiga aliança el rebutjà com també nosaltres podem rebutjar la pedra escollida, de gran valor, que és Crist, el vertader fonament i pedra angular de la seva Església; ho fem, ens diu sant Pere, quan ensopeguem, quan no fem cas de la Paraula, de la predicació. Per no ensopegar ens cal cercar el contacte amb el Senyor, ens cal pregar.

Avui aquesta capella la recuperem com a lloc de pregària, un espai on poder adorar el Pare en esperit i en veritat. Aquesta capella, dedicada a Santa Caterina d’Alexandria, va ser començada l’any 1244 i consagrada el 20 de juny de 1250, un segle després de la fundació del monestir, com a lloc de culte i de pregària al servei dels fidels, dels qui pernoctaven a l’hospital de pobres i dels pelegrins, i feia alhora les funcions d’església per als qui s’apropaven al monestir. En aquesta celebració, en què recordem la dedicació d’aquesta capella, hi recuperem quelcom d’essencial, la presència de Crist en el Santíssim Sagrament, encara amb el regust de la celebració del Cos i la Sang de Crist entre nosaltres, amb la inauguració d’un nou sagrari, el tabernacle on Déu es troba amb l’home.

La pregària és lloc de trobada, de conversa entre Déu i l’home. En l'oració, el veritable protagonista és Déu. El protagonista és Crist, que ens condueix cap a la llibertat, la glòria dels fills de Déu. Protagonista ho és també l'Esperit Sant, que ve en ajuda de la nostra feblesa, com diu l’apòstol. Quan nosaltres comencem a pregar ho fem amb la impressió que és una iniciativa nostra, que som nosaltres els qui cridem a Déu perquè ens miri amb amor; en canvi, és sempre una iniciativa de Déu que ve vers nosaltres, no es cansa mai d’acostar-se a nosaltres, d’apropar-se. Déu pren la iniciativa i, prenent-la, ens reintegra en la nostra veritable humanitat, en la imatge de Déu perduda per l’home i restaurada en Crist, ens reintegra en la nostra especial dignitat de Fills, de pedres vives de la seva Església. Ell ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable. Deixem que Ell faci de nosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, acceptable a Déu per Jesucrist.

18 de juny del 2017

SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14b-16a; Sl 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17; Jo 6,51-58

«Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». L’Eucaristia és presència. La presència real de Crist entre nosaltres que es fa patent cada cop que la comunitat es reuneix en el seu nom, es fa present en la Paraula i de manera essencial es fa present en el Cos i la Sang de Crist, en el seu memorial. Crist, tot just a punt de patir la seva passió, és a dir, de completar la nostra redempció, va deixar als apòstols l’encàrrec de celebrar el seu memorial, el seu record. Però a més Ell ens va prometre de restar amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps, i ara i aquí es fa present de manera especialíssima. L’Eucaristia és el sagrament del memorial de la passió, mort i resurrecció de Crist. És el sagrament de la vida per la unió amb Crist que va donar la seva per nosaltres, i així els signes del pa i el vi representen el seu sacrifici, el del seu cos i la seva sang, que fan possible la nostra participació en la virtut redemptora del seu mateix sacrifici, fent nostre aquest aliment espiritual i real.

Quin és el veritable significat de l’Eucaristia? Què hi succeeix? Ell, Jesucrist, s’hi fa present, és aquí, està entre nosaltres vertaderament. No és només la seva memòria el que celebrem, sinó la seva presència, la seva presència real, velada i amagada però accessible i reconeguda per als qui creiem en Ell. L’Eucaristia és sobretot un misteri de presència, de la presència de Crist entre nosaltres, el Fill de Déu, aquell qui es feu home per salvar-nos. Jesús manté d’aquesta forma i en aquest temps la seva paraula profètica: «Jo sóc amb vosaltres fins a la fi del món» (Mt 28, 28) i també «No us deixaré orfes, vindré a vosaltres» (Jn 14, 18).

L’Eucaristia és comunió, és el sagrament de la comunió perquè és presència salvadora de Jesús ara i aquí enmig de la comunitat dels seus fidels, és l’aliment espiritual de la comunitat, és allò de més preciós que l’Església pot tenir en el seu caminar per la història. En l’humil signe del pa i el vi, transformats en el seu cos i en la seva sang; Crist camina amb nosaltres, entre nosaltres, és la nostra força i el nostre aliment i ens converteix així en testimonis d’esperança per a tothom. Sagrament de comunió amb el Pare que és la vertadera vida, perquè Jesús ens diu: «A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi».

L’Eucaristia és amor. Si davant aquest Misteri la raó experimenta els seus propis límits, el cor, il•luminat per la gràcia de l’Esperit Sant, intueix bé com ha de comportar-se, amb un amor sense límits. La celebració i adoració de l’Eucaristia ens permeten acostar-nos a l’amor de Déu i adherir-nos-hi personalment fins a unir-nos amb el Senyor estimat. L’oferiment de la nostra vida, la comunió amb tota la comunitat dels creients i la solidaritat amb cada home i cada dona, són aspectes imprescindibles del culte espiritual, sant i agradable a Déu, en el qual tota la nostra realitat humana concreta es transforma per a la seva glòria. Cerquem en el Sagrament de l’amor de Crist la força per transformar la nostra pròpia vida en un signe autèntic de la presència del Senyor ressuscitat. Manifestem amb la nostra pròpia vida eucarística l’esplendor i la bellesa de pertànyer totalment al Senyor perquè ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa.

L’Eucaristia és compromís. La missió primera i fonamental que rebem quan celebrem l’Eucaristia és la de donar-ne testimoniatge amb la nostra vida. La sorpresa pel do que Déu ens ha fet en Crist infon en la nostra vida un dinamisme nou, comprometent-nos a ser testimonis del seu amor. Ens convertim en testimonis quan, per les nostres accions, paraules i manera de ser, apareix un altre i es comunica. Es pot dir que el testimoniatge és el mitjà amb el qual la veritat de l’amor de Déu arriba a l’home en la història, convidant-lo a acollir lliurement aquesta novetat radical. En el testimoniatge Déu s’exposa al risc de la llibertat de l’home. L’home és lliure d’acceptar Jesús, de creure en el testimoni fidel i veraç que ve per donar testimoniatge de la veritat. El culte agradable a Déu implica també interiorment aquesta disponibilitat, que es manifesta en el testimoniatge alegre i convençut davant el món d’una vida cristiana coherent allí on el Senyor ens crida a anunciar-lo. Els qui mengem el pa viu baixat del cel vivim gràcies a Crist perquè els qui mengem aquest pa, viurem per sempre.

Crist per l’acció de l’Esperit Sant és present realment en l’Eucaristia, el Pare ens ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre. Units en l’amor, arribem a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist present en l’Eucaristia. Tan sols ens reconeixeran com a deixebles de Crist si som capaços de transmetre el seu amor a tots els homes i dones. Si l’Eucaristia no ens transforma en missatgers de l’amor de Déu de res no ens val de participar-hi. Escriu el papa Benet que «Ell ens atreu cap a ell La conversió substancial del pa i del vi en el seu Cos i en la seva Sang introdueix en la creació el principi d’un canvi radical, (...) que es produeix en el més íntim de l’ésser; un canvi destinat a suscitar un procés de transformació de la realitat, el terme últim de la qual serà la transfiguració del món sencer, el moment en què Déu ho serà tot en tots» (cf. 1C 15,28; SC, 11).

Presència de Crist que és comunió amb Ell i els germans per l’amor del Pare que transforma les nostres vides pel compromís amb l’Esperit Sant. Recordem-nos del camí que el Senyor ens ha fet fer, del Senyor, el nostre Déu; si mengem la seva carn i bevem la seva sang tindrem vida eterna, i ens ressuscitarà el darrer dia.

11 de juny del 2017

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Els qui creuen, pensen en Déu com a Pare. Pare compassiu i benigne; fidel en l’amor i en la pau. Sí, un Pare donador de pau a la humanitat sencera. De fet és un Pare que ha estimat tant el món, que fins i tot, a la fi dels temps, ha vingut ell mateix a acompanyar-nos en el nostre camí de la vida. Deu s’ha vessat tot ell sencer en el seu Fill únic.

De fet, és per la gràcia que ens ha donat en el seu Fill únic Jesucrist, que cadascú de nosaltres, tal vegada mereixedors o no, ja som salvats. Perquè Déu és amor (1Jn 4,8), i és l’amor de Déu fet carn com nosaltres, llevat del pecat, el qui ens ha donat a conèixer la realitat divina d’un Déu únic que se’ns ha manifestat en les tres persones de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant.

I és aquesta Trinitat d’amor la que ens atrau al seu joc d’amor. La pau serà un senyal de la nostra unió i comunicació amb l’amor de Déu Pare, conegut pel Fill i enfortit i manifestat amb el do de l’Esperit Sant que cadascú de nosaltres hem rebut.

Si som vius ara és gràcies a l’Esperit Sant. Hem rebut el do de l’Esperit perquè puguem entendre i comprendre el que vol el Pare de cadascú de nosaltres. Perquè cadascú de nosaltres per mitjà del Fill tenim una missió en aquesta vida. Jesús ens ha donat l’evangeli perquè el desenvolupem en el nostre quefer diari com a cristians i com a monjos.

Silenci i contemplació ens ajudaran molt a créixer en el coneixement de Déu. Serà amb l’ajuda de la Trinitat sencera que anirem admirant i adonant-nos del que hem de fer en la nostra vida. És a dir, de les paraules i gestos que, passats pel sedàs de l’Evangeli, hem de dir i portar a l’acció. Perquè els qui creuen sempre pensen a fer la voluntat de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.

Tu, ho creus? Jo sí.

10 de juny del 2017

DISSABTE DE LA SETMANA IX DURANT L’ANY (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Tb 12,1.5-15.20; Sl Tb 13,2.6.7.8 (R.: 1b); Mc 12,38-44

Avui posem fi a la lectura del llibre de Tobit, que ens ha acompanyat breument en el nostre retorn al temps de la quotidianitat, acabades les solemnitats pasquals. Aquesta obra, escrita en grec durant l’exili del poble d’Israel, rellegeix la Sagrada Escriptura per als jueus que viuen dispersats entre altres pobles, altres cultures, altres religions, lluny de la seva pàtria. I el fil conductor és un viatge i la recerca d’un tresor. En aquest viatge, que té per protagonista el jove Tobies, fill de Tobit, i el seu ca, hi intervé un personatge misteriós, aparentment un home, però en realitat un missatger de Déu, l’àngel Rafael, que vetllarà perquè el viatge arribi a bon port. És aquest Déu discret que s’amaga sota l’embolcall de la realitat profana, per no cridar l’atenció. És així com Déu acompanya el seu poble.

Perquè Tobies, i Tobit, i Anna, són el poble, aquest poble que viu a l’exili i que malda per preservar la seva identitat, i aquesta identitat és el mateix nom de Tobit, o Tobies, que prové de la paraula hebrea tob, que vol dir bo, i designa Déu com a font de bondat, i el nom d’Anna, que designa la gràcia i el favor de Déu. El viatge de Tobies a la recerca del tresor —els deu talents de plata dipositats pel seu pare a casa de Gabael, a Ragues de Mèdia— és un pelegrinatge a la recerca d’aquesta bondat de Déu, que està implícita en la creació, però que no sempre sabem reconèixer. Vegeu-ne el signe en el peix pescat per Tobies al Tigris —un riu de l’exili, no un riu de la terra santa!—, que serà font de salut per a Tobit i per a Sara, l’esposa de Tobies. En efecte, d’aquest peix, que amaga la bondat de Déu en les seves entranyes, en brollarà la llum d’una nova fe per a Tobit, i la possibilitat d’una nova vida per a Sara i per a Tobies, per al poble que camina en l’exili, traginant com a únic equipatge la Llei de Déu, que és el nom del seu projecte amorós, a la recerca d’un tresor.

El mateix tresor de la viuda pobra de l’evangeli, dues petites monedes de no res, tota la nostra pobresa, a canvi de tota la bonesa de Déu.

El llibre de Tobit acaba amb un càntic esplendorós, del qual avui manllevem un breu fragment: és el càntic de l’enyorança de Jerusalem, el veritable tresor del poble, el «fonament de la seva joia» (Sl136,6), i el càntic de la missió del poble, mentre viatja pel món, una missió que li ve de Déu mateix per boca del seu àngel: «Vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles!» (Tb 12,20). Així, el món profà, sabent-se beneït per Déu, «beneirà el seu sant nom per sempre més» (cf. Tb 13,18). Amén.

4 de juny del 2017

DIUMENGE DE PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

El davallament de l’Esperit Sant sobre els apòstols, quan es trobaven tots junts, asseguts en un mateix lloc, dona un nou sentit a la història de la salvació. La resurrecció, la passió, el baptisme i l’encarnació adquireixen un sentit ple. L’Esperit és el gran do de la Pasqua, sense Ell la resurrecció esdevindria una mena de recompensa a l’obediència de Jesús crucificat; Crist és el Senyor des del començament dels temps però en la Pentecosta passa de ser el destinatari i posseïdor de l’Esperit a ser-ne el principal comunicador.

L’acompliment de la nostra salvació mira enrere amb la vida històrica de Jesús, en la seva humanitat de l’encarnació a la resurrecció i mira endavant en l’Esperit de la veritat. L’Esperit il·lumina la nostra fe, no veiem en Jesús de Natzaret el Senyor, el salvador sinó és per un do de l’Esperit Sant. Era el mateix diumenge quan apareix un Jesús que travessa portes tancades i es posa al mig de l’assemblea i parla amb els deixebles. Jesús envia els deixebles, els confia la seva missió i els dona l’Esperit Sant.

Si a Maria Magdalena li ha confiat la seva pujada al Pare, ara als deixebles els envia i els dona el poder de perdonar els pecats; una missió molt important que sols pot ser rebuda en rebre alhora l’Esperit. Són tres els elements: la missió, la insuflació de l’Esperit i la potestat de perdonar els pecats.

Estem davant d’una experiència comunitària, eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És quan la comunitat està reunida que Jesús s’hi fa present, és allà amb els seus, i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat, qui no hi participa, no pot creure o si més no ho té bastant més difícil. Una reunió en la que Jesús fa tres comunicacions importants, en primer lloc la missió que el Pare li havia confiat, Pare que ara ho és de tots; en segon lloc, per  complir aquesta missió alena l’Esperit Sant sobre ells i això els dona finalment la potestat de perdonar i retenir els pectats. És per l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i té poder suficient per perdonar els pecats.

Experiència personal i experiència eclesial, dos marcs per a la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan es rep l’Esperit Sant i es reben dons com el de poder perdonar els pecats. És la plenitud del misteri pasqual, l’Esperit que unifica l’Església, que és una en Crist, «des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots» (Col 3,11).

L’Esperit Sant fa catòlica l’Església, en un sentit extensiu i intensiu; perquè l’Esperit obre l’església a la universalitat seguint el manament de Jesús «com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Però la catolicitat significa també que l’Esperit obre les nostres ments i els nostres cors a la totalitat de la veritat.

L’Esperit fa apostòlica la seva Església que rep de l’Escriptura, dels apòstols i de la tradició l’experiència de la fe, els sagraments de la gràcia i el ministeri fidel a Crist. L’Esperit és fidelitat i novetat, fidelitat a l’experiència apostòlica fundacional de l’Església i novetat per la seva renovació incessant.

Que l’Esperit Sant davalli sobre la nostra assemblea aplegada en nom de Crist, sobre l’Església hereva i continuadora de la comunitat apostòlica i ens doni la força necessària a per mantenir-nos fidels en la fe.

L’Esperit que dona vida, que és Déu i que per això els qui l’adoren ho fan en Esperit i en veritat.

3 de juny del 2017

VETLLA DE PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
al monestir de Vallbona

Gn 11,1-9; Ex 19,3-8,16-20; Ez 37,1-14; Jl 3,1-5; Sl 103; Rm 8,22-27; Jo 7,37-39

Escriu sant Joan Crisòstom que «així com a la natura unes estacions segueixen les altres, així també en l’Església del Senyor una solemnitat segueix l’altra transmetent-nos successivament aspectes del misteri. Després d’haver celebrat la festa de la Passió, de la Resurrecció i de l’Ascensió al cel del nostre Senyor, avui, finalment, hem arribat al punt culminant dels dons, al fruit mateix de les promeses del Senyor» (Sermó 2 de Pentecosta).

Li ho hem sentit anunciar tots aquests darrers dies a Jesús en els textos del quart Evangeli que la litúrgia ferial ens ha proposat. Ell, en ser glorificat no ens deixa sols, ens envia l’Esperit a tots els qui creiem en Ell. L’Esperit que ajuda la nostra feblesa, que es posa en lloc nostre, que penetra l’interior dels nostres cors, que intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol.

És l’Esperit que transformà de manera radical els apòstols, empenyent-los a gloriar-se en el Senyor. Mentre els homes a Babel volien acostar-se a Déu per fer-s’hi propers en poder i majestat, proclamant llur pròpia força aixecant una torre tant elevada que els permetés parlar de tu a tu amb Déu, els apòstols, esporuguits, el reben des de la profunditat de la seva humilitat, i així, mentre els uns pateixen la multiplicitat de llengües com un càstig, els altres la gaudeixen com una riquesa, un regal de l’Esperit.

Des dels inicis del quart Evangeli, atribuït a sant Joan, la promesa de l’Esperit es fa present; hi haurà un baptisme en l’Esperit Sant per aquell sobre qui ha baixat del cel com un colom i s’hi ha posat a sobre, l'Esperit hi ha baixat i s’hi ha posat, perquè és Ell el qui bateja amb l'Esperit Sant.

L'Esperit de la veritat, que ens ha de conduir cap a la veritat sencera, aquell qui no parla pel seu compte i que comunica tot el que sent dir al Pare i al Fill i ens anuncia l'esdevenidor. L’Esperit que el Pare envia en nom del Fill, que ens farà recordar tot el que Ell ens ha dit, i que ens ho farà entendre. Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: hem de ser nosaltres els qui el coneguem, perquè habita a casa nostra i està dins nostre. L’Esperit que dona vida, que és Déu i per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat. L’Esperit que ens nodreix d’esperança i d’amor perquè certs que per la passió, mort i resurrecció de Jesús hem rebut la filiació divina puguem esperar l’hora de la salvació. L’Esperit del Senyor present dalt la muntanya tota fumejant; l’Esperit que portà Ezequiel a profetitzar que penetraria en els ossos per retornar-los a la vida; l’Esperit que s’abocà sobre esclaus i esclaves. L’Esperit que no veiem però que ens manté ferms en l’esperança. L’Esperit que reposa en la seva Església per conduir el món a la perfecció de l’amor de Déu.

Si volem rebre l’Esperit Sant, escrivia sant Agustí, conservem la caritat, estimem la veritat i desitgem la unitat per arribar a l'eternitat.