28 d’agost del 2011

DIUMENGE XXII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Jr 20,7-9; Sl 62; Rm 12,1-2; Mt 16,21-27

Deixa't seduir. Deixa't seduir per la Bellesa. Deixa't seduir pel més bell de tots els homes. Reconeix quina és la voluntat de Déu. Reconeix que hi ha alguna cosa que, com foc, crema en el teu interior. Reconeix la set que tens de Déu.

Una creu s'encamina per l'horitzó de la vida. La teva creu s'encamina cap a l'encontre amb la Creu de Jesús, la Creu que dóna la veritable vida.

«Jesús digué als deixebles: Si algú vol venir amb mi, que es neguí ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi».

Jesús avui ens ho diu a cadascú de nosaltres: Vols venir amb mi? Si? No? Silenci. Silenci perquè hem de meditar aquesta pregunta. Negar-se un mateix, prendre la seva creu, acompanyar-lo, això és el que se'ns demana. La Creu de Jesús és la nostra salvació. Travessant la creu arribem a copsar la salvació, la vida en Crist.

Jesús, com als seus deixebles, ens convida a ser conscients, a prendre consciència de la nostra vida: Si som cristians o no ho som. Perquè el cristià és aquell que ha dit que sí, que sí que vol seguir a Jesús. El camí no és fàcil. Però, no és impossible. Deixa't seduir. Deixa't seduir pel més bell de tots els homes, i ofereix-te completament a la seva voluntat.

El seguiment de Jesús és un regal, un regal en la vida. De vegades costa perquè volem salvar la nostra vida. Però, Jesús ens diu: «Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà».

La vida ens ha estat donada com un regal. El seguiment de Jesús com un regal extraordinari. Però, ens cal perdre la nostra petita vida per guanyar-la amb plenitud de bellesa.

La vida veritable es troba en la recerca de la bellesa veritable que és Déu. El camí el trobarem en el reconeixement de l'altre com el Crist. Acompanyant a l'altre acompanyes a Crist mateix. Cal agafar la pròpia creu que s'encamina per l'horitzó de la vida i acompanyar a Jesús acompanyant els altres en la vida que ara tenim. I així, esdevindrem mereixedors de la paga que el Fill de l'home té preparada en la seva glòria.

Deixa't seduir per la voluntat de Déu.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI
Diumenge 22è durant l'any (Cicle A)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe (96,1-4)
«Si algú vol ser deixeble meu, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». Paraules, d'entrada, dures. Aquesta ordre del Senyor apareix com una càrrega pesada als qui volen seguir-lo. Però, ben mirat, no són ni dures ni pesades, perquè el Senyor mateix ve en ajuda dels qui compleixen els seus manaments. Perquè són també veritat aquelles altres paraules: «El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera». És que l'amor transforma en dolcesa l'aspror que trobem en el compliment dels manaments. ¡Prou que ho sabem el que pot arribar a fer l'amor, fins quan és deshonest i impur! ¡Que en sofreixen els homes de coses dures, quantes proves indignes i intolerables, per poder atènyer l'objecte del seu amor! ¿Quin és, doncs, el negoci més important de la nostra vida? Escollir allò que ens cal estimar. ¿Què té d'estrany aleshores que el qui estima el Crist i vol seguir-lo, es negui ell mateix? Si l'home mor quan s'estima a si mateix, es trobarà plenament quan es negui.

És bo seguir el Crist, però hem de saber com. Quan Crist va dir aquestes paraules als qui el volien seguir, encara no havia ressuscitat d'entre els morts, encara no havia sofert la passió. Tenia encara per endavant la creu, el menyspreu, els assots, les espines, els insults, la mort. Vet aquí quines són les dificultats del camí. ¿Et fan por? ¿No goses emprendre la marxa? El camí és dur, i és l'home mateix qui ha fet tornar dur el camí de la seva vida. Però els obstacles han estat capgirats. Crist els ha trepitjat. ¿Qui hi ha que no vulgui arribar a l'exaltació? Ocupar un lloc ben alt és cosa plaent a tots els homes. Però l'escala per atènyer el cim és l'abaixament. ¿Per què, doncs, vols fer unes passes tan llargues? ¿Que potser vols caure, en comptes de pujar? Posa, doncs, el peu damunt de cada graó, i pujaràs.

Aquest graó de la humilitat, no el volien veure aquells deixebles que demanaven: «Digueu, Senyor, que un de nosaltres segui a la vostra dreta i l'altre a la vostra esquerra en el vostre Regne». Volien arribar al cim, i no s'adonaven de l'escala. I el Senyor els la mostra: «¿Podeu beure el calze que jo he de beure?». Vosaltres, també, que cerqueu el cim de la grandesa, ¿podeu beure el calze de la humiliació? Fixeu-vos que el Senyor no ha dit només: «Que es negui ell mateix i que em segueixi», sinó que hi ha afegit: «Que prengui la seva creu». Que prengui allò que costa i pesa, així em seguirà. Si algú es proposa de seguir-me obeint els meus manaments i imitant els meus exemples, no li faltaran pas contradiccions. Molts se li posaran en contra, mols intentaran de dissuadir-lo, i això fins i tot entre els qui es diuen seguidors del Crist. També anaven amb Jesús els qui impedien al cec de cridar. Amenaces, mofes, oposicions de tota mena... si em vols seguir, fes de tot això la teva creu. Els màrtirs arribaren a la meta encoratjats per aquestes paraules. Si mai ens sobrevingués la persecució, ¿no ho hauríem de menysprear tot per causa del Crist?

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Maria Lluïsa,

Baixo la teva estrella d'aquest mes que parla sobre la "vida". Aquesta és una estrella la llum de la qual busca avui dia molta gent. De fet, som tots els que busquem la llum d'aquesta estrella. Perquè la vida tots la rebem, tots ens trobem amb aquest do de la vida, però no tots arribem a assolir la saviesa veritable de la vida, aquella saviesa que porta a viure-la amb la veritable llum i pau i sentit. Són innombrables les persones que viuen la seva vida malament, molt malament, sense els recursos materials mínims. Moltes altres, no tantes en aquest cas, desbordants d'aquests recursos la viuen ofegats en un clima personal aclaparador tancats sobre si mateixos... La vida té molts matisos, de tot signe. El poeta Rilke escriu: «Cal suportar la vida amb dignitat, tan sols la mesquinesa la fa petita».

Però, de fet, hi ha molta mesquinesa que fa la vida petita, miserable, per a molts, i, per descomptat, que no sempre el que determina aquesta dignitat és l'element material, sinó altres valors fonamentals, dels quals s'està ressentint.

La Paraula de Déu de diumenge XXII ens ofereix una clau per donar sentit a la vida: «salvar la vida és perdre-la, perdre-la és guanyar-la», però aquesta aparent contradicció es desfà quan es viu abraçat per la Vida profunda, que per al cristià té un nom: Crist. Crist se'ns presenta com la Vida. Diu als jueus: «si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi que begui. Perquè l'Escriptura diu: "del seu interior brollaran rius d'aigua viva"» (Jn 7,38). El llibre dels Proverbis ens ensenya: «Fill meu, escolta les meves paraules, fixa-t'hi atentament; no les perdis mai de vista, guarda-les al fons del cor: qui les acull, troba la vida, són remei per a tothom. Sobretot vetlla el fons del cor; que d'allí surt la vida» (Pr 4,20s).

La paraula de Jesús, era, i és, una paraula de vida, perquè neix des del seu cor i anava directament cap al cor de l'altre. Ell perdia la vida, la oferia des de l'impuls de l'amor, la servia. Perdia la vida, per guanyar el cor. Perdia, o servia la vida per guanyar la font de la vida. Posava una estrella lluminosa al firmament fosc d'aquest món.

Això és viure la vida en «cercles creixents, que passen per les coses», que diu el poeta, només que hauria de completar el vers: «i per les persones». No manquen persones en aquest món, com el profeta Jeremies, que han estat seduïdes pel valor i el foc de la Paraula. Continuaren havent-les, perquè no podem viure sense aquesta estrella de «la vida».

Maria Lluisa, com diu el profeta Ezequiel: «Viu, segueix vivint, creix!». Una abraçada,

+ P. Abat

21 d’agost del 2011

DIUMENGE XXI DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 22,19-23; Sl 137; Rm 11,33-36; Mt 16,13-20

Germanes, germans,

Ens hem reunit, com cada diumenge, per celebrar el misteri pasqual de la passió, mort i resurrecció del Crist, misteri que pel fet de tenir com a protagonista Jesucrist, Déu i home, perpetua incessantment el seu poder salvador al llarg de tots els segles de la història en favor de tots als homes i dones que han existit, existeixen i existiran en el nostre món. Per això la nostra mirada va dirigida principalment al Pare de Nostre Senyor Jesucrist que, en Crist, ens ha beneït d'una manera tan gratuïta com immerescuda, i ens ha cridat a ser fills seus i a formar el Poble de la Nova Aliança, Poble dels redimits gràcies a la entrega total del Crist a la voluntat del Pare. Nosaltres, empesos per l'Esperit del Crist ressuscitat, volem ser deixebles del nostre Mestre i Senyor per tal d'acompanyar-lo també en la glòria, quan tot l'univers se sotmetrà definitivament a ell, i el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot, per tal que Déu sigui tot en tots.

En la taula de la paraula d'avui apareix repetidament el terme simbòlic de la clau o les claus, com a signe d'autoritat, tant en el text d'Isaïes com en l'evangeli. El profeta vaticina la destitució de Sobnà, probablement un estranger que havia arribat a tenir l'alt càrrec de majordom del palau del rei Ezequies, i que amb el seu orgull i deliris de grandesa s'havia fet fer un panteó tallat a la roca. Isaïes el desqualifica en nom del Senyor i li assegura que el seu càrrec passarà en mans d'Eljaquim, que assumirà l'autoritat que tenia Sobnà. En aquest moment el profeta se serveix del simbolisme de la clau del palau de David com a signe d'autoritat absoluta i irrevocable. És en aquest sentit que també Jesús atribuirà a Pere l'autoritat sobre la seva Església.

L'evangeli d'avui, tan freqüentment glossat, ens posa la qüestió sempre indefugible sobre qui és Jesús per a nosaltres, i concretament per a tu i per a mi. A Jesús li preocupa ben poc què pensa la gent del Fill de l'Home, però vol saber què pensen d'ell els seus immediats seguidors, per qui el tenen. Per això introdueix aquesta pregunta als seus deixebles per tal que es defineixin davant d'ell i sobre ell. Li interessa saber de la seva pròpia veu quina idea s'han anat fent de la seva persona i del seu missatge. Els ho formula clarament: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?» Pere, sempre impetuós i decidit, endut per un fervor entusiasta envers Jesús, s'avança a donar la resposta abans que els altres, tot pensatius davant la pregunta de Jesús. Pere fa una confessió solemne de la divinitat de Jesús, quelcom que sobrepassa sens dubte el seu coneixement, per això Jesús li diu que la seva resposta no prové del seu magí, sinó que és fruit d'una revelació del Pare del cel. És aleshores quan Jesús li confereix l'autoritat sobre la seva Església i el poder de lligar i deslligar —en el sentit de condemnar i absoldre— tant a la terra com al cel, amb la donació simbòlica de les claus del Regne. Sense esperar-ho, Pere, s'ha trobat investit d'una autoritat d'origen diví. Pere, serà la pedra sobre la qual Jesús edificarà la seva Església en unió amb els altres apòstols. Ens trobem davant un text cabdal sobre la institució de l'Església i el primat de Pere, que tants trencacaps ha provocat al llarg de la seva història, fins a dividir-la en els dos grans sectors, la d'Orient i la d'Occident. L'exegesi catòlica sosté legítimament que aquest primat petrí es perpetua en tots els successors de Pere i no es tracta d'un atribut purament personal concedit al primer dels apòstols, ja que la intenció de Jesús era la de proveir al futur de la seva Església amb una institució que no podia desaparèixer amb la mort de Pere. La presència aquests dies entre nosaltres del successor de Pere per confirmar la fe dels joves vinguts d'arreu del món per veure, escoltar i pregar amb el Papa a Madrid, és un signe de la vitalitat de la fe de les joves generacions que veuen en Benet XVI el vicari de Crist i l'herald de la pau i de la veritat que els pot comunicar esperança i nous ideals en un món on els valors estan tan capgirats i on el missatge evangèlic cal que hi tingui una validesa permanent per tal que el cristianisme continuï essent l'autèntic humanisme.

Tot amb tot, el que ens interessa en la nostra reflexió d'avui és el fet de deixar-nos qüestionar també nosaltres per Jesús amb la mateixa pregunta que ell formulà als dotze a Cesarea de Felip, sota la muntanya de l'Hermon. Perquè del concepte que tinguem de Jesús sabrem fins a quin punt ens sentim dependents d'ell i del seu missatge. Hem de preguntar-nos sobre la nostra relació personal amb Jesús, si ell és de debò la nostra única riquesa, la nostra passió dominant, el nostre paradís interior, el nostre tot. Si per ell i per la seva doctrina seríem capaços de donar la vida. En el fons, si estem de debò enamorats d'ell i si volem adherir-nos fermament a la seva persona i al seu missatge. Si és així, també nosaltres confessarem, com Pere, amb la nostra vida, que ell és l'Ungit de Déu i el Fill de Déu.

Ens disposem ara a parar la taula de l'eucaristia on Jesús se'ns farà present en la seva humanitat i divinitat fins al punt d'esdevenir aliment i vida del nostre cos i de la nostra ànima tot participant sagramentalment del seu Cos i de la seva Sang, Misteri Pasqual a l'abast de tots els qui creuen en ell, amb una gratuïtat admirable que ens fa exclamar amb sant Pau: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Glòria a ell per sempre. Amén».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 21è durant l'any (Cicle A)

Comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe (L. VI,93-97)
Jesús demana als seus deixebles: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?» I Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». L'opinió que la gent tenia sobre Jesús té el seu interès: els uns creien que Elies havia ressuscitat i que havia de venir novament a la terra, els altres pensaven que era Joan Baptista, que havia estat decapitat i ara havia tornat a la vida, o encara pensaven que era algun dels antics profetes.

Si l'apòstol Pau no volgué conèixer altra cosa que Jesucrist, i encara crucificat, ¿què més podria desitjar de conèixer jo sobre el Crist? En aquest sol nom hi ha expressada la divinitat, l'encarnació i la realitat de la passió. Així, per bé que tots els altres apòstols tenen tots el mateix coneixement sobre el Crist, Pere respon el primer: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». ¿Podríem nosaltres especular ara sobre la generació de Déu, quan sant Pau cregué que no havia de saber res mes que Jesucrist, i encara crucificat, quan sant Pere ha cregut que no havia de confessar altra cosa que el Fill de Déu? Nosaltres investiguem, amb els ulls de la feblesa humana, quan i com nasqué i quina és la seva grandesa. Pau va veure en totes aquestes qüestions un escull més que no pas un profit per a l'edificació, i des d'aleshores decidí de no saber altra cosa que el Crist Jesús. Pere va saber que en el Fill de Déu subsisteixen totes les coses, perquè «el Pare ho ha donat tot al Fill». Si, doncs, li ho ha donat tot, li ha transmès també l'eternitat i la majestat que ell posseeix. Però, ¿per què me n'he d'anar tan lluny? El terme de la meva fe és el Crist, el terme de la meva fe és el Fill de Déu.

Creguem, doncs, tal com Pere va creure, per tal de poder ser feliços i de sentir com ell de llavis de Jesús: «Això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel». En efecte, els homes de carn i de sang només poden revelar realitats terrenals; en canvi, el qui parla dels misteris en esperit no es fonamenta pas sobre l'ensenyament de la carn i de la sang, sinó sobre la inspiració divina. No us fieu, doncs, de la carn i de la sang, si és que vosaltres mateixos no us voleu tornar carn i sang. El qui ha vençut la carn ha esdevingut fonament de l'Església i, si no pot igualar Pere, el pot, si més no, imitar. Grans són, en efecte, els dons de Déu: no solament ha restaurat el que era nostre, sinó que ens ha donat el que era seu.

El Crist és pedra. I no solament no ha refusat la gràcia d'aquest nom al seu deixeble, sinó que l'ha fet també Pedra, perquè té de la pedra la solidesa inalterable, la fermesa en la fe. Esforceu-vos, també vosaltres, a ser pedres: cerqueu la pedra no fora de vosaltres, sinó al vostre interior. La vostra pedra és la vostra acció; la vostra pedra és el vostre esperit. És sobre aquesta pedra que es construeix la vostra casa, perquè cap tempesta de l'esperit maligne no pugui esfondrar-la. La vostra pedra és la fe; la fe és el fonament de l'Església. Si vosaltres sou pedra, romandreu en l'Església, perquè l'Església reposa damunt la pedra.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Llegint la Carta de sant Pau als cristians de Roma del pròxim diumenge pensava en tu. És un crit d'entusiasme de Pau: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en coneixement de Déu! Que en són d'incomprensibles els seus judicis i d'impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor? Qui l'ha assessorat com a conseller? Qui s'ha avançat mai a donar-li res perquè li ho pugui recompensar? Tot ve d'ell, passa per ella i s'encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amen».

Pensava en tu quan en les teves cartes em parles dels teus passeigs al peu del castell, amb un llibre a les mans, quan m'escrius sobre els teus entusiasmes amb aquest o aquell autor, o quan m'escrius sobre els dubtes; dubtes d'aquests autors, o els teus pròpis. Pensava en els entusiasmes que et desperten, aquest llibre, o aquella obra musical... sovint, tot això, relacionat amb el problema de la fe, o del misteri de Déu.

I considero que aquests entusiasmes són molt positius; aquesta vibració intensa de tot el nostre món interior, capaç d'estremir-se davant la més petita insinuació de la vida. Una vida que se'ns insinua per multitud de camins: en els fragments de la nostra existència, en una planta o flor que ens parla del misteri de la vida, en una paraula d'una persona que ens pot dir molt del misteri de la vida, en un silenci interior que permet néixer una experiència nova dins nostre, una mirada neta a l'horitzó... Són molts els fragments de la nostra vida que ens obren a la bellesa, i que poden ser una "insinuació" del misteri diví. Una possibilitat més d'entusiasme.

Perquè aquest crit de Pau és un crit que neix des d'una experiència profunda de la seva existència.

Avui això no és fàcil, ja que exigeix un ritme diferent del que ens proporciona la vida ordinària. Tu tens al teu abast aquest ritme, per aquestes passejades de lector i de reflexió, potser també per estar habitualment interessat en temes de certa profunditat. Miquel, necessitem llegir molt sant Pau. Llegir-lo i meditar-lo. Ja que ell és un home que vessa sempre entusiasme. És un profund enamorat de Crist. I avui tenim tots necessitat d'aquest entusiasme. Ja saps que la paraula «entusiasme» etimològicament vol dir «estar en Déu». Jo crec que tots estem en Déu. El mateix Pau ho diu en un altre lloc quan escriu: «en Ell vivim, ens movem i som» (Ac 17,27). Però també és veritat que no arribem a tenir consciència d'aquest «entusiasme». Ens manca la vibració amb aquesta presència divina en la nostra existència. El camí serà posar una altra freqüència en la nostra audició, un altre ritme de vida... Una abraçada,

+ P. Abat

20 d’agost del 2011

PROFESSIÓ TEMPORAL DE FRA BERNAT FOLCRÀ I DE FRA BORJA PEYRA

Al·locució del P. Abat Josep Alegre i Vilas a la sala capitular
Salm 50; Regla de sant Benet 4

«Déu és excels i té 100 misericòrdies. D'aquestes, 99 les guarda dintre seu, i només una l'ha manifestat a l'home. En virtut d'aquesta, les criatures es mostren recíproca compassió: la mare s'entendreix del fill i l'animal és afectuós amb la seva cria. I quan arribi el dia de la Resurrecció, Ell ajuntarà aquesta misericòrdia amb les 99 i les posarà sobre les criatures i cadascuna serà àmplia com el cel i la terra» (Mestre místic del s.XI).

Convé que meditem molt la primera part d'aquest salm 50, els versets 1-11. La paraula del salm necessita recolzar-se en el silenci del cor per percebre com diu Rilke «el buf d'una ona, el missatge ininterromput que es forma del silenci» (p. 114).

Aquest missatge ens parla del nostre pecat. Ens convé ser conscients de manera permanent del nostre pecat, com ens ho suggereix aquesta primera part del salm, sabent que la història acaba sempre en la misericòrdia. Per això la segona part arrenca amb un crit d'epiclesi, d'invocació de l'Esperit, que ens introdueix en el regne de la gràcia, en l'alegria de saber-nos estimats per Déu, la qual cosa ens arrossega a viure aquesta misericòrdia de Déu amb totes les criatures amb profunda generositat.

Aquí tenim el suggeriment d'un treball permanent a la nostra vida, que no serà sinó una positiva col·laboració amb el Déu que ens va creant un cor nou. Com diu el v. 8, que ens suggereix que Déu mateix treballa en la intimitat de l'home perquè adquireixi seny i es manifesti en conseqüència amb saviesa. El perdó de Déu suposa ser «tocats» pel seu amor, la qual cosa ens dóna una saviesa que després té repercussió en la vida concreta. Diu sant Agustí: «Sabem que l'hisop és una planta humil, però medicinal, i que, segons es diu, s'adhereix amb l'arrel a les pedres. D'aquí es va prendre la semblança amb el misteri de la purificació del cor. Adhereix tu també l'arrel de l'amor a la teva pedra; sigues humil davant el teu Déu; humil perquè siguis excels amb el teu Déu glorificat. Si ets ruixat amb l'hisop, et netejarà la humilitat del Crist. No menyspreïs la humilitat de l'herba; fes cas de l'efectivitat del remei». (Comentari al salm 50)

I parar esment a l'efectivitat d'aquest medicament de l'hisop és també, com diu sant Bernat: «Vigilar la construcció d'aquest edifici espiritual que sou vosaltres» (1 Co 3,17). I segueix dient Bernat: «Tingueu cura de triar les bigues, la fusta de les quals no es podreixi, com ara el temor de Déu, que dura per sempre (Sv 18,10), la paciència, ja que segons l'Escriptura la paciència dels pobres no es perdrà (Sl 9,19), la longanimitat, que no mor sota el pes de cap construcció i perdura per sempre, com ha dit el Salvador: "Qui persevera fins al final serà salvat" (Mt 10,22), però sobretot la caritat que no mor mai (Ct 8,6). Després fixeu aquest carcassa amb altres fustes igualment belles, amb les quals fareu els enteixinats i ornaments de la vostra casa: els propòsits de saviesa o de ciència, l'exegesi dels textos, o coses semblants, més aviat pròpies per adornar que per proporcionar la salvació. Puc obtenir abundància d'aquestes fustes en l'Església, jardí de l'Espòs, que està plena d'elles: la pau, la bondat, la dolçor, l'alegria en l'Esperit Sant, la pietat alegrement exercitada, l'almoina feta amb senzillesa, plorar amb els que ploren... Dóna'm, et suplico, aquestes fustes, perquè pugui presentar sempre acollidora la cambra nupcial de la consciència: de la meva consciència i de la dels altres». (Sermó 46, sobre el Càntic dels càntcs)

Construir una casa, o aixecar aquest edifici espiritual, requereix un treball amb molta dedicació per part nostra. Treballar fort i generosament al nostre taller. I el taller, com hem sentit en la lectura de la Regla, és el monestir. El monestir, el nostre obrador.

«Obrador» és una paraula que fa referència a un «taller d'obres manuals». Per exemple un obrador és el taller de ceràmica, on es manipula el fang, i es combinen els colors... perquè finalment obtinguem una obra bella; el mateix podríem dir del taller d'enquadernació, i fins i tot, ampliant la nostra mirada, del mateix hort. Aquí es treballa en obres materials, i obtenim un resultat material, bell, necessari, però en definitiva material.

L'obrador de què us parla avui la Regla és un treball que ens ajudi a preparar la casa interior, a fer l'obra del cor. Evidentment aquí els materials són molts més i molt més diversos. Ni més ni menys que 74 suggeriments molt concrets, manllevats de la Bíblia i dels Sants Pares, per als quals ens ha promès la recompensa: «veure el que cap ull ha vist mai, ni ha pressentit el cor de l'home, el que Déu té preparat per als qui l'estimen». O sigui que el vostre, i el nostre, és un treball permanent, espiritual, que vagi dominant sobre qualsevol altre treball.

Comença amb una invitació a estimar Déu, amb tot el cor. Déu sempre és la primera referència, ell té també la iniciativa de l'amor. I acaba amb el record que tot ho embolcalla la misericòrdia de Déu. La primera i l'última paraula de tots els materials del nostre treball espiritual és la mateixa: Déu. Paraula que és perdó i amor. Dues paraules que cal tenir presents en la vida del monjo. Tot està a les mans de Déu.

En les sentències més decisives i com a raó última de l'existència del monjo i com a objecte i garantia del seu amor, no anteposar res al Crist. En aquest catàleg apareixen repetides sobretot dues paraules: estimar, desitjar.

I amb la llum i l'estímul d'aquestes dues paraules en el taller del monestir s'ha d'anar combinant i utilitzant en cada moment els materials apropiats d'aquest capítol 4, per anar fent el camí d'una vida espiritual, que serà l'edificació de la casa interior.

Per exemple, en els moments que hom està al cor, segurament no tindrà la preocupació de donar-se al vi, o ser llaminer o dormidor, però potser haurà de tenir en compte d'esclafar els mals pensaments contra el Crist, o d'escoltar amb gust les lectures santes. O sigui que a l'obrador monàstic cada cosa té el seu temps, i l'important serà viure cada situació, cada temps, d'acord amb l'exigència del moment. Això sí, procurant que d'aquest obrador monàstic en surti una obra ben feta.

L'objectiu, doncs, és construir la casa interior. O com escriu Ester de Vaal: «Transformar la vida a imatge de Crist. Quan l'Esperit atrapa la nostra imaginació, es reconfiguren els nostres desitjos, esperances i valors, la manera que tenim cadascun de veure el món, en definitiva tota la vida humana. Per tant, redescobrir la imaginació és un pas important per aprendre a respondre al que Déu està fent en les nostres vides i al nostre voltant».

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre i Vilas, abat de Poblet
Sv 7,7-10.15-16; Sl 62,2-9; Flp 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«A la comunitat monàstica arriba el crit dels homes d'avui, que volen trobar un sentit a la vida. Nosaltres percebem en aquest crit en la invocació del qui busca el pare oblidat i perdut (Lc 15,18-20; Jn 14,8). Les dones i els homes d'avui ens demanen que els mostrem el Crist que coneix el Pare i ens l'ha revelat, aquell Crist que amb la seva mirada d'amor reconciliava els homes amb el Pare i amb ells mateixos, tot comunicant-los l'única força capaç de guarir l'home sencer. Deixant-nos interpel·lar pels interrogants del món, amb plena solidaritat envers el qui els expressa, som cridats a mostrar amb paraules i gestos d'avui les immenses riqueses que les nostres esglésies conserven a les arques de llurs tradicions» (Joan Pau II)

Aquest crit també va sortir de la boca de sant Bernat i d'un nombrós grup de familiars i amics seus que es van incorporar a la vida monàstica buscant un sentit profund per a la seva vida, i donant un impuls creador, definitiu, a Cister.

Bernat entra al monestir, i això per a ell vol dir entrar en una altra història, que serà determinant per a Europa, ja que donarà un impuls tan gran a la vida cistercenca i monàstica, que tindrà un influx singular, únic, en la configuració d'uns valors, que precisament avui trobem a faltar. Entra al monestir, entra en una altra història, on no hi ha senyorius, on és important la persona, on cadascú troba el seu lloc d'acord amb les seves aptituds, on tothom hi és acollit tal com és.

Quan sant Bernat exhortava a deixar el món per la soledat, «veureu per vosaltres mateixos —deia— que es pot treure mel de les pedres i oli de les roques més dures». Parlava de béns espirituals, del fruit que neix de les privacions, de la solitud, del silenci. Però els cistercencs van poder creure que havia forçat amb les seves virtuts les pedres i les roques a ser productives. S'ha dit que el segle XII és el segle de sant Bernat. I el que és cert és la seva profunda influència, la seva presència molt viva, determinant, en l'àmbit polític, religiós i social d'aquest segle. Les seves innombrables cartes a persones de tota mena, les seves nombroses obres, i, sobretot, els 200 monestirs que deixa fundats a la seva mort, parlen per ells mateixos.

Com trobar una paraula que defineixi l'esperit de Sant Bernat, que defineixi l'home i al sant en la seva totalitat? En ell tot és un tornar cap a l'interior. Bernat no pensa en la basílica, en l'obra de pedra, sinó en l'ànima, fer sorgir l'home cap a la llum. L'art, un art simple, senzill serà un instrument de ressorgiment, de revelació, de renaixement, però per sobre de tot, també, de l'interior de l'home.

El gradual de la festa de Sant Bernat li aplica aquestes paraules: «Vaig estimar la saviesa i la vaig buscar des de jove, vaig procurar esposar-me amb ella, enamorat de la seva bellesa» (Sv 8,2) Va estimar aquesta saviesa, la va suplicar, la va preferir a tots els altres béns, i va arribar a parlar d'acord amb el designi diví i tenir pensaments dignes dels dons de Déu, i d'acord amb aquests pensaments va arribar a tenir unes obres dignes d'aquests pensaments.

És la permanent recerca de llum en les llums de la Paraula, que arriba a fer amb tant d'encert i saviesa que serà anomenat «Doctor Melifluus», és a dir, que sap libar el nèctar de vida de l'Escriptura, com l'abella liba el nèctar de les flors.

Aquestes breus pinzellades en aquesta homilia són suficients per dir-nos com sant Bernat arriba a ser sal de la terra, la bona sal que assaona amb les seves obres sàvies la societat del seu temps, però com una saviesa que està per sobre dels temps, que ve suggerida o inspirada en la mateixa saviesa divina; també és una bona sal per assaonar els nostres temps, no menys necessitats avui dia.

També podem i hem de dir que la seva llum continua brillant. Pels monestirs cistercencs que continuen receptius als crits de l'home d'avui, i perquè la vida i virtuts de sant Bernat són molt necessàries per a l'home del nostre temps.

Tot això no fa sinó repetir les paraules de la segona lectura, escoltades de la boca de sant Pau als Filipencs, i com repetides per la boca de sant Bernat: «Sigueu imitadors meus, viviu com a amics de la Creu de Crist; fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en nosaltres». Estimeu les coses de la terra, però amb la ferma esperança del Crist que va transformat el nostre cos miserable en un cos gloriós. Potser per això dirà en una de les Cartes: «Sóc allà on és el meu desig, el meu esperit i el meu amor, que és la part més rica de mi mateix!». I aquest desig neix de la consciència que té de la distància entre el present que viu i el futur cap al qual tendeix. Un desig que el té projectat cap al futur. Per això escriurà: «Els assumptes de Déu són els meus, res d'allò que tingui referència a ells m'és aliè».

Ho escriu i ho viu en una època de profunda transformació a Europa. Bernat transmet als seus lectors, als seus oients, ens segueix transmetent a nosaltres, la flama que el crema. Un foc que sedueix i que viu de manera molt sensible a l'amor, a la tendresa, a la benignitat, que el marquen com a home, com a monjo i com a abat.

També nosaltres vivim una nova època, una època de profunda transformació, no únicament a Europa, sinó a nivell mundial. Podem fer nostres les paraules de Bernat?: «Els assumptes de Déu són els meus, res d'allò que tingui referència a ells m'és aliè». Altrament, no tenim futur.

15 d’agost del 2011

L'ASSUMPCIÓ DE SANTA MARIA VERGE

Professió monàstica solemne de fra Edwin Oblitas Vera

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56

Avui, com acabem d'escoltar a la lectura de l'Apocalipsi, «torna a aparèixer en el cel un gran prodigi: una dona que té el sol per vestit, la lluna sota els peus i duu al cap una corona de dotze estrelles». En el cel un gran prodigi i a la terra la solemnitat de l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al cel.

«Un regal de gran preu —com escriu sant Bernat— perquè és el segell d'una feliç aliança entre el món humà i el món diví, entre la terra i el cel. El millor fruit de la nostra terra que enviem allà d'on davallen tots els dons i les gràcies». El millor regal, el millor fruit que enviem al cel, però també la ferma esperança que aquesta terra nostra segueix essent una bona terra per continuar la nostra resposta, la nostra ofrena singular a Déu.

La nostra reina ens ha precedit, i ha rebut una acollida tan meravellosa que podem amb tota confiança, nosaltres, els seus humils servidors, seguir els seus passos cridant amb l'Esposa del Càntic: «atrau-me darrere teu!, correm, embriagats pels teus perfums» (Ct 1,3). «La Verge gloriosa, pujant avui al cel, ha augmentat la felicitat dels que l'habiten» —escriu amb un profund i atrevit amor sant Bernat. Admiració que també porta a fer exclamar el poeta: «Oh tu, saborosa, oli que l'altura vol, vora de fum blau que de l'encenser puja».

Saborosa, saviesa viva, vibrant, que desvetlla aquell racó més íntim i genuí del nostre ésser. Ser fet per a l'eternitat. Oli, que l'altura vol, dissenyat abans de tota la creació. Disseny de la primera casa que Déu fa per a si mateix. Diu l'evangeli: «Jesús va entrar en un poblet i una dona el va rebre a casa seva» (Lc 10,38). Lluc, el pintor de la Verge, potser no fa sinó recordar aquest «oli que l'altura vol»: Déu va entrar en el món i una dona el va rebre a casa seva.

Déu continua venint al món, i tu, jo, nosaltres... estem cridats a rebre'l a casa nostra. Un Déu que roman, d'alguna manera, en gestació dins cadascun de nosaltres. Déu va entrar en el món i una dona el va rebre a casa seva.

Déu continua venint a la casa del món per trobar-hi l'home. L'objectiu de la vida monàstica és «buscar Déu» aquest Déu que ve, que sempre està venint. Qui es consagra com a monjo a viure una vida monàstica es consagra a una cosa tan senzilla com això: buscar Déu. Cercar Aquell que dóna valor a la vida, trobar la Vida mateixa. Ara bé, la recerca de Déu requereix un conreu de la Paraula. La Paraula ens obre el camí per buscar Déu. Per això sant Benet estableix una escola del servei diví, en la qual és important l'exercici de la Paraula. La Paraula ens fa estar atents els uns als altres. I això obre al naixement d'una comunitat.

Per això el monjo busca Déu al si d'una comunitat. Això exigeix altres valors necessaris en la recerca de Déu: el silenci, el diàleg, la trobada, un treball ben fet, viure el temps, cada moment amb el goig de la feina ben feta. Tots aquests valors que la Regla de sant Benet resumeix en dues paraules: «Ora et labora». D'aquí neix un tarannà de vida nou, diferent. Però d'aquest tarannà nou, ens en pot dir alguna cosa l'escena que contemplem a l'Evangeli que hem escoltat.

Contemplar l'evangeli, per comprendre aquest moviment de Déu a la casa del món, a la casa d'Elisabet, a la casa de Maria. «Ella, Maria —escriu sant Bernat— és aquella la salutació de la qual és suficient per fer saltar d'alegria el nen, encara en el si de la seva mare».

L'escena és d'una bellesa singular, una bellesa immortalitzada en innombrables ocasions, en les pintures, en els retaules d'artistes d'arreu del món... Maria truca a la porta de la casa d'Elisabet. Aquesta obre la porta i s'entusiasma. I fruit d'aquest entusiasme diu una paraula de benedicció: «ets beneïda entre totes les dones... tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d'entusiasme dins les meves entranyes».

I Maria, l'esclava del Senyor, calla, i deixa que parli Déu, deixa que parli el Verb que agita les seves entranyes. I en aquesta agitació torna a desplegar l'amor de Déu a tota la humanitat. Un amor que resumeix el cant únic del Magnificat. Allò que el poble jueu havia fet al llarg de la seva història: el record de les meravelles de Déu, viscudes i ensenyades d'aquesta manera als seus fills, perquè aquest amor es revitalitzés permanentment, Santa Maria torna a recordar-ho amb el gust de la plenitud dels temps. Maria recorda les grandeses de Déu. Maria recorda l'obra de Déu. Però Maria ens recorda que aquesta obra continua amb força sense aturar-se cap al futur. O que aquest futur ja és aquí i ara. Només cal deixar que ens abraci l'amor de Déu que ens transforma, que ens ressuscita. Per això la nostra ànima, com la de Maria, ha d'enaltir el Senyor, que ens mira, malgrat tot, en la nostra petitesa. La seva santedat i el seu amor s'estenen de generació en generació. I arriben fins a nosaltres. Perquè fem l'obra de Déu. L'obra que exalça els humils, que mira amb predilecció els pobres, els senzills.

Déu no oblida, el record de Déu recull l'amor des de l'inici, el seu amor, jo diria que creix amb les seves obres, i per això el seu amor arriba de generació en generació. Santa Maria sap, en el seu record, d'aquesta obra de Déu en la història del seu poble i en la seva pròpia existència, i per això canta: «totes les generacions em diran benaurada».

El poeta també canta aquest misteri quan escriu: «Com pel forat d'una agulla vol enfilar-se en tu la meva llarga mirada abans que et sostreguin al visible».

Estimat Edwin, com en el forat d'una agulla, és important enfilar-se a Santa Maria. En aquesta solemnitat de l'Assumpció vols consagrar-te al Senyor en la vida cistercenca, i viure com a monjo. Que la teva vida monàstica vagi configurant-se tot enfilant-te a santa Maria. Deixa que, dia a dia, ella t'estiri a tu. Tens virtuts en la teva vida que t'hi acosten: ets un monjo que parla poc, ets un monjo que fa amb diligència els seus treballs. És l'«Ora et labora» monàstic, dues paraules que cauen bé a la vida monàstica. Al monjo que desitja ser-ho. Deixa que Santa Maria t'estiri sempre. Perquè ella està sempre a prop nostre. Que ella sigui sempre una referència principal per a tu. La pau i l'alegria de Déu no et faltaran. I tu seràs també font de pau i d'alegria per a la comunitat.

14 d’agost del 2011

PROFESSIÓ REGULAR D'OBEDIÈNCIA DE FRA EDWIN OBLITAS VERA

Al·locució del P. Abat Josep Alegre i Vilas a la sala capitular
Regla de sant Benet, capítol 5: L'obediència

«Purifica el cor, despreocupa't de tot, sigues monjo, és a dir, únic. Demana al Senyor una sola cosa i busca-la. Afanya't i mira que ell és Déu. Així, quan purifiquis el teu cor per l'esperit d'intel·ligència, immediatament veuràs Déu per l'esperit de saviesa, i gaudiràs de Déu».

Aquestes paraules de sant Bernat ens suggereixen que arribar a la professió solemne és un punt important d'una línia que cal seguir traçant a la llarg de la vida monàstica, que se centra en una recerca permanent de Déu. Aquesta recerca va lligada de manera molt íntima a un treball sobre el propi espai interior. «Purifica el cor, centra't en l'única cosa important: ser monjo». Aquesta actitud ens posa en un camí d'assolir l'esperit de saviesa, i, com a conseqüència, veure Déu.

Per fer aquest camí, o per dur a terme aquest treball, necessitem no oblidar en cap moment tres paraules. Són tres paraules que apareixen en els dos primers versets del capítol sobre l'obediència, que acabem d'escoltar: HUMILITAT, OBEDIÈNCIA, CRIST. Tres paraules que ens obren el camí per anar a trobar Déu. I tot això amb una referència molt concreta, molt evangèlica. La humilitat. La humilitat és Crist. La humilitat és una paraula que recull tot el misteri de Déu. D'un Déu que no vol es guardar gelosament per a ell la seva condició divina, sinó que es despulla, es fa no-res, es revesteix de la nostra feblesa, i s'humilia fins a morir a la creu. Aquesta és l'expressió de la suprema humilitat. Un camí així no es fa sinó sota l'impuls de l'amor. Déu és amor. Per això Déu fa aquest camí revestit de la nostra naturalesa, per ensenyar-nos que la manifestació de la grandesa passa per la humiliació viscuda amb amor. Aquesta humilitat és la que contemplem en Crist, que és el camí que ens porta al Pare.

Per viure, doncs, la humilitat, no podem deixar de contemplar el Crist. Si nosaltres, els monjos, no hem d'anteposar res el Crist, estem cridats a contemplar aquest Crist en el qual destaca per sobre de tot el seu gest humil. Per què, durant la seva vida, el Crist viu aquest gest humil? Perquè no abandona mai en cap moment la referència al Pare. «El meu aliment és fer la voluntat del Pare», dirà Jesús.

D'aquesta manera entenem que la seva vivència humil neix d'una obediència permanent al Pare. «Jo no puc fer res sinó el que veig fer al Pare», diu Jesús. Crist doncs, roman en permanent dependència del Pare. «Crist obedient, fins a la mort, i una mort de Creu». Una obediència que viu també assetjat per la temptació: «Pare, aparta de mi aquesta copa, però que no es faci la meva voluntat». Cal, doncs una gran maduresa humana i espiritual per viure amb força i generositat l'obediència. Una maduresa que en els nostres temps no sempre es troba, en una societat sotmesa al caprici i a la superficialitat, en una societat on abunda el criteri del gust personal, i hi manca compromís amb els qui convivim. L'obediència segons Crist no és una obediència cega, és una obediència que neix de l'exigència de la seva unió amb el Pare, que el porta a manifestar el seu amor a tots els homes.

Una obediència segons Crist és una obediència que neix de la llibertat i de l'amor. La llibertat del qui accepta viure una relació viva amb Déu, de recerca permanent, de desvetllar el seu esperit dins de si mateix, i de manifestar aquest esperit amb amor.

Per tot això cal dir que per a un monjo que accepta plenament les exigències d'una obediència, que aquesta obediència és Crist. Ell ha de ser sempre el punt de referència principal a l'hora de viure aquesta virtut fonamental de la vida monàstica.

Aquest capítol ens parla de les característiques importants de la vida d'obediència: promptitud decidida, generositat, oblit de si mateix, acceptació d'un camí estret, acceptació d'una exigència comunitària, allunyament de tota murmuració, trobar alegria. Doncs tot això és el compromís que es posa de relleu en aquest breu diàleg entre el monjo que professa i l'abat: «assumir el camí de l'obediència monàstica per configurar-se més i més a Crist humil i obedient».

I en aquest mateix diàleg se suggereix també la necessitat «d'assumir en la pròpia vida una escolta humil de la Paraula de Déu», com un mitjà, un instrument necessari per dur a terme amb fidelitat la vida humil i d'obediència que ens configuri a Crist.

La Paraula, però, és un instrument de purificació permanent si s'acull en el cor. «La Paraula és més penetrant que una espasa de dos talls, arriba a destriar l'ànima i l'esperit, discerneix les intencions i els pensaments del cor. Res no s'escapa a la seva mirada; tot és nu i descobert davant els ulls d'aquell a qui haurem de donar compte» (He 4,12).

És fort aquest text. Tant, que cal dir que el monjo que no es prengui seriosament aquestes paraules de l'Escriptura, pot ser monjo, però serà un monjo mediocre, una vulgaritat que passa sense pena ni glòria. Molts en la vida monàstica passen sense pena ni glòria. Però un pas així és trist.

Edwin, no passis sense pena ni glòria. Alimenta't cada dia de la força, de la llum i de la saviesa de la Paraula de Déu a qui vols consagrar la teva vida, tal com manifestarás en aquest diàleg amb l'Abat, davant de la comunitat. Sigues generós amb Déu, i amb els teus germans. I viuràs l'experiència que Déu et guanya en generositat.