30 de novembre del 2009

SANT ANDREU, APÒSTOL

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 10,9-18; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 4,18-22

Hem començat l'Advent, aquest temps que, cada any, ens confronta amb l'horitzó grandiós de les nostres vides i de la història. Cantàvem, com a comiat de l'any litúrgic, la colpidora seqüència del «Dies iræ», i, tot cantant-la, pensava en la visió no menys grandiosa de la paràbola del rei jutge i pastor de Mt 25, i les visions del llibre de Daniel, que, sens dubte, n'inspiraren la composició. El relat mateuà del judici final, igual com la seqüència del «Dies iræ», posen l'accent en la serietat de Déu i del seu projecte. I està bé que sigui així, envoltats com estem de frivolitat. Déu se'ns pren seriosament, i això vol dir que també nosaltres ens l'hi hem de prendre. És el missatge del «Dies iræ». La gravetat i la responsabilitat del jutge, però, no exclouen la confiança i l'esperança en el pastor. Per això, aquests dies, m'he fixat sobretot en aquesta estrofa del «Dies iræ»: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuæ viæ, ne me perdas illa die»: Recorda't de mi, oh bon Jesús, jo que he estat la causa del teu camí, i no em perdis aquell dia! Sí, la seqüència del «Dies iræ» canta la serietat del Déu que es pren seriosament la meva vida i la meva veritat, per petites que siguin, i els surt a l'encontre, i, amb un gest acollidor, amb la seva mirada d'infinita tendresa, acull la història que fa camí cap ell, per donar-li sentit i plenitud, que això vol dir, en definitiva, el judici de Déu.

Per això avui, amb l'apòstol sant Andreu, un dels primers, sortim també nosaltres a l'encontre del Déu que ve a trobar-nos. Sí, som causa del seu camí, som causa que ell hagi vingut a ajudar-nos a desenredar les xarxes del nostre pecat. És el que celebra l'Advent: Déu que ve per adreçar-nos una paraula, per proposar-nos de compartir un camí, una aventura, un projecte, una il·lusió. Ens proposa un intercanvi: les nostres xarxes, per les seves, la nostra limitació per la seva infinitud, la nostra incomunicació i la nostra solitud, per l'àmbit obert de la xarxa divina, de l'internet de la gràcia sense pàgines protegides amb contrasenya. Cansat de cercar-me, Senyor, t'has assegut a la vora del pou, i per redimir-me has patit la creu. Que no sigui en va tant d'esforç!

26 de novembre del 2009

DIJOUS XXXIV (I)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dn 6,12-28; Sl Dn 3; Lc 21,20-28

Estimats germans,

La coneguda pàgina de Daniel a la fossa dels lleons té una clara intenció: si som fidels al Senyor, malgrat les temptacions i persecucions, mai quedarem abandonats. Déu ens protegeix i ens dóna forces per resistir les forces que s'oposen a l'Evangeli. Cada dia té el seu afany i cada temps les seves dificultats. Daniel era obligat a adorar déus estrangers. Actualment també se'ns incita a adorar déus falsos que prometen una felicitat que només és aparença. ¿Què es pot esperar si adorem els diners, el poder, l'èxit social, els aplaudiments innecessaris?. La mateixa societat del benestar econòmic devora, com uns lleons dins de la fossa, els seus seguidors.

Jesús no és un profeta de calamitats quan anuncia la destrucció de Jerusalem. Jesús mostra el seu cor adolorit que s'entristeix per la sort del seu poble que no la volgut escoltar. Davant dels conflictes i de les divisions, que acabem pensant que són normals i naturals, Jesús insisteix: vol que siguem creadors de perdó i de reconciliació. Aquests són fruits de la pregària. La pregària transforma el nostre cor i ens allibera.

El mal que s'escampa no té l'última paraula. També el mal passa. Jesús ens presenta un món nou que hem de fer possible ja aquí i ara. Hi ha amagat un missatge d'esperança dins de les imatges apocalíptiques que hem escoltat: "Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats". Fa falta, doncs, superar l'egoisme, donar una paraula amable al qui la necessita, ser una mà amiga, fer-se present per amor i no per recompenses. Quan participem en l'Eucaristia i s'eixampla el nostre cor, aprenem que hem d'esperar el món que vol el Senyor amb una actitud activa i compromesa.

Daniel va superar els perills perquè "pregava tres vegades cada dia". Voldria acabar amb una bellíssima invocació de Sant Agustí, que pot ser un model de pregària per a tots nosaltres: "Senyor Déu meu, única esperança meva, escolteu-me perquè no em deixi anar al cansament i em desdigui de buscar-vos, sinó que busqui sempre, ardentment, la vostra faç. Doneu-me forces per a buscar-vos, vós que m'heu donat de trobar-vos i em doneu l'esperança de trobar-vos més i més. Davant vós teniu la meva força i la meva feblesa: conserveu-me la fermesa, guariu-me la debilitat... Feu que em recordi de vós, que us entengui a vós, que us estimi a vós. Amén!" ("De Trinitate", 15,18,51).

22 de novembre del 2009

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN

Professió solemne de fra Josep Antoni Peramos Díaz
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dn 7, 13-14; Sl 92, 1-2. 5; Ap 1, 5-8; Jn 18, 33-37

La festa de Crist, Rei de tot el món, va ser instaurada per Pius XI l'11 de març de 1925. Per Europa tot eren aires anticlericals i republicans. Segurament es pretenia amb la festa afirmar la sobirania del Crist i de l'Església en totes les esferes de la vida humana. El Concili Vaticà II, el 1962, va modificar el sentit d'aquesta festa.

Jo crec que el sentit de la festa va per aquí: la sobirania del Crist en totes les esferes de la vida humana. Però des d'un altre punt de vista. No des d'una força i un influx exterior per a exercir pressió de privilegi sobre les estructures de la societat, sinó des de la naturalesa d'aquest Crist que és Alfa i Omega, principi i fi, el qui és, el qui era, el qui ha de venir, el Déu de l'univers. Un Crist que és veritat i vida. Que ha nascut, que ha vingut al món per donar testimoni de la veritat, per donar vida. Un Crist que, com continua dient el prefaci d'aquest dia, és santedat i gràcia, un Crist que porta la justícia, l'amor i la pau. Un Crist Rei, la naturalesa del qual l'obliga a ser amor, a estimar. I s'estima donant vida, donant la vida. Així culminarà la seva obra de servei a l'home en la creu.

Dirà Lactanci: Va estendre els seus braços a la creu i va abraçar al món, per mostrar ja llavors, que el gran poble congregat des de la sortida del sol fins al seu ocàs, de totes les llengües i pobles, es congregaria sota les seves ales, per rebre al front aquell senyal màxim i sublim. (Institucions divines, 4, 26, PL 6, 530)

I vessarà el seu Esperit, per continuar el seu domini en l'espai més sensible de l'home, allí on pot actuar amb més força i eficàcia el domini de l'amor: en el cor. En el cor que és on comença a regenerar-se la humanitat.

I per aquí hauria d'anar el nostre culte a Crist, Rei de l'Univers. Contemplar el qui Pilat va presentar com a Ecce homo. L'Home. Necessitem créixer cap a aquest punt Omega, cap al Crist, que ens dóna la talla de l'home veritable, per ser també servidors de la veritat.

És el que ens comunica també amb la seva paraula plena de bellesa, el poeta León Felipe: "L'home no té cap altre ofici ni ocupació que la d'aprendre a ser Home. Qui és l'Home? Tal vegada sigui el Crist. Perquè el Crist no ha mort. I el Crist no és el Rei, com voldrien els «cristeros», els catòlics polítics i tramposos. El Crist és l'Home. La sang de l'Home, de qualsevol Home. Això ho afirmo. No ho pregunto.
Per ventura no ho puc afirmar?

La litúrgia d'aquest dia et suggereix Josep Antoni, i ens suggereix a tots, unes línies valuoses per viure la nostra vocació monàstica. Créixer com a homes cap a l'Home. Caminar per senderes de profunda humanitat. Ser humans, molt humans, en una societat molt deshumanitzada. La vida monàstica té molt a dir a la societat d'avui. Però necessitem prèviament viure una sincera i profunda fidelitat.

Viure la nostra vocació, segons el pensament de sant Benet que ens diu que el monjo és un cercador de Déu. Aquesta és una tasca de cada dia. A Déu no se'l troba una vegada per totes. Cada dia necessitem buscar-lo, per viure la seva experiència. Una experiència de goig profund.

Buscar Déu no és allunyar-se del món, és créixer com a homes cap a l'Home. Créixer en humanitat cap el qui és ric i prototipus d'humanitat. Buscar Déu és allunyar-se del món per ser rebut per Déu, i viure l'experiència d'un profund creixement humà que ens fa girar la mirada i el cor cap el món. Això seria viure el que ens diu Evagri Pòntic sobre allò que és el monjo:

Monjo és el qui està allunyat de tots i unit a tots. El qui es considera una sola cosa amb tots pel costum de veure's a si mateix en cadascun d'ells.

La pregària de consagració a Déu de la professió solemne ens parla d'un Déu que des del seu misteri insondable d'amor s'obre i es vessa com a amor sobre tota la humanitat. Un Déu, no solitari, sinó Trinitat, que ve a incorporar-nos a tots els homes al seu misteri d'amor. El monjo és el qui viu aquest misteri d'amor com una especial i singular relació d'amistat amb Déu, per col·laborar amb Ell, a fi que, gràcies al nostre testimoniatge, molts més s'incorporin a aquest misteri.

Això ens demana viure la nostra vocació amb aquell tarannà que ens suggereix Cassià en dir-nos que el monjo és un home profundament pacient, humil, i exemple de paciència.

No és gaire fàcil aquest camí. Jo diria que és un camí laboriós. Però també, malgrat tot, apassionant, perquè és un treball sobre un mateix. En l'àmbit d'una comunitat, però amb l'objectiu de créixer-hi cap a Aquell que ens crida pel nostre nom. En definitiva, un camí feliç. Viu aquesta felicitat. Com diu un pensador:

Feliços aquells els dies dels quals són tots iguals! Es fiquen al llit tranquils tot esperant un nou dia, i s'aixequen alegres per a viure'l. Viuen Déu, que és més que pensar-lo, sentir-lo o voler-lo. La seva oració no és quelcom que destaca, i allunyada de les seves altres obres. Preguen vivint.

Però duen a dins el color i la melodia.

21 de novembre del 2009

PROFESSIÓ SOLEMNE DE F. JOSEP ANTONI PERAMOS DÍAZ PROFESSIÓ REGULAR D'OBEDIÈNCIA

Al·locució pronunciada pel P. Abat Josep Alegre
a la sala capitular, comentant el capítol 5è de la Regla de sant Benet, «L'obediència»

El regne dels cels roman místicament en el teu interior.
Aquestes són les bondats que estan ocultes dintre nostre,
i des d'allí resplendeixen a l'exterior
gràcies a una vida viscuda amb serenor.
La persona que s'ha compromès amb Déu,
mitjançant la fe i l'oració,
ja no serà turmentada
per la preocupació de si mateixa.
(Isaac de Nínive)

Aquestes paraules d'Isaac de Nínive ens confirmen que el monjo és el qui cerca Déu de veritat, i el cerca perquè ja l'ha trobat. El Regne dels cels està dintre teu. Déu resideix en el centre més íntim del teu ésser. Però la nostra vida es mou en un moviment des de fora cap a dintre i des de dintre cap a fora. Comprometre's amb Déu és fer cada dia el nostre esforç per arribar al centre profund del nostre ésser. Fer-nos conscients de la presència de Déu.

Per això necessitem la pedagogia divina. I què ens ensenya aquesta pedagogia? Que Déu ha sortit del seu misteri amagat, i s'ha manifestat en el Crist, s'ha anorreat, fent-se home, i des d'aquí ha viscut una experiència de contínua obediència al Pare, i també d'obediència als homes. Perquè, com diu Ell mateix, no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida. I el camí per a realitzar això és l'obediència.

Aquesta obediència que és pròpia d'aquells que res no s'estimen tant com el Crist. Tan sols aquesta actitud d'imitar el Crist, de viure per a Ell i amb Ell, pot donar sentit i justificar la nostra existència monàstica.

Crist és el gran obedient. Tota la nostra vida ha de ser una resposta de llibertat a Crist, l'Únic que pot exigir-nos-ho tot sense alienar-nos. I venim al monestir perquè volem acceptar aquesta exigència de Crist sobre la nostra vida. Solament Déu, en el seu amor absolut, pot demanar i aconseguir de l'home que es lliuri totalment, alhora que l'obre a horitzons de més llibertat.

L'obediència fa sortir l'home de l'aïllament egoista, i del replegament mediocre sobre un mateix. I és l'obediència la que allibera el monjo de la incomunicació amb Déu i amb els germans, i l'empeny a córrer pel camí del servei humil i de l'amor abnegat.

De vegades hi ha a les comunitats monàstiques monjos o monges que es queixen de falta de comunicació. Aquests monjos o monges, acostumen a ser persones que viuen molt superficialment la seva relació amb Déu, i que en la relació amb els altres membres es busquen a si mateixos. L'obediència és el millor camí de llibertat, i de comunicació també, que ens duu sempre, si és autèntica, a un servei generós cap als altres. Tota la resta seran paraules vanes, o folklore sense color. I perquè vegeu que no són meres paraules meves, contempleu l'exemple del Crist, interioritzeu les seves paraules, els seus gestos. Considereu també els testimonis molt lluminosos sobre el Crist que, al llarg de la història, hi ha hagut en els espais monàstics.

La promptitud a obeir que Benet descriu amb riquesa d'imatges —escoltar, mans buides, peus amatents, pujar a la vida, camí estret, comunitat— és un símptoma positiu d'una disponibilitat joiosa. Perquè Déu estima el qui dóna amb alegria.

És gran l'obediència! Tant, que solament arriben a viure-la plenament els monjos humanament i cristianament madurs. L'obediència no va pels camins d'actituds infantils de submissió, no és un mitjà per a domesticar, o una tàctica astuta per fer la nostra, en certes situacions anecdòtiques de l'experiència quotidiana de la vida.

L'obediència és gran. Allò de més gran que hi ha en la vida monàstica. És gran, per damunt de tot, quan la vivim tots i cadascun de nosaltres, i tota la comunitat, quan ens arrossega el desig viu de conèixer la voluntat de Déu.

L'obediència és gran, veritablement gran quan la vivim tots i cadascun, i tota la comunitat, amb el propòsit de contrastar la nostra vida amb les exigències de la Regla i de l'Evangeli, a fi d'anar donant fruit cada dia, humana i cristianament, oberts a un seguiment sincer, apassionat del Crist.

PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA DE F. JOSEP ANTONI PERAMOS

Al·locució pronunciada pel P. Abat Josep Alegre a la sala capitular

Regla de sant Benet, capítol 5è,
L’obediència

El regne dels cels roman místicament en el teu interior.
Aquestes són les bondats que estan ocultes dintre nostre,
i des d’allí resplendeixen a l’exterior
gràcies a una vida viscuda amb serenor.
La persona que s’ha compromès amb Déu,
mitjançant la fe i l’oració,
ja no serà turmentada
per la preocupació de si mateixa.
(Isaac de Nínive)

Aquestes paraules d’Isaac de Nínive ens confirmen que el monjo és el qui cerca Déu de veritat, i el cerca perquè ja l’ha trobat. El Regne dels cels està dintre teu. Déu resideix en el centre més íntim del teu ésser. Però la nostra vida es mou en un moviment des de fora cap a dintre i des de dintre cap a fora. Comprometre’s amb Déu és fer cada dia el nostre esforç per arribar al centre profund del nostre ésser. Fer-nos conscients de la presència de Déu.

Per això necessitem la pedagogia divina. I què ens ensenya aquesta pedagogia? Que Déu ha sortit del seu misteri amagat, i s’ha manifestat en el Crist, s’ha anorreat, fent-se home, i des d’aquí ha viscut una experiència de contínua obediència al Pare, i també d’obediència als homes. Perquè, com diu Ell mateix, no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida. I el camí per a realitzar això és l’obediència.

Aquesta obediència que és pròpia d’aquells que res no s’estimen tant com el Crist. Tan sols aquesta actitud d’imitar el Crist, de viure per a Ell i amb Ell, pot donar sentit i justificar la nostra existència monàstica.

Crist és el gran obedient. Tota la nostra vida ha de ser una resposta de llibertat a Crist, l’Únic que pot exigir-nos-ho tot sense alienar-nos. I venim al monestir perquè volem acceptar aquesta exigència de Crist sobre la nostra vida. Solament Déu, en el seu amor absolut, pot demanar i aconseguir de l’home que es lliuri totalment, alhora que l’obre a horitzons de més llibertat.

L’obediència fa sortir l’home de l’aïllament egoista, i del replegament mediocre sobre un mateix. I és l’obediència la que allibera el monjo de la incomunicació amb Déu i amb els germans, i l’empeny a córrer pel camí del servei humil i de l’amor abnegat.

De vegades hi ha a les comunitats monàstiques monjos o monges que es queixen de falta de comunicació. Aquests monjos o monges, acostumen a ser persones que viuen molt superficialment la seva relació amb Déu, i que en la relació amb els altres membres es busquen a si mateixos. L’obediència és el millor camí de llibertat, i de comunicació també, que ens duu sempre, si és autèntica, a un servei generós cap als altres. Tota la resta seran paraules vanes, o folklore sense color. I perquè vegeu que no són meres paraules meves, contempleu l’exemple del Crist, interioritzeu les seves paraules, els seus gestos. Considereu també els testimonis molt lluminosos sobre el Crist que, al llarg de la història, hi ha hagut en els espais monàstics.

La promptitud a obeir que Benet descriu amb riquesa d’imatges —escoltar, mans buides, peus amatents, pujar a la vida, camí estret, comunitat— és un símptoma positiu d’una disponibilitat joiosa. Perquè Déu estima el qui dóna amb alegria.

És gran l’obediència! Tant, que solament arriben a viure-la plenament els monjos humanament i cristianament madurs. L’obediència no va pels camins d’actituds infantils de submissió, no és un mitjà per a domesticar, o una tàctica astuta per fer la nostra, en certes situacions anecdòtiques de l’experiència quotidiana de la vida.

L’obediència és gran. Allò de més gran que hi ha en la vida monàstica. És gran, per damunt de tot, quan la vivim tots i cadascun de nosaltres, i tota la comunitat, quan ens arrossega el desig viu de conèixer la voluntat de Déu.

L’obediència és gran, veritablement gran quan la vivim tots i cadascun, i tota la comunitat, amb el propòsit de contrastar la nostra vida amb les exigències de la Regla i de l’Evangeli, a fi d’anar donant fruit cada dia, humana i cristianament, oberts a un seguiment sincer, apassionat del Crist.

15 de novembre del 2009

DIUMENGE XXXIII (B)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

En entrar a l'Església no podem deixar fora les preocupacions o les il·lusions de cada dia i de cada moment, ja que formen part del conjunt sentimental de la nostra vida, que aquí volem unir amb la vida i la gràcia que Déu Pare ens ofereix. La Paraula de Déu amb tot ens invita a anar més enllà de les nostres preocupacions i il·lusions, però no a desentendre'ns-en. I fins i tot en aquest diumenge, en què som a les darreries de l'any litúrgic i en vigílies de començar-ne un de nou, i les lectures ho han aprofitat i ens han parlat de la fi del món!

Les lectures d'avui també ens han parlat d'una fi i d'un començament. De la fi de les condicions adverses a Jesús i del començament del seu regnat gloriós, quan se'ns ha dit: "Llavors veuran venir el Fill de l'Home sobre els núvols amb gran poder i amb majestat". I llavors –un altre text ha dit- "la multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà". I llavors –també un altre text ha dit- "els justos resplendiran com la llum del cel".

Com hauríem de desitjar el retorn de Jesús! ¡Com hauríem de frisar pel dia de la resurrecció! Seria un dia feliç, un dia alegre per a tots els qui han procurat portar-se bé. Dia en què Déu ens farà reviure en un univers transfigurat. I ens farà viure en comunió perfecta i definitiva amb Ell. Aleshores s'acompliran les paraules del salm d'avui, que ha dit: "M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència; al costat vostre, delícies per sempre".

Alegrem-nos doncs que tinguem un tan bon destí, com és: el de la vida per sempre amb Déu. I, si Déu és el nostre futur, visquem ja estimant-lo com a fills i estimant, per Ell, els altres com a germans. I és que, sota el guiatge de Jesús, el Salvador, el qual, "després d'oferir-se com a víctima dels pecats, ara seu a la dreta de Déu, on intercedeix per nosaltres". I allà puguem anar també tots nosaltres, perquè Déu ens hi invita d'anar-hi, i a tots (sí, a tots) ens hi espera.

Com bé sabem, la "Paraula" ens prepara per a l'Eucaristia, que és l'oblació del Fill i l'acció de gràcies a Déu. I com a cada diumenge, a l'Eucaristia, després de pregar amb confiança el "parenostre", repetim unes paraules tradicionals en diverses confessions cristianes, que diuen: "perquè són vostres, per sempre, el regne, el poder i la glòria". Cal que les diguem totes les vegades que ho fem com a afirmació i "convicció" en la "victòria futura" i plena del Senyor. D'aquella victòria que serà també la nostra, però que ho serà pel camí de les benaurances, i del sermó de la muntanya.

Que Déu ens ho concedeixi, i ens hi atorgui la seva gràcia i benifets per a tots. Que així sigui!

13 de novembre del 2009

LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Ordenació diaconal de fra Rafel Barruè
Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona i Primat,
Dr. Jaume Pujol i Balcells

Benvolgut Pare Abat, Prior i tots vosaltres, estimada comunitat, i especialment tu, fra Rafael, que avui rebràs l'ordenació diaconal de mans meves. Saludo també els preveres concelebrants, els diaques, els familiars de fra Rafael, al seu pare Josep i la mare Maria i als germans. Us saludo a tots vosaltres, germans i germanes que assistiu a aquesta celebració eucarística.

Amb una gran il·lusió vinc una vegada més a la venerable església de Santa Maria de Poblet, avui per a conferir l'ordenació diaconal a un dels vostres monjos, fra Rafael. No em canso de dir que, per a mi, exercir aquest ministeri és un motiu de gran alegria, ja que forma part del meu munus sanctificandi.

Estem celebrant la solemnitat de la dedicació d'aquesta basílica. Segons expliquen les cròniques, i fra Lluís, que m'ha passat la nota, l'església de Poblet va ser dedicada per l'arquebisbe de Tarragona Josep Llinàs, el 13 de novembre de 1695, en temps de l'abat Pere Albert. Un segle abans, el 19 de novembre de 1575, en temps de l'abat Joan de Guimerà, l'església havia sofert un greu incendi fortuït, que va obligar a repicar-ne tota la pedra. Els monjos, al cap de cent anys, van creure que calia dedicar-la de nou, i és aquesta dedicació la que celebrem el 13 de novembre, i que consta en una inscripció al timpà de la porta romànica del temple. No sabem si al segle XII, quan la van acabar, l'església havia estat consagrada.

La festa de la dedicació de l'església ens recorda, sobretot, l'alegria que hem de sentir per pertànyer al poble de Déu, a l'edifici vivent de la comunitat cristiana, sobre el fonament de Crist, però, també, sobre l'estructura que ell mateix ha volgut: els Apòstols i els seus successors. Sabem molt bé que més importants que les pedres som nosaltres, les «pedres vives» de la comunitat cristiana. Si cada un és «pedra viva» en aquesta construcció, es dedueix el compromís i la corresponsabilitat de tots, cada un amb la missió que hagi rebut en la comunitat, en la construcció de l'Església i en el compliment de la seva tasca enmig del món. No oblideu el que ens diu sant Pau en la segona lectura, que «som temples de Déu i que l'Esperit de Déu habita en nosaltres» (1Co 3,16).

Al mateix temps, ens fa pensar en el que significa un edifici dedicat al culte en el conjunt de la vida cristiana, i jo diria d'una manera molt particular en aquest monestir. Els llocs de culte no tenen una importància absoluta. Però tampoc són indiferents. No els hem d'absolutitzar en excés, com denunciaven alguns profetes de l'Antic Testament, reduint el culte només a aquest lloc, separant-lo de tota la resta. Jesús ens va dir que havíem d'adorar Déu «en esperit i en veritat», i que el lloc era relatiu. Rendim culte a Déu amb tota la vida.

Però tampoc hem de banalitzar els valors que té un lloc de culte per a la comunitat. Hauríem de tenir l'alegria que van tenir Salomó i el seu poble quan van dedicar el temple de Jerusalem: ells tenien l'arca de l'Aliança; nosaltres tenim nostre Senyor Jesucrist. El lloc pot tenir molt de «sagramental», com a signe, per a la comunitat, de la presència de Déu i de la realització de les accions més sagrades, com l'escolta de la Paraula, la pregària comuna i els sagraments. En aquesta església hi ha molts records i molts segles de pregària, i podem dir que «la glòria omple la seva casa» (cf. 2Cr 5,14).

Avui s'ajunta a aquesta solemnitat, com ja he dit, l'ordenació diaconal de fra Rafael. En rebre el sagrament de l'orde en el grau del diaconat, el Senyor, amb la seva gràcia, habilitarà i atorgarà a fra Rafael la capacitat de servir el poble de Déu —com ho recorda la constitució dogmàtica Lumen gentium— «en el ministeri (diaconia) de la litúrgia, de la Paraula i de la caritat » (LG, n. 29).

El ministeri pastoral del diaconat que, amb la gràcia de Déu, estàs a punt de rebre, t'ha d'ajudar a la identificació amb Jesucrist nostre Senyor, el qual —recorda-ho bé— no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per molts.

Servir el Senyor, la santa Església i les ànimes, i de manera particular la teva comunitat religiosa. Tots els cristians, en virtut del sacerdoci comú dels fidels, han de seguir les petjades del Senyor i gastar-se generosament al servei dels altres. Però tu, fra Rafael, que d'aquí a pocs instants rebràs el caràcter sacramental del diaconat, tindràs un motiu més per oblidar-te de tu mateix i dedicar-te amb totes les forces a l'edificació del regne de Déu: primer, en la teva ànima, després, inseparablement, en les ànimes dels homes del nostre temps, els vostres germans, començant pels teus germans d'aquest monestir.

Per servir, per ser útil, cal tenir la voluntat de servir els altres i oblidar-se del propi jo. I a l'inrevés: perquè aquesta voluntat de servei es manifesti en fets, és indispensable preparar-se per a desenvolupar bé la pròpia tasca: el qui vol servir ha de saber servir. Diaconat vol dir 'servei'.

A partir d'ara, fra Rafael, podràs predicar en el nom de Jesús, distribuir el seu cos i la seva sang com a aliment per les ànimes que estiguin ben preparades per a rebre'l. Aprèn del Senyor a prestar aquest servei amagat, humil, silenciós i divinament fecund. Jesucrist en l'eucaristia està sempre disponible, sempre a punt per a acostar-se als necessitats, sempre disposat a guarir els malalts, a donar la llum als cecs, a saciar la set de transcendència present en totes les ànimes, també en les dels que s'han allunyat de Déu. Jesús, com en l'escena de l'evangeli, s'autoinvita a casa de Zaqueu per a donar-li l'oportunitat de convertir-se i d'aquesta manera que regni en ell la pau i l'alegria, i la conversió de molts altres amics i parents.

La teva vida, com la del Senyor, ha d'esdevenir un holocaust, una ofrena incondicional, una entrega completa. La configuració sacramental amb Crist cap té com a principi interior la caritat pastoral i s'expressa mitjançant l'exercici d'aquesta virtut.

Do de si a l'Església fins arribar a la plena identificació amb Crist. Aquesta és la perspectiva que s'obre davant teu quan estàs a punt de rebre el diaconat, aquesta ha de ser la vida de tots els cristians coherents amb la seva missió: estimar l'Església —ens ho recorda l'apòstol Joan— no només «amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat» (1Jn 3,18). Fets de treball diari, santificat i santificant. Fets de servei als altres, encaminats a alleujar les seves necessitats materials i espirituals. Fets concrets de generositat, que són necessaris per a dir que sí a les peticions que el Senyor ens dirigeix en cada moment de la nostra existència.

M'adreço ara a vosaltres, familiars del nou diaca, per a donar-vos la meva cordial felicitació. Sempre hem de donar gràcies a Déu, però avui ho fem d'una manera especial pel do de l'Esperit Sant que suposa per a tota l'Església —i per al monestir de Poblet— el fet de comptar amb un nou diaca. Demano a més a tots els presents que pregueu molt per les vocacions: per a Poblet en primer lloc, ja que som aquí; però també per a totes les famílies religioses i tot camí de vida consagrada, i per les vocacions sacerdotals per al Seminari de l'arxidiòcesi.

Us demano a tots l'ajut de la vostra pregària. Supliqueu per a fra Rafael l'auxili de l'Esperit Sant, al qual invocarem d'aquí a poc en la pregària consecratòria. Demanarem al Paràclit que vessi sobre ell els seus set dons, que l'ompli de fortalesa i l'ajudi a complir fidelment els deures del seu nou ministeri.

L'Església necessita homes forts en la fe, capaços de donar raó de l'esperança que hi ha en ells (cf. 1Pe 3,15). L'Església té necessitat d'apòstols que facin arribar el missatge de l'evangeli fins l'últim racó de la terra. Preguem, supliquem, insistim amb el cor i sobretot amb les obres. El Senyor no deixarà d'enviar aquests nous apòstols —homes i dones— tan necessaris per a la humanitat, i ens transformarà també a nosaltres en instruments fidels i decidits a complir la seva voluntat. I pregueu també per mi: necessito les vostres oracions per a poder servir l'Església com el Senyor vol, amb fidelitat plena al meu ministeri episcopal.

Vosaltres i jo som només pobres instruments, però comptem amb l'ajuda de la gràcia divina, que ens arriba a través de les mans dolcíssimes de la nostra mare santa Maria, sota l'advocació de Mater Cistercium. A ella ens dirigim amb filial confiança. Sota la seva protecció posem aquest nou diaca, que, al seu torn, invoca l'ajut de Maria sobre tots nosaltres. La Mare de Déu obtindrà per a nosaltres, del seu Fill, la gràcia d'una plena identificació amb Crist, que s'ha fet servent de tots.
Que així sigui.

9 de novembre del 2009

LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La basílica del Laterà és la catedral del Papa com a bisbe de Roma que és. Fou erigida per l'emperador Constantí, vers l'any 330, durant aquells pocs anys d'eufòria que conegué l'Església en sortir de la gran persecució, abans de patir els assalts de l'arrianisme, que negava la divinitat de Jesucrist. Es veieren llavors sorgir esglésies per tots els pobles, vers les quals convergien joioses les multituds per a celebrar la seva dedicació. La basílica del Laterà va veure desenvolupar-se, al llarg de disset segles, molts esdeveniments importants. Sobretot convé recordar aquelles nits pasquals dels segles IV i V, quan els romans es foren agregant per milers al Cos de Crist, rebent el baptisme i la confirmació en el baptisteri, i celebrant l'Eucaristia pasqual dins la basílica. Avui dia, el Papa celebra al Laterà la missa de la tarda del dijous sant, durant la qual renova el gest de Crist de rentar els peus als seus deixebles. El successor de Pere és, doncs, al mateix temps, bisbe de Roma i bisbe de l'Església catòlica. Ambdós ministeris són inseparables. Per aquesta raó, totes les Esglésies de ritu romà disseminades per tot el món tenen com a cosa pròpia el celebrar el misteri de l'única Església de Crist en la festa de la dedicació de la catedral de Roma.

Les esglésies cristianes però no són uns temples com ho fou el de Jerusalem, sinó que són només el lloc –més o menys bonic, segons els estils arquitectònics- on es reuneix la cristiandat. L'antic temple no va sobreviure a la vinguda de Crist entre els homes, perquè Crist era el Temple únic de Déu, com ens ho ha testimoniat l'evangeli [Joan 2, 13-22]. Mentre que sant Pau, a la primera lectura [I carta als Corintis 3, 9b-13, 16-17] ens ha recordat que l'Església vivent, que formen tots, no és, per la seva part, temple de Déu i morada de l'Esperit Sant, sinó en quant és el Cos de Crist. I és que l'home, en Jesucrist, és temple de Déu.

El salm responsorial escollit ha estat el 45, on se'ns ha dit que Jerusalem –i l'Església- no es defensa amb muralles exteriors, sinó amb la presència de Déu al mig d'ella.

I tornant a l'evangeli hem de dir que en tota la història d'Israel, els profetes estigmatitzaren el formalisme cultual, però, tal com Joan l'interpreta, l'episodi de la purificació del temple té un abast molt més decisiu. Jesús no vol purificar un sacerdoci i un temple ja existents, sinó que, com a Messies, està encarregat de substituir-los. La veritable "casa del Pare" (verset 16) serà d'ara endavant el "santuari del seu cos" (21) i ell hi serà l'únic sacerdot per sempre més. Però la seva humanitat no farà aquest paper si no per una destrucció i una reconstrucció (2). I és que la intenció messiànica i pasqual de la narració no deixa lloc a cap dubte. Amén.

6 de novembre del 2009

DIVENDRES XXXI (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 15, 14-21; Sl 97, 1. 2-3ab. 3cd-4 (R.: cf. 2b); Lc 16, 1-8

«Deixeu-nos sentir cada dia més, Senyor, els efectes de la vostra gràcia i prepareu-nos a rebre les promeses de les quals ja són penyora els misteris que ens alimenten». L'oració postcomunió de la missa d'avui, de l'eucologia assignada a la setmana trenta-unena de durant l'any, ens permet de reflexionar sobre una dimensió important de l'eucaristia que celebrem cada dia, i que potser ens passa més desapercebuda. Em refereixo a la dimensió escatològica de l'àpat eucarístic. El pa i el vi, en efecte, que són fruit de la terra i del treball dels homes, per mitjà de la invocació de l'Esperit Sant, esdevenen misteri, és a dir, sagrament, signe de la Promesa acomplerta. Així l'àpat terrenal ens anticipa, per la força del sagrament, pel dinamisme de l'Esperit i en l'àmbit de la nostra fe, l'àpat escatològic, al qual Jesús comparava no fa gaire el Regne del Cel.

Això ens porta a fer un pas més. Tota la realitat creada és assumida en aquest dinamisme eucarístic i sacramental, i així tota ella esdevé signe d'una Presència, en majúscules, que ho omple tot de sentit i de festa amb el seu amor recreador. Tots nosaltres som fets ofrena juntament amb el pa i amb el vi, un esdeveniment que reviurem intensament d'ací a pocs dies quan el nostre novell profés dipositarà la seva carta de professió damunt l'altar unint la seva oblació a la de Crist mateix.

Així l'Eucaristia esdevé ja un tast, una bestreta d'aquella joia de Jesús que ell volia que fos la nostra, de la felicitat de les benaurances que batega en forma de promesa sota de les espècies del pa i del vi.

En apropar-nos avui a combregar, plens d'aquesta santa alegria, us invito, germans, a recordar aquelles paraules de Jesús en el darrer sopar: «Us asseguro que des d'ara ja no beuré d'aquest fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou amb vosaltres en el Regne del meu Pare» (Mt 26, 29). Amb «vosaltres»! La Pasqua no serà plena sense nosaltres. Jesús ens espera per immolar la Pasqua nova del Regne del Cel. Però el vi d'ara, la copa que repartim, ens hi prepara i ens n'anticipa ja tota la realitat joiosa en el misteri del sagrament.

2 de novembre del 2009

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jb 19, 1. 23-27; Sl 24, 6-7. 17-21; Fl 3, 20-21; Jn 14, 1-6

El dualisme maniqueu va ser un moviment fort i va tenir una gran influència. Una influència que perdura encara en el vocabulari que fem servir. Així, pensem en esquerra i dreta, bo i dolent, masculí i femení, i també vida i mort. Però caldria dir que la vida i la mort no són duals. Una no és una contraposició de l'altra. La mort no és una realitat contrària a la vida. Ja ens ho suggereix la Paraula de Déu quan ens diu: nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d'allà esperem un Salvador. Ell transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós.

El prefaci de difunts recull aquesta mateixa idea. No es parla doncs de mort, sinó d'una transformació de la vida. D'un camí que estem cridats a fer i durant el qual tenim com a referència principal el Crist, el Camí, la Veritat i la Vida. En aquest sentit la mort seria un component principal en el camí de la nostra vida cap a la casa del Pare. La mort no és allò que ens esdevé venint de fora de nosaltres, sinó un exercici que hem d'anar fent en el nostre camí de la vida, i en el qual hem de dur una iniciativa per a donar-li un sentit més profund. I fer possible la seva maduració.

La mort és la gran mestra de la vida, que ens va ensenyant que dintre duem, ja en la vida, infinites coses que ara se'ns revelen, no perquè la mort ens les conti, sinó que la mort fa per manera que les descobrim. L'home té tresors dintre seu que va descobrint a mesura que cava la terra, quan conrea i aprofundeix en el seu espai interior.

Quelcom d'això ens suggereix també el poeta Rilke quan escriu:

La mort és gran.
Som els seus,
nosaltres, els de boca somrient.
Quan ens creiem en el centre de la vida
ella s'atreveix a plorar
en el nostre centre.

Del centre de la vida neix, ja madura, la fruita de l'arbre. Cadascú té la seva vida, i cadascú la seva mort. Així repeteix el poeta:

SENYOR, dóna a cadascú la seva pròpia mort,
el morir que brolla d'aquella vida,
on ell va tenir amor, sentit i pena.
PERQUÈ, som tan sols escorça i fulla
la gran mort que cadascú porta a dintre,
és fruit entorn del qual tot gira.

També el filòsof Heidegger afirmava davant la sorpresa dels corrents filosòfics del seu temps que la mort és la meta de la vida i no pas la seva fi.

Hi ha altres ensenyaments de Jesús que mostren aquesta saviesa: Si el gra de blat que cau a terra no mor, resta ell tot sol; en canvi, si mor, dóna molt de fruit (Jn 12, 24). Jo dono la vida per recobrar-la després. Jo la dono de mi mateix. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la (Jn 10, 18). Compara, encara, la seva mort amb la dona quan infanta una nova vida; i que obre a un horitzó d'alegria (cf. Jn 16, 19s).

Així doncs, si la mort és la plenitud de la vida, la mort és el principi de la vida que desitgem. Llavors la mort és com un regal que Déu ens fa, el regal més gran, el gest d'amor més gran que té envers nosaltres. Llavors hauríem de dir que la mort ens pertany, en propietat, tant com la vida. I que la vida no va cap a la mort, en el sentit que la mort és el final de la vida, sinó que una vida ben duta sempre va a més, de manera que la mort és l'esplendor de la vida.

Gabriel Marcel deia: "acabat de néixer l'home és ja força apte per a morir". La mort és allò de més gran que li pot succeir a l'home, tan gran, que la vida tan sols pretén la mort. La vida desitja la mort, el millor que ens pot passar és morir-nos. Curiosament, Crist uneix aquests dos extrems amb una sola paraula. Ningú no té un amor més gran que aquest de donar la pròpia vida pels seus amics (Jn 15, 13). És a dir, que hom pot morir com a màxim testimoniatge d'amor envers aquell per qui un mor. Llavors, està clar que si jo a un amic o a una persona que estimo, li vaig donant part de la meva vida o il·lusions i gaudis compartits, si allò de més gran que li puc donar és la meva vida, està clar que l'amor als altres mai no em duu a una destrucció, sinó a una sublimació; després, si el més que jo puc fer per un amic és donar-li la vida, és que la vida no es perd en donar-la. L'amor venç la mort, perquè l'amor és Déu en persona.

Tant de bo que les meves paraules quedessin inscrites, gravades amb un cisell d'acer i resseguides amb plom, entallades a la roca...! (Jb 19). Que així sigui.

1 de novembre del 2009

ENTRADA AL NOVICIAT I VESTICIÓ DE FRA DAVID RENART

Al·locució pronunciada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
a la sala capitular, comentant el capítol 72 de la Regla de sant Benet,
El bon zel que cal que tinguin els monjos

Nosaltres, però, tenim el pensament de Crist (1Co 2, 16). És per això que gemeguem, pel gran desig que tenim de revestir-nos de la nostra casa celestial… Els qui ara vivim en aquesta tenda, gemeguem apesarats, perquè no voldríem despullar-nos d'aquest cos, sinó revestir-nos de l'altre, i que així la nostra condició mortal quedés absorbida per la vida immortal (2Co 5, 3). Revestiu-vos de l'home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat (Ef 4, 24). Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres (Col 3, 12).

Allò que Déu ha començat en tu, que ho dugui a terme... ESCOLTA, David. ESCOLTA, avui i cada dia dels que vindran, aquesta Paraula de l'Escriptura que acabo de llegir. Aquí tens l'autèntic hàbit, sempre nou, sempre amatent per a tu. No oblidis mai aquesta Paraula de l'Escriptura i recorda-la tot exercitant la primera paraula de la Regla: ESCOLTA.

Llavors el que Déu ha començat en tu, ho durà Ell mateix a feliç terme. Aquesta obra bona que va començar en la teva família, amb els teus pares, Salvador i Lluïsa... En el teu camí, fins aquí, hi ha llums i ombres. Però, gràcies a l'obra bona que el Senyor va començar en tu, i que ha trobat unes circumstàncies favorables en el teu ambient, ha anat prenent força la llum. Avui vols correspondre a l'obra bona de Déu amb la resposta generosa de lliurar-te més a Ell. D'aquesta manera, va madurant l'obra bona amb un creixement en la teva vida espiritual.

I ho vols fer en una comunitat monàstica, en aquesta comunitat de Poblet. La comunitat ajuda amb les seves virtuts que, evidentment, en té. Una comunitat sempre és positiva per a la persona. Sigui la família, comunitat religiosa, civil, eclesial... També ajuda amb els seus defectes, que, evidentment, també en té. Tu, també en tens. Però qui navega amb saviesa, i l'ajuda del Senyor, que la tindràs si la cerques, sap aprofitar els vents favorables i els desfavorables. I creix en la vida de l'Esperit. Viu la vida monàstica! Creix!

Comences aquest camí amb el símbol important de deixar una peça de roba que duies fins ara per fora. Un gest simbòlic però ple de vida. Aprofita'l. Viu aquest gest simbòlic cada dia.

Ets una persona amb gust, ordenada, que busca cuidar els detalls. Busques cuidar l'estil, el color, la marca... Això està bé. Una bona base per a una vida monàstica. Però davant aquesta nova opció que fas davant el Senyor, Ell et crida a un canvi important. I et suggereixo que, si ets generós en la teva resposta, trobaràs bona i nova resposta generosa per part del Senyor. Ell no es deixa guanyar en generositat.

Cal girar del revés la camisa. Canviar de marca, de color, d'estil... Et revesteixes d'una nova peça, d'un hàbit. Blanc. Aquí no n'hi ha, de colors. Tot ho ha d'omplir el color de Déu. Ara bé, cal cuidar també el color, l'estil, la marca. Però per dintre. L'interior. L'important ara és el color de Déu en el teu cor. La resta són escombraries. Que la nostra condició mortal sigui absorbida per la vida immortal (2Co 5, 3) diu la Paraula. Llavors creixerà la teva alegria i la teva pau.

Tens aquest capítol 72 com a punt de referència per anar assumint en la teva vida la Paraula de Déu que t'anirà revestint amb una vida nova. És una pàgina de gran vigor espiritual, propi d'un home de Déu. I per a un home de Déu, o que vol ser de Déu.

Aquest capítol ens ofereix una clau per llegir la Regla. Aquí hi ha l'arrel de totes les vides monàstiques, les que han arribat al seu objectiu i les que no hi han arribat.

El bon zel que han de tenir els monjos fa referència a l'actitud primordial, gràcies a la qual la vida del monjo es converteix en camí de foc cap a la plenitud de la caritat, sense la qual la vida es redueix a un conjunt de frustracions.

La vida de comunitat és exigent i requereix un llarg aprenentatge. I en aquesta vida comunitària el novici està cridat a aprendre contemplant la comunitat, l'autèntica mestra de novicis. Sense caure en el perill evident de jutjar. Contemplar-ho tot i quedar-se amb el bo perquè es vagi encenent aquest foc interior.

Dels vuit punts que concretament recomana sant Benet, cinc es refereixen a relacions dintre de la comunitat. La qual cosa és prou eloqüent del fonamental que és viure una bona relació humana i de fe dintre de la comunitat. Després hi ha altres tres punts: Déu, Crist i l'abat, que hi seran per a ajudar-te a caminar amb esperança, perquè, duts pel mateix Esperit, arribem tots junts a la vida eterna.

Escolta, guarda, viu, aquest capítol 72 de la Regla, perquè el teu cor se senti embolcallat amb el vestit sempre nou de la Paraula divina.

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7, 2-4. 9-14; Sl 23, 1-6; 1Jn 3, 1-3; Mt 5, 1-12

Celebrem la festa solemne de Tots Sants. Tots els sants. Algú ha dividit els sants en dues categories: els "sants impossibles" i els "sants possibles". O com diu sant Bernat: hi ha sants del cel i també de la terra. I avui és la festa de tots els sants, els del cel i els de la terra... Cadascú encarna la santedat segons la seva personalitat... (Sermó V de Tots Sants)

Els "impossibles són els sants que fan miracles contínuament, han arribat a altures espirituals i cims ascètics que provoquen vertigen. Ens dirigim a ells en situacions d'emergència. Els admirem, però mirant-los de lluny.

Els "possibles", aquells que manifesten una santedat més al nostre abast, una santedat quotidiana, normal, comuna. De què està feta aquesta santedat "possible"? Per descomptat comptant sempre amb l'ingredient de la gràcia, la santedat "possible" comporta el coratge d'abandonar el terreny de la mediocritat, del conformisme, dels costums, i emprendre senderes poc fressades. Són persones amb un cor de pobre. Que saben somriure amb els ulls amarats de llàgrimes. Capaços d'aquesta força prodigiosa que és la dolcesa. Apassionats per la justícia. Que viuen la tendresa. Que saben oblidar les injúries rebudes i perdonar les ofenses. El seu cor és una deu neta. La seva presència dóna serenitat, pau. I que a més accepten com a preu de l'amor, les burles, els greuges, les crítiques, les incomprensions.

Jo diria que tot això és com el suc de les Benaurances que acabem de proclamar a l'evangeli d'aquesta festa solemne. I els qui s'obstinen a beure d'aquest suc solen ser aquelles persones que no s'acontenten a ser assenyades, prudents, bones, a no fer mal a ningú... Són persones que espremen la taronja o la llimona humanes, per beure Déu, sadollar-se de Déu. "Tan sols Déu sadolla" (St Tomàs, Symb 1)

La taronja o la llimona els tenim en aquest evangeli de les Benaurances, que "dibuixen el rostre de Jesucrist i descriuen la seva caritat, el seu amor; expressen la vocació dels fidels associats a la glòria de la Passió i de la seva Resurrecció; il·luminen les accions i actituds característiques de la vida cristiana; promeses paradoxals que sostenen l'esperança en les tribulacions"... (Catecisme de l'Església Catòlica, n. 1717)

Llegir les Benaurances és llegir el cor de Déu. Escoltar-les és escoltar el batec del seu cor, que hi queda perfectament descrit, en tant que la paraula humana pot descriure el cor de Déu. Escoltar les Benaurances és tenir l'oportunitat de contemplar el rostre i el cor de Crist que, amb el seu gest, la seva paraula, la seva vida, ens ofereix, ens presenta, ens convida a acollir el cor mateix de Déu.

Necessitem acollir aquest cor ja aquí baix, perquè la santedat comença a forjar-se aquí baix, ja que per això Crist va proclamar les Benaurances, per això ens va ensenyar que som fills de Déu, com deia la lectura de sant Joan recalcant l'especial, el singular amor de Déu, que fa de nosaltres fills seus, encara que el món no ho reconeix, i potser nosaltres tampoc som conscients del tot d'aquesta elecció de tots nosaltres que ha fet Déu per a constituir-se com a Pare. I això que cada dia repetim aquesta paraula de "Pare" dirigida a Ell, quan una i una altra vegada recitem el Parenostre. Hem de créixer en aquesta consciència de fills, hem de créixer en l'amor com a correspondència a la iniciativa de l'amor del Pare, i anar fent veritat la santedat "possible" ja des d'ara, vivint-la amb els nostres germans.

Posar-se en aquest camí de la santedat "possible" és fer cada dia l'opció de viure les Benaurances, que és com posar juntes unes engrunes: una mica de fe, esperança, amor; una mica de fidelitat, paciència, tenacitat; un poc de misericòrdia, humilitat, esperit de sacrifici, aguant dels altres; un poc de coherència, netedat, transparència...

Potser hem de reconèixer que, entre els sants "impossibles" i els "possibles", ens resignem a ser "sants fallits", acontentant-nos amb ser "simples cristians", cosa que sovint vol dir ser "cristians fallits".

Les Benaurances ens descriuen el cor de Déu, ens parlen d'Ell. Són paraules que parlen al cor. Cal tenir cura del propi cor. Ens ensenya sant Ireneu: "Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu". Certament, segons la seva grandesa i la seva glòria "ningú no pot veure Déu i continuar vivint", perquè el Pare és inassequible; però el seu amor, la seva bondat envers els homes i la seva omnipotència arriben fins a al punt de concedir als qui l'estimen el privilegi de veure Déu... perquè allò que és impossible per als homes és possible per a Déu". (Adversus Haereses 4, 20, 5)

ENTRADA AL NOVICIAT I VESTICIÓ DE FRA DAVID RENART

Al·locució pronunciada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet, a la sala capitular

Regla de sant Benet, capítol 72
El bon zel que cal que tinguin els monjos

Nosaltres, però, tenim el pensament de Crist (1Co 2, 16). És per això que gemeguem, pel gran desig que tenim de revestir-nos de la nostra casa celestial… Els qui ara vivim en aquesta tenda, gemeguem apesarats, perquè no voldríem despullar-nos d’aquest cos, sinó revestir-nos de l’altre, i que així la nostra condició mortal quedés absorbida per la vida immortal (2Co 5, 3). Revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat (Ef 4, 24). Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres (Col 3, 12).

Allò que Déu ha començat en tu, que ho dugui a terme... ESCOLTA, David. ESCOLTA, avui i cada dia dels que vindran, aquesta Paraula de l’Escriptura que acabo de llegir. Aquí tens l’autèntic hàbit, sempre nou, sempre amatent per a tu. No oblidis mai aquesta Paraula de l’Escriptura i recorda-la tot exercitant la primera paraula de la Regla: ESCOLTA.

Llavors el que Déu ha començat en tu, ho durà Ell mateix a feliç terme. Aquesta obra bona que va començar en la teva família, amb els teus pares, Salvador i Lluïsa... En el teu camí, fins aquí, hi ha llums i ombres. Però, gràcies a l’obra bona que el Senyor va començar en tu, i que ha trobat unes circumstàncies favorables en el teu ambient, ha anat prenent força la llum. Avui vols correspondre a l’obra bona de Déu amb la resposta generosa de lliurar-te més a Ell. D’aquesta manera, va madurant l’obra bona amb un creixement en la teva vida espiritual.

I ho vols fer en una comunitat monàstica, en aquesta comunitat de Poblet. La comunitat ajuda amb les seves virtuts que, evidentment, en té. Una comunitat sempre és positiva per a la persona. Sigui la família, comunitat religiosa, civil, eclesial... També ajuda amb els seus defectes, que, evidentment, també en té. Tu, també en tens. Però qui navega amb saviesa, i l’ajuda del Senyor, que la tindràs si la cerques, sap aprofitar els vents favorables i els desfavorables. I creix en la vida de l’Esperit. Viu la vida monàstica! Creix!

Comences aquest camí amb el símbol important de deixar una peça de roba que duies fins ara per fora. Un gest simbòlic però ple de vida. Aprofita’l. Viu aquest gest simbòlic cada dia.

Ets una persona amb gust, ordenada, que busca cuidar els detalls. Busques cuidar l’estil, el color, la marca... Això està bé. Una bona base per a una vida monàstica. Però davant aquesta nova opció que fas davant el Senyor, Ell et crida a un canvi important. I et suggereixo que, si ets generós en la teva resposta, trobaràs bona i nova resposta generosa per part del Senyor. Ell no es deixa guanyar en generositat.

Cal girar del revés la camisa. Canviar de marca, de color, d’estil... Et revesteixes d’una nova peça, d’un hàbit. Blanc. Aquí no n’hi ha, de colors. Tot ho ha d’omplir el color de Déu. Ara bé, cal cuidar també el color, l’estil, la marca. Però per dintre. L’interior. L’important ara és el color de Déu en el teu cor. La resta són escombraries. Que la nostra condició mortal sigui absorbida per la vida immortal (2Co 5, 3) diu la Paraula. Llavors creixerà la teva alegria i la teva pau.

Tens aquest capítol 72 com a punt de referència per anar assumint en la teva vida la Paraula de Déu que t’anirà revestint amb una vida nova. És una pàgina de gran vigor espiritual, propi d’un home de Déu. I per a un home de Déu, o que vol ser de Déu.

Aquest capítol ens ofereix una clau per llegir la Regla. Aquí hi ha l’arrel de totes les vides monàstiques, les que han arribat al seu objectiu i les que no hi han arribat.

El bon zel que han de tenir els monjos fa referència a l’actitud primordial, gràcies a la qual la vida del monjo es converteix en camí de foc cap a la plenitud de la caritat, sense la qual la vida es redueix a un conjunt de frustracions.

La vida de comunitat és exigent i requereix un llarg aprenentatge. I en aquesta vida comunitària el novici està cridat a aprendre contemplant la comunitat, l’autèntica mestra de novicis. Sense caure en el perill evident de jutjar. Contemplar-ho tot i quedar-se amb el bo perquè es vagi encenent aquest foc interior.

Dels vuit punts que concretament recomana sant Benet, cinc es refereixen a relacions dintre de la comunitat. La qual cosa és prou eloqüent del fonamental que és viure una bona relació humana i de fe dintre de la comunitat. Després hi ha altres tres punts: Déu, Crist i l’abat, que hi seran per a ajudar-te a caminar amb esperança, perquè, duts pel mateix Esperit, arribem tots junts a la vida eterna.

Escolta, guarda, viu, aquest capítol 72 de la Regla, perquè el teu cor se senti embolcallat amb el vestit sempre nou de la Paraula divina.