27 de desembre del 2014

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
1Jo 1,1-4; Jo 20,2-8

Crist és present en la seva Església sobretot en l'acció litúrgica que en aquest temps de Nadal ens vol mostrar la totalitat del misteri de la redempció; ens convida a no aturar-nos prop del pessebre contemplant simplement les figuretes o al infant Jesús dormint a la palla. El centre del missatge és l'escolta del Crist i la reflexió sobre la seva encarnació, mort i resurrecció i sobre allò que Crist va predicar; després cal que cadascú faci la seva pròpia síntesi i segueixi Crist com el deixeble estimat, un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; un dels que esdevingué testimoni de la crida en escoltar dir a Jesús: «veniu i ho veureu» i ell hi anà i a la fi  «ho veié i cregué».

Si ahir l'Església ens presentava la figura d'Esteve que donà la vida en testimoni del Senyor, avui ens presenta la figura del deixeble estimat, testimoni i transmissor de la bona nova de la resurrecció, ja que sense resurrecció el testimoni d'Esteve no hauria tingut sentit.

Davant del sepulcre buit el deixeble estimat veu i creu, tot i que encara no ha lligat caps amb l'Escriptura per comprendre-ho tot, el deixeble estimat ja apareix com el qui primer creu i a més el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és tant sols el seu testimoni, una mínima part del que Jesús feu i digué. El deixeble estimat és no sols qui anà amb Pere, arribà primer al sepulcre buit i veié des de fora per finalment entrar dins, és per damunt de tot qui  «ho veié i cregué».

El deixeble estimat forma part del nucli més proper a Jesús amb Pere i Jaume; amb els qui ha compartit la teofania del mont Tabor, esdevenint testimoni de la glorificació, i ha vist l'angoixa de Getsemaní, esdevenint testimoni de la passió; però és a més qui ha recolzat el seu cap sobre el pit de Jesús en el darrer sopar, essent testimoni del missatge, a qui el relat del quart evangelista ens situa al peu de la creu amb la mare de Jesús a qui acull, essent testimoni de la mort, i és aquell qui a la vora del llac de Tiberíades ha dit als altres “és el Senyor”, a la fi testimoni de la resurrecció.

Per mitjà d'ell, del seu testimoni, la presència de Jesús restarà en el món fins que el Senyor torni a la fi dels temps. Quan Pere li pregunti a Jesús «Senyor, i d'aquest, què en serà?», Jesús respondrà «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir?», el seu testimoni és la seva presència.

26 de desembre del 2014

SANT ESTEVE PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Misericòrdia, perdó i constància.

Tiren pedres, tiren pedres però no ens podem quedar mirant les pedres. Hem de travessar la mirada cap al cel, per veure, per creure, per contemplar el que veu Esteve, la glòria de Déu. Ja veus «el Fill de l'home ferm a la dreta de Déu?» Delerem allò què Esteve veia tan clar? Jesús és el Senyor, ho és tot. Crist és el centre del Nadal, la seva llum il·lumina tot. On tenim fixada la mirada? En la glòria de Déu, o bé en la glòria dels homes?

Misericòrdia, i no desesperar mai de la misericòrdia de Déu (RB IV,74). Esteve pregava: «Jesús, Senyor, rebeu el meu esperit». Misericòrdia de Déu sí, la misericòrdia de Déu, ja que Déu se'ns dóna sempre, se'ns dóna en Jesús. Així ho estem celebrant. A Nadal baixa a nosaltres Déu mateix.

Déu baixa perquè l'home pugi. Avui en sant Esteve és l'home el qui torna a Déu. Sant Esteve com a primer màrtir puja cap a Déu. L'home puja cap a Déu per la misericòrdia feta perdó vers el proïsme: «Senyor, no els tingueu en compte aquest pecat».

La vida és aquest intercanvi: Déu baixa cap a nosaltres, mentre que cadascú de nosaltres puja cap a Déu en la mesura que ens reconciliem amb els altres. Per això és tant fonamental el perdó, el saber perdonar sense mesura a qui sigui. Per això, no hem de tenir en compte el pecat dels qui ens apedreguen. Més bé, se'ns demana ser testimonis de perdó. Si volem esdevenir màrtirs de la consciència, com a monjos, ens cal perdonar i perdonar sempre.

La vida i la mort són tant a prop. Ens cal la constància fins a la fi. Per això qui es manté constant en la pregària, en les humiliacions, en el treball, en la caritat, en l'esperança, en la fe fins a la fi serà salvat. Jesucrist és l'únic salvador.

Cal morir al nostre egoisme per poder viure la vida monàstica, per donar testimoni de la fe. És a dir, esdevenir màrtir de la consciència perquè neixi l'Esperit del nostre Pare del cel. Crist s'ha encarnat en la nostra història per esdevenir el centre de la nostra persona. I, així per la misericòrdia, el perdó i la constància nosaltres ens encarnem en la història de Déu.

25 de desembre del 2014

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18

Llegia recentment al diari d'una persona: «Dintre meu hi ha un pou molt profund. I allà dintre hi ha Déu. De vegades m'és accessible. Però sovint hi ha pedres i runes tapant aquest pou i llavors Déu està enterrat. Cal desenterrar-lo de nou. M'imagino que hi ha gent que prega amb els ulls dirigits cap amunt. Ells busquen Déu fora de si mateixos. També hi ha altres persones que ajupen el cap profundament i que l'amaguen entre les seves mans; crec que aquesta gent busca Déu dins de si mateixa».

Hi ha gent que prega amb els ulls dirigits cap amunt. Ells busquen Déu fora de si mateixos... Busquen aquest Déu pel qual tot ha vingut a l'existència. Busquen aquest Déu que té en ell la Vida i que desplega o vessa aquesta Vida com a Llum dels homes; una Llum que resplendeix en la foscor, en les tenebres. Busquen un Déu que els parli. Perquè aquest Déu és la Paraula. I l'home ha estat fet per aquesta Paraula i amb la capacitat d'escoltar i rebre aquesta Paraula. Capacitat d'escoltar i rebre aquesta Paraula que té en ella la Vida, una Vida que és la Llum dels homes.

Hi ha altres persones que ajupen el cap profundament i l'amaguen entre les seves mans; crec que aquesta gent busca Déu dintre de si mateixa. I no van per un camí equivocat, perquè la Paraula es va fer home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. Aquesta Paraula, aquest Déu, s'ha fet més íntim a mi mateix que jo mateix. Aquest tabernacle de Déu sou vosaltres que m'esteu escoltant, perquè així ens ho suggereix la mateixa Paraula de Déu que anuncia la pau que es fa sentir a l'interior del cor:

«Quin goig sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació! Que diu a Sió: El teu Déu és rei». I temps després el mateix Jesús ens dirà: «el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos i creieu la bona nova». Ja està entre nosaltres amb la presència de la Paraula revestida de la nostra fràgil humanitat. Cada persona humana és un preciós tabernacle de Déu. Potser caldria recordar aquí l'afirmació del filòsof: «Si Déu s'ha fet home, llavors allò de més gran en aquest món és l'home».

Déu es fa home, perquè l'home es faci Déu... Meravellós i inefable intercanvi! Que neix de la iniciativa de l'amor diví. Déu ens parla en la persona del Fill. Ho fa en la nostra llengua humana per suscitar per part nostra la resposta que espera de nosaltres. Això ens ha de portar a no oblidar l'oració-col·lecta d'avui:

«Oh Déu que d'una manera admirable creareu la dignitat de la naturalesa humana i d'una manera encara més admirable l'heu restaurada... Feu que participem de la divinitat d'aquell que es dignà compartir la nostra condició humana».

Aquest és el camí per viure l'experiència de l'autèntic Nadal: treballar per fer ressaltar la dignitat de la nostra naturalesa humana, que ha atret la mirada de Déu sobre nosaltres fins al punt de fer-se EMMANUEL, és a dir, Déu-amb-nosaltres.

Necessitem despertar la llavor d'aquest Regne que Déu ha dipositat en nosaltres. El mateix Déu ens mostra el camí a través del fill encarnat, que va anar creixent i despertant aquesta consciència divina enmig nostre, com ens suggereix L. Tolstoi: «Déu, que vivia en ell, s'havia despertat en la seva consciència. El va sentir en si, i per això va sentir no només llibertat, coratge i alegria de viure, sinó que va sentir també tota la força del bé».

Desvetllar la consciència, despertar la nostra consciència, és fer que broti, d'aquesta llavor del Regne que està en el nostre interior, la nova vida. I de la mateixa manera que la nostra consciència es va despertant des del nostre naixement en la relació quotidiana amb els qui ens envolten, així mateix la consciència d'aquesta presència de Déu s'anirà desvetllant a mesura que siguem fidels als impulsos de llibertat, coratge i alegria de viure que van emergint en el nostre cor. Aquest ha de ser el nostre Nadal: sentir en la nostra vida tota la força del bé. Cal desenterrar Déu en el nostre cor.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Se’ls va aparèixer un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum». És el Misteri del Naixement de Déu revestit de la nostra fràgil humanitat. És un misteri de llum. Així ho subratlla i ho repeteix la litúrgia en aquesta Nit santa. Però l’home no està sempre obert a aquest misteri de llum. Ja ho va escriure Plató quan deia: «Podem perdonar un nen quan té por de la foscor. La veritable tragèdia de la vida és quan un home té por de la llum».

Avui són molts els qui tenen por de la llum, la qual cosa ja ens posa en evidència, perquè el qui fa les obres de la llum vol que es coneguin les seves obres. Avui es parla als mitjans de comunicació de la transparència, però d’altra banda aquestes mateixes pàgines que parlen de transparències ens porten notícies un dia si i l’altre també, que ens parlen de negocis ocults, bruts, on domina el poder dels diners... Però el que passa a nivell de la gran societat m’ha de fer pensar a mi, en el viure de cada dia, si hi ha transparència en la meva vida, de si jo sóc amic de la llum, de si jo tinc por de la llum. Al fons del cor, a l’interior de cadascun de nosaltres sempre hi ha una tensió entre la llum i la foscor. Estem fets per a l’alegria de la llum, la llum de la vida, però no falten les ocasions, circumstàncies, en què creiem que la vida anirà millor si triem la foscor. D’aquesta manera, inconscientment ens obrim a la tristesa de les tenebres.

Avui, aquesta nit, celebrem la revelació de l’amor de Déu que vol la salvació de tots els homes. Déu es revela com a llum. I aquesta llum ens ensenya que «els camins de la impietat, dels desitjos mundans no són els camins de la llum sinó aquells que ens porten a una vida de sobrietat, de justícia, i de pietat».

Jo m’he de preguntar també si aquests són els meus camins. Si els meus camins estan il·luminats per aquesta llum d’un Déu que ve per ser la llum del món, dels pobles que caminen en la foscor. En aquest misteri del Nadal Déu se’ns revela, se’ns manifesta, com a llum, com una gran llum que resplendeix per als que viuen en les tenebres, perquè s’obrin a rebre l’alegria de la llum.

Els pastors escolten l’anunci que, prèviament, els demana: «no tingueu por, us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David us ha nascut un salvador, que es el Messies, el Senyor».

Seran els pastors d’aspecte esquerp, que no han estudiat, que són com una mata de ruda, que no saben res de res, seran ells els qui descobriran aquest llampec de llum divina que brilla en la nit de la humanitat. Aquest llampec que no encerten a descobrir la ciència i la paraula, els colzes dels estudiosos o els ulls de l’investigador. Seran els pastors d’ànima senzilla que descobriran aquest llampec de llum divina i es diran: «Anem a Betlem».

Però ni tan sols en l’ambient senzill dels pastors hi ha unanimitat en acceptar la llum; també aquí contemplem obertura i acceptació i escepticisme o negació davant la llum, com ho ressalta el diàleg del poema dramàtic:

—A Betlem me’n vull anar,
¿vols venir, tu, rabadà?
—Vull esmorzar.
—El Messies elegit
ha nascut aquesta nit.
—Qui t’ho ha dit?
—Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant.
—No serà tant!

Aquest diàleg estrany entre el rabadà i els pastors és tan vell com el món. Sempre hi ha rabadans tancats a la llum. Però com s’exclama en el poema de Nadal de Josep M de Segarra: «Ai si no fos aquesta nit, tan clara! Seriem un tros de carn i pensament, que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para; pell d’home arrossegada pel corrent!»

Aquesta nit santa ens crida a ser criatures que es deixen embolcallar per aquest misteri de llum que és el Naixement de Déu com a home, i que ens convida a suavitzar el balboteig aspre i dir amb l’alegria de la llum: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes».

24 de desembre del 2014

MISSA DEL MATÍ

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
2S 7,1-5.8b-12.14a.16; Lc 1,67-79

En aquest camí de l'advent cada personatge ha realitzat el seu paper. Maria la confiança, Joan l'anunci, Josep la discreta anuència, Elisabet la esterilitat resignada, Zacaries el dubte. El camí és a punt de concloure's i la llengua de Zacaries s'ha desfermat; per la seva incredulitat havia estat condemnat al silenci per l'àngel fins que es complís el que li havia anunciat i ara en circumcidar al seu fill i imposar-li el nom de Joan, tal com l'àngel li havia manat, lloa al Senyor, proclama l'arribada del Salvador i del seu missatger. Zacaries perquè ha vist ha cregut i ha fet el seu camí vers la fe en el silenci. Ara, ja creient, Zacaries canta el pla de salvació que ja està en marxa, Joan el seu fill és l'avançada del Messies, és la veu de la Paraula que està a punt d'arribar en expressió de sant Agustí.

El Messies que arriba però és ben diferent del que havia imaginat el rei David, perquè els designis de Déu tenen ben poc a veure amb les nostres pobres mires humanes. El Messies que arriba és Paraula, és llum, és un sol que ve del cel per il·luminar-nos als qui estem a la fosca condemnats a la mort, una mort que Ell vencerà i vencent-la ens donarà la vida. L'encarnació del Fill de Déu és el punt culminant de la història de la salvació que té al Pare com a punt de partida i com a meta. Per l'encarnació som alliberats perquè la gràcia de Déu es vessa sobre nosaltres i Déu fent-se home ens fa participar de la seva divinitat.

El Messies és a punt d'arribar a la nostra porta, l'hem sentit anunciar pels profetes, hem sentit el cant del seu missatger, hem vist la confiança de Maria i la seva total disponibilitat al pla de Déu, un pla que no ha entès però al que s'hi ha lliurat confiada. Ara el Salvador està apunt d'arribar a la seva Església i a cadascun de nosaltres, com a prefiguració de l'arribada definitiva a la fi de la història, ara ens toca a nosaltres de mostrar-nos-hi confiats. En la seva arribada hi ha el principi de la nostra redempció.

Avui sabem que el Senyor ve a salvar-nos i demà veurem la seva glòria.

23 de desembre del 2014

FÈRIA D'ADVENT

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
Ml 3,1-4.23-24; Lc 1,57-66

El Senyor ha enviat al seu missatger, ell prepara el camí, fa conèixer les rutes del Senyor i encamina per sendes de justícia. Joan no és el Messies, el paper de Joan dins de la història de la salvació és la de precedir-lo i anunciar-lo. També avui ens cal la figura de Joan, ens cal escoltar el seu anunci i preparar-nos per la vinguda del Senyor, aplanant el camí dels nostres cors i obrint-li noves rutes deixant de banda aquelles que les nostres mancances i les nostres debilitats han tancat; tot allò que ens provoca «l'alzheimer espiritual» del que parlava ahir el Papa Francesc en el seu discurs a la cúria romana: ser esclaus dels ídols que hem esculpit amb les nostres pròpies mans; de la malaltia de la rivalitat i la vanaglòria; d'un fals misticisme; de l'esquizofrènia existencial de la doble vida, de les enraonies que sembren la zitzània. La conversió és urgent i indispensable com ens recorda el Papa Francesc, perquè el Salvador està arribant a la nostra porta i trucarà.

És aquest el camí que ens ajuda a preparar Joan i el camí que ha anat preparant l'Escriptura. Com ens diu el Concili Vaticà II en la constitució Dei Verbum tot l'Antic Testament està ordenat sobre tot a preparar, anunciar profèticament i significar amb diverses figures la vinguda de Crist. Han estat molts els profetes, però serà precisament Elies amb Moisès qui compartirà la teofania de Jesús al mont Tabor. I la darrera de totes les figures profètiques és Joan, aquell de qui Jesús digué que entre els nascuts de dona no n'hi havia hagut cap de més gran que ell. Joan és el precursor, el missatger que anuncia al qui ha de venir, és el nou i definitiu Elies, el qui havia de venir abans, el qui anuncia al qui ve després d'ell, al Messies aquell és tan gran que Joan es declara indigne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies.
El món, ens recorda el nostre abat general en la seva carta de Nadal, té necessitat de la vinguda del Senyor, del Regne de Déu, té necessitat que regni en ell l'humil Rei crucificat i ressuscitat que només sap estimar l'home, i estimant el salva.

Joan ha vingut al món per anunciar-ho, ja ve el rei i legislador nostre, l'esperança i salvació de les nacions, i ve a salvar-nos. Si desitgem de veure Crist, veient-lo a Ell, reconeixerem la seva presència enmig nostre.

22 de desembre del 2014

FÈRIA D'ADVENT

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
1S 1,24-28; Lc 1,39-56

Avui la litúrgia de la Paraula ens mostra la fe personificada, encarnada, en tres dones: Anna, Elisabet i Maria, són icones de l'esperança i de la confiança en Déu. Anna, la mare del profeta, ha patit el menyspreu per la seva esterilitat i la seva súplica ha esta atesa per Déu i ara ella agraïda li ofereix un sacrifici pel naixement de Samuel, que consagrarà llur vida a Déu. Anna, icona de l'antiga aliança, ha vist així recompensada la seva fe i generosa dona a Israel un profeta que ha d'ungir a David com a rei d'Israel.

Elisabet en la seva vellesa esdevé mare, la mare del precursor el qui anuncia al Messies.

Maria per la seva banda ha vist com un fill naixia en el seu interior per intervenció de l'Esperit Sant, ella que no havia conegut home, infantarà un fill i n'espera el naixement i aquest fill serà el Salvador, el Messies, el Senyor. En aquesta espera il·lusionada és qualificada com a beneïda per Elisabet que proclama la seva fe dient: «Feliç tu que has cregut». Elisabet i Maria tenen en les seves entranyes a Joan i a Jesús. Joan, el profeta, la veu que cridarà en el desert i aplanarà el camí del Messies, salta de goig ja en les entranyes de la seva mare en visitar-lo el seu Senyor. I és aleshores que Maria trenca el seu silenci, l'evangelista posa en la seva boca un càntic que recollint el bo i millor de l'Escriptura ens mostra el seu acompliment en Jesús, l'infant que ha de néixer de Maria. Déu que ha actuat, actua i actuarà en la història estén el seu amor pels qui creuen en ell de generació en generació. Maria icona de la nova aliança, espera la primera vinguda de Crist.

L'Església espera la vinguda definitiva de la seva pedra angular. Però en aquests dies Jesús, el rei desitjat de les nacions, el qui ha convertit l'antiga aliança en la nova aliança, el qui ha fet de l'antic Israel el nou poble d'Israel; ve també a la seva Església i ve també a cadascun de nosaltres, és la vinguda que ens prepara per la vinguda definitiva. Escriu sant Bernat que «Gràcies a aquesta vinguda, nosaltres, que som imatge de l'home terrenal, serem també imatge de l'home celestial.»

Preparem-nos-hi com Anna i Elisabet i sobretot com Maria, model d'esperança i de confiança, model de fe.

21 de desembre del 2014

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Jesucrist és la clau de volta de la història humana. És la revelació del pla de Déu, que ara ha sortit a la llum. «Oh Orient, esplendor de la llum eterna, i sol de justícia. Vine, il·lumina els qui viuen a la fosca, al país tenebrós».

Oh, quanta necessitat de llum ens fa falta! Perquè no veiem bé Déu que s’anorrea i s’encarna en la nostra pròpia naturalesa perquè ens adora. Perquè com va prometre a David ens ha donat un lloc on habitar-hi, que és l’Església per viure sense por.

Maria ens obre la porta de la història humana perquè entri la llum eterna, el sol de justícia. Així, rebent el missatge de l’àngel, Maria es fa disponible al projecte de Déu Pare per a tots els fills dispersos. Maria és anomenada plena de gràcia. Aquesta plenitud de la gràcia de Déu és la que volem també nosaltres. Déu se’ns apropa ara com mai en celebrar la seva encarnació en la nostra història.

Cadascú de nosaltres, en la mesura en que ens fem disponibles al projecte de Déu en la nostra pròpia història, rebrem la plenitud de la gràcia que ens il•luminarà totes i cadascuna de les tenebres que encara tenim.

Sí, ens falta llum per veure com Déu s’ha fet no res. I si Déu, el Creador, s’ha fet un de nosaltres és per a empènyer a la seva criatura, que som cadascú pel voler seu, a esdevenir grans amb un cor gran com Déu ens estima. Perquè així és com Déu ens ensenya com hem d’estimar. Perquè cal ensenyar-nos la disponibilitat que ens fa falta per a la plenitud de la seva gràcia.

De moment cal escoltar, estar atents al voler de Déu. Maria escolta, és receptora i es fa disponible a la gràcia de Déu.

Escolta doncs i posa en pràctica tu mateix amb la teva disponibilitat la Paraula que ens ve avui a salvar-nos. Jesucrist, Paraula feta carn, clau de volta de la història humana, perquè la nostra carn humana es faci paraula i llum de salvació per als altres.

14 de desembre del 2014

DIUMENGE III D'ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 61,1-2a.10-11; Lc 1,46-48.49-50.53-54 (R.: Is 61,10b); 1Te 5,16-24; Jn 1,6-8.19-28

«Germans, germanes, viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist». Així comença el fragment de la segona lectura. L'alegria és conseqüència de l'esperança. El veritable cristià és com el pagès, sap que tard o d'hora vindrà la pluja que assaona la seva terra. Sempre espera i la seva terra dóna fruit. «Viviu sempre contents». ¿Com parlar de l'alegria sense caure en un optimisme ingenu ni en paraules rebuscades? L'alegria és una conquesta. «Examineu-ho tot i quedeu-vos en allò que trobeu bo», escriu sant Pau. Es tracta d'un procés on hi han renuncies: renunciar al mal que hi ha dins nostre, renunciar als objectius contraris a la fraternitat i a la pau. La vida és plena de situacions doloroses; orientar-la amb responsabilitat implica preocupacions i dedicació, també renuncies. Segons la Carta Apostòlica del Papa Francesc als consagrats (21 novembre 2014) en ocasió de l'Any de la Vida Consagrada, «la perfecta alegria consisteix a reconèixer el rostre de Crist, l'alegria de veure'ns semblants a Ell, que no ha refusat sotmetre's a la creu per amor nostre».

L'alegria de l'Esperit no vol dir tenir, posseir, sinó tenir-lo, de saber que tenim Déu i la riquesa del seu Amor: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini de si mateix (cf Gal 5, 22-23). El Papa ens invita a ser «experts en comunió. Comunió dins la família, la comunitat monàstica, l'Església... Trobareu la vida donant la vida, l'esperança donant esperança, l'amor estimant».

Les persones cerquem Déu. Amb l'Encarnació de Jesucrist, Déu es fa present enmig nostre per parlar-nos d'Ell mateix i per indicar-nos el camí. Ell ve a cercar-nos i entra dins la nostra vida si ho desitgem, si el nostre cor està preparat. Sense mostrar encara directament el Messies, Joan assegura que ja és present enmig dels qui l'escolten, i d'aquesta manera els incita a estar atents a la seva manifestació.

Joan és «una veu que crida en el desert, un testimoni de la llum». I nosaltres, ¿qui som? ¿que hem de fer? Hauríem de ser un crit d'esperança, la veu d'un pregoner que anuncia la festa que no exclou ningú, que anuncia l'esperança i de llibertat als desvalguts, als cors adolorits, als oprimits..., segons el profeta Isaïes. El Papa Francesc escriu als religiosos: «mantingueu vives les utopies, on es visqui la lògica evangèlica del do, de la fraternitat, de l'acollida de la diversitat, de l'amor mutu... L'Evangeli és exigent i requereix ser viscut amb radicalitat i sinceritat».

«Aplaneu el camí del Senyor». Hem de ser testimonis de la llum joiosa que és el Crist. Cal aplanar-li el camí. On hi ha muntanyes d'egoisme i d'orgull hem de posar-hi generositat i senzillesa; on hi ha fondalades d'inseguretat i de ressentiment cal posar-hi confiança i compassió. En aquesta línia es manifesta l'apòstol Pau; demana insistentment unes relacions fraternals, plenes d'esperit cristià i de delicadesa, de sol·licitud mútua i d'esperit de perdó. Així, experimentem, en paraules del Papa, «la mística del viure junts, que fa de la nostra vida un sant pelegrinatge».

Revisió de vida, autocrítica constructiva, conversió i les antenes ben desplegades. Déu parla als qui tenen el cor i la ment desperts, «desperts i vigilants». Escolta amb «l'orella del cor», diu metafòricament sant Benet. Estiguem a punt, sempre preparats i en actitud d'escoltar la «veu» que crida al fons del nostre cor. Cada dia tenim l'ocasió d'escoltar i de trobar-nos amb aquest Salvador que ve a nosaltres. Visquem constantment en una actitud d'espera i amb la il·lusió de la trobada. La Carta Apostòlica ens invita: «Viviu la mística del trobament; la capacitat d'escoltar a les demés persones, la capacitat de buscar junts el camí, el mètode a seguir». La pregària i l'agraïment ens ajudaran a estimar Aquell que ve, que es queda i viu entre nosaltres.

11 de desembre del 2014

MISSA EXEQUIAL DEL SR. JAUME BADIA SOLÉ

ONCLE DE FRA LLUÍS SOLÀ

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Santa Coloma de Queralt, 11 desembre 2014

Lm 3,17-26; Sl 22; Fl 3,20-21; Mt 25,1-13

«Esperar silenciosament la salvació del Senyor». Podria ser aquest el lema d’una vida, podria ser el lema de la vida del Jaume. És el lema de la vida del cristià.

Ens hem reunit en aquesta església per acomiadar el pare, el bon pare que ha estat per a tu, Maria Teresa, per acomiadar el tiet, l’amic, el veí. En recordem les coses bones, perquè sempre, quan fem el comiat d’una persona estimada, pensem en les coses bones, en tot el que ens va donar, en la seva generositat, en el seu bon humor. És bo que sigui així. Com ens deia l’autor de les Lamentacions en la 1a lectura, «ara hem de fer reviure els pensaments que ens mantenen l’esperança». Les coses negatives, els defectes, els pecats, que també en va tenir, és clar, els posem confiadament a les mans del Pare. Déu ha estat i és un bon Pare per a ell, i per això, en aquesta celebració de les exèquies, li demanem que el perdoni per la seva infinita misericòrdia i l’ompli d’aquell amor, aquell amor tan gran, que nosaltres, aquí a la terra, quan ens estimem, només podem assajar.

Esperar silenciosament… deixeu-me tornar a aquesta frase tan fonda de la primera lectura. En la vida de cadascun de nosaltres, en el més pregon de tot, hi ha el silenci. És aquell espai on ens trobem sols, cadascun de nosaltres, amb nosaltres mateixos i, si tenim fe, amb Déu. És en aquest silenci, si tenim fe, que podem fer de la nostra vida un diàleg amb Déu i un camí d’esperança en la seva salvació. És en aquest silenci: el silenci amb el qual anem embolcallant tots els moments de la nostra vida, els moments senzills, els petits moments en què assagem d’estimar els altres i donar-nos generosament; és el silenci en què ha viscut i ha mort el tiet Jaume, discretament. Una discreció, però, que no em priva de recordar la seva generositat, la seva capacitat d’ajuda quan amb les forces ho podia fer. Em plau recordar el seu tarannà de bon veí, a Santa Coloma i també a Barcelona. Em plau recordar el seu gust per les coses ben fetes: un Cavall Fort ben enquadernat, un moble ben acabat, una paret ben pintada… són tots aquests moments embolcallats de silenci que han anat teixit el diàleg de la seva història de salvació. El silenci d’aquests darrers anys en què anava deixant totes les coses i la malaltia i la vellesa l’anaven preparant per al darrer dia. Un silenci i un diàleg que van units indissolublement als de la seva esposa, la teva mare, Maria Teresa, la tieta Teresa, amb qui ara s’haurà retrobat per escoltar de Déu, el bon Pare, una paraula definitiva d’amor i de salvació.

Aquests moments de silenci i de generositat, i també els mals moments, les dificultats, les penes de la vida, els moments en què la generositat potser defallia dominada per les exigències del propi jo —com ens passa a tots— i per les amargors que de vegades ens causen els altres, tots, tots aquests moments, els bons i els dolents, són, encara, en la vida del Jaume, i en la vida de tota persona, en la vida del cristià, la premsa, el molí on elaborem l’oli amb el qual haurem d’il·luminar la nostra llàntia per esperar l’Espòs, Jesucrist. M’ha semblat molt adient l’evangeli de les deu verges que van sortir a rebre l’Espòs per posar una mica de llum en aquests moments de tristesa. També perquè és un evangeli molt adient pel temps litúrgic de l’Advent que estem vivint, un temps d’espera joiosa i atenta, en el silenci de la nit, de la vinguda de l’Espòs, Jesucrist. Aquesta paràbola de les deu verges ens fa estar atents, molt atents. Ens parla de dues possibilitats: podem trobar-nos amb les ampolles buides, o plenes, amb oli o sense, amb llum o amb tenebra: la mort sempre ens fa pensar seriosament en el sentit de la vida, en el sentit que donem a la nostra vida, en les tries que fem, ara i aquí, en els camins que escollim. L’oli, a les nostres mans, a les mans del Jaume, en el moment de la trobada amb el Senyor, que és la Llum veritable, és una mica el signe senzill i humil de la seva, de la nostra disponibilitat a teixir aquest diàleg d’amor al llarg de la nostra vida. I dic disponibilitat, perquè nosaltres sols no ho podem fer.

Vull acabar amb la paraula festa. Per al creient la mort és la porta d’accés a la festa de la Pasqua eterna del Senyor, descrita com un convit de noces, com un lloc i un espai per a celebrar l’amor, la vida, l’amistat. Sant Pau hi posava una altra paraula encara més solemne: la ciutadania del cel. És aquesta la nostra veritable ciutadania, la nostra identitat, la que ens fa ciutadans amb Jesucrist de la Pàtria de la vida i de l’amor que és el Regne.

Demanem-ho i desitgem-ho pel Jaume. Que al cel sigui! Feliç Any Nou!, com a ell li agradava dir encara que no toqués. Que sigui feliç per a ell l’Any Nou sense fi de la festa de Déu Pare.

I que a nosaltres ens conforti l’esperança d’aquesta joia tan gran, «perquè la vostra bondat i el vostre amor, Senyor, ens acompanyen tota la vida». Amén.

8 de desembre del 2014

LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Admetre el misteri de la Immaculada Concepció és admetre el pecat, l'estat de caiguda de la humanitat i la necessitat d'una reparació, la qual cosa és un camí molt diferent de com el pensament de la Il·lustració concebia l'home: amb una bondat natural, com a criatura innocent, una «ànima bella»; a més considerava que la naturalesa i l'home són portadors d'infinitud i divinitat, són sants i estan salvats... no necessiten per tant un redemptor ni assolir la plenitud..., n'hi ha prou amb un desenvolupament de si mateixos.

Aquests pensaments han deixat molt de rastre en la societat moderna. Encara que aquelles esperances d'«un món feliç» que portaria el futur s'han esvaït bastant. L'optimisme ha rebaixat clarament els seus horitzons, no es veu avui una claredat de cara a un futur. I l'experiència ens està dient que en aquesta societat on es prescindeix de Déu, s'està prescindint també de l'home com a tal, i, en conseqüència portant la societat a una major deshumanització.

Dins d'aquest panorama la festa de la Immaculada posar un punt d'esperança a la vida humana, il·lumina l'horitzó, permet de veure un futur.

Us convido a tornar a la Paraula de Déu que acabem d'escoltar. Són com tres icones d'una gran bellesa i molt suggerents.

Una paraula prèvia sobre la icona: La icona és una imatge que escapa a l'espai i el temps; que sota unes formes representa un misteri amagat. No té com a finalitat manifestar una bellesa artística sinó sobretot crear una comunió amb una presència transcendent, i portar-nos a una experiència religiosa. No són, les de la icona, unes figures materials per orientar la nostra imaginació durant la pregària, sinó un centre material on reposa una energia, una virtut divina que s'uneix a l'art humà.

Primera icona: L'escena del primer pecat. L'home viu una amistat íntima amb Déu, una relació que després trenca, però Déu no es retira sinó que inicia un diàleg amb els nostres primers pares, que cobren consciència del seu pecat, i on Déu ja parla d'un futur restaurador en el qual l'home recobrarà l'amistat amb Déu.

Aquesta icona ens parla de la bellesa de la comunió, de l'amistat, de l'amor. Escriu sant Gregori de Nissa: «L'home i el cristià no poden prescindir de la bellesa sense dispersar-se i perdre's. Fet segons una imatge, tendeix a la imatge perquè la seva semblança amb Déu és epifania de la bellesa divina». És la bellesa de l'amistat divina.

Segona icona: La segona lectura ens ofereix tot el projecte diví pel que fa a la humanitat. Més enllà de tota vicissitud viscuda en la relació de Déu amb l'home al llarg de la història, Déu ens ha beneït en Crist com a punt de partida, ens ha elegit en Crist per ser sants, per viure eternament en l'amor. Tota la dispersió provocada pel pecat està destinada finalment a ser recollida, recapitulada tota en Crist. Crist és l'home, la mesura justa per treure fora el pecat i crear un món més humà. Aquesta paraula de la segona lectura seria una bella icona per a contemplar el cor de Déu.

Tercera icona: L'Evangeli. Una escena que ha atret la mirada de la humanitat, dels artistes, de la contemplació orant, dels Pares de l'Església. Així ho descobrim en aquestes paraules que sant Gregori de Nissa posa en els llavis de Déu: «Vull renovar el gènere humà en el si virginal; vull, en una forma adaptada a l'home, pastar de nou la imatge que el modeli, vull curar-lo ... vull reparar la vella imatge feta bocins. El diable va arrossegar i va trepitjar la meva imatge caiguda. Vull fer-me, de terra verge, un nou Adam perquè la natura es defensi a si mateixa de forma congruent».

«Déu te guard, plena de gràcia». És la intuïció de la santedat primera, d'aquella primera amistat del Paradís, que porta en germen la santedat de la Immaculada Concepció.

Maria plena de gràcia divina i cristiana, envoltada de l'amor redemptor i santificant, guarda l'evidència que «Déu ens ha estimat primer», que va quedar habitada per l'Esperit Sant i convertida en propietat de Déu i icona de l'Esperit Sant. Anticipa la sort de tots nosaltres, com a victòria sobre el mal i el pecat. Pertany a la glòria del Fill, és una criatura pasqual des del principi.

Així doncs, podem endur-nos d'aquesta celebració els sentiments amb què l'hem començada:

«Gaudens gaudebo...
Aclamo el Senyor plena de goig,
la meva ànima celebra el meu Déu,
que m'ha mudat amb vestits de victòria
i m'ha cobert amb un mantell de felicitat».

23 de novembre del 2014

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle A)

Diumenge XXXIV durant l’any
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

En aquest darrer diumenge de l’any litúrgic, celebrem la solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Aquesta solemnitat evoca el retorn del Senyor i la restauració de totes les coses en Ell per oferir-les definitivament al Pare. Sabem que quan arribà la plenitud del temps, Déu va enviar el seu Fill nascut d’una dona per alliberar els qui vivien sotmesos a la llei, per alliberar els homes de l’esclavatge. Som, doncs, a la plenitud del temps: d’aquell temps que és el temps de Déu, el temps on Déu actua en les nostres vides i on Déu es fa present. I dins d’aquest temps, que és el temps de Déu, des de l’Encarnació del Fill de Déu, som a la plenitud d’aquest temps. Viure en la plenitud del temps, vol dir que vivim, ens movem i som en el Senyor, perquè és Ell el qui primer ha estat ressuscitat d’entre els morts i per això tots els qui érem d’Adam i, per això, morim, ara som del Crist i vivim i viurem gràcies al Crist, cadascun al moment que ens correspondrà. I dins d’aquesta plenitud del temps se situa el retorn de Crist, la seva segona vinguda, definitiva, per la qual els creients de tota l’Església clamen: Veniu, Senyor Jesús! Amb la seva segona vinguda es destruirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder i com a coronament de tot, Crist posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Avui, en aquesta solemnitat, anticipem sacramentalment aquesta vinguda i recordem en la celebració pasqual del diumenge, no només la seva resurrecció sinó també el seu retorn gloriós com a rei de tot el món, perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus.

Per això, anticipant aquest retorn i vivint com vivim en aquesta plenitud del temps, ens convé recordar que també nosaltres hem de morir, per poder disposar la nostra casa assenyadament, confiant —això sí— en la seva acció salvadora i redemptora envers nosaltres. Per això, mentre mirem d’endreçar la nostra casa, no deixem de confiar-nos a les mans del Senyor encomanant-li el nostre esperit: «El Senyor és el meu pastor, no em manca res».

I, per endreçar la casa, quin text ens hi pot ajudar millor sinó el que acabem d’escoltar a l’Evangeli? «Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m». Perquè som a la plenitud del temps, Crist és present en les nostres vides fins al punt d’identificar-se amb els qui passen fam, amb els qui tenen set, amb els forasters, amb els despullats, amb els malalts, amb els empresonats.... amb tots aquells que la vida menysprea, menysté, allunya. I aquesta identificació es tan plena fins al punt que tot el que es faci a cadascun d’aquests germans, per petit que sigui, es fa al Senyor i tot el que es deixa de fer a ells es deixa de fer al Senyor. Si volem sentir aquelles paraules tant consoladores que Crist va adreçar al bon lladre des de la creu: «Avui seràs amb mi al Paradís», mirem de viure les nostres vides en constant actitud de servei envers els germans pobres i necessitats, sobretot, ara que som a la plenitud del temps de Déu.

17 de novembre del 2014

EXÈQUIES DEL P. MAUR ESTEVA I ALSINA, ABAT GENERAL EMÈRIT DE L'ORDE CISTERCENC

Abat de Poblet (1970-1998)
Abat General de l'Orde Cistercenc (1995-2010)

Homilia predicada pel P. Mauro-Giuseppe Lepori,
abat general de l'Orde Cistercenc
Is 25,6a.7-9; Sl 22; 2 Co 4,14-5,1; Mt  25,1-13

Estimat Abat Josep i Germans de Poblet,
Estimada Mare Montserrat i familiars del P. Maur,
Reverendíssims Arquebisbes,
Estimadíssimes Autoritats civils,
Estimats Abats i Abadesses, P. Procurador, Sacerdots, Monjos i Monges,
Germans i Germanes!

Com acomiadar-nos d'un pare, d'un home que durant tants anys ha donat la vida per nosaltres? Perquè aquesta és la naturalesa d'un pare: donar la vida pels seus fills. Sabem que ho ha fet amb les seves qualitats i defectes, equivocant-se també algunes vegades en els judicis, en les decisions, en l'actitud cap a tal o qual realitat, comunitat o persona. La fragilitat humana no perdona ningú, ni tan sols els més grans sants. Però a la llum de Crist, el mèrit i la qualitat d'una persona es concentren en el consentiment a donar la vida. I és això el que defineix el pare, el pastor: un amor a Crist que pren forma en el donar la vida pels germans, per les ovelles del ramat del Senyor.

El sí al do de la vida és la font sempre fresca, sempre pura, de tota una existència. Després, el corrent, el riu, no pot arribar al mar sense omplir-se d'escòries, detritus, fang que enterboleix l'aigua. Tot i així, precisament així, el corrent flueix i arriba al mar. Qui no flueix no s'embruta. Qui no es dóna, potser es manté pur com una font pura, però no arriba a ningú ni sadolla ningú, no condueix ningú cap al mar.

El P. Maur va acceptar donar-se a Crist i a l'Orde Cistercenc fins al final. I ara, mirant cap enrere, ens adonem —i jo el primer com a successor seu—, que gràcies a ell l'Orde ha fet un gran camí. L'ha fet sent més conscient de la seva identitat en una unitat pluriforme, i més conscient de la necessitat d'assumir el seu camí amb instruments seriosos i eficaços de formació, de comunió i de govern. A ell devem el Curs de Formació Monàstica que se celebra cada any a Roma durant un mes, instrument preciós de creixement, de trobada, de coneixement fratern entre monjos i monges de tot l'Orde, i de diferents ordes. A ell devem la plena participació de les monges en el govern de l'Orde, amb el Capítol General mixt. A ell devem la renovació de la Casa General, precisament al servei de la formació i de la unitat de l'Orde. A ell devem importants recopilacions de textos fonamentals, jurídics i litúrgics, que ajuden l'Orde a ser més conscient de la seva vocació. Sense parlar dels seus viatges incansables per visitar i acompanyar els monestirs, sobretot els més fràgils i abandonats. Però ja abans de tot això, el seu treball per la reconstrucció de Poblet va ser i continua sent una tasca colossal, el resultat de la qual és davant els nostres ulls.

Tot això, enumerat d'aquesta manera, ho podríem considerar com un «passat», com a història passada d'una persona. La mort seria llavors el final d'aquesta història. Tanmateix, tot això, més que un «passat», és una «herència». L'herència és el fruit d'un passat que es manté viu i operant en el present. L'herència és la prolongació en la nostra vida actual de la vida que un pare va donar per nosaltres. Només les obres i realitzacions que encarnen i expressen l'amor del qui ens ha engendrat tenen una continuïtat en el present i en el futur. L'herència és tot el que el do d'un pare deixa perquè els fills puguin continuar avui vivint i creixent. Només el que fa viure i créixer és una herència preciosa, tota la resta és inútil. Hi ha herències estèrils, que els hereus només podran consumir i esgotar. I hi ha herències de vida que, com més s'acullen, més es perpetuen i transmeten a través del temps. Hi ha herències que esclavitzen els fills, oprimits pel pes de la mateixa herència, herències que sufoquen la seva vida i la seva llibertat. I hi ha herències que fan els fills cada vegada més lliures, lliures per créixer en l'amor, per arribar a ser al seu torn pares i mares.

Una veritable herència de vida no sol ser còmoda. Acollir-la requereix llibertat, responsabilitat. Una bona herència ens demana un treball responsable, per no dissipar o fer inútil el do de la vida del pare per nosaltres.

Per això, el moment de la mort d'un pare, a més de ser un moment de dolor, i també d'agraïment, és un moment que ens demana responsabilitat. Què en fem ara, que en farem demà, de la seva herència? L'acollim com a fills o com a mercenaris? Serà per a nosaltres, segons la intenció del seu amor patern, una herència per a viure amb més plenitud i maduresa, o només alguna cosa per consumir i esgotar per nosaltres mateixos, sense que gràcies a ella puguem arribar a ser més fecunds en el do i la transmissió de la vida? La mort del pare fa que aquestes preguntes es tornin més urgents i exigents.

Des que Crist ens va deixar l'herència de la seva Paraula i del seu Cos i Sang, lliurats per nosaltres —herència que es manté viva i vivificant en l'Eucaristia, en l'Església— és només en Crist en qui podem mesurar el do que ha estat i és per a nosaltres una vida, i la nostra responsabilitat enfront d'ella.

Perquè, en el fons, la gran, l'única veritable herència d'una vida, és Crist mateix, la seva vida, i el testimoni del seu amor i de la seva presència enmig nostre. Qui ens dóna testimoni de la presència i de l'amor de Crist, ens deixa la millor herència, l'herència de la fe en Aquell que no tan sols millora la nostra vida, sinó que la ressuscita, la fa eterna. I és una herència que tots podem compartir, sense que disminueixi ni de valor ni d'intensitat per a cadascun de nosaltres, com ho expressa sant Pau a la segona lectura: «Sabem que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres»(2 Co 4,14). Per això, el que compta de veritat en la vida d'una persona, més que la grandesa de les seves obres, és la fe amb què ha desitjat i acollit el Senyor; és la llum encesa amb la qual va saber anar a la trobada de l'Espòs per participar de les noces amb Ell. I sovint, i així ha estat per al P. Maur en el sofriment de la darrera etapa de la seva vida —en què ha estat tan afectuosament i pacientment assistit per els seus fills i germans de Poblet—, quan la flama ho ha consumit tot és quan la candela fa més llum. La llum que manifesta Crist, l'Espòs que ve, és l'herència més preciosa d'una vida.

16 de novembre del 2014

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Déu ens ha creat per amor. Déu ens ha donat uns talents. I, en aquesta vida estem de pas.

La qüestió és fer fructificar els talents que tenim. No importa que siguin pocs o molts. El que cal és fer-los rendir el doble. Perquè, el Dia del Senyor vindrà i demanarà comptes de l’administració dels dons que hem rebut.

Si damunt saps que cull on no ha sembrat, no tens perdó. Per això apareix la foscor, els plors i el cruixir de dents, per als dolents, ganduls i inútils.

Vivim en la foscor o en la llum? Obrim les mans als pobres? Allarguem el braç als indigents? Com l’esposa del llibre dels Proverbis.

La felicitat va lligada amb la fidelitat al Senyor, sigui en el matrimoni, sigui en la vida monàstica. Qui no és fidel al vincle del matrimoni, qui no és fidel a la Regla de sant Benet; no pot ser feliç en el seu matrimoni, en la seva vida monàstica, perquè no viu el seguiment del Senyor.

La fidelitat al Senyor hi és en qui és administrador bo i de tota confiança. Per això, pot entrar a celebrar-ho amb Déu el seu creador, per això pot viure amb amor.

La vida ens ha estat donada. Els talents ens han estat donats per la gràcia de Déu. I en aquest pas per la vida cal estar disponible sempre a la voluntat de Déu. Això és ser bons administradors dels dons rebuts.

13 de novembre del 2014

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

PROFESSIÓ SOLEMNE DE FRA DAVID RENART

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10

«Què ens diu la festa de la dedicació del temple? Que en el cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes aixequem un temple material. Un temple que és el signe visible del Déu invisible. Un temple perquè els homes es posin davant el misteri de Déu; per endinsar-se i viure l'experiència d'aquest misteri de Déu. És la dedicació a Déu d'un espai sagrat per ser definitivament Déu amb els homes». (Benet XVI)

Un espai sagrat per viure el nostre encontre amb Déu. Com Zaqueu. El temple és la figuera a la qual pugem per veure Jesús. Zaqueu tenia desitjos de veure Jesús, intentava veure'l. Ha sentit parlar d'ell, però no s'han trobat encara. El desig el portarà no tan sols a trobar-lo sinó a rebre'l a casa seva. I això tindrà unes conseqüències profundes en la seva vida. Unes conseqüències molt positives, també, per a la vida dels altres.

Per viure aquest desig, David, fas la professió solemne; per viure cada dia l'experiència apassionada de la recerca de Déu. El desig de Déu que és el que ens porta a omplir el cor. El desig que posa de relleu de manera admirable el salmista:

«Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor, aclamo el Déu que m'és vida».

Què és allò que provoca l'entusiasme i la dolçor del salmista? És Aquell que va a trobar al temple, i amb ell trobarà el secret de la seva vida i una força interior que li permetrà fer un camí recte d'acord amb la llei del Senyor. És el desig de Déu, que mai no permet que la rutina domini en la nostra vida. El desig sobre el qual escriu sant Agustí: «El desig de la casa de Déu ja és un do de Déu. Déu dilata el desig perquè creixi, i creix perquè arribi a Déu. Déu no dóna una cosa petita al qui desitja; Déu, que va fer totes les coses, es dóna a si mateix».

El salmista se sent tot envaït per una set gairebé física de Déu i de la seva vida, «que és la nostra deu d'aigua viva». (Jr 17,13) I és cap a aquest Déu vivent cap a on tendeix tot l'home amb el seu cor i la seva ànima, la seva respiració més profunda: «M'estimo més un dia als vostres atris que mil a casa meva; quedar-me al portal de la casa del meu Déu, més que viure amb els injustos».

L'actitud del salmista és la de qui fa una opció radical per Déu, i trenca amb els déus falsos del món, amb els ídols; i pren la decisió de viure segons l'esperit de la llei del Senyor, de viure del desig de Déu, d'orientar els seus passos cap a ell. El salmista en el seu desig de Déu juga amb els números: un dia i mil dies. Els mil dies són els nostres, un dia és el de Déu. Els nostres dies sense Déu són buits, s'esvaeixen sense sentit. La presència de Déu és el que dóna valor infinit a un sol dia passat amb el Senyor.

Cal perdre's en el cor del Crist, que és la plenitud del temple, i també la plenitud dels nostres dies, perquè Déu hi habita. Ell ha de ser el nostre espai, la nostra casa. I sentim la seva presència quan vivim en comunió amb els nostres germans, quan veritablement som comunitat, el temple de pedres vives edificat amb l'amor, per celebrar l'amor.

D'ací a una estona faràs aquesta pregària a Déu: «Rebeu-me, Senyor, com vau prometre, i viuré: que no vegi defraudada la meva esperança».

Pronuncia aquestes paraules amb confiança, des del cor, creu i espera en el que dius, desitja Déu... I tindràs la garantia que aquestes paraules es compliran.

Aquest amor de Déu es fa present, a més, en consagrar-te a aquest Amor que contemplem en el misteri d'un amor comunió entre les tres persones divines, l'amor de la Trinitat, que et recorda el Déu Creador.

Et consagres a un Déu creador de totes les coses i li demanem que et beneeixi, de manera que la benedicció faci de tu un home nou, a mesura que corresponguis cada dia al seu amor. Et consagres a Jesucrist que t'ensenyarà el camí cap a Déu. Per això, sàviament sant Benet ens diu «de no anteposar res al Crist». No deixis d'alimentar-te de la seva Paraula, i el teu cor reposarà en la seva pau. Et consagres a l'Esperit Sant que és l'amor del Pare i del Fill. Escolta aquest Esperit d'Amor i no et faltarà la saviesa per a la vida, la força per al camí, i en definitiva la font de l'amor.

David, digues a Déu quan comences a viure el regal de cada dia, el regal que et fa Déu: «Senyor, avui et vull construir una casa, un espai perquè hi resideixis».

PROFESSIÓ REGULAR D'OBEDIÈNCIA DE FRA DAVID RENART

Al·locució del P. Josep Alegre, abat de Poblet
Regla de sant Benet, capítol 5è: L'obediència

«El primer graó d'humilitat és una obediència sense espera. Aquesta obediència és pròpia d'aquells que res no s'estimen tant com el Crist».

La resposta que dónes avui és que vols «assumir aquest camí de l'obediència monàstica, per configurar- te més i més a Crist, humil i obedient». No oblidis aquesta promesa al llarg de la teva vida, i t'asseguro que diran de tu: és un bon monjo. I què és un bon monjo? El qui s'assimila, es configura a Crist. El programa per a aquesta assimilació a Crist ja està fet i experimentat al llarg dels segles. Mira, aquí tens l'experiència de monjos venerables:

«Monjo és un abisme d'humilitat que ha sotmès i dominat en si mateix tot esperit dolent» (Joan Clímac, Escala 22,22). Tots tenim necessitat de dominar aquest esperit dolent. Així doncs, aquest és un bon consell.

«Monjo és aquell que ha apartat de la seva ment les coses materials, i que mitjançant la continència, la caritat, la salmòdia la pregària... té la mirada fixa en Déu» (Màxim el Confessor, Centúries sobre la caritat 2,54). La nostra ment no està totalment allunyada d'allò més material. Necessitem aquestes ulleres de la caritat, salmòdia, meditació... per tenir la mirada en Déu.

«Monjo, de fet, és aquell que mira només Déu, desitja només Déu, es dedica només a Déu, tria servir només Déu, i vivint en pau amb Déu esdevé un servidor de pau per als altres» (Teodor Estudita, Petites catequesis 39).

«Que res no et torbi, res no t'espanti, amb Déu tot sol n'hi ha prou», doncs sí, ens torben encara moltes coses a la vida monàstica, per això tenim necessitat d'adreçar una i altra vegada la mirada a Crist que és el camí, que ens obre la finestra a l'experiència de Déu, i fer-nos conscients que és veritat que tot s'esvaeix en aquest món ràpidament, i que només amb Déu n'hi ha prou, perquè ell dura per sempre.

«Crist és la nostra pau». Només ell pacificarà el teu cor. Si obeeixes podràs viure l'alegria de ser pacificador dels altres.

Aquesta obediència monàstica, com posa de relleu una altra de les preguntes de l'Abat, és «una escolta humil i permanent de la Paraula de Crist». Aquesta obediència monàstica no és només per a tu sinó que és per a tota la comunitat com suggereix una altra pregunta de l'abat: «obeir els superiors i buscar la voluntat de Déu practicant l'obediència com una escolta mútua amb els altres membres de la comunitat».

Pots donar una mirada al camí recorregut en la teva curta vida monàstica. També ho podem fer els altres monjos que t'acompanyem. És molt possible que t'adonis que els moments viscuts amb més pau interior i amb més alegria són aquells viscuts a partir d'un mandat rebut i realitzat amb una obediència de cor. Aquests moments viscuts en l'obediència són moments que ens centren la vida en profunditat, a no ser que un estigui tan descentrat que sigui com una màquina humana tan feta malbé que no serveix sinó per al desballestament. I ja sabem que els desguassos hi són perquè altres aprofitin peces per a les seves màquines.

Per això jo vull dir-te amb l'abba Iperequi que «el tresor del monjo és l'obediència. Qui té aquesta virtut serà escoltat per Déu i viurà amb confiança davant el Crucificat, perquè el Senyor es va fer obedient fins a la mort». (Iperequi, 8).

I encara un matís interessant que ens aporta abba Mios: «Obediència per obediència: si un obeeix Déu, Déu l'obeeix a ell» (Abba Mios, 1).

No pot ser d'una altra manera, ja que viure amb fidelitat l'obediència és fer nostra l'actitud de Crist que es va fer obedient fins a la mort. Crist té com a aliment fer la voluntat del Pare, obeeix en tot el Pare, i el Pare l'obeeix donant-li la resposta de confirmar-lo en la seva vida, en la seva doctrina, dient-nos que tenia raó.

Així que l'obediència és el camí segur, l'únic, per arribar a Déu. Col·loca la criatura en el lloc que li correspon dins de l'obra harmònica de la creació. Si aquesta obediència és perfecta, la manté completament unida a la voluntat de Déu, i no d'una manera estàtica, sinó que movent-se dues voluntats a l'uníson fa que la humana col·labori amb la divina i sigui una plasmació contínua del desig, del voler de Déu. Sant Benet ha entès la transcendència d'aquesta virtut a la llum de la figura de Crist, en obediència a la voluntat del Pare. Per a sant Benet, l'obediència és, juntament amb la humilitat, la base de l'ascetisme monàstic, el que ens posa en el camí de la nostra veritable realització com a monjos.

David, pren-ne nota. I no perdis l'agenda.

12 de novembre del 2014

EXÈQUIES SRA. ELENA ROIG I OBRADÓ

Mare de fra Xavier Guanter
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Rm 14,7-10.12; Sl 22; Mc 15,33-39.16,1-6

És important aquesta paraula que acabem d'escoltar: «Si vivim, vivim per al Senyor, si morim, morim per al Senyor. En la vida i en la mort som del Senyor».

Podríem dir que ni tan sols Déu viu per a si mateix. Déu viu per als altres, per a cadascú de nosaltres. Déu viu i mor per a nosaltres. Déu viu i mor i ressuscita, com hem sentit a l'evangeli, per a nosaltres. Per donar-nos una esperança. L'esperança d'una vida nova, que acaba d'estrenar la nostra germana Elena.

Déu va fer la bellesa de la creació, la bellesa del món... Però no es va quedar amb això: ell mateix va baixar del seu cel i va aparèixer en la confusa nit dels homes perquè brillés una llum en la vida de tots ells, de tots i de cadascuna de les seves criatures. Aquest Déu fet home va sembrar amor en aquesta vida, que era la llavor d'una primavera eterna, que porta per nosaltres els homes.

Ara, en aquests dies de la tardor, la vida a la natura es va apagant fins a esvair-se del tot en el silenci de l'hivern, però amb tota seguretat vindrà després la vida nova de primavera.

Una cosa així passa en el cor dels homes, en la vida humana quan acullen la llavor de vida, la Paraula de Déu i la guarden en el cor. I deixen que Déu digui l'última paraula, com va succeir amb Crist a la Creu. Així neix una nova esperança.

Que gran és Déu, que bo! Que no viu i ni mor per a si mateix, sinó que viu i mor i  ressuscita per a nosaltres. Perquè nosaltres aprenguem a viure i a morir per ell. Potser no tots ho fem així. Però hi ha algú que sí que ho fa bé, que viu i mor per a ell. És la mare. La mare viu d'una manera especial el seu servei a la vida. I això fa que visqui en una especial i profunda intimitat amb el Déu de la vida. Per això cada mare és una mica, o molt, la primavera de Déu a la terra. Perquè a través de cada mare la vida creix. Per això, perquè les mares tenen fort el cor, perquè són una font de vida, i aquest servei de mare és a prop del cor de Déu.

I quan una mare mor, no mor. Fa com Jesús a la creu: lliura el seu esperit. I ho fa com Jesús: mirant a la font de les aigües vives. Perquè es mor com es viu. I una mare sempre viu estimant la vida. Quan una mare mor ho fa com tot cristià que ha viscut i mort per al Senyor de la vida: en silenci, en un silenci obedient a la Paraula de Déu. I encara que ho faci enmig del silenci de Déu com Jesús a la creu, sempre és un silenci embolcallat totalment en la més ferma esperança: que Déu, el Pare de la vida, dirà per a ella l'última paraula, que ja sabem quina és perquè ens l'ha avançada en el seu Fill Jesús de Natzaret: l'al·leluia, l'alegria joiosa de la resurrecció.

2 de novembre del 2014

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat
Is 25,6.7-9; Salm 26; 1Tes 4,13-18; Jn 11,17-27

«Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi encara que mori viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà mai més».

Ho creiem això? Què amaga aquesta paraula: «Jo sóc la resurrecció»?

«Jo sóc amb vosaltres fins a la fi del món».
«¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentir de les Escriptures?»
«Pau a vosaltres. Rebeu l'Esperit Sant».
«Qui ens separarà de l'amor de Crist?»
«Si vivim, vivim per al Senyor, si morim, morim per al Senyor».
«Quan sóc feble és quan sóc realment fort».
«Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi».

Ho creiem això? Són, amb moltes altres, paraules plenes de vida i saviesa del Ressuscitat. Viure la saviesa tancada en aquestes paraules, suposa, exigeix morir a si mateix, morir a una saviesa vella i fer possible que neixi una saviesa nova per a una nova vida. Una vida amb un horitzó més dilatat. En definitiva l'horitzó del Ressuscitat.

Ho creiem, això? Ho vivim?

«Volem que sapigueu què serà dels qui han mort, perquè no us entristiu com fan els altres, els qui no tenen esperança».

La vostra esperança està revestida de tristesa? Us trobeu en la ignorància respecte als morts? Nosaltres tenim motius per a una esperança viva, per tant per a una esperança revestida d'alegria. «Perquè creiem que Jesús va morir i va ressuscitar, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort amb ell... Els qui viuen la seva Paraula, la Paraula de la vida, la paraula de la nova saviesa».

I perquè creiem això ens reunim al voltant de l'altar per celebrar l'àpat diví. Per celebrar el banquet de l'Eucaristia, el banquet del pa i del vi a l'altar del temple, i el banquet de menjars substanciosos i vins generosos a l'altar del món.

Celebrem aquest banquet de l'Eucaristia tot recordant els germans que també es van asseure al voltant de la taula en temps passats. I ho celebrem perquè esperem, d'aquesta manera, preparar-nos per a asseure'ns amb els germans que ens han deixat, en el banquet de la casa del Pare.

Aquí tenim el nostre Déu, és el cant del nostre banquet eucarístic. I aquest cant porta l'albada de la llum de Déu en el nostre interior, i al mateix temps ens fa sentir la seguretat de la salvació, i per tant comencem a «gaudir de la bondat del Senyor en el país de la vida».

Perquè el Ressuscitat ha portat la plenitud de la vida, i la seva resurrecció ens dóna la seguretat d'una vida nova. Aquesta és la voluntat del meu Pare: «que tot el que veu el Fill i creu en ell tingui vida eterna i jo el ressusciti el darrer dia» (Jn 6,40).

Però la vida eterna ja no hem de esperar-la el darrer dia; aquesta vida eterna, vida nova, és la vida del Ressuscitat, i per començar a viure aquesta vida eterna el Ressuscitat ens ha deixat el seu Esperit. Aquest Esperit Sant que va preparar en el si de Santa Maria una nova naturalesa, una vida humana, és el que ara roman en nosaltres com en un temple; som temple de l'Esperit Sant, per preparar en nosaltres una nova naturalesa, una naturalesa divina, aquella deïficació de la qual parlen els Sants Pares, per tal que visquem l'experiència de la Paraula de Jesús: «qui creu en mi ja té la vida eterna».

Però la fe no és una cosa merament passiva, sinó que és una relació personal amb la persona de Crist, que ens cal manifestar mitjançant unes obres concretes. Fem aquestes obres cada dia, creient i vivint les paraules del Ressuscitat, que ens convida a celebrar l'amor al voltant de l'altar de l'Eucaristia, com una anticipació de la festa definitiva a la casa del Pare.

1 de novembre del 2014

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Salm 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12

«En veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué, i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient...»

La seva veu s'escampa a tota la terra. La bellesa de la creació parla de la bellesa divina. Déu domina la terra i els seus habitants. Déu habita en ella i li agrada passejar-s'hi com ho pot fer un pagès pel seu tros (cf. Gn 3,8). Creada per Déu, la terra té un caràcter religiós. És deliciós pressentir i gaudir de la remor propera de les fonts de la vida... que estem fent malbé amb els nostres atemptats al medi ambient.

Crist ha vingut a recuperar tota aquesta bellesa per a tots els homes. Crist amb la seva nova creació convoca, per mitjà de l'Església, al nou paradís. Déu construeix el seu paradís sobre la inestabilitat de les aigües, sobre la fragilitat de l'Església, però també sobre la Roca de la seva Paraula. Ell segueix prenent la paraula i ens ensenya. Crist ens ensenya a través del salm:

Una invitació positiva: «tenir el cor sincer i les mans netes de culpa».
Una invitació negativa: «no confiar en els deus falsos».

Aquesta paraula del salm és com una primera paraula, un primer esglaó per pujar a la muntanya, per acostar-nos a Jesús, el qual ens ensenya amb la seva paraula.

Ens diu un sant Pare: «Què ha de fer aquell que desitja pujar a la “muntanya espiritual”? L'Esperit Sant respon i el salmista anuncia d'alguna manera el sermó de Crist sobre la muntanya».

El salmista anuncia les condicions per a acostar-nos a Crist. El seu Esperit ens anirà descobrint la saviesa de la seva paraula.

La benaurança de la pobresa, de la mansuetud, de les llàgrimes, de la justícia, dels sadollats, de la misericòrdia, de la puresa de cor, de la pau, de la persecució... Les benaurances, que acabem d'escoltar, i que són com les fonts de la saviesa evangèlica, la saviesa de què tenim necessitat per al nostre camí com a creients, i com a persones consagrades a Déu.

Tenim necessitat de pujar a la muntanya espiritual i trobar-nos amb Déu, el Déu de qui brolla aquesta benaurança, el Déu que proclama aquest nou camí per mitjà del seu Fill revestit de la nostra naturalesa. Tenim necessitat d'apropar-nos a Crist per escoltar aquella paraula que necessita el cor de cadascun de nosaltres perquè en nosaltres visqui el Crist de les benaurances.

Totes les generacions han fet, fan o faran aquest camí de recerca de la saviesa de la vida. D'una manera o d'una altra. Amb més o menys consciència. Ho necessita la humanitat. El necessitem cadascú de nosaltres. Trobar-nos amb Crist, escoltar-lo i canviar la nostra vida. És una de les tasques més belles de la vida cristiana, i fins i tot de tota vida humana: ser cercador de Déu. És l'únic que pot omplir la vida. Perquè és el que ens obre a un immens horitzó de vida nova. Així ho han entès i ho han expressat els místics, com santa Teresa quan escriu: «Descubre tu presencia, y máteme tu vista y hermosura; mira que la dolencia de amor no se cura sino con la presencia y la figura».

A desitjar aquesta presència i aquesta figura ens hi convida també sant Bernat: «Tasteu i veureu que n'és dolç és el Senyor. No hi ha res comparable a aquesta finesa, a aquest gust, a aquesta saviesa; és quelcom de diví. T'encisa, i amb raó, el sol ardent, la policromia de la flor, el pa saborós i la terra fecunda. Tot això ve de Déu. S'ha prodigat a les seves criatures. Però posseeix en si mateix infinitament més» (Sant Bernat, Sermó 1, Tots Sants).

A aquest «infinitament més» ens obre la Paraula de Jesús, la saviesa de Déu, que sense cridar, sense alçar la veu pels carrers, suggereix al nostre cor unes paraules que desborden profunda i autèntica saviesa per al camí de vida creient.

Què necessita en aquests moments el nostre cor? Quina paraula de Jesús de Natzaret, que ens parla avui des de la muntanya de les benaurances té més ressò en el nostre cor? Acollim-la, i no la deixem anar!

26 d’octubre del 2014

DIUMENGE XXX DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ex 22,20-26; Sl 17; 1Te 1,5c-10; Mt 22,34-40

Germanes, germans,

Els qui sentin una certa prevenció envers l'Antic Testament no podran negar que la lectura de l'Èxode que hem escoltat té unes connotacions plenes d'una gran humanitat envers els immigrats, les viudes i els orfes, els grups socials més indefensos d'aquella societat, i que, per aquest motiu, no s'havien de maltractar ni oprimir. El record del passat d'Israel havia de suscitar un bon tracte envers els que es trobaven en la mateixa situació que el poble va experimentar. De la mateixa manera és admirable la sensibilitat que el text mostra en referència al préstec fet als pobres, sense interessos, i el retorn el mateix dia de la penyora del mantell que el pobre necessitava per abrigar-se durant la nit. Realment toca la fibra més sensible de la nostra persona un text tan humà com aquest. I el que també impressiona és com Déu mateix pren gelosament partit en defensa dels més desheretats i escolta compassiu el seu clam.

L'evangeli d'avui és una escena més de les discussions habituals entre Jesús i els saduceus, fariseus i mestres de la Llei. L'escena té lloc a Jerusalem, en les immediacions del temple, poc després que Jesús hi hagués fet la seva entrada triomfal i hagués expulsat els venedors i canvistes del temple. Jesús hi ensenya amb paràboles, per altra banda més punyents i acusadores que les de Galilea, reprèn l'actitud dels prohoms del poble i encaixa els diferents reptes que li presenten com vam veure diumenge passat amb la qüestió dels drets del Cèsar i els de Déu que li formularen uns saduceus, els responsables del temple. Després del fracàs d'aquests, avui entra en acció un dels representants dels fariseus que li formula maliciosament una pregunta sobre el manament més gran de la Llei. Jesús li respon citant-li simplement el text del llibre del Deuteronomi sobre l'amor absolut a Déu i hi afegeix un altre text del llibre del Levític sobre l'amor als altres. Per tant li ve a dir allò que ja sap i que no necessitava preguntar perquè era prou entès en la Llei. Fins i tot eren textos força coneguts per qualsevol bon israelita.

D'alguna manera ens pot sobtar que la Paraula de Déu presenti l'amor a Déu i als altres com un manament. On estarà la gratuïtat de l'amor i la nostra llibertat si ens ho hem de prendre com un manament, com una obligació? Sant Joan ens diu que Déu ha estat el primer d'estimar-nos, i Déu no ho fa per obligació ni per necessitat, sinó per pura benvolença, perquè Ell és amor i estima sempre amb un amor entranyable de Pare. El nostre amor a Déu ha de ser una correspondència generosa al seu amor. De la mateixa manera, pel fet que Déu estima tothom, nosaltres ens hem de fer solidaris d'aquest amor universal de Déu. Vist d'aquesta manera, l'amor a Déu i als altres no pren un aire de comandament sinó d'una decisió lliure i altruista, una decisió joiosa que reconeix en aquest doble amor el fonament de la pròpia identitat com a criatures estimades i volgudes per Déu i com a éssers en solidaritat amb tots els fills que Déu estima. Estimar és un deure que ha de ser fruit d'una entrega generosa i convençuda més que d'una imposició externa.

I què voldrà dir estimar el Senyor, el nostre Déu, «amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament?» El text del llibre del Deuteronomi és radical, exigent i integral. Té en compte tota la persona. Déu ha de ser estimat per damunt de tot i de tots. No hi ha excepcions, no hi ha rebaixes. O tot o res, podríem dir. Déu ha de ser estimat amb un amor absolut perquè Ell és el Déu únic i sobirà de tot que s'ha donat a nosaltres totalment. Analitzem ara cada una de les parts. En primer lloc «amb tot el cor». El cor és la seu dels sentiments, de les emocions, dels afectes i en el fons de la voluntat. Estimar Déu amb tot el cor voldrà dir dirigir totes aquestes potències cap a Déu tot adherint-nos fermament i decididament a la seva voluntat. «Amb tota l'ànima». L'ànima equival a la nostra interioritat més fonda, més secreta, més autèntica. Estimar Déu amb tota l'ànima voldrà dir que tot el nostre esperit es deleixi i es desvisqui únicament per Déu. «Amb tot el pensament». El pensament és la nostra facultat discursiva i és molt voluble i esmunyedís. Algú s'ha atrevit a dir que «només Déu mereix ser pensat», perquè ell és l'únic absolut i l'únic necessari, al costat del qual tot perd consistència i interès. Per tant es tracta de focalitzar tota la potencialitat i versatilitat del nostre pensament cada cop més cap a Déu per tal que sigui Ell l'objecte principal del nostre pensar i obrar. Però tot aquest procés no pot ser mai fruit de l'esforç de la voluntat. Només podrem estimar Déu amb totes les nostres facultats si abans ens hem deixat estimar per Ell i ens hem deixat educar pel seu amor. I això només s'aconsegueix escoltant i meditant la seva paraula amb una fe viva i una dedicació i atenció amatent a les coses de Déu. En resum hom estima Déu si compleix la seva voluntat. Qui estima Déu, esmerça el seu temps a lloar-lo, l'adora, li dóna gràcies de tot i mira de fer sempre el que li agrada.

Jesús posa com a segon manament l'amor als altres com a nosaltres mateixos. L'altre ha estat creat a imatge de Déu com jo mateix i per tant és objecte d'una benvolença particular de Déu. Amb altres paraules, si Déu estima els altres amb un amor tan preferent, per tal d'estar en perfecta sintonia amb Déu, nosaltres hem d'estimar també els que Ell estima. I com més i millor ho farem més ens assemblarem a Ell i esdevindrem objecte del seu amor benvolent. Estimar l'altre voldrà dir interessar-se per ell, respectar-lo, desitjar-li tot bé, perdonar-lo.

Certament, aquest amor total a Déu, i als altres com a nosaltres mateixos no deixa de ser una meta a assolir, conscients com som que encara estem molt lluny d'haver-hi arribat. Però tampoc no es tracta de fer coses extraordinàries sinó de viure la nostra vida ordinària sortint del nostre egoisme que ens esclavitza i ens paralitza i mostrar-nos sol·lícits envers Déu i envers les necessitats dels altres.

18 d’octubre del 2014

SANT LLUC, EVANGELISTA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

«Que els fidels, Senyor, proclamin la glòria del vostre regne». Aquest verset que hem utilitzat com a resposta del salm, ens parla de com ha de ser la missió dels cristians: els fidels han de proclamar la glòria del regne de Déu. Els fidels són els creients, aquells qui han estat cridats a la fe, aquells qui han rebut el do de la vocació cristiana: aquells, doncs, qui havent conegut el senyor Jesucrist, havent-hi cregut, ara són enviats a proclamar la gloria del seu regne. Lluc és un d'aquests: cridat a descobrir el rostre humà de Déu, per fer-lo conèixer a tots els homes, per predicar-lo d'un cap a l'altre de la terra, per anunciar-lo a totes les generacions a través del seu Evangeli. Nosaltres, tots els qui som aquí presents i tots els qui naveguem per aquest món dins la nau de l'Església, també som d'aquests que cridats hem estat enviats a proclamar la glòria del seu regne. Déu ens envia a fer conèixer les seves gestes i la magnificència gloriosa del seu regne.

La gesta de Déu per excel·lència és la seva presència visible enmig dels homes, aquella presència que en la carn humana manifesta l'esplendor divina de la glòria invisible. Visibilitat de l'invisible, heus ací la magnificència gloriosa del seu regne. És aquesta la lògica del regne de Déu: l'invisible que es fa visible, l'impalpable que es fa palpable, l'inaccessible que es fa accessible. En poques paraules, la glòria del regne de Déu, que tots els fidels del Senyor estem cridats a proclamar, és la resplendor del rostre humà de Déu que humanitza la humanitat deshumanitzada perquè la divinitza.

Humanització de la humanitat per la divinitat humanitzada: per això el regne de Déu és a prop nostre. I per això, la missió del cristià és fer proper el Regne de Déu entre tots aquells germans nostres que Déu ens fa propers en el camí de la vida. Proclamem la glòria del seu regne!

12 d’octubre del 2014

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 25,6-9; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

Quan llegim notícies com les de les morts sagnants a què els membres de l'Estat Islàmic sotmet no només els cristians de Síria i Iraq, sinó també els seus mateixos correligionaris que no comparteixen la seva tradició islàmica; o quan ens refereixen els milers de morts que l'ébola ha sembrat en les terres africanes; o quan.... cada vegada que ens parlen del dolor, del sofriment o de la mort, el text que hem llegit en la primera lectura, el text d'Isaïes, sembla que sigui música celestial, és a dir, quelcom d'irreal, imaginari, expressió, al màxim, d'un desig de bona voluntat. Veient el que veiem, com podem creure que «el Senyor de l'univers farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort?» Música celestial. De fet, sí: és música celestial, no perquè ens parli de quelcom imaginari, sinó perquè és Paraula de Déu, paraula que ve del cel, paraula que ens parla d'allò que hi ha de més real. Déu, en Crist, ha engolit ja la mort i ha eixugat totes les llàgrimes del nostres ulls, tot i que encara hàgim de viure aquesta realitat sota el vel de la fe i l'ancora de l'esperança; i aquesta realitat és la que tant Isaïes com l'Evangeli que hem proclamat descriuen amb la imatge de la celebració festiva d'un banquet.

El que més s'assembla a la vida de plenitud en Déu, aquella vida on no hi regna ja la mort i on totes les llàgrimes seran completament eixugades; el que més s'hi assembla d'entre les coses d'aquest món és una festa de convit; un banquet com el que el rei de l'Evangeli ofereix als seus comensals. I la imatge és adequada no tant pel menjar i la beguda, que també, sinó sobretot pel que el banquet significa pels convidats: un moment de convivència fraterna, joiosa, festiva; un moment on no es fa res i s'està en companyia de qui s'estima; un moment on es comparteix allò que un és amb els altres, conjuntament. L'alegria, la joia, el goig que neixen del fet d'estar junts, celebrant la festa, és la millor imatge que tenim d'entre les coses humanes per comprendre com serà, com és, la vida celestial, la vida en Déu i amb Déu.

No crec que hi hagi ningú que no hagi fet al llarg de la vida un tast d'aquesta experiència, fins i tot aquells que es converteixen en botxins o assassins dels altres. Per això, Jesús pot apel·lar a aquesta experiència genuïnament humana per parlar-nos del seu Regne. Tot i així, malgrat que tot sigui a punt per a la festa, malgrat que ens inviti a venir a la festa, sempre podem refusar d'anar-hi, no fer cas d'aquesta invitació o, fins i tot, no estar preparats, no tenir a punt el vestit de festa. Hi refusa qui no escolta les paraules de l'Evangeli, qui creu que tot és música celestial en el sentit d'irreal, d'imaginari. Qui ofegat per les preocupacions d'aquest món, qui obturat pels efectes que fa el mal i el dolor d'aquest món, aquests no fan cas dels missatgers del rei que invita a noces: s'exclouen ells mateixos de la festa. Però més trist és encara el cas d'aquells que invitats i entrats ja a la festa no duen el vestit de gala. Aquests són els qui, d'entre nosaltres cristians, es reclouen sobre si mateixos, es tanquen en el seu petit món; aquells qui criden Senyor, Senyor, però que exclouen la relació amb els altres de la seva vida. El vestit de festa ens l'anem fent en aquest món quan, vivint la invitació al banquet sota el vel de la fe i ancorats per l'esperança, l'anem teixint amb la força viva de la caritat: una caritat que sempre és estimació i servei del proïsme, d'aquells qui Déu ens dóna per fer junts el camí de la vida, ja sigui el marit, la muller o els fills, ja siguin els germans de la comunitat monàstica. Quan, per les raons que sigui, ens tanquem en el nostre petit món, ens oblidem de servir els més propers, ens allunyem de les petites celebracions, quan —en poques paraules— deixem de degustar quant és de bo i agradable viure tots junts els germans, deixem de preparar-nos el vestit de festa. Perquè el nostre vestit festiu no serà sinó el que ens fa revestir de Crist, i ens revestim de Crist quan sortim de nosaltres mateixos per servir i estimar els nostres germans, per donar la vida per ells. Ja que hem sentit la veu que ens invita a noces no ens hi excloguem deixant de preparar-nos el vestit de gala.

5 d’octubre del 2014

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Som vinya. Fructificar, vol dir donar fruit. El Regne de Déu se’ns ha donat perquè el fem fructificar. En els més de dos mil anys de història de l’Església, sabem que hem donat fruit bo, però de vegades dolent. En els quasi vuit cents anys del monestir, també podem veure els bons fruits i els dolents. En els anys que jo tinc, en els anys que tenim cadascú de nosaltres també podem esbrinar els fruits de la nostra vida. Perquè la nostra persona, com a cristiana en el món, no pot fer altra cosa que fructificar. Ai, si no ho fa! Vols dir que és cristià? Un cristià mort no és un cristià.

Sóc cep. La pedra que corona l’edifici és l’altar, és el Crist i els nostres ulls se’n meravellen. Perquè Crist és la pedra que corona l’Església. Crist corona la comunitat. Crist és la pedra que de vegades rebutjo, sempre que hi peco. Crist és la pedra que corona el món, l’univers creat se sosté per ell, encara que molts no se’n adonen. Per això, molts viuen sense Déu i així fan maleses, per tot arreu raïms agres.

Hem d’esdevenir bon raïm. Conversió és el que ens cal. No per res, de vegades vivim de renda, perquè un dia vam entrar al monestir, vam fer la professió. Però, en la vida del cristià ens convé posar-nos al dia, amb una conversió sincera, sense fal•làcies. Acudint a la pregària i a la súplica. Perquè la tasca que Déu vol de nosaltres és que donem fruit. I, quin fruit s’espera d’un creient, d’un cristià, d’un monjo? Sant Pau ens diu: «Allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi».

Crist és o no és, la clau de volta de la nostra vinya, de la nostra família, de la nostra comunitat, de la nostra vida? Crist és o no és la corona del nostre cep, nostre ésser? Només des de la vida en Crist podrem celebrar l’acció de gràcies pels bons raïms, pels fruits rebuts i donats, per al bé de tothom fructificats.

29 de setembre del 2014

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«T’he vist», diu Jesús a Natanael. A nosaltres ens ho diu avui: «T’he vist»,  t’he reconegut com a monjo, com a cristià, com a digne d’aquest nom. Jesús ens reconeix sempre. Però, nosaltres el reconeixem? És a dir, som dignes d’aquest nom?

Jesús ens convida a veure. A veure amb una amplitud de mires molt gran, jo diria que inabastable. Ens convida a admirar, a contemplar:«veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home». Els àngels reconeixen el Fill de l’home, ens l’indiquen pujant i baixant, atansant-se al Crist, el Salvador. Però, nosaltres el reconeixem? Reconeixem qui és el nostre salvador absolut?

Jesús ens fa el do dels ulls de la fe. Però, és un do que s’ha de viure. «Cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala, on per la humilitat es puja» (cf. RB 7,6), ens diu la Regla de sant Benet.

La humilitat és l’únic camí per pujar cap al cel, per reconèixer i veure el nostre salvador, per poder dir com Natanael: «Mestre, vós sou el Fill de Déu».

Ara, dins la litúrgia eucarística baixaran i pujaran els àngels. La nostra ofrena serà portada a l’altar del cel, perquè rebent el cos i la sang de Crist tots siguem omplerts de la gràcia i de les benediccions del cel (cf. Cànon Romà).

Cal posar els ulls de la fe al nostre abast i amb humilitat anar fent camí cap a l’encontre definitiu amb Déu. Mentrestant encara som enviats a viure els dons rebuts i a mostrar-los als altres, especialment la fe, l’esperança i la caritat.

Que els àngels ens acompanyin sempre.

21 de setembre del 2014

DIUMENGE XXV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 55,6-9; Sl 144; Fl 1,20c-24.27a; Mt 20,1-16a

Estimats germans i germanes,

La paràbola de l'Evangeli d'avui costa d'entendre i desconcerta. El propietari d'una vinya surt a cercar treballadors a diferents hores, i al final de la jornada tots cobren igual. Des d'un punt de vista humà és lògica la queixa dels qui han hagut de «suportar tot el pes de la jornada». Segons la justícia laboral, l'actitud de l'amo resulta incomprensible i fora de la Llei.

Hem de recordar que la imatge de la vinya era freqüent en l'Antic Testament per referir-se al poble d'Israel. Els cristians som el nou poble de Déu, i estem cridats a treballar en el projecte de Déu: fer possible un món on hi hagi justícia, amor, pau. Déu ve a nosaltres a diferents hores de la jornada, en certs moments de la nostra vida. Ell ens cerca per fer-nos col·laboradors seus en els treballs de la seva vinya, és a dir, de l'Església i la societat.

Les paraules del profeta Isaïes son una crida i una invitació a cercar el Senyor, a convertir-se, a tornar al nostre Déu. Per estimular-nos a respondre a aquesta crida, se'ns diu que Déu es deixa trobar, que es fa proper, que s'apiada dels qui l'invoquen, que és generós a perdonar. Si volem aprofundir en les etapes de la nostra vida espiritual, veiem que el Senyor a qui cerquem és Aquell qui surt al nostre encontre a totes hores. Ell respecta la nostra llibertat i el «nostre temps». Podríem dir que el Senyor passa per les nostres vides perquè nosaltres puguem fer «el pas» a la seva. Cercar Déu és respondre a la seva crida; una crida que se sent de manera personal en la vida de pregària i quan el nostre cor assaboreix el silenci i la pau. Per a nosaltres «viure és Crist».

La desproporció que observem en la paràbola ens fa considerar que els pensaments i els camins de Déu no són els nostres. Nosaltres pensem en rendiment, en mèrits, en recompenses, en promoció laboral. En canvi, l'anhel de Déu és no excloure ningú, que tots participem en un projecte que ens faci més feliços, més humans, més solidaris. Els qui han estat cridats des del primer moment per Déu, tenen el seu preu per la fidelitat i la constància; els de darrera hora, que s'han afegit a la tasca molt tard, han respost amb confiança i van a la «recerca del temps perdut» vivint més apassionadament la donació de si mateixos. L'important no és el jornal que al final es podrà rebre, sinó la disponibilitat per treballar en bé del altres.

La paràbola pretén mostrar que el que Déu ens dóna no depèn del treball i dels mèrits de cadascú, sinó que Ell actua amb generositat inesperada envers tothom. Déu no és mou per criteris de justícia humana, sinó d'amor diví gratuït i generós. Encara que nosaltres som impacients, Déu espera sempre. Espera el moment en que sabrem o podrem donar-li el «sí». Mai no és tard per a Ell. Aquest és un missatge joiós i esperançador. Tots tenim alguna oportunitat, i hem d'aprofitar-la.

Sempre estem a temps de convertir-nos, d'escoltar la veu del Senyor que ens cerca i necessita. Estem a temps de recomençar; de comprendre que l'amor ho és tot, que és l'únic necessari, Fins i tot sense amor les coses considerades positives deixen de ser-ho. Sobre això permeteu-me que us llegeixi unes frases curtes que m'han enviat i de les quals desconec l'autor.  «Estima, perquè la vida sense amor no val res. La justícia sense amor et fa cruel. La intel·ligència sense amor et fa dur. L'amabilitat sense amor et fa hipòcrita. La fe sense amor et fa fanàtic. L'obligació sense amor et fa malhumorat. L'agudesa sense amor et fa agressiu. L'honor sense amor et fa orgullós. L'amistat sense amor et fa interessat. La responsabilitat sense amor et fa inflexible. L'ambició sense amor et fa injust...»  

Germans estimats, demanem a Déu en aquesta Eucaristia que ens concedeixi llum per a comprendre, i forces per a «portar una vida digna de l'Evangeli del Crist», segons recomana Sant Pau. De treballadors, nosaltres ens convertim en socis; o millor, en fills. Fills de Déu, fills que esperen el seu Pare.

14 de setembre del 2014

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Nm 21,4b-9; Fl 2,6-11; Jo 3,13-17

En la festa de l'Exaltació de la Santa Creu, què celebrem? Què commemorem? L'exaltació del dolor, que suposa la creu? Sabem que Jesucrist, «havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu». I que per això Déu l'ha exalçat. És el sofriment, el dolor i la mort el que avui celebrem, en exalçar la Santa Creu? Jo diria que no, fonamentalment perquè el sofriment, el dolor i la mort no entraven en els plans originals de Déu, segons narren els primers capítols del llibre del Gènesi: al jardí del Paradís hi regnava l'harmonia, la concòrdia, la pau profunda perquè tot estava al seu lloc, en aquell lloc que Déu, en crear, havia destinat per cada criatura. La mort i el dolor van entrar després: per causa de la desobediència que va trastocar definitivament aquell ordre primitiu, aquella harmonia pacífica. El dolor entrava amb els dolors de part, el sofriment amb la suor del front i la mort amb l'expulsió del paradís. Avui no podem celebrar aquetes realitats, el sofriment, el dolor i la mort perquè aquestes són conseqüència de la destrucció del pla original de Déu. Per això, per renovar aquell designi original, per portar de nou l'harmonia, l'ordre i la pau al món volgut per Déu, calia que el sofriment, el dolor i la mort perdessin la seva força de soca-rel: «per això Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d'esclau», és a dir, Jesucrist, Fill de Déu, es va sotmetre a les lleis del sofriment, del dolor i de la mort, fins al punt de pujar al patíbul de la creu i quedar tant desfigurat que ni tan sols semblava un home. D'aquesta manera des de dins, sotmès al dolor silenciós de la injustícia, esclafat pel sofriment dels innocents, fet no res per la mort, destruïa el verí mortal del mal en el món, transfigurant el sofriment, eliminant el dolor, matant la mort. Per això, amb la creu de Jesucrist, s'ha renovat definitivament la vida, s'ha regenerat plenament la creació, ha tornat per no marxar mai més l'ordre de la pau i la justícia: ha iniciat ja la vida eterna, aquella vida que no és sinó comunió profunda, plena i perdurable amb Déu mateix, amb el Pare, en l'Esperit, pel Fill estimat, Jesucrist. Per això la Creu ha esdevingut el nou arbre de la vida: els vells arbres del Paradís, el de la vida i el del coneixement del bé i del mal, han deixat pas al nou arbre de la creu, que té per fruit la vida eterna. La vida eterna que és una renovada vida nova, una vida que regenera qui la rep, una vida que millora completament la condició de l'home perquè ens fa fills de Déu en el seu Fill. I aquest vida és la que ha vingut a dur-nos Jesucrist: «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». I això és el que avui celebrem: no l'exaltació del sofriment, del dolor o de la mort, sinó de la vida nova que ens ha dut el nou arbre de la vida que és la creu del Senyor, la creu que ha anorreat la força del sofriment, del dolor i de la mort.

I el germen d'aquesta vida nova, el seu ferment, ha estat confiat a l'Església per portar-lo d'un confí de món a l'altre. Nosaltres, doncs, que hem cregut i que per haver cregut posseïm ja la vida eterna, també som enviats al món, no per condemnar-lo, sinó per ajudar a salvar-lo. I ho farem, si ens fem propers dels qui pateixen encara les conseqüències del sofriment, del dolor i de la mort en les seves pròpies vides, si compartim silenciosament aquest patiment: així se sembrarà la llavor de la vida eterna entre els nostres germans i serà predicat sense massa paraules el nom del nostre Salvador. Que la Creu, l'exaltació de la qual celebrem avui, sigui la nostra única fermesa.

13 de setembre del 2014

MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. BENET FARRÉ I LLORETA

PREGÀRIA FÚNEBRE
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Oh Déu, Pare bo i amic dels homes ...!

Et demanem que acullis el teu fill Benet, que després de la manifestació de les seves diades, ha arribat a casa teva, al temps de resar completes...
Saps?... Oh Déu, Pare bo i amic dels homes...!

La seva diada ha estat durant 72 anys de vida monàstica «anar amb alegria a la casa del Senyor», a la teva Casa, a cantar les teves lloances, aquelles lloances que canten perpètuament a les estances celestials, en la teva Casa, oh bon Déu; i que ens va introduir aquí el teu Fill, el nostre germà i Salvador Jesucrist. Ell, el teu fill Benet, va iniciar aquestes lloances a Poblet, envoltat de ruïnes, i d'un abandó de 100 anys i ho va fer dient aquestes paraules: «A les vostres mans Senyor faig lliurament de mi. Treballeu una i altra vegada aquesta argila com el vas en mans del terrissaire. Doneu-li forma vós mateix; després, feu trossos d'ell, si us plau, i no tindrà res a dir. Ja n'hi ha prou amb que serveixi per als vostres fins...»

I de la confiança i l'abandó a les teves mans, del teu fill Benet, acompanyat de la mateixa il·lusió d'un petit grup de monjos, han tornat la bellesa a aquesta casa de Poblet i l'esperança a una comunitat nova.

La seva diada ha estat durant 72 anys de vida monàstica menjar cada dia el Pa baixat del cel, guardar al cor el Pa de la Paraula, no anteposar res a la recerca d'Aquell que tu oh Déu ens vas enviar perquè comencem a tenir vida eterna.

I ha estat en declinar el dia, quan va morint la claredat, la llum, i arriba la nit, que se n'ha anat a brillar en una altra regió, en un altre espai, Casa teva, per perllongar, allí, en la teva presència, una lloança eterna.

I de la manifestació dels seus dies, tu que escrutes el cor dels homes, i que tens una mirada més profunda que la nostra pobra mirada humana, saps que en el silenci li has regalat la teva Presència, que en el silenci li has regalat la teva Pau, i nosaltres amb la nostra pobra mirada hem aconseguit descobrir en ell una generositat en la vida monàstica, manifestada en una disponibilitat permanent i total, que es resolia en un servei concret i generós als seus germans de comunitat.

I si ens haguéssim de queixar d'alguna cosa davant teu, jo et diria que a mi em dol que ens hagis arrabassat de la comunitat una porció molt preciosa d'humor. Un punt preciós de sa i senzill humor que en moltes ocasions necessitem en els nostres complicats cors. Tu, oh Déu i Pare bo, que escrutes els cors dels teus fills saps dels moments feliços que ha fet viure a la comunitat, que els seus anys no han sigut mai un obstacle per fer explotar la riallada en els monjos, en una recreació.

Tot això ho contemplo, Pare, com una prova certa que el teu Amor estava arrelat en el seu cor, i per això el teu fill Benet era una referència permanent d'autèntica vida monàstica per a la resta de la comunitat, com una referència molt important i necessària per nosaltres, que ens hem anat incorporant a la comunitat de Poblet en els anys successius. Res no l'apartava de l'amor del Crist. Tenia ben guardada la saviesa de la Regla en el seu cor.

Tu oh Déu, i Pare bo amb els teus fills, ets un Déu discret i saps que el teu fill Benet vivia tot això amb discreció, desitjant més aviat viure en l'amor de les coses vulgars i senzilles.

Oh Déu, Pare bo i amic dels homes...! Que escoltes les pregàries dels teus fills. Beneeix-nos! La teva benedicció sempre crea quelcom de nou. Dóna'ns el regal d'una nova vocació que ompli el buit que ha deixat el teu fill Benet que se n'ha anat a resar completes a Casa teva.

8 de setembre del 2014

EL NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Mi 5,1-4a; Sl 12; Rm, 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23

Germanes, germans,

Nou mesos després de la celebració de la Concepció Immaculada de la Verge Maria, festegem el seu naixement gloriós. La litúrgia només celebra tres naixements, el de Jesús, el de la Verge Maria i el de sant Joan Baptista. El primer i el tercer estan documentats en els evangelis, en canvi el de la Mare de Déu, tot i que els evangelistes no se'n fan ressò, l'església oriental la celebra des d'antic. Només fins al segle VII no es començà a celebrar a Roma i des de la capital catòlica s'expandí a tot el món cristià.

En veritat, és just i lloable que l'Església veneri amb devoció filial el naixement de la Mare del Salvador, que va merèixer tenir una concepció immaculada en vistes a la seva maternitat divina. Ella, la plena de gràcia i la tota pura, apareix en la llarga i clarament intencionada genealogia de Jesús, segons sant Mateu, com l'hereva i escollida enmig d'una ascendència on no tots els esglaons de la cadena són del tot edificants. Maria, descendent d'Abraham, sobretot per la fe, de la tribu de Judà i de la noble família de David, filla predilecta de la reialesa d'Israel. Però abans que tot ella fou la Mare del Déu fet home en les seves entranyes virginals. Jesús ve al món a través d'aquesta Verge de Natzaret al final d'un llinatge paradoxal del qual, malgrat tot, Déu se'n serví per portar a terme el seu pla de salvació per mediació del seu Fill Únic. I és que Déu sap escriure recte amb ratlles tortes. Tot i que en Jesús s'estronca aquesta línia biològica, a partir d'ell neix una innombrable descendència fruit de la fe i de l'adhesió personal al missatge i a la persona de Jesús.

Però quan mirem aquesta poncella de Natzaret en la seva realitat quotidiana, ben segur que quedaríem astorats de la ignorància que manifestaria sobre els títols amb què va ser engalanada posteriorment. Concepció immaculada, Mare de Déu, sempre verge, esperança d'Israel, filla de Sió i tants altres els tindria personalment per desconeguts. I és que Maria va viure sempre sota la mirada de Déu amb una transparència i humilitat totalment singulars. Ella vivia el dia a dia sense la més mínima pretensió ni aspiració. Per a ella tot fou gràcia, tot gratuïtat i rendició a la voluntat divina, com manifestaria a l'arcàngel Gabriel al final de la seva anunciació: «Sóc l'esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules», lluny de qualsevol retòrica o exaltació personal. Sense cap sobtada eufòria que la portés a contar-ho a les veïnes. Amb la més admirable discreció, com si res no passés en la seva vida, rendida tota ella a la voluntat de Déu. El per què de tot està en mans de Déu i el com ja s'anirà manifestant en el desplegament dels esdeveniments que marcaran la seva existència. Ella no es qüestiona res de res, s'ha posat a les mans de l'Amo i Senyor de la seva vida i viu confiada sota la seva providència.

Amb el naixement de la Verge s'obre una etapa trasbalsadora i decisiva en la història de la humanitat: la primera criatura perfecta, la nova Eva, despunta com l'aurora d'un llarg dia que promet ser intensament lluminós. Maria ve a ser com una llavor fecunda que amaga en el seu interior l'esplendor d'un arbre frondós que donarà lloc a l'Església per la seva unió íntima amb el seu Fill. Ella no es solament la Mare de Déu, ella és també la Mare de l'Església i la deixebla predilecta del seu Fill. Però tots aquests títols i privilegis no li van estalviar un camí de fe entre dubtes i dolors, entre silencis i esperances. No ens penséssim pas que per ser la Mare de Déu la seva vida va ser un camí de seda. Recordem sinó la infància de Jesús, el seu naixement en un estable, la fugida a Egipte, el retorn incert a Natzaret, la pèrdua de Jesús a Jerusalem en el temple, tots els interrogants al llarg dels anys d'incògnit a Natzaret, l'acomiadament de Jesús a l'hora de la seva vida pública, tot el que sentia dir d'ell en la seva missió, com els seus miracles i la gernació que el seguia. El seu Jesús se li havia escapat de les mans. Finalment l'oposició que li planten els prohoms de Jerusalem fins a condemnar-lo a mort. La pujada al calvari, la crucifixió i mort i l'enterrament en un sepulcre. Cert que la resurrecció dissiparia tots els seus dubtes i angoixes i l'ompliria d'una gran joia, però tot el que precedeix el triomf definitiu del seu Fill no ho desitjaríem a cap mare. I ella ho va portar amb enteresa de dona forta perquè sabia que la voluntat de Déu sobre ella no podia fallar. Maria visqué, doncs, un camí teologal de fe confiada en Déu, d'esperança incommovible davant les dificultats i amb un amor delicat i atent a tot i a tothom.

Que bonic, germanes i germans, que aquesta preciosa festa estigui tan arrelada popularment en la tradició del nostre poble amb motiu de les marededéu trobades com Montserrat, Núria, Meritxell, la Serra, el Camí, els Torrents, el Claustre i tantíssimes altres advocacions que tot fent corona al voltant de l'única i excelsa Mare de Déu, l'ornen amb una devoció i afecte filials.

Acabo reprenent el final de l'oració col·lecta d'avui: «Que la Nativitat de la Verge Maria ens porti a tots un augment de pau». Així sigui.