Homilia
predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 22,19-23; Sl 137,1-2a.2bc-3.6 i 8bc (R.: 8bc); Rm 11,33-36; Mt
16,13-20
Claus,
claus, claus. Quantes vegades en la vida hem perdut les claus? Quantes
vegades hem arribat a la porta i a l’anar a obrir ens hem deixat la clau? I,
ara, fins i tot ens oblidem de la clau de pas, per accedir a l’ordinador, al
telèfon o per pagar amb una targeta de crèdit.
Tot està rodejat de claus. La nostra vida està
envoltada de claus. La vida és un continu obrir i tancar portes.
Avui hem de considerar que tan sols amb una clau, amb una clau mestra ja no ens
caldrien més claus.
Però, quina clau pot obrir totes les portes, o pot tancar-les totes?
La fe, la clau de la fe, sí, la clau de la fe ens obre i tanca totes les
portes. La fe en Jesús ens obre a la vida en plenitud. Perquè,
tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. La fe
en Jesús ens tanca a una vida anodina, a una vida sosa, sense sal ni gust. La
fe en Jesús ens obre a una vida plena de goig, però també de dolors, de creu
per arribar a la glòria.
Perquè, per a nosaltres: Qui diem que és Jesús? És un personatge històric? És
el Fill de Déu? És el Messies esperat per salvar tot el món? És el meu Déu, el
meu protector? És el meu estimat, en qui he posat tota la meva confiança? És a
qui escolto en la meva pregària? És el centre de la meva vida? És l’eix, la
columna vertebral de la meva de la vida?
O més encara: Visc d’acord amb el missatge que Jesús ens ha deixat? Perquè, si
em considero cristià, he de seguir les petjades del Crist. I per seguir Crist,
la meva vida s’ha d’anar configurant als mateixos sentiments del Crist.
Sentiments de pau, de reconciliació, de coneixement de Déu.
Per això, hem de reconèixer en la nostra vida que tenim necessitat d’un
salvador, necessitat de l’únic salvador. Hem de reconèixer els nostres
mancaments, acceptar la nostra pobresa espiritual i atansar-nos a l’únic que ens
pot donar la clau mestra que ens obre a la fe, l’esperança i la caritat.
Pere, ens és un exemple, tot i seguir Jesús, el nega, però es reconcilia. Així,
també és la nostra vida. Encara que siguem monjos, consagrats, casats, fadrins
o viudos, joves i vells, som cristians. Som seguidors de l’únic que ens pot
obrir la porta, Jesús té la clau de la nostra vida. La vida que ara vivim i la
futura.
I Jesús ens dona la clau en l’Església
Jesús edifica l’Església sobre Pere. I a Pere li han estat donades les claus
del Regne. Això és, l’Església té ara les claus en el successor de Pere, i en
cada ministre ordenat, que pel sagrament del perdó pot reconciliar els fidels
en Déu. L’Església és l’instrument de reconciliació de Déu per al món. I els
seus ministres estem ordenants per al servei de la reconciliació.
I tots nosaltres ací presents formem l’argamassa d’aquesta Església exultant,
santa i configurada per pobres pecadors, però amb ganes de tirar endavant, amb
l’ajuda dels sants que ens han precedit, amb el depòsit de santedat dels
màrtirs que segellaren la sang del pacte de la glòria, bescanviant la vida
caduca per l’eterna.
Esperant el nostre moment celebrem l’Eucaristia, com aliment del nostre camí
per seguir amb força cap a endavant. Alimentats amb el cos de Crist hauríem de
sortir de la celebració amb a força renovada per servir el proïsme.
La clau, la clau de la fe ens empeny a viure l’esperança futura del Regne del
cel i ens dóna la clau de viure l’amor rebut per Jesús, estimant allò que ens
mana i desitjant allò que ens ha promès, la vida eterna.
No ens oblidem mai que la clau mestra del cristià és una, en tres, és a dir: l’Església
amb la fe que professem, el Crist a qui seguim i el servei vers els altres més
necessitats. Però, tot és una única clau, com és u el Déu a qui seguim i servim
que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.
27 d’agost del 2023
DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle A)
20 d’agost del 2023
SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA
Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26
«Viam dicit humilitatem, quae ducit ad veritatem: altera labor, altera fructus
laboris est.» «A la humilitat se l’anomena camí que porta a la veritat. La
humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.» (Liber de gradibus
humilitatis et superbiae, I,1)
La
vida de sant Bernat és tota ella un camí cap a Déu. Semblava ben orientada a la
riquesa i al poder, a l’or i a la plata, en definitiva als plaers mundans; però
ell preferí l’enteniment i la saviesa, preferí la seva claror com a llum per
als seus passos i al Senyor com a guia vers aquesta saviesa que més que docte
és una saviesa de cor. Cercava Déu, tenia set de Déu i li fou permès de
contemplar-lo al seu santuari, de beneir-lo i de lloar-lo tota la seva vida i
enamorat com estava del Crist fou feliç sota les seves ales.
Bernat fou un enamorat del Crist, el preferí a Ell a tota altra cosa però la
seva grandesa radica en que essent gelós pel seguiment del Crist no fou un
gelós del Crist, sentí sempre i en tot moment la vertadera necessitat de
compartir amb els germans aquesta perla de gran valor per la qual deixà tota
altra riquesa caduca i efímera. La seva vida cristiana,
comunitària, monàstica fou una vida per Crist i una vida viscuda amb i pels
germans. Inicià així la seva vida a Citeaux envoltat de parents i amics que amb
ell emprenien l’estret camí del monaquisme cenobític i acabà els seus dies amb
la joia de veure una extensa nissaga filla de Claravall, entre d’altres
nosaltres mateixos. El seu camí fou des de la seva entrada a Citeaux un camí
per a ser viscut en comunitat.
Nosaltres encara avui maldem per seguir el seu exemple, per viure segons el
model que tenim en ell que poc a poc, pas a pas guiat pel Crist anà configurant-se
amb Ell per adquirir la ciutadania del cel. Maldem
avui també per seguir el camí que Bernat de Claravall ens indica, el de l’amor
viscut des de la humilitat, en el que es cerca la veritat, es troba la caritat
i es comparteixen els fruits de la saviesa (Liber de gradibus humilitatis et
superbiae, II,5). Maldem avui també nosaltres per ser el seu goig
i la seva corona, apartant-nos de l’estil de viure contrari al Crist, mirant d’evitar
el camí que porta a la perdició perquè seguint les seves paraules, plenes de
saviesa i de seny, ens mantinguem sempre en el Senyor. Bernat ni pregà, ni
visqué només per ell, visqué, pregà i lluità per compartir amb els seus
germans, també avui amb nosaltres, la gloria que rebé del Senyor com a premi a
la seva fidelitat. Sempre amb l’objectiu d’arribar i compartir tots junts la
vida eterna, tal com diu sant Benet a la Regla.
«Est
ergo via descensionis, sicut et ascensionis. Et via est ad bonum, et via est ad
malum. Cave
malam, elige bonam.» «Hi ha un camí cap a dalt i un altra cap a baix. Un camí
que porta al bé; un altra que porta al mal. Guarda’t
del mal camí i tria el bo.» (Liber de gradibus humilitatis et superbiae,
IX,24)
El camí escollit per sant Bernat per anar cap a Déu, el camí que li proposaren
la saviesa i l’enteniment, el camí que ens proposa a nosaltres no és altre que
el de l’amor. Un camí d’amor cap a aquell qui és l’amor. Perquè el Senyor «fa
que l’estimem, més ben dit, es va fer per a ser estimat. A Ell
és a qui esperem perquè a Ell és a qui s’estima amb més goig i a qui mai s’estima
en va. El
seu amor provoca i premia el nostre. El precedeix amb la seva bondat, el
reclama amb justícia i l’espera amb dolçor.» (Liber de Diligendo Deo,
22).
Bernat de Claravall fou un enamorat de Crist, la seva passió, el sentit únic i
darrer de la seva vida no fou altra que cercar el camí cap a la veritat i
recórrer-lo amb aquell qui és la veritat com a guia i capdavanter; però a cada
pas seu es girà vers els seus germans, es gira també avui vers nosaltres per
indicar-nos la via, per convidar-nos a no defallir, per animar-nos, per
esperonar-nos a seguir com ell endavant moguts sempre per l’amor. «Un pot
treballar de franc sense amor i un altre estimar sense cap esforç. El primer
perd tot el que fa; el segon pel seu amor mai no fracassa.» (Apologia ad
Guillelmum Abbatem, 8).
Aquest és el seu gran llegat, el llegat més preuat que ens podia deixar, un
camí cap a Déu centrat en l’amor a Crist i als germans. Bernat fidel deixeble
de sant Benet, aimant de la Regla als ulls del món ho deixà tot per no tenir
res; als ulls de Déu res no tenia i ho va obtenir tot. Benet,
Bernat, com Robert, Alberic o Esteve i amb ells tants d’altres recordats i no
recordats, ens són avui models i exemples.
La iconografia representa a sant Bernat no pas abraçant la creu, sinó essent
ell abraçat pel crucificat. Aquesta abraçada íntima
entre divinitat i humanitat, que sant Bernat compara amb el petó del que parla
el Càntic dels Càntics (cf. Super Cantica Canticorum II), s’estén des de
la persona de Crist fins aquells als qui Ell arriba. Una trobada que té per
escenari la vida diària, en un temps i un l’espai concret, diferent per a cada
persona; però amb un element sempre comú; és Crist qui es creua en la vida de
tota persona, Crist qui es creuà en la vida de Bernat de Claravall i també en
la nostra vida; Crist que quan ens troba ens sacseja la consciència i cerca el
nostre penediment i la nostra conversió amb el seu amor. (Cf. Sant Joan Pau II.
Audiència General 9 d’agost de 2000).
En paraules del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra
meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó
una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i
desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i
redimits per ell. La mirada dels homes de tots els temps i de tots
els pobles, de totes les filosofies, religions i cultures, troba finalment els
ulls oberts del Fill de Déu crucificat i ressuscitat; el seu cor obert és la
plenitud de l’amor.» (Heiligenkreuz, 9 de setembre de 2007).
La llum, la veritat, la meta de Bernat fou Crist, fou trobat, cridat per Crist
a seguir-lo a Citeaux i Crist crucificat amorosament l’abraçà. Crist
que en paraules de Bernat de Claravall és aquell que per llur passió en l’obra
manifestà la paciència, en la manera la humilitat i en la causa l’amor (cf. Sermó
de la Passió del Senyor).
15 d’agost del 2023
ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56
Déu
li havia reservat un paper central a Maria en la
història de la salvació. Per això va ser assenyalada per la gràcia des del
mateix moment de la seva concepció, essent concebuda i restant per sempre més
immaculada. Aquesta
dona fou destacada també amb el do de la maternitat virginal, assenyalant així
que cap màcula, cap canvi entorpia el seu paper de Mare de Déu. Tenint el sol
per vestit i la lluna sota els peus, fou preservada també de la corrupció
carnal i enduta al cel. Un sol home havia estat preservat abans de la corrupció
del cos, Elies que va ser endut al cel enmig del foc i la tempesta, en un carro
de cavalls de foc (cf. Sir 48,9).
Maria participa així de la predilecció del Pare essent immaculada, de l’acció
de l’Esperit concebent un infant i restant verge i dels fruits de la
resurrecció del Fill essent enduta cap al cel amb un cos gloriós. Participa
així de la resurrecció que ens ha vingut per Jesucrist, és la primera en tenir
el seu moment de participar-ne, tot just després de Crist, la seva hora ha
estat matinera i per ella aquest darrer enemic de la humanitat que és la mort
ja ha estat destituït.
Per
què ha estat afavorida amb aquests dons Maria? Perquè ella que era una dona,
com qualsevol altra dona, estava caracteritzada i singularitzada per la seva
total disponibilitat a l’acció de Déu. A aquesta petita serventa, ara tots li
diem benaurada, perquè obrint-se al misteri de la salvació, Déu ha obrat en
ella meravelles. «Ella
sobresurt entre els humils i pobres del Senyor, que confiadament esperen i
reben el do de la salvació» ens diu el Concili Vaticà II (LG, 55).
Mitjançant l’assumpció als cels, Maria està unida per sempre més al misteri de
la glòria eterna de Crist, aquella que en l’anunciació es va definir com l’esclava
del Senyor i va ser durant tota la seva vida terrenal fidel al que aquest nom
expressa, confirma així que era una veritable deixebla de Crist, perquè així com
el Fill de l’home «no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva
vida com a rescat per molts» (Mt 20, 28); també María ha estat la primera entre
aquells que, «servint a Crist en els altres, i conduint als seus germans al
Rei, ha aconseguit plenament aquell estat de llibertat real propi dels
deixebles de Crist» (cf. Redemptoris Mater, 41). Maria essent pobre ha
estat omplerta de béns i essent humil ha estat exalçada.
El Fill de Déu fent-se home ha fet carn la divinitat i ressuscitant ha divinitzat
la humanitat. Maria és protagonista, factor essencial i peça clau d’aquest
misteri de la salvació. Arca de la nova aliança acollí en les seves entranyes
al Fill de Déu; Mare del Redemptor mantingué intacta la seva virginitat i
cridada a ser la primera a participar de la resurrecció, el seu cos és
glorificat i ens obre així les portes del Regne del cel.
L’assumpció de Maria constitueix una participació singular en la resurrecció
del seu Fill i és una anticipació de la nostra pròpia resurrecció; aquest fet
esdevé per a tots nosaltres la mostra de la relació entre la resurrecció de
Jesucrist i la nostra resurrecció, perquè el que María es trobi ja en cos i
ànima glorificada en el cel no és sinó l’anticipació de la nostra pròpia
resurrecció, atès que ella és un ésser humà com nosaltres.
Maria és una dona qualsevol, l’única diferència amb les altres és que ja ha
estat afavorida per la gràcia de Déu, però la seva humanitat és la nostra
humanitat i així la seva glorificació és també la nostra esperança. En paraules
de sant Joan Pau II: «l’Església, al llarg de tota la seva vida, manté amb la
Mare de Déu un vincle que comprèn, en el misteri salvífic, el passat, el
present i el futur, i la venera com a mare espiritual de la humanitat i
advocada de gràcia» (Redemptoris Mater, 47).
Maria en passat engendrà al Fill de Déu, en present esdevé per sempre Mare i
verge i en futur ens ofereix la salvació guanyada per tota la humanitat pel seu
Fill. Essent assumpta al cel en cos i ànima, el seu cos és ja per sempre més
gloriós i llur ànima com sempre immaculada. L’assumpció de Maria, la nostra
Mare, ens mostra la realitat d’aquesta esperança joiosa; essent nosaltres
encara pelegrins, la nostra Mare ens ha precedit i ens assenyala ja el terme
del camí, ens mostra que arribar-hi és possible si som fidels al missatge del
Crist, el seu fill i Senyor nostre.
Sortosa Maria perquè a les seves entranyes va portar al Fill de Déu, sortosa
Maria perquè els seus pits van criar al Salvador del món, però sortosa sobretot
Maria perquè ha escoltat la paraula de Déu i l’ha guardada.