20 de juliol del 2014

DIUMENGE XVI DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sa 12,13.16-19; Rm 8,26-27; Mt 13,24-43

«Qui tingui orelles, que ho senti».

Un llibre de recent publicació defensa que no hi ha mala herba, en tot cas que està mal col·locada. I, això, és una veritat com un temple. No hi pot haver mala herba perquè tot ha estat fet per Déu i, en crear totes les coses, Déu va dir que tot era bo de debò. Tot és bo i, per tant, de males herbes, no n'hi ha. El que sí que pot passar és que estiguin mal col·locades. Això és el que passa en la paràbola que acabem d'escoltar: dins d'un camp de blat, s'hi sembra alhora jull: una planta que també s'espiga com el blat, però que no té cap profit per a l'home. Una planta que està mal col·locada, que fa nosa al blat en vista al seu bon creixement. El jull en sí no és dolent; algunes propietats tindrà; si més no, tindrà la seva funció dins de la complexitat de l'ecosistema general. Però, al costat del blat, sembrat entre mig d'ell, no hi ha de ser.

Així com passa amb el blat i el jull, passa també entre els homes i en les nostres vides. No hi ha ningú que sigui dolent per naturalesa: tots i cadascun de nosaltres i de tots els homes, hem estat volguts, estimats i pensats per Déu des de la seva eternitat. Cadascú ha estat creat per Déu lliurement, volgudament, gratuïtament: amorosament. I, aquesta, és també una veritat com un temple. Ningú és dolent: però ens podem tornar dolents o fer-nos més bons del que ja som per natura. Depenent d'allò que fem i de com tractem els altres, anem cap a una direcció o cap a l'altra. I així com la col·locació fa referència a la relació, i segons on es trobin col·locades les plantes parlem de mala herba, també segons la relació que establim amb els altres a través dels nostres actes podem parlar de males o bones persones. Els escandalosos i els qui obren el mal, dels que parla l'Evangeli, sempre ho són en relació al propi comportament, a la pròpia manera d'obrar, a la pròpia manera –en definitiva– de relacionar-se amb els altres, amb les coses, amb el món. En el nostre caminar per la vida, ens podem tornar jull o blat: podem no fer el bé o fer-lo, no ser beneficiosos per a ningú o disposar-nos a servir tothom qui ho necessiti. I, per això, només hi ha una regla: disposar-nos a estimar. Estimant, convertint l'amor amb què hem estat creats per Déu en servei als altres, és la manera com transfigurem les nostres relacions amb els altres i amb el món en realitats bones, beneficioses, benèfiques. Servint, estimant, donant la vida fins a la mort si cal, és com la nostra col·locació en aquest món adquireix sentit i s'impregna d'ell i, per tant, no acaba essent com jull del que, al moment de la sega, només se'n poden fer feixos per cremar.

L'amor que Déu ens ha donat quan ens ha creat i l'amor que ens dóna amb el do de l'Esperit per ajudar la nostra feblesa i la nostra petitesa, és el llevat que fa transforma la nostra vida, sempre i quan el deixem fer i no l'ofeguem amb les nostres pretensions d'autoafirmació egoistes. Es tracta de no deixar-lo ofegar: al contrari, de fer-lo créixer per tal que fermenti tota la pasta del nostre viure i del nostre obrar. Per a això, si no ens hi veiem amb forces, si experimentem la nostra feblesa i els nostres límits, tenim dins nostre l'Esperit mateix que intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Obrim-nos a l'escolta d'aquests gemecs de l'Esperit, perquè escoltant aprenem a sortir de nosaltres mateixos: l'única manera de poder estimar de veritat. Ja ho diu l'Evangeli: «Qui tingui orelles, que ho senti».

13 de juliol del 2014

DIUMENGE XV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«Qui tingui orelles, que ho senti»

I, què hem de sentir? Sant Benet ens exhorta: «Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l'orella del cor, i acull de bon grat l'exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica» (RB Pròleg 1). La Paràbola de l'Evangeli és clara. A més d'escoltar la Paraula de Déu, l'hem de posar en pràctica.

Evidentment hi ha molts tipus de llavor, alguna transgènica. Però, la llavor primordial és la Paraula de Déu. Els monjos som fecundats per la Paraula de Déu en la Lectio Divina. És a dir, en la lectura meditada i contemplada de la llavor de Déu sembrada en el nostre cor. L'orella del cor ens hi ajuda a comprendre el que ens ofereix Déu a cadascú de nosaltres.

Els monjos som terra com tothom. Una terra que hem de netejar, traient les pedres, adobant-la i llaurant-la, perquè la terra sigui més apta per al conreu. Si la terra és seca i dura, serà com un cor de pedra que no reacciona ni germina per res. Si la terra és esponjosa s'amara amb la Paraula de Déu. Si la terra és bona dóna molt de fruit.

Cal ser conscients que aquesta terra bona som nosaltres. Val, d'acord, però i els cards? De vegades els cards creixen tan grans que en lloc d'arrencar-los ens conformem a viure còmodament a la seva ombra, malgrat les punxes i tot.

El Maligne es disfressa del que sigui per a allunyar-nos de «l'exhortació del pare amorós» (cf. RB Pròleg 1). Durant la nostra vida de monjos, de cristians, podem experimentar, dificultats, preocupacions del món present i seduccions de les riqueses, ofegant-nos i no donant fruit.

Tenim cards que ens ofeguen. Ara bé, els sofriments del món present, són sofriments d'ara, però no són res comparats en l'esperança de la glòria. Sofriments hi ha sempre. Un pot ser la foscor en la pregària, la manca d'un raig de llum que et faci veure la llavor que Déu ha sembrat en tu. De sofriments en tenim, tots els que vulguis, però alerta posseïm l'Esperit.

Deixem aquests rocs que ens fan caure, deixem d'anar per les vores, sense enfangar-nos en la terra, cremem els cars i les punxes que no ens deixen florir la Bona Nova del Crist.

I, vivim amb esperança, amb l'esperança en l'hora que serem plenament fills, esperança en la vida eterna. Vivim amb fe, amb la fe en Jesús que és qui ens redimeix. Vivim amb caritat, amb l'amor envers el proïsme que ens reconcilia amb Déu sempre.

Escolta, l'esperança no la tenim en aquest món mai, ni en les seduccions d'ara. L'esperança la tenim en la glòria quan serem fills redimits per sempre.

Cal donar fruit. I quin tant per cent de la nostra vida hem de donar? El cent per cent, el tot de la nostra existència.

11 de juliol del 2014

SANT BENET, ABAT, PATRÓ D'EUROPA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 33,2-4.6.9.12.14s; Ef 4,1-6; Llc 22,24-27

«El Senyor l'ha estimat i l'ha glorificat, ha beneït la seva descendència...» L'antífona d'entrada és una invitació a la benedicció i a l'alegria, una alegria que involucra el cel i la terra, perquè sant Benet va buscar la glòria de Déu i la pau al cor, que Crist nasqués en la seva vida. Isaac d'Estella, monjo cistercenc del s. XII, escriu:

«Que el Fill de Déu creixi en tu,
ja que es configura en tu.
Que es faci immens en tu
i es converteixi en un gran somriure,
i exultació i goig perfecte».

El naixement de Crist, el seu creixement en tu, configurar-hi la teva vida, es tradueix en el goig perfecte, un goig que s'expressa en un gran somriure. És l'alegria de Déu, que té una manifestació molt concreta en la vida de la persona com ens suggereix el Papa Francesc: «Déu és alegre. Interessant això: Déu és alegre! I quina és l'alegria? L'alegria de Déu és perdonar. És l'alegria del pastor que retroba la seva ovella; és l'alegria de la dona que troba la seva moneda, és l'alegria del pare que torna a acollir el fill que s'havia perdut i ha tornat a casa; és l'alegria del membre d'una comunitat que torna a trobar a un altre membre que estava allunyat... Aquí hi ha tot l'evangeli! Aquí! Aquí hi ha tot l'evangeli, tot el cristianisme!» (Angelus, 15 setembre 2013)

Sant Benet va buscar i va acollir el do de Déu en la seva vida, i per això és per a nosaltres, com ensenya la seva Regla i recull avui l'oració col·lecta, un mestre a l'escola del servei diví. En aquesta escola estem nosaltres. I els que estem matriculats en aquesta escola tenim necessitat de certes condicions per a romandre-hi, i que també recull l'oració col·lecta:

«No anteposar res a l'amor. Tenir el cor eixamplat». Ja sabeu que les coses es dilaten amb la calor. El cor es dilata, s'eixampla, amb l'escalf de l'amor.

I una altra condició necessària és «córrer pel camí dels manaments». És la dolcesa de l'amor el que ens impulsa no a caminar sinó a córrer. A créixer en la fidelitat als manaments.

Aquesta tasca desborda les nostres forces, però quan escoltem aquesta invitació a l'alegria, girem el nostre cor cap a Déu per demanar-li la gràcia del seu do. Un do que està al nostre abast com ens suggereix la mateixa Paraula de Déu. El llibre dels Proverbis és molt clar i molt expressiu: «Fill meu si aculls el que jo et dic, si guardes com un tresor tot el que et mano, si escoltes la saviesa i el teu cor és amatent a comprendre, si crides la intel·ligència, si la busques com si fos plata trobaràs el coneixement de Déu...»

Això suposa canviar el xip de la nostra vida. L'hem canviat ja amb la nostra consagració religiosa, però no n'hi ha prou amb una consagració teòrica, sinó pràctica. Ja que ens podria passar com als que s'examinen de conduir: aproven l'examen teòric, però després fallen en les pràctiques. La pràctica fidel de la nostra vida religiosa ens permet «entendre la bondat i la justícia i encertar en el bon camí».

En la lectura de Colossencs es torna a parlar de l'alegria: «canteu a Déu amb salms, himnes, càntics...» del perdó, de la compassió, de la paciència, del fet de suportar-se... que suggeria el Papa, de l'amor que tot ho lliga i perfecciona, com indica la oració col·lecta.

Una repetició pròpia de la vida monàstica, com comenta Unamuno:

«Feliços aquells els dies dels quals són tots el mateix!
El mateix un dia que un altre,
el mateix un mes que un dia,
i un any el mateix que un mes.
Han vençut el temps; viuen sobre ell
i no subjectes a ell ....
Viuen Déu que és més que pensar-lo, sentir-lo o voler-lo...»

La prova que vivim aquesta saviesa monàstica la tenim en l'evangeli d'avui. I que recorda un antic anunci de TVE anomenat «la prova del cotó fluix». Consistia en passar una mica de cotó fluix per una superfície per descobrir si hi havia restes de brutícia.

A l'evangeli tens la prova del cotó fluix: passa la mirada, com un blanc cotó fluix pel teu servei monàstic a la comunitat. I comprova si és veritat en tu l'última paraula de l'evangeli: «Jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix».

Festa de sant Benet: «No anteposar res al Crist». Fes la prova del cotó fluix.

6 de juliol del 2014

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Za 9,9-10; Sl 144; Rm 8,9.11-13; Mt 11,25-30

Germanes, germans,

Amb aquest diumenge catorzè durant l'any reprenem el temps ordinari que vam deixar al començament de la quaresma i que ens acompanyarà fins al proper Advent.

La litúrgia d'aquest catorzè diumenge ens obsequia amb unes lectures consoladores i pacificadores, tant la primera, del profeta Zacaries, com l'evangeli de Mateu.

Zacaries ens retrata la imatge del futur Rei d'Israel muntat en un ase fill de somera, un animal de càrrega, indefens i pobre, comparable amb els imponents cavalls de guerra. Es tracta d'un rei bo i salvador que té per insígnia i estendard la humilitat i la pau. I amb aquesta actitud humil, i d'una forma paradoxal, farà a miques l'arrogància dels carros de guerra i dels cavalls i dels arcs dels guerrers. Amb la seva pau com a lema bandejarà tots els instruments bèl·lics i destructors. És un text que es llegeix també, com sabeu, el diumenge de Rams per assimilar-lo a l'entrada de Jesús a Jerusalem. A més, Zacaries ens presenta aquest rei com un rei universal que es guanyarà tots els pobles amb paraules de pau i d'aquesta manera estendrà el seu domini per tota la terra. La figura d'aquest rei pacífic, del qual en parlen altres profetes, com Isaïes, Miquees i Jeremies, correspon al Rei Messies, el Rei escatològic que inaugurarà un nou Regne de pau per a tots els pobles. Com veieu es tracta d'un missatge consolador que comunica alegria i esperança per al poble i també a nosaltres, hereus de les esperances d'Israel a través del nostre Rei bo i universal. Nosaltres vivim en un món on els poderosos es creuen invulnerables i amos de tot i els febles són esclafats sense misericòrdia ni consideració, però a la fi, la darrera paraula la tindrà la mà bondadosa i pacífica del nostre Déu que capgirarà totes les realitats injustes i donarà a cadascú el que es mereix. Ell té preparat per als seus seguidors una vida interminable de felicitat en aquest Regne inviolable on ell és el Rei etern de la pau.

Diguem alguna cosa sobre el text de la carta als Romans. Aquest capítol vuitè, al bell mig de la carta, té una importància primordial, pel testimoniatge múltiple que dóna de l'Esperit Sant i pel testimoniatge de l'amor de Déu revelat en Jesucrist. El venerable papa Pau VI tenia en tanta estima aquest capítol que se l'havia après de memòria. En el fragment d'avui sant Pau parla de la llei de l'esperit i de la llei de la carn per deixar clar que només els qui viuen portats per l'Esperit de Déu són plaents a Déu ja que són habitats per ell. I aquest Esperit és el mateix que va ressuscitar Jesús d'entre els morts. Per tant, es tracta de l'Esperit de Vida. Sant Pau no fou testimoni de la vinguda de l'Esperit Sant el dia Pentecosta, però en el camí de Damasc li fou infós privilegiadament l'Esperit Sant d'una manera plena així com el coneixement de Jesucrist i del seu missatge.

El fragment del primer evangeli que hem escoltat és com una perla aïllada en el context evangèlic on apareix, donat que no té cap mena de relació amb el text precedent ni amb el que segueix. Sant Lluc també el cita però només la primera part. La segona part, «Veniu a mi...» és pròpia de Mateu. La primera part: «Us enalteixo, Pare...» és d'estil perfectament joànic, i ens recorda el capítol 17 de l'evangeli de sant Joan, la pregària sacerdotal de Jesús al Pare abans de la seva Passió.

En la primera part Jesús s'expansiona davant el Pare, Senyor del cel i de la terra, i fa una pregària d'acció de gràcies en la qual enalteix el Pare per la seva admirable saviesa, que ell ha amagada als savis i entesos i en canvi l'ha revelada als senzills. Altre cop la paradoxa del capgirament de papers que hem fet notar en la primera lectura. Jesús, a més, és el dipositari únic del veritable coneixement del Pare —«el Pare ho ha posat tot a les meves mans» diu— i per això pot revelar lliurement aquest coneixement a qui vulgui. Hi veiem, doncs, en aquest text una compenetració perfecta entre el Pare i el Fill en una intimitat de coneixement i amor.

En la segona part del nostre text Jesús es dirigeix als seus seguidors tot invitant-los a acostar-se a ell: «Veniu a mi». Jesús ens convida a cercar en ell el repòs i la pau, cosa que ens transporta al salm 22, «El Senyor és el meu pastor... em fa descansar en prats deliciosos». Jesús es presenta com el Mestre bo que crida tothom a arrecerar-se a ell que no afeixuga amb prescripcions inútils, pesants i inhumanes com ho feien els mestres de la llei i els fariseus, sinó que el seu jou és suau i suportable per a tots ja que ell, a més de ser benèvol i humil de cor, és el millor expert en humanitat.

Que bé que ens va aquest evangeli d'avui, germanes i germans! Qui no se sent cansat i afeixugat de tant en tant i no sap com i on trobar el repòs necessari? Jesús és sempre prop nostre i ens acull obertament malgrat les nostres misèries, pecats, febleses, errors i contradiccions. Només Jesús ens pot alliberar de tot allò que ens pesa i aclapara. El seu «Veniu a mi» és una invitació universal a la confiança, a l'entrega, a l'abandó i a la rendició decidits al seu amor. Ell ha dit més amunt que «el Pare ho ha posat tot a les seves mans», i aquest «tot» és integral, total, no exclou res ni ningú perquè a ell no se li escapa res i ho pot tot. Cal tenir una fe prou agosarada per lliurar-li tot el que ens afeixuga, una fe que ha de fixar mes la mirada en la seva omnipotència i en la seva misericòrdia que no en la nostra misèria impotent incapaç de salvar-nos.

4 de juliol del 2014

DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
1 Re 8,22-23.27-30; Jn 4,14-24

«Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare.» Amb Jesús ha arribat la plenitud del temps, el temps dels adoradors en Esperit i en veritat. El Concili Vaticà II cercant els orígens, les fonts de l'Església, l'ha centrat en Crist, que en anunciar l'Esperit, llegant-nos l'Eucaristia i enviant a predicar als Apòstols; instituí l'Església. L'Església de pedres vives que anuncia el regne de Déu; evangelitza; proposa mitjans i els dóna com a necessaris per a la reconciliació, l'alliberament i la salvació; i que per sobre de tot vol comunicar a tots la revelació de Déu Pare en el Fill per l'Esperit Sant, la revelació de l'amor de Déu. L'Església misteri de fe, do de Jesucrist, viscut en comunió entres les Esglésies locals i l'Església universal. Una Església que presenta d'una banda, amb l'ajut de la gràcia, l'empremta de Jesús vivificada per l'Esperit, desenvolupada al llarg dels segles, i de l'altra la humanitat que li és pròpia mai suficientment perfecte, mai prou bella, mai del tot santa i lluminosa, tal com la volgué Jesús.

Tot celebrant la dedicació de l'església mare de la nostra arxidiòcesis, «el temple sant, el qual, representat pel santuari de pedra, és l'objecte de la lloança dels Sants Pares i és comparat justament per la litúrgia a la ciutat santa, la nova Jerusalem», recordem i celebrem el vincle de comunió amb el seu pastor i juntament amb aquest amb l'Església universal, el Poble de Déu que peregrina a la terra.

El Concili Vaticà II ha dit que «L'Església és en Crist com un sagrament, és a dir, signe i instrument d'íntima unió amb Déu i d'unitat de tot el gènere humà», el vincle de les pedres vives del Poble de Déu que cerca adorar Déu en Esperit i en veritat.