26 de gener del 2020

SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

PROFESSIÓ SOLEMNE DE FRA JURIJUS ŠAVLINSKIS I FRA LLORENÇ VILLAGRASA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Sl 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10,24b-30

Robert, Alberic i Esteve foren homes piadosos, bondadosos, que feren el bé i per això perdura el seu record i el seu bon nom es manté viu a cada generació de monjos. Ho deixaren tot per seguir al Crist: casa, germans i germanes, pares i camps; per això en fem memòria. Ells volgueren ser fidels a l’Esperit de la Regla i no anteposar mai res al Crist i encesos per una mateixa caritat, imitant a Crist pobre, esdevingueren pares i mestres de monjos. Nosaltres, tal com estableix la Carta Caritatis de la que tot just acabem de celebrar el IX Centenari, volent ser seguidors seus, no volem cercar altre sentit en la lectura de la Santa Regla que el que ells entengueren i observaren. Avui estimats fra Iuri i fra Llorenç vosaltres, com tants d’altres abans que vosaltres, preneu el relleu dels fundadors del nou monestir per viure la Regla amb la seva mateixa observança. Heu deixat enrere una manera de viure per adoptar la que els nostres sants pares establiren per ser més i més fidels a l’esperit de la Regla que sant Benet establí per als monjos.

Seguir la Regla vol dir seguir al Crist. Crist és el centre de la vida monàstica; centre, sentit i essència de la vida del monjo, viscuda en comunitat compartint la recerca de Crist, centrada en la pregària, la lectura i el treball; atenta al que ens diu Crist que parla de manera particular en la Paraula és a dir en l’Escriptura que es fa present en l’ofici diví nucli i eix de la nostra vida.

El monjo per mitjà dels seus vots monàstics, especialment pel d’obediència, fa camí en mig d’una comunitat que viu en la pregària i el servei, i que per la capacitat transformadora de l’Evangeli, esdevé escola de servei del Senyor en expressió de sant Benet; que no signifiquen un conjunt de costums, i preceptes que cal observar sinó quelcom que amara tota la vida. Els consells de sant Benet són punts de referència sobre un camí dictats des de la prudència i la reflexió fruit d’una experiència personal, però sobretot indiquen un camí de conversió del cor per la caritat; que tant sols es pot recórrer gràcies a la fe; com ho feren els nostres sants pares.

La Regla dona un programa de vida al monjo, quan li diu que, «des del dia de la de la seva professió, no tindrà ni potestat sobre el seu propi cos» (RB 58,24;33,4), que ha d’ésser cremat «posant al servei del Senyor, present en els germans, els dons i talents que ell ha dipositat en nosaltres.» (RB Pròleg, 6). Aquesta disponibilitat és pròpia de la professió del monjo i mostra la seva fe, és a dir: amb els dons i talents rebuts del Senyor, servir-lo present en els germans i això fins a la mort. Els monjos, que som cercadors de Déu (RB 58,7), no assolirem mai plenament el nostre objectiu en aquesta vida, durant la qual hem de participar, per la paciència, en la passió de Crist a fi de poder compartir després també el seu Regne; com ho fan ara els nostres sants pares.

Aquesta vida amb els altres i per als altres té per força l’amor a «Crist a l’amor del qual no podem anteposar res, absolutament res» (RB 72,11). Un amor entès com el moviment íntim de la caritat que tendeix a la comunió amb els germans, «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu»(1Jn 4,20). Amor a Crist, als germans i també al lloc; com ho visqueren els nostre pares. L’arrelament de la comunitat a un lloc concret ha pres a partir de la Regla de sant Benet el nom d’estabilitat, qui entra en un monestir ho fa en una comunitat ja arrelada amb una herència que es transmesa per una manera de viure i un cert esperit; el nou vingut s’uneix així a d’altres germans que ja estan fent via pel camí de cercar Déu i aleshores tota la comunitat s’acompanya mútuament.

El monjo no s’ha de plantejar la seva vida com un servei “per a” sinó un servei “a”, servir a Déu en els germans. Un servei obedient, que brolla del fons del cor, que no cerca el reconeixement immediat; una obediència fruit de l’amor nascut de la nostra filiació divina. Ja que és al Senyor a qui servim i obeïm amb joia i llibertat i així el servei i l’obediència esdevenen mitjans i no finalitats.

Un servei humil, humilitat davant del Pare i davant dels germans en els que hem de veure la imatge de Crist. El servei és obedient i és humil perquè és amor i el servei que surt de l’amor és vertader perquè surt del fons del cor. Crist mateix, centre de la vida del monjo, amb el seu exemple ens diu que viure segons l’Evangeli no és viure en la tristor sinó en la joia del servei obedient, humil i amorós. Joia que els nostres pares visqueren al nou monestir, a Cister.

Cercar Déu, és l’únic i essencial. Es tracta de recollir amb fe, amor i humilitat les normes de la vida cristiana que brollant de l’Evangeli, marquen les Constitucions i la Regla, i que vosaltres, estimats fra Iuri i fra Llorenç, accepteu el dia del vostre solemne compromís monàstic. Procureu viure-les des de l’interior i en profunditat, anant descobrint dia rere dia la seva riquesa i significat, la seva validesa i eficàcia. Sempre sota el guiatge de la Paraula acollida en un silenci receptiu. Crist, centre de la vida del monjo es fa present en la Paraula i en la taula de l’Eucaristia; en el servei i en els germans; s’hi fa present si tot ho fem amb amor i temor de Déu, perquè Ell és amor.

Avui, estimats fra Iuri i fra Llorenç, us comprometeu de manera solemne, davant d’aquesta comunitat i d’aquesta assemblea, que representen a tota l’Església estesa d’orient fins a occident, a seguir a Crist amb el guiatge de l’Evangeli ajudats per les armes de l’estabilitat, la conversió de costums i l’obediència; ho representareu de manera molt gràfica deixant sobre l’altar la cèdula de la vostra professió; significant així que amb les ofrenes del pa i del vi hi deixeu la vostra vida sencera com una ofrena agradable al Senyor. Dient al Senyor com Pere, com els nostres sants pares: «nosaltres ho hem deixat tot per seguir-vos.»

Que el Senyor us hi ajudi i a tots nosaltres també.

12 de gener del 2020

BAPTISME DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Convé tot el que és bo de fer.

La litúrgia ens proposa aquest darrer diumenge del temps fort de Nadal la celebració del Baptisme del Senyor.

Escoltant aquestes lectures que se’ns han proposat avui, podem fer-nos tres preguntes: Qui és Jesús? Qui som nosaltres? Què ens convé?

Qui és Jesús?

Jesús és el Fill de Déu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut». Però, Jesús s’apropa a Joan, vora el Jordà. Jesús baixa al riu, perquè convé complir tot el que és bo de fer. Bé que Joan ho sap, que Jesús no necessita el seu baptisme. Però, convé ara per ara endinsar-se a l’aigua del Jordà, passar com un altre home que s’apropa a Joan per rebre aquest baptisme de conversió.

Jesús és l’Ungit amb l’Esperit Sant i amb poder. Jesús per aquest fet d’entrar a l’aigua i rebre el baptisme, ha santificat l’aigua i ens ha donat el seu llegat. Ens mostra també per on hem de passar, quina conversió, quina santificació, quina divinització ens convé també a nosaltres.

Jesús és el Servent amb majúscules. Servent que no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la. Servent cridat a ser aliança del poble, llum de les nacions, a donar la vista als cecs, a treure de la presó els encadenats, a alliberar els que vivien a la fosca.

Qui som nosaltres?

Nosaltres vivim a la fosca, encadenats pels nostre pecats, cecs que no veiem, ble que vacil·la, canya que s’esberla, poble i nació que necessita convertir-se a la nova feliç, al do de la pau que ens ve per Jesucrist.

A nosaltres com a batejats ens convé no perdre l’itinerari de Jesús, les seves paraules i els seus gestos. Jesús baixa a l’aigua perquè nosaltres baixem, ens acompanya a endinsar-nos en l’aigua del baptisme.

Nosaltres sabem que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres, Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé.

Què ens convé?

Ens convé discernir quina és la vocació a què hem estat cridats.

Ens convé baixar a l’aigua per la humilitat per endinsar-nos en la nostra vocació de batejats, de cristians, de monjos. La humilitat és el camí a seguir.

Ens convé viure l’Esperit de Jesús en el nostre dia a dia.

Ens convé com el servent no trencar, no apagar, sinó donar, il·luminar, deslligar, alliberar, esdevenir en definitiva portadors de pau, de la pau que ens ve per Jesús.

Ens convé no oblidar que des del baptisme estem cridats a fer el bé a cada persona, en cada moment i en tot lloc. Per a viure en pau ens convé complir tot el que és bo de fer. No hem d’oblidar que Déu s’ha complagut de nosaltres. També nosaltres som Fills estimats del Pare si complim tot el que és bo de fer.

6 de gener del 2020

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Les tenebres que embolcallaven la terra, les fosques nuvolades que envoltaven les nacions han vist aparèixer una gran claror; és la gloria del Senyor. Ens ho diu l’apòstol, des d’ara, per l’Evangeli, tots els pobles tenen part en Jesucrist d’una mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen una mateixa promesa. Uns ho han vist clar, primer uns humils pastors que dormien al ras han estat advertits per un estol d’àngels; ara uns mags han reconegut en una estrella que s’aixecava al firmament el signe de que ha succeït un gran prodigi; després serà l’apòstol Pau qui per una revelació coneixerà aquest secret misteri i se li confiarà la missió de comunicar la seva gràcia. D’altres però, com Herodes, inquiet per aquestes noves, han de consultar als grans sacerdots i als lletrats del poble, perquè no els ha estat concedit de participar-hi.

A la més petita d’entre les famílies de Judà, ha nascut un príncep que ha de pasturar Israel el seu poble, és aquell a qui els mags busquen i troben amb Maria, la seva Mare; sempre al seu costat a Betlem, a Canà, a la creu. Aquest infant és rei, per això li ofereixen or; és home i amb mirra serà amorosit en morir; però és alhora Déu i gran sacerdot a qui oferir encens; l’or honra la reialesa de Jesús; l’encens, la seva divinitat i el seu sacerdoci per sempre; la mirra, la seva santa humanitat que coneixerà la mort i la sepultura (cf. Admirabile Signum, 9). El seu tron és ara una menjadora, després seran una creu i una freda llosa; però la seva sepultura serà la tomba de la mort perquè amb Ell l’amor vencerà la mort.

Déu s’ha fet home i ha vingut al món a la petita ciutat de Betlem; ha vingut i els seus, el seu poble no l’ha reconegut; ans al contrari ben aviat és objecte de persecució per part d’Herodes i ha de fugir a l’exili, a Egipte, d’on retornarà com el poble elegit per donar-nos ara aquella terra promesa que no s’assecarà mai, retornarà del país dels morts per retornar-nos la vida, la imatge de Déu perduda pel pecat. S’acompleix el pla de salvació, és aquest el secret que els mags han aconseguit esbrinar, el que ha estat confiat a l’apòstol Pau i que ha estat velat a Herodes i als seus. Descobrir-ho dona una alegria immensa, eixampla el cor perquè ara la salvació ha arribat per a restar a l’abast de tots els pobles, de tota la humanitat i tots els pobles s’acosten a la seva llum. És un misteri que havia quedat velat en el passat, d’alguna manera amagat en els esdeveniments de la història, tot i que sempre present, sempre apuntant a l’hora en que Déu havia d’enviar al seu Fill fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per tal de morir per nosaltres i morint i ressuscitant, donar-nos la vida vertadera.

Avui celebrem la plena revelació, la manifestació del gran amor de Déu per a nosaltres; avui per il·luminar a tots els pobles, ens ha estat donat de conèixer en Crist el misteri de la nostra salvació. El Fill de Déu compartint la nostra condició mortal ens ha renovat amb la gloria de la seva immortalitat.

Ho celebren els mags a Betlem, la casa del pa, un pa que serà un dia el seu cos entregat per nosaltres; allí on ara aquells homes vinguts de llunyanes terres s’apressen amb dons al rei que una estrella els ha anunciat. Ho celebra Joan al Jordà, on Jesús rebent l’aigua del baptisme el transforma en do de l’Esperit i per a la humanitat en sagrament que esdevé el perdó dels nostres pecats. Ho recorda a Canà Maria quan seguint el seu prec, llur fill converteix l’aigua en vi, aquell vi que un dia esdevindrà la sang del nostre Salvador lliurat per a nosaltres. Aigua, pa i vi; or, encens i mirra; cos i sang de Crist a qui accedim pel baptisme, a aquell qui és rei, ver home i ver Déu.

Ens diu el Papa Francesc que: «Els Mags ens ensenyen que es pot començar des de molt lluny per a arribar a Crist. Són homes rics, savis estrangers, assedegats de l’infinit, que parteixen per a un llarg i perillós viatge que els porta fins a Betlem (cf. Mt 2,1-12). Una gran alegria els envaeix davant el Nen Rei. No es deixen escandalitzar per la pobresa de l’ambient; no dubten a posar-se de genolls i adorar-lo. Davant Ell comprenen que Déu, igual que regula amb sobirana saviesa el curs de les estrelles, guia el curs de la història, derrocant els poderosos i exaltant els humils. I certament, arribats al seu país, hauran comptat aquesta trobada sorprenent amb el Messies, inaugurant el viatge de l’Evangeli entre els no jueus.» (Admirabile Signum, 9).

També avui les tenebres continuen embolcallant la terra, també avui fosques nuvolades cobreixen les nacions; però també avui arriba la seva llum radiant, també avui clareja sobre nostre com l’alba la gloria del Senyor. Apropem-nos-hi amb la humilitat dels mags, prostrats a terra presentem-li homenatge, participant per l’aigua del seu baptisme d’Esperit i pel pa i el vi, esdevinguts el seu cos i la seva sang, de la taula de l’Eucaristia. Defugint sempre l’altivesa autosuficient i la malicia d’Herodes; sols així coneixerem el misteri secret, que tantes generacions havien desitjat conèixer i no havien conegut, ara el Pare ens l’ha revelat per l’Esperit en la persona del Fill.

5 de gener del 2020

DIUMENGE II DE NADAL

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Sir 24,1-2.8-12; Sl 147; Ef 1,3-6.15-18; Jn 1,1-18

Celebrem el Diumenge 2n de Nadal. Què celebrem en aquest Diumenge? El mateix misteri que celebrem el dia de Nadal, i en tots aquests dies del cicle nadalenc.

El Déu de l’Evangeli, d’una perfecció total, no es mostra com un ésser transcendent, retirat en una solitud absoluta i inabordable. Ell té un Fill únic que estima com a objecte privilegiat de la seva caritat, que no dubta a enviar personalment als qui rebutgen el missatge dels profetes.

Aquesta concepció de Déu i de les seves relacions amb la humanitat és la primera revelació de l’Evangeli. La bondat de Déu no espera el primer moviment de penediment del pecador, ell el provoca. La vinguda del Regne no és altra cosa que aquesta proposta de perdó, una iniciativa de Déu a entrar en una relació amb ell. Més encara: el Fill mateix, a la manera d’un sembrador, va llançant les llavors de la Paraula de Déu.

L’Església ens proposa aquest temps de Nadal, com per Pasqua el temps pasqual, per tenir l’oportunitat de reflexionar i penetrar més profundament en el misteri de Crist, d’aquest Déu que ens estima.

El camí és obrir-nos a la saviesa de la Paraula de Déu, és endinsar-nos en la vivència de les Sagrades Escriptures. Hi ha un text bellíssim de sant Jeroni que ens exhorta d’aquesta manera: «El prat de les Escriptures és un prat esmaltat de flors policromes i totes és poden agafar... N’hi ha de totes les classes: roses, encarnades, lliris blancs, flors de colorit variat. La dificultat rau a triar. A nosaltres ens incumbeix agafar les flors que ens semblin més belles. I si tallem les roses, no ens dolgui deixar els lliris; si ens decidim pels lliris, no menyspreem les humils violetes. Tot resultarà bell i fascinant a la deliciosa terra promesa de l’ànima generosa, que hagi acceptat cansar-se una mica sobre els Llibres Sants. Res més dolç o millor que la ciència de les Escriptures».

Agafar les que ens semblin més belles, o les que considerem més necessàries per fer viu en nosaltres el misteri de Crist.

I per això res millor que girar-nos cap a aquest prat de les Escriptures que se’ns ha posat davant en la proclamació de les lectures, avui, i considerem en cada una quina paraula, quina flor necessito més per fer viu el misteri de Crist a la meva vida.

A la primera lectura se’ns ofereix una flor esplèndida: la saviesa. Aquesta ens parla de la glòria de Déu, a través de la bellesa de l’obra de la creació; la bellesa de la litúrgia... Aquí, al fil d’aquesta paraula, ens podríem preguntar si les nostres obres tenen en la nostra vida un deixant de saviesa, o necessitem contemplar més i millor les obres de Déu, en la seva creació, en el nostre temps, per adquirir aquest aroma de la saviesa divina.

A la segona lectura, jo diria que ens convida a contemplar «l’arbre de l’Amor», la comunió en l’Amor de les Tres divines Persones, un Déu que obre el seu cercle d’amor per convidar-nos a nosaltres a endinsar-nos en aquesta experiència d’amor en l’Amor. I fins i tot ens proporciona una breu oració per demanar-ho: «Il·lumineu la mirada interior del nostre cor, i concediu-nos de conèixer a quina esperança ens crideu, quines riqueses ens teniu preparades, i quina és l’herència que ens teniu destinada».

La tercera lectura, l’Evangeli, ens recorda el valor incalculable de la Paraula, de la Paraula divina, i de la paraula humana. Ens recorda que la Paraula conté una riquesa incalculable de vida, de llum. Ens parla de la paraula com una llum que il·lumina tots els homes. Que en la nostra petita paraula humana es reflecteix, cal que es reflecteixi aquesta vida i aquesta llum de la Paraula divina.

Ets al prat de les Escriptures. Tria una flor, la que creguis que et fa més falta en la teva vida: la saviesa, l’arbre de la vida, la força de vida i de llum de la Paraula.

Pren una flor, tan sols una, i tingue’n cura. I no oblidis que Crist, aquest Déu amic que s’acosta a nosaltres en el misteri de Nadal, desitja que tu siguis la seva bona olor en aquesta societat, que siguis la bona olor de Crist.