6 de gener de 2020

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Les tenebres que embolcallaven la terra, les fosques nuvolades que envoltaven les nacions han vist aparèixer una gran claror; és la gloria del Senyor. Ens ho diu l’apòstol, des d’ara, per l’Evangeli, tots els pobles tenen part en Jesucrist d’una mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen una mateixa promesa. Uns ho han vist clar, primer uns humils pastors que dormien al ras han estat advertits per un estol d’àngels; ara uns mags han reconegut en una estrella que s’aixecava al firmament el signe de que ha succeït un gran prodigi; després serà l’apòstol Pau qui per una revelació coneixerà aquest secret misteri i se li confiarà la missió de comunicar la seva gràcia. D’altres però, com Herodes, inquiet per aquestes noves, han de consultar als grans sacerdots i als lletrats del poble, perquè no els ha estat concedit de participar-hi.

A la més petita d’entre les famílies de Judà, ha nascut un príncep que ha de pasturar Israel el seu poble, és aquell a qui els mags busquen i troben amb Maria, la seva Mare; sempre al seu costat a Betlem, a Canà, a la creu. Aquest infant és rei, per això li ofereixen or; és home i amb mirra serà amorosit en morir; però és alhora Déu i gran sacerdot a qui oferir encens; l’or honra la reialesa de Jesús; l’encens, la seva divinitat i el seu sacerdoci per sempre; la mirra, la seva santa humanitat que coneixerà la mort i la sepultura (cf. Admirabile Signum, 9). El seu tron és ara una menjadora, després seran una creu i una freda llosa; però la seva sepultura serà la tomba de la mort perquè amb Ell l’amor vencerà la mort.

Déu s’ha fet home i ha vingut al món a la petita ciutat de Betlem; ha vingut i els seus, el seu poble no l’ha reconegut; ans al contrari ben aviat és objecte de persecució per part d’Herodes i ha de fugir a l’exili, a Egipte, d’on retornarà com el poble elegit per donar-nos ara aquella terra promesa que no s’assecarà mai, retornarà del país dels morts per retornar-nos la vida, la imatge de Déu perduda pel pecat. S’acompleix el pla de salvació, és aquest el secret que els mags han aconseguit esbrinar, el que ha estat confiat a l’apòstol Pau i que ha estat velat a Herodes i als seus. Descobrir-ho dona una alegria immensa, eixampla el cor perquè ara la salvació ha arribat per a restar a l’abast de tots els pobles, de tota la humanitat i tots els pobles s’acosten a la seva llum. És un misteri que havia quedat velat en el passat, d’alguna manera amagat en els esdeveniments de la història, tot i que sempre present, sempre apuntant a l’hora en que Déu havia d’enviar al seu Fill fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per tal de morir per nosaltres i morint i ressuscitant, donar-nos la vida vertadera.

Avui celebrem la plena revelació, la manifestació del gran amor de Déu per a nosaltres; avui per il·luminar a tots els pobles, ens ha estat donat de conèixer en Crist el misteri de la nostra salvació. El Fill de Déu compartint la nostra condició mortal ens ha renovat amb la gloria de la seva immortalitat.

Ho celebren els mags a Betlem, la casa del pa, un pa que serà un dia el seu cos entregat per nosaltres; allí on ara aquells homes vinguts de llunyanes terres s’apressen amb dons al rei que una estrella els ha anunciat. Ho celebra Joan al Jordà, on Jesús rebent l’aigua del baptisme el transforma en do de l’Esperit i per a la humanitat en sagrament que esdevé el perdó dels nostres pecats. Ho recorda a Canà Maria quan seguint el seu prec, llur fill converteix l’aigua en vi, aquell vi que un dia esdevindrà la sang del nostre Salvador lliurat per a nosaltres. Aigua, pa i vi; or, encens i mirra; cos i sang de Crist a qui accedim pel baptisme, a aquell qui és rei, ver home i ver Déu.

Ens diu el Papa Francesc que: «Els Mags ens ensenyen que es pot començar des de molt lluny per a arribar a Crist. Són homes rics, savis estrangers, assedegats de l’infinit, que parteixen per a un llarg i perillós viatge que els porta fins a Betlem (cf. Mt 2,1-12). Una gran alegria els envaeix davant el Nen Rei. No es deixen escandalitzar per la pobresa de l’ambient; no dubten a posar-se de genolls i adorar-lo. Davant Ell comprenen que Déu, igual que regula amb sobirana saviesa el curs de les estrelles, guia el curs de la història, derrocant els poderosos i exaltant els humils. I certament, arribats al seu país, hauran comptat aquesta trobada sorprenent amb el Messies, inaugurant el viatge de l’Evangeli entre els no jueus.» (Admirabile Signum, 9).

També avui les tenebres continuen embolcallant la terra, també avui fosques nuvolades cobreixen les nacions; però també avui arriba la seva llum radiant, també avui clareja sobre nostre com l’alba la gloria del Senyor. Apropem-nos-hi amb la humilitat dels mags, prostrats a terra presentem-li homenatge, participant per l’aigua del seu baptisme d’Esperit i pel pa i el vi, esdevinguts el seu cos i la seva sang, de la taula de l’Eucaristia. Defugint sempre l’altivesa autosuficient i la malicia d’Herodes; sols així coneixerem el misteri secret, que tantes generacions havien desitjat conèixer i no havien conegut, ara el Pare ens l’ha revelat per l’Esperit en la persona del Fill.